Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El TOP 5 de la cartellera de cinema

El TOP 5 de la cartellera de cinema

Aquestes són les pel·lícules que actualment es projecten als cinemes de Barcelona i que no us podeu perdre de cap de les maneres

Per Josep Lambies
Advertising
Parásitos
Parásitos, de Bong Joon-hoo

Si ja és difícil estar al dia de tot el que es pot fer a Barcelona, imagineu veure totes les pel·lícules de la cartellera! Per això en aquesta llista trobareu les nostres cinc pel·lícules favorites, algunes noves i també aquelles imperdibles que no podeu deixar escapar abans que desapareguin dels cinemes.

1
Photo: Courtesy of Neon
Cine, Drama

Parásitos

5 de 5 estrelles

Inquietant i retorçada, la nova pel·lícula del coreà Bong Joon-ho combina l’excel·lència cinematogràfica amb un missatge polític d’allò més punyent. Camuflat en el relat d’una invasió domèstica trobem un autèntic drama sobre rols socials i màscares, sobre la hipocresia i l’educació. El director de 'L’hoste' i 'Trencaneu' ja ens té acostumats als seus jocs subversius amb els codis dels gèneres. Aquesta és la història d’una família pobra de Seül que s’infiltra en una casa molt rica per la porta del servei. Combina suspens, drama, comèdia, rialles i farsa, amb alguns moments de pur terror, saltant d’un registre al següent amb una elegància total. L’argument de fons és ben antic: les desigualtats entre classes. En la primera escena trobem una gent que viu en un semisoterrani d’un barri obrer, en l’últim racó d’un cul-de-sac on un borratxo va cada nit a pixar. Són un marit, la dona i dos fills en la vintena, que sobreviuen fent feines estranyes, com muntar caixes de cartró per als repartiments d’una pizzeria. El thriller s’activa quan un d’ells falsifica el currículum per fer classes particulars a la filla d’un home de negocis milionari, el senyor Park. Un per un, els pares i la germana aconseguiran entrar a treballar al seu xalet i, de mica en mica, li aniran xuclant la sang. Hi ha un moment de la pel·lícula en què la comèdia de l’absurd sembla arribar a l’equilibri perfecte d’'El servent' de Joseph Losey. L’espai és molt important. La casa dels Park s’imposa com un personatge

2
Liberté
Cine

Liberté

5 de 5 estrelles

És de nit i, en un bosc, un grup de llibertins es reuneix en carruatges sense cavalls, entre matolls, amagats en la foscor. Es toquen, es miren, es masturben, es pixen, es peguen per generar un plaer deslligat de qualsevol sentimentalitat. Si a 'La mort de Lluís XIV' Albert Serra va retratar la decadència de les altes esferes del poder a partir de la deterioració física del cos moribund d’un monarca que apareixia prostrat en un llit, a 'Liberté' ho fa a través de l’exploració d’uns altres cossos, els dels nobles i els seus acompanyants que a finals del segle XVIII es reuneixen en una peculiar sessió de cruising. A 'Liberté', Serra ja no explora el cos a punt de morir, sinó el cos que desitja. Semblen dues idees contraposades, però tenen un punt de trobada: és aquí on sentim els rumors dels escrits del marquès de Sade. L’atmosfera del bosc de nit que retrata el director de Banyoles és tan fascinant que la trobada orgiàstica que proposa bé podria pertànyer al terreny dels somnis. Serra ha fet una pel·lícula despullada de la cotilla de la narrativitat per tal de lliurar-se a les textures dels cossos, de la nit i dels gemecs. S’entrega, també, a un joc: el de la foscor i tot allò que aquesta amaga. 'Liberté' és un exercici de plasticitat enlluernadora, per molt que sovint transcorri en l’ombra per tal d’anar revelant un sexe que no sempre és explícit.

Advertising
3
Las niñas bien con Ilse Salas
Foto: Cortesía Woo Films
Cine, Drama

Las niñas bien

4 de 5 estrelles

La música de Julio Iglesias serveix com a perfecta banda sonora d’una autèntica caiguda als abismes. De guardiana de la ‘socialité’ mexicana, d’oracle de les classes altes que posen a prova les noves riques de culebrot, a pària de la crisi econòmica que no vol ni pot petar la bombolla del seu nivell de vida, Sofia (excel·lent Ilse Salas) intenta mantenir el tipus en un enquadrament que, en progressió geomètrica, l’aïlla de les que havien estat les seves súbdites, embolcallada per un mobiliari amb acabats tan daurats com la hipocresia que l’ha alimentada durant anys i panys. Diners, posició social, sexe i, en definitiva, identitat, són paràmetres d’una mateixa equació, que Márquez Abella encarna en la implacable alienació d’una dona que es resisteix a obrir els ulls quan la seva realitat s’esvaeix, condemnada a convertir-se en fantasma d’una condició de classe.

4
Idrissa
Cine, Documental

Idrissa, crònica d'una mort qualsevol

4 de 5 estrelles

Practicants d'un cinema activista que no es conforma amb registrar la realitat i també hi intervé, els responsables de 'Ciutat morta' dediquen el seu nou film a Idrissa Diallo, el jove que va morir al Centre d'Internament d'Estrangers de Barcelona el 5 de gener de 2012 en circumstàncies encara no aclarides. En la primera part, el documental ressegueix la investigació al voltant de la mort del noi i la localització del seu cadàver, en un procés que posa en evidència l'hermetisme d'un sistema que invisibilitza les seves dinàmiques de violència racista. Com es comenta al llarg del metratge, el mateix estat que va fer el possible per expulsar Diallo mentre era viu, li dificulta un cop mort el retorn al país d'origen. Per això la pel·lícula també es converteix en un seguici fúnebre: possibilita, acompanya i ens fa partícips del funeral de Idrissa al seu poble a Guinea. El cinema com a reparació.

Advertising
5
Jennifer Lopez stars in Hustlers
Barbara Nitke/STXFilms
Cine, Drama

Estafadoras de Wall Street

4 de 5 estrelles

Imagineu ‘Ocean’s Eleven’ amb strippers i tindreu la premissa de la fascinant pel·lícula de Lorene Scafaria. Constance Wu interpreta la Destiny, el nou fitxatge d’un club de Manhattan. L’exitosa Ramona (Jennifer Lopez) pren el rol de mentora i ensenya a la seva companya els secrets de les danses exòtiques, però després de la crisi del 2008, el duo s’ha de guanyar la vida per mitjans il·lícits amb l’ajuda d’amigues. Es tracta d’un film feminista on els homes tenen menys temps de pantalla que els cameos de Cardi B i Lizzo. Les dones protagonistes, que són tractades com objectes pel món, no ho són davant la càmera de Scafaria. La directora les mostra com heroïnes del poble, imperfectes i insubordinades, i no pas com objectes sexuals. Si Wu es mostra realment captivadora com a Destiny, Lopez és absolutament magnètica dins del paper de mestra. La trama conté un pèl massa d’escenes amb celebracions de victòria, però el grup és tan carismàtic que no suposa cap esforç estar-se més estona amb elles.

Més pel·lis que ens agraden

Photo: Brooke Palmer/Warner Bros.
Cine, Terror

It: Capítulo 2

4 de 5 estrelles

Fins i tot en aquests temps dominats per la nostàlgia de 'Stranger things', ningú no esperava que, el 2017, un segon intent d’adaptació d’una novel·la de fa 30 anys es convertís en un fenomen. Però així va ser: It és la pel·lícula de terror amb la recaptació més alta de tots els temps. La seqüela, per tant, es justifica i també dobla l’aposta: 'It: Capítulo 2' supera la seva predecessora en gairebé tots els sentits i se centra en la naturalesa més profunda i metafòrica de perdre la innocència i descobrir un món ple de dolor. Tornem a la fictícia ciutat de Derry, on reapareixen aquells amenaçadors globus vermells. Mike (Isaiah Mustafa), ara un solitari bibliotecari de la ciutat, haurà de posar-se en contacte amb els seus antics amics: Bev (Jessica Chastain), atrapada en un matrimoni abusiu; Bill (James McAvoy), que ara és guionista de Hollywood; un abatut Ben (Jay Ryan); l’hipocondríac Eddie (James Ransone) i el còmic de stand-up Richie (Bill Hader). El director Andy Muschietti va fer un bon treball amb el seu jove repartiment al primer 'It' (tots hi tornen en flashbacks o malsons), però el seu treball amb els adults és superior. L’actuació de Toni Collette a Hereditary va obrir el camí cap a un nou i valent món on les emocions més grans de l’horror poden produir actuacions molt ben filades. Un cop més, Bill Skarsgård interpreta un Pennywise icònic, amb un domini del gore que ens fa advertir-vos que encara que en aquesta pel·lícula hi hagi nens, de cap manera els hauríeu de po

Blinded by the Light
Photo: Nick Wall/Warner Bros.
Cine, Comèdia

Blinded By The Light

4 de 5 estrelles

Allò que la directora Gurinder Chadha va fer pel futbol femení a 'Quiero ser como Beckham', ho repeteix en l’efervescent 'Blinded by the light' ('Cegado por la luz'), ara a favor de Springsteen, els walkman i els conjunts texans. Madurets, hi trobareu tones de nostàlgia fàcil, en el seu institut farcit de nois Wham! i noies Salt- N-Pepa. Això és una novel·la de formació on la música et dona un respir de problemes greus, com el del vàndal racista que t’assetja davant de casa. Som a Luton, en la Gran Bretanya de l’atur massiu i el Front Nacional. Però Chadha atorga a les imatges una pàtina lluent de Hollywood i una banda sonora carregada de Bruce, que contraresta els col·lapses familiars i les agressions verbals. El nostre heroi és Javed (Viveik Kalra), un adolescent anglopaquistanès que escriu poesia, viu reprimit pel seu ultraestricte pare i somnia escapar. I quan li passen un parell de cintes de Springsteen, la salvació arriba en forma d’himnes obrers. "En Bruce sap tot allò que sento", es meravella en Javed (el cantant ha cedit dotze cançons, sens dubte entendrit pel missatge de despertar personal). Basada en les memòries del periodista Sarfraz Manzoor –coautor del guió–, el film va ple de detalls poc convencionals que només poden ser autobiogràfics. L’epifania musical li arriba en la gran tempesta del 87, que l’enganxa ballant al carrer, perdut en la música del Boss. L’escena captura l’eureka eufòric que tots hem tingut. I com la pel·lícula, és desafiadorament cursi i di

Advertising
Downton Abbey
Photo: Jaap Buitendijk
Cine, Drama

Downton Abbey

3 de 5 estrelles

En un paisatge cinematogràfic ple de superherois i efectes especials apocalíptics, de vegades resulta agradable una pel·lícula que es preocupi per on són les verdures a la cuina. 'Dowton Abbey' fa el paper d’una confortable manta de la qual els aficionats de l’enyorada sèrie de televisió gaudiran de valent. La trama del film arranca amb el rei Jordi V i la reina Maria planificant una visita a la gegantina mansió senyorial de la família Crawley. La notícia altera tothom: està en joc ni més ni menys que la reputació de la casa. Tot i que haver vist la sèrie no és fonamental, qualsevol persona que no n’estigui al corrent pot perdre’s una mica en el seu petit exèrcit de personatges i les seves línies argumentals a mig fer. 'Downton Abbey' no vol donar cap cop a l’antiga taula de l’alta societat, malgrat que li capgiri una mica el gest amb la història sexual del majordom. Sí, es tracta bàsicament d’un episodi de la sèrie que s’allarga fins a les dues hores però, com la plata de la família Crawley, està tan polit que pràcticament hi pots veure la teva cara reflectida.

Cine, Drama

Sorry we missed you

4 de 5 estrelles

Fa només deu anys, a 'Buscant l'Eric', Ken Loach ens parlava d’un missatger que repartia cartes i paquets, i que es prenia la feina com un refugi, un espai de solidaritat i camaraderia en una vida plena de problemes. La seva última pel·lícula funciona just al revés. En el cas d’en Ricky, un conductor que treballa per a una empresa de missatgeria, i la seva dona, l’Abby, que fa de cuidadora, és la vida laboral el que els erosiona i els porta al límit del col·lapse. Cap dels dos no se sent realitzat ni empoderat. Les seves feines els resulten degradants i senten que van destruint la seva relació i la que tenen amb els seus fills. Loach torna al mateix Newcastle que va filmar a 'Jo, Daniel Blake', i a estones fa l’efecte que ens retrobarem amb aquells personatges mirant a través de la finestra de la furgoneta blanca amb què en Ricky fa els seus trajectes diaris. És, de fet, el mateix món, amb l’slang de la classe obrera, els grafitis que omplen les parets i la humiliació pública d’un personatge que s’enfronta a l’entorn.

Advertising
Cine, Drama

Hasta siempre, hijo mío

4 de 5 estrelles

Les conseqüències de la política del fill únic a la Xina actual adopten rostre humà a la nova pel·lícula de Wang Xiaoshuai, un dels noms que amb Jia Zhangke o Zhang Yuan conformen l’anomenada Sisena Generació, el grup de directors sorgits en la ressaca post Tiananmen per oferir una mirada crítica del seu país. Wang construeix un drama ambiciós que es desplega al llarg de gairebé mig segle i que, com aquelles superproduccions de David Lean o les novel·les decimonòniques, trena els grans esdeveniments històrics amb les tribulacions personals dels seus protagonistes. Així resseguim els monumentals canvis viscuts a la Xina en el salt d’una economia comunista a un mercat competitiu, sempre sota la mà ferma i opressiva de l’estat, a través de la parella protagonista i el seu entorn més proper. Yaoyun i Liyun quedaran marcats ja des de l’ inici per la mort del seu fill únic en un misteriós accident quan encara és petit. La ferida profunda que arrosseguen durant dècades i en la qual han burxat els dictats polítics té el seu reflex irònic en la bona sort dels seus amics íntims, un matrimoni sempre afí al pensament dominant. Però Wang no deixa que l’amargor corqui els personatges, ni tampoc el film. Manté sempre la mà oberta a comprendre les raons de tots i cadascun dels protagonistes

Mientras dure la guerra
©Teresa Isasi
Cine

Mientras dure la guerra

3 de 5 estrelles

És probable que Espanya es trobi en un d’aquells moments històrics tan tensos que demanen alimentar la mitologia nacional. Per això, 'Mientras dure la guerra' comença amb la imatge en blanc i negre d’una bandera hissada amb tres franges de colors indeterminats. Som a Salamanca, l’any 1936. El relat dels vencedors i els vençuts encara no està escrit, però la premsa ja anuncia tancs i bombes, i els vorals de les carreteres s’omplen de cadàvers anònims amb un tret al cap. En una cafeteria de la plaça de l’ajuntament, el filòsof Miguel de Unamuno s’amaga rere un diari desplegat, amb les ulleres rodones que li pengen de la punta del nas, i contempla l’arribada de l’exèrcit nacional que esbotza la porta del despatx de l’alcalde i se l’endú per executar-lo. Cínic, orgullós i malhumorat. Així és com l’interpreta Karra Elejalde, transformant el personatge i les seves ombres en la caricatura d’una època plena de monstres. Que aquesta sigui la primera pel·lícula que Amenábar roda amb càsting espanyol des de 'Mar adentro' sembla, més que cap altra cosa, una qüestió d’oportunitat. En el fons, 'Mientras dure la guerra' és un intent d’il·luminar una societat desorientada amb la clarividència retòrica d’un líder intel·lectual. Sigui dit de pas, el millor de tot és veure Eduard Fernández en el paper de Millán Astray, fent carotes mentre s’aixeca el pegat de l’ull.

Estrenes de la setmana

Cine, Drama

El traidor

4 de 5 estrelles

Ens trobem davant d’un dels majors assoliments del veterà director Marco Bellocchio. El drama retrata Tommaso Buscetta, un soldat de la màfia siciliana que decideix sincerar-se als tribunals sobre les activitats il·lícites dels seus companys. La trama comença a Palerm, a inicis dels anys 80, quan dues famílies rivals de la Cosa Nostra pacten un acord per distribuir-se els beneficis del tràfic d’heroïna. Fart de la vida de gàngster, Buscetta opta per deixar de banda el crim. Desafortunadament, és detingut al Brasil poc després i extradit a Itàlia, on explica a un jutge els secrets de la màfia siciliana. Com era d’esperar, el protagonista –sotmès a un programa de protecció de testimonis– es veurà amenaçat de mort pels seus antics companys de la Cosa Nostra. Pel que fa al gènere, és possible que no hi hagi res especialment destacable; però la pel·lícula brilla amb força en la majoria dels seus aspectes. El cineasta italià mostra una gran habilitat a l’hora d’alternar un drama loquaç (però sempre entretingut) a la sala dels tribunals amb vívides escenes d’enfrontaments entre rivals mafiosos, i fa una gran labor convertint una narració complexa de múltiples personatges en un film lúcid i temptador. La interpretació superlativa de Pierfrancesco Favino fa que el drama guanyi molts punts; Buscetta emprèn un inesperat camí cap a la redempció moral i emocional que porta El traidor més enllà del seu propi gènere, transformant-lo en una cosa gratificant.

Cine

Longa noite

4 de 5 estrelles

En un context com el del cinema espanyol, saturat de pel·lícules que es remunten a la Guerra Civil i al franquisme com si fossin un teló de fons sobre el qual es poden imprimir peripècies dramàtiques maniquees, l’aparició d’una obra com 'Longa noite' és un revulsiu. La llarga nit de la qual ens parla és la d’una postguerra eterna, però absent de la superfície d’unes imatges que rebutgen la reconstrucció de l’època. En aquests escenaris atemporals, el passat s’instal·la com una sensació de fred que arriba fins als ossos i es manifesta a través de les paraules que surten de la boca dels personatges. L’argument és senzill: després de la guerra, un home torna al seu poble, convertit ara en un forat de vencedors i vençuts. Aquest paisatge de ficció es va teixint a través de veus diverses, posant en boca dels personatges textos i també cartes anònimes que conformen un exercici de memòria col·lectiva. Cineasta honest, Enciso no amaga els referents que han construït la seva mirada, dirigint els actors no-professionals cap a l’antinaturalisme i l’oralitat de la parella Straub-Huillet i de Pedro Costa, alineant-se amb els mestres no tant per motius estètics com per posicionament moral. És en el darrer acte, que vagareja per les profunditats d’un bosc nocturn, quan les dimensions materials i simbòliques del film es fonen i s’eleven de forma colpidora.  

Advertising
Cine, Drama

El joven Ahmed

4 de 5 estrelles

El nou film dels germans Dardenne planteja una qüestió que sembla incontestable, massa delicada per al món de l’entreteniment: què porta un adolescent musulmà de l’Europa moderna a voler matar en nom de la religió? 'El joven Ahmed' gira al voltant d’un noi interpretat per l’actor novell Idir Ben Addi, que fa una interpretació de presència enlluernadora. L’enfocament dels Dardenne no és ni sensacionalista ni moralitzador; en comptes d’això, explora detalladament les decisions i les accions de l’Ahmed fent ús del seu estil propi, que té aires de documental precís, sense floritures innecessàries. La pel·lícula no conté respostes, però fa preguntes pertinents i observacions agudes. Es tracta d’una contribució, prudent i sensible, a un debat oportú.

Photo: Nadja Klier/Sony Pictures
Cine, Acció i aventura

Los ángeles de Charlie

2 de 5 estrelles

Inventada per homes com a eina d’escapisme, la sèrie de televisió original té el sexisme integrat dins del seu concepte: tres atractives investigadores, cadascuna amb el cabell d’un color diferent. Corregir el pitch inicial sembla una tasca de bojos, i és tan frustrant que sigui Elizabeth Banks, la boja... Les escenes d’acció són impossibles de seguir i el moment més divertit de la pel·lícula –on Kristen Stewart i Ella Balinska s’apoderen de la pista de ball, amb una coreografia al ritme d’un esbojarrat remix de Bad girls de Donna Summer– és massa breu. Malgrat la constant intenció de visibilitzar el moviment MeToo, el film no acaba de funcionar per la mateixa raó de sempre: els personatges s’han construït com a símbols i no com a éssers humans.

SI T’HA AGRADAT, REGISTRA’T I REP LES NOSTRES RECOMANACIONS!

You may also like

    Advertising