[image]
[title]Parlar d''El que la Walaa vol' és parlar de Balata, el camp de refugiats palestí, a Nablus, que és l'escenari d'aquest documental premiat al DocsBarcelona, a l'Edinburgh Film Festival i al Hot Docs de Canada, on va rebre el premi especial del jurat, entre d'altres. La directora canadenca Christy Garland va seguir la vida de la Walaa des dels 15 anys, després que la seva mare sortís de la presó israeliana on va estar tancada vuit anys, fins als 21, després de decidir que volia formar part de les forces de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP). Parlem d'identitat, desitjos i violència amb la directora del documental.
Com vas conèixer la història de la Walaa?
El juliol del 2012 vaig viatjar a Palestina amb l'objectiu de gravar un grup de dones que fan workshops de tecnologia i videojocs a altres dones en contextos complicats. El projecte era molt interessant, però jo no acabava de trobar la història. Un dels últims dies que estava amb elles vam anar a Balata, un camp de refugiats a Nablus, al nord de Cisjordània. Allà vaig veure per primera vegada la Walaa i em va cridar l'atenció instantàniament. Era molt, molt intel·ligent i també molt ràpida fent la seva feina. Feia riure a tothom, i a la vegada notava que feia una mica de por a la resta d'adolescents que participaven en el taller. Hi vaig veure tot un personatge. Vaig preguntar per ella a l'equip que formava part del projecte i em van dir que era una noia molt intel·ligent i dolça, però també em van explicar que estava passant per un moment vital complicat perquè tot just acabaven d'alliberar la seva mare de la presó, després de vuit anys.
"Volia saber què és el que espera de la vida algú tan intel·ligent com ella, en un lloc on no hi ha gaires opcions"
Com vas aconseguir convèncer-la per explicar la seva història?
Quan li vaig proposar parlar amb mi, immediatament em va dir que no. Amb insistència vaig aconseguir una intèrpret meravellosa, l'Ekram Zubaydi, que treballa per al Palestinian Center for Democracy. Jo no parlo gens d'àrab i sense ella no hauria pogut explicar aquesta història. L'Ekram li va explicar a la Walaa que jo volia fer un documental sobre una noia palestina jove, com ella, perquè a occident no ens arriben gaires històries sobre Palestina, i menys encara sobre dones palestines. La Walaa va dir que abans li havia de demanar permís a la seva mare, i ella hi va accedir. Li vaig preguntar a la Walaa què feia l'endemà i em va dir que havia d'anar a la perruqueria i que després tornaria a casa caminant. Sincerament, vaig pensar que gravar això seria més aviat avorrit, però li vaig dir que endavant. Era l'únic que tenia per començar. I al contrari del que em pensava, trobo que és una seqüència d'inici impressionant, només pel fet de veure amb quina seguretat camina pels carrers de Balata, amb la seva samarreta de dibuixos animats.
Quan la vas conèixer no tenies ni idea que la Walaa volia convertir-se en policia de l'Autoritat Nacional Palestina. Com evoluciona la història?
Vaig trigar un any a saber-ho. L'any 2013 vaig descobrir que la Walaa guardava un secret que no havia explicat a ningú. Ni a la seva mare, ni a cap familiar o amic. Volia formar part de l'ANP. Però així és com acostumo a treballar: algú em crida l'atenció per la seva complexitat i després investigo quina és la història que es pot explicar i què passa realment a les seves vides.
Com recordes el moment en què et va confessar el seu secret?
Quan vaig tornar a Balata, l'any 2013, vaig gravar unes escenes en què la mare de la Walaa, que ja ha tornat a casa, ensenya als seus fills les coses que havia fet a la presó. Treballs manuals, històries vàries. Però també parlaven d'assassinats, morts i violència d'una manera molt quotidiana, mentre compraven roba o es feien les ungles. Mentre gravava aquestes escenes, vaig començar a fer preguntes a la Walaa sobre el futur, perquè volia saber què és el que espera de la vida algú tan intel·ligent com ella, en un lloc on no hi ha gaires opcions, especialment per a una dona. Veia que la germana de la Walaa ja parlava de casar-se i tenir fills, però em costava imaginar-me algú com ella en la mateixa situació. Li vaig preguntar en privat, em va parlar de l'ANP i aleshores el tema es va convertir en quan i com li diria a la seva mare.
"Veiem la Walaa fent veure que res ni ningú pot ferir-la. Però observant-la en la seva privacitat és quan crec que podem empatitzar més amb ella"
Quina percepció es té de l'ANP a Balata? Suposava realment un problema plantejar-li els plans de la Walaa a la seva mare?
Molta gent de Balata i de Palestina en general acaba treballant a l'ANP, sobretot perquè és una de les úniques feines que hi ha, especialment si no tens estudis. La situació és complicada perquè l'ANP té molts conflictes amb la mateixa població palestina i a un lloc com Balata, tothom coneix a tothom. Tot i que, pels meus coneixements, jo no soc la persona indicada per fer una anàlisi concreta de la situació entre Israel i Palestina, sí que volia posar el focus en el que passa quan una persona, en aquest cas una dona jove, creix en un context de violència i ocupació militar, i en el fet que molts dels seus veïns i veïnes estan o han estat a la presó per resistir-se a l'ocupació. La violència és molt comú en la seva realitat. Sigui com sigui, em vaig assegurar de ser allà quan la Walaa li comuniqués la notícia a la seva mare.
Aquest és un moment important al documental, però també dediques molt temps a gravar la Walaa quan sembla que no passa res: quan pensa, quan observa per una finestra, quan es mou d'un lloc a l'altre... Quina intenció tenen aquestes escenes?
És una cosa que he intentat molt conscientment: capturar tots aquests moments de vida interior en què no hi ha gaire acció. Volia retratar d'alguna manera tot el que passa de manera privada dins seu, i contrastar-ho amb la pressió social i l'acció del seu entorn. Tinc 400 hores de metratge. Durant tota aquesta història veiem la Walaa valenta, enfadada, segura de si mateixa i fent veure que res ni ningú pot ferir-la. Però quan podem observar-la en la seva privacitat és quan crec que podem sentir més empatia cap a ella.
Seguim endavant: l'any 2014 accepten la Walaa a l'escola d'instrucció de l'ANP i tu l'acompanyes amb la càmera. Com va ser rodar a les seves instal·lacions?
Tot i que ningú havia entrat mai a l'acadèmia de l'ANP amb una càmera, no vaig tenir cap problema important. A estones tenia la sensació d'estar rodant una típica pel·lícula d'exèrcit en què hi ha un soldat rebel que es dedica a trencar les normes, constantment. La Walaa realment volia formar part d'allò, i a la vegada no podia deixar de donar pel sac. Va ser curiós veure-la en un entorn tan estructurat i funcional. Crec que allà, d'alguna manera, va adonar-se de fins a quin punt és diferent. El seu pare va abandonar la família i va marxar a Jordània. La seva mare va estar vuit anys a una presó israeliana per haver ajudat un terrorista suïcida. I ara ella es forma per treballar a l'ANP... La Walaa és algú que rebutja les normes i que a la vegada en necessita.
"Quan torna a casa s'ha d'enfrontar a la realitat més crua de la seva existència: és una dona palestina i viu al camp de Balata"
Un cop la Walaa es converteix en policia, sembla que el documental pugui acabar, però després torna a casa i tot es complica. Detenen el seu germà, l'empresonen a ella mateixa, i sembla que la història es repeteix.
Allà diria que és quan l'espectador pot entendre realment la batalla personal de la Walaa. Ella lluita per tenir una vida normal. Pot ser que el títol que he triat per al documental ('El que la Walaa vol') sigui una mica avorrit, però tot plegat és un procés per entendre què és el que vol aquesta noia. Pot convertir-se en policia, pot conèixer persones que li fan bé, pot créixer com a individu, però al final, quan torna a casa s'ha d'enfrontar a la realitat més crua de la seva existència: és una dona palestina, i viu al camp de refugiats de Balata. Ha crescut sota l'ocupació militar, i aquest fet és indissociable del seu caràcter. Al principi del documental veiem la Walaa escoltant les històries de la presó de la seva mare, i cap al final és la Walaa qui explica històries de la presó als més petits.
Com ho fas, per trobar un final a una història que no en té?
Aquesta és una pregunta que ens vam fer durant tot el rodatge. De què va aquesta història? És una mena de relat d'iniciació? Qui és la Walaa, com a dona, com a palestina, com a policia. Com que no teníem una resposta clara, vaig voler dedicar-me a gravar-la treballant a l'oficina de policia, on es dedicava a fer feines d'administració. Bàsicament, prenia nota de queixes de la gent i fitxava detinguts. En una d'aquestes gestions, va entrar una dona amb un nadó als braços, i va explicar una història de dos germans seus que s'odiaven, que no volien parlar mai més. Aleshores la traductora em va dir que la Walaa havia donat una resposta molt sensata. Li havia preguntat per què no seien i parlaven, si de totes maneres no tenien cap altra opció que conviure. I això em va semblar una al·legoria del conflicte.
Què fa ara la Walaa?
La vaig veure a Berlín, per la presentació del documental, i li han passat moltíssimes coses. Però crec que aquesta part de la seva vida no la puc explicar en una entrevista.
NO T'HO PERDIS: El top 5 de la cartellera de cinema
