El TOP 5 de la cartellera de cinema

L’any 1932, uns mesos després de la proclamació de la República, Buñuel tornava a Espanya per rodar el documental 'Las Hurdes', també conegut com a 'Tierra sin pan', a la regió més miserable d’Extremadura, de paisatge estèril i enfangat, on els nens morien als carrers, on la lluita diària per la supervivència s’encarava amb dents i ungles. És una de les pel·lícules més aspres de la seva filmografia, amb un seguit de moments que se’t claven al cervell. Aquells homenots del poble que arrenquen d’una estrebada el cap dels pollastres penjats d’una corda. Aquella família que plora el nen acabat de néixer amortallat. L’agonia de l’ase aniquilada per un rusc d’abelles, xisclant abatuda a un cel plumbi inclement. Quan Fermín Solís va publicar la novel·la gràfica 'Buñuel en el laberinto de las tortugas', ara fa un parell d’anys, va ser com si travessés el cor de 'Las Hurdes'. Era una mena de quadern de rodatge somniat, amb gust de terra i arrel, però també ple de fantasia. El personatge de Buñuel, disfressat de monja, amb les seves al·lucinacions de gallines criminals i les seves visions marianes, surava entre les boires del temps. Ara, Salvador Simó ha transformat l’obra de Solís en una cinta d’animació tristíssima, amarada de desolació. És una pel·lícula que sagna per dins. Podríem definir-la com un 'making of' impossible, com la fantasmagoria d’un lloc tan oblidat que és com si mai no hagués existit, com la cerca d’unes imatges monstruoses, irreals, que es reactiven amb virulènci

Christophe Honoré sovint celebra l’estil de vida lliure, romàntic i urbà. El seu darrer treball és el retrat franc i commovedor d’un any a la vida de Jacques (Pierre Deladonchamps), escriptor de 39 anys afectat pel VIH. I tot i que 'Vivir deprisa, amar despacio' resulta incompleta a estones, acaba esdevenint un film ric en textures, que se sent veritable i real. Som al 1993. Sona Massive Attack i Ride. Al cine projecten Joc de llàgrimes i El piano. Honoré evoca la flamant història de Jacques amb Arthur (Vincent Lacoste), un jove bretó que acaba de sortir de l’armari, i també ens mostra l’amistat amb el seu veí Mathieu (Denis Podalydès) i la relació amb Marco, l’antic amant. Jacques té un fill, la mare del qual sempre es refereix a la vida ‘compartimentada’ de Jacques, una dada que va guanyant sentit a mesura que avança la pel·lícula. Sense saturar de referències cronològiques, 'Vivir deprisa, amar despacio' funciona com una instantània d’un moment concret de França i la seva cultura sexual gai (connecta amb 120 pulsaciones por minuto i, de fet, cita les trobades dels activistes Act Up). L’actitud cap al sexe i el cos és honesta, però sobretot proposa un retrat sobre com les vides s’entrecreuen (o no), com les ambicions i els desitjos col·lisionen, i sobre com són les diferents formes d’amor possibles, no necessàriament presentades com a alternativa. En resum, una pel·li fresca, emocionant i captivadora.

Les dones de Los Angeles no tenen un millor avatar que Julianne Moore: film rere film, converteix la seva complexitat en un regal a la ciutat. La Gloria fa dotze anys que està divorciada i sembla conforme amb la situació. Li encanta sortir a ballar, i és en les nits de discoteques que Moore brilla en la seva actuació i dona a cada cançó un repunt emocional i un renaixement. El director xilè Sebastián Lelio, guanyador de l’Oscar per 'Una mujer fantástica', hi ha estat abans, literalment: 'Gloria', la seva pel·lícula del 2013, va ser la primera edició d’aquest material, que ara es fa amb un repartiment principalment nord-americà i gran part de la mateixa gramàtica visual. Penseu-hi com una obra de teatre o una cançó pop. Lelio vol explorar la figura de la dona urbana moderna i el seu compromís amb la causa és quasi heroic. El nou repartiment és millor. No només hi ha l’exquisida Moore, sinó també Michael Cera i Caren Pistorius com a nens grans de la Gloria –tots lluitant amb decepcions personals– i un estel·lar John Turturro com a Arnold. És el nou home de la vida de la Gloria, un altre divorciat que la fereix repetidament amb la seva falta de disponibilitat. Fins i tot durant els seus girs més previsibles, 'Gloria Bell' és una pel·lícula madura que no recorre a la grolleria còmica. Inclou nus, però el sexe mai no és vulgar. Moore ho fa anar tot com el clàssic remix de club que és.

Arribant a un esperat clímax que s'ha anat preparant al llarg de 21 'blockbusters' previs, 'Vengadores: Endgame' és la culminació 'multiplex' de l'Univers Cinemàtic de Marvel, almenys fins al pròxim capítol. Pactem amb la idea que l'espectacle és llarg (tres hores, encara que aquesta vegada no caldrà que us quedeu fins al final dels crèdits) i a estones erudit, fins i tot per als més fans, perquè està ple de referències metatextuales. Però si us deixeu portar per la proposta us submergireu a fons en l'eco d'11 anys de pel·lícules, un compendi de destrucció i heroisme que ha canviat la cultura de consum i que alhora ha estat un mirall de la transformació del nostre món, de vegades amb resultats fallits, d'altres esplèndids. 'Endgame' és un autohomenatge, fascinant i fet a consciència, que barreja un sentit sublim de la tragèdia lleugera amb aquesta aura mítica del personatge que reneix com una au Fènix, que els còmics de la casa han sabut jugar tan bé. A partir d'un guió intricat de Christopher Markus i Stephen McFeely (que malgrat tot és capaç de trobar moments de calma a la tempesta), la pel·lícula comença amb una arrencada molt digna del producte, on veiem Robert Downey Jr, en el neuròtic paper de Tony Stark. Recordem que Downey és l'actor que el 2008 va fer 'Iron Man', la cinta amb la qual va començar l'Univers Cinemàtic de Marvel, i per tant hi ha una mena de simetria perfecta en el fet que sigui el protagonista dels minuts inicials de aquest combat decisiu, en una escen

No vull estripar-vos l’emoció de descobrir 'Dolor y gloria' per primer cop, i tot i així no em puc resistir a dir que aquesta és una de les pel·lícules més boniques he vist en molt de temps. Potser en la seva faceta més crepuscular, Pedro Almodóvar hi firma un film autobiogràfic, amb ecos de 'La ley del deseo' i de 'La mala educación', on Antonio Banderas interpreta el seu alter ego, perfectament caracteritzat, amb els cabells grisosos i rebels pentinats cap amunt, amb sabates esportives i polos de colors llampants. I també amb una hipocondria neuròtica, un dolor muscular constant que el deixa garratibat i l’enrampa, que li produeix espasmes, que fa que s’ennuegui. És a dir, un personatge presoner de la pròpia decadència. A partir d’aquí, els efluvis del record ens acaricien com una brisa entre les cortines. Tenim la imatge de les noies cantant mentre renten llençols vora el riu; la visió eròtica d’un jove nu, com sortit d’un poema de Lorca, entre els geranis; la mare que sargeix mitjons amb un ou de fusta en una estació de tren, de nit, mentre el fill dorm i a fora, al poble, se celebren les festes majors amb focs artificials. Tots aquests fantasmes acudeixen, de sobte, a la memòria com una pluja de pètals sobre la tomba d’un mort. Per tant, també es tracta d’un personatge assetjat per les seves fantasies, que vol saldar els comptes pendents. En efecte, 'Dolor y gloria' és la història d’un cineasta que, arribat a la seixantena, necessita reconciliar-se amb tots els seus pa

Si més no resulta curiós que el cinema s’hagi acostat al règim del terror de Pol Pot a Cambodja des d’una perspectiva obliqua o al·legòrica, exemplificada per les obres de reconstrucció d’imatges 'absents empreses per Rithy Panh. Amb Funan, Denis Do se suma a aquesta llista, si bé fent servir una estratègia diferent de la no-ficció: el director traça una animació de línia clara per rememorar amb serenor i distància els dies en què els Khmers Rojos van ocupar Phnom Penh, i van expulsar la població de la ciutat. Però ni la netedat del dibuix, ni la puntual bellesa del paisatge minva la duresa de les situacions, sempre suggerides, mai mostrades

Només cal veure el pròleg, on la musa de Fassbinder Ingrid Caven canta enmig d’un paratge natural que sembla sorgit d’una tela renaixentista, per saber que 'La portuguesa' és una (molt) bona pel·lícula. No en va, darrere la càmera trobem Rita Azevedo Gomes, algú que té cura de les imatges no amb finalitats esteticistes, sinó per la convicció senzilla i pura que la feina del cineasta consisteix a agafar perspectiva i observar com el pla s’omple i es buida de llum i de vida. Cada enquadrament és un esdeveniment de composició i profunditat de camp, on es construeix el retrat d’una dona (Clara Riedenstein, una de les revelacions juvenils de 'John From') que espera que el marit torni de fer la guerra.

El youtuber Wismichu va revolucionar el festival de Sitges presentant una pel·lícula que constava d’una única situació repetida en bucle. El que no sabíem és que tot formava part d’un documental sobre el procés d’elaboració d’aquest film que al mateix temps estava filmant Carlo Padial i que ara ens arriba. Una multitud de temes el recorren: la (des)informació contemporània, la fama en els temps d’internet, les imparables mutacions de l’audiovisual… I el personalíssim estil amb què Padial va de la no-ficció al relat, de YouTube a Twitter, el converteixen en un testimoni perplex d’aquests temps en què les coses canvien dia a dia… per tal que tot segueixi igual.

El segon llargmetratge com a director del també actor Louis Garrel entronca amb la prolífica tradició francesa de la comèdia dramàtica al voltant de les relacions sentimentals que venen i van. Ja a la primera escena d’Un hombre fiel, el protagonista Abel és abandonat per la seva parella Marianne (Laetitia Casta, deixant clar el seu talent interpretatiu), que li anuncia que està embarassada del seu amic Paul. Després d’uns anys, Abel retroba Marianne vídua i amb el fill preadolescent, i tornen a viure plegats. Però un tercer element entra en escena, Eva (Lily-Rose Depp), la germana petita de Paul que sempre havia estat enamorada d’Abel. Amb un metratge que no arriba a l’hora i mitja i la col·laboració en el guió de Jean-Claude Carrière, Louis Garrel desplega una deliciosa i alhora un punt irònica història d’amor triangular que parla des de certa lleugeresa de qüestions profundes com la naturalesa fugissera del desig, les estratègies femenines per garantir la fidelitat de la parella, el deixar-se fer d’alguns homes i l’innocent maquiavel·lisme dels infants.

El donàvem per perdut, crèiem que s’havia convertit en un cineasta olímpic, o en el portaveu de la imatge corporativa del govern xinès, o en director artístic d’un parc temàtic, però no,Zhang Yimou segueix sent capaç de combinar formalisme, intimitat i cine de gran espectacle sense que li tremoli el pols. És innegable que 'Hero', 'La maledicció de la flor daurada' i 'La casa de les dagues voladores' tenien la bellesa d’una desfilada d’Any Nou, un seductor festival de coloraines que reduïen l’essència del wuxia a una coreografia sofisticada però buida. Sembla que el contrast plàstic de 'Sombra', el yin i el yang en blanc i negre que oscil·len entre una enorme gamma de grisos i ocasionals esclats cromàtics, ha donat profunditat a la proposta de Yimou, que parteix amb gran astúcia d’una premissa que hauria aplaudit l’Alexandre Dumas de 'L’home de la màscara de ferro', travessada per les tragèdies bèl·liques de Shakespeare. Així doncs, sense menystenir el seu alè èpic, tan deutor del cine d’aventures com de l’epopeia kurosawiana, 'Sombra' destaca per la força dramàtica de les seves escenes d’interiors, en les quals es decideix el destí d’un regne emmirallant-se en un exterior plujós. I el que passa a l’exterior talla la respiració: en una versió especialment creativa de la llegenda del cavall de Troia, Yimou es deixa la pell en una seqüència amb paraigües afilats com escàrpies que passarà a la història del 'wuxia'.

El plantejament està un pèl passat de moda: Bob Odenkirk interpreta un president dels Estats Units l’única qualificació del qual és que n’ha interpretat un a la televisió (cosa que, de fet, el qualifica més que Trump). Amb la intenció de dimitir per dedicar-se al cinema, proposa per al càrrec Charlotte Field (Charlize Theron), la seva secretària d’estat, tan addicta a la feina com insípida. Com trencarà aquesta candidata hillaryesca el sostre de vidre? Utilitzant les habilitatsde paraula de Fred Flarsky (Seth Rogen), un periodista a l’atur a qui havia fet de cangur quan era adolescent. La trama central, que és l’improbable afer entre aquests dos personatges als antípodes, fluixeja. Però després hi ha una escena en què Theron va col·locada d’MDMA que té la dosi justa d’irreverència. Les interpretacions són, en general, divertides, però la part de l’afer continua sent massa forçada. Una pel·lícula més intel·ligent ens hauria fet descobrir-los més lentament, apostant per una atracció basada en idees. Però qui ho sap, potser hi estem pensant massa.

En les seves versions de 'Hellboy', Guillermo del Toro ens va lliurar un adorable outsider amb un gran cor, un puny enorme i una pronunciada afició als gats i als cigarrets, però només el puny sobreviu en aquest horrible 'remake' de Neil Marshall. On el cineasta mexicà va tractar el disseny dels monstres amb enginy i humor, el seu rival britànic només aporta gore, vísceres i un exèrcit de bèsties que surten dels inferns del CGI. Dura dues hores, però és com passar-hi una eternitat, fent que els teus ulls es debatin en aquesta lluita incoherent que només produeix soroll. Res de tot això és particularment culpa de Hellboy (David Harbour, de 'Stranger things'), que fa el que pot per ficar-se en la pell del dimoni de la sèrie de còmics de Mike Mignola, tan rudes i atractius, i amb tan bon sentit de la narració del conflicte. La culpa recau en gairebé totes les altres coses, des del sobrecarregat guió fins a un preludi situat al 517 aC, que no té ni cap ni peus. "Eren coneguts com els temps foscos", diu una veu en off, "i per una fotuda raó era així". Si se suposa que aquesta advertència, que sembla sortida de les lliçons de Guy Ritchie, ha de introduir-nos en una autoconscient pel·lícula de superherois, us podem assegurar que la màgia es trenca de seguida.