2 M'encanta
Guarda-ho

El TOP 5 de la cartellera

Aquestes són les pel·lícules que actualment es projecten als cinemes de Barcelona i que no us podeu perdre de cap de les maneres

1

Incerta glòria

Encabir els centenars de pàgines de la novel·la de Joan Sales en una pel·lícula no era gens fàcil. Potser per això, l’adaptació d’'Incerta glòria' se centra especialment en els personatges d’en Lluís i d’en Soleràs, en l’amor callat d’aquest últim per la Trini, la dona d’en Lluís, i, sobretot, en la Carlana, una figura central que des del principi se’ns presenta com una supervivent. Interpretada per Núria Prims, la Carlana habita l’univers dels mites. És una 'femme fatale'. És una dona aranya, com diu en Soleràs, i com ens ensenya Villaronga mitjançant el pla detall d’un aràcnid teixint la seva tela. I, sobretot, és com una bruixa, que encisa en Lluís, que apareix ajaguda a la vora d’una filosa i que té el cos vell. De la mà de la Carlana, Villaronga troba la seva essència. Com ja succeïa a 'Pa negre', 'Incerta glòria' pot semblar, a primera vista –o en els seus primers minuts, si més no–, el retrat clàssic d’una de les ferides més profundes de la història del segle XX. 'Incerta glòria' s’endinsa en la rereguarda de la Guerra Civil, per tal de desplegar, finalment, un relat de desitjos i de desamors. És aquí, en el terreny del melodrama, que Villaronga es troba a si mateix i que 'Incerta glòria' es desferma. Imatges com la d’en Lluís caient sobre el llit per masturbar-se o la de la Carlana mirant la casa del seu pare en flames configuren un imaginari de bogeria i de passió, i confirmen que Villaronga no acaba de rendir-se en favor de les formes més plàcides i inofensives de

Llegir-ne més
Cartellera
2

Safari

Per l'Ulrich Seidl som animals sense esperança. El pitjor és que ni tan sols ho sabem. Això era 'En el sótano': un zoològic d’excentricitats pertorbadores i ridícules, engabiades per la càmera d’un entomòleg aficionat als enquadraments simètrics i claustrofòbics. Però no cal baixar als soterranis per explorar les nostres misèries. Mireu-los com se’n van a l’Àfrica a caçar, i posen en escena els seus trofeus i justifiquen la matança com si fossin nazis ensumant entusiasmats les cendres que plouen des dels crematoris. Són turistes de la carn, com ho era la protagonista de 'Paraíso: Amor', sempre disposada que un kenià li fes creure que ella era la peça que valia la pena desitjar. A 'Safari', que d’altra banda sembla respectar el mètode Seidl fil per randa, el colonialisme no necessita expressar-se amb paraules vanes. L’escena més aclaparadora faria tremolar el Georges Franju de 'La sang des bêtes', i no només perquè és en color. Seidl no deixa que els locals parlin. Només treballen, fan la feina bruta, es mengen les restes que deixa l’autosatisfeta Europa comunitària. Sense aquesta seqüència, 'Safari' podria córrer el risc de ser un documental pintoresc. És aquest contraplà sostingut el que la converteix en una genuïna, realista pel·lícula de terror.

Llegir-ne més
Cartellera
3

Manchester frente al mar

Si 'La habitación del hijo' registrava, de forma crua i directa, el so de la mort definitiva –els claus tancant un taüt–, 'Manchester frente al mar' prefereix filmar la mort treballant en el cos i el rostre d’un home (excepcional Casey Affleck) que ha decidit absentar-se de si mateix, afrontant la pèrdua des d’una mirada buida de llàgrimes. Com a l’agosarada 'Margaret', l’anterior pel·lícula de Kenneth Lonergan, una mort sobtada provoca una reflexió polièdrica sobre el dol com a forma de veure el món. Lonergan combina present i passat amb finor d’orfebre, afegint capa sobre capa de dolor en el retrat d’una solitud abismal que és alhora intimista i expansiu, que sembla empresonat en un punt de vista però que es desborda perquè entenguem els efectes devastadors de la pèrdua en una comunitat. Menys abrupta i radical que 'Margaret', però igualment punyent en la seva recerca de la veritat, 'Manchester frente al mar' té la inapreciable virtut de filmar les emocions de cara i sense tancar els ulls. Perquè no és el mateix esguerrar-nos el cor i deixar la ferida oberta que regalar-nos un paquet de mocadors de paper.

Llegir-ne més
Cartellera
4

Moonlight

És el més bonic del cinema, que pot segrestar la vida en les seves mutacions (i si no, que ho diguin a Richard Linklater). Tres actes, i ja ho tenim: un nen, un adolescent, un adult jove, i tot el que passa entre aquestes tres edats, fora de camp, com una motxilla que emmotlla el rostre i el nom però no la manera d’estar en el món. Estem, doncs, més a prop de Hou Hsiao-Hsien o Edward Yang que de Spike Lee. Qualsevol diria que 'Moonlight' és la típica història d’iniciació, i no s’equivocaria. Tenint en compte que la pel·lícula se situa en un barri marginal de Miami, on el tràfic de drogues, el 'bullying' i la manca d’oportunitats estan a l’ordre del dia, i que tots els personatges són afroamericans, seria fàcil imaginar-se-la com una seqüela d’'Els nois del barri'. El que la fa gran, monumental en la seva exquisidesa, és que Barry Jenkins ha sabut transformar els tòpics del 'gangsta' film amb ànima reivindicativa a través d’una mirada sensible i universal, més atenta al gest d’abandonament i acollida que a la pancarta de protesta. 'Moonlight' entén que no es pot parlar de política si primer no sabem qui som i quin lloc ocupem en la realitat que ens envolta. Queda, doncs, la crònica de la forja d’una identitat que ha de lluitar contra la imatge que l’entorn li imposa, i, sobretot, una bellíssima història d’amor entre dos homes, que culmina en una seqüència portentosa, en la qual les mirades, els silencis, les preguntes a mig fer, la seducció subterràni

Llegir-ne més
Cartellera
5

Jackie

La història s'encarn en un silenci tronador. Comença la pel·lícula i ens trobem, de tu a tu, la mirada transparent de Natalie Portman, presonera d’una càmera en primer pla, perduda sota el fum d’un cigarret etern. És Jackie Kennedy, amb els cabells lacats i uns ulls que tenen el color de la bala que va matar el president. Els seus dits recordaran sempre com van intentar unir un crani esmicolat, com van netejar les taques de sang, com van recollir bocins de cervell que s’escampaven per sobre de la carrosseria del cotxe. Tan brutal com a 'El club', Pablo Larraín ens acosta al rostre d'una dona que ha d’enterrar el seu marit, tossuda i decidida, marxant sobre dos talons prims que s’enfonsen en l’herba d’un cementiri enfangat. Els pòmuls dolorosos, marcats sota el vel de vídua, van seguint el fèretre a peu, a mercè de totes les finestres de Washington.

Llegir-ne més

Més pel·lis que ens agraden

Paterson

És possible que Jim Jarmusch mai no hagi estat tan a prop d’Ozu com en l’afectuosa admiració que sent per aquest conductor d’autobús (excel·lent Adam Driver) que ha entès que la poesia no s’entén més enllà de la bellesa d’una capsa de mistos. 'Paterson' és com el gerro de 'Primavera tardía'. És un personatge però també és un espai per perdre-s’hi i un temps per sentir. Durant una setmana, Jarmusch observa el seu heroi en una rutina que estableix la seva pròpia melodia, una xarxa de repeticions amb les seves petites variacions i dissonàncies, que atorguen sentit a un seguit de gestos i rituals, imatges que dialoguen amb paraules sobreimpressionades, converses quotidianes que són poemes en vers lliure. Paterson és, també, una pel·lícula que descriu el procés creatiu amb una transparència i autenticitat extraordinàries: la creació com un acte íntim, un flux d’idees que no necessiten ni un lector ni un espectador per expressar la plenitud del món, la felicitat de percebre tot allò que val la pena transcendir amb la mirada. No és que 'Paterson' reivindiqui que hi ha un poeta amagat en tots nosaltres. Jarmusch pot ser un nostàlgic però no és cap ingenu. Simplement, és una pel·lícula que ens fa creure en la vida. La vida, tan efímera com la poesia o com la flama que produeix un llumí, sempre pot tornar a començar.

Llegir-ne més
Cartellera

Toni Erdmann

És probable que aquests dies sentiu dir que 'Toni Erdmann' és la comèdia de l'any. Això estaria molt bé si no fos per un petit detall: la pel·lícula de Maren Ade no és exactament una comèdia. El que passa és que un dels seus protagonistes està entestat a prendre's la vida a broma, actitud que no fa gens de gràcia a la seva filla. L'intent d'ell per reconstruir el vincle paternofilial obrirà un ventall de possibilitats que duen el film cap a situacions imprevisibles, absurdes i, sí, sovint humorístiques. Les quasi tres hores de funció s'adiuen a la paciència i llibertat amb què Ade permet que es desenvolupin els personatges, pujant constantment l'aposta fins al punt de proposar un doble clímax (primer musical, després emprant la nuesa com a detonant d'un gag) que ens regala alguns dels instants més hilarants i alhora emocionants dels darrers temps.

Llegir-ne més
Cartellera

Loving

No calen discursos grandiloqüents per demostrar que la xenofòbia de les diatribes de Trump forma part de l’ADN d’Amèrica. La matèria primera –la història real de Richard i Mildred, condemnats a l’exili per cometre el pecat de casar-se, ell blanc, ella negra– és de telefilm de sobretaula reivindicatiu, però Jeff Nichols evita les catarsis dramàtiques i el sensacionalisme ideològic amb empatia i subtilesa. El que importa és filmar dues persones que s’estimen, i que faran el que calgui perquè la pressió social no trenqui els seus gestos de complicitat. Loving té una infreqüent humilitat, que no deixa que la imperiosa força d’una injustícia apagui el llum, la intimitat, la calidesa compartida de dues vides que volen ser viscudes sense alçar la veu, enormes en la seva petitesa.

Llegir-ne més

Silencio

El títol de la darrera pel·lícula de Scorsese sembla la prova irrefutable d’un buit, d’una negació, però també una petició de respecte, una pregària imperativa, minimalista en el seu sentit de l’èpica. 'Silencio' comença com una versió religiosa d’'El cor de les tenebres' per acabar sent la crònica d’un martirologi corprenedor i sagnant, que no només demostra que els camins de la intolerància són inexpugnables sinó que l’autèntica fe mai no llença la tovallola. La crueltat de les seves imatges ens podria fer pensar que aquesta és una història de bons (els frares portuguesos) i dolents (els japonesos que persegueixen la propagació del catolicisme a finals dels segle XVII), però l’austeritat espartana de la posada en escena de Scorsese, el seu rigor ascètic i sense concessions, ens fan creure en el poder del cinema per abraçar la trascendència, per molt mal que ens faci el que veiem.

Llegir-ne més

La mort de Lluís XIV

Des d'aquell 'Quixot' que s’escapava de la ruta que li havia marcat Cervantes, la filmografia d’Albert Serra destaca per les aproximacions heterodoxes a grans mites de la història i la literatura. A 'La mort de Lluís XIV', humanitza l’encarnació del poder absolut a través del seu moment més vulnerable, l’agonia final. Al llarg de dues hores assistim als últims dies del Rei Sol sense sortir de la seva cambra. Sobre la figura de Lluís XIV, Serra entrecreua dues tradicions artístiques que treballaven en paral·lel. A la pel·lícula, la pintura mèdica assalta l’àmbit propi dels retrats de cort. El cos sagrat del rei s’exposa d’una manera que es contemplava només per a les persones anònimes profanes: en tota la seva mortal putrefacció. Al seu voltant, Serra orquestra una simfonia plàstica de rostres que duen a terme el monitoratge de la salut del sobirà. Així plasma aquell moment en què la medicina moderna conviu encara amb les supersticions: l’escena més divertida del film la protagonitza el xarlatà provençal a qui dóna vida Vicenç Altaió, recitant un fragment del 'Tractat de l’amor heroic' d’Arnau de Vilanova. Amb 'La mort de Lluís XIV' el català també restitueix per al cinema el Jean-Pierre Léaud actor (que no el mite). El rostre envellit del protagonista d’'Els 400 cops' recull tota la inabastable fragilitat de qui, malgrat els luxes i les reverències, se sap a punt de morir.

Llegir-ne més

Estrenes de la setmana

Incerta glòria

Encabir els centenars de pàgines de la novel·la de Joan Sales en una pel·lícula no era gens fàcil. Potser per això, l’adaptació d’'Incerta glòria' se centra especialment en els personatges d’en Lluís i d’en Soleràs, en l’amor callat d’aquest últim per la Trini, la dona d’en Lluís, i, sobretot, en la Carlana, una figura central que des del principi se’ns presenta com una supervivent. Interpretada per Núria Prims, la Carlana habita l’univers dels mites. És una 'femme fatale'. És una dona aranya, com diu en Soleràs, i com ens ensenya Villaronga mitjançant el pla detall d’un aràcnid teixint la seva tela. I, sobretot, és com una bruixa, que encisa en Lluís, que apareix ajaguda a la vora d’una filosa i que té el cos vell. De la mà de la Carlana, Villaronga troba la seva essència. Com ja succeïa a 'Pa negre', 'Incerta glòria' pot semblar, a primera vista –o en els seus primers minuts, si més no–, el retrat clàssic d’una de les ferides més profundes de la història del segle XX. 'Incerta glòria' s’endinsa en la rereguarda de la Guerra Civil, per tal de desplegar, finalment, un relat de desitjos i de desamors. És aquí, en el terreny del melodrama, que Villaronga es troba a si mateix i que 'Incerta glòria' es desferma. Imatges com la d’en Lluís caient sobre el llit per masturbar-se o la de la Carlana mirant la casa del seu pare en flames configuren un imaginari de bogeria i de passió, i confirmen que Villaronga no acaba de rendir-se en favor de les formes més plàcides i inofensives de

Llegir-ne més
Cartellera

Safari

Per l'Ulrich Seidl som animals sense esperança. El pitjor és que ni tan sols ho sabem. Això era 'En el sótano': un zoològic d’excentricitats pertorbadores i ridícules, engabiades per la càmera d’un entomòleg aficionat als enquadraments simètrics i claustrofòbics. Però no cal baixar als soterranis per explorar les nostres misèries. Mireu-los com se’n van a l’Àfrica a caçar, i posen en escena els seus trofeus i justifiquen la matança com si fossin nazis ensumant entusiasmats les cendres que plouen des dels crematoris. Són turistes de la carn, com ho era la protagonista de 'Paraíso: Amor', sempre disposada que un kenià li fes creure que ella era la peça que valia la pena desitjar. A 'Safari', que d’altra banda sembla respectar el mètode Seidl fil per randa, el colonialisme no necessita expressar-se amb paraules vanes. L’escena més aclaparadora faria tremolar el Georges Franju de 'La sang des bêtes', i no només perquè és en color. Seidl no deixa que els locals parlin. Només treballen, fan la feina bruta, es mengen les restes que deixa l’autosatisfeta Europa comunitària. Sense aquesta seqüència, 'Safari' podria córrer el risc de ser un documental pintoresc. És aquest contraplà sostingut el que la converteix en una genuïna, realista pel·lícula de terror.

Llegir-ne més
Cartellera

Crudo

El primer llargmetratge de Julia Ducournau va aterrar a Sitges acompanyat d’un estat d’alarma general, després que durant la seva projecció al Festival de Toronto algú del públic necessités assistència mèdica. Un gran reclam promocional que tanmateix dona una imatge falsa d’una pel·lícula molt menys gore del que aparenta. 'Crudo' actualitza els supòsits dels films d’iniciació universitària a través del gènere. La protagonista, Justine, és una jove vegetariana a qui, al llarg del primer curs a la facultat de veterinària, se li desperta un instint irrefrenable per la carn, entesa en tota la seva polisèmia. Ducournau converteix els ritus de pas estudiantils en els mecanismes d’un sistema que normalitza la violència i la humiliació com a base estructural. El procés d’integració de Justine a l’univers adult passa per una reacció extrema que fa emergir el seu jo més soterrat. 'Crudo' esdevé així una síntesi apassionant entre les pel·lícules universitàries, el culte de David Cronenberg a la supremacia de la nova carn i les accepcions des del cantó fantàstic del despertar sexual.

Llegir-ne més

La Bella y la Bestia

És exactament el que havíem previst, la pel·lícula que ja vam veure fa un quart de segle, ara actualitzada en una barreja d’acció real i fantasmagoria digital, que té molt de compte de no frustrar la nostra capacitat d’anticiparnos a cada escena. Això sí, els anys l’han fet més ostentosa, més sinistra i tot. Veurem els fils d’or que cauen del sostre per brodar les gases d’un vestit groc i el somriure d’un canelobre que sembla esculpit pel millor orfebre del món. I ens acostarem al llit de mort de dues mares amb la cara blanca com un ciri que no apareixien en la versió animada. L’escena en què els objectes van perdent l’ànima és d’un lirisme romàntic que dignifica el relat de Perrault. I tot i que Emma Watson sembli la projecció d’una d’aquelles nenes que feien veure que eren una princesa Disney al pati de l’escola, cantant 'Ésta es mi pequeña aldea' mentre s’agafaven la vora de la bata, hem de celebrar que l’escuder del dolent de la història sigui obertament gai. En l’escena final, fins i tot surt ballant amb un altre home.

Llegir-ne més
Cartellera

Los Hollar

Segona pel·lícula com a director de l'actor i guionista John Krasisnki. 'LosHollar' és una petita joia. Sembla el típic melodrama familiar en què el fill pròdig ha de tornar a casa quan li comuniquen que a la mare se li ha diagnosticat un càncer. Però, ja des del principi, Krasinski i el guionista Jim Strouse ('La vida sin Grace') utilitzen l'entorn humà i geogràfic per donar vida a una comèdia coral estranya, misteriosament fosca i desencaixada. El to es basa en els canvis de to, capaços de capgirar una escena en un tres i no res. I aquesta capacitat mutant, encara que defalleix a la segona part, no impedeix que el conjunt sigui alhora caòticament divertit i joiosament harmoniós, gràcies sobretot a un grup d'actors senzillament excepcional.

Llegir-ne més
Cartellera

El balcón de las mujeres

Una petita comunitat jueva ortodoxa es queda sense sinagoga després d'un accident, havent de bregar a partir d'aquest moment amb les normes fonamentalistes d'un nou rabí que comença a implantar les seves dictatorials normes. Aquesta premissa li serveix al director debutant israelià Emil Ben-Shimon per orquestrar una afilada crítica entorn de la intolerància religiosa des de la perspectiva femenina, situant el punt de vista en un grup de dones que veuen com la seva llibertat es coarta fins que decideixen enfrontar-se al poder que les anul·la per prendre les regnes de la seva vida. Una rondalla que beu de l'obra 'Lisístrata', adquirint també el seu to juganer per explicar una història de denúncia des de la lleugeresa i la desimboltura.

Llegir-ne més
Cartellera

Locas de alegría

'La pazza giogia', títol original del film de Paolo Virzi, pot significar 'boixes d'alegria' però també fer una bogeria. I això és el que fan Beatrice i Donatella, dues dones pertorbades de diferent manera, una histèrica i una depressiva, quan escapen de Villabiondi, una peculiar institució psiquiàtrica. El film és enervant, nerviós, no té un moment de calma. Aquesta és la seva principal virtut, però també el principal problema. L'espectador acaba esgotat i fascinat a la vegada de seguir-les per una Toscana estiuenca i lluminosa. Valeria Bruni Tedeschi demostra una vegada més que és capaç de riure's de si mateixa amb una Beatrice xerraire i sense moral. Ella és el millor del film. Al seu costat Micaela Ramazzotti com Donatella, no té gaires coses a fer.

Llegir-ne més

Imperium

Nate Foster decideix acceptar l'encàrrec del seu superior, l'agent de l'FBI Angela Zamparo treballant d'incògnit per trobar i detenir un grup de supremacistes blancs sospitós de preparar accions terroristes.

Llegir-ne més
Cartellera
SI T’HA AGRADAT, REGISTRA’T I REP LES NOSTRES RECOMANACIONS!

Comentaris