2 M'encanta
Guarda-ho

El TOP 5 de la cartellera de cinema

Aquestes són les pel·lícules que actualment es projecten als cinemes de Barcelona i que no us podeu perdre de cap de les maneres

1

Lady Bird

4 de 5 estrelles

Al codi genètic de 'Lady Bird', si el miréssim a través del microscopi de la cinefília, hi trobaríem la perfecta definició del relat d’iniciació teen: la rebel·lia i la generositat, el primer nòvio (Fracàs I), el segon nòvio (Fracàs II), l’egoisme i l’esperança, les males companyies, el ball de graduació, la recerca d’una identitat que nega un pseudònim per reafirmar un nom propi... La singularitat de la primera pel·lícula dirigida en solitari per Greta Gerwig es troba en la seva atenció al gest i al detall, la seva resistència al sentimentalisme (que deu haver après de Mia Hansen-Løve) i la complexitat amb què retrata la relació entre la protagonista, una reeixida Saoirse Ronan, i la seva mare, una excel·lent Laurie Metcalf, una relació afectuosa i hostil que es converteix en el mirall trencat en què els adults es projecten quan miren els seus fills.  

Llegir-ne més
2

Call me by your name

5 de 5 estrelles

Hi ha pel·lícules que són un tros de vida, que se’t fiquen a dins i et fan arrels. Aquest és el cas de 'Call me by your name'. Luca Guadagnino aconsegueix atrapar el temps a cada imatge i condensar-lo, i fa de cada instant un miratge de l’eternitat. Som en un estiu llunyà, fa més de 35 anys, en un casalot amb grans finestrals i llits antics, perdut entre camps d’herba que el sol ha tornat groga i arbres fruiters. A l’hora de la migdiada, les mosques escuren les restes d’una taula a mig desparar i les bicicletes entren i surten del jardí. Aquí és on l’Elio –meravellós Timothée Chalamet, nominat a l'Oscar– passa les vacances, llegint novel·les, sempre en banyador, amb els peus en remull al rec. Té 17 anys i el seu cos encara és el d’un adolescent, tot melic i costelles, creuat per una línia imaginària que fa la corba perfecta de les estàtues praxitelianes. Ell és el centre d’un film que ens parla de la bellesa del desig. Aquest estiu serà, per a l’Elio, l’estiu de l’amor, des del moment en què comenci a sentir-se fascinat per un jove americà, alguns anys més gran que ell, que va a estar-se uns dies amb la seva família. A diferència de referents del relat homoeròtic com 'Brokeback mountain' i 'Carol', aquí no existeix la part del rebuig social. A la càmera no li interessa el conflicte. Tan sols recrear-se en les mirades infinites de dos personatges que es troben en secret, quan tothom dorm, i s’abracen i estimen fins que el sol els ve a trobar amb les primeres llums de color de

Llegir-ne més
Advertising
3

Todo el dinero del mundo

4 de 5 estrelles

Als afores de Roma, en un d’aquells racons de la ciutat on Anna Magnani va deixar les marques de dos talons com navalles, les prostitutes esperen rinxolant-se els cabells, entre el roig de les fogueres i el negre d’una nit que tot ho amaga. Un adolescent americà es passeja amb l’arrogància d’un emperador, passant revista a la mercaderia, en un pla seqüència digne de Welles que s’acaba quan, de sobte, una furgoneta arriba derrapant i uns encaputxats s’emporten el xaval entre un núvol de cloroform.  Tots temíem que la nova pel·lícula de Ridley Scott fos un thriller sobre el poder dens i sense nervi, com 'El consejero' –que només se salvava per l’escena en què Cameron Diaz es fregava l’entrecuix amb el vidre d’un descapotable–. Però només els minuts inicials ja ens fan desencaixar la mandíbula. El director de 'Blade runner' s’imagina el segrest de John Paul Getty, hereu de la fortuna d’un gran magnat del petroli, l’any 1973, amb un tel brut i carnisser que esprem el vessant més escatològic de la màfia calabresa. Sent just, no puc obviar que l’estrena de 'Todo el dinero del mundo' ve precedida d’una controvèrsia no exempta d’emoció: els productors van decidir gastar-se un grapat de dòlars a substituir Kevin Spacey per Christopher Plummer després que l’escàndol dels abusos els esclatés als morros. Però això només li suma sal i pebre a un film que ja és, 'per se', un deliri inesperat, que fa pudor de fems i vilesa, i que al final ens deixa atrapats com una fura en un laberint en

Llegir-ne més
4

La forma del agua

4 de 5 estrelles

L’etimologia ens diu que 'monstre' ve del verb llatí 'monere', que significa 'advertir'. L’amfibi de 'La forma del agua' és, doncs, un avís: la xenofòbia, la por anticomunista i l'homofòbia podien pertànyer tant a l’Amèrica de principis dels anys 60 com pertanyen a la de Donald Trump. No és la primera vegada que Guillermo del Toro –recordem 'El laberinto del fauno', que segueix sent la seva millor pel·lícula– aborda el gènere fantàstic fent rellevant el seu context polític, però és en aquest feliç creuament d’'Amélie' i 'La dona i el monstre', que modela una història d’amor clàssica –la llista de referents provinents del cinema de Hollywood i de la sèrie B és interminable– segons els patrons, alhora romàntics i grotescos, del cinema de Del Toro, on s’acumulen en forma d’un autèntic catàleg sobre la intolerància. La innegable elegància formal de la pel·lícula, empantanada en tons aquàtics i rimes líquides, hipnotitza l’espectador per submergir-lo en un conte de fades que surt victoriós de reptes potencialment ridículs –l’escena de sexe entre la protagonista (una Sally Hawkins que podria ser la reencarnació de Lillian Gish) i el monstre amfibi– gràcies a la convicció amb què Del Toro dirigeix la seva poètica reivindicació de la diferència. Tot i així, fa la impressió que aquesta reivindicació encesa vulgui adaptar-se, mercurialment, a tot tipus de públic, la qual cosa nega, en part, la seva singularitat.   

Llegir-ne més
Advertising
5

El hilo invisible

5 de 5 estrelles

Com un soroll molest, com un ganivet grinyolant al fons d'un plat, Paul Thomas Anderson ens manté durant més de dues hores clavats a la butaca amb els nervis crispats. Això és tot el que necessiteu saber abans d'anar a veure 'El hilo invisible', que us enfrontareu al fàstic subjacent sota cada silenci, a la seductora repulsió d'uns personatges hieràtics que sembla que dins del cos hi tinguin un permanent corrent de vòmit a punt de sortir-los de la boca. Tots ells, convivint en un món d'alta costura. En l'aire ressona la imatge alarmant de Joaquin Phoenix a 'The master', amb les escàpules punxegudes, masturbant-se com un animal en una paltja, després de desembarcar de la guerra. En aquest cas, el costat podrit s'administra amb una aparent elegància. Daniel Day-Lewis, per exemple, interpreta el modista Reynolds Woodcock amb la mandíbula rígida, raspatllant-se els cabells com si enllustrés unes botes de muntar a cavall, amb les agulles de cosir entre els llavis, afilades com les dents translúcides d'una carpa. La pel·lícula passa en una casa de modes, que vesteix les senyores de l'aristocràcia britànica dels anys 50, la majoria dones madures amb les parpelles caigudes, la papada penjant, embolicades en un alè de Martini que els fa posar les galtes vermelles. I en aquest ambient té lloc una història d'amor, entre un home llefiscós i una dona aparentment simple que mica en mica acceptarà les normes d'un joc vil, malaltís, genial, en què l'un i l'altra quedaran units per a tota l

Llegir-ne més

Més pel·lis que ens agraden

Muchos hijos, un mono y un castillo

3 de 5 estrelles

Gustavo Salmerón filma un retrat de la seva mare que no té res a envejar a la flatulenta 'Carmina' a qui Paco León va immortalitzar fent-se caca a sobre al volant del cotxe. Però aquí el clima és encara més inversemblant. La protagonista és una dona de classe mitjana que, en rebre una herència sucosa, va decidir comprar-se un castell d’aspecte tenebrista, amb les seves torres en punxa, i uns passadissos eterns que té farcits d’armadures, escuts de l’antiga noblesa i bosses de plàstic on acumula un Diògenes ple de poesia. El personatge i l’espai viuen en una simbiosi perfecta, entre la màgia i l’horror. Asseguda davant la càmera, amb una eloqüència grotesca, la mare ens parla del dia en què va tirar el queixal d’un dels seus fills dins d’una tassa de cafè al bar d’El Corte Inglés pensant-se que era una pastilla de sacarina. Ens explica com s’ho va fer per amortallar el cos d’un nen amb agulles de cap. I confessa que té les vèrtebres de la seva àvia perdudes en alguna de les columnes d’objectes dispars que s’amunteguen al casalot. Podria ser la versió ibèrica d’una de les fotos de Diane Arbus, amb olor de naftalina i taxidèrmia. Salmerón col·loca la càmera dins la finca familiar com si passegés per un cementiri de l’aristocràcia espanyola. És la mansió de Fernando Rey a 'Viridiana' ocupada pels pobres tolits. I el ridícul entranyable de les situacions es barreja amb els fantasmes de la Història en majúscules, com si de retruc el director s’hagués proposat esventrar el passat d

Llegir-ne més

El museo de las maravillas

4 de 5 estrelles

En ben és un nen sord i orfe que, a la dècada dels 70, fuig de casa per descobrir la veritat sobre els seus orígens paterns. Mig segle abans, als anys 20, la Rose també desafia els perills de la sordesa i s’escapoleix fins a la metròpoli de Nova York a la recerca d’una diva que la té fascinada. A 'Meravelles', Brian Selznick explicava aquestes dues línies argumentals mitjançant diferents llenguatges que s’anaven intercalant: la prosa era per a les peripècies d’en Ben, mentre que les emocions de la petita Rose es comunicaven amb il·lustracions. L’adaptació cinematogràfica que Todd Haynes ha fet del llibre és totalment fidel a aquesta estructura (no s’ha de passar per alt el fet que el guió estigui signat pel mateix Selznick), però en ella els salts d’una història a l’altra són menys impactants (perquè tot i passar del sonor i el color al cinema mut i en blanc i negre, tots dos relats comparteixen el medi cinematogràfic) i alhora més artificials (perquè el ritme ve imposat pel muntatge, no per l’experiència de lectura individual). En qualsevol cas, 'El museo de las maravillas' revalida el bon ull del director de 'Lluny del cel' i 'Carol' per recrear el passat dels Estats Units (són particularment memorables les imatges d’un Harlem setanter i en ebullició, on brilla la fotografia d’Edward Lachman), i acaba guanyant-nos gràcies a un darrer acte que deixa enrere l’aparent fredor del dispositiu narratiu bicèfal per fusionar la dansa d’aquesta parella d’històries en un tot decidida

Llegir-ne més
Advertising

Star Wars: Los últimos jedi

5 de 5 estrelles

'Star Wars: Los últimos jedi' és una obra feta amb absoluta confiança: enginyosa, esbojarrada i lliure de vagar per territoris fins al moment inexplorats. Si a 'El despertar de la força' J.J. Abrams se'ns presentava com un nen que li treia la pols a antigues joguines i les posicionava amb precaució just on havien d'anar, la seva seqüela presenta un nen més creatiu que es pregunta per què una flota de rebels no pot estar comandada per Laura Dern amb una perruca lila. Per què no podem tenir planetes amb sorra vermella sanguinolenta, manades d'alienígenes voraços o adorables porgs envaint la cabina del Falcó Mil·lenari com si volguessin fer de copilot? Aquest nou nen és el guionista i director Rian Johnson, creador de pel·lícules indie com 'Brick' o 'Looper'. Aquest cop, li han donat llicència per dirigir aquesta estimada franquícia a l'hiperespai. El seu Episodi hauria de ser estudiat pels executius de Hollywood temptats a confiar les seves milionàries propietats a aquells que no tenen humor. 'Los últimos jedi' raspa la part més psicològicament fosca de la versió original de George Lucas, 'L'imperi contraataca', però condueix aquesta grandesa amb facilitat. En el centre de tot, Johnson hi col·loca un diàleg constant—quasi com una forma mística de FaceTime—entre Rey (Daisy Ridley), guerrera emergent de la Resistència, i Kylo Ren (un Adam Driver tan torturat com a 'Silence' de Martin Scorsese), un Darth Vader enfurismat. La constant conversa que mantenen els dos personatges ens

Llegir-ne més

Demasiado cerca

4 de 5 estrelles

Finals els 90. La Ilana i la seva família formen part de la comunitat jueva d’un petit poble del sud-oest rus. Un dia, reben una nota: en David, el germà petit de la Ilana, ha estat segrestat. Sense el capital suficient per fer front al rescat, la família intenta trobar altres maneres d’aconseguir els diners. El conflicte entorn del segrest serveix de marc a una pel·lícula que aprofundeix en un tema molt més complex: el de la violència latent que continua a l’est del continent. 'Demasiado cerca' comença amb una abraçada, entre la Ilana i en David, i s’acaba amb un gest similar. En aquest sentit, dibuixa un trajecte afectiu. Entremig, esprodueix una de les escenes més contundents del cinema recent: quan la Ilana i uns amics, torrats per l’alcohol, veuen a la televisió una terrible massacre. Els nois miren, com si res, com un home mor degollat. La imatge, verídica, extreta del conflicte txetxè i amb textura de VHS, convida la realitat més cruel a entrar en la ficció. Aquesta escena funciona com un gran monstre, que s’instal·la en el bell mig d’una pel·lícula fascinant pel seu retrat de la violència i per la seva proposta formal, de plans claustrofòbics i de colors intensos. Tota una sorpresa, firmada per un director jove, Kantemir Balagov. El seu nom mereix ser recordat.

Llegir-ne més
Advertising

Perfectos desconocidos

4 de 5 estrelles

És un remake del film homònim de Paolo Genovese, però sembla dissenyat per acoblar-se com un guant a les obsessions del cinema d’Álex de la Iglesia. Primer, es tracta d’una pel·lícula coral situada en un lloc tancat, com passava a la seva admirada 'El ángel exterminador', influència cabdal de 'La comunidad' i 'El bar'. Segon, és una comèdia negra, negríssima, il·luminada per una lluna sanguinolenta. Tercer, il·lustra a la perfecció el seu ideari misantrop, a saber: que, com deia Hobbes, l’home és un llop per a l’home. De la Iglesia se’n surt amb notable alt a l’hora de donar dinamisme a una situació única en un apartament que sembla, per obra i gràcia del treball de càmera, una plaça de toros. Busca suport en uns actors que se senten còmodes entre traïcions, equívocs i humiliacions (especial menció a Eduard Fernández i Pepón Nieto); i sap treure partit d’aquest aparell del dimoni (el mòbil), la caixa de Pandora del segle XXI que, quan s’obre, converteix una reunió burgesa en un infern a la Terra.

Llegir-ne més

Tierra firme

4 de 5 estrelles

Durant un sopar íntim i familiar, la Kat discuteix amb la mare de la seva nòvia, que no entén com s’ho faran per tenir un fill, les dues, amb l’esperma d’un amic. La mare, interpretada per una Geraldine Chaplin que sap atorgar saviesa i excentricitat al personatge, no acaba de veure clar l’encaix i s’ofereix per ser ella mateixa qui pagui la clínica i el donant. L’escena, senzilla i emotiva, defineix la capacitat de 'Tierra firme' de retratar les ferides, les distàncies i la fragilitat dels vincles de la vida. També delimita el discurs d’una pel·lícula sobre l’impuls de ser mare, sobre estructures familiars alternatives, sobre la incapacitat per assumir l’edat adulta i sobre les maneres d’entendre la vida d’una generació, la que ara ronda els 30 anys, eternament immadura. El títol de la pel·lícula serveix de metàfora, ja que la Kat i l’Eva, les protagonistes, viuen en un vaixell ancorat al mig de Londres, un lloc que permet al director, Carlos Marqués-Marcet, convertir el paisatge d’aigües verdes d’un canal anglès en un estat d’ànim. Marqués-Marcet no té por a l’hora de deixar la càmera amb els personatges, interpretats amb una naturalitat deliciosa per Natalia Tena, Oona Chaplin i David Verdaguer. Responsable de '10.000 km', una altra pel·lícula sobre les distàncies emocionals, Marqués-Marcet aconsegueix tocar una veritat, la d’uns protagonistes que semblen sorgits de la vida mateixa, amb les seves contradiccions i amb els seus encants.

Llegir-ne més
Advertising

Alanis

3 de 5 estrelles

Anahí Berneri sempre ha articulat les seves pel·lícules al voltant d’un personatge femení d’una gran contundència expressiva. En aquesta ocasió ens endinsa en el dia a dia d’una jove mare soltera que exerceix la prostitució en un Buenos Aires que ofereix la seva cara més marginal i decadent. I ho fa a través d’una càmera espia, que s’introdueix en l’espai privat de la protagonista per apropar-nos a les seves llums i les seves ombres des d’una inquietant proximitat que no fa sinó potenciar amb tota la rudesa del món l’esperit salvatge i indòmit que recorre la pel·lícula. El resultat és un retrat ambigu, tan gràfic en l’exploració física i emocional del personatge com cru a l’hora de marcar un itinerari ple de contradiccions, però marcat per la lluita incansable a l’hora d’aconseguir la dignitat.

Llegir-ne més

Estrenes de la setmana

Lady Bird

4 de 5 estrelles

Al codi genètic de 'Lady Bird', si el miréssim a través del microscopi de la cinefília, hi trobaríem la perfecta definició del relat d’iniciació teen: la rebel·lia i la generositat, el primer nòvio (Fracàs I), el segon nòvio (Fracàs II), l’egoisme i l’esperança, les males companyies, el ball de graduació, la recerca d’una identitat que nega un pseudònim per reafirmar un nom propi... 

Llegir-ne més

Todo el dinero del mundo

4 de 5 estrelles

Als afores de Roma, en un d’aquells racons de la ciutat on Anna Magnani va deixar les marques de dos talons com navalles, les prostitutes esperen rinxolant-se els cabells, entre el roig de les fogueres i el negre d’una nit que tot ho amaga. Un adolescent americà es passeja amb l’arrogància d’un emperador, passant revista a la mercaderia, en un pla seqüència digne de Welles que s’acaba quan, de sobte, una furgoneta arriba derrapant i uns encaputxats s’emporten el xaval entre un núvol de cloroform.  

Llegir-ne més
Advertising

La enfermedad del domingo

4 de 5 estrelles

Fins al moment, Ramón Salazar havia estat especialista a configurar pel·lícules corals en què es creuaven els destins d’un grapat de personatges. No obstant això, a 'La enfermedad del domingo' tenia la necessitat de centrar-se únicament en dues dones: una filla que es retroba amb la seva mare 30 anys després que aquesta l’abandonés. 

Llegir-ne més

Yo, Tonya

3 de 5 estrelles

Basada en una història real –la peripècia de la patinadora Tonya Harding i els seus problemes personals, que van acabar amb la seva carrera–, 'Yo, Tonya' vol ser alhora un drama esportiu i una comèdia negra, una mirada corrosiva a l’Amèrica profunda i un comentari sarcàstic entorn al mite de l’èxit. No ho aconsegueix tot, esclar, entre altres coses perquè Craig Gillespie es perd en el laberint de la pròpia posada en escena.

Llegir-ne més
Advertising

En la sombra

2 de 5 estrelles

A través d'una dona alemanya 'de tota la vida' que veu com el seu marit i el seu fill moren en l'atemptat d'un grupuscle terrorista d'ultradreta, Fatih Akin convoca tota una sèrie de temàtiques punyents que afecten les entranyes de l'Europa actual, des de l'increment de la violència feixista als prejudicis que encara afecten els ciutadans d'origen estranger.

Llegir-ne més

Una familia feliz

2 de 5 estrelles

Normalment, si Dràcula vol convertir algú en un vampir, en té prou de clavar-li una bona queixalada. Però, a 'Una familia feliz', el Comte prefereix encarregar a una bruixa que transformi en vampiressa la dona per la qual sent fascinació. Ens pot semblar una complicació innecessària però, d'acord, ho acceptem. 

Llegir-ne més
Advertising
SI T’HA AGRADAT, REGISTRA’T I REP LES NOSTRES RECOMANACIONS!

Comentaris

5 comments
Taniarole

Ho sento però el final de Babdook és original però penós. No faré spoilers però posar-li 4 estrelles, en la meva opinió, és fer-ne un gra massa.

Montserrat Olivella Nadal

Llegint el comentari que feu de la pel.licula HER no l'aniria a veure en absolut. Trobo que és un comentari vulgar, intrascendent, frivol, sense contingut ni cinematogràfic ni ideològic. Crec que és una pel.licula que plantega moltes incògnites, de relació interpersonal, de solitut, de relació amb la tecnologia....té moltes lectures, que val la pena no desperdiciar. La recomano molt a tothom que tingui curiositat per l'intensitat i necessitat de relacions humanes..

CAROLINA

Una peli que sorprèn: terriblement gore et deixa amb la boca oberta quan inserta tocs d'humor negre del més genial, rebaixant de cop la tensió acumulada. Per mi dins del top 10 de les pelis de por actuals. La paraula és DIFERENT.

Júlia

Mud esteu segurs que es una de les imprescindibles!? la imatge, realització...molt bé però el guió fluixet no? a mi em va aborrir molt!! no recordo haver patit mai tant veient una pelicula!!!

Salva L

@Montserrat Olivella Nadal 

Hi estic totalment d´acord, no hi pensava anar veient la ressenya. M´hi va convèncer una amiga. I vaig sortir mès que satisfet. No es tant el guó si no tot el que diu sense dir, i que és moltissim. l´ha recamano de totes totes. TimeOut