El TOP 5 de la cartellera de cinema

Han passat vuit anys des que Elena Trapé va debutar amb 'Blog', aquella pel·lícula que havia de sorprendre per la seva història sobre un grup d’adolescents que planeja perdre la virginitat, però que acabava reivindicant-se pel seu to espontani. Ara, Trapé firma la seva segona ficció, 'Les distàncies', un retrat ja no de l’adolescència sinó d’una edat adulta en què ens aboquem a una maduresa no sempre desitjada. Això és el que passa a un grup d’amics que visiten un antic company que viu a Berlín i que desapareix tan bon punt arriben els seus hostes. La premissa, senzilla com la vida, és més interessant que alguns dels conflictes dels personatges. Importen menys les corbes del relat que la sensació que deixa el trajecte: la de contemplar aquell moment en què certes amistats queden enrere, la distància que genera el pas del temps.

No és freqüent trobar-se amb una pel·lícula amb trastorn de personalitat múltiple, que canvia de pell, misteriosa, amb la màgia maldestra amb què la seva protagonista, tocada per l’electricitat d’un experiment científic fallit, es converteix en superheroïna ígnia. Impossible no sentir pietat per ella, que accepta el fracàs amb l’esportivitat d’algú que s’aixecarà després de la caiguda. Fent una lectura feliçment aberrant del clàssic de Stevenson, 'Madame Hyde' atropella les expectatives de l’espectador aconseguint que Isabelle Huppert brodi una versió somnàmbula del Jerry Lewis d''El professor guillat' mentre es pren seriosament el llibre d’estil d’aquell cinema que idealitza el procés de transmissió de coneixement entre mestre i alumne...

Els superherois tenen poders per salvar el planeta, però ser pare requereix més habilitats que uns braços elàstics. 'Els increïbles 2', la seqüela més estimulant de Pixar des de 'Toy story 3', ho explica en una foto familiar que és pura tendresa, servida en un disseny molt anys 60. L’atractiu de la pel·lícula es basa en els moments domèstics més senzills, quan els membres d’aquest clan busquen el seu lloc en un món d’indiferència. Encara incompresos, criminalitzats i perseguits pels seus superpoders, els personatges conviuen en un motel barat...

Tom Cruise té 56 anys. I ha estat fent pel·lícules de 'Missió: Impossible' des que en tenia 34. En tots els sentits, aquest 'Fallout' podria haver sigut per a la franquícia el que 'Panorama para matar' va ser per al James Bond de Roger Moore: un producte esgotat, decrèpit i fins i tot vergonyós. Sorprenentment, però, ha passat el contrari. Aquesta és, amb diferència, la millor entrega de 'Missió: Impossible' que hem vist. La més hàbil. La més desafiant.

Explicada des d'un punt de vista lluminós, 'Carmen y Lola' intenta copsar allò tan especial que implica trobar el primer amor. Però la directora Arantxa Echevarría sap que està tractant amb un material extremadament sensible. Sap que s’enfronta a una sèrie de tabús, sap que destapa una realitat asfixiant i opressiva, la de la dona en el si d’una societat tan patriarcal i aferrada a les seves arrels com la gitana. Per això estem davant d’una pel·lícula necessària i urgent, que sacseja i remou per la seva transparència i honestedat. La càmera s’introdueix de manera naturalista en la intimitat de les protagonistes reflectint el seu món i les seves circumstàncies per descobrir la seva falta de llibertat a l’hora de triar el destí. Entre el documental i la ficció, transmet una autenticitat que feia temps que no vèiem al cinema.

Què defineix un western? Si en sentir aquesta paraula pensem en indis, cowboys, deserts americans i duels de pistoles, llavors Western difícilment faria honor al seu nom. Però si el que ens suggereix el terme són forasters desitjosos d’ocupar paisatges desconeguts, dificultat de comunicar-se entre pobles i tensió masculina destil·lada en cada enquadrament, llavors Valeska Grisebach haurà fet més per aquest gènere tan estimat per autors com John Ford i Howard Hawks que qualsevol intent recent de glorificació retro...

Vèiem la nova pel·lícula de Roman Polanski i a l’acte ens recordàvem de Ben Kingsley lligat de mans i peus i amb un tall d’esparadrap a la boca, a la cabana de 'La mort i la donzella'. Hi ha alguna cosa que va tornant en el cine del director de 'La llavor del diable', i és una sensació de claustrofòbia obsessiva amarada de suor freda. Per això aquesta història sembla sorgida de les seves entranyes. I tanmateix hi ha molts altres factors responsables que 'Basada en hechos reales' ens faci explotar el cervell...

A David Trueba li agraden les històries petites. Si a més els personatges són els vells coneguts que van protagonitzar la seva primera pel·lícula fa ja 20 anys, la sensació d’estar veient una foto familiar es fa més evident. Fernando Ramallo i Lucía Jiménez eren dos adolescents que començaven a viure quan els va dirigir a 'La buena vida'. Ara són dos adults encarant una nova etapa d’aquesta bona vida, els gairebé 40 del títol...

L'última incursió de Wes Anderson en el món de les criatures en stop-motion és una bèstia complexa, inclassificable, a anys llum de l’amable història de guineus de 'Fantástico sr. Fox'. Situada en un futur pròxim al Japó, és un conte distòpic, de vegades divertit, en què un grup de joves s’enfronta a un establishment corrupte, i a un alcalde que ha desterrat els gossos de la ciutat de Megasaki després d’un brot de grip canina, i els ha relegat a una illa inhòspita que es diu Trash Island...

Resulta emocionant observar els traços del dibuix d’una pel·lícula que, a més, recupera l’estima pels contes. No es tracta d’un exercici de nostàlgia, sinó d’una declaració d’amor a la força i els plaers de la narració. Dividida en tres episodis, agafa una de les grans icones del relat infantil, la de la guineu ferotge, i dona la volta al mite. Aquí, en comptes d’espantar els ocellets innocents, la guineu té un cor tendre que la porta a trobar-se en divertides situacions, com fer de mare d’uns pollets que creuen que és la guineu qui els ha portat al món....

Una lectura feliçment aberrant del clàssic de Stevenson. 'Madame Hyde' atropella les expectatives de l’espectador aconseguint que Isabelle Huppert brodi una versió somnàmbula del Jerry Lewis d''El professor guillat' mentre es pren seriosament el llibre d’estil d’aquell cinema que idealitza el procés de transmissió de coneixement entre mestre i alumne. No queda clar si el film de Serge Bozon vol criticar el sistema educatiu francès, però la seva combinació de retrat realistai de fantasia delirant sobre un ésser fèric que fa justícia a la vegada que destrueix tot allò que toca és irresistible.

Diuen que Déu va fer els humans a imatge seva. Llavors, tenint en compte que els protagonistes de 'Matar a Dios' són uns miserables infeliços, té lògica que aquell que irromp en escena afirmant ser el Totpoderós tingui aspecte d’indigent i temperament malcarat. La misantropia de l’òpera prima de Pintó & Caye assoleix proporcions còsmiques, exemplificades en el dilema existencial que el diví llança a les seves creacions: en elles recau la responsabilitat d’escollir les dues úniques persones que sobreviuran a un extermini celestial.

Als anys 50, Nicholas Ray filmava 'The lusty men', un retrat del món del rodeo, una ficció entorn de la incapacitat dels seus herois d’arrelar en un lloc i un document al voltant d’una de les grans tradicions americanes. A 'The rider', la directora Chloé Zhao s’endinsa en aquest mateix univers i posa en escena el drama d’un genet que ha de deixar els rodeos després d’una lesió al crani. Una jugada similar a la de les pel·lícules de Roberto Minervini: filmar la realitat dels habitants de l’Amèrica profunda en clau documental, però amb imatges embellides.

Que un actor com Vincent Lindon encapçali el repartiment d’aquesta pel·lícula és un indici que som davant d’un film que, tot i l’argument, no es pot despatxar simplement amb l’etiqueta de cinema religiós. En aquesta història sobre la suposada aparició de la Mare de Déu a una jove de 18 anys en un petit poble del sud de França hi ha alguna cosa més interessant, més inquietant. 'La aparición' no té res de mística, fins i tot diria que no té res d’espiritual. La història és la d’un periodista de guerra que encapçala una comissió d’investigació del Vaticà.

Després d'un parell de pel·lícules al seu país d’origen, Alemanya, Robert Schwentke es va traslladar a Hollywood, on va signar títols tan eficaços com 'Plan de vuelo: desaparecida' o 'Red', per acabar fent-se càrrec de les dues últimes entregues de la saga 'Divergente'. Ara, s’allunya de la producció d’encàrrec i torna al seu país natal per fer aquesta pel·lícula, 'El capitán', que furga d’una manera bastant controvertida en la memòria històrica del nazisme a través de la mirada d’un soldat que, mentre està desertant, roba l’uniforme d’un capità nazi.