2 M'encanta
Guarda-ho

El TOP 5 de la cartellera

Aquestes són les pel·lícules que actualment es projecten als cinemes de Barcelona i que no us podeu perdre de cap de les maneres

1

La alta sociedad

Per entendre aquesta història, hem d’anar als orígens. Un bon dia, Bruno Dumont va trobar una col·lecció de postals amb imatges de la burgesia francesa que a principis del segle XX estiuejava a la badia de Slack. Entre collidors de musclos i guinguetes amb tendals ratllats de vora mar, hi apareixien dones amb faldilles llargues i pamela, creuant els aiguamolls a coll d’algun barquer de braços grossos, mentre el marit es distreia mesurant la direcció del vent, aixecant un dit llepat. Combinat amb un regust escatològic, va néixer 'La alta sociedad'. Fa tres anys, Bruno Dumont va rodar 'P’tit Quinquin', una minisèrie per a la cadena Arte, que començava amb la imatge d’un nen amb el nas xato i el llavi leporí que seguia amb la mirada el recorregut d’una vaca suïssa que flotava penjada d’un helicòpter. A Dumont li encanta recrear-se en l’exhibició de rostres estrafets, afectats de rictus muscular i tics nerviosos, esquenes geperudes i ganyotes exagerades. Totes aquestes malformacions li proporcionen un plaer còmic pervers. Per això 'La alta sociedad' té aquesta aparença de sàtira repulsiva, que porqueja. L’acció passa el 1900 i escaig al nord de França, en una regió de penya-segats. Bruno Dumont hi situa una història d’amor impossible, un idil·li d’estiu entre un pescador caníbal amb la cara molt llarga i una nena de casa bona que es vesteix de nen i es rapa el cap. Al voltant dels dos amants clandestins s’acumula un ventall de personatges grotescos que provenen de diferents caste

Llegir-ne més
Cartellera
2

John Wick. Pacto de sangre

Baralles coreografiades d'allò més més estilitzades, set pieces d’acció trepidants repletes d’imaginació visual, escenaris decadents i gairebé operístics… La segona part de John Wick no només es troba a l’altura de la seva magnífica predecessora, sinó que fins i tot la supera en precisió i ritme ultracinètic, en desimboltura i eloqüència. El director Chad Stahelski ja va demostrar que un subproducte podia convertir-se en una autèntica 'delicatessen'. I ara revalida aquesta teoria per configurar un dels díptics d’acció més excel·lents del nostre temps al voltant de la figura maleïda d’un home del sac iracund que busca venjança entre els baixos fons, amb la cara de pocs amics d’un Keanu Reeves en plena forma, que assimila els postulats de l’estil hongkonguès que va instaurar John Woo als anys 80. No hi ha descans visual, tot és energia, i cada escena ofereix un còctel d’ironia negra. Atenció al cameo de Laurence Fishburne, que farà les delícies de tots els fans de 'Matrix'.

Llegir-ne més
Cartellera
3

La bella durmiente

El cineasta veterà Ado Arrietta converteix La bella dorment en una faula de petit format, on les fades exerceixen d’arqueòlogues de la Unesco, els nobles ballen la conga i els prínceps fan fotos amb el telèfon mòbil als infeliços que han quedat convertits en estàtues. Significa això que ens trobem davant d’una lectura iconoclasta del conte? No necessàriament, ja que tots els detalls que s’escapoleixen del cànon responen a la personal sensibilitat d’Arrietta, que els introdueix de manera que ens resultin tan naturals com la màgia que envolta una història explicada amb la complicitat d’amics com Mathieu Amalric i Ingrid Caven, i tocada per la fotografia irreal i atmosfèrica que aconsegueix Thomas Favel.

Llegir-ne més
Advertising
4

Incerta glòria

Encabir els centenars de pàgines de la novel·la de Joan Sales en una pel·lícula no era gens fàcil. Potser per això, l’adaptació d’'Incerta glòria' se centra especialment en els personatges d’en Lluís i d’en Soleràs, en l’amor callat d’aquest últim per la Trini, la dona d’en Lluís, i, sobretot, en la Carlana, una figura central que des del principi se’ns presenta com una supervivent. Interpretada per Núria Prims, la Carlana habita l’univers dels mites. És una 'femme fatale'. És una dona aranya, com diu en Soleràs, i com ens ensenya Villaronga mitjançant el pla detall d’un aràcnid teixint la seva tela. I, sobretot, és com una bruixa, que encisa en Lluís, que apareix ajaguda a la vora d’una filosa i que té el cos vell. De la mà de la Carlana, Villaronga troba la seva essència. Com ja succeïa a 'Pa negre', 'Incerta glòria' pot semblar, a primera vista –o en els seus primers minuts, si més no–, el retrat clàssic d’una de les ferides més profundes de la història del segle XX. 'Incerta glòria' s’endinsa en la rereguarda de la Guerra Civil, per tal de desplegar, finalment, un relat de desitjos i de desamors. És aquí, en el terreny del melodrama, que Villaronga es troba a si mateix i que 'Incerta glòria' es desferma. Imatges com la d’en Lluís caient sobre el llit per masturbar-se o la de la Carlana mirant la casa del seu pare en flames configuren un imaginari de bogeria i de passió, i confirmen que Villaronga no acaba de rendir-se en favor de les formes més plàcides i inofensives de

Llegir-ne més
Cartellera
5

El otro lado de la esperanza

Com a 'Le Havre', el protagonista d''El otro lado de la esperanza' emergeix d'enmig de la foscor d'un port europeu. Al segon títol que dedica als refugiats, Aki Kaurismäki entrellaça la trajectòria de Khaled, un sirià que aterra clandestinament a Hèlsinki, amb la de Wikström, un autòcton que està refent la seva vida, en una estructura basada en els intercanvis (de diners, de favors...) que recorda com cap altre títol del finlandès 'L'argent' de Robert Bresson. L'humor absurd típic del cineasta s'alterna amb la plasmació detallada de les tribulacions personals i burocràtiques del refugiat. Home de poques paraules, Kaurismäki deixa aquí que Khaled s'esplaï quan explica la seva experiència. I no li cal arribar a la sublimitat de 'Le Havre' per servir-nos una altra pel·lícula que, des de la sobrietat, desborda calidesa humana en el seu compromís cinematogràfic amb la realitat més urgent.

Llegir-ne més
Cartellera

Més pel·lis que ens agraden

La idea de un lago

Tots els estius de la infància se superposen en la memòria i prenen la forma d’un únic estiu etern. 'La idea de un lago' és el retrat d’una dona, en un pla mig que ens deixa veure una samarreta tibant per la panxa d’un embaràs que ja no passa desapercebut. De sobte, apareixen els records. Els seus ulls es transformen en un Renault verd lloro que fuig en l’horitzó, i veiem una nena que es fa sang als dits amb les punxes d’una rosa per pintar ratlles vermelles a les galtes d’un nen vestit d’indi, amb una corona de plomes. Com ja va fer a 'Abrir puertas y ventanas', Milagros Mumenthaler busca indicis d’aquell passat que s’amaga en el més profund de les arrugues dels rostres del present. Les imatges del paradís perdut es confonen, tot d’una, amb una arqueologia silenciosa: l’exhumació dels cadàvers de la dictadura argentina, el centre on els familiars dels desapareguts van a deixar mostres d’ADN per facilitar el reconeixement dels cossos. El relat en primera persona pren una nova dimensió. La memòria abraça el personatge per l’esquena, i no el deixa anar. Així es construeix una teranyina que barreja l’idil·li juvenil i la tràgica absència d’un pare engolit per la història, la veu de Neil Diamond fent-nos feliços amb 'Weeping like a willow' i els poemes de Lorca transformats en una cançó de bressol en boca d’un fantasma que vol adormir un nadó. El temps retrobat és únic i immens, com el raig de sol perdut que es filtra entre les lents de la càmera i es converteix en un fil daurat

Llegir-ne més

Manchester frente al mar

Si 'La habitación del hijo' registrava, de forma crua i directa, el so de la mort definitiva –els claus tancant un taüt–, 'Manchester frente al mar' prefereix filmar la mort treballant en el cos i el rostre d’un home (excepcional Casey Affleck) que ha decidit absentar-se de si mateix, afrontant la pèrdua des d’una mirada buida de llàgrimes. Com a l’agosarada 'Margaret', l’anterior pel·lícula de Kenneth Lonergan, una mort sobtada provoca una reflexió polièdrica sobre el dol com a forma de veure el món. Lonergan combina present i passat amb finor d’orfebre, afegint capa sobre capa de dolor en el retrat d’una solitud abismal que és alhora intimista i expansiu, que sembla empresonat en un punt de vista però que es desborda perquè entenguem els efectes devastadors de la pèrdua en una comunitat. Menys abrupta i radical que 'Margaret', però igualment punyent en la seva recerca de la veritat, 'Manchester frente al mar' té la inapreciable virtut de filmar les emocions de cara i sense tancar els ulls. Perquè no és el mateix esguerrar-nos el cor i deixar la ferida oberta que regalar-nos un paquet de mocadors de paper.

Llegir-ne més
Cartellera

Jackie

La història s'encarna en un silenci tronador. Comença la pel·lícula i ens trobem, de tu a tu, la mirada transparent de Natalie Portman, presonera d’una càmera en primer pla, perduda sota el fum d’un cigarret etern. És Jackie Kennedy, amb els cabells lacats i uns ulls que tenen el color de la bala que va matar el president. Els seus dits recordaran sempre com van intentar unir un crani esmicolat, com van netejar les taques de sang, com van recollir bocins de cervell que s’escampaven per sobre de la carrosseria del cotxe. Tan brutal com a 'El club', Pablo Larraín ens acosta al rostre d'una dona que ha d’enterrar el seu marit, tossuda i decidida, marxant sobre dos talons prims que s’enfonsen en l’herba d’un cementiri enfangat. Els pòmuls dolorosos, marcats sota el vel de vídua, van seguint el fèretre a peu, a mercè de totes les finestres de Washington.

Llegir-ne més
Advertising

Moonlight

És el més bonic del cinema, que pot segrestar la vida en les seves mutacions (i si no, que ho diguin a Richard Linklater). Tres actes, i ja ho tenim: un nen, un adolescent, un adult jove, i tot el que passa entre aquestes tres edats, fora de camp, com una motxilla que emmotlla el rostre i el nom però no la manera d’estar en el món. Estem, doncs, més a prop de Hou Hsiao-Hsien o Edward Yang que de Spike Lee. Qualsevol diria que 'Moonlight' és la típica història d’iniciació, i no s’equivocaria. Tenint en compte que la pel·lícula se situa en un barri marginal de Miami, on el tràfic de drogues, el 'bullying' i la manca d’oportunitats estan a l’ordre del dia, i que tots els personatges són afroamericans, seria fàcil imaginar-se-la com una seqüela d’'Els nois del barri'. El que la fa gran, monumental en la seva exquisidesa, és que Barry Jenkins ha sabut transformar els tòpics del 'gangsta' film amb ànima reivindicativa a través d’una mirada sensible i universal, més atenta al gest d’abandonament i acollida que a la pancarta de protesta. 'Moonlight' entén que no es pot parlar de política si primer no sabem qui som i quin lloc ocupem en la realitat que ens envolta. Queda, doncs, la crònica de la forja d’una identitat que ha de lluitar contra la imatge que l’entorn li imposa, i, sobretot, una bellíssima història d’amor entre dos homes, que culmina en una seqüència portentosa, en la qual les mirades, els silencis, les preguntes a mig fer, la seducció subterràni

Llegir-ne més
Cartellera

El hijo de Jean

En un llac del Canadà, d’aquells envoltats de verdura fresca, un pescador ha caigut de la barca i s’ha ofegat. La versió oficial diu que les botes de goma se li van omplir d’aigua, i es va veure arrossegat cap a les profunditats com si li haguessin calçat peus de ciment. Però ningú no ho sap del cert, perquè els equips de recerca no n’han trobat el cadàver. Mentrestant, a París, un home rep una trucada, que l’informa que el seu pare, a qui mai no va conèixer, ha mort. Ara lligueu caps. Aquesta és la història d’una identitat forçada, d’una herència sobtada, d’una família que abans no hi era. Pierre Deladonchamps, aquell magnífic actor a qui vam descobrir com al jove efeb d’'El desconocido del lago' que es banyava despullat entre mascles de dimensions variables que prenien el sol amb la cigala lànguida, interpreta el fill bastard que agafa un avió d’urgència per creuar l’oceà, i trobar-se amb uns germans de qui no tenia notícia. Amb pantalons de lona i un bastó a la mà, decideix sumar esforços, i entre cabirols morts i coiots predadors es dedica a fondejar les aigües, cercant un cos que no serà capaç d’identificar.

Llegir-ne més
Cartellera

Loving

No calen discursos grandiloqüents per demostrar que la xenofòbia de les diatribes de Trump forma part de l’ADN d’Amèrica. La matèria primera –la història real de Richard i Mildred, condemnats a l’exili per cometre el pecat de casar-se, ell blanc, ella negra– és de telefilm de sobretaula reivindicatiu, però Jeff Nichols evita les catarsis dramàtiques i el sensacionalisme ideològic amb empatia i subtilesa. El que importa és filmar dues persones que s’estimen, i que faran el que calgui perquè la pressió social no trenqui els seus gestos de complicitat. Loving té una infreqüent humilitat, que no deixa que la imperiosa força d’una injustícia apagui el llum, la intimitat, la calidesa compartida de dues vides que volen ser viscudes sense alçar la veu, enormes en la seva petitesa.

Llegir-ne més
Advertising

Estrenes de la setmana

Guardianes de la galaxia 2

Ritme impecable, un sentit de l’aventura trepidant, una aroma nostàlgica llampant, estètica retro i uns personatges dotats d’un carisma irresistible. La fórmula de la primera part de 'Guardianes de la galaxia' va ser un cop d’aire fresc als despatxos de Marvel, que necessitava urgentment un producte diferent i amb un punt d’insolència que l’allunyés del model de superherois torturats que en els últims temps s’havia obstinat a practicar. Potser un dels secrets d’aquest èxit es troba en l’elecció del cineasta que han posat al capdavant del projecte: James Gunn, format en la productora Troma, va saber combinar l’alè 'trash' artesanal, l’entreteniment pur de la 'space opera pulp' amb la fastuositat dels efectes especials d’última generació sense perdre ni gota de la seva idiosincràsia. En aquesta segona part, Gunn repeteix el model previ i hi aporta un toc majestuós de tragèdia grega, que es fa especialment present a l’hora de retratar les relacions entre els personatges. També en destaca una espectacularitat visual de caràcter gairebé psicodèlic que es manifesta en una explosió multicolor. És una pel·lícula amb una energia desbordant, potser una mica desarticulada narrativament –de vegades, l’estructura del relat s’esquerda–, però tot queda compensat a través d’una enorme bellesa simfònica, que arrossega una capacitat autoparòdica i metareferencial contagiosa i capaç de generar emocions pures. Us acabarà robant el cor.

Llegir-ne més
Cartellera

Lady Macbeth

La Lady Macbeth d’aquesta història no és la dolenta a qui William Shakespeare va tacar les mans de sang. Es diu Katherine. I Katherine té el rostre i la presència de l’actriu Florence Pugh. Ella és la pel·lícula, ella omple de vida aquest personatge, que no s’ha de confondre amb la dona que volia regnar sobre els escocesos. Encara que no es pot negar que alguna cosa hi té a veure. Katherine és una jove innocent obligada a casar-se amb un home a qui menysprea. Podria haver estat una Emma Bovary russa traspassada a l’Anglaterra rural del 1865. Tot i que, a diferència de l’heroïna de Flaubert, aquesta potent figura femenina decideix agafar les regnes del seu destí amb mà ferma i sense por. Sorprèn que 'Lady Macbeth' sigui una primera pel·lícula tant per al director, William Oldroyd, com per a la guionista i la protagonista. Oldroyd, que ve del món del teatre i havia portat a escena alguns dels clàssics de Henrik Ibsen, sap crear atmosferes. Alice Birch recrea la novel·la russa del segle XIX 'Lady Macbeth' de Mtsensk District. I Florence Pugh, amb els cabells perfectament pentinats i el vestit blau sedós tan ben lligat sobre una cotilla estreta, projecta un foc interior i una passió freda que travessen la pantalla i ens entren directament a les retines, com una llança.

Llegir-ne més
Cartellera

La chica dormida

Quina por que fa complir quinze anys! Si a més, ets la nova de l’institut, el teu únic amic sembla haver-se escapat d’una pel·lícula de Todd Solondz, els teus pares amenacen de celebrar una festa pel teu aniversari i el bosc brama des de les tenebres per empassar-se la teva infància, ja pots començar a tremolar. La Greta atrau tots els clixés de les 'teen movies', però –és cosa del cinema dels antípodes– des de bon principi les seves peripècies s’impregnen d’un estranyament pertorbador: el format quadrat tanca amb clau l’angoixa hormonal dels personatges, representada per un pla seqüència de presentació d’allò més inquietant. Els films de Wes Anderson semblen el model preferit de 'La chica dormida' abans de convertir-se en una versió lynchiana d’'En companyia de llops'. Els canvis de to i registre no sempre són del tot encertats, però per molt obvi que resulti el viatge d’aquesta Alícia amb pantalons de campana, la seva metamorfosi de cuc a papallona és tan vistosa com entranyable.

Llegir-ne més
Cartellera
Advertising

Maravilloso Boccaccio

Quant feia que els germans Taviani no realitzaven una pel·lícula a l’altura de les seves primeres obres mestres, d’'Allonsanfan' (1974) i 'Padre, patrón' (1976)? Sigui com sigui, no serà aquesta adaptació lliure dels contes de Boccaccio la que vindrà a tornar-los la glòria. El to és dubitatiu, les històries escollides es mostren apagades i desiguals, i encara que el tractament estètic no estigui mancat de rigor i elegància –la inspiració prové d’alguns pintors del primer Renaixement italià–, el resultat no passa mai d’una mitjania esmorteïda, com si la coherència d’aquests cinc relats no acabés de fer-los el pes. Potser el millor del film són les seves ressonàncies al·legòriques, servides amb una encomiable economia de mitjans: un món assetjat per la pesta i per una apocalipsi imminent, els joves que fugen cap a una vida millor, la capacitat de l’art i la ficció per transformar la realitat, són qüestions d’indubtable actualitat i que, per molt que el conjunt no qualli, no deixen de seduir i emocionar.

Llegir-ne més
Cartellera

Plan de fuga

El thriller espanyol comença a donar mostres d'esgotament, sobretot perquè sembla circumscriure's sempre als mateixos temes i ambients. Després de 'Cien años de perdón', de nou una altra pel·lícula que se centra en el robatori a una sucursal bancària protagonitzada per un elenc eminentment masculí i amb Luis Tosar al capdavant. Malgrat aquestes coincidències, 'Plan de fuga' ofereix algunes variacions interessants pel que fa al model estàndard. Es tracta d'una pel·lícula més introspectiva i tenyida per una atmosfera de cinema negre que va transformant-se a mesura que la trama es llisca a través d'una sèrie de girs de guió que modifiquen el punt de vista narratiu. Llàstima que en el seu últim terç es dilueixi la intensitat del relat per abraçar la fórmula del cinema d'acció més convencional.

Llegir-ne més
Cartellera

Dancing Beethoven

'Dancing Beethoven' suposa el darrer cas de canvi de títol que, sense voler-ho, esbiaixa la percepció que podem tenir d'un film. El seu nom original, 'Beethoven par Béjart', expressa molt millor la naturalesa del projecte: el coreògraf francès està tant o més present que el compositor alemany, ja que el documental segueix als integrants del Béjart Ballet mentre assagen l'espectacle que aquest va dissenyar per donar moviment corporal a la 'Novena Simfonia'. La pel·lícula concentra aquest procés en 79 minuts; massa poc per aprofundir en tots els aspectes de la creació, però suficient per introduir l'espectador en el món de la dansa, i fins i tot adreçar el maldecap dels ballarins per conciliar la seva vida personal amb les exigències professionals.

Llegir-ne més
Cartellera
Advertising

La mano invisible

Basada en la novel·la de Isaac Rosa, 'La mano invisible' narra un experiment. Diferents treballadors són contractats per una estranya companyia perquè facin cada dia la mateixa funció, en mig d'un polígon industrial i mentre un públic invisible els mira. La feina es converteix així en una representació. Els espectadors observen com un mecànic munta i desmunta un cotxe, la costurera passa la roba per la màquina, el carnisser trosseja parts animals que s'hauran de llençar, una teleoperadora fa qüestionaris per telèfon, etc. El punt de partida és poc usual, es tracta d'observar la feina, fixar-se en els gestos del treball. Pel·lícula conceptual més que de relat, La mano invisible resulta interessant precisament pel seu discurs performatiu i polític. Es perd, però, quan se centra en les relacions entre els personatges, i la història passa a primer terme

Llegir-ne més
Cartellera

Un italiano en Noruega

El tàndem format pel director Genaro Nunziante i el còmic Checco Zalone s'ha convertit en un fenomen imparable a Itàlia, on cadascuna de les pel·lícules arrasa en taquilla. El seu últim gran èxit és 'Un italiano en Noruega', en la qual apliquen la mateixa fórmula que 'Bienvenidos al Norte' barrejada amb 'Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?' per seguir explotant les diferències culturals des de la perspectiva d'una ment conservadora que intenta adaptar-se als nous temps. El seu humor és grosser i xaró i està llastrat pel masclisme i la intolerància. Però també es percep en els seus acudits una mala llet que no estava present en 'Ocho apellidos vascos', molt més políticament correcta. Això sí, tenen en comú el seu caràcter televisiu, la seva realització plana al servei de situacions absurdes quBiee funcionen quan s'instal·len en la crítica social i no en la comèdia romàntica.

Llegir-ne més
Cartellera

Una història de venjança

A l'Arnie se li ha acudit rellançar la seva carrera fent d'actor dramàtic. Suposem que després de veure 'Creed' es va morir d'enveja. I aquí el tenim, en una tragèdia –inspirada en un cas real, com en els bons telefilms– que sembla escrita per l'alumne que el mateix Paul Haggis hauria suspès a un taller de guió. Per molt (in)creïble que resulti l'exgovernador de Califòrnia com a immigrant ucraïnès, honest capatàs d'obra que perd a la seva dona i a la seva filla embarassada en un accident d'avió, esperin a veure'l plorar, o a intentar-ho. La pel·lícula insisteix, de manera macabra i manipuladora, en comparar el seu dol amb la culpa del controlador aeri responsable del desastre, oblidant que aquí els damnificats són els pobres espectadors.

Llegir-ne més
Cartellera
Advertising
SI T’HA AGRADAT, REGISTRA’T I REP LES NOSTRES RECOMANACIONS!

Comentaris

5 comments
Taniarole
Taniarole

Ho sento però el final de Babdook és original però penós. No faré spoilers però posar-li 4 estrelles, en la meva opinió, és fer-ne un gra massa.

Montserrat Olivella Nadal
Montserrat Olivella Nadal

Llegint el comentari que feu de la pel.licula HER no l'aniria a veure en absolut. Trobo que és un comentari vulgar, intrascendent, frivol, sense contingut ni cinematogràfic ni ideològic. Crec que és una pel.licula que plantega moltes incògnites, de relació interpersonal, de solitut, de relació amb la tecnologia....té moltes lectures, que val la pena no desperdiciar. La recomano molt a tothom que tingui curiositat per l'intensitat i necessitat de relacions humanes..

CAROLINA
CAROLINA

Una peli que sorprèn: terriblement gore et deixa amb la boca oberta quan inserta tocs d'humor negre del més genial, rebaixant de cop la tensió acumulada. Per mi dins del top 10 de les pelis de por actuals. La paraula és DIFERENT.

Júlia
Júlia

Mud esteu segurs que es una de les imprescindibles!? la imatge, realització...molt bé però el guió fluixet no? a mi em va aborrir molt!! no recordo haver patit mai tant veient una pelicula!!!

Salva  L
Salva L

@Montserrat Olivella Nadal 

Hi estic totalment d´acord, no hi pensava anar veient la ressenya. M´hi va convèncer una amiga. I vaig sortir mès que satisfet. No es tant el guó si no tot el que diu sense dir, i que és moltissim. l´ha recamano de totes totes. TimeOut