El top 10 de la cartellera de cinema a Barcelona aquest maig

De què va? Quan la malaltia sense solució irromp com un huracà en la quotidianitat d'un nucli familiar, els rols s'hauran de redefinir. I si la mare està condemnada als estralls que provoca l'alzheimer, el marit i les dues filles tractaran de sobreviure a una terrible onada emocional que sembla no acabar mai. I per a la Claudia, que als seus 18 anys tot just està trobant i assumint la seva identitat, s'inicia un camí de complicadíssim equilibri entre cures, per una banda, i sacrificis i renúncies vitals, per l'altra.

Per què l’has de veure? Més enllà de ser la gran triomfadora del darrer Festival de Màlaga, tot un aval pel cinema espanyol dels darrers anys, Yo no moriré de amor suposa una extraordinària carta de presentació per Marta Matute, la seva directora i guionista, que posa en imatges els records i els traumes de l'experiència pròpia. Sense escarafalls, fugint de la pornografia emocional i de trucs narratius barats, la pel·lícula aposta pel naturalisme, la subtilesa i les emocions contingudes però suficientment impactants i versemblants, a l'hora de parlar de temes com les cures, l'empatia i la família.

I encara una raó més per no perdre's aquest excel·lent llargmetratge: el seu repartiment, amb Sonia Almarcha, Tomás del Estal, Laura Weismahr i la gran sensació que suposa el descobriment de Júlia Mascort. A la pell de la Claudia, l'actriu catalana fa tot un recital interpretatiu que li va donar el premi a Millor Actriu a Màlaga. No serà l'únic.

Quan s'estrena? El 8 de maig.

Dir.: Marta Matute (Espanya, 2026). 94 min.

De què va? Una mort misteriosa que fa tota la pinta de ser un assassinat. Un grapat de sospitosos i unes particulars investigadores que tracten d'ajudar a un policia no gaire espavilat a esclarir el misteri. Fins aquí, tot normal. No ho és tant el fet que la víctima sigui un pastor, i les encaparrades en resoldre l'homicidi siguin les seves ovelles, ben instruïdes en l'art detectivesc perquè el seu traspassat amo els llegia novel·les de crims totes les nits abans d'anar a dormir.

Per què l’has de veure? Perquè és una magnífica opció per anar al cinema en família. Produïda per Phil Miller i Christopher Lord (els directors de Proyecto Salvación), i amb l'esperit de pel·lícules com Paddington (2014) o Babe, el porquet valent (1995), aquesta juganera i encantadora pel·lícula pica l'ull als clàssics whodunnits (aquell subgènere en el que cal esbrinar qui dels sospitosos és el culpable d'un crim) a l'estil Agatha Christie i també deixa anar alguns moments commovedors en la relació entre el pastor i el seu ramat, i en reflexions sobre la pèrdua i la família escolida.

En tot cas, Les ovelles detectives està travessada per un entranyable sentit de l'humor obert a tots els públics. Amb Hugh Jackman a la pell del pastor assassinat i Nicholas Braun (el cosí Greg de la sèrie Succession) com a atribolat cap de policia d'una comunitat rural, el repartiment del film inclou també una divertidíssima Emma Thompson.

Quan s'estrena? El 8 de maig.

Dir.: Kyle Balda (EUA, 2026). 108 min.

De què va? Davant de 60.000 persones entregades, els Hombres G ho peten en un concert a Ciutat de Mèxic. No som pas a finals dels anys 80, quan la banda va irrompre convertint-se en tot un fenomen musical a una Espanya que començava a deixar enrere la Movida, però també a Llatinoamèrica. L'actuació en qüestió forma part de la nova vida d'un grup que va començar a fer soroll l'any 1985 i que, durant set anys, va trencar rècords de vendes de discs. Després d'una dècada de silenci i distanciament, a principis dels 2000 es van retrobar. Avui, els seus components ja han fet els 60 anys, i gaudeixen d'una segona joventut, allò que ells mateixos defineixen com els millors anys de les seves vides.

Per què l’has de veure? Entre l'exercici de nostàlgia i el retrat íntim, el documental parla de l'èxit inesperat d'aquell grup d'amics d'adolescència que dedicaven divertides cançons a mamons patidors i noies cocodril o amb marcapassos, i que van arribar a protagonitzar un parell de pel·lícules (dirigides pel gran Manolo Summers, pare de David, el líder de la banda). Però la pel·lícula també reflexiona sobre el preu de l'èxit, sobre malentesos i distanciaments, sobre l'impacte del dol en la creació, i sobre segones oportunitats. Que, ara mateix, els Hombres G segueixin omplint els seus concerts d'un públic intergeneracional, a Espanya i a Llatinoamèrica, suposa un petit miracle. I el documental s'encarrega de parlar-ne, fent una repassada a 40 anys de trajectòria.

Un dels ganxos de Los mejores años de nuestra vida és la capacitat dels seus directors, Charlie Arnaiz i Alberto Ortega, per construir documentals visualment molt atractius i plens de ritme, com han demostrant a Anatomía de un dandy (sobre la figura de l'escriptor Paco Umbral) o Waldo (sobre el músic Waldo de los Ríos), i a sèries com Raphaelismo i Supergarcía.

Quan s'estrena? El 8 de maig.

Dir.: Charlie Arnaiz i Alberto Ortega (Espanya, 2026). 108 min.

De què va? Tot just quatre hores abans de que s'executi la sentència, un pres li explica a un capellà què l'ha portat fins al corredor de la mort. Fill de l'hereva d'una fortuna incalculable, expulsada per la seva família després de quedar-se embarassada, el nostre home promet a la seva mare que lluitarà per fer valer els seus drets i recuperar el seu cognom. Encara que, per aconseguir-ho, hagi de convertir-se en un assassí.

Per què l’has de veure? Per seguir atents a la progressió de Glen Powell com a hereu de Tom Cruise (ell mateix va etiquetar-lo com a tal, després de coincidir a Top Gun: Maverick), ara com a protagonista absolut d'una comèdia negríssima inspirada en un clàssic, Ocho sentencias de muerte (1949).

Òbviament, queda molt lluny d'aquella magistral icona de la productora Ealing, en la qual Alec Guinness interpretava fins a vuit personatges diferents. Però, tot i això, Jugada maestra és una simpàtica proposta que satiritza la cultura de la cobdícia de les elits econòmiques. A banda del carisma de Powell, la pel·lícula compta amb Margaret Qualley i Ed Harris arrodonint el repartiment.

Quan s'estrena? El 15 de maig.

Dir.: John Patton Ford (Regne Unit, 2026). 105 min.

De què va? Farta de la precarietat del sector, una periodista cultural i crítica de cinema (Judit Martín) convenç el seu marit (Berto Romero) de deixar-ho tot i obrir un negoci ben singular: una pizzeria temàtica.

Per què l’has de veure? Per seguir explorant l'univers creatiu de l'inclassificable i polifacètic Carlo Padial: busqueu els seus vídeos per PlayGround, llegiu Dinero gratis o Doctor Portuondo (que després va convertir en sèrie per Filmin) o veieu pel·lícules com Mi loco Erasmus (2012) i aquella Algo muy gordo (2017) en la qual unia forces còmiques amb un Berto Romero que torna a ser protagonista d'aquest nou llargmetratge.

Ara al costat d'una Judit Martín–quina química còmica tenen– que ens ha fet plorar de riure al teatre, a la tele (en programes com Polònia o Està passant) i a la ràdio (és, entre d'altres, la Vane del Versió RAC1). I que aquí interpreta una mena d'alter ego de Desirée de Fez, parella del director, guionista de Pizza Movies i una de les més respectades crítiques de cinema del país, també autora de la novel·la No la dejes sola.

Una amalgama de talents, i la col·laboració de cares conegudes (Joaquín Reyes, Bruna Cusí, Raúl Arévalo, Tamar Novas, Miguel Noguera...), al servei d'una comèdia romàntica que no s'assembla a cap altra comèdia romàntica, i que, del costumisme a l'autoficció, passant per la tendresa i el surrealisme més extravagant, ens diverteix mentre parla de la precarietat de la premsa cultural, de crisis personal i de parella, i de la importància del cinema a les nostres vides.

Quan s'estrena? El 15 de maig.

Dir.: Carlo Padial (Espanya, 2026). 95 min.

De què va? Amb la caiguda de l'Imperi, els governants de la Nova República s'enfronten a la dispersió dels supervivents senyors de la guerra imperials. En aquest context, el caçador de recompenses Djin Djarin i el seu jove aprenent Grogu són enviats amb una missió: perseguir els membres del Consell de l'Ombra que amenacen la pau a la galàxia.

Per què l’has de veure? No necessitareu cap motiu per anar a veure la pel·lícula si sou seguidors de totes les branques obertes en la saga Star Wars. En aquest cas, i després de tres temporades en format sèrie de The Mandalorian, tornen el personatge interpretat per Pedro Pascal i el carismàtic Grogu, més conegut com Baby Yoda, que va robar els cors dels fans des de la seva primera aparició a Disney+. Amb Jon Favreau als comandaments de la nau, en funcions de guió i direcció, aquest salt al cinema forma part d'una ambiciosa ampliació de l'univers creat per George Lucas: a banda de les sèries que omplen l'oferta de la plataforma de Disney, es planegen un grapat de pel·lícules, directament vinculades o no al Mando-verse (o a les tramas interconnectades de The Mandalorian, El libro de Boba Fett i Ashoka). La primera, prevista per maig de 2027, es Starfighter, amb Ryan Gosling, però seguiran, com a mínim, tres llargmetratges més. Tornant al film que ens ocupa, i enmig d'un secretisme que es va trencant puntualment amb accions com la projecció gratuïta d'un avançament de vint-i-cinc minuts en diverses sales del país, sí destaca un dels grans fitxatges al repartiment: una icònica Sigourney Weaver que s'apunta a la festa, segons explica l'actriu, motivada per compartir escenes amb Grogu.

Quan s'estrena? 21 de maig.

Dir.: Jon Favreau (EUA, 2026). 135 min.

De què va? Aconseguir que la darrera vaca de la seva explotació ramadera es quedi prenyada és l'objectiu de l'Empar, una granjera de 60 anys que pateix pel futur del seu negoci. Per aconseguir-ho demanarà ajuda a un empresari ramader i s'enfrontarà a mig poble.

Per què l’has de veure? Per l'al·legat que proposa en favor d'una forma de vida, la rural, que es resisteix a desaparèixer malgrat tenir cada vegada més elements en contra. I, també, per l'aposta (es diria que) revolucionària de donar veu a una protagonista veterana independent i empoderada, tota una raresa en una indústria com la cinematogràfica, que acostuma a invisibilitzar els conflictes de personatges femenins d'aquesta edat.

L'actriu valenciana Isabel Rocatti, un altre veterà com Pep Munné i Carlos Cuevas encapçalen el repartiment d'aquesta història de segones oportunitats amb característiques de comèdia romàntica. Amb esperit de feel-good movie, i fent servir els paisatges quasi com si es tractés d'un western, Cowgirl arrisca i guanya.

Quan s'estrena? 21 de maig.

Dir.: Cristina Fernández Pintado i Miguel Llorens (Espanya, 2026). 109 min.

De què va? Els jocs de confessions al voltant d'una taula, i després d'haver pres massa copes de vi, els carrega el dimoni. Quan l'Emma i en Charlie tasten el catering del seu futur banquet de noces acompanyats d'una altra parella d'amics íntims, tots quatre es plantegen riure reconeixent la pitjor cosa que mai han fet a la vida.

En aquest moment, la bonica història d'amor dels protagonistes, pròpia d'una comèdia romàntica made in Hollywood, fa un tomb inesperat. I és que la revelació del tèrbol secret del passat de l'Emma fa que en Charlie deixi de veure-la com la noia dels seus somnis, i que els seus amics passin a menysprear-la immediatament, posant en perill el casament planejat.

Per què l’has de veure? D'entrada, cal dir que les primeres projeccions als Estats Units han polaritzat la crítica especialitzada. Nosaltres ens situem molt a favor d'una proposta que busca incomodar i generar conversa: perquè en la premissa d'El drama, que convé no revelar, es creuen algunes línies vermelles, i situa l'espectador enmig d'un dilema que el fa plantejar-se què faria de trobar-se en un cas similar.

Comptar amb una parella protagonista tan icònica com la que formen Zendaya i Robert Pattinson alimenta la potència transgressora d'un relat que, en el fons, porta al límit l'ansietat pròpia dels nuvis abans de donar el sí. Sàtira social, humor negríssim i situacions extremes són les constants d'una equació molt conseqüent coneixent les altres pel·lícules del seu director i guionista, el noruec Kristoffer Borgli. Només cal recuperar les seves anteriors, i esplèndides, Sick of myself (2022) i Dream scenario (2023), per aplaudir la seva capacitat de sorprendre i descol·locar el públic.

Quan s'estrena? El 29 de maig.

Dir.: Kristoffer Borgli (EUA, 2026). 106 min.

De què va? Un brot psicòtic trenca per la meitat la progressió d'una atleta que lluita per ser a l'elit. Enmig d'autoexigències i reptes continus, embolcallada per la pressió constant imposada pels seus entrenadors i per una imperiosa necessitat de demostrar que pot ser la millor, la Cristina peta.

I no és gaire conscient de què li està passant fins que s'imposa la capriciosa realitat. A partir d'aquí, el seu complicadíssim camí de recuperació trasbalsarà les dinàmiques emocionals amb la seva família, i portarà la Cris a un complicat procés d'autoconeixement.

Per què l’has de veure? Perquè posa al damunt de la taula amb sensibilitat i rigor un assumpte tan actual i urgent com és la salut mental. En aquest cas aplicada a l'esport d'elit, després d'haver-se conegut casos tan mediàtics com els de Simone Biles, Ronald Araújo i Ricky Rubio. L'acostament contingut, quasi analític, que proposa la cineasta debutant Laura García Alonso s'escapa de l'emoció simplista i s'enfoca en l'angoixa i la desesperació d'una protagonista superada.

Amb cruesa però també amb certa esperança, la cineasta posa el focus i dona pistes ben valuoses sobre de quina manera cal acompanyar algú que pateix malalties mentals: des de l'amor i l'empatia, sense retrets. Compte amb la feina de la jove Alba Sáez i la química que té amb Marina Salas i Alex Brendemühl, la seva germana i el seu pare a la ficció.

Quan s'estrena? El 29 de maig.

Dir.: Laura García Alonso (Espanya, 2026). 96 min.

De què va? Ell és novel·lista i misantrop. Ella, molt més sociable, és professora universitària especialitzada en el cinema d'Alfred Hitchcock. Després de dues dècades de matrimoni, la rutina s'ha instal·lat a casa seva, la passió s'ha esfumat, res no sembla que pugui evitar una crisi. Fins que ella, des de la finestra i com a espectadora privilegiada del pis del davant, creu veure el seu veí assassinant la seva dona. Les prou ben fonamentades sospites portaran a la parella a assumir una improvisada i adrenalítica investigació.

Per què l’has de veure? Amb una carismàtica parella protagonista formada per Gilles Lellouche i Laetitia Casta, el cineasta Rémi Bezançon construeix una divertida comèdia tan juganera com didàctica: assenyalant directament a La finestra indiscreta però omplint la trama de picades d'ull narratives i formals al cinema d'un Alfred Hitchcock que és un personatge més, Asesinato en la tercera planta és, quasi, una classe de cinema que funciona igualment per neòfits i per cinèfils.

Més enllà de fer servir el cànon hitchcockià com a vertebrador de la pel·lícula, Bezançon també fa referències a Godard, Truffaut, Woody Allen i Philippe de Broca. El director de films com El primer día del resto de mi vida (2008) o La biblioteca de los libros rechazados (2018) continua encertant amb un cinema elegant que connecta molt bé amb el públic, sí, però conscientment allunyat de les comèdies més populatxeres de la indústria francesa.

Quan s'estrena? El 29 de maig.

Dir.: Rémi Bezançon (França, 2026). 106 min.