Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Carlos Marqués-Marcet lleva àncores a 'Tierra firme'
Carlos Marqués-Marcet

Carlos Marqués-Marcet lleva àncores a 'Tierra firme'

El director de '10.000 km' torna a unir David Verdaguer i Natalia Tena en una pel·lícula finíssima que passa en un vaixell

Per Josep Lambies
Advertising

Menjant-se un entrepà de bull blanc, veloç com un esqual, Carlos Marqués-Marcet explica històries màgiques, d’amics i revetlles. Parla d’una nit, al festival de Màlaga, l’any que van presentar '10.000 km', en què no els van deixar entrar a la festa oficial per falta d’aforament i van acabar en un 'tablao' flamenc amb la persiana abaixada. “Vam estar tocant el caixó i la guitarra amb els gitanos del barri, fins a les sis del matí, i va ser al·lucinant”, diu. També es recorda d’Oona Chaplin ballant amb l’equip del rodatge en aquella matinada infinita. D’una manera més o menys conscient, aquí va néixer 'Tierra firme'.

Marqués-Marcet viu just a sobre del bar del Pla, en un carreró del Born, a la mateixa escala que l’actor David Verdaguer. “Tots plegats formem una mena de família, tipus 'Melrose Place', molt ben avinguda”, assegura, graciós. Verdaguer ja va ser el protagonista de 10.000 km, al costat de Natalia Tena. Ella no viu a Barcelona, sinó a Londres, en una barcassa de fusta crepitant molt bohèmia, amarrada en un canal del Tàmesi. Sovint l’han anat a visitar, i uns i altres han passat molts vespres a coberta, buidant ampolles de vi, cantant fins a trencar-se, fent-se confidències i també fent el ruc.

Que 'Tierra firme' passi en un vaixell, a Londres, no és cap casualitat. “Sempre m’ha fascinat veure com la Natalia mou la barca, i tots els rituals de manteniment, el pas per les encluses i allò de buidar el dipòsit del vàter –diu el director–. A més, m’encanta la imatge d’una persona que porta una vida nòmada dins d'una ciutat que va ser el màxim representant de la capital industrial, i que ara sembla estar-se convertint en un lloc futurista, virtual, amb tots aquells edificis de vidre”. El paisatge flotant és meravellós.

La cinta comença a l’interior d’un túnel de pedra, fosc. Al fons veiem la sortida, com una flama blanca, que es va fent grossa a mesura que la càmera, trincada a la proa, s’hi acosta. “Aquesta vegada volia fer una pel·lícula menys naturalista, més estripada, perquè si hi penso, jo i els meus amics ens comportem d’una manera molt més boja, més imprevisible”, engalta. I aquest és el resultat. Natalia Tena empunyant el timó. David Verdaguer amb una barba austrohongaresa i camises hawaianes. Oona Chaplin disfressada d’unicorn, amb una banya feta de paper de plata. Llevem àncores!

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising