El TOP 5 de la cartellera de cinema

Panos Cosmatos defineix la pel·lícula com una "òpera rock en desintegració". No exagera: les seves imatges són una col·lecció d’al·lucinacions de tonalitat escarlata, que es mouen amb la pesadesa del doom metal, i que posseeixen una similar càrrega d’electricitat. Fins i tot l’estructura narrativa s’assembla a la d’un vinil que canvia de cara. La primera meitat està protagonitzada pel personatge titular, que encarna una Andrea Riseborough amb cara d’aparició. Un cop desapareix la Mandy, assassinada per uns hippies degenerats, el pes de la funció recau en el seu xicot, en Red (Nicolas Cage, en ple domini del seu art interpretatiu expressionista), i en la seva venjança catàrtica, amb moments de violència sublim, dignes d’ovació, però que mai perd de vista el dolor insuportable que remou les aigües per on circula el film.

Vampírica i abismal, l’última pel·lícula de Carlos Vermut funciona com el contraplà perfecte de 'Persona' d’Ingmar Bergman, un artefacte d’una plàstica alicatada inquietant com l’avantcambra de la sala de tortures de 'Magical girl'. És un pols infernal entre dues dones, cara i creu d’una sola moneda llançada a l’aire, que no se sap com caurà a terra. D’una banda, una diva cleopàtrica, vestida amb túniques de coure, que després de molts anys retirada dels escenaris té un atac d’amnèsia i oblida qui és. De l’altra, una dona castigada per la vida, esgotada, que totes les nits la imita dalt de l’escenari d’un karaoke, com el reflex esculpit a l’altre costat d’un mirall on suren vapors mortífers. Amb un ritme somnàmbul i una càmera freda com la fulla d’un ganivet afilat, cada imatge fa pensar que la boca de Llucifer s’està obrint de bat a bat.

No estem acostumats a la bondat. Sembla que no tingui història, ni arguments per seduir-nos. Alice Rohrwacher assumeix el repte de convertir Lazzaro en el nostre ancoratge en una faula que reivindica la puresa d’una mirada primitiva que, privada dels filtres corruptes de la civilització, travessa el món transfigurant-lo.  Lazzaro és un sant que no sap que ho és, que actua segons els impulsos d’una innocència inconscient. Ell és el guia que ens porta de la mà des d’una societat feudal a una d’urbana, creuant les fronteres de l’espai i del temps per demostrar-nos que l’esclavisme i l’explotació són el que ens uneix per davant de la solidaritat i la clemència. Cada classe social segueix vivint en una bombolla de misèria o autoengany, no importen les crisis que esclafin els seus somnis d’ascensió o immobilisme, per això la pel·lícula, definitivament misteriosa en els seus anacronismes, pot llegir-se com una crítica al capitalisme neoliberal, que existia molt abans que Marx aprengués a llegir i escriure.  Però la bondat persisteix, embolcallada en un realisme màgic que mai embafa: és una pel·lícula esperançadora, com ho eren algunes obres de Pasolini, dels Taviani i d’Ermanno Olmi. Creu en els miracles, creu en la virtut, creu en el seu sant d’ulls cristal·lins i creu, en última instància, en les imatges com a portadores d’una transcendència que és alhora benèfica i pertorbadora.

Hi ha pel·lícules que se't fiquen al cap, com la bona droga o la pitjor migranya, i que et van fent mal al cervell fins que et cau sang dels ulls. Així és com ens fa sentir el cine de Gaspar Noé, el paio que li va donar la volta al món a 'Irreversible', que va concebre el sexe fantasmal en el porno 3D de 'Love' i que ara, a 'Clímax', ens sotmet a una experiència de pell i carn, un descens als inferns d’una nit letal, on s’uneixen vida i mort, orgasme i dolor, neu i foc. Som als anys 90, els últims sospirs de la bogeria psicodèlica, i els més temeraris es ruixen les pupil·les amb gotes d’àcid com si així s’inoculessin visions del més enllà. Ens trobem en un internat aïllat pel fred i la borrasca, on vint ballarins assagen per darrer cop una coreografia que sembla una invocació del dimoni. La càmera els segueix en un pla seqüència ansiós que serà recordat com un abans i un després en el cinema musical. Tot es complica quan algú s’acosta amb un gibrell de sangria. Així apareix el monstre: les baralles a ganivet, el sexe agressiu, els plors a crits, les rialles canibalitzades, la sang i l’electricitat. És com un relat de terror, com la història d’uns personatges atrapats en una mansió neogòtica edificada sobre un cementiri indi, amb un pols visceral extrem. Veure 'Clímax' és com tenir una mà de ferro que t’agafa pel coll i t’escanya fins a l’asfíxia. 

El cineasta polonès Pawel Pawlikowski conjuga una història d’amor dolorosa, èpica, una mena de 'Doctor Zhivago' sorgit de les ruïnes de la Segona Guerra Mundial, una odissea universal cap a l'interior del cor humà que s’allarga dues dècades i quatre països d’una Europa embolicada en fum. Si mai heu viscut un idil·li amorós a distància, amb el maldecap de la desconfiança i l’addicció al telèfon que comporta, us semblarà que aquesta pel·lícula està feta per a vosaltres. Comença l’any 1949, quan la cantant Zula i el pianista Wiktor es coneixen en el lloc més trist que us pugueu imaginar...

Si sou fans de les pel·lícules més polítiques de Spike Lee com 'Do the right thing' i 'Malcolm X', bones notícies: a 'Infiltrado en el KKKlan', el director torna a destapar la seva fúria justiciera, potser esperonat per la xenofòbia creixent de l’Amèrica de Trump. Basculant entre una paròdia de la blaxploitation i un thriller encobert, Lee s’instal·la en la comèdia càustica en un minut per transformar l’artefacte en una salvatjada violenta en el següent. La història, com es diu als crèdits inicials, està basada en fets reals que tenen lloc durant l’era Nixon a Colorado Springs, quan Ron Stallworth, policia negre a qui dona vida John David Washington, troba en la premsa un anunci del Ku Klux Klan buscant nous adeptes. Decideix trucar-hi, fent-se passar per un blanc supremacista molt exaltat. Així es comença a posar en marxa l’operació policial més inversemblant de la història.  Evidentment, Stallworth no pot trobar-se amb la cúpula del clan en persona i demana al detectiu Flip Zimmerman (Adam Driver, amb l’humor lacònic de sempre) que hi vagi en el seu lloc. El fet que Zimmerman sigui jueu també hauria de suposar un risc, però els delegats racistes són tan curts que ni se n’adonen. Es disposa una acció a diverses bandes, amb algunes línies argumentals que no acaben de quallar (com la subtrama amorosa), però que no perd el seu pols mordaç.  

El director argentí Luis Ortega (fill del mític Palito Ortega) va començar la seva carrera adscrit als motlles del cinema més independent i l’escena underground del seu país. No obstant això, després de veure El ángel, sembla que sempre hagi sabut quins són els ingredients fonamentals per compondre una pel·li d’èxit: una història potent basada en un dels més cèlebres assassins de la història criminal argentina (Carlos Robledo Puch), un embolcall estilitzat i cool ple de referències a la cultura pop dels 70, replet de cançons enganxoses que van sonant (inclosa el 'Corazón contento' del seu pare, que a la sortida del cine se us haurà enganxat el que no està escrit), i dos actors, el debutant Lorenzo Ferro i Chino Darín, que desprenen un magnetisme irresistible.  Amb 'El ángel' us veureu abocats a un còctel imparable, frenètic, narrat a través d’un ritme addictiu. La seva maniobra més difícil consisteix a crear una reflexió de manera molt ambigua al voltant de la violència, precisament a través de la seva glamurització: allò que ens entra pels ulls, pot tenir un costat molt fosc que s’amaga darrere de capes de maquillatge. Luis Ortega sap com construir una façana atractiva per parlar del monstre, per apropar-nos a l’horror des de la mirada d’un jove psicòpata disfressat d’àngel. I aquest punt de vista magnètic es contagia a tota la pel·lícula, potser perquè és l’element de la seducció el que la vertebra tant visualment com metafòricament.   

El cor d'un polític corrupte deu sonar com un tema que clausura una sessió de techno que ningú no vol que s’acabi. O així és com l'ausculta Rodrigo Sorogoyen a 'El reino', thriller hipertens que es mou amb la rapidesa d’un llangardaix que té por que li tallin la cua. Potser ara, quan els telenotícies ens han saturat amb informacions sobre Gürtel, Noos, Cifuentes i etcètera, semblaria redundant i oportunista fer una pel·lícula que insisteixi en l'olor de podrit del sistema polític espanyol, però la pertinença d''El reino' és tibar la nostra postura moral sobre el tema enganxant-nos a l'esquena del corrupte (un portentós Antonio de la Torre) per saber què pensa quan fa el mal i com pateix quan el seu partit el vol sacrificar en nom del bé comú. La seqüència final és òbvia en el seu didactisme, però la resta és pura electricitat, i no precisament estàtica.  

Té nom de tragèdia grega, però en realitat es tracta de la seva desconstrucció, que unes vegades deriva cap al melodrama fàustic i unes altres cap al fulletó desbordant. Rosales parla de la responsabilitat moral de l’artista en un món en què prima l’èxit sobre l’honestedat vital, la mentida sobre la veritat i els valors de mercat sobre els afectes familiars. I ho fa, com sempre, des d’un elaborat treball de la posada en escena i les seves estratègies narratives. Abocant el relat a una perpètua discontinuïtat, avançant informació a l’espectador abans que la sàpiguen els seus personatges, amb una estructura capitular recorreguda per moviments de càmera laterals que recullen i abandonen converses amb un esperit observacional, neutre, aconsegueix, com a 'La soledad', que els seus dispositius de distanciament gairebé brechtià no ofeguin l’emoció que s’amaga darrere la història d’una dona que vol conèixer el seu pare biològic i que, de tornada, desencadena un tsunami de desgràcies que posa la pell de gallina. Un càsting en estat de gràcia (atenció a la parella Bárbara Lennie-Alex Brendemühl i, sobretot, al debut de Joan Botey, un demiürg mefistofèlic que gela l’aire amb les seves profecies) remata la que, segurament, és la pel·lícula més accessible de Jaime Rosales, que no la menys dura.

Un cementiri solcat de tombes, amb moltes creus clavades, on no hi ha ni un sol cadàver enterrat. Això és Sad Hill. Amb la seva càmera, Guillermo de Oliveira explora els paisatges de la província de Burgos, cercant les últimes ruïnes del decorat d’'El bo, el lleig i el dolent', en una mena d’elegia cartogràfica, motivada pel record del rostre terrós de Clint Eastwood, amb la pell recremada i els ulls entretancats. El to melancòlic del documental ens fa pensar en aquell José Luis Guerin que a 'Innisfree' se’n va anar a recórrer els mateixos camins per on anys abans havia caminat John Wayne a 'L’home tranquil', empès per l’impuls d’uns versos de Yeats. Aquí, a més, es barregen les veus de testimonis privilegiats, com Ennio Morricone o James Hetfield, de Metallica, que subscriuen el que s’ha de llegir com una carta d’amor al cinema.

Lazzaro és un sant que no sap que ho és, que actua segons els impulsos d’una innocència inconscient. Ell és el guia que ens porta de la mà des d’una societat feudal a una d’urbana, creuant les fronteres de l’espai i del temps per demostrar-nos que l’esclavisme i l’explotació són el que ens uneix. Cada classe social segueix vivint en una bombolla de misèria o autoengany, no importen les crisis que esclafin els seus somnis d’ascensió o immobilisme. Per això la pel·lícula pot llegir-se com una crítica al capitalisme neoliberal.

Cal llegir com un fracàs espectacular la lectura d’aquesta nova entrega de la sèrie 'Millennium' –un James Bond sense carisma–, perquè despulla la seva heroïna de tot allò que la feia incisiva i singular. No és que li manqui una protagonista magnífica (Claire Foy, de 'The crown') o un elegant model visual, establert per David Fincher a 'La chica del dragón tatuado'. Malauradament, no veu res d’extraordinari en Salander, només un personatge de videojoc, algú que es dedica a travessar bassals amb la seva Ducati, i amb prou feines se’n surt.

Quan va fer la incursió en el rebost de la màfia napolitana de 'Gomorra,' Matteo Garrone va cartografiar un immens ecosistema del crim organitzat, poblat per personatges increïbles i brots de violència viciosa. A 'Dogman', la seva darrera odissea en les misèries marginals d’Itàlia, la vida criminal que hi retrata és molt menys planificada, més espontània, tot i que la cruesa amb què apareix representada provoca el mateix impacte, aquest cop amb un punt de vista molt més tancat i claustrofòbic. 

La Maquia pertany a una raça de vida quasi eterna, que té com a missió teixir (literalment) el pas del temps. Per circumstàncies atzaroses, la protagonista acaba fent-se càrrec d’un nadó humà, la mare del qual ha mort amb ell encara entre els braços. En el moment en què Maquia ha de trencar el rigor mortis del cadàver per alliberar el bebè, es fa evident que, tot i el traç dolcíssim del dibuix, el debut en la direcció de la prolífica guionista Mari Okada està disposat a confrontar situacions doloroses. 

Experta en Bergman, a qui ja havia dedicat un altre documental, Jane Magnusson aprofita el centenari del director suec per retornar a la seva figura a partir del 1957, quan estrena dos films clau: 'El setè segell' i 'Maduixes silvestres'. La realitzadora considera que des d’aleshores l’obra de Bergman esdevé autobiogràfica i més honesta, des de la ficció, que les seves memòries. Repassa la distància sempre espinosa entre l’home i l’artista a partir d’entrevistes a col·laboradors pròxims i material inèdit com la intervenció televisiva del seu germà gran.

La Paula s’ha separat i ha començat a donar voltes sense rumb per un París que es resisteix a acollir-la. De fet, les ciutats grans acostumen a ser hostils, sobretot per a una dona com ella, que no té ni feina ni el caràcter dòcil que exigeix el capitalisme. No encaixa en cap motlle, sinó que reclama constantment el seu dret a l’excentricitat. L’actriu Laetitia Dosch explora de manera brillant l’estat d’ànim d’una dona que lluita contra els elements per sobreviure.