El top 10 de la cartellera de cinema a Barcelona aquest juny

De què va? L'aparició d'una extranya porta en el sòtan d'una sala d'exposició de mobles i la desaparició del pacient d'una terapeuta semblen fenòmens relacionats que portaran a la psicòloga a penetrar en un espai desconegut per tal de rescatar-lo.

Per què l’has de veure? El debut al llargmetratge del joveníssim Kane Parsons (farà 21 anys aquest mes de juny) lliga directament amb els pertorbadors vídeos virals que el cineasta penja a YouTube des que tenia 16 anys. Tot un prodigi de creativitat que proposava una llegenda urbana basada en un laberint d'espais liminals (llocs buits que serveixen de transició entre dos destins), en aquest cas tot un seguit d'oficines amb parets groguenques. Immersiva i desacomplexadament terrorífica, ens trobem amb una de les propostes cinematogràfiques més estimulants dels darrers anys.

Amb la producció de dos referents com són James Wan i Osgood Perkins i amb el suport de la prestigiosa productora A24, Backrooms es converteix en un punt d'inflexió creatiu d'un gènere com el terror, que avui acostuma a ser el millor marc per experimentar amb narratives conceptuals creatives i innovadores. En el seu salt del món digital al cinema, Kane Parsons compta amb una magnífica parella protagonista: Renate Reinsve (Valor sentimental) i Chiwetel Ejiofor (12 anys d'esclavitud).

Quan s'estrena? El 5 de juny.

Dir.: Kane Parsons (EUA, 2026). 105 min.

De què va? El pare Manuel ha engegat el procediment per penjar els habits i començar una nova vida. Però, quan certs episodis del seu passat comencen a veure llum, el sacerdot haurà d'enfrontar-se a tot allò que va fer i també a un entorn que el va protegir.

Per què l’has de veure? Per l'atreviment en abordar un tema com els abusos sexuals a menors i l'encobriment sistemàtic dins l'esglèsia catòlica. I per fer-ho de la manera que ho fa. Acostumat a proposar-nos històries que no s'acostumen a tocar a la gran pantalla, en títols com La herida (2013), Morir (2016) o La consagración de la primavera (2022), el cineasta Fernando Franco aposta per oferir el punt de vista de l'abusador, interpretat per un excepcional Alberto San Juan, present en totes les escenes de la pel·lícula.

Amb un repartiment de secundaris de luxe (Luis Callejo, Ramón Barea, Pedro Casablanc, María Galiana, Miguel Rellán), La luz posa al damunt de la taula un grapat de rellevants dilemes morals que inevitablement provocaran encesos debats en els espectadors.

Quan s'estrena? El 5 de juny.

Dir.: Fernando Franco (Espanya, 2026). 120 min.

De què va? Atípic biopic sobre la llegendària actriu italiana que dona títol a la pel·lícula, i centrada en la recta final de la seva vida professional. Acabada la Primera Guerra Mundial i mentre Europa veu l'inici dels feixismes, la divina Duse ha deixat de ser l'estrella que omplia escenaris i viu immersa en contradiccions personals que inclouen el crític vincle amb la seva filla, la relació amb el poeta Gabriele D'Annunzio o les seves trobades amb Benito Mussolini.

Per què l’has de veure? Per la sempre interessant visió del cineasta Pietro Marcello (Martin Eden), que aquí insisteix amb temes que acostuma a tocar al seu cinema, com el vincle entre art i poder o el paper de l’artista davant de tragèdies com la guerra, la misèria i el dolor. A la pel·lícula en concret, plasmant l'enorme agitació del període històric en el que viu la Duse. Una altra imbatible raó per veure aquest llargmetratge és l'exhibició interpretativa de dues de les grans dames del cinema europeu: la italiana Valeria Bruni-Tedeschi (vista a 5 x 2 i La gran juventud) i la francesa Noémie Merlant (Un any, una nit i Retrato de una mujer en llamas).

Quan s'estrena? El 12 de juny.

Dir.: Pietro Marcello (Itàlia, 2025). 125 min.

De què va? Malgrat els intents del govern nord-americà d'ocultar a la població l'existència d'una espècie alienígena que ha contactat amb els humans, una metereòloga es converteix en l'inesperat canal que els recent arribats faran servir per revelar-se a milers de milions de persones.

Per què l’has de veure? Perquè cada pel·lícula que estrena Steven Spielberg és un esdeveniment en sí mateix que, sí o sí, ha de portar qualsevol aficionat al cinema fins a la butaca d'una sala. Amb El día de la revelación, a més, el mestre torna a parlar del possible contacte entre humans i alienígenes, posant el focus, com sempre li ha interessat, en la derivada emocional dels seus personatges.

És una pel·lícula emparentada amb la fabulosa Encontres a la Tercera Fase (1977), amb la qual té alguns elements en comú. Amb guió del propi Spielberg i de David Koepp (el seu col·laborador a Jurassic Park i a La guerra dels mons), es basa en un article del The New York Times publicat al 2017 que parlava de l'existència d’un programa secret del Pentàgon dedicat a investigar fenòmens aeris no identificats. És aquí, en el xoc entre aquells que aboguen per fer pública l'existència de vida extraterrestre i els qui prefereixen amagar-ho, on es troba l'essència d'una pel·lícula que compta amb Emily Blunt, Josh O'Connor i Colin Firth al capdavant del repartiment. Imprescindible.

Quan s'estrena? El 12 de juny.

Dir.: Steven Spielberg (EUA, 2026). 145 min.

De què va? L'Iván és un noi trans que es guanya la vida en una planta envasadora de fruites i verdures cultivades en hivernacles d'Almeria. La Haddoum, filla de marroquins i habituada a feines tan precàries com efímeres que la converteixen en nòmada constant, hi entra a treballar. Quan es troben, inevitablement, s'enamoren. Però es trobaran amb entrebancs familiars, laborals i, òbviament, socials que complicaran que la seva relació tingui cap futur.

Per què l’has de veure? Per l'interessantíssima exploració de l'experiència trans amb un director i guionista, per una banda, i un protagonista, per l'altra, que poden parlar-ne millor que ningú. Amb no tants referents, fugint d'intencions pamfletàries i tremendismes, i amb la voluntat de transformar mirades, l'òpera prima d'Ian de la Rosa aposta per construir una història d'amor clàssica amb branques temàtiques que apunten a l'explotació laboral i la lluita de classes, a la immigració i al masclisme.

Tota una troballa, sobretot pels qui no havien vist l'anterior treball del cineasta, el curtmetratge Farrucas (2021). Iván & Hadoum, a més, suposa una excel·lent carta de presentació per la seva parella protagonista, Silver i Herminia Loh, intèrprets que posen en valor la necessitat de diversitat en els càstings del cinema espanyol.

Quan s'estrena? El 12 de juny.

Dir.: Ian de la Rosa (Espanya, 2026). 101 min.

De què va? A l'Espanya de 1970, quan el franquisme encara belluga, un promotor esportiu mira de tirar endavant una idea marciana en aquell moment històric: organitzar el primer partit de futbol jugat per dones. Per aconseguir-ho, va sumant a la causa un grup de noies aficionades i amb talent amb la pilota. Elles acabaran plantant cara a mil i un pals a les rodes, i formaran part de la primera selecció espanyola femenina de futbol.

Per què l’has de veure? En ple auge del futbol femení, encara fresqueta la quarta Champions guanyada pel Barça, arriba una pel·lícula que reivindica les primeres dones que es van enfrontar a un statu quo tremendament masclista per dedicar-se a la seva passió i representar Espanya. En to de comèdia dramàtica, aquest relat reivindica aquelles pioneres que van posar la primera pedra a això que avui és una realitat cada dia més consolidada. Pura memòria històrica, en temps que assenyalaven aquelles dones que no acceptaven el seu rol de mestresses de casa i mares de famílies nombroses.

Dirigida per Marta Díaz de Lope Díaz (busqueu les seves anteriors i molt reivindicables Mi querida cofradía i Los buenos modales), la pel·lícula compta amb un conjunt de joves actrius que formen part d'una més que prometedora nova generació: hi destaquen Sofía de Iznájar (Sigue mi voz), Leire Aguiar (Todos los lados de la cama) i Bruna Lucadamo (la filla d'Aitana Sánchez-Gijón).

Quan s'estrena? El 12 de juny.

Dir.: Marta Díaz de Lope Díaz (Espanya, 2026). 106 min.

De què va? L'arribada d'una tablet digital a casa posa en alerta Woody, Buzz, Jessie i tota la colla. La nouvinguda Lilypad podria canviar per sempre l'espai lúdic de la petita Bonnie, i les nostres joguines favorites no estan disposades a caure al bagul dels records.

Per què l’has de veure? Per l'evident curiositat que desperta una nova entrega d'una de les sagues més importants de la història del cinema (d'animació o no). Amb la notícia del rodatge de cadascun dels Toy Story hem aixecat la cella, pensant si estaria a l'alçada de l'anterior. I, de moment, els responsables de Pixar no han errat. Veurem què passa amb aquesta cinquena part, que planteja la transformació de les maneres de jugar dels nens un cop s'ha obert la porta a la tecnologia. No deixa de ser paradoxal que sigui justament Pixar qui ho faci, ja que Toy Story, que acaba de fer 30 anys, va ser el primer llargmetratge d'animació completment realitzat per ordinador.

Amb Andrew Stanton (director de Buscant en Nemo i Wall-E) al comandament, la pel·lícula planteja allò que es viu a tantes cases: els nens estan cada vegada més enganxats a les pantalles, i els pares (les preocupacions dels quals es trasllada aquí a les joguines de tota la vida) es plantegen quins límits hi han de posar. Presuposant la màgia habitual de la casa, Toy Story 5 també canvia el protagonisme de les joguines, i posa el focus en la sheriff Jessie.

Quan s'estrena? El 17 de juny.

Dir.: Andrew Stanton (EUA, 2026). 102 min.

De què va? La Nora ha superat un càncer de pit i amb la por present d'una possible recaiguda, treballa com a investigadora mèdica estudiant les possibilitats del cos humà a l'hora d'allargar la vida de les cèl·lules. En aquest context, la protagonista només sent unes enormes ganes de viure, i decideix trencar amb la seva parella de tota la vida i deixar-se anar quan li passa per davant l'oportunitat d'embolicar-se amb un noi vint anys més jove que ella.

Per què l’has de veure? Perquè manté tot el que la faceta de creadora d'Aina Clotet ja demostrava a l'excel·lent sèrie Això no és Suècia (de la qual, per cert, aviat rodarà la segona temporada). Amb Viva, la cineasta, coproductora i guionista soluciona un complex i radical trencaclosques: d'entrada, aconsegueix un difícil equilibri en la seva singular barreja de comèdia i tragèdia. A banda, proposa un marc distòpic (però ben versemblant) en la trama, situada en una Barcelona que viu immersa en una sequera extrema. I ofereix un grapat d'escenes tan viscerals com divertides o dramàtiques.

Més enllà d'això, Viva també demostra el talent interpretatiu de Clotet, amb l'aval del premi revelació que es va endur de Canes després de presentar la pel·lícula a la secció Setmana de la Crítica, i la força d'un repartiment que escapa de llocs comuns: des de la confirmació de Marc Soler a una sorprenent Lloll Bertran que canvia radicalment d'imatge.

Quan s'estrena? El 19 de juny.

Dir.: Aina Clotet (Espanya, 2026). 112 min.

De què va? Amb l'èxit de la Revolució Francesa, el rei Lluís XVl, la seva esposa Maria Antonieta i els seus fills, són empresonats a la Tour du Temple, un castell de París on la família reial espera un destí escrit: la guillotina. Unes darreres setmanes que aïllen el monarca i els seus, que, per primera vegada a les seves vides, experimentaran un tracte allunyat del privilegi i la riquesa.

Per què l’has de veure? Guanyadora de tres premis David di Donatello, aquesta nova mirada a un dels fets més rellevants de la història de França té una parella protagonista formada per Mélanie Laurent i Guillaume Canet, i està dirigida per l'italià Gianluca Jodice (El poeta y el espía). El cineasta ofereix un retrat íntim d'uns personatges vulnerables que prenen conciència i guanyen dignitat davant la proximitat de la mort. Amb una posada en escena més aviat austera, que fuig de l'ostentós brilli-brilli propi de la realesa (tot i que compta amb un magnífic disseny de producció), Los últimos días de María Antonieta s'acosta més al drama carcelari que a l'epopeia històrica.

Quan s'estrena? El 26 de juny.

Dir.: Gianluca Jodice (França, 2026). 101 min.

De què va? Un cantant que es guanya la vida actuant en festes privades coneix en un casament un amic dels nuvis, antiga estrella d'una boy band en decadència. El fa pujar a l'escenari, despleguen una inesperada química i s'ho passen de conya fent ballar els convidats. Després continuen la festa en una inesperada sessió musical nocturna. Mesos després, el primer se sorprén quan descobreix que el segon ha tornat a les llistes d'èxits amb un tema seu, i començarà la seva batalla perquè el món reconegui la seva autoria.

Per què l’has de veure? Perquè la trajectòria del seu director i guionista, l'irladès John Carney, ens diu que les seves pel·lícules són infaliblement recomfortants i encantadores. Per dibuixar aquesta seva nova carta d'amor als músics i al poder d'una cançó, el director de la meravellosa Once (2006) i de les estupendes Begin again (2013) i Sing Street (2016), i creador de la sèrie Modern love (2019-21), compta amb una parella tan carismàtica com la formada per Paul Rudd i Nick Jonas.

A més, Letras robadas té un missatge punyent, en plantejar el tema de la propietat intel·lectual quan la inteligència artificial està posant en qüestió normes de tot tipus. Tan divertida com emotiva, Letras robadas torna a fer-nos venir ganes de trepitjar Dublin, escenari de molts dels films de John Carney.

Quan s'estrena? El 26 de juny.

Dir.: John Carney (Irlanda, 2026). 96 min.