10 pel·lícules per veure a la Festa del Cine

Inquietant i retorçada, la nova pel·lícula del coreà Bong Joon-ho combina l’excel·lència cinematogràfica amb un missatge polític d’allò més punyent. Camuflat en el relat d’una invasió domèstica trobem un autèntic drama sobre rols socials i màscares, sobre la hipocresia i l’educació. El director de 'L’hoste' i 'Trencaneu' ja ens té acostumats als seus jocs subversius amb els codis dels gèneres. Aquesta és la història d’una família pobra de Seül que s’infiltra en una casa molt rica per la porta del servei. Combina suspens, drama, comèdia, rialles i farsa, amb alguns moments de pur terror, saltant d’un registre al següent amb una elegància total. L’argument de fons és ben antic: les desigualtats entre classes. En la primera escena trobem una gent que viu en un semisoterrani d’un barri obrer, en l’últim racó d’un cul-de-sac on un borratxo va cada nit a pixar. Són un marit, la dona i dos fills en la vintena, que sobreviuen fent feines estranyes, com muntar caixes de cartró per als repartiments d’una pizzeria. El thriller s’activa quan un d’ells falsifica el currículum per fer classes particulars a la filla d’un home de negocis milionari, el senyor Park. Un per un, els pares i la germana aconseguiran entrar a treballar al seu xalet i, de mica en mica, li aniran xuclant la sang. Hi ha un moment de la pel·lícula en què la comèdia de l’absurd sembla arribar a l’equilibri perfecte d’'El servent' de Joseph Losey. L’espai és molt important. La casa dels Park s’imposa com un personatge

És la rialla el que t'atraparà primer: entre el cloqueig d'una gallina i el so d'un ratllador, el riure de Phoenix fa pensar en un voltor dins d'una liquadora. Us ressonarà a l'oïda fins molt després del 'The End' que tanca aquesta relectura inigualable, ombrívolament divertida i brillantment visceral del supermalvat de DC. Aquesta és una visió amb aires de malson centrada en el del capitalisme d’època tardana (possiblement la millor pel·lícula de terror social des de 'Get Out') i la interpretació Phoenix és magnètica. De fet, es podria dir que arrabassa la cigarreta dels llavis de Heath Ledger i, rere la cortina de fum, ens descobreix el Joker més fi vist mai en pantalla. Com tot el que hi ha en aquesta pel·lícula, la falta de pronom del títol no és accidental: no som davant d'un Joker completament format, sinó d'Arthur Fleck, un home que té l'ambició vital d'explicar acudits i que, a la vegada, viu una vida a les antípodes de l'humor com a pallasso de lloguer als terribles carrers de Gotham. L'Arthur viu amb la seva fràgil mare (Frances Conroy) en un edifici ruïnós i només experimenta una mica d'alegria veient un programa llardós que presenta Murray Franklin (Robert De Niro). Pren set tipus de medicaments i té una malaltia neurològica que el fa riure – més aviat cloquejar - sense control. En aquestes primeres escenes domèstiques, Phoenix assenta l'Arthur com un home que es veu a si mateix més com un quisso que espera ser abatut que no pas com un desvalgut. "L'únic que vul

“L’art és un bastó que ens ha de servir per caminar en temps de ceguesa”, diu Oliver Laxe, entre romàntic i profètic. La seva nova pel·lícula, 'Lo que arde', comença amb una càmera que es mou sigil·losa a la nit a través d’un bosc d’eucaliptus, on els troncs i les fulles brillen com una dansa d’espectres. Som a Galícia, a la regió d’Os Ancares, fantasma d’una vida rural molt primitiva constantment amenaçada pels incendis forestals. De sobte, els arbres comencen a caure, l’un rere l’altre, com si la terra els estigués engolint. Amb aquest sentit del misteri, després ens trobem amb el rostre dels dos protagonistes, l’Amador i la Benedicta, fill i mare. Ell és un piròman que acaba de sortir de la presó. Té la pell de cuir i una tristor infinita en l’expressió. Ella és una dona com l’arrel d’una noguera, encorbada i resistent, que pastura les vaques i cultiva l’hort. Són dos éssers endurits pel silenci d’una vida apartada que es retroben entre el fang, la pluja i la muntanya, sense tendresa, però amb acceptació. En el tram final de la pel·lícula, Laxe filma el foc, embogit, destructiu i fascinant, mentre avança i carbonitza el paisatge. La càmera s’acosta tant a les flames que podem sentir-ne l’escalfor des de la butaca, cremant-nos els ulls, com una terrible meravella o un càntic de l’infern. Ens descobreix llavors un món de formes abstractes sobiranes, que ens sotmet a la seva força roent sense clemència

Céline Sciamma és de les cineastes franceses més emocionants del moment: després de Water lilies, Tomboy i Girlhood, relats realistes i contemporanis, presenta Retrato de una mujer en llamas, una història d’art i amor ambientada en una illa bretona al segle XVIII. El film, d’entrada contingut tot i la passió creixent, és un llarg flashback protagonitzat per Marianna (Noémie Merlan), la professora d’art contractada per pintar Héloïse (Adèle Haenel) en un quadre que l’ha de presentar al seu futur marit. El vincle entre les dues es plasma al llenç i evoca l’amor femení –no sempre eròtic–. Destaca l’actuació de les protagonistes i el missatge que hi ha món més enllà de la dominació masculina. Les dosis de romanticisme i reflexió el fan un film elèctric.

Situada en un moment en què encara es considerava un gran escàndol que un govern occidental mentís, 'Secretos de Estado' sembla una pel·lícula d’època, malgrat estar ambientada als dos mil. Té una part de thriller d’espionatge i dues de procedimental periodístic. Una Keira Knightley en forma interpreta Katharine Gun, una traductora real del Government Communications Headquarters que es topa amb un mail de l’NSA exigint un xantatge a membres de les Nacions Unides perquè segellin la invasió de l’Iraq. Ella decideix filtrar-lo, malgrat el risc de presó per incompliment de la Llei de secrets oficials. Matt Smith, l’empàtic periodista de l’'Observer', li assenyala el que està en joc. És, com diu un company periodista, una “puta estafa neocon gegant”. Knightley, esplèndida, afegeix agudesa a les trobades de Gun amb la policia i fins i tot amb els seus propis defensors (les seves escenes amb l’advocat de drets humans Ralph Fiennes són un highlight). Inevitablement, alguns personatges pateixen per encabir-se entre tants d’altres i s’acaben traient poques espurnes del marit kurd de Gun (Adam Bakri), la persona que més té a perdre amb la seva postura. Però, igual que amb el seu thriller de drons, Espies des del cel, el director Gavin Hood aixeca algunes roques per revelar alguna cosa familiar que s’escola per sota. “Que siguis primer ministre no vol dir que puguis fabricar els fets”, assenyala algú amb fermesa. Temps innocents.

Si us agraden les odissees espacials amb pissarres plenes de fórmules i mecànica quàntica, considereu això com un avís: 'Ad Astra' no és aquest tipus de ciència-ficció. A diferència de '2001: una odissea de l'espai' o 'Interstellar', aquí no hi ha cap Arthur C. Clarke o Kip Thorne que aporti base científica a la ficció. 'Ad Astra' explica la història d'un home que viatja a Neptú –el planeta més llunyà del Sistema Solar– sense envellir un dia, cosa que és tota una fita inclús si tractant-se de Brad Pitt. Tot i això, si aparqueu la vostra incredulitat a la porta del cinema, sereu recompensats amb una ciència-ficció a estones magnífica, ben viva i carregada d’emoció. 'Ad Astra' diu coses importants sobre el fet de deixar anar, sobre pares i fills i també sobre els reptes que implica reconciliar-se amb el passat. Per descomptat, està situada en un "futur pròxim", capturat pel cinematògraf d''Interstellar' Hoyte Van Hoytema –amb grisos lunars i ocres marcians–, compta amb la que possiblement és la primera persecució de cotxes a la lluna. Sí, és tan impressionant com sona. Ficció a banda, el director James Gray i el seu coguionista Ethan Gross mai perden de vista la intimitat al cor del relat. Hi ajuda l'excel·lent interpretació de Pitt, plena de matisos, i la preciosa música de Max Richter i Lorne Balfe. En general, 'Ad Astra' s'apropa al futur amb lluminositat. El que està passant exactament a la Terra es manté deliberadament enfosquit, més enllà que sigui un moment d’esperança

En aquesta comèdia romàntica, estructurada com una versió bicèfala de 'La ronda' de Max Öphuls, hi ha el cinisme i la misantropia d’un cineasta que no s’acovardeix en temps del Me Too. Tots els que es dediquen al cinema són, segons Allen, depredadors sexuals en acte i en potència, però les seves víctimes són noies curtes de gambals, enlluernades per l’astúcia de gat vell de directors, actors i guionistes. El pensament políticament incorrecte d’Allen cristal·litza en una pel·lícula menor, àgil com un 'ragtime', plena d’improbables trobades i desacords en la línia del Rohmer més desinhibit, amb una Selena Gómez irresistible, i que, en conjunt, és tan simpàtica com intranscendent. Perfecta per a una tarda de pluja sense paraigua.

Vuit anys després de 'Pequeñas mentiras sin importancia', Guillaume Canet torna a reunir als seus personatges en la mateixa casa de fusta davant del mar, per ensenyar-nos com els ha tractat la vida. Sonen ecos de 'Las invasiones bárbaras', de Denis Arcand, amb matisos de tardor que ens porten certa amargura bergmaniana. Entre una pel·lícula i l'altra hi ha una el·lipsi que pesa sobre la història de cada un d'ells. A la primera escena veiem a François Cluzet recollint amb un rastell les fulles seques que s'acumulen al porxo i al jardí, com rastres d'una festa que va acabar fa molt de temps. Els nens han crescut i s'han convertit en adolescents. Els adults han perdut les seves il·lusions de joventut entre el fum de les cigarretes incombustibles i el vi d'unes nits que ja no seran igual d'eufòriques. Ningú parla d'aquell amic que va morir, però el seu rostre segueix estant a totes les fotos, com un fantasma innombrable que els vigila a tots. Tendra, melodramàtica, alhora que carregada d'un humor àcid que actua com a mirall despietat d'un temps inexorable.

L'atapeïda seqüela de la 'Maléfica' de Joachim Rønning (2014) troba la seva raó d’existir en la malvada Queen Ingrith de Michelle Pfeiffer. Com a nèmesi d’Angelina Jolie, Pfeiffer ens dona exactament el que volem: l’actitud de Catwoman verinosa que va fer a 'Mother!'. Ingrith planeja quedar-se el reialme emmetzinant el lligam entre la seva jove reina, Aurora (una gràcil Elle Fanning), i la seva incompresa padrina Malèfica (Jolie, glamurosa i imponent). Destruirà la vilesa d’Ingrith l’amor del duo que el primer film va construir? La resta és menys inspirada. El guió flirteja amb idees sobre poder i identitat però no s’acosta a la sofisticada metàfora d’assetjament sexual de la pel·lícula anterior, expressada a través d’unes ales robades.

Segon llarg dirigit per Casey Affleck, després d’aquell fake sobre Joaquin Phoenix que es va titular 'I’m still here', aquesta pel·lícula constitueix tota una sorpresa, el descobriment d’un cineasta minuciós i sensible. I no és que les virtuts del film anterior fossin poques, sinó que el debut d’Affleck en la ficció pura en té d’altres encara més evidents i enlluernadores. La història d’un home i la seva filla adolescent, perduts en un món postapocalíptic en el qual han desaparegut gairebé totes les dones, podria haver donat lloc a la típica pel·lícula de gènere a mig camí entre l’acció i el sentimentalisme, però no és el cas. 'La luz de mi vida' es limita a partir d’aquesta premissa per esdevenir de mica en mica un apassionant poema visual, l’emotiva crònica d’un doble aprenentatge. Més a prop del western que del cine fantàstic, Affleck compon el film amb tons sempre apagats i ombrívols, i dona forma a un univers hivernal que també funciona com a reflex dels sentiments dels protagonistes. I encara més: modula el drama sense apujar mai la veu, defuig la violència i l’espectacularitat fins que el relat li ho demana, construeix un rigorós exercici de posada en escena que finalment ens parla d’un món que s’acaba i un altre que comença. És a dir, del nostre present més immediat.