El TOP 5 de la cartellera

Aquest és un relat de conquestes impossibles, d’aventures insensates que limiten amb l’abisme dels inferns. James Gray, el director de 'Two lovers', ens explica la història de Percy Fawcett i la seva obsessiva recerca d’El Dorado, aquella Arcàdia imaginària que es deia que brillava com una aurora boreal en un racó perdut de la selva amazònica. És el somni d’un individu, un militar sense cap medalla a la casaca, que decideix depurar l’ànima embarcant-se cap a terres verges.En el coratge del seu heroi hi ha un reflex dels 'holy fools' de Herzog, d’aquell Klaus Kinski que navegava riu amunt per la jungla, esquivant les fletxes dels indígenes, arrossegant una tripulació tocada de mort. I també és cert que el posat d’explorador romàntic és el d’un Barry Lyndon que, encegat per la cobdícia, es crea un camí cap a la perdició. Però, alhora, el personatge té unes ànsies científiques de trobar la veritat sota el mite, com aquell primat de Plató que es va escapar de la caverna desmarcant-se del ramat.De cacera a Anglaterra o lluitant a la batalla del Somme, entre la boira que engoleix els cadàvers dels soldats refredant-se a les trinxeres, l’explorador entrelluca les palmeres d’aquell paradís feréstec on juga un pols amb una natura salvatge que amaga perills invisibles. Gray concep el film en forma de tríptic: tres parts que corresponen a les tres expedicions que Fawcett va liderar, bregant amb tribus de caníbals que rostien els cossos dels seus paisans per xuclar-ne l’ànima, amb panter

Roberto Andò està decidit a trobar la fórmula per aconseguir l’equilibri just entre la sàtira de desafiament polític i l’espectacle cinematogràfic, amb ganxo per al públic. De fet, va estar molt a prop d’aconseguir-ho amb 'Viva la libertad', on la fuga d’un primer ministre era maquillada quan el substituïen pel seu germà bessó, un filòsof d’idees incendiàries. Ara ho torna a intentar amb 'Las confesiones', on recupera l’actor protagonista d’aquell film –Toni Servillo, el Jep Gambardella de 'La gran bellesa', tot ell carisma tranquil– perquè encarni un monjo que és convidat a una cimera del G8 i que, accidentalment, es converteix en la darrera persona que va veure viu el director del Fons Monetari Internacional. La desaparició d’aquest personatge és el detonant d’una intriga que pren la forma de thriller contemplatiu, on la denúncia dels abusos que cometen els líders d’Occident va de la mà del misticisme. Això rebaixa l’acidesa, però també és cert que du la proposta a territoris inesperats.

“Un de nosaltres!”, cridaven amb la copa alçada els 'freaks' de Tod Browning davant la mirada d’horror d’una bella mesquina. El brindis era un ritual de pas per celebrar l’ingrés de la donzella a la secta de l’anomalia, malgrat que allà l’únic monstre era ella, la que s’autoproclamava ‘normal’. L’òpera prima d’Eduardo Casanova, que sembla homenatjar les fotos de Diane Arbus passades pel filtre colorista del cinema de Pedro Almodóvar, parla, com 'La parada de los monstruos', de les dificultats per definir la normalitat en una realitat moralment deforme. Si tenim en compte que un dels curts més justament cèlebres de Casanova es titula 'Eat my shit', no cal que ens espantem quan vegem el 'dramatis personae' de 'Pieles'. Una noia amb cara de cul, literalment, i una prostituta sense ulls en són un bon aperitiu. Quina pel·lícula més estranya! Primer sembla un film de David Lynch, després un melodrama desbocat a la manera de Fassbinder i finalment un John Waters domesticat. Qualsevol diria que Casanova vol provocar peti qui peti, però l’obvietat del seu missatge i la frontalitat de les seves imatges fan de 'Piele's una pel·lícula d’una sinceritat esfereïdora. Per una banda, és admirable la seva capacitat de risc; per l’altra, és pertorbadorament naïf. I és així com la pel·lícula ens obliga a identificar tot allò de monstruós que hi ha en la nostra quotidianitat, i viceversa, tot allò de normal que hi ha en les nostres perversions.

Ewan McGregor debuta com a director adaptant la novel·la més incendiària de Philip Roth, i per justícia poètica la seva estrena coincideix amb el cop de porta de Donald Trump a l’Acord de París. American pastoral és una tragèdia rural ambientada en l’era de Lyndon B. Johnson, quan les revoltes populars per la guerra del Vietnam calaven foc als carrers de Nova York, i la policia responia disparant a matar. I, sobretot, és la història d’una família modèlica que es veu reduïda a cendres. Podríem pensar en els grans melodrames de Douglas Sirk, que als anys 50 retrataven a la perfecció els prejudicis de les classes altes. Podríem pensar sobretot en el final d’'Imitació de la vida', en què una noia vestida de negre s’obria pas plorant entre la multitud per tirar-se a sobre d’un cotxe funerari i implorar-li un perdó pòstum a la mare morta. També la novel·la de Roth tracta d’una filla renegada, que s’escapa de casa i deixa enrere uns pares desolats en una granja de Newark. Per McGregor, interpretar el personatge de Swede Levov era una aspiració que cultivava des que es va publicar el llibre ara fa vint anys. Ell mateix es va ocupar de promocionar el guió de John Romano de despatx en despatx, però ningú no hi va donar llum verda i, finalment, va decidir fer- s’ho solet. Potser això explica les mancances del producte, que es consumeix a si mateix amb una combustió excessiva, que ofega el pòsit psicològic. I, tot i les seves virtuts, ens obliga a recordar el tòpic en aquest cas cert que

Sortin de les vinyetes de Daniel Clowes, les desafeccions quotidianes de l’entranyable Wilson abandonen la seva essència pictogràfica i arriben a la gran pantalla, en una pel·lícula d’acció real que no és, ni de bon tros, tan brillant. Woody Harrelson dona vida a l’outsider simpàtic de les historietes, amb una expressivitat insòlita, pròpia de la caricatura de línia clara. És com si fes honors al passat del personatge, com si ens volgués recordar que, abans d’un tipus de carn i ossos, va ser una il·lustració. Per desgràcia, durant la seva transformació, Wilson perd aquell caràcter àcid i inoportú que tenia en l’original –amb tendres excepcions, com quan mira el penis a l’home que pixa a l’urinari del costat–. Si els que vam adorar la novel·la gràfica ens arrenquem la mitomania de les retines, no hi trobarem gaire cosa més que un d’aquells productes del cine indie que tant agraden al públic de Sundance, i que pocs cops tenen una factura tan fresca i informal com ens volen fer creure.

Hi ha moltes raons per les quals direm que aquesta és una pel·lícula important. La principal és que recorre a l’imaginari de la DC Comics per reivindicar la figura de la dona dins de l’univers dels superherois, on la quantitat de testosterona sempre ha resultat aclaparadora. Els codis del blockbuster es posen al servei d’un missatge clarament feminista, seguint l’estela de productes com Jessica Jones, i portant-la fins a les últimes conseqüències. Dos aspectes del procés creatiu avalen el missatge. El primer, que triessin una dona directora perquè es posés al capdavant d’una superproducció d’aquestes característiques (gairebé una fita en l’actualitat). El segon, que apostessin per una actriu desconeguda per donar vida al personatge principal. Esclar que, bones intencions a banda, tots aquests esforços haurien estat inútils si haguessin acabat resultant en una cinta fallida. Però Wonder Woman és tan potent i vigorosa com la seva aguerrida protagonista. Té personalitat i és agosarada, elements gens freqüents en aquests films que sempre es dissenyen amb tiralínies. Barreja els gèneres com li dona la gana, es diverteix passant de la trama d’espies clàssica al deliri kitsch, de la fantasia psicodèlica a les aventures mitològiques. Té un punt anàrquic de necessària rebel·lia, que li escau de meravella a l’hora de barrejar els ingredients d’un còctel tan enèrgic com efervescent. La cineasta Patty Jenkins ha aconseguit, al costat de l’actriu Gal Gadot, construir una pel·lícula en la

Una casa familiar, com una gàbia d’arnes i llençols vells, retalla el cel d’estiu. En la seva òpera prima, Enrique Baró escruta els racons d’aquesta fortalesa, mentre deixa que les parets ens parlin. Dels armaris en surten àlbums de fotos, que retenen les ombres del passat com una col·lecció de papallones enganxades amb agulles. Els llibres d’Enid Blyton i altres aventures juvenils publicades en rústica se’ns apareixen com les ruïnes del paradís perdut que algun nen amb els genolls pintats de iode per alguna caiguda amb bicicleta s’hi va deixar oblidades. Ara només hi queden tres homes, fill, pare i avi, sentinelles de tres edats que fan ronda de nit i escombren la pols. A les golfes, una òliba esgarrapa el terra amb les urpes. Al jardí i a la piscina, els fantasmes es belluguen com cuques de llum que traginen bocins de memòria.

Fent servir el simulacre d’accés total que permet el fals documental, 'Selfie' mostra la caiguda lliure del fill d’un ministre acusat de corrupció, que acaba compartint pis amb un immigrant i un activista 'indignat'. La pel·lícula pretén jugar amb l’absurd de la presència de les càmeres, però acaba traint el dispositiu de manera arbitrària, i anul·la la cruesa del format donant a la imatge una il·luminació tova, més pròpia de l’estètica publicitària. En qualsevol cas, se li ha de reconèixer l’encert de posar nom (i rostre) als cercles polítics 'peperos' i 'podemitas' on transcorre la funció, tot i que comptar amb el vistiplau dels partits posa en entredit el poder càustic de l’obra, sobretot en un país on qualsevol mem està amenaçat per la llei mordassa.

Des que Spielberg va fer 'La llista de Schindler' s’ha creat certa tendència en els drames amb la Shoah com a teló de fons que centra el protagonisme en aquelles persones que van arriscar la seva vida per ajudar ciutadans jueus. 'La casa de la esperanza' es basa en el llibre 'La casa de la buena estrella' de Diane Ackerman a l’hora de rescatar les figures de Jan i Antonina Żabiński, els responsables del Zoo de Varsòvia que van salvar centenars de jueus mentre la capital polonesa era en mans dels nazis. Lloable tasca que la directora Niki Caro presenta des d’una perspectiva en excés simple, plana i ensucrada. Antonina, el personatge encarnat per Jessica Chastain, els animalons que tant estima i les seves penúries, sobretot a l’hora d’esquivar les atencions d’un caporal alemany, cobren una presència excessiva en comparació amb els horrors que estaven vivint les persones a les quals ajudaven. Sembla que pel fet de tenir una protagonista dona, Caro s’hagi sentit obligada a afegir un to més edulcorat a un tipus de film al qual no li escau aquest registre.

No entenc per què la majoria de biopics que retraten una figura artística insisteixen, en: primer, fixar-se més en els fets que en la mateixa obra del geni en qüestió, i segon, introduir una història d’amor que faciliti l’emotivitat. A 'Maudie. El color de la vida' es donen aquests dos fets. Que la història de Maud Lewis, pintora folk que visqué apartada de la societat i de tot allò que es coneix com a normalitat, es fixi en la seva relació amb l’ermità Everett Lewis té un cert sentit. 'Maudie' retrata dos personatges marginals, com ho són, per exemple, la majoria dels protagonistes del rebel sense causa Nicholas Ray. 'Maudie' no té, però, aquell gust per la forma. Ni el de Maud Lewis, pintora radical en la seva senzillesa. Esclar que és millor no complicar-se la vida, i fer una cinta que sembli una biografia treta de la Viquipèdia. Quan, al final, veiem les imatges reals de Maud i Everett, somrient, ens preguntem per què els actors, Sally Hawkins i Ethan Hawke, tenen tota l’estona el gest torçat. A 'Maudie' li falta ànima, li falta aquest color de la vida que diu el seu títol.

Debut en la direcció de l’argentí Emiliano Torres, 'El invierno' és una mena de 'western' patagònic protagonitzat per un grup d’homes que treballen esquilant ovelles i pel paisatge agrest i feréstec en el qual sobrevieuen. La peripècia del treballador ja al final de la seva vida laboral s’entrecreua amb la del jove que comença la primera temporada de feina, ambdós solitaris i misteriosos, estranyament atrets l’un per l’altre. I la deriva del film, callada i tortuosa, distant i fragmentària –de sobte s’abandona un personatge per l’altre, sense gaire explicacions— el converteix mica en mica en una faula elíptica i lacónica, que de vegades adquireix una força prou convincent i emotiva. Lamentablement, la part final resulta més aviat solemne i mimética, alhora que acaba transformant 'El invierno' en una pel·lícula més previsible del que semblava.

Gerardo Olivares ens té acostumats a pel·lícules que es troben a mig camí entre el documental i la ficció. Històries on els animals, el paisatge i els humans es barregen de forma harmònica. Amb 'Hermanos del viento' va una mica més enllà. La història d'en Lucas, el nen solitari i trist, i l'Abel, el pollet d'àguila expulsat del niu, podia haver estat un melodrama amb factura Disney. Olivares, gràcies a la col·laboració en la pel·lícula del documentalista Otmar Penke, aconsegueix que les imatges que veiem –i sobretot del punt de vista de l'àguila– siguin tan creïbles, que fins i tot li perdonem l'eterna i constant idea de menjar o ser menjat. En aquest cas, és molt més important l'aprenentatge dels dos germans del vent per ser lliures. Lliures del passat, lliures en la naturalesa.

“Qui té por de la solitud després d’haver viscut", diu, sentenciós i somrient, Jorge Martínez, líder indiscutible d'Ilegales i autèntic protagonista d’aquest documental que, a cop d’entrevistes i imatges d’arxiu, pretén signar la biografia definitiva d’un músic iconoclasta. És un tipus capaç de llançar frases lapidàries que semblen escrites per Blas de Otero i tot seguit li clava un cop de puny a qui s’atreveixi a trepitjar-li els cordons de les sabates. La carismàtica singularitat de Martínez sosté el visionat de 'Mi vida entre hormigas', que cau en el parany de preferir la quantitat –per què els talls dels entrevistats no duren més de vint segons?– a la qualitat, i que té tota la pinta d’un reportatge televisiu concebut per a una nit temàtica de La 2.