El TOP 5 de la cartellera de cinema

Un bon dia, Agnès Varda va sortir a passejar amb una petita càmera digital, i va filmar totes aquelles persones que recol·lectaven allò que quedava mig oblidat en els marges del capitalisme. El resultat va ser 'Los espigadores y la espigadora', una de les grans obres del cinema contemporani. L’esperit i la curiositat d’aquella pel·lícula estan presents també en el seu darrer projecte, 'Caras y lugares', realitzat en col·laboració amb el jove fotògraf JR...

Una pel·lícula que no funcionaria sense la presència mística, elemental, de l’actor protagonista, Harry Dean Stanton, el cowboy solitari que duia gorra vermella a 'París, Texas', que va morir fa alguns mesos, als 91 anys. Ara, 'Lucky' sembla contenir les últimes voluntats d’un fantasma. Fent honor a molts dels seus papers, l’acció té lloc en una ciutat petita, en un punt inexacte del sud-oest americà, on encarna un home de rutines meticuloses, silenciós, que compra els seus cartrons de llet, fa els mots encreuats del diari en un restaurant i pren Bloody Marys al bar local...

L'última incursió de Wes Anderson en el món de les criatures en stop-motion és una bèstia complexa, inclassificable, a anys llum de l’amable història de guineus de 'Fantástico sr. Fox'. Situada en un futur pròxim al Japó, és un conte distòpic, de vegades divertit, en què un grup de joves s’enfronta a un establishment corrupte, i a un alcalde que ha desterrat els gossos de la ciutat de Megasaki després d’un brot de grip canina, i els ha relegat a una illa inhòspita que es diu Trash Island...

Un jove actor britànic i una estrella de Hollywood reconsagrada. 'Las estrellas de cine no mueren en Liverpool' explica la relació entre Peter Turner, que aleshores era un noi de 26 anys, i Gloria Grahame, diva oscaritzada, rossa explosiva coneguda per pel·lícules com 'En un lugar solitario' i 'Cautivos del mal', que aleshores ja en tenia 55. Som a finals dels 70. La passió que la productora de 'James Bond' Barbara Broccoli aboca en aquest projecte té l’encant glamurós de les aventures d’en 007...

És una d’aquelles pel·lícules que et proporcionen instants de bellesa en estat pur. El somriure pacient de Bárbara Lennie, aixecant la vista per sobre d’un diari, la pell de gallina a la nuca davant la mar agitada. Unes estovalles plenes de taps de suro i plats empastifats de nata en un menjador amb sol de mitja tarda, que et posa a la boca aquella acidesa del cava escalfat després d’un llarg dinar en família...

Què defineix un western? Si en sentir aquesta paraula pensem en indis, cowboys, deserts americans i duels de pistoles, llavors Western difícilment faria honor al seu nom. Però si el que ens suggereix el terme són forasters desitjosos d’ocupar paisatges desconeguts, dificultat de comunicar-se entre pobles i tensió masculina destil·lada en cada enquadrament, llavors Valeska Grisebach haurà fet més per aquest gènere que qualsevol intent recent de glorificació retro. 

Un autèntic viatge en el temps, d’aquells que esberlen neurones. El present es fon amb el passat: mentre la trama es desplega a l’ocupació nazi, les imatges ens remeten a la contemporaneïtat, amb el tema dels refugiats com a mascaró de proa. És una estratègia tan enlluernadora com desconcertant, però l’efecte que provoca en l’espectador és d’una eficàcia extraordinària. Així doncs, 'En tránsito' és una mena de 'Casablanca' intel·lectualitzat.

El debut en el llargmetratge d'Anxos Fazáns parteix de la novel·la homònima de Manuel Jabois al voltant del retrobament entre el protagonista, un aspirant a escriptor estancat en una rutina frustrant, i la seva parella de millors amics, que retornen a Santiago de Compostel·la perquè ella està a punt de morir. Molt més física i emocional que literària, la cinta presenta uns personatges que afronten la pèrdua del paradís de la joventut refugiant-se en certa pulsió autodestructiva. 

L’òpera prima de Suzi Ewing no és el que sembla. Encara que comenci amb la típica situació del presumpte psicòpata que segresta l’objecte femení del seu desig, la trama evoluciona cap a una altra cosa, una mena d’enfrontament entre un home i una dona que amaguen més del que deixen veure. El guió de l'actor-escriptor Noel Clarke apunta cap a l’exploració de temes com la obsessió, la venjança, la relativitat d’allò que coneixem com a 'veritat'.

El sucre és un dels ingredients bàsics dels drames entorn de la tolerància. Un exemple clar és 'Una pastelería en Tokio'. A 'El repostero de Berlín' també hi trobem una cuina, la de Thomas, un pastisser alemany que inicia una relació amb Oren, un empresari israelià. Quan Oren mor, Thomas viatja a Israel, on coneix la dona de l'home que estima. En aquest drama sentimental, les aspreses es llimen a la cuina.

D'entre totes les actrius còmiques del Hollywood actual, Amy Schumer és la més predisposada a treballar amb el seu cos. Conscient de tenir un físic que no encaixa amb els cànons, Schumer construeix tot un discurs humorístic a partir d'això. N'és un exemple '¡Qué guapa soy!', on encarna la Renée, una noia acomplexada que, després de donar-se un cop al cap, creu haver-se convertit en una dona de bandera, adquirint una seguretat aclaparadora.

Basada en la sèrie anime del mateix títol, alhora inspirada en el manga de Sui Ishida, 'Tokyo Ghoul' imagina un univers poblat per 'dimonis' que es confonen amb els humans i converteixen la capital japonesa en l'escenari d'una batalla secreta però aterridora. El relat vol evitar qualsevol tipus de maniqueisme per tal d'entendre les raons dels monstres. Filma una successió de lluites amb desconcertant parsimònia, que es decanten cap al gore.

Valerie Lemercier compon una comèdia al voltant de les pressions externes a què s'han d'enfrontar les dones a partir de la mitjana edat. Llàstima que la directora sembli estar més preocupada per inserir-se dins dels motlles de la 'romcom' més convencional que en realitzar un retrat femení complex i sòlid. A la protagonista no li interessa tornar a conquerir la seva independència després d'una ruptura, sinó trobar de nou una parella.

No hi ha pitjor tortura que l'insomni. No dormir et deixa en un estat de vulnerabilitat que al mateix temps aguditza tots els teus sentits i desperta la percepció. Aquesta és la base de la posada en escena d'una obra avantguardista que un grup de teatre dirigit per una dona implacable assaja en un hospital psiquiàtric abandonat. Realitat, ficció, passat, traumes personals, pors... tot es confon en un casalot ple de fantasmes.