El TOP 5 de la cartellera de cinema

Desviant d'una fórmula tan ben planxada com un dels esmòquings del seu heroi, 'Sense temps per morir' s'acomiada de Daniel Craig amb tantes sorpreses que és difícil saber per on començar. Hi ha grans girs narratius sense precedents; Bond es relaciona no amb una, sinó amb diverses dones d'igual a igual; i en un moment donat, fa 'tortitas' per a un nen petit.

No obstant això, la sorpresa més agradable de totes és com n'és de bona. Amb molt de retard, entre altres coses pel canvi de director quan Danny Boyle se'n va anar i Cary Fukunaga va entrar en el seu lloc, finalment arriba com un recordatori del poder de la pantalla gran d'una franquícia d'èxits de taquilla que funciona a tota màquina. A més, és el Bond més divertit de tots els temps, amb un guió picant (possiblement gràcies a la contribució de Phoebe Waller-Bridge) que Craig i els seus companys interpreten amb aplom.

Estrena en cinemes l'1 d'octubre.

La primera mitja hora de Titane és un bombardeig de violència salvatge que fascinarà els amants del gore. Ara bé, cal que els espectadors més sensibles facin el cor fort i aguantin al seient, perquè el que segueix és una visió singular, tendra, horrorosa, brillant i desconcertant de vides i cossos en transició. 

El film ens presenta l’Alexia, que es guanya la vida fent de ballarina en espectacles de cotxes on desplega els seus talents als capons de Cadillacs i, seguidament, ens mostra una escena de sexe de la noia amb un cotxe. No en, amb. La trama pica l’ullet a les provocacions de Gaspar Noé, les carnisseries de Tarantino i el terror corporal de Cronenberg i H.R. Giger, sobretot quan es fa evident que l’Alexia s’ha quedat embarassada del cotxe.

Lloc de dones, d'afectes i de capricis de l'atzar, les formes de l'Univers Cinemàtic Almodóvar ens són de sobres conegudes. També els cossos que l'habiten, que superen la seva condició de personatge i es presenten com a intèrprets amb dret propi. Endevinarem sempre Penélope Cruz darrere de qualssevol que siguin les vestidures ficcionals que vesteixi, la saludarem com si es tractés d'una vella amiga. Però avui sembla que el cineasta veti qualsevol possibilitat de delectació envers un passat falsament idíl·lic, fins i tot si això significa renunciar a l'estil que el va encimbellar.

Una gloriosa, exasperant i absurda farsa renaixentista. Monges sexualitzades, icones religioses convertides en joguines sexuals... Els detalls són salvatges, però aquesta història és majestuosa d’una manera força poc interessant. Benedetta –un personatge basat en una història real– és monja i afirma que té connexió directa amb Jesús. Aquesta relació posarà el convent cap per avall, sobretot perquè els seus miracles són paral·lels a l’afer que desenvolupa amb una jove novella, Bartolomea. La jove suscitarà murmuris dins l’orde, però l’adulta s’obrirà pas entre les seves companyes i arribarà a ser la nova Reverenda Mare. 

Entre l’erotisme i l’humor, i sense cap subtilitat, les provocacions del director són percebudes com un intent de provocar els conservadors, que potser haurien reaccionat amb fúria fa 30 o 40 anys. Avui en dia, però, Benedetta esdevé un comentari divertit i evident sobre el poder i la corrupció. Si hi busques una mirada més profunda, en sortiràs decebut.