Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El TOP 5 de la cartellera de cinema

El TOP 5 de la cartellera de cinema

Aquestes són les pel·lícules que actualment es projecten als cinemes de Barcelona i que no us podeu perdre de cap de les maneres

Fotograma d'Ad Astra
Foto: Twentieth Century Fox Film Corporation Fotograma d'Ad Astra
Per Josep Lambies
Advertising

Si ja és difícil estar al dia de tot el que es pot fer a Barcelona, imagineu veure totes les pel·lícules de la cartellera! Per això en aquesta llista trobareu les nostres cinc pel·lícules favorites, algunes noves i també aquelles imperdibles que no podeu deixar escapar abans que desapareguin dels cinemes.

1
Portrait de la jeune fille en feu
Cine, Drama

Retrato de una mujer en llamas

Céline Sciamma és de les cineastes franceses més emocionants del moment: després de Water lilies, Tomboy i Girlhood, relats realistes i contemporanis, presenta Retrato de una mujer en llamas, una història d’art i amor ambientada en una illa bretona al segle XVIII. El film, d’entrada contingut tot i la passió creixent, és un llarg flashback protagonitzat per Marianna (Noémie Merlan), la professora d’art contractada per pintar Héloïse (Adèle Haenel) en un quadre que l’ha de presentar al seu futur marit. El vincle entre les dues es plasma al llenç i evoca l’amor femení –no sempre eròtic–. Destaca l’actuació de les protagonistes i el missatge que hi ha món més enllà de la dominació masculina. Les dosis de romanticisme i reflexió el fan un film elèctric.

Time Out diu
2
joker
Niko Tavernise
Cine, Acció i aventura

Joker

És la rialla el que t'atraparà primer: entre el cloqueig d'una gallina i el so d'un ratllador, el riure de Phoenix fa pensar en un voltor dins d'una liquadora. Us ressonarà a l'oïda fins molt després del 'The End' que tanca aquesta relectura inigualable, ombrívolament divertida i brillantment visceral del supermalvat de DC. Aquesta és una visió amb aires de malson centrada en el del capitalisme d’època tardana (possiblement la millor pel·lícula de terror social des de 'Get Out') i la interpretació Phoenix és magnètica. De fet, es podria dir que arrabassa la cigarreta dels llavis de Heath Ledger i, rere la cortina de fum, ens descobreix el Joker més fi vist mai en pantalla. Com tot el que hi ha en aquesta pel·lícula, la falta de pronom del títol no és accidental: no som davant d'un Joker completament format, sinó d'Arthur Fleck, un home que té l'ambició vital d'explicar acudits i que, a la vegada, viu una vida a les antípodes de l'humor com a pallasso de lloguer als terribles carrers de Gotham. L'Arthur viu amb la seva fràgil mare (Frances Conroy) en un edifici ruïnós i només experimenta una mica d'alegria veient un programa llardós que presenta Murray Franklin (Robert De Niro). Pren set tipus de medicaments i té una malaltia neurològica que el fa riure – més aviat cloquejar - sense control. En aquestes primeres escenes domèstiques, Phoenix assenta l'Arthur com un home que es veu a si mateix més com un quisso que espera ser abatut que no pas com un desvalgut. "L'únic que vul

Time Out diu
Advertising
3
Photo: Francois Duhamel
Cine

Ad Astra

Si us agraden les odissees espacials amb pissarres plenes de fórmules i mecànica quàntica, considereu això com un avís: 'Ad Astra' no és aquest tipus de ciència-ficció. A diferència de '2001: una odissea de l'espai' o 'Interstellar', aquí no hi ha cap Arthur C. Clarke o Kip Thorne que aporti base científica a la ficció. 'Ad Astra' explica la història d'un home que viatja a Neptú –el planeta més llunyà del Sistema Solar– sense envellir un dia, cosa que és tota una fita inclús si tractant-se de Brad Pitt. Tot i això, si aparqueu la vostra incredulitat a la porta del cinema, sereu recompensats amb una ciència-ficció a estones magnífica, ben viva i carregada d’emoció. 'Ad Astra' diu coses importants sobre el fet de deixar anar, sobre pares i fills i també sobre els reptes que implica reconciliar-se amb el passat. Per descomptat, està situada en un "futur pròxim", capturat pel cinematògraf d''Interstellar' Hoyte Van Hoytema –amb grisos lunars i ocres marcians–, compta amb la que possiblement és la primera persecució de cotxes a la lluna. Sí, és tan impressionant com sona. Ficció a banda, el director James Gray i el seu coguionista Ethan Gross mai perden de vista la intimitat al cor del relat. Hi ajuda l'excel·lent interpretació de Pitt, plena de matisos, i la preciosa música de Max Richter i Lorne Balfe. En general, 'Ad Astra' s'apropa al futur amb lluminositat. El que està passant exactament a la Terra es manté deliberadament enfosquit, més enllà que sigui un moment d’esperança

Time Out diu
4
Photo: Andrew Cooper
Cine, Comèdia

Érase una vez en... Hollywood

'Érase una vez en... Hollywood' és una divertidíssima i absurda història que combina fets reals i ficció, inserint al cor de la realitat personatges inventats, episodis horribles i històries atrevides per treure'n el pitjor. També és una carta d’amor a Los Angeles i a la indústria del cinema. Aquesta pel·lícula, que és l'obra més madura de Tarantino, combina una narrativa plena d'ironia amb artesania exquisida i amb les actuacions matadores de Brad Pitt i Leonardo DiCaprio. És una pel·li molt Tarantino, capaç de provocar emocions genuïnes i de transformar-les en situacions desproporcionadament ximples en qüestió d'un minut. Tarantino comença amb el Hollywood de l’època dels crims de Charles Manson –concretament de l’assassinat de Sharon Tate l’agost del 1969– i reexplica la història des del seu punt de vista, primer durant uns dies del febrer del 69 i després, sis mesos més tard, durant les setmanes dels assassinats. Això vol dir que passarem tota la pel·lícula preguntant-nos com el director s'enfrontarà a aquesta tragèdia històrica. Per tenir una resposta haureu de suar. Només us direm això: d’alguna manera, Tarantino aconsegueix extreure bon gust del mal gust. Els personatges de no-ficció van fent aparicions: la condemnada Sharon Tate (Margot Robbie), les celebrities de l'era Nixon Steve McQueen (Damian Lewis) i Bruce Lee (Mike Moh), la família Manson (en la qual Lena Dunham hi té un paper). Però al cor de la pel·lícula hi ha una amistat que és pura ficció...

Time Out diu
Advertising
5
Cine, Documental

Amazing Grace

El més natural seria pensar que una gravació d’Aretha Franklin cantant gòspel en el moment àlgid de la seva carrera estaria conservada com un tresor. El cineasta Sydney Pollack, director de títols com 'Tootsie' i 'Memòries d'Àfrica', va filmar la diva durant un concert molt íntim que va tenir lloc en una església del barri de Watts, a Los Angeles. Pollack no va arxivar el material, ni va sincronitzar la imatge i el so, i la filmació no ha arribat a veure la llum fins ara. El productor musical Alan Elliott i el muntador Jeff Buchanan s’han passat hores en una sala d’edició intentant restaurar el metratge que Pollack va deixar empantanegat. El resultat és 'Amazing grace', un dels millors documentals musicals dels darrers temps. Amb l’acompanyament de les veus del Southern California Community Choir, amb les seves armilles platejades, i sota la direcció de l’enigmàtic reverend James Cleveland, que intenta aguantar-se les llàgrimes, la pel·lícula capta la reina del soul en la seva màxima esplendor.

Time Out diu

Més pel·lis que ens agraden

Photo: Brooke Palmer/Warner Bros.
Cine, Terror

It: Capítulo 2

Fins i tot en aquests temps dominats per la nostàlgia de 'Stranger things', ningú no esperava que, el 2017, un segon intent d’adaptació d’una novel·la de fa 30 anys es convertís en un fenomen. Però així va ser: It és la pel·lícula de terror amb la recaptació més alta de tots els temps. La seqüela, per tant, es justifica i també dobla l’aposta: 'It: Capítulo 2' supera la seva predecessora en gairebé tots els sentits i se centra en la naturalesa més profunda i metafòrica de perdre la innocència i descobrir un món ple de dolor. Tornem a la fictícia ciutat de Derry, on reapareixen aquells amenaçadors globus vermells. Mike (Isaiah Mustafa), ara un solitari bibliotecari de la ciutat, haurà de posar-se en contacte amb els seus antics amics: Bev (Jessica Chastain), atrapada en un matrimoni abusiu; Bill (James McAvoy), que ara és guionista de Hollywood; un abatut Ben (Jay Ryan); l’hipocondríac Eddie (James Ransone) i el còmic de stand-up Richie (Bill Hader). El director Andy Muschietti va fer un bon treball amb el seu jove repartiment al primer 'It' (tots hi tornen en flashbacks o malsons), però el seu treball amb els adults és superior. L’actuació de Toni Collette a Hereditary va obrir el camí cap a un nou i valent món on les emocions més grans de l’horror poden produir actuacions molt ben filades. Un cop més, Bill Skarsgård interpreta un Pennywise icònic, amb un domini del gore que ens fa advertir-vos que encara que en aquesta pel·lícula hi hagi nens, de cap manera els hauríeu de po

Time Out diu
Blinded by the Light
Photo: Nick Wall/Warner Bros.
Cine, Comèdia

Blinded By The Light

Allò que la directora Gurinder Chadha va fer pel futbol femení a 'Quiero ser como Beckham', ho repeteix en l’efervescent 'Blinded by the light' ('Cegado por la luz'), ara a favor de Springsteen, els walkman i els conjunts texans. Madurets, hi trobareu tones de nostàlgia fàcil, en el seu institut farcit de nois Wham! i noies Salt- N-Pepa. Això és una novel·la de formació on la música et dona un respir de problemes greus, com el del vàndal racista que t’assetja davant de casa. Som a Luton, en la Gran Bretanya de l’atur massiu i el Front Nacional. Però Chadha atorga a les imatges una pàtina lluent de Hollywood i una banda sonora carregada de Bruce, que contraresta els col·lapses familiars i les agressions verbals. El nostre heroi és Javed (Viveik Kalra), un adolescent anglopaquistanès que escriu poesia, viu reprimit pel seu ultraestricte pare i somnia escapar. I quan li passen un parell de cintes de Springsteen, la salvació arriba en forma d’himnes obrers. "En Bruce sap tot allò que sento", es meravella en Javed (el cantant ha cedit dotze cançons, sens dubte entendrit pel missatge de despertar personal). Basada en les memòries del periodista Sarfraz Manzoor –coautor del guió–, el film va ple de detalls poc convencionals que només poden ser autobiogràfics. L’epifania musical li arriba en la gran tempesta del 87, que l’enganxa ballant al carrer, perdut en la música del Boss. L’escena captura l’eureka eufòric que tots hem tingut. I com la pel·lícula, és desafiadorament cursi i di

Time Out diu
Advertising
Downton Abbey
Photo: Jaap Buitendijk
Cine, Drama

Downton Abbey

En un paisatge cinematogràfic ple de superherois i efectes especials apocalíptics, de vegades resulta agradable una pel·lícula que es preocupi per on són les verdures a la cuina. 'Dowton Abbey' fa el paper d’una confortable manta de la qual els aficionats de l’enyorada sèrie de televisió gaudiran de valent. La trama del film arranca amb el rei Jordi V i la reina Maria planificant una visita a la gegantina mansió senyorial de la família Crawley. La notícia altera tothom: està en joc ni més ni menys que la reputació de la casa. Tot i que haver vist la sèrie no és fonamental, qualsevol persona que no n’estigui al corrent pot perdre’s una mica en el seu petit exèrcit de personatges i les seves línies argumentals a mig fer. 'Downton Abbey' no vol donar cap cop a l’antiga taula de l’alta societat, malgrat que li capgiri una mica el gest amb la història sexual del majordom. Sí, es tracta bàsicament d’un episodi de la sèrie que s’allarga fins a les dues hores però, com la plata de la família Crawley, està tan polit que pràcticament hi pots veure la teva cara reflectida.

Time Out diu
Cine, Drama

Sorry we missed you

Fa només deu anys, a 'Buscant l'Eric', Ken Loach ens parlava d’un missatger que repartia cartes i paquets, i que es prenia la feina com un refugi, un espai de solidaritat i camaraderia en una vida plena de problemes. La seva última pel·lícula funciona just al revés. En el cas d’en Ricky, un conductor que treballa per a una empresa de missatgeria, i la seva dona, l’Abby, que fa de cuidadora, és la vida laboral el que els erosiona i els porta al límit del col·lapse. Cap dels dos no se sent realitzat ni empoderat. Les seves feines els resulten degradants i senten que van destruint la seva relació i la que tenen amb els seus fills. Loach torna al mateix Newcastle que va filmar a 'Jo, Daniel Blake', i a estones fa l’efecte que ens retrobarem amb aquells personatges mirant a través de la finestra de la furgoneta blanca amb què en Ricky fa els seus trajectes diaris. És, de fet, el mateix món, amb l’slang de la classe obrera, els grafitis que omplen les parets i la humiliació pública d’un personatge que s’enfronta a l’entorn.

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

Hasta siempre, hijo mío

Les conseqüències de la política del fill únic a la Xina actual adopten rostre humà a la nova pel·lícula de Wang Xiaoshuai, un dels noms que amb Jia Zhangke o Zhang Yuan conformen l’anomenada Sisena Generació, el grup de directors sorgits en la ressaca post Tiananmen per oferir una mirada crítica del seu país. Wang construeix un drama ambiciós que es desplega al llarg de gairebé mig segle i que, com aquelles superproduccions de David Lean o les novel·les decimonòniques, trena els grans esdeveniments històrics amb les tribulacions personals dels seus protagonistes. Així resseguim els monumentals canvis viscuts a la Xina en el salt d’una economia comunista a un mercat competitiu, sempre sota la mà ferma i opressiva de l’estat, a través de la parella protagonista i el seu entorn més proper. Yaoyun i Liyun quedaran marcats ja des de l’ inici per la mort del seu fill únic en un misteriós accident quan encara és petit. La ferida profunda que arrosseguen durant dècades i en la qual han burxat els dictats polítics té el seu reflex irònic en la bona sort dels seus amics íntims, un matrimoni sempre afí al pensament dominant. Però Wang no deixa que l’amargor corqui els personatges, ni tampoc el film. Manté sempre la mà oberta a comprendre les raons de tots i cadascun dels protagonistes

Time Out diu
Mientras dure la guerra
©Teresa Isasi
Cine

Mientras dure la guerra

És probable que Espanya es trobi en un d’aquells moments històrics tan tensos que demanen alimentar la mitologia nacional. Per això, 'Mientras dure la guerra' comença amb la imatge en blanc i negre d’una bandera hissada amb tres franges de colors indeterminats. Som a Salamanca, l’any 1936. El relat dels vencedors i els vençuts encara no està escrit, però la premsa ja anuncia tancs i bombes, i els vorals de les carreteres s’omplen de cadàvers anònims amb un tret al cap. En una cafeteria de la plaça de l’ajuntament, el filòsof Miguel de Unamuno s’amaga rere un diari desplegat, amb les ulleres rodones que li pengen de la punta del nas, i contempla l’arribada de l’exèrcit nacional que esbotza la porta del despatx de l’alcalde i se l’endú per executar-lo. Cínic, orgullós i malhumorat. Així és com l’interpreta Karra Elejalde, transformant el personatge i les seves ombres en la caricatura d’una època plena de monstres. Que aquesta sigui la primera pel·lícula que Amenábar roda amb càsting espanyol des de 'Mar adentro' sembla, més que cap altra cosa, una qüestió d’oportunitat. En el fons, 'Mientras dure la guerra' és un intent d’il·luminar una societat desorientada amb la clarividència retòrica d’un líder intel·lectual. Sigui dit de pas, el millor de tot és veure Eduard Fernández en el paper de Millán Astray, fent carotes mentre s’aixeca el pegat de l’ull.

Time Out diu

Estrenes de la setmana

Cine, Drama

Retrato de una mujer en llamas

Céline Sciamma és de les cineastes franceses més emocionants del moment: després de Water lilies, Tomboy i Girlhood, relats realistes i contemporanis, presenta Retrato de una mujer en llamas, una història d’art i amor ambientada en una illa bretona al segle XVIII. El film, d’entrada contingut tot i la passió creixent, és un llarg flashback protagonitzat per Marianna (Noémie Merlan), la professora d’art contractada per pintar Héloïse (Adèle Haenel) en un quadre que l’ha de presentar al seu futur marit. El vincle entre les dues es plasma al llenç i evoca l’amor femení –no sempre eròtic–. Destaca l’actuació de les protagonistes i el missatge que hi ha món més enllà de la dominació masculina. Les dosis de romanticisme i reflexió el fan un film elèctric.

Time Out diu
Photograph: Jaap Buitendijk/Walt Disney Studios
Cine, Acció i aventura

Maléfica: Maestra del mal

L'atapeïda seqüela de la 'Maléfica' de Joachim Rønning (2014) troba la seva raó d’existir en la malvada Queen Ingrith de Michelle Pfeiffer. Com a nèmesi d’Angelina Jolie, Pfeiffer ens dona exactament el que volem: l’actitud de Catwoman verinosa que va fer a 'Mother!'. Ingrith planeja quedar-se el reialme emmetzinant el lligam entre la seva jove reina, Aurora (una gràcil Elle Fanning), i la seva incompresa padrina Malèfica (Jolie, glamurosa i imponent). Destruirà la vilesa d’Ingrith l’amor del duo que el primer film va construir? La resta és menys inspirada. El guió flirteja amb idees sobre poder i identitat però no s’acosta a la sofisticada metàfora d’assetjament sexual de la pel·lícula anterior, expressada a través d’unes ales robades.

Time Out diu
Advertising
Cine, Drama

After the wedding

El trauma familiar pren forma de drama tebi i poc cuit en aquesta adaptació del film original de Susanne Bier, una pel·lícula danesa, freda i poc encertada, igual de frustrant. En aquesta nova versió, el canvi de gènere dels protagonistes presenta una millora imperceptible. Seqüències aparatoses i plans monòtons aspiren a certa profunditat però només accentuen els interiors benestants. No en desvelarem els girs inesperats, però desitjaràs que la mirada ardent de Michelle Williams hagués esclatat davant d’un fet més incendiari. 'After the wedding' fa esperar amb ànsia una explosió nuclear que mai arriba.

Time Out diu
Cine

El asesino de los caprichos

Gerardo Herrero és un productor consolidat, amb una filmografia com a director que abasta una vintena de títols. A 'El asesino de los caprichos', dues inspectores de policia, antagòniques en tots els sentits, s’enfronten a un assassí en sèrie que busca les víctimes al barri madrileny de Salamanca. El que distingeix els seus assassinats és l’escenografia que imita els famosos 'Caprichos' de Goya. El film segueix les dues policies, la malhumorada i cínica Carmen que fa Maribel Verdú i l’assenyada i equilibrada Eva, interpretada per Aura Garrido, en una investigació en el món de l’art d’un Madrid nocturn.

Time Out diu
Advertising
Cine

Comportarse como adultos

Quan Europa necessitava un heroi sense corbata que es fes sentir entre el magma de la recessió, Iannis Varufakis semblava la resposta. El primer error que comet Costa-Gavras és de càsting: difícil que en Christo Loulis, que té el carisma d’un misto apagat, transmeti la força justiciera de l’exministre. Gavras vol documentar les maniobres dels bancs per guanyar el pols al poble grec i cau en el parany de destensar l’acció que transcorre entre oficines i rodes de premsa. En queda un procés que ja va ser tan explicat als diaris que no deixa cap escletxa per a la sorpresa.

Time Out diu
SI T’HA AGRADAT, REGISTRA’T I REP LES NOSTRES RECOMANACIONS!
Advertising