[image]
[title]Han passat deu anys des que, sent un adolescent irat, va debutar com a actor. Va ser amb 'Héroes', una mirada nostàlgica als 80 tan propera a 'Els Goonies' com a 'La meva noia'. Va repetir amb el seu director, Pau Freixas, el seu pare professional, a 'Polseres vermelles', una bomba d'audiència a TV3 que acabaria sent una de les sèries de ficció amb més remakes de la història. Havia nascut una estrella: Àlex Monner (Barcelona, 1995) no ha parat de treballar, en cinema ( 'Els nens salvatges', 'La propera pell', 'La hija de un ladrón') i televisió ('Sé quien eres', 'Vivir sin permiso'), fins arribar a 'La línia invisible', que estrena Movistar.
Hi interpreta Txabi Etxebarrieta, el primer etarra que va assassinar en nom de la revolució i el primer dels membres de la banda a ser abatut per la policia. Una sèrie que podria significar un abans i un després professional. "No crec que hi hagi personatges que siguin punts d'inflexió, més aviat crec que aquesta inflexió té a veure en com els afrontes segons el moment vital que vius", explica l'actor.
¿I en quin moment et va agafar 'La línia invisible'?
Doncs en una etapa curiosa respecte a la meva relació amb la interpretació. Sempre havia fet personatges basats en la intuïció i en el que em deia el director. Era una manera de treballar gustosa però limitada. Encarnar Txabi Etxebarrieta em va agafar en una mena de crisi professional, perquè intuïa que per interpretar-lo no n’hi havia prou amb tirar d'olfacte i energia. Tot d'una em vaig adonar que tenia poques eines com a actor per fer un treball de construcció de personatge: donar-li un físic, una personalitat, uns sentiments...
"Potser sóc un actor emocional i he d'oblidar-me de saber res"
Sona a enfrontar-se a la maduresa.
Suposo que m'estic tornant més racional amb l'edat, i que necessito saber molt més què estic fent com a actor. Però és una cosa que estic intentant deconstruir, perquè... jo què sé! Potser soc un actor emocional i he d'oblidar-me de saber res. Són moltes coses! Interpretar és un món infinit, i trobar-se a un mateix dura tota la vida.
Tens orígens bascos. ¿Va influir per acceptar el projecte?
Sí, la família de la meva mare és d'Azpeitia, i havia viscut en primera persona tot allò. ETA ha calat molt a fons en la identitat dels bascos. Sempre vaig pensar que interpretar un etarra podria ser un repte interessant: en cap cas defenso la violència, però em produeix molta curiositat la figura d'algú amb tants conflictes interns, capaç d'arribar a les armes, de matar, per defensar la llibertat del seu país.
"Aquella ETA no tenia res a veure amb el que acabaria sent en els anys 80 i 90"
La sèrie retrata un Etxebarrieta de dues cares.
Txabi era un intel·lectual, no encaixava amb el perfil d'algú capaç de matar. S'hi va unir el cansament davant la repressió i la profunda influència de les revolucions d'esquerres d'aquells anys, a Algèria, Cuba... I va arengar a un poble per fer la revolució armada. Tenia un conflicte intern molt complex d'entendre. I una relació molt peculiar amb la mort, perquè tenia alguna cosa de màrtir. Aquella ETA no tenia res a veure amb el que acabaria sent en els anys 80 i 90. Eren antifeixistes i, per a ells, la lluita va perdre sentit amb la fi de la dictadura. No eren els sanguinaris descontrolats que van agafar el relleu després.
Deu anys després del teu debut, què veus quan recordes el teu jo adolescent?
Veig una puresa que tristament ha desaparegut. És dur, però també bonic, perquè créixer té a veure amb adonar-se d'aquestes coses. 'Héroes' i 'Polseres vermelles' formen part de les primeres vegades: el primer petó, el primer amor, la primera vegada que folles... i la primera pel·li. També va arribar la fama, en un moment en què la teva personalitat encara és fràgil, i t'emportes hòsties per totes bandes. Però va ser una experiència única i molt especial, que recordo amb una nostàlgia i amb un amor infinits.
