Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El TOP 5 de la cartellera de cinema

El TOP 5 de la cartellera de cinema

Aquestes són les pel·lícules que actualment es projecten als cinemes de Barcelona i que no us podeu perdre de cap de les maneres

Midsommar
Foto: Midsommar Midsommar
Per Josep Lambies
Advertising

Si ja és difícil estar al dia de tot el que es pot fer a Barcelona, imagineu veure totes les pel·lícules de la cartellera! Per això en aquesta llista trobareu les nostres cinc pel·lícules favorites, algunes noves i també aquelles imperdibles que no podeu deixar escapar abans que desapareguin dels cinemes.

1
Photo: Andrew Cooper
Cine, Comèdia

Érase una vez en... Hollywood

'Érase una vez en... Hollywood' és una divertidíssima i absurda història que combina fets reals i ficció, inserint al cor de la realitat personatges inventats, episodis horribles i històries atrevides per treure'n el pitjor. També és una carta d’amor a Los Angeles i a la indústria del cinema. Aquesta pel·lícula, que és l'obra més madura de Tarantino, combina una narrativa plena d'ironia amb artesania exquisida i amb les actuacions matadores de Brad Pitt i Leonardo DiCaprio. És una pel·li molt Tarantino, capaç de provocar emocions genuïnes i de transformar-les en situacions desproporcionadament ximples en qüestió d'un minut. Tarantino comença amb el Hollywood de l’època dels crims de Charles Manson –concretament de l’assassinat de Sharon Tate l’agost del 1969– i reexplica la història des del seu punt de vista, primer durant uns dies del febrer del 69 i després, sis mesos més tard, durant les setmanes dels assassinats. Això vol dir que passarem tota la pel·lícula preguntant-nos com el director s'enfrontarà a aquesta tragèdia històrica. Per tenir una resposta haureu de suar. Només us direm això: d’alguna manera, Tarantino aconsegueix extreure bon gust del mal gust. Els personatges de no-ficció van fent aparicions: la condemnada Sharon Tate (Margot Robbie), les celebrities de l'era Nixon Steve McQueen (Damian Lewis) i Bruce Lee (Mike Moh), la família Manson (en la qual Lena Dunham hi té un paper). Però al cor de la pel·lícula hi ha una amistat que és pura ficció...

Time Out diu
2
La virgen de agosto
Cine

La virgen de agosto

Hi ha qui pensa que Madrid a l'agost és un lloc desagradable, que la ciutat enlletgeix, que el millor és fugir-ne. I llavors, quan tothom ha marxat, comencen a passar les coses més sorprenents. L'any passat, Jonás Trueba va estar rodant 'La virgen de agosto' entre els carrers de Lavapiés i Las Vistillas. Volia atrapar aquesta altra màgia que apareix quan les expectatives cauen en picat. I així ha estat. La pel·lícula és una preciositat que té un aire al Rohmer de 'Conte d'estiu' i 'El raig verd', amb un toc sobrenatural lluminós i una actriu esplèndida, Itsaso Arana, el rostre de la qual brilla (i ens inunda) sobre un fons de verbena i xafogor.

Time Out diu
Advertising
3
Photo: Courtesy of A24 / Gabor Kotschy
Cine, Terror

Midsommar

Un director com Ari Aster sap de sobres que el món és horrorós. Ho demostrava a 'Hereditary', el seu debut del 2018 i un dels films més sinistres en dècades. 'Midsommar', gairebé psicodèlica, fa així: quan el dol per una tragèdia familiar es torna insuportable, m’aferro a un mal nòvio. I a això s’hi afegeixen relacions tòxiques i una secta pagana sueca. El film arranca amb el neuroticisme i el tràngol personal de Florence Pugh, en el personatge de Dani; per superar-lo va de viatge amb Christian (Jack Reynor), la seva parella, i els seus col·legues estudiants d’antropologia a una comuna hippy on tothom s’abraça. Aquesta és la part més encantadora de la pel·lícula, amb reminiscències del clàssic 'The wicker man', fins que pregues perquè Dani receli i salvi els seus amics de convertir-se en aliment. Si Aster n’hagués tingut prou amb crear una obra mestra de terror amb llum del sol suec de mitjanit podria haver-ho fet així, però no allibera la protagonista del patiment i l’esprem per rellegir el concepte de final girl en clau feminista.

Time Out diu
4
Photo: Brooke Palmer/Warner Bros.
Cine, Terror

It: Capítulo 2

Fins i tot en aquests temps dominats per la nostàlgia de 'Stranger things', ningú no esperava que, el 2017, un segon intent d’adaptació d’una novel·la de fa 30 anys es convertís en un fenomen. Però així va ser: It és la pel·lícula de terror amb la recaptació més alta de tots els temps. La seqüela, per tant, es justifica i també dobla l’aposta: 'It: Capítulo 2' supera la seva predecessora en gairebé tots els sentits i se centra en la naturalesa més profunda i metafòrica de perdre la innocència i descobrir un món ple de dolor. Tornem a la fictícia ciutat de Derry, on reapareixen aquells amenaçadors globus vermells. Mike (Isaiah Mustafa), ara un solitari bibliotecari de la ciutat, haurà de posar-se en contacte amb els seus antics amics: Bev (Jessica Chastain), atrapada en un matrimoni abusiu; Bill (James McAvoy), que ara és guionista de Hollywood; un abatut Ben (Jay Ryan); l’hipocondríac Eddie (James Ransone) i el còmic de stand-up Richie (Bill Hader). El director Andy Muschietti va fer un bon treball amb el seu jove repartiment al primer 'It' (tots hi tornen en flashbacks o malsons), però el seu treball amb els adults és superior. L’actuació de Toni Collette a Hereditary va obrir el camí cap a un nou i valent món on les emocions més grans de l’horror poden produir actuacions molt ben filades. Un cop més, Bill Skarsgård interpreta un Pennywise icònic, amb un domini del gore que ens fa advertir-vos que encara que en aquesta pel·lícula hi hagi nens, de cap manera els hauríeu de po

Time Out diu
Advertising
5
Quien a hierro mata
Cine

Quien a hierro mata

Diuen que la venjança és un plat que se serveix en fred, però pel que fa a l’espectador, ser-ne testimoni li ha de fer bullir la sang. En Paco Plaza n’és del tot conscient, perquè factura un thriller hipertens, que es retorça sobre sí mateix com una serp verinosa. Que 'Quien a hierro mata' utilitzi el negoci dels narcos gallecs com a teló de fons no significa que pretengui denunciar una realitat social, perquè la integra com un element detonador d’una trama fosca com el carbó sobre de què parlem quan parlem de maldat. Plaza sap treure profit d’un escenari insòlit (una residència d’avis), filma una batuda policial amb una energia esgarrifosa i es recrea en els aspectes més sòrdids d’un relat amb més punts de gir que una baldufa. D’aquí, potser, provenen els problemes d’aquest eficaç entreteniment: abusa dels ‘deus ex machina’ i de la suspensió de la credibilitat.

Time Out diu

Més pel·lis que ens agraden

Cine, Drama

Rojo

La dictadura argentina ha estat abordada des de molts punts de vista, però mai d'una manera tan estranya i original com la que desplega Benjamin Naishtat en aquesta pel·lícula que utilitza els codis del thriller policíac per sortir dels estereotips en el moment més inesperat, mitjançant el humor negre i macabre. El director utilitza com a marc una ciutat rural a l'Argentina dels 70 per parlar de manera simbòlica de la por dins de la societat abans del cop d'Estat, que prefereix mirar cap a un altre costat per no ficar-se en problemes. Dario Grandinetti i Alfredo Castro componen dos personatges antitètics d'allò més icònics que ens condueixen per una trama impredictible en la qual es barregen els tons per compondre un 'noir' tan fascinant com incòmode.

Time Out diu
Cine, Drama

La casa de verano

Per bé o per mal, Valeria Bruni-Tedeschi és de casa bona. Ella, en comptes d’amagar el cognom d’una de les famílies més poderoses d’Itàlia, l’ha convertit en combustible d’una sèrie de pel·lícules que són pura catarsi autobiogràfica. Les pàgines més recents d’aquest diari les trobem a 'La casa de verano', on l’actriu i directora converteix en ficció els preparatius de la seva obra anterior, 'Un castillo en Italia', que coincideixen amb una ruptura sentimental i la reunió amb la seva histriònica família a la residència d’estiu a la costa francesa. La sobredosi de problemes del primer món podria resultar antipàtica, però la cineasta té un ull innegable per tirar endavant escenes impossibles, com la de la sobretaula que deriva en discussió sobre l’avortament i els abusos sexuals, tot fluctuant de manera imprevisible entre el riure i les llàgrimes en mans d’una troupe actoral superlativa.

Time Out diu
Advertising
Cine, Documental

El gran Buster

Les carreres de Buster Keaton i Charles Chaplin van conviure al llarg dels anys vint. Era l’època daurada de la comèdia més física. El temps, però, va passar de manera molt diferent per als dos. Amb l’arribada del sonor, Chaplin va saber convertir-se en un resistent a la paraula parlada i va firmar algunes de les seves obres mestres. Keaton, en canvi, va caure en l’oblit. A 'El gran Buster', Peter Bogdanovich relata l’art i la vida d’aquest cineasta maleït i brillant, des dels seus inicis a la seva caiguda en desgràcia i a la seva supervivència fent peces menors per a televisió. El trajecte culmina amb la revindicació que se’n va fer, amb ell encara en vida, per part de la crítica i del festival de Venècia. Tot i que el documental es desenvolupa de manera cronològica, al final, Bogdanovich oblida la biografia per analitzar els mecanismes de l’artista Keaton, capaç de fer màgia i de fer riure com ningú.    

Time Out diu
Cine, Drama

El peral salvaje

El director turc Nuri Bilge Ceylan és com un artista que pinta els detalls més imperceptibles de l'existència humana en llenços de grans dimensions. Aquesta nova pel·lícula, que s'anuncia amb un títol preciós, té molt de l'anterior 'Winter sleep'. Ens acosta a la història universal del retorn del fill pròdig, pintant un personatge que combina l'arrogància de la joventut amb l'esperança de futur: un noi que aspira a convertir-se en novel·lista, i que viu embolicat en ideals i frustracions. Torna a casa de la universitat, amb un llibre no publicat sota el braç. S'avergonyeix del seu pare, un professor d'escola amb un problema amb el joc, i tracta amb menyspreu la mare i la germana. Pensa que el món li deu un favor. El film mostra una sèrie de converses amb diferents personatges que el venen a rebre en aquest entorn rural on s'ha criat.

Time Out diu

Estrenes de la setmana

Cine

Litus

Després de convertir-se en un dels directors més exitosos de la taquilla espanyola gràcies a la comèdia 'El mejor verano de mi vida', Dani de la Orden canvia de registre per abordar un drama generacional que té l’origen en una obra de teatre de Marta Buchaca, sobre la pèrdua i totes aquelles coses que queden per dir. La pel·lícula segueix l’esquema d’un relat de retrobament entre amics que acaben espolsant els draps bruts que han fet que les seves relacions es deteriorin. En aquest cas, la mort d’un dels membres del grup serà el detonant perquè la tensió es vagi incrustant en l’ambient fins que cadascú es tregui de sobre la careta de les aparences i deixi sortir tots els retrets que havien quedat silenciats. 'Litus' parla de les diferents maneres d'afrontar el dol, de la incapacitat d'assumir responsabilitats en l'edat adulta, de les poques habilitats emocionals i de la immaduresa masculina. Ho fa de manera fresca, espontània i sense impostures, sobretot gràcies a un grup d'actors magnífics.

Time Out diu
Cine, Drama

Los informes sobre Sarah y Saleem

Com en el cinema d’Asghar Farhadi, el relat es desencadena segons un efecte dominó, provocat per una situació accidental –un flirteig, una baralla, una denúncia– que farà sortir a la llum un tsunami de dubtes, dilemes, secrets i mentides que ressituaran la mirada dels personatges. Si a 'Nader y Simin, una separación' o 'El viajante' aquesta escena capital es produïa en un fora de camp, i se’ns privava de la veritat per enfonsar-nos en espais d’intensa ambigüitat moral, el film de Muayad Alayan opta per la literalitat. El drama que proposa és tan visible, impregna de tal manera les estructures socials, que el cas d’adulteri entre la dona d’un militar israelià i un repartidor de pa palestí es transforma en símbol transparent del conflicte entre els dos pobles. Cada gest, cada ocultació, cada racó de la trama, es torna de sobte polític, perquè no hi ha res que no ho sigui en un lloc on l’ocupació d’un territori i la defensa d’un altre dibuixen un mapa de repressió i racisme. El problema de la pel·lícula d’Alayan és que no sap quan deixar de cremar la metxa, i es deixa portar per una certa addicció als girs de guió i l’entortolligament de la trama que, finalment, perjudica el seu discurs, molt ben formulat en la primera meitat del metratge i desubicat en el seu desenllaç.

Time Out diu
Advertising
Jeff Gros
Cine, Drama

En mil pedazos

'En mil pedazos' és el tipus de film que es recrea en les misèries de la rehabilitació. El llibre en què es basa va ser tot un fenomen editorial, convertit en tempesta literària quan alguns elements autobiogràfics incorporats pel seu autor, James Frey, van ser desacreditats. El film no busca ser una història real i fuig d’interpretacions literals, tot i que segueix la història de Frey en el seu període de rehabilitació, entre enfrontaments plens de fúria amb el personal de la clínica i cabassos de detalls escatològics. Billy Bob Thornton dona vida al company addicte en una sucosa història secundària. Hi trobem curiosos llampecs creatius de la directora, però en general opera de manera cruel, directa i sense aventures, com si el tema fos massa seriós per jugar amb l’estil. No hi ajuda que el personatge de Frey –interpretat per Aaron Taylor-Johnson– sigui tan desagradable, fins al punt que rebutja qualsevol intent d’acostar-t’hi. Per dignes que siguin els temes, el resultat costa una mica d’empassar.

Time Out diu
Cine, Thriller

Viento de libertad

Una nit del 1979, els Strezlks i els Kretzels, dues famílies de la República Democràtica Alemanya, van consumar una fuga inversemblant: travessar la frontera que separava l’Alemanya de l’Est de la de l’Oest, sobrevolant-la amb un globus aerostàtic de fabricació casolana. Hollywood no va trigar a veure’n el filó, i l’any 1982 es va estrenar Fuga de noche, una cinta produïda per Disney que dramatitzava l’afer. En el país d’origen de la proesa hi va haver qui va arrufar el nas davant del film, dolguts potser perquè els Estats Units havien fet seva una història purament germànica. Viento de libertad és la tardana resposta a l’apropiació: una pel·lícula autòctona i d’aspiracions comercials, dirigida per Michael Herbig, una personalitat estimada de la indústria local de l’espectacle. Però el realitzador sembla no saber com afrontar el fet que el desenllaç sigui –més o menys– vox populi, i infla cada escena de tensió artificial, abusant d’una banda sonora greu i marcial, que en nega l’essència íntima i domèstica.

SI T’HA AGRADAT, REGISTRA’T I REP LES NOSTRES RECOMANACIONS!
Advertising