2 M'encanta
Guarda-ho

El TOP 5 de la cartellera

Aquestes són les pel·lícules que actualment es projecten als cinemes de Barcelona i que no us podeu perdre de cap de les maneres

1

Estiu 1993

Sempre hi ha un moment a la infància, deia Graham Greene, en què una porta s’obre i deixa entrar el futur. La Frida (excel·lent Laia Artigas) mira a través de l’escletxa i només hi veu una realitat que, d’un dia per l’altre, s’ha capgirat com un mitjó. Carla Simón sap que, per entendre un nen, hem de percebre el que l’envolta a la seva altura, sobretot si el trànsit que travessa és el d’assumir la pèrdua, l’orfandat i la mort com una certesa. El futur és, doncs, aprendre a admetre el que sents, a superar el dol amb l’ajuda dels altres. En fi, la maduresa. Així doncs, 'Estiu 1993' surt victoriosa de construir aquesta mirada desubicada i sensible, que declina un cert esperit documental –és la infància de la directora la que està en joc– en una pel·lícula que mai no intenta ser complaent amb la seva heroïna, que atén al seu descobriment del món vinculant-lo amb la cristal·lina transparència de les seves imatges, que treballa amb els seus actors amb una delicadesa extraordinària, i que aconsegueix transmetre el misteri de ser nen –la sensació d’estranyament, la crueltat inconscient, el dolor disfressat de caprici emocional– sense oblidar-se de quina relació estableix amb els adults i, sobretot, sense caure en el sentimentalisme sent profundament commovedora.

Llegir-ne més
2

Baby Driver

Edgar Wright es va donar a conèixer al costat del tàndem còmic format per Simon Pegg i Nick Frost en aquella hilarant comèdia protagonitzada per morts vivents titulada 'Zombies party'. Al director, sempre li ha agradat jugar amb els gèneres, subvertir els seus codis per tal de configurar pel·lícules amb un alt esperit lúdic i molt poca vergonya.Després de provar-ho amb els zombis, les 'buddy movies' i l’adveniment de l’Apocalipsi, ara recorre a un altre tòpic cinematogràfic com són les pel·lícules de robatoris, persecucions i fugides a tota velocitat. I ho fa inundant la pantalla amb el mateix esperit pop naïf que impregnava 'Scott Pilgrim', el seu gran homenatge al món dels còmics.En aquesta ocasió, la fórmula no pot ser més triomfadora i cool: nois guapos jugant a ser dolents, música a tot volum i set pieces configurades a partir de la combinació entre música i muntatge. El resultat, un exercici d’estil aclaparador, magistralment executat a través d’unes imatges que provoquen un augment d’endorfines adequat a l’esperit millennial dels nostres temps.N’hi ha que es deixaran entabanar per tota aquesta parafernàlia visual i sonora. D’altres pensaran que la història no és més que una acumulació de clixés sense coherència. En qualsevol cas, serà inevitable que l’espectador surti de la sala intentant recordar la selecció de cançons que conformen la banda sonora.

Llegir-ne més
3

Colossal

Com succeeix a totes les pel·lícules de Nacho Vigalondo –potser ara mateix un dels cineastes més interessants del panorama espanyol–, 'Colossal' no és el que podria semblar. Està filmada als EUA i en anglès, però no té res a veure amb aquestes operacions quirúrgiques que volen trasplantar l’esperit dels gèneres hollywoodians al nostre context. No. 'Colossal' és un experiment, una comèdia generacional que es transforma en un exercici al voltant del cinema fantàstic i que alhora esdevé una faula sobre el creixement emocional.Anne Hathaway interpreta una noia perduda que retorna al seu poble per refer-se i allà es retroba amb el seu passat, amb totes les conseqüències: un passat fet d’amors truncats i somnis perduts, que ara torna d’una manera ‘sinistra’, com diria Freud, a partir d’uns estranys esdeveniments que, encara que es desenvolupin a Seül en forma d’agosarada trama de ciència-ficció, tenen molt a veure amb la deriva dels protagonistes, amb la seva impossibilitat d’accedir a la maduresa. No afegiré més, no vull estripar l’essència d’aquest film emotiu, reflexiu, d’un rigor inusitat, que parla de la nostra dependència de la ficció, al mateix temps engrescadora i perillosa. Tot un discurs sobre el cinema i la seva capacitat vampírica a partir d’un relat absorbent, d’un to melancòlic que emergeix misteriosament d’aquest grapat d’imatges tan torbadores com reconfortants.

Llegir-ne més
Advertising
4

The love witch

Anna Biller és una autora total: ella dirigeix, escriu, produeix, munta, musica, decora i vesteix uns discursos feministes que recreen les formes del Hollywood en Technicolor. Tot això es troba present a 'The love witch'. Però el film no seria el mateix sense Samantha Robinson com a Elaine, una jove que s’ha construït una imatge feta de mitjos somriures i caigudes d’ulls, i que fa servir pocions i encanteris per trobar l’home de la seva vida... amb un efecte secundari: els seus amants moren consumits per la passió. Per sota dels colors fastuosos i dels rituals màgics, Biller i Robinson canalitzen la desesperació d’una dona autoconvertida en fetitxe per complaure la mirada masculina, i d’aquesta manera donen la volta als mecanismes del desig que han marcat el cinema heteropatriarcal.

Llegir-ne més
5

Prevenge

A Alice Lowe, la directora debutant i actriu principal d’aquesta comèdia negra al voltant d’una assassina en sèrie embarassada, la vam descobrir a 'Turistas', aquella altra sàtira fosca de Ben Wheatley que ella coprotagonitzava i coescrivia. Aquí Lowe reincideix en el registre de terror corrosiu a l’hora de resseguir les dissorts de Ruth, una dona de classe obrera amb tendències psicòpates que mata per indicació del seu fill nonat.Prevenge se situa així en la tendència de cert cinema actual on l’horror dona forma a tribulacions específicament femenines. A la seva manera, la protagonista no fa altra cosa que obeir el mandat que una mare no pot deixar d’atendre els requeriments de la seva criatura, alhora que el film fa paleses la vulnerabilitat i la indefensió en què es troba una embarassada soltera (vídua per ser exactes) amb pocs recursos.L’estripat atractiu de 'Prevenge' rau en la seva concepció 'punk do it yourself' (en més d’un sentit): algunes víctimes de Ruth són persones francament desagradables, però hi ha un moment en què la fal·lera assassina de la dona esdevé d’allò més gratuïta. Que a través dels flashbacks recurrents la cineasta acabi atorgant una explicació psicològica i una justificació concreta a les accions de Ruth malmet un pèl aquest esperit salvatge de la pel·lícula i desactiva part del seu discurs de desmitificació de l’embaràs i els vincles maternofilials. Però 'Prevenge' no deixa de funcionar en molts moments (les visites

Llegir-ne més

Més pel·lis que ens agraden

Z, la ciudad perdida

Aquest és un relat de conquestes impossibles, d’aventures insensates que limiten amb l’abisme dels inferns. James Gray, el director de 'Two lovers', ens explica la història de Percy Fawcett i la seva obsessiva recerca d’El Dorado, aquella Arcàdia imaginària que es deia que brillava com una aurora boreal en un racó perdut de la selva amazònica. És el somni d’un individu, un militar sense cap medalla a la casaca, que decideix depurar l’ànima embarcant-se cap a terres verges.En el coratge del seu heroi hi ha un reflex dels 'holy fools' de Herzog, d’aquell Klaus Kinski que navegava riu amunt per la jungla, esquivant les fletxes dels indígenes, arrossegant una tripulació tocada de mort. I també és cert que el posat d’explorador romàntic és el d’un Barry Lyndon que, encegat per la cobdícia, es crea un camí cap a la perdició. Però, alhora, el personatge té unes ànsies científiques de trobar la veritat sota el mite, com aquell primat de Plató que es va escapar de la caverna desmarcant-se del ramat.De cacera a Anglaterra o lluitant a la batalla del Somme, entre la boira que engoleix els cadàvers dels soldats refredant-se a les trinxeres, l’explorador entrelluca les palmeres d’aquell paradís feréstec on juga un pols amb una natura salvatge que amaga perills invisibles. Gray concep el film en forma de tríptic: tres parts que corresponen a les tres expedicions que Fawcett va liderar, bregant amb tribus de caníbals que rostien els cossos dels seus paisans per xuclar-ne l’ànima, amb panter

Llegir-ne més

Las confesiones

Roberto Andò està decidit a trobar la fórmula per aconseguir l’equilibri just entre la sàtira de desafiament polític i l’espectacle cinematogràfic, amb ganxo per al públic. De fet, va estar molt a prop d’aconseguir-ho amb 'Viva la libertad', on la fuga d’un primer ministre era maquillada quan el substituïen pel seu germà bessó, un filòsof d’idees incendiàries. Ara ho torna a intentar amb 'Las confesiones', on recupera l’actor protagonista d’aquell film –Toni Servillo, el Jep Gambardella de 'La gran bellesa', tot ell carisma tranquil– perquè encarni un monjo que és convidat a una cimera del G8 i que, accidentalment, es converteix en la darrera persona que va veure viu el director del Fons Monetari Internacional. La desaparició d’aquest personatge és el detonant d’una intriga que pren la forma de thriller contemplatiu, on la denúncia dels abusos que cometen els líders d’Occident va de la mà del misticisme. Això rebaixa l’acidesa, però també és cert que du la proposta a territoris inesperats.

Llegir-ne més

Pieles

“Un de nosaltres!”, cridaven amb la copa alçada els 'freaks' de Tod Browning davant la mirada d’horror d’una bella mesquina. El brindis era un ritual de pas per celebrar l’ingrés de la donzella a la secta de l’anomalia, malgrat que allà l’únic monstre era ella, la que s’autoproclamava ‘normal’. L’òpera prima d’Eduardo Casanova, que sembla homenatjar les fotos de Diane Arbus passades pel filtre colorista del cinema de Pedro Almodóvar, parla, com 'La parada de los monstruos', de les dificultats per definir la normalitat en una realitat moralment deforme. Si tenim en compte que un dels curts més justament cèlebres de Casanova es titula 'Eat my shit', no cal que ens espantem quan vegem el 'dramatis personae' de 'Pieles'. Una noia amb cara de cul, literalment, i una prostituta sense ulls en són un bon aperitiu. Quina pel·lícula més estranya! Primer sembla un film de David Lynch, després un melodrama desbocat a la manera de Fassbinder i finalment un John Waters domesticat. Qualsevol diria que Casanova vol provocar peti qui peti, però l’obvietat del seu missatge i la frontalitat de les seves imatges fan de 'Piele's una pel·lícula d’una sinceritat esfereïdora. Per una banda, és admirable la seva capacitat de risc; per l’altra, és pertorbadorament naïf. I és així com la pel·lícula ens obliga a identificar tot allò de monstruós que hi ha en la nostra quotidianitat, i viceversa, tot allò de normal que hi ha en les nostres perversions.

Llegir-ne més
Advertising

American Pastoral

Ewan McGregor debuta com a director adaptant la novel·la més incendiària de Philip Roth, i per justícia poètica la seva estrena coincideix amb el cop de porta de Donald Trump a l’Acord de París. American pastoral és una tragèdia rural ambientada en l’era de Lyndon B. Johnson, quan les revoltes populars per la guerra del Vietnam calaven foc als carrers de Nova York, i la policia responia disparant a matar. I, sobretot, és la història d’una família modèlica que es veu reduïda a cendres. Podríem pensar en els grans melodrames de Douglas Sirk, que als anys 50 retrataven a la perfecció els prejudicis de les classes altes. Podríem pensar sobretot en el final d’'Imitació de la vida', en què una noia vestida de negre s’obria pas plorant entre la multitud per tirar-se a sobre d’un cotxe funerari i implorar-li un perdó pòstum a la mare morta. També la novel·la de Roth tracta d’una filla renegada, que s’escapa de casa i deixa enrere uns pares desolats en una granja de Newark. Per McGregor, interpretar el personatge de Swede Levov era una aspiració que cultivava des que es va publicar el llibre ara fa vint anys. Ell mateix es va ocupar de promocionar el guió de John Romano de despatx en despatx, però ningú no hi va donar llum verda i, finalment, va decidir fer- s’ho solet. Potser això explica les mancances del producte, que es consumeix a si mateix amb una combustió excessiva, que ofega el pòsit psicològic. I, tot i les seves virtuts, ens obliga a recordar el tòpic en aquest cas cert que

Llegir-ne més

Wilson

Sortin de les vinyetes de Daniel Clowes, les desafeccions quotidianes de l’entranyable Wilson abandonen la seva essència pictogràfica i arriben a la gran pantalla, en una pel·lícula d’acció real que no és, ni de bon tros, tan brillant. Woody Harrelson dona vida a l’outsider simpàtic de les historietes, amb una expressivitat insòlita, pròpia de la caricatura de línia clara. És com si fes honors al passat del personatge, com si ens volgués recordar que, abans d’un tipus de carn i ossos, va ser una il·lustració. Per desgràcia, durant la seva transformació, Wilson perd aquell caràcter àcid i inoportú que tenia en l’original –amb tendres excepcions, com quan mira el penis a l’home que pixa a l’urinari del costat–. Si els que vam adorar la novel·la gràfica ens arrenquem la mitomania de les retines, no hi trobarem gaire cosa més que un d’aquells productes del cine indie que tant agraden al públic de Sundance, i que pocs cops tenen una factura tan fresca i informal com ens volen fer creure.

Llegir-ne més

El millor cine alternatiu

Akira [Filmoteca]

Direcció: Katsuhiro Ôtomo. Guió: Katsuhiro Ôtomo, Izô Hashimoto. Japó, 1988. VOSE, 125'. Un autèntic film de culte ciberpunk ambientat en un futur postapocalíptic i violent a Neo-Tokyo, una megalòpolis aixecada sobre les runes de l’antiga capital japonesa després de la Tercera Guerra Mundial. Alhora, Akira és una superproducció de l’animació que va combinar tècniques tradicionals amb innovacions gràfiques i tecnològiques.

Llegir-ne més
Diumenge 20 agost 2017

Cinema a la Fresca 2017. Gandules: La núvia vestia de negre

De François Truffaut, 1968. França. 107'. VOSC. Jeanne Moreau encarna a 'La núvia vestia de negre' una de les dones violentes i perilloses més fascinants de la història del cinema. Un relat de venjança que barreja la sobrietat clàssica de Truffaut amb l’inquietant suspens del seu admirat Hitchcock. Un thriller on la marxa nupcial es converteix en marxa fúnebre i que va servir d’inspiració per a Tarantino en la creació de 'Kill Bill'.

Llegir-ne més
CCCB. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona , El Raval Dimecres 23 agost 2017
Advertising

Bowie Cinema: Basquiat

Julian Schnabel, 1996 Pel·lícula basada en la vida de l’artista postmodern i neoexpressionista nord-americà Jean-Michel Basquiat. Jeffrey Wright interpreta Basquiat i David Bowie interpreta a l’amic i mentor de Basquiat, Andy Warhol.

Llegir-ne més
Museu del Disseny de Barcelona , El Parc i la Llacuna del Poblenou Dijous 24 agost 2017

Donnie Darko [Filmoteca]

Direcció: Richard Kelly. Guió: Richard Kelly. Interpretació: Jake Gyllenhaal, Holmes Osborne, Maggie Gyllenhaal. EUA, 2001. VOSE. 134'. En Donnie és un noi intel·ligent i imaginatiu que, després que li caigui al damunt de casa un motor d’avió, comença a actuar com mai no ho havia fet i a descobrir un món insòlit al seu voltant. Un film de culte d’atmosfera enrarida i seqüències inquietants i enigmàtiques que, mitjançant un suggestiu retrat de la paranoia, traça una aguda crítica social de la classe mitjana nord-americana.

Llegir-ne més
Filmoteca de Catalunya , El Raval Dissabte 26 agost 2017

Cinema a la Fresca 2017. Puttanesca: Brave

De Brenda Chapman i Mark Andrews. L’última aportació de la factoria Pixar no desmereix en res les anteriors. Merida, la rebel i valenta princesa de pèl roig que defensa la seva llibertat a no casar-se si no vol, i la seva mare Elinor, una reina dolça i autoritària a la vegada, se sumen a Nemo, Wall-E, Woody i Buzz com a personatges inoblidables. Brave és un conte que passa en una Escòcia mítica, de paisatges boirosos, ruïnes màgiques i óssos, molts óssos. Els óssos són molt importants en l’aventura de Merida. Especialment una óssa meravellosa que transmet amb els ulls i el moviment dels seus malucs la mateixa tendresa d’una reina. Preciosa aventura de la imaginació, aquesta primera pel·lícula de Pixar protagonitzada per una mare i una filla (fins ara només hi havia pares i nens) és, sens dubte, una de les millors apostes del cinema de l’estiu. –Núria Vidal

Llegir-ne més
Plaça Salvador Seguí , El Raval Diumenge 27 agost 2017
Advertising

Mulholland Drive [Filmoteca]

David Lynch. EUA, 2001. VOSE. 146'.   Concebut originàriament com una sèrie de televisió que va acabar en un projecte frustrat, 'Mulholland Drive' es va convertir, gràcies al productor Pierre Edelman, en un thriller inquietant i críptic. Construït al voltant de la idea de la il·lusió, el film ens endinsa en una història d'amor i de desengany captivadora i punyent, ambientada en un Hollywood reconvertit en fàbrica de malsons farcida de directors arrogants, productors mafiosos i actrius cobdiciosos. Una penetració profunda en el subconscient humà.

Llegir-ne més
Filmoteca de Catalunya , El Raval Divendres 25 agost 2017 - Dimecres 30 agost 2017

Estrenes de la setmana

La seducción

Som als anys de la Guerra de Secessió. Nou dones de diferents edats conviuen en una escola per a senyoretes del sud dels EUA. Un dia, arriba a la seva porta un soldat del bàndol unionista, ben plantat i malferit. La caritat cristiana de les noies les insta a donar-li auxili, i un cop el tinguin postrat dins de casa, la presència de l’home farà que es despertin les emocions reprimides en tot aquest temps de reclusió. Si canviéssim els pantans surenys per la pols de l’Andalusia rural, 'La seducción' podria passar per una obra extraviada de Lorca. Si bé és cert que els diàlegs de la novel·la de Thomas Cullinan en què s’inspira no tenen la mateixa qualitat lírica, la història es presta a elaborar un retrat d’opressió femenina que no hauria disgustat el geni granadí. Això potser no era tan evident a la primera (i excel·lent) adaptació cinematogràfica del llibre, dirigida per Don Siegel i més interessada a mostrar com un grup de dones psicòtiques mutilaven Clint Eastwood. Però Sofia Coppola ha sabut trobar una altra perspectiva del relat, acompanyant les seves protagonistes en la seva rutina sufocant, i canalitzant l’amargor amb què es van pansint tant la innocent professora que interpreta Kirsten Dunst com la jove Elle Fanning, que ha vist com les circumstàncies reprimien la seva voluptuositat natural. Per a elles, la irrupció del mascle no suposa un canvi real, sinó un estrident (i finalment sanguinari) parèntesi en l’oblit a què les ha condemnat la Història. Un missatge, per ce

Llegir-ne més

Valerian y la ciudad de los mil planetas

Dos agents especials del govern dels territoris humans s'encarreguen de mantenir l'ordre a tot l'univers. A mig camí entre l’èpica de productes tan eficaços com 'Avatar' i la marcianada còsmica estil 'Dune', Luc Besson torna a la ciència-ficció espectacular que va abordar a 'El cinquè element'. Una cinta ambiciosa i plena d’aventura.

Llegir-ne més

Cézanne y yo

L'escriptor Émile Zola i el pintor del postimpressionisme Paul Cézanne inicien la seva amistat en un col·legi de la Provença. Els seus camins segueixen units a París, on exerceixen la seva tasca professional. L’amistat dels artistes, a través dels anys, pren la forma d’una caricatura satírica de barba postissa a través de dos actors excepcionals.

Llegir-ne més
Advertising

Descontroladas

Amy Schumer i Goldie Hawn interpreten una mare i una filla perdudes a la selva amazònica en una comèdia llarga i avorrida. La primera és l’Emily, una noia que va per la vida sense rumb i intenta trobar el seu camí fent un viatge a l’Equador. La segona és la Linda, que s’apunta a l’aventura com un gat espantat.

Llegir-ne més

Rey Arturo: La Leyenda de Excalibur

És increïble fins a quin punt el gest de l’arcada s’assembla al del badall. Guy Ritchie s’acosta a la llegenda d’Excalibur amb una pel·lícula ultracafeïnada insuportable que passa com un videoclip etern, com un tràiler de dues hores i escaig en què les imatges, de bellesa efímera, es van consumint les unes a les altres amb un frenesí incoherent, histèric, que mareja tant com avorreix.

Llegir-ne més

Abracadabra

Una pel·lícula que pateix, com el seu protagonista, d’un sever trastorn de personalitat. Ara sembla una relectura nostàlgica de '¿Qué he hecho yo para merecer esto?' (la Maribel Verdú, excel·lent, fent de Carmen Maura), ara un crit contra la violència de gènere, ara un 'slasher' esquitxat amb possessions demoníaques, ara un vodevil amb ximpanzé embogit, ara el retrat d’una dona sota la influència. Benvinguda la capacitat de risc d’un Pablo Berger que ha preferit fer-se mal abans que protegir-se amb el merescut Goya per 'Blancanieves'. La barreja no sempre resulta orgànica, i els canvis de to i registre, que busquen un fil en la tradició d’un costumisme d’arrel esperpèntica, maregen tant com pertorben. El resultat és, com a mínim, singular i desconcertant.

Llegir-ne més
Advertising

Atómica

Costa imaginar algú que encarni més a la perfecció que Charlize Theron la rossa atòmica d’aquest thriller d’espies ambientat a un Berlín sacsejat, amb el mur a punt de caure. L’actriu demostra, com ja havia fet a 'Mad Max: Fúria a la carretera', el seu carisma excepcional com a heroïna d’acció. Vistosa, rítmica, amb una banda sonora curulla d’èxits de l’època i una seqüència de lluita amb vocació enlluernadora, 'Atòmica' podria haver estat la variant femenina del punt on es troben les millors virtuts de John Wick (David Leitch va dirigir la primera entrega d’aquesta sèrie), James Bond i la saga 'Bourne'. I tanmateix, la pel·lícula té molta aparença i molt poca substància. La ciutat de Berlín es presenta a través de solucions visuals molt simples i un garbuix de tòpics superficials, lluny de l’escenari vibrant i convuls de l’època. El clima asfixiant del final de la Guerra Freda queda reduït al típic joc de traïcions i girs de guió que pretenen animar la trama amb cops d’efecte. I mentre James McAvoy s’abandona a la seva vena més histriònica, al personatge de Theron li manca aquella espurna de vida pròpia que li trauria el trist regust de producte prefabricat.

Llegir-ne més
SI T’HA AGRADAT, REGISTRA’T I REP LES NOSTRES RECOMANACIONS!

Comentaris

5 comments
Taniarole

Ho sento però el final de Babdook és original però penós. No faré spoilers però posar-li 4 estrelles, en la meva opinió, és fer-ne un gra massa.

Montserrat Olivella Nadal

Llegint el comentari que feu de la pel.licula HER no l'aniria a veure en absolut. Trobo que és un comentari vulgar, intrascendent, frivol, sense contingut ni cinematogràfic ni ideològic. Crec que és una pel.licula que plantega moltes incògnites, de relació interpersonal, de solitut, de relació amb la tecnologia....té moltes lectures, que val la pena no desperdiciar. La recomano molt a tothom que tingui curiositat per l'intensitat i necessitat de relacions humanes..

CAROLINA

Una peli que sorprèn: terriblement gore et deixa amb la boca oberta quan inserta tocs d'humor negre del més genial, rebaixant de cop la tensió acumulada. Per mi dins del top 10 de les pelis de por actuals. La paraula és DIFERENT.

Júlia

Mud esteu segurs que es una de les imprescindibles!? la imatge, realització...molt bé però el guió fluixet no? a mi em va aborrir molt!! no recordo haver patit mai tant veient una pelicula!!!

Salva L

@Montserrat Olivella Nadal 

Hi estic totalment d´acord, no hi pensava anar veient la ressenya. M´hi va convèncer una amiga. I vaig sortir mès que satisfet. No es tant el guó si no tot el que diu sense dir, i que és moltissim. l´ha recamano de totes totes. TimeOut