2 M'encanta
Guarda-ho

El TOP 5 de la cartellera

Aquestes són les pel·lícules que actualment es projecten als cinemes de Barcelona i que no us podeu perdre de cap de les maneres

1

Personal Shopper

Aquesta darrera i magistral pel·lícula d’Olivier Assayas no és un 'thriller' de terror. No hi busqueu ensurts ni sobresalts, per molt que hi aparegui fins i tot un fantasma. Allò que emprèn la Maureen –la noia nord-americana que treballa com a assistenta d’una diva europea a París, i que actua com a improvisada mèdium per retrobar el seu germà bessó recentment mort– és més una recerca personal que una història de suspens. Hi ha ambients barrocs i laberíntics, com en el cinema de Dario Argento. Hi ha conflictes existencials com en els films d’Ingmar Bergman. Hi ha realitats impenetrables com en els drames metafísics de Michelangelo Antonioni. Per alguna cosa Assayas va ser crític abans que director, i coneix la història del cinema de cap a cap. Però els seus treballs anteriors –sobretot la prèvia 'Viatge a Sils Maria', també protagonitzada per la gran Kristen Stewart– ja han demostrat que el seu estil no és mai ni feixuc ni pedant, i 'Personal Shopper' ho corrobora amb un enlluernant exercici de cinema en estat pur que inclou escenes memorables: un angoixant viatge en tren que modernitza Hitchcock, un assassinat en el qual les protagonistes acaben sent les habitacions d’un hotel sinistre, una trobada amb el fantasma tan terrorífica com emotiva… Maureen busca també reflexos, imatges que li retornin el sentit de la seva vida devastada. I Assayas sap que per mostrar això no hi ha art com el cinema.

Llegir-ne més
2

Correspondencias

Fins fa poc, el nom de Rita Azevedo Gomes era completament desconegut per a la major part de la cinefília espanyola. Les distribuïdores, els festivals i la crítica passaven de llarg de la directora portuguesa. Aquesta situació va començar a canviar quan Numax va estrenar 'La venganza de una mujer', una de les obres mestres més refulgents i incontestables que ha donat el cinema durant aquesta dècada. Ara, la distribuïdora gallega torna a apostar per ella, acostantnos al seu film més recent, 'Correspondencias', presentat al festival de Locarno l’estiu del 2016. En aquesta ocasió, Azevedo Gomes es proposa un repte de magnitud considerable: convertir la correspondència que van mantenir el poeta Jorge de Sena i l’escriptora Sophia de Mello Breyner Andresen durant els anys en què el primer es va exiliar a Amèrica a causa de la dictadura de Salazar. En comptes de reconstruir les cartes a través d’un relat de ficció clàssic, la cineasta opta per anar al moll de l’os que mantingué viva l’amistat entre els dos autors, quedant-se simplement amb les molt sentides paraules que aquests van escriure en les seves missives. Però les imatges de 'Correspondencias' converteixen aquest intercanvi epistolar a dues veus en una autèntica polifonia que viatja per escenaris dispars i passa de boca en boca, oferint tots els matisos d’aquest ball d’emocions íntimes, projectades amb tinta damunt d’un paper.

Llegir-ne més
3

Els dimonis

L’univers infantil també amaga la seva part fosca. El director canadenc Philippe Lesage debuta en la ficció amb aquesta pel·lícula, un exercici insà en què s’introdueix en els plecs de la consciència d’un nen i furga en la seva intimitat. Així posa sobre la taula temes com la formació de la pròpia identitat. Més de la meitat de la narració se situa a l’altura de la mirada d’un nano de 10 anys, en Felix, i a través dels seus ulls accedim no només a la visió que té de l’entorn, sinó també a les seves pulsions més instintives, a les pors i inseguretats i, sobretot, al despertar sexual. El director utilitza una perspectiva profundament inquietant a l’hora de retratar els personatges. Els situa en escenaris quotidians, on es pot percebre un perill constant, com si l’espectador estigués alerta que alguna cosa dolenta pot passar en qualsevol moment. Perquè hi ha un depredador que camina en llibertat. Aquesta és la cara més desassossegant i també terrorífica de la narració: la manera en què la innocència pot veure’s tacada per culpa d’una ment desequilibrada. El resultat és una pel·lícula gèlida en la forma, amb plans d’observació, en els quals es va creant una profunda incomoditat. El conjunt recorda el cinema de Michael Haneke, per la seva manera d’escodrinyar la rebotiga d’una societat malalta en la qual els nens continuen mostrant-se massa fràgils quan arriba el moment d’enfrontar-se a la fi de la infància.

Llegir-ne més
Advertising
4

La alta sociedad

Per entendre aquesta història, hem d’anar als orígens. Un bon dia, Bruno Dumont va trobar una col·lecció de postals amb imatges de la burgesia francesa que a principis del segle XX estiuejava a la badia de Slack. Entre collidors de musclos i guinguetes amb tendals ratllats de vora mar, hi apareixien dones amb faldilles llargues i pamela, creuant els aiguamolls a coll d’algun barquer de braços grossos, mentre el marit es distreia mesurant la direcció del vent, aixecant un dit llepat. Combinat amb un regust escatològic, va néixer 'La alta sociedad'. Fa tres anys, Bruno Dumont va rodar 'P’tit Quinquin', una minisèrie per a la cadena Arte, que començava amb la imatge d’un nen amb el nas xato i el llavi leporí que seguia amb la mirada el recorregut d’una vaca suïssa que flotava penjada d’un helicòpter. A Dumont li encanta recrear-se en l’exhibició de rostres estrafets, afectats de rictus muscular i tics nerviosos, esquenes geperudes i ganyotes exagerades. Totes aquestes malformacions li proporcionen un plaer còmic pervers. Per això 'La alta sociedad' té aquesta aparença de sàtira repulsiva, que porqueja. L’acció passa el 1900 i escaig al nord de França, en una regió de penya-segats. Bruno Dumont hi situa una història d’amor impossible, un idil·li d’estiu entre un pescador caníbal amb la cara molt llarga i una nena de casa bona que es vesteix de nen i es rapa el cap. Al voltant dels dos amants clandestins s’acumula un ventall de personatges grotescos que provenen de diferents caste

Llegir-ne més
5

Paraíso

Quan Polanski, no se sap si amb ironia, va dir que 'La llista de Schindler' era la primera pel·lícula polonesa de Steven Spielberg, potser pensava en una versió pasteuritzada de l’obra mestra inacabada d’Andrzej Munk, 'La pasajera', que va saber representar l’horror de l’Holocaust en dolorós blanc i negre i un exigent distanciament brechtià. A 'Paraíso', Andrei Kontxalovski ret un ambiciós homenatge a una tradició fílmica encetada per Wajda i Munk, col·locant els tres protagonistes –dos d’ells, un oficial nazi i una membre de la Resistència, enamorats en un camp de concentració– en un purgatori des d’on parlen a càmera, reconstruint amb el seu testimoni un melodrama esguerrat per la Història que ens interpel·la amb una fredor que glaça la retina. No hi ha suspens, perquè sabem quin lloc (un limbe) ocupen els personatges, i perquè el preciosisme de la fotografia, que ens podria recordar l’obra de Helmut Newton i 'L’ansietat de Veronika Voss' de Fassbinder, no sembla avenir-se amb el 'look' que esperem d’una cinta sobre l’Holocaust. No es tracta de glamuritzar la xoà sinó de representar-la en tota la seva alienació, la que fa que un nazi cregui que la ideologia de Hitler és un paradís perdut que pot donar cabuda fins i tot a la passió per qui ha d’exterminar. Kontxalovski demostra així que encara hi ha maneres diferents d’apropar-se a l’Holocaust, encara que sigui des d’una òptica tan estimulant com polèmica.

Llegir-ne més

Més pel·lis que ens agraden

Z, la ciudad perdida

Aquest és un relat de conquestes impossibles, d’aventures insensates que limiten amb l’abisme dels inferns. James Gray, el director de 'Two lovers', ens explica la història de Percy Fawcett i la seva obsessiva recerca d’El Dorado, aquella Arcàdia imaginària que es deia que brillava com una aurora boreal en un racó perdut de la selva amazònica. És el somni d’un individu, un militar sense cap medalla a la casaca, que decideix depurar l’ànima embarcant-se cap a terres verges.En el coratge del seu heroi hi ha un reflex dels 'holy fools' de Herzog, d’aquell Klaus Kinski que navegava riu amunt per la jungla, esquivant les fletxes dels indígenes, arrossegant una tripulació tocada de mort. I també és cert que el posat d’explorador romàntic és el d’un Barry Lyndon que, encegat per la cobdícia, es crea un camí cap a la perdició. Però, alhora, el personatge té unes ànsies científiques de trobar la veritat sota el mite, com aquell primat de Plató que es va escapar de la caverna desmarcant-se del ramat.De cacera a Anglaterra o lluitant a la batalla del Somme, entre la boira que engoleix els cadàvers dels soldats refredant-se a les trinxeres, l’explorador entrelluca les palmeres d’aquell paradís feréstec on juga un pols amb una natura salvatge que amaga perills invisibles. Gray concep el film en forma de tríptic: tres parts que corresponen a les tres expedicions que Fawcett va liderar, bregant amb tribus de caníbals que rostien els cossos dels seus paisans per xuclar-ne l’ànima, amb panter

Llegir-ne més

Las confesiones

Roberto Andò està decidit a trobar la fórmula per aconseguir l’equilibri just entre la sàtira de desafiament polític i l’espectacle cinematogràfic, amb ganxo per al públic. De fet, va estar molt a prop d’aconseguir-ho amb 'Viva la libertad', on la fuga d’un primer ministre era maquillada quan el substituïen pel seu germà bessó, un filòsof d’idees incendiàries. Ara ho torna a intentar amb 'Las confesiones', on recupera l’actor protagonista d’aquell film –Toni Servillo, el Jep Gambardella de 'La gran bellesa', tot ell carisma tranquil– perquè encarni un monjo que és convidat a una cimera del G8 i que, accidentalment, es converteix en la darrera persona que va veure viu el director del Fons Monetari Internacional. La desaparició d’aquest personatge és el detonant d’una intriga que pren la forma de thriller contemplatiu, on la denúncia dels abusos que cometen els líders d’Occident va de la mà del misticisme. Això rebaixa l’acidesa, però també és cert que du la proposta a territoris inesperats.

Llegir-ne més

Pieles

“Un de nosaltres!”, cridaven amb la copa alçada els 'freaks' de Tod Browning davant la mirada d’horror d’una bella mesquina. El brindis era un ritual de pas per celebrar l’ingrés de la donzella a la secta de l’anomalia, malgrat que allà l’únic monstre era ella, la que s’autoproclamava ‘normal’. L’òpera prima d’Eduardo Casanova, que sembla homenatjar les fotos de Diane Arbus passades pel filtre colorista del cinema de Pedro Almodóvar, parla, com 'La parada de los monstruos', de les dificultats per definir la normalitat en una realitat moralment deforme. Si tenim en compte que un dels curts més justament cèlebres de Casanova es titula 'Eat my shit', no cal que ens espantem quan vegem el 'dramatis personae' de 'Pieles'. Una noia amb cara de cul, literalment, i una prostituta sense ulls en són un bon aperitiu. Quina pel·lícula més estranya! Primer sembla un film de David Lynch, després un melodrama desbocat a la manera de Fassbinder i finalment un John Waters domesticat. Qualsevol diria que Casanova vol provocar peti qui peti, però l’obvietat del seu missatge i la frontalitat de les seves imatges fan de 'Piele's una pel·lícula d’una sinceritat esfereïdora. Per una banda, és admirable la seva capacitat de risc; per l’altra, és pertorbadorament naïf. I és així com la pel·lícula ens obliga a identificar tot allò de monstruós que hi ha en la nostra quotidianitat, i viceversa, tot allò de normal que hi ha en les nostres perversions.

Llegir-ne més
Advertising

American Pastoral

Ewan McGregor debuta com a director adaptant la novel·la més incendiària de Philip Roth, i per justícia poètica la seva estrena coincideix amb el cop de porta de Donald Trump a l’Acord de París. American pastoral és una tragèdia rural ambientada en l’era de Lyndon B. Johnson, quan les revoltes populars per la guerra del Vietnam calaven foc als carrers de Nova York, i la policia responia disparant a matar. I, sobretot, és la història d’una família modèlica que es veu reduïda a cendres. Podríem pensar en els grans melodrames de Douglas Sirk, que als anys 50 retrataven a la perfecció els prejudicis de les classes altes. Podríem pensar sobretot en el final d’'Imitació de la vida', en què una noia vestida de negre s’obria pas plorant entre la multitud per tirar-se a sobre d’un cotxe funerari i implorar-li un perdó pòstum a la mare morta. També la novel·la de Roth tracta d’una filla renegada, que s’escapa de casa i deixa enrere uns pares desolats en una granja de Newark. Per McGregor, interpretar el personatge de Swede Levov era una aspiració que cultivava des que es va publicar el llibre ara fa vint anys. Ell mateix es va ocupar de promocionar el guió de John Romano de despatx en despatx, però ningú no hi va donar llum verda i, finalment, va decidir fer- s’ho solet. Potser això explica les mancances del producte, que es consumeix a si mateix amb una combustió excessiva, que ofega el pòsit psicològic. I, tot i les seves virtuts, ens obliga a recordar el tòpic en aquest cas cert que

Llegir-ne més

Wilson

Sortin de les vinyetes de Daniel Clowes, les desafeccions quotidianes de l’entranyable Wilson abandonen la seva essència pictogràfica i arriben a la gran pantalla, en una pel·lícula d’acció real que no és, ni de bon tros, tan brillant. Woody Harrelson dona vida a l’outsider simpàtic de les historietes, amb una expressivitat insòlita, pròpia de la caricatura de línia clara. És com si fes honors al passat del personatge, com si ens volgués recordar que, abans d’un tipus de carn i ossos, va ser una il·lustració. Per desgràcia, durant la seva transformació, Wilson perd aquell caràcter àcid i inoportú que tenia en l’original –amb tendres excepcions, com quan mira el penis a l’home que pixa a l’urinari del costat–. Si els que vam adorar la novel·la gràfica ens arrenquem la mitomania de les retines, no hi trobarem gaire cosa més que un d’aquells productes del cine indie que tant agraden al públic de Sundance, i que pocs cops tenen una factura tan fresca i informal com ens volen fer creure.

Llegir-ne més

Estrenes de la setmana

Wonder Woman

Hi ha moltes raons per les quals direm que aquesta és una pel·lícula important. La principal és que recorre a l’imaginari de la DC Comics per reivindicar la figura de la dona dins de l’univers dels superherois, on la quantitat de testosterona sempre ha resultat aclaparadora. Els codis del blockbuster es posen al servei d’un missatge clarament feminista, seguint l’estela de productes com Jessica Jones, i portant-la fins a les últimes conseqüències. Dos aspectes del procés creatiu avalen el missatge. El primer, que triessin una dona directora perquè es posés al capdavant d’una superproducció d’aquestes característiques (gairebé una fita en l’actualitat). El segon, que apostessin per una actriu desconeguda per donar vida al personatge principal. Esclar que, bones intencions a banda, tots aquests esforços haurien estat inútils si haguessin acabat resultant en una cinta fallida. Però Wonder Woman és tan potent i vigorosa com la seva aguerrida protagonista. Té personalitat i és agosarada, elements gens freqüents en aquests films que sempre es dissenyen amb tiralínies. Barreja els gèneres com li dona la gana, es diverteix passant de la trama d’espies clàssica al deliri kitsch, de la fantasia psicodèlica a les aventures mitològiques. Té un punt anàrquic de necessària rebel·lia, que li escau de meravella a l’hora de barrejar els ingredients d’un còctel tan enèrgic com efervescent. La cineasta Patty Jenkins ha aconseguit, al costat de l’actriu Gal Gadot, construir una pel·lícula en la

Llegir-ne més

La película de nuestra vida

Una casa familiar, com una gàbia d’arnes i llençols vells, retalla el cel d’estiu. En la seva òpera prima, Enrique Baró escruta els racons d’aquesta fortalesa, mentre deixa que les parets ens parlin. Dels armaris en surten àlbums de fotos, que retenen les ombres del passat com una col·lecció de papallones enganxades amb agulles. Els llibres d’Enid Blyton i altres aventures juvenils publicades en rústica se’ns apareixen com les ruïnes del paradís perdut que algun nen amb els genolls pintats de iode per alguna caiguda amb bicicleta s’hi va deixar oblidades. Ara només hi queden tres homes, fill, pare i avi, sentinelles de tres edats que fan ronda de nit i escombren la pols. A les golfes, una òliba esgarrapa el terra amb les urpes. Al jardí i a la piscina, els fantasmes es belluguen com cuques de llum que traginen bocins de memòria.

Llegir-ne més

Selfie

Fent servir el simulacre d’accés total que permet el fals documental, 'Selfie' mostra la caiguda lliure del fill d’un ministre acusat de corrupció, que acaba compartint pis amb un immigrant i un activista 'indignat'. La pel·lícula pretén jugar amb l’absurd de la presència de les càmeres, però acaba traint el dispositiu de manera arbitrària, i anul·la la cruesa del format donant a la imatge una il·luminació tova, més pròpia de l’estètica publicitària. En qualsevol cas, se li ha de reconèixer l’encert de posar nom (i rostre) als cercles polítics 'peperos' i 'podemitas' on transcorre la funció, tot i que comptar amb el vistiplau dels partits posa en entredit el poder càustic de l’obra, sobretot en un país on qualsevol mem està amenaçat per la llei mordassa.

Llegir-ne més
Advertising

La casa de la esperanza

Des que Spielberg va fer 'La llista de Schindler' s’ha creat certa tendència en els drames amb la Shoah com a teló de fons que centra el protagonisme en aquelles persones que van arriscar la seva vida per ajudar ciutadans jueus. 'La casa de la esperanza' es basa en el llibre 'La casa de la buena estrella' de Diane Ackerman a l’hora de rescatar les figures de Jan i Antonina Żabiński, els responsables del Zoo de Varsòvia que van salvar centenars de jueus mentre la capital polonesa era en mans dels nazis. Lloable tasca que la directora Niki Caro presenta des d’una perspectiva en excés simple, plana i ensucrada. Antonina, el personatge encarnat per Jessica Chastain, els animalons que tant estima i les seves penúries, sobretot a l’hora d’esquivar les atencions d’un caporal alemany, cobren una presència excessiva en comparació amb els horrors que estaven vivint les persones a les quals ajudaven. Sembla que pel fet de tenir una protagonista dona, Caro s’hagi sentit obligada a afegir un to més edulcorat a un tipus de film al qual no li escau aquest registre.

Llegir-ne més

Maudie

No entenc per què la majoria de biopics que retraten una figura artística insisteixen, en: primer, fixar-se més en els fets que en la mateixa obra del geni en qüestió, i segon, introduir una història d’amor que faciliti l’emotivitat. A 'Maudie. El color de la vida' es donen aquests dos fets. Que la història de Maud Lewis, pintora folk que visqué apartada de la societat i de tot allò que es coneix com a normalitat, es fixi en la seva relació amb l’ermità Everett Lewis té un cert sentit. 'Maudie' retrata dos personatges marginals, com ho són, per exemple, la majoria dels protagonistes del rebel sense causa Nicholas Ray. 'Maudie' no té, però, aquell gust per la forma. Ni el de Maud Lewis, pintora radical en la seva senzillesa. Esclar que és millor no complicar-se la vida, i fer una cinta que sembli una biografia treta de la Viquipèdia. Quan, al final, veiem les imatges reals de Maud i Everett, somrient, ens preguntem per què els actors, Sally Hawkins i Ethan Hawke, tenen tota l’estona el gest torçat. A 'Maudie' li falta ànima, li falta aquest color de la vida que diu el seu títol.

Llegir-ne més

El invierno

Debut en la direcció de l’argentí Emiliano Torres, 'El invierno' és una mena de 'western' patagònic protagonitzat per un grup d’homes que treballen esquilant ovelles i pel paisatge agrest i feréstec en el qual sobrevieuen. La peripècia del treballador ja al final de la seva vida laboral s’entrecreua amb la del jove que comença la primera temporada de feina, ambdós solitaris i misteriosos, estranyament atrets l’un per l’altre. I la deriva del film, callada i tortuosa, distant i fragmentària –de sobte s’abandona un personatge per l’altre, sense gaire explicacions— el converteix mica en mica en una faula elíptica i lacónica, que de vegades adquireix una força prou convincent i emotiva. Lamentablement, la part final resulta més aviat solemne i mimética, alhora que acaba transformant 'El invierno' en una pel·lícula més previsible del que semblava.

Llegir-ne més
Advertising

Hermanos del viento

Gerardo Olivares ens té acostumats a pel·lícules que es troben a mig camí entre el documental i la ficció. Històries on els animals, el paisatge i els humans es barregen de forma harmònica. Amb 'Hermanos del viento' va una mica més enllà. La història d'en Lucas, el nen solitari i trist, i l'Abel, el pollet d'àguila expulsat del niu, podia haver estat un melodrama amb factura Disney. Olivares, gràcies a la col·laboració en la pel·lícula del documentalista Otmar Penke, aconsegueix que les imatges que veiem –i sobretot del punt de vista de l'àguila– siguin tan creïbles, que fins i tot li perdonem l'eterna i constant idea de menjar o ser menjat. En aquest cas, és molt més important l'aprenentatge dels dos germans del vent per ser lliures. Lliures del passat, lliures en la naturalesa.

Llegir-ne més

Mi vida entre las hormigas

“Qui té por de la solitud després d’haver viscut", diu, sentenciós i somrient, Jorge Martínez, líder indiscutible d'Ilegales i autèntic protagonista d’aquest documental que, a cop d’entrevistes i imatges d’arxiu, pretén signar la biografia definitiva d’un músic iconoclasta. És un tipus capaç de llançar frases lapidàries que semblen escrites per Blas de Otero i tot seguit li clava un cop de puny a qui s’atreveixi a trepitjar-li els cordons de les sabates. La carismàtica singularitat de Martínez sosté el visionat de 'Mi vida entre hormigas', que cau en el parany de preferir la quantitat –per què els talls dels entrevistats no duren més de vint segons?– a la qualitat, i que té tota la pinta d’un reportatge televisiu concebut per a una nit temàtica de La 2.

Llegir-ne més
SI T’HA AGRADAT, REGISTRA’T I REP LES NOSTRES RECOMANACIONS!

Comentaris

5 comments
Taniarole
Taniarole

Ho sento però el final de Babdook és original però penós. No faré spoilers però posar-li 4 estrelles, en la meva opinió, és fer-ne un gra massa.

Montserrat Olivella Nadal
Montserrat Olivella Nadal

Llegint el comentari que feu de la pel.licula HER no l'aniria a veure en absolut. Trobo que és un comentari vulgar, intrascendent, frivol, sense contingut ni cinematogràfic ni ideològic. Crec que és una pel.licula que plantega moltes incògnites, de relació interpersonal, de solitut, de relació amb la tecnologia....té moltes lectures, que val la pena no desperdiciar. La recomano molt a tothom que tingui curiositat per l'intensitat i necessitat de relacions humanes..

CAROLINA
CAROLINA

Una peli que sorprèn: terriblement gore et deixa amb la boca oberta quan inserta tocs d'humor negre del més genial, rebaixant de cop la tensió acumulada. Per mi dins del top 10 de les pelis de por actuals. La paraula és DIFERENT.

Júlia
Júlia

Mud esteu segurs que es una de les imprescindibles!? la imatge, realització...molt bé però el guió fluixet no? a mi em va aborrir molt!! no recordo haver patit mai tant veient una pelicula!!!

Salva  L
Salva L

@Montserrat Olivella Nadal 

Hi estic totalment d´acord, no hi pensava anar veient la ressenya. M´hi va convèncer una amiga. I vaig sortir mès que satisfet. No es tant el guó si no tot el que diu sense dir, i que és moltissim. l´ha recamano de totes totes. TimeOut