El TOP 5 de la cartellera de cinema

Aquestes són les pel·lícules que actualment es projecten als cinemes de Barcelona i que no us podeu perdre de cap de les maneres
Suspiria
Suspiria, de Luca Guadagnino
Per Josep Lambies
Advertising

Si ja és difícil estar al dia de tot el que es pot fer a Barcelona, imagineu veure totes les pel·lícules de la cartellera! Per això en aquesta llista trobareu les nostres cinc pel·lícules favorites, algunes noves i també aquelles imperdibles que no podeu deixar escapar abans que desapareguin dels cinemes.

1
Cine, Drama

Atardecer

Cau un sol de color de mel i poma cuita, en una Budapest que anticipa la fi de l’Imperi austrohongarès. Som a l’any 1913. Una noia misteriosa acaba d’arribar en tren de Trieste, buscant el passat de la seva família, intentant localitzar un germà desaparegut i el llegat d’uns pares que van morir carbonitzats en un incendi. László Nemes, el director d’'El fill de Saül', aquell descens als inferns de l’Holocaust sobre un home que corria entre esbufecs d’un costat a l’altre d’Auschwitz amb el cadàver d’un nen a coll, filma ara un altre bocí d’història. El llenguatge és ben similar: tot succeeix en un pla opressiu, tancat sobre el clatell d’un personatge que s'esmuny entre el caos humà i ens guia, com un fanal en la foscor, per un espai multitudinari, on hi ha torxes i trets, on els camins es confonen, on la mort més violenta ens espera d’amagat.

Time Out diu
2
Photo: Greig Fraser/Annapurna Pictures
Cine, Drama

El vicio del poder

Per més que es presenti com un retrat del vicepresident Dick Cheney (un sorprenent Christian Bale, invisible sota les seves pròtesis), no podeu anar a veure una pel·lícula que es diu 'El vicio del poder' esperant trobar-vos una perspectiva revisionista de la política americana. El director i escriptor Adam McKay ('La gran apuesta') introdueix en la història un personatge que probablement representa la seva visió crítica dels fets, però el pols de la trama és més caòtic i delirant. Som davant d’un biopic impressionista. L’estètica fa bona part de la fórmula. Començant per un estil de muntatge gairebé experimental que ens absorbeix com un remolí apocalíptic. Continuant per les interpretacions, que són excel·lents. Bale domina el somriure maliciós de Cheney i el perpetra com si fos una màscara de Halloween, en un registre no gaire diferent del que li vam conèixer a 'American psycho'. El millor de tot és veure com es transforma el personatge, com es va fent cada cop més cruel i viciós. Els actors secundaris estan sublims. Un Steve Carell molt ben caracteritzat fa de Donald Rumsfeld. Amy Adams interpreta l’esposa de Cheney, una dona de Wyoming despietada i exigent que acaba d’endurir-lo. La mescla de tot és ruda i amoral, amb un domini del ritme del thriller que sembla vampiritzar l’Oliver Stone de 'JFK', fent-lo més retorçat, més escabrós i boig.

Time Out diu
Advertising
3
Under the Silver Lake
Cine, Thriller

Lo que esconde Silver Lake

La boira s’espessa en el paisatge a l’última pel·lícula de David Robert Mitchell. No és la fumarada d’un porro, que també, ni un símptoma del mal temps. Més aviat, és un producte de la profunda confusió en què viu el personatge d’Andrew Garfield, despistat pels carrers de Los Angeles a la recerca de respostes a un misteri jeroglífic molt encriptat. El director d’'It follows' inicia un descens en espiral que és pur delirium tremens, amb moltes referències metacinèfiles, que van des d’'El gran Lebowski' fins als laberints urbans que David Lynch trepitjava a Mulholland drive. Un somni paranoic, sorgit d’una ment tan brillant com retorçada, que pren la forma d’un neonoir maleït, viciós, on no hi ha escapatòria possible. Podríem definir-la com un 'Chinatown' per a 'millennials', però la comparació ni tan sols li fa justícia. Tot comença amb el protagonista mig adormit fent cua en una cafeteria on una cambrera neteja del vidre de la porta una pintada que diu: “Vigileu amb l’assassí de gossos”. Una veïna que fa topless, una làpida amb el nom de Hitchcock escrit, un submon que només els vagabunds coneixen. Si sou fans de les novel·les més subversives de Thomas Pynchon, us veureu més que satisfets. La trama inclou mapes secrets, pistes en una revista de videojocs, fanzins en blanc i negre i un enigma que sura, sagnant, sota la superfície d’un llac. Un thriller hiperhipnòtic, desafiant.

Time Out diu
4
Cine, Drama

Silvio (y los demás)

El nou film de Sorrentino triga una bona estona a arribar al seu centre de gravetat. Potser es tracta d'una manera d'emular l'itinerari del seu primer motor dramàtic, Sergio Morra, un Riccardo Scamarcio que posa la mirada penetrant al servei de la determinació d’un emprenedor sense gaire escrúpols que té una epifania després de veure el rostre de Berlusconi tatuat en el cul d'una prostituta, i abandona la província per intentar acostar-se a l’home més poderós del país, temptant-lo amb festa i dones. Durant aquest segment, la compulsiva exhibició de la nuesa femenina s’arrisca a traspassar la frontera entre el retrat decadent de la política italiana com un home amb els pantalons abaixats i la pura glorificació cosificadora. Però un cop entra en escena el Berlusconi torrat de maquillatge de Toni Servillo, d’ulls inescrutables i somriure prostètic, Sorrentino recupera els clarobscurs amb què va tenyir Giulio Andreotti a 'Il Divo', iniciant un pols estimulant entre el magnetisme d'un seductor que es creu capaç d’esquivar tots els escàndols, i la tristor de veure tota una nació segrestada emocionalment per l'ego d'un vell corrupte a qui només dues dones allunyades del bunga-bunga són capaces de copsar en tot el seu patetisme

Time Out diu
Advertising
5
Photo: Courtesy of Disney
Cine, Infantil

El regreso de Mary Poppins

Una fantasia de vella escola, amb estels que volen i una mica d’enyorança dels temps en què els escura-xemeneies ballaven pels terrats. Aquesta seqüela improbable del clàssic de Disney que arriba 54 anys després de l’original és una operació de risc que, miraculosament, funciona a la perfecció. Es podria entendre com un homenatge nostàlgic als musicals d’abans, que passa a Londres, als anys 30, en l’època de la Gran Depressió, quan la ciutat s’il·luminava amb fanals de gas. Les cançons de Marc Shaiman, amb lletra de Scott Wittman, capten l’aire retro. Tanmateix, tot i que aquesta 'Mary Poppin's està pensada per als fans d’una certa edat, també hi ha pinzellades de modernitat, per exemple en la interpretació d’Emily Blunt, amb la seva pronunciació impecable i un somriure més picaresc que el de Julie Andrews. És màgic el moment en què la veiem baixar del cel, entre els núvols grisos, amb el seu paraigua amb cap de lloro xerraire, que fa venir ganes d’aixecar-se i aplaudir. Com són màgics tots els trucs que du a la seva bossa infinita. El dofí que surt de la banyera, el gos animat que condueix una calessa, l’espectacle de cabaret... Veurem escenes fantàstiques, com l’aparició de Meryl Streep o el cameo de Dick Van Dyke, que amb més de 90 anys es marca un ball digne de veure. Però també hi ha un to amarg, per exemple, en la lletania d’un Michael Banks en la trentena, vidu i arruïnat, amb tres fills petits i una casa que el banc li està a punt d’expropiar.

Time Out diu

Més pel·lis que ens agraden

Cine

Entre dos aguas

Comença amb la imatge d’un ocell caigut sobre unes fulles, que es regira i que es torna a posar dret. No serà l’únic que tornarà a la vida. Ho faran, també, alguns dels personatges que, ara fa dotze anys, van protagonitzar 'La leyenda del tiempo' i amb els quals ens retrobem a 'Entre dos aguas', una ficció que aconsegueix plasmar la vida mateixa.  'La leyenda del tiempo' es dividia en dos blocs segons els seus dos protagonistes: l’Isra, un nen gitano de dol per la mort del pare, i la Makiko, una noia japonesa que viatjava a Cadis seguint les pistes de Camarón. A 'Entre dos aguas', en canvi, Isaki Lacuesta prescindeix de la Makiko per centrar-se en l’Isra, que ara és pare d’unes nenes i que acaba de sortir de la presó per trobar-se en un món que li ofereix poc més que precarietat. La dualitat, però, segueix present en una pel·lícula que gira entorn de dos germans i que s’instal·la en el temps present per fer incursions en el record del passat mitjançant algunes imatges de 'La leyenda del tiempo'.  No és estrany que 'Entre dos aguas' faci referència a aquesta naturalesa dual en el seu títol, que assenyala també la importància de l’entorn aquàtic, el de les platges i els rius de San Fernando. El cel rosat, crepuscular, es reflecteix sovint en l’aigua i embelleix una pel·lícula commovedora, que resol un enigma a l’abast només del cinema: capturar el pas del temps. 

Time Out diu
Cine, Drama

Lazzaro feliz

No estem acostumats a la bondat. Sembla que no tingui història, ni arguments per seduir-nos. Alice Rohrwacher assumeix el repte de convertir Lazzaro en el nostre ancoratge en una faula que reivindica la puresa d’una mirada primitiva que, privada dels filtres corruptes de la civilització, travessa el món transfigurant-lo.  Lazzaro és un sant que no sap que ho és, que actua segons els impulsos d’una innocència inconscient. Ell és el guia que ens porta de la mà des d’una societat feudal a una d’urbana, creuant les fronteres de l’espai i del temps per demostrar-nos que l’esclavisme i l’explotació són el que ens uneix per davant de la solidaritat i la clemència. Cada classe social segueix vivint en una bombolla de misèria o autoengany, no importen les crisis que esclafin els seus somnis d’ascensió o immobilisme, per això la pel·lícula, definitivament misteriosa en els seus anacronismes, pot llegir-se com una crítica al capitalisme neoliberal, que existia molt abans que Marx aprengués a llegir i escriure.  Però la bondat persisteix, embolcallada en un realisme màgic que mai embafa: és una pel·lícula esperançadora, com ho eren algunes obres de Pasolini, dels Taviani i d’Ermanno Olmi. Creu en els miracles, creu en la virtut, creu en el seu sant d’ulls cristal·lins i creu, en última instància, en les imatges com a portadores d’una transcendència que és alhora benèfica i pertorbadora.

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

Cold war

El cineasta polonès Pawel Pawlikowski conjuga una història d’amor dolorosa, èpica, una mena de 'Doctor Zhivago' sorgit de les ruïnes de la Segona Guerra Mundial, una odissea universal cap a l'interior del cor humà que s’allarga dues dècades i quatre països d’una Europa embolicada en fum. Si mai heu viscut un idil·li amorós a distància, amb el maldecap de la desconfiança i l’addicció al telèfon que comporta, us semblarà que aquesta pel·lícula està feta per a vosaltres. Comença l’any 1949, quan la cantant Zula i el pianista Wiktor es coneixen en el lloc més trist que us pugueu imaginar: una acadèmia de música austera en una Polònia devastada que bé podria ser una presó. En Wiktor ha sigut designat per captar una tropa de músics que es dediquin a interpretar himnes de grandesa a la pàtria. La Zula se n'enamora, i aviat es prometen una nova vida a l’altre costat del Teló d’Acer. Els seguirem pels bulevards de París, per l’ambient de les caves fumejants on sona jazz, per diferents indrets de l’antiga Iugoslàvia. Ella, de 20 anys i escaig, té somnis de fama i joventut. Ell, que supera la quarantena, és un seductor amb massa experiència. En aquest gap vital, el conflicte comença a despuntar, de la mà de dos actors (Joanna Kulig i Tomasz Kot) que són tot un descobriment. Sobretot ella, ballant en un club nocturn, viva imatge de l’Anna Karina de 'Bande à part'.   

Time Out diu
Cine, Animació

Spider-Man: Un nuevo universo

Potser pensàveu que havíem arribat al límit amb 'Spiderman'. Doncs no. Després d'innombrables versions que han anat esmicolant la franquícia, aquí n'hi ha una que en recull els bocins de terra per crear una cosa completament nova. És cert que torna a inventar-se els orígens del superheroi i que també posa en acció un nou dolent –l'enèsim!–,  però alhora es configura com un producte pop hiperatractiu, d'univers expandit, amb mencions a l''spider-pig' d''Els Simpson', acudits sobre l'art de Banksy i algunes seqüències d'acció que són un pur espectacle de malla brillant. "No podria ser més estrany", diu un dels personatges. I té tota la raó. Es nota que darrere de tot això hi ha dos mags com Phil Lord i Chris Miller, als quals encara recordem amb tendresa per 'Lego, la pel·lícula'. Però el més potent de tot és que Spiderman aquí és un estudiant afrollatí, a qui posa veu Shameik Moore. 

Time Out diu
Advertising
Bohemian Rhapsody
Photo: Nick Delany
Cine, Drama

Bohemian rhapsody

La vida eterna de Freddie Mercury ha sigut de tot menys tranquil·la. Primer va ser la comèdia 'Dos bojos amb sort', on Mike Myers sacsejava la cabellera escoltant 'Bohemian rhapsody'. Després va arribar un concert tribut, un any després de la mort de l’ídol, i finalment el musical 'We will rock you', que ha fet la volta al món. Ara, 27 anys després, arriba un biopic autoritzat que propulsa la llegenda fins a un horitzó encara més llunyà dels dominis de l’irreal.  La proposta de Bryan Singer és tan atrevida, sorollosa i carnavalesca com era Mercury dalt d’un escenari. Un altre director s’hauria proposat retratar l’home darrere la disfressa, o hauria jugat amb la idea de la màscara i el que s’hi amaga. Però no és el cas. Aquesta pel·lícula agafa el mite pel coll i l’eleva de manera temerària, atrevida, galopant cap a un clímax que recrea amb molta pirotècnia un dels moments més mítics de la història del rock, l’actuació de Queen al Live Aid. Bona part del mèrit és de la interpretació de Rami Malek, que encarna el personatge amb una energia desbordant.  

Time Out diu

Estrenes de la setmana

Cine, Drama

La favorita

Un luxosíssim tast de la vida en una cort del segle XVIII, on hi ha confabulacions de nobles amb perruca, curses d’ànecs i altres esports de competició d’allò més curiosos, i un orgue que toca música barroca. Fins i tot Stanley Kubrick era capaç de renunciar a certes extravagàncies, com filmar amb un ull de peix, però el grec Yorgos Lanthimos no sap dir que no. Ell transforma una pel·lícula d’època vagament basada en el regnat de la inestable Anna de la Gran Bretanya en un malson semicòmic, com una fantasia de Lewis Carroll, inundada de malícia. Si aquest és el vostre primer Lanthimos, benvinguts. Tot i que us hem de dir que feu tard. Potser hauríeu de recuperar dos dels seus anteriors films: 'Canino', sobre uns pares que no han permès que els seus fills, ja grans, abandonin la casa familiar, i la igualment viciosa 'Llagosta'. Totes dues eren més fosques que 'La favorita', la primera cinta que Lanthimos no ha escrit personalment. Tanmateix, a 'La favorita' l’atmosfera segueix tenint una força hipnòtica. El que fa que La favorita funcioni tan bé són, sobretot, les seves dones. A diferència d’obres com 'Barry Lyndon' i 'Les amistats perilloses', que tenien una ambientació similar, aquí els personatges femenins no estan sotmesos a les decisions dèspotes d’un mascle emperrucat. De fet, tots els homes són secundaris o figurants, i el que domina la trama és la tensió entre Rachel Weisz i Emma Stone, les protagonistes, per convertir-se en la preferida de la llefiscosa monarca.

Time Out diu
Photo: Jessica Kourkounis
Cine, Acció i aventura

Glass

A ningú no li agraden els espòilers, menys encara quan es tracta d’una pel·lícula de Shyamalan. Jo mateix m’hauria mort si m’haguessin donat alguna pista del final d’'El sexto sentido' o 'El bosque', abans de descobrir-lo pel meu compte. Considereu això una advertència. No llegiu cap crítica de 'Glass' abans de veure-la. De fet, si en sou fans incondicionals, potser tampoc no n’hauríeu de llegir cap després, perquè el més probable és que us fem enfadar molt. Hi estem d’acord? L’any 2016, Shyamalan dirigia 'Múltiple', un thriller que tractava d’un assassí en sèrie psicòpata a qui interpretava James McAvoy. O això ens pensàvem. En els últims segons, descobríem que en realitat es tractava d’una seqüela d’'El protegido', un impecable film paranormal de l’any 2000 que ens va fer pensar que els superherois existien i vivien a Filadèlfia. A 'Glass', Shyamalan tanca la trilogia, una mica cregut i fanfarró. La major part del metratge està constituïda per avorridíssimes sessions de teràpia en grup hiperverbals. Allà, McAvoy seu al costat de Bruce Willis i de Samuel L. Jackson, que fa de Mister Glass, un home malvat a qui se li trenquen els ossos, encadenat a una cadira de rodes, que té tendència a sermonejar quan no es troba en estat catatònic. La pregunta de fons és si els paios són o no són superherois. Shyamalan inverteix tant de temps a respondre-la que al final s’oblida de crear tensió i suspens, sobretot en l’escena de la fugida, tirant a insípida.

Time Out diu
Advertising
Cine

Gente que viene y bah

Fa dos anys, Maria Ripoll va dirigir una comèdia romàntica titulada 'No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas', amb Verónica Echegui i David Verdaguer, adaptació de la primera novel·la de Laura Norton publicada el 2014. Ara una altra dona, Patricia Font, és l’encarregada de portar a la pantalla 'Gente que viene y bah', la segona novel·la d’aquesta jove escriptora espanyola. No és casualitat que siguin dues dones les que s’han acostat a l’univers de Norton. Les seves històries són fresques, lleugeres, un punt sensibles i sobretot molt romàntiques. Són aquests els mateixos adjectius que es poden aplicar a la pel·lícula de Patricia Font. Sota una aparent capa transgressora –en la família de la Bea, la protagonista, hi ha homosexuals, adulteris amb nans, una alcaldessa d’esquerres i una mare inesperada–, s’amaga una clàssica i molt convencional història de noi troba noia, perd noia, retroba noia. Si la pel·lícula t’enganxa és gràcies a la química entre les quatre actrius que interpreten la mare i les tres germanes. Veure juntes Clara Lago i Carmen Maura, o la Maura amb Alexandra Jiménez, o descobrir el rostre de Paula Malia, compensa les dosis de sucre d’una banda sonora massa present i d’una història que en el fons és completament previsible.

Time Out diu
Cine, Drama

Cas Murer: El carnisser de Vílnius

Tot i que el títol 'El carnisser de Vílnius' té morbo, l’original 'Anatomia d’un judici' explica millor el film de Christian Frosch: una reconstrucció fil per randa del procés judicial celebrat el 1963 contra l’infame Franz Murer, responsable del gueto de Vílnius sota el mandat de les SS, exemple d’un d’aquells moments en què la justícia no va saber actuar davant la personificació d’algunes de les majors atrocitats del segle XX, deixant que les evidències contra l’assassí s’escapolissin entre argúcies legals i interessos polítics pactistes i covards. És un encert que Karl Fischer no faci de l’abjecció de Murer un reclam interpretatiu, servint un personatge inescrutable, que es presenta davant del públic igual que ho va fer amb el jurat: com un home que, senzillament, complia ordres. Frosch busca transcendir l’estatisme propi dels drames judicials, mostrant el tribunal des de tots els angles i moviments de càmera possibles. Una expressivitat, però, que no acaba de maridar amb una direcció de fotografia on trobem a faltar els clarobscurs.

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

La Francesita

El veterà cineasta xilè Gonzalo Justiniano va viatjar l’any 1983 des de França, on residia després del cop d’estat de Pinochet, al seu país natal, i va ser testimoni amb la seva càmera de les protestes contra la dictadura al barri de La Victoria. Algunes de les imatges que va enregistrar s’inclouen a La Francesita, que tanmateix opta per recuperar aquest bocí de memòria històrica a partir d’una ficció inspirada en fets reals. Convencional en la seva posada en escena, La Francesita brilla a través de dos aspectes. Per una banda, Justiniano ofereix un oportú retrat col·lectiu d’aquest barri popular marcat per la pobresa, on la lluita no està capitalitzada per cap partit polític. Per l’altra, la figura central de Gladys, la Francesita del títol, que encarna com a dona combativa, solidària i sensual, els valors que aixafava la dictadura. La figura del jove missioner que porta el fil conductor del relat ens recorda el paper de l’Església a l’hora d’esborrar el cristianisme obrer del mapa per substituir-lo per aquesta altra branca de l’imperialisme ianqui que és l’evangelisme.

Time Out diu
SI T’HA AGRADAT, REGISTRA’T I REP LES NOSTRES RECOMANACIONS!
Advertising