El top 10 de la cartellera de cinema a Barcelona aquest abril

De què va? Dues germanes i els seus marits i nens es reuneixen per celebrar el Nadal a Finlàndia, on viu una d'elles. La trobada prendrà de seguida una inesperada direcció quan el fill d'una li explica a la filla de l'altra qui s'amaga realment darrere de la barba del Pare Noel. El que havien de ser uns plàcids dies en família esdevenen una guerra oberta per la seva oposada forma d'entendre l'educació dels fills i la màgia del Nadal.

Per què l’has de veure? Per comprovar si la versió cinematogràfica manté les claus que van convertir l'obra teatral homònima de Cristina Clemente i Marta Buchaca en tot un èxit. Partint d'una idea original del dramaturg Jordi Casanovas, Lapönia fa servir la comèdia basada en diàlegs i rèpliques rapidíssimes i enginyoses per reflexionar sobre conceptes com la il·lusió, el futur i la mentida ("us heu criat en un país que té la mentida com a base social", deixarà anar el marit finlandès d'una de les protagonistes).

Amb una estructura que col·loca quatre personatges en un mateix espai, la nova pel·lícula de David Serrano (Días de fútbol, Voy a pasármelo bien) beu de referents confessats com aquell Un déu salvatge de Roman Polanski. Això sí, un pèl menys violent. Un perfecte, i divertit, vehicle de lluïment per intèrprets com Ángela Cervantes, Natalia Verbeke i Julián López.

Quan s'estrena? L'1 d'abril.

Dir.: David Serrano (Espanya, 2026). 89 min.

De què va? En un determinat moment, la filla del protagonista li etziba que ha superat sis crisis de govern sense fer res. Mariano de Santis, president de la República Italiana, sap que és el moment de posicionar-se. I ho haurà de fer prenent tres decisions que s'endevinen trascendentals. Dues tenen a veure amb la petició d'indult de dos condemnats per assassinat davant circumstàncies prou singulars. I la tercera és la de signar o no una llei de l'eutanàsia, tenint en compte que ell és demòcrata-cristià.

Per què l’has de veure? Perquè qualsevol pel·lícula signada per Paolo Sorrentino mereix atenció immediata. I, més encara, si suposa el retrobament amb el seu actor favorit, Toni Servillo, que va guanyar per aquest paper la Copa Volpi al Festival de Venècia.

L'icònic Jep Gambardella de La gran bellesa (2013) és aquí un respectat polític d'aquells que avui dia semblen extingir-se com els dinosaures: intel·ligent i humanista, dialogant i reflexiu. La dupla actor-director (un Sorrentino menys fellinià que mai) funciona com un rellotge en una pel·lícula que és un contundent al·legat en contra de l'equidistància i en favor de la política en majúscules.

Quan s'estrena? L'1 d'abril.

Dir.: Paolo Sorrentino (Itàlia, 2025). 133 min.

De què va? Minuts després de sobreviure a la sanguinària versió del fet i amagar que rematava el seu casament, Grace (Samara Weaving) respirava tranquil·la tot fent un piti. Però de seguida s'adonarà que el malson no s'ha acabat i que, darrera dels seus sogres i cunyats (i els costums vinculats amb una molt singular manera d'entendre els jocs), hi ha altres famílies que, des de les elits financeres, controlen el món. Ara, la Grace i la seva germana (Kathryn Newton) hauran de continuar enfrontant-se a una encara més recargolada amenaça mortal.

Per què l’has de veure? Per l'enginyosíssima i desacomplexada barreja de terror i comèdia amb molta mala llet que va convertir l'original en un petit fenomen entre els fans del gènere. Ara, els seus responsables amplien l'univers satànic de la primera pel·lícula i presenten una seqüela més grotesca i operística, que multiplica els elements de sàtira social que apuntava les elits econòmiques com el Mal en majúscules.

La dupla de directors i guionistess formada per Matt Bettinelli-Olpin i Tyler Gillett, que ja van revitalitzar Scream a partir de la cinquena entrega de la saga, torna a comptar amb una estel·lar Samara Weaving. I en el repartiment destaquen un Elijah Wood (etern Frodo d'El Senyor dels Anells) que aixeca riallades amb el seu personatge d'advocat que mai no aixeca la veu, i un tal David Cronenberg, el director de Crash que aquí es diverteix en una breu i molt graciosa aparició com a actor.

Quan s'estrena? L'1 d'abril.

Dir.: Matt Bettinelli-Olpin & Tyler Gillett (EUA, 2026). 108 min.

De què va? L’ombra de la violència en la separació dels seus pares desperta la ràbia d’una adolescent confosa que se sent entre dues aigües. L'esperat retrobament en un punt de trobada, d'aquells destinats a garantir el dret dels menors en situacions d’alta conflictivitat familiar, provocarà que la relació entre la Carmela i el pare evolucioni des de l'admiració i l'amor absolut fins a una inevitable presa de conciència davant la qual és inútil rebel·lar-se.

Per què l’has de veure? Després de l’estupenda carta de presentació que va suposar Ama (2019), la cineasta catalana Júlia de Paz Solvas presenta ara una mirada tan delicada com punyent a la violència masclista des de la perspectiva d’una adolescent. Desenvolupant una premissa presentada en el guardonat curtmetratge Harta, la directora i la seva còmplice y coguionista Núria Dunjó segueixen una protagonista omnipresent que, a poc a poc, comença a entendre que la violència té moltes més capes de les evidents. I que, potser, la seva perspectiva sobre l'expulsió del pare del nucli familiar està equivocada.

Un dels grans reclams d'aquest viatge de l'amor al desamor (i viceversa) és el descobriment d'una promesa que ja és realitat: Kiara Arancibia (quins ulls, quines mirades, quins silencis) debuta interpretant la Carmela, l'ànima d'una pel·lícula plena de moments d'intimitat que costa oblidar. Sobretot, aquells que comparteix amb Julián Villagrán, el pare que es resisteix, com sigui, a perdre la seva família.

Quan s'estrena? El 10 d'abril.

Dir.: Júlia de Paz Solvas (Espanya, 2025). 101 min.

De què va? Un home que es presenta com arribat del futur entra a una cafeteria amenaçant de fer explotar les bombes que porta enganxades al cos si no aconsegueix formar un equip per salvar el món d'un apocalipsi causat per una poderosa intel·ligència artificial. L'intrús explica que aquest és el seu intent número 117, i que tornarà les vegades que faci falta. Una noia al·lèrgica als telèfons mòbils i a les xarxes wi-fi, una dona que ha perdut el seu fill, un xofer i una parella de professors d'institut s'apunten, sense ganes, a una missió amb mal pronòstic.

Per què l’has de veure? Una mica de Terminator i una altra mica d'Atrapat en el temps. Però no només. I, en el fons, res a veure. Perquè aquesta comèdia distòpica plena de bones idees, ambiciosa i excessiva, irregular però tremendament satisfactòria, té un punt de partida que pot recordar lleugerament al dels dos clàssics citats, però un desenvolupament allunyat, sempre sorprenent i completament embogit.

Així doncs, cinema per deixar-se anar i participar del joc proposat pel cineasta Gore Verbinski (director de The mexican i de tres entregues de Pirates del Carib) i pel guionista Matthew Robinson. Un divertimento extravagant que dispara contra la realitat digital d'addiccions al mòbil i a les xarxes socials, i als perills d'una IA sense els protocols necessaris.

Quan s'estrena? El 10 d'abril.

Dir.: Gore Verbinski (EUA, 2025). 134 min.

De què va? En John és diagnosticat amb la Síndrome de Tourette en la seva adolescència, després de ser assenyalat pels seus companys d'institut com un alumne boig. A partir d'aquí, el noi creix convençut de la necessitat de fer campanya per visibilitzar i desestigmatitzar un trastorn neuropsiquiàtric crònic caracteritzat per tics motors i vocals, moltes vegades paraules i expressions obscenes, que es manifesten de forma involuntària i repetitiva.

Per què l’has de veure? Per la seva descomplexada condició de feel-good movie que, amb un altíssim percentatge d'èxit, farà sortir els espectadors de les sales amb un enorme somriure de satisfacció. El seu director, Kirk Jones, ja ho va fer amb la magnífica Despertando a Ned (1998), i torna a apostar per la suma de rialles i llagrimotes com a combinació invencible per explicar la història real de l'activista escocès John Davidson, que es va donar a conèixer l'any 1989, quan, amb només 16 anys, va protagonitzar el documental de la BBC John's not mad. A més, la pel·lícula suposa un cop a l'esquena per l'actor Robert Aramayo (vist a Joc de Trons), flamant guanyador del premi Bafta a millor actor per la seva feina.

Quan s'estrena? El 10 d'abril.

Dir.: Kirk Jones (Regne Unit, 2025). 120 min.

De què va? Filla única d’una família conservadora i catòlica d'una ciutat de províncies, l’Adela (Elisabeth Martínez) viu marcada per una tremenda repressió i per l'absolut desconeixement de la seva intersexualitat, que des de l'ignorància condiciona la seva vida. Conèixer un singular capellà homosexual (Paco León) i una dona lluminosa i fascinant (Anna Castillo) provocarà una reacció en cadena que despertarà la necessitat d'autoconeixement de la protagonista.

Per què l’has de veure? En la seva presentació al Festival de Màlaga, el director Fernando González Molina (Tres metros sobre el cielo, El guardián invisible) explicava que, amb aquesta relectura, que no remake, del clàssic de Jaime de Armiñán que va descobrir una insòlita cara de José Luis López Vázquez, han volgut fer “un homenatge d'una obra mestra. Ens permetia posar el focus sobre zones d’ombra d’una pel·lícula filla del seu temps. Coses que intuïes però que no t’explicaven, com la condició intersexual de la protagonista, l’Adela. Explicant a l’espectador què és aquesta intersexualitat, perquè, malgrat el que pugui semblar, gairebé ningú no ho té gaire clar, i és important donar-li visibilitat”.

Amb l'aposta com a protagonista per Elisabeth Martínez, actriu novell i també intersexual, Mi querida señorita vol reflexionar sobre la identitat i la diferència, i, per damunt de tot, sobre estimar-se a un mateix. Produïda pels Javis, Netflix l'estrenarà als cinemes un parell de setmanes abans d'oferir-la a la seva plataforma.

Quan s'estrena? El 17 d'abril.

Dir.: Fernando González Molina (Espanya, 2026). 112 min.

De què va? París, 2045. Dividida en tres zones segons la classe social dels habitants, la capital francesa està controlada per una intel·ligència artificial anomenada Alma, capaç de decidir la culpabilitat davant d'un delicte fins i tot abans que es cometi. Dos policies provinents de diferents zones seran els encarregats d'unir forces per investigar l'assassinat del creador d'Alma.

Per què l’has de veure? Pel pols narratiu que el cineasta Cédric Jimenez ja ha demostrat en thrillers anteriors com Novembre (2022) o Conexión Marsella (2014), i que aquí es barreja amb els elements propis d'una distopia que converteix l'estat en una mena de Gran Germà, i que recorda a pel·lícules ja clàssiques com Minority report o Blade runner. A més, Zona 3 compta amb un repartiment magnífic de grans figures del cinema francès: Gilles Lellouche i Adèle Exarchopoulos són la parella protagonista, acompanyada de Romain Duris, Valeria Bruni Tedeschi i Louis Garrel. Amb trepidants escenes d'acció i un magnífic ús de París com a escenari, Zona 3 enganxa i no et deixa ni un moment de respir.

Quan s'estrena? El 24 d'abril.

Dir.: Cédric Jimenez (França, 2025). 100 min.

De què va? El protagonista d'aquesta comèdia amb un punt amarg ha acabat una novel·la però cap editorial la troba prou bona com per ser publicada. Mentre intenta guanyar-se la vida treballant en una llibreria i impartint un curs d'escriptura online, el nostre home surt una nit de festa i coneix una noia que podria ser la musa que buscava i que l'inspiri per superar les seves inseguretats i el bloqueig que pateix.

Per què l’has de veure? Per la frescura que desprén i la voluntat de retrat d'una generació marcada per la precarietat laboral, la frustració i les bufetades de realitat davant unes expectatives que difícilment es convertiran en realitat. Superar un bloqueig creatiu no deixa de ser una metàfora dels murs que apareixen en el salt a la vida adulta. Sense massa pretensions, Casi todo bien avança pels carrers de Madrid entre bars i llibreries, i es beneficia de la química entre Marcel Borràs i Silma López, i de les breus aparicions de Julián Villagrán, Adelfa Calvo i Secun de la Rosa.

Quan s'estrena? El 22 d'abril.

Dir.: Andrés Salmoyraghi i Rafael López Saubidet (Espanya, 2026). 88 min.

De què va? En un món que ha perdut la seva capacitat de somiar, una dona descobreix una misteriosa criatura monstruosa que encara és capaç d’experimentar els somnis, i aconsegueix endinsar-s'hi tractant d'entendre els secrets d'aquesta bèstia. Una premissa quasi críptica per a una pel·lícula que mai deixa de sorprendre en la seva ferma aposta per la poesia i els sentits: cadascun dels capítols que estructuren la (no) trama serveixen per donar cos a la idea del cineasta Bi Gan: vista, olfacte, gust, oïda i tacte, i també la ment, esdevenen un marc que ens porta de la mà en un singular viatge en el temps a través del cinema.

Per què l’has de veure? Poques pel·lícules han despertat una unanimitat crítica tan entusiasta després de presentar-se al Festival de Canes. No es va endur la Palma d'Or, però sí un Premi Especial del Jurat: “És com un OVNI, un invent extraordinari”, justificava Juliette Binoche, presidenta d'un jurat que posava en valor la poètica experiència sensorial que suposa aquesta monumental i aclaparadora carta d’amor al cinema que va més enllà, obrint camins narratius rics i inesperats.

El particular i distintiu llenguatge visual que proposa el director xinès Bi Gan (que ja havia deixat amb el cul tort als cannoises quan va presentar Largo viaje hacia la noche i el seu hipnòtic pla-seqüència en 3D de quasi una hora) esdevé una festa plena de referències i homenatges: el cinema mut i l’expressionisme alemany, Méliès i Nosferatu, el cinema negre, el melodrama, els vampirs, els miralls de La dama de Xangai, els motoristes d’Easy rider...

Quan s'estrena? 30 d'abril.

Dir.: El Bi Gan (Xina, 2025). 160 min.