El TOP 5 de la cartellera de cinema

No és estrany no estar familiaritzat amb el cinema paraguaià. Tot i haver produït un bon tou de pel·lícules al llarg del segle XX, a vegades només cal un nom –Bergman, Von Trier o Haneke– per posar un país al mapa del cinema. Marcelo Martinessi, director de 'Las herederas', podria ser-ne el factòtum i ho faria amb un film amb molt bona quota femenina. Chela (Ava Brun) i Chiquita (Margarita Irún) han gaudit de la vida còmoda de l’elit paraguaiana fins que arriben temps difícils. La parella es veu obligada a vendre les preuades possessions, els deutes porten Chiquita a la presó i Chela ha de treballar com a taxista de dones adinerades. Passada la humiliació inicial, la presó es converteix en una gàbia daurada per a Chela, que explorarà una nova llibertat de la mà de la sensual Angy (Ava Ivanova). A partir d’un guió propi i del treball amb actors poc avesats a la pantalla, Martinessi crea una història seductora que situa la dona al centre –el seu apropament a l’univers femení recorda el d’Almodóvar–. Las herederas està rodada amb un realisme propi del documental i sàviament s’ancora en la figura de Chela pel que fa al punt de vista. És un debut segur, i podem veure en el despuntar tardà de Chela una analogia amb el brillant futur del Paraguai a la pantalla.

Nova York, 1991, ciutat hivernal amb acollidores llibreries de vell i desafortunats somniadors que caminen sota abrics molt pesats. Aquest és el lloc que pren vida a '¿Podrás perdonarme algún día?', empès per l’ansiós 'Can’t run but' de Paul Simon que s’instal·la en la banda sonora. Som davant de la història de l’escriptora Lee Israel (magnífica Melissa McCarthy, amb un gir dramàtic de la seva carrera), que no té més que 14 dòlars a la cartera, que dorm en un apartament infestat de puces que no pot seguir pagant, que es veu arraconada en un cul-de-sac. Al voltant d’aquest personatge s’engega un thriller literari apassionant, amb grans interpretacions (Richard E. Grant hi fa el paper de la seva vida), un guió commovedor i la impecable direcció de Marielle Heller, a qui encara recordem per 'The diary of a teenage girl'.

Pot ser que en els últims anys haguem viscut una autèntica sobreexplotació entorn del subgènere zombi, però encara queden pel·lícules amb capacitat d’utilitzar-lo per proposar interessants reflexions entorn de la naturalesa humana des de perspectives diferents. En aquest sentit, 'La noche devora el mundo' ens acosta a l’apocalipsi des del punt de vista d’un jove supervivent tancat en un edifici parisenc que converteix en la seva llar mentre els carrers s’han transformat en un escenari de malson. L’aspecte domèstic es converteix en un element fonamental dins d’una narració precisa i minimalista. El director segueix amb la càmera els moviments del protagonista en aquest espai tancat que d’una banda el protegeix, però d’una altra el condemna a l’aïllament i a la bogeria. Aquest és el veritable terror que traspua una pel·lícula que gira al voltant de postures contraposades com són la por, el conformisme, la idea de quedar-se sempre en el mateix lloc enfront de la necessitat de lluitar i evitar l’estancament, encara que tot sembli perdut.

Bonhomiosa i sentimental a primera vista, 'Green book' explica una història real d’allò més crua, que té lloc l’any 1962. Com una mena de contraplà de 'Tot passejant Miss Daisy', la pel·lícula de Peter Farrelly és un 'road trip' que s’endinsa en l’Amèrica profunda més racista. Dins d’un cotxe viatgen dos personatges, cadascun dels quals representa una sèrie d’estereotips. L’un és Tony Vallelonga, encarnat per un Viggo Mortensen refet i llardós, que fa del goril·la d’un 'nightclub' de Nova York que ho arregla tot a cops de puny. Fins que tanquen el local on treballa. Buscant feina, va a parar a casa de Don Shirley, un pianista negre de jazz a qui interpreta Mahershala Ali, lacònic, superb, que busca un conductor i guardaespatlles per a la seva gira cap al sud dels EUA. Tot i els seus prejudicis, Tony accepta la proposta, a canvi d’un bon preu. El feix de diners a la butxaca farà que s’empassi l’orgull... però no que tanqui la boca. Al volant, amb la mà regalimant greix, farà acudits sobre Little Richard i sobre el consum de pollastre fregit. La pel·lícula es titula 'Green book', que era el nom d’una guia de viatges per a motoristes negres que volguessin evitar zones conflictives, on podien acabar dessagnats en un carreró fosc després d’una pallissa. Amb el llibre a la mà, els dos personatges es posen en ruta, i de mica en mica van coneixent-se l’un a l’altre, fins que neix entre tots dos un afecte que fa que et vulguis aixecar per abraçar-los.

Entre el collage desbordant d’imatges i sons que configura 'El libro de imágenes' apareix un fugaç 'Homenatge a Catalunya', referència polisèmica que, com és recurrent en la pel·lícula, fa ressonar la història del segle XX en el present i viceversa. El nou film de Jean-Luc Godard, entre moltes altres coses, complementa i actualitza el seu videoassaig 'Histoire(s) du cinéma' a partir d’ampliar el cànon eurocèntric i masculí que l’emmarcava. A través de cinc capítols, Godard recorre àmpliament un territori que havia quedat fora d’aquell projecte heterodox d’història del cinema: l’imaginari, la cultura i els films àrabs entesos com a nou centre de gravetat des d’on contemplar el món. També incorpora la qüestió de la violència sobre les dones en les ficcions, la història i l’actualitat; i de passada actualitza una passió primigènia, el tren com a motiu cinematogràfic per excel·lència i també com a articulador en part dels esdeveniments més importants del segle XX. L'ampliació del camp de batalla cinematogràfic de Godard inclou, com és habitual, una concepció democràtica i tendent al mestissatge de les imatges i els sons, on els fotogrames de títols canònics conviuen i conflueixen amb imatges bordes de noticiaris i YouTube en un film que, com tota l’obra recent de Godard, es desplega a partir de la idea brechtiana que només en els fragments es troba l’autenticitat.

Un luxosíssim tast de la vida en una cort del segle XVIII, on hi ha confabulacions de nobles amb perruca, curses d’ànecs i altres esports de competició d’allò més curiosos, i un orgue que toca música barroca. Fins i tot Stanley Kubrick era capaç de renunciar a certes extravagàncies, com filmar amb un ull de peix, però el grec Yorgos Lanthimos no sap dir que no. Ell transforma una pel·lícula d’època vagament basada en el regnat de la inestable Anna de la Gran Bretanya en un malson semicòmic, com una fantasia de Lewis Carroll, inundada de malícia. Si aquest és el vostre primer Lanthimos, benvinguts. Tot i que us hem de dir que feu tard. Potser hauríeu de recuperar dos dels seus anteriors films: 'Canino', sobre uns pares que no han permès que els seus fills, ja grans, abandonin la casa familiar, i la igualment viciosa 'Llagosta'. Totes dues eren més fosques que 'La favorita', la primera cinta que Lanthimos no ha escrit personalment. Tanmateix, a 'La favorita' l’atmosfera segueix tenint una força hipnòtica. El que fa que La favorita funcioni tan bé són, sobretot, les seves dones. A diferència d’obres com 'Barry Lyndon' i 'Les amistats perilloses', que tenien una ambientació similar, aquí els personatges femenins no estan sotmesos a les decisions dèspotes d’un mascle emperrucat. De fet, tots els homes són secundaris o figurants, i el que domina la trama és la tensió entre Rachel Weisz i Emma Stone, les protagonistes, per convertir-se en la preferida de la llefiscosa monarca.

Des del seu tercer llargmetratge, 'Rompiendo las olas', el cinema del danès Lars von Trier va anar presentant un seguit d’heroïnes obsessionades per la redempció, per expiar les seves culpes a través del patiment. Ho vam veure a 'Dogville' i a 'Bailar en la oscuridad'. A partir d’'Anticristo', però, en l’univers de Von Trier ja no hi ha salvació possible. El món ha esdevingut un forat negre i l’experiència humana no és més que una travessia per l’infern. Potser l’art és l’únic lenitiu al respecte, com passava a 'Nymphomaniac', on Charlotte Gainsbourg es transformava en narradora apassionada de la seva vida sexual. Aquest diagnòstic nihilista troba ara, amb 'La casa de Jack', la seva expressió més salvatge i alhora acurada: un psicòpata assassí, obsessionat amb l’ordre i l’arquitectura, ens explica les seves malifetes una per una, mitjançant capítols que corresponen a cadascun dels seus crims. El cineasta s’identifica amb el personatge des del principi, mentre parla de la seva condició d’artista com si ell també fos un pertorbat, un perill per a la societat. Barreja de gore esbojarrat i extrem i de refinada pel·lícula d’autor, 'La casa de Jack' és un artefacte subversiu, en la gran tradició de Sade i Hitchcock. Al cap i a la fi, ens acaba transmetent que l’única obra d’art possible és la que prové del neguit i del dolor.

Hi haurà qui digui que 'High life' no és 'realment' una pel·lícula de ciència-ficció, ja que en el fons es tracta de la nova obra de Claire Denis, una de les autores més ferotges del cinema mundial. Però aquesta teòrica incompatibilitat només deixa en evidència els prejudicis de qui l’emet: el plantejament argumental –un grup de convictes és condemnat a tripular una nau espacial, amb la missió d’explorar els confins del cosmos a la recerca de recursos útils per a l’espècie humana– no deixa dubtes sobre el seu caràcter especulatiu. I, per altra banda, parlem d’un gènere amb una infinita capacitat per assumir mirades heterodoxes i sacsejos narratius. Rodant en anglès per primer cop en els seus 30 anys de trajectòria, Denis col·loca Juliette Binoche en una tessitura molt diferent de la dels agredolços anhels afectius d’'Un sol interior'. En aquesta ocasió, l’actriu és la pertorbadora metgessa encarregada de supervisar l’estat físic i mental dels reclusos, agafant com a objecte del seu desig un Robert Pattinson que converteix la seva mirada al·lucinada en una implosió d’intensitat. Interessada, com sempre, a mostrar el cos humà com una geografia de ferides i fluids, la directora de 'L’intrús' toca un nou cim del cinema físic, si bé ara el desig de les seves criatures no es projecta sobre un entorn reconeixible, sinó que té darrere seu un infinit buit còsmic.

Amb plena consciència de ser un biopic d’antiga escola, i alhora amb un discurs que no té ni un punt d’obsolet, la nova pel·lícula de Mimi Leder és un retrat de la jutge Ruth Bader Ginsburg i una crònica del seu camí cap al Tribunal Suprem dels Estats Units. Escrita pel nebot de Ginsburg, Daniel Stiepleman, amb un gran amor cap a la seva tia i un respecte immens per la lluita que va dur a terme en defensa dels drets de la dona, 'Una cuestión de género' ens recorda que les paraules, conseqüents amb els nostres actes, sí que poden canviar el món. Complaent però també inspiradora, en la línia de 'Figuras ocultas', ens mostra en el paper protagonista una Felicity Jones més decidida i segura que mai, acompanyada d’Armie Hammer, que interpreta  el marit pragmàtic i amorós que tothora sap fer-li costat.

No vull estripar-vos l’emoció de descobrir 'Dolor y gloria' per primer cop, i tot i així no em puc resistir a dir que aquesta és una de les pel·lícules més boniques he vist en molt de temps. Potser en la seva faceta més crepuscular, Pedro Almodóvar hi firma un film autobiogràfic, amb ecos de 'La ley del deseo' i de 'La mala educación', on Antonio Banderas interpreta el seu alter ego, perfectament caracteritzat, amb els cabells grisosos i rebels pentinats cap amunt, amb sabates esportives i polos de colors llampants. I també amb una hipocondria neuròtica, un dolor muscular constant que el deixa garratibat i l’enrampa, que li produeix espasmes, que fa que s’ennuegui. És a dir, un personatge presoner de la pròpia decadència. A partir d’aquí, els efluvis del record ens acaricien com una brisa entre les cortines. Tenim la imatge de les noies cantant mentre renten llençols vora el riu; la visió eròtica d’un jove nu, com sortit d’un poema de Lorca, entre els geranis; la mare que sargeix mitjons amb un ou de fusta en una estació de tren, de nit, mentre el fill dorm i a fora, al poble, se celebren les festes majors amb focs artificials. Tots aquests fantasmes acudeixen, de sobte, a la memòria com una pluja de pètals sobre la tomba d’un mort. Per tant, també es tracta d’un personatge assetjat per les seves fantasies, que vol saldar els comptes pendents. En efecte, 'Dolor y gloria' és la història d’un cineasta que, arribat a la seixantena, necessita reconciliar-se amb tots els seus pa

Amb 23 anys, després d’haver fet d’Elio a 'Call me by your name' i d’amant de Saoirse Ronan a 'Lady Bird', Timothée Chalamet ens ensenya una nova faceta, endinsant-se en un territori on cap altre actor de la seva generació no s’atreveix a trepitjar. Té aquell aire de Marlon Brando, el gest angelical de noi bonic que de sobte arrufa el nas, es violenta, ensenya les dents. Interpreta un nano modèlic, amb una carrera escolar brillant, que cau en una espiral de drogues: pastilles, metamfetamina... de tot. Subtil, l’actor es mou en els silencis, on s’ensorra, menteix i, a la vegada, dissimula. El veiem amb la mandíbula desencaixada, com un zombi enmig del campus, totalment col·locat. El veiem conduint sota el sol de Califòrnia, escoltant Neil Young a la ràdio del cotxe, sobri, i podem percebre com se sent d’insatisfet. I el veiem parlant amb el pare, Steve Carell, distanciant-se’n cada cop més. La pel·lícula funciona a la perfecció. Potser en alguns punts és massa òbvia en els seus postulats, però recrea molt bé el cercle viciós de l’addicció, amb notes d’orgull i desconfiança, i amb els consegüents conflictes d’identitat. El guió està basat en les memòries de David i Nic Sheff, pare i fill, que Felix van Groeningen adapta amb una rudesa que no fa concessions sentimentals i que deixa els dos actors amb les emocions al descobert.

Des que Martin Scorsese va fer 'Casino' i 'Kundun' no s’havia vist un canvi de rumb tan extrem com el de Jon S. Baird que, després de l’adaptació de 'Filth', s’endinsa a explorar l’amistat entre dos gegants de la comèdia com Stan Laurel (Steve Coogan) i Oliver Hardy (John C. Reilly). És un film farcit de nostàlgia per la indústria del cel·luloide i contratemps amb barrets, una cançó d’amor en to menor ideal per compartir amb l’àvia. Escrita per Jeff Pope, la història transcorre al llarg dels últims anys del duet, coincidint amb l’esgotadora gira que van fer per teatres britànics. Som al 1953 i el món prefereix nous talents com Abbot i Costello en comptes del seu slapstick. S’aprima el seu públic i les perspectives de futur del duet. Els protagonistes brillen: Reilly desafia el vestit dubtós i esdevé el paternalista Hardy, sempre obsessionat amb les coses bones de la vida. Coogan és la revelació: adopta les maneres de Laurel –aquella mania de gratar-se el cap–, carregat de matusseria i malenconia. Tots dos es fonen amb el personatge, en un exercici que evidencia hores de feina. Hi sentim diàlegs mítics, però encertadament no abusen de frases per a l’audiència nínxol. Shirley Henderson i Nina Arianda es posen en la pell de Lucille i Ida, les parelles del duet. La pel·lícula guanya vida quan els quatre són a escena, malgrat titular-se Stan & Ollie.

En Gabriel és un periodista que acaba de ser alliberat. Ha estat retingut a Síria, però això no ho veiem, perquè Maya no vol retratar aquest moment de violència, ni pretén mostrarnos com serà la vida d’en Gabriel en el futur. A Mia Hansen-Løve li interessa un moment de canvi, el temps del dol, el punt en què se solen situar les seves pel·lícules, com la magnífica 'L'avenir'. Com es filmen els canvis quan són invisibles i existencials? Amb un protagonista que transmet des del silenci i amb una pel·lícula que s’instal·la constantment en el trànsit. Primer, al metro de París. Després, recorrent la diversa geografia de l’Índia, on té lloc el viatge emocional.

Un nen petit, en Kun, gaudeix d’una infància feliç fins que neix la seva germana petita, Mirai. Quan veu que el nou nadó es converteix en el centre d’atenció dels seus pares, es torna cada vegada més gelós. A poc a poc, es refugia en si mateix. Al pati on li agrada arrecerar-se, hi creix un arbre genealògic màgic. Kun es troba de sobte transportat a un món fantàstic on el passat i el present es barregen. Un darrere l’altre, coneix la seva família a diferents edats: la mare, quan era petita; el besavi, com un jove enèrgic, i la seva germana petita, d’adolescent. A través d’aquestes aventures, Kun és capaç de descobrir la seva pròpia història.

La bogeria dels jocs d’escapada havia d’inspirar un film d’horror. I 'Escape room' va més enllà de la pel·li barata d'adolescents per fer caixa. Sis desconeguts reben una invitació per participar en un exclusiu escape room. I abans que puguin dir ‘l’home del quadre apunta al llibre’, s’adonaran que tenen sort si no hi deixen la pell. El director fa que la sang bombegi fort des de l’inici (i empresona el públic amb un concursant esclafat entre parets, sang i fetge a dojo). Sembla un espòiler, però un guió juganer sempre anirà un pas davant nostre. Aquí hi ha més d’un xic de 'Saw', però agraïm l’addició al subgènere de les de por que la gent no faciximpleries.