El TOP 5 de la cartellera de cinema

L'òpera prima de la cineasta Belén Funes parteix d’un curtmetratge previ, 'Sara a la fuga', que girava al voltant d’una adolescent que vivia en un centre d’acollida i que no veia el seu pare des de feia anys. A 'La hija de un ladrón', la Sara s’ha fet gran i és una jove que acaba de tenir una criatura. Però segueix sola. Ha de fer-se càrrec del germà, de protegir-lo de la mala influència del pare, que acaba de sortir de la presó. Ha de treballar i ha de batallar amb tots els problemes econòmics sense ajuda.

A les acaballes del segle XIX, el cas Dreyfus va sumir França en el caos. En una escala menor, aquest thriller històric de Roman Polanski va tenir un efecte similar al Festival de Venècia. El debat sobre si Polanski, que s’enfronta a càrrecs per haver mantingut relacions sexuals amb una menor als anys 70, hauria de seguir fent cine va revolucionar el jurat que presidia Lucrecia Martel. I el fet que ara hagi dirigit una pel·lícula sobre un home jueu que va ser injustament condemnat per l’opinió pública no apaivagarà la situació.

Com que si no fos així seria insuportable, Noah Baumbach comença el seu agitat drama sobre un divorci en un to tendre i amable. Coneixem la Nicole (Scarlett Johansson) i en Charlie (Adam Driver), un matrimoni de Brooklyn que té un fill, a través d’una conarració de la història que es barreja amb breus imatges de moments de la seva vida urbana. Tot i que es descriuen mútuament com a altruistes, ens confessen que també són increïblement competitius. Com era d’esperar, la trama recau en aquest últim atribut. 

Un advocat en pràctiques es dedica a ajudar condemnats a mort en aquest emotiu drama basat en el treball del jurista Bryan Stevenson. Molt en forma, Michael B Jordan (Creed, Black Panther) fa d’aquest jove graduat de Harvard que ofereix els seus serveis legals gratuïts a homes com Walter McMillian (Jamie Foxx), sentenciat a mort per l’assassinat d’una dona blanca a Alabama el 1986. Com més avança la investigació, més absurda sembla la ‘prova’, però s’haurà d’enfrontar a l’oposició de policies racistes i fiscals.

És la rialla el que t'atraparà primer: entre el cloqueig d'una gallina i el so d'un ratllador, el riure de Phoenix fa pensar en un voltor dins d'una liquadora. Us ressonarà a l'oïda fins molt després del 'The End' que tanca aquesta relectura inigualable, ombrívolament divertida i brillantment visceral del supermalvat de DC. Aquesta és una visió amb aires de malson centrada en el del capitalisme d’època tardana (possiblement la millor pel·lícula de terror social des de 'Get Out') i la interpretació Phoenix és magnètica.

Inquietant i retorçada, la nova pel·lícula del coreà Bong Joon-ho combina l’excel·lència cinematogràfica amb un missatge polític d’allò més punyent. Camuflat en el relat d’una invasió domèstica trobem un autèntic drama sobre rols socials i màscares, sobre la hipocresia i l’educació. El director de 'L’hoste' i 'Trencaneu' ja ens té acostumats als seus jocs subversius amb els codis dels gèneres.

No vull estripar-vos l’emoció de descobrir 'Dolor y gloria' per primer cop, i tot i així no em puc resistir a dir que aquesta és una de les pel·lícules més boniques he vist en molt de temps. Potser en la seva faceta més crepuscular, Pedro Almodóvar hi firma un film autobiogràfic, amb ecos de 'La ley del deseo' i de 'La mala educación', on Antonio Banderas interpreta el seu alter ego, perfectament caracteritzat, amb els cabells grisosos i rebels pentinats cap amunt, amb sabates esportives i polos de colors llampants.

Vestida amb un xandall, amb cabells peroxidats i una pila de moviments brutals, la ballarina Ema (Mariana di Girolamo) esclata a la pantalla com una bengala en el fantàstic, atrevit i profundament humà drama de Pablo Larraín. A Valparaíso, l’Ema i la seva parella, el coreògraf Gastón (Gael García Bernal), han adoptat en Polo, un nen colombià de 6 anys. Però la relació no està preparada per a les responsabilitats del matrimoni, i molt menys per a la paternitat. Quan en Polo, en una enrabiada, fa que la germana de l’Ema es cremi greument, decideixen tornar-lo. És el tipus de situació xocant que penses que conduirà tot el film –i a un nivell subconscient, ho fa–, però Larraín no està interessat en el realisme social ni en les dinàmiques de la família nuclear. El que persegueix és el viatge de l’Ema: una odissea que porta aquesta dona complexa, valenta i emocionalment oberta, primer a la crisi personal i després a l’alliberament.    Ema és també una pel·lícula sobre la dansa (en concret, la dansa contemporània i el reggaeton) com a expressió dels desitjos i de l’amistat femenina. Larraín es desfà de la gramàtica dels films ortodoxos i, per uns moments, el converteix en un vídeo musical, quan ella i la seva colla es perden pels carrers, les pistes de bàsquet i els parcs de la ciutat. L’oceà Pacífic és el teló de fons sense fi. És càlid i eufòric: una imatge de la llibertat pura.

De la repetició emana la diferència. Si poses 'Sobre lo infinito' al costat de la resta de pel·lícules del suec Roy Andersson, totes s’assemblen com una gota d’aigua: una col·lecció de vinyetes dissenyades pel germà bessó de Tati i Lynch, un Samuel Beckett de línia clara, l’àlbum familiar d’un manierista que creu que la vida és trista, cruel i commovedora. I aleshores, buscant les rimes i els ecos, apareixen les sorpreses: perquè en el pot petit sempre hi ha la bona confitura, i aquí les anècdotes són esperonades per la narració oral, que passa pàgina per pàgina d’un llibre de contes que duren un vers. Hi ha, doncs, l’estructura, que de vegades sembla aleatòria, que atorga la veu en off d’una possible Xahrazad, com si llegíssim una edició de butxaca de 'Les mil i una nits', que arrenca amb una parella d’enamorats volant per sobre d’una ciutat devastada; continua explicant la crisi de fe d’un capellà que es consola xarrupant alcohol; s’atura en un dia plujós, quan un pare, en un gest molt bonic, li corda la sabata a la seva filla sense importar-li mullar-se, i no tem visitar Hitler al seu búnquer ni un èmul de Jesús carregant la creu per un carrer grisós. La pel·lícula podria durar fins a l’infinit, perquè infinita és la gràcia mundana amb què Andersson és capaç de convertir un moment trivial en una petita epifania, o un instant èpic en la posada en escena d’un gest absurd. Mai el nihilisme havia resultat tan tendre.

Un advocat en pràctiques es dedica a ajudar condemnats a mort en aquest emotiu drama basat en el treball del jurista Bryan Stevenson. Molt en forma, Michael B Jordan (Creed, Black Panther) fa d’aquest jove graduat de Harvard que ofereix els seus serveis legals gratuïts a homes com Walter McMillian (Jamie Foxx), sentenciat a mort per l’assassinat d’una dona blanca a Alabama el 1986. Com més avança la investigació, més absurda sembla la ‘prova’, però s’haurà d’enfrontar a l’oposició de policies racistes i fiscals. Es tracta d’una història inspiradora explicada d’una forma tradicional, amb paraules clares per assegurar-se que el públic rebi el missatge alt i clar. La mà ferma del director Cretton ('Les vides de la Grace') rep l’ajuda d’un elenc fort que manté el to just de sentimentalitat. Les injustícies frustrants i una prolongada escena d’execució fan que no sigui un film fàcil de veure, però en última instància és commovedor i defensa apassionadament la justícia, la comunitat i l’amabilitat, aspectes bastant oportuns.

Després de veure el thriller legal 'Aguas oscuras' et costarà recordar-la. Voldràs agafar-te a alguna 'killer line' d’aquest film on Mark Ruffalo interpreta l’advocat Rob Bilott, que es va enfrontar al gegant químic contaminador DuPont. No arribarà, però barrinaràs: qui ha dirigit Aguas oscuras, conduint el guió cap a gastades discussions d’oficina i disputes matrimonials de clixé? Ha estat Todd Haynes, l’indie radical rere Velvet Goldmine, Lluny del cel i Carol? L’última revelació fa més mal, perquè Aguas oscuras sembla una versió més estúpida i literal d’un concepte que Haynes ja va explorar de forma brillant el 1995 a Safe. Ruffalo, buscant un matís de consternació gruixuda que s’acabarà agreujant (on és el tipus de Spotlight?), aprèn sobre vaques amb tumors. La seva esposa, Sarah (Anne Hathaway, desaprofitada), va ser advocada: explotarà com una mena de fusió Douglas Sirkiana? No. Tots odiem la destrucció ambiental; és valuós tenir pel·lícules al respecte i aquesta funciona prou bé, però deixem que les facin cineastes amb menys talent.