El TOP 5 de la cartellera de cinema

Gairebé 25 anys després del seu debut cinematogràfic, els nostres amics tornen a 'Toy story 4', una pel·lícula carregada d’esperança que plasma la complexitat de la lleialtat i l’autoestima, sempre amb humor i calidesa. Aquesta vegada, Woody, Buzz, Jesse i la resta són propietat d’una nova nena, Bonnie. També hi ha un membre nou, Forky, una forquilla-cullera amb poca autoestima a qui Woody instrueix sobre la seva existència com a joguina. 'Toy story 4' no uneix tots els punts, però la sinceritat acaba justificant la seva existència. Aquestes pel·lícules sempre són més que una simple capsa de joguines.

La nova pel·lícula de Carlos Reygadas és un 'Secrets d’un matrimoni' de l’era del poliamor, on hi ha un ferotge estudi de la masculinitat en crisi. És una masculinitat molt singular, en el sentit que és el mateix Reygadas qui assumeix el paper protagonista, en un interessant exercici d’autoficció enamorat del temps real que mai no s’acovardeix davant les temptacions de l’autoindulgència. D’això també tracten les tres hores de 'Nuestro tiempo': de qüestionar el narcisisme del creador, de desmitificar el seu control sobre la realitat a partir d’un elogi de la irracionalitat.

Agafant els moments àlgids d’un musical de la Metro-Goldwyn-Mayer i emparellant-los amb els moments baixos d’un drama sobre addiccions, Rocketman és una turbofantasia rock sobre els 40 primers anys de vida d’Elton John, interpretat per Taron Egerton. La dirigeix Dexter Fletcher, també involucrat a 'Bohemian rhapsody', però qualsevol sospita de semblança desapareix aviat, amb coreografies vibrants interpretades amb imaginació i amb instants de cinema al·lucinants. El relat no ensucra ni es recrea en els clixés de les drogues ni de la sexualitat i, en definitiva, té molts més encerts que errors.

No et cal ser un gran amant del western per gaudir d’aquesta burleta història fronterera. Sí, hi teniu tirotejos i 'saloons', però el primer film de parla anglesa d’Audiard és més aviat una road movie de dos bessons com gat i gos, que per casualitat fan de caçarecompenses. Emotiva i contemplativa, però amb diàlegs secs i punyents. Imagineu-vos una 'Huida a medianoche' amb el cul encetat pel cavall, i ja hi sou. Tenen un encàrrec: matar Hermann Warm (Riz Ahmed), un químic amb una fórmula nova per refinar or (que ja ha detingut i vol entregar Jake Gyllenhaal, qui fa de detectiu). Aquesta és la teoria. A la pràctica, pessiga la novel·la de Patrick deWitt per dibuixar –de manera preciosa– un quartet de personatges antitètics: la tristesa que habita Gyllenhaal –que cita Thoreau– contra la fe en la humanitat de Warm. En contraposició, els germans representen el clàssic Far West, fotent clatellots i brandant revòlvers. Us costarà reconèixer- hi el director del drama presidiari 'Un profeta'. Tot i l’amuntegament de cadàvers, és una peça més lluminosa que els onírics drames socials precedents. Per ser novell en el gènere –o potser per això– Audiard aporta intel·ligència i frescor als tirotejos. Potser és un film violent, però no massa gràfic: despatxen els dolents de lluny, i el moment que regira més l’estómac ve de mans d’un cirurgià, no pas d’un pistoler. Prepareu-vos.

Parabellum: prepara’t per a la guerra. Qualsevol amb mig curs de llatí us explicarà el subtítol. Tot i que no cal: en aquestes glorioses ximpleries de 'kungfu' i metralleta ('gungfu?') la guerra ja hi és i dura tota la pel·li. Potser altres prefereixen Keanu Reeves quan parla; per mi és més efectiu quan es mou. L’ombrívol assassí John Wick ha esdevingut la marca de la casa, i ha depurat 'Speed' i 'Matrix' en una mena de John Woo refinat. Sicaris de la màfia van matar el seu pitbull a la primera (i fa temps que crien malves, esclar). I tot i que la nova aventura té els ganxos habituals –Ian McShane com a propietari d’hotelet perepunyetes, Halle Berry com a mestressa de gossos que et mosseguen l’entrecuix...– cap és rival per a l’atracció principal. Som aquí per les rigoroses i coherents baralles, responsabilitat del director Chad Stahelski (doble i coreògraf de Reeves de tota la vida). 'Parabellum' agafa l’estilàs d’acció trencamiralls del segon film i l’accelera, amb un nivell de massacre de tres rombes delirant. El pont de Manhattan és el lloc perfecte per a un duel a espasa sobre motocicleta. Posa Wick sobre un cavall i és més amenaçador que John Wayne en un dia rondinaire. En una batalla, tiren tants ganivets que fan servir un cadàver de coixinet de sastre. Som en l’edat daurada... d’alguna cosa. Sisplau, no m’ho feu dir.

Si més no resulta curiós que el cinema s’hagi acostat al règim del terror de Pol Pot a Cambodja des d’una perspectiva obliqua o al·legòrica, exemplificada per les obres de reconstrucció d’imatges 'absents empreses per Rithy Panh. Amb Funan, Denis Do se suma a aquesta llista, si bé fent servir una estratègia diferent de la no-ficció: el director traça una animació de línia clara per rememorar amb serenor i distància els dies en què els Khmers Rojos van ocupar Phnom Penh, i van expulsar la població de la ciutat. Però ni la netedat del dibuix, ni la puntual bellesa del paisatge minva la duresa de les situacions, sempre suggerides, mai mostrades

Només cal veure el pròleg, on la musa de Fassbinder Ingrid Caven canta enmig d’un paratge natural que sembla sorgit d’una tela renaixentista, per saber que 'La portuguesa' és una (molt) bona pel·lícula. No en va, darrere la càmera trobem Rita Azevedo Gomes, algú que té cura de les imatges no amb finalitats esteticistes, sinó per la convicció senzilla i pura que la feina del cineasta consisteix a agafar perspectiva i observar com el pla s’omple i es buida de llum i de vida. Cada enquadrament és un esdeveniment de composició i profunditat de camp, on es construeix el retrat d’una dona (Clara Riedenstein, una de les revelacions juvenils de 'John From') que espera que el marit torni de fer la guerra.

El youtuber Wismichu va revolucionar el festival de Sitges presentant una pel·lícula que constava d’una única situació repetida en bucle. El que no sabíem és que tot formava part d’un documental sobre el procés d’elaboració d’aquest film que al mateix temps estava filmant Carlo Padial i que ara ens arriba. Una multitud de temes el recorren: la (des)informació contemporània, la fama en els temps d’internet, les imparables mutacions de l’audiovisual… I el personalíssim estil amb què Padial va de la no-ficció al relat, de YouTube a Twitter, el converteixen en un testimoni perplex d’aquests temps en què les coses canvien dia a dia… per tal que tot segueixi igual.

Alguna cosa no funciona en aquest 'remake' desafortunadament poc màgic de l’imaginari d’'El rey león', una pel·lícula hiperrealista i digitalment creada fins a l’últim bigoti de la barbeta de Simba. Us molestarà suaument o us provocarà calfreds. Per descomptat, encara té l’essència d’'El rey león', una peça robusta derivada d’un 'Hamlet' convertit en teatre musical, aquí servida amb un 100% més de Beyoncé, cosa que mai és dolenta. Les pel·lícules d’animació de Disney sempre han estat invitacions a somiar amb més força que la natura; fins i tot quan aneu a un dels seus parcs temàtics us sotmetreu al fingiment. Aquesta nova versió és una invasió del món real i els seus personatges són com trofeus de peluix penjats a la paret. Són realistes, sí, però d’alguna manera no tenen vida. La sinceritat d’'El rey león' –molt ben expressada en el poderós himne 'Can you feel the love tonight', cantat per Beyoncé i Donald Glover– ha envellit millor que cap altra de les ensucrades pel·lis de Disney, i compta amb el subratllat brillant de la música de Hans Zimmer. Però aquesta raresa digital que impregna tota la pel·li aviat ho emmascara tot. Sempre amb esforç i desesperació per impressionar, 'El rey león' pot servir com a substitut virtual d’una vista al zoo, però esperem que mai no substitueixi la versió original, el seu avantpassat del 1994, que era un passaport cap a un indret, de lluny, més sublim.

Lluny de ser una crònica de la massacre que un terrorista d’extrema dreta va provocar en un campament juvenil noruec el juliol del 2011, aquest nou llargmetratge d’Erik Poppe proposa una història de ficció basada en aquells fets reals. Veiem una adolescent a la recerca de la seva germana un cop començat el tiroteig. I el seu recorregut ens és mostrat en un pla-seqüència en temps real que deixa agosaradament fora de camp tant l’assassí com la major part de les víctimes. El resultat és més un esgarrifós film de terror que no pas un exercici naturalista o una reflexió política, però no deixa de proposar una metàfora devastadora respecte al gènere. Ara ja no és cap psicòpata de fireta el que persegueix la nostra final girl. Ara la cosa va de debò.

Tota història d'amor juvenil porta implícita una detonació d’efecte retardat amb la forma de la ruptura o del rebuig. És aquest moment de tristesa oceànica el que interessa a Philippe Lesage, que a 'Génesis' mostra la iniciació en el desencant de dos germanastres, en Guillaume i la Charlotte, que segueixen trajectòries diferents però amb ecos reveladors. El cineasta comunica la seva desorientació amb les paraules justes i gestos que no carreguen les tintes ni tan sols en els instants més terribles. I com si es tractés d’un relat curt inclòs després d’una novel·la, afegeix un tendre epíleg en un campament d’estiu, narrativament independent però emocionalment afí, on recupera el protagonista d’una pel·lícula anterior, 'Els dimonis'.

Just un any després del centenari del seu naixement, homenatgem de nou Ingmar Bergman de la mà de Margarethe von Trotta, que ressegueix els seus passos per París, Suècia i Alemanya amb la participació de familiars, col·laboradors, admiradors i fins i tot algun escèptic en una aproximació íntima que sospesa la importància del seu llegat. Olivier Assayas hi recorda fins a quin punt va obrir les portes a la modernitat gràcies a, entre d’altres coses, com va canviar el paper de les dones a la pantalla. I el documental de fet fa palès que potser cap altre cineasta ha despertat l’admiració conscient i compartida de tantes dones, des de les seves actrius habituals passant per directores com la mateixa Von Trotta fins a crítiques de cinema com la que això firma.

Igual que la tot just estrenada 'La vida sense la Sara Amat', 'Ojos negros' ens parla d’un estiu als pobles d’interior, de paisatge sec, població envellida i amics de temporada. La Paula se’n va de visita a casa de la seva àvia malalta a l’Aragó. Allà coneix l'Alicia, una altra nena de la qual es farà amiga. Ivet Castelo i Marta Lallana, exalumnes de la Universitat Pompeu Fabra, realitzen aquesta pel·lícula feta a partir d’emocions profundes presentades, sovint, de manera tènue. De fet, hi ha poques coses més subtils en el cinema que el fora de camp, evocat a 'Ojos negros' a partir del tractament del so: el de la conversa d’una parella que discuteix mentre la filla escolta d’amagat, o el dels sorolls d’una dona gran, que ressonen des d’una altra habitació.