El top 10 de la cartellera de cinema a Barcelona aquest novembre

De què va? Barcelona, meitat dels anys setanta. A ulls dels seus pares, l'Ana és una adolescent rebel. Després d'una fuga nocturna i d'una mala borratxera, decideixen enviar-la al Patronato de Protección a la Mujer. Les monges que regenten el centre s'ocupen que les internes vagin pel bon camí, i fan servir les mesures, quasi sempre salvatges, que calgui. Entre les parets d'aquell reformatori, l'Ana trobarà la complicitat de la Sole, que es convertirà en una petita llum d'esperança enmig de la desesperació.

Per què l’has de veure? Per la lliçó de Memòria Històrica que proposa, assenyalant una institució de la qual sabem menys del que caldria: creat pel franquisme, el funest Patronato de Protección a la Mujer tenia repartits diversos centres per tota Espanya, i vetllaven per la moralitat dels comportaments de noies joves d'arreu, tancades a la força i maltractades en nom de Déu i dels valors de la dictadura. Aquells espais eren centres de tortura, veritables cases del terror que, paradoxalment, van seguir en funcionament fins ben entrada la democràcia, l'any 1985.

Daniel Monzón (director de Celda 211) va sentir a parlar del Patronato i va decidir posar-hi el focus amb aquest drama que vol fer justícia amb tantes dones que van experimentar la mà dura de l'Església catòlica, apostòlica i romana, i de l'ideari franquista, sempre ben agafats de la mà. I que també tracta de posar llum a tanta foscor, construint una lluminosa relació d'amistat entre dues internes. I aquesta és una altra bona raó per veure Ruega por nosotras: el magnífic treball interpretatiu de les joves Zoe Bonafonte (El 47) i Manuela Calle (que debuta al cinema després de tenir un paper rellevant a la sèrie Marbella).

Quan s'estrena? El 6 de novembre.

Dir.: Daniel Monzón (Espanya, 2026). 136 min.

De què va? Un accident de cotxe deixa malferit al conductor, que escapa de l'escena portant al damunt un misteriós objecte d'enorme valor. Mentre un paramèdic intenta salvar-li la vida, apareix un perillós delinqüent acompanyat de la seva cosina. Tots dos van al darrere del preuat objecte, convertint la nit en un violent malson tacat de sang.

Per què l’has de veure? Si us agraden les pel·lícules passades de voltes, gamberres i canalles, quasi tarantinianes, Dante és una bona proposta. Traient petroli d'un pressupost més aviat reduït, és indubtable la seva força visual gràcies, fonamentalment, a la fotografia de Teo Delgado i a la posada en escena d'un Hugo Ruiz que es va revelar amb la reivindicable Una noche con Adela (2023). De fet, el cineasta explica que tots dos films molt bé podrien formar part del mateix univers. Sense dubte, el gran reclam d'aquesta pel·lícula tant salvatge i desacomplexada com divertida és la seva atractiva parella protagonista, formada per Ester Expósito i Chino Darín, molt ben acompanyats d'un sensacional Vicente Romero, Enrique Arce (l'Arturito de La Casa de Papel) i Asier Etxeandia. Tota una sorpresa.

Quan s'estrena? El 6 de novembre.

Dir.: Hugo Ruiz (Espanya, 2026). 89 min.

De què va? Dos agents de la CIA, un d'ells assaborint les seves darreres setmanes de vida per culpa d'un càncer terminal, van a parar a l'Illa de Pasqua mentre esperen que s'arrodoneixi la intervenció dels serveis d'intel·ligència nord-americans en el cop d'estat que es prepara a Xile contra el president Salvador Allende. Serà el moment de passar comptes amb un passat marcat pels assassinats selectius al Congo, a Indonèsia, a Bahía de Cochinos i a Guatemala, fins i tot per assenyalar la seva participació en un magnicidi a Dallas.

Per què l’has de veure? D'entrada, perquè és una de les grans favorites en la propera carrera pels Oscars: sona amb moltíssima força un extraordinari John Malkovich que aquí és el rei de la funció, en un fabulós cara a cara amb Sam Rockwell, perfecte Sancho Panza. Els especialistes en els premis de l'Acadèmia també mencionen que Wild Horse Nine serà la gran alternativa a les favorites La Odisea i La Bola Negra. Així que som davant d'un dels films de l'any, que juga amb punts forts com la ja mencionada química de la seva parella protagonista, però també amb la complexitat disfressada de lleugeresa d'una història que barreja sàtira i crítica política amb elements de tragèdia grega i tones d'humor negre. Amb un guió ple de diàlegs intel·ligents, càustics, amb espurna, sovint tenyits d'existencialisme quan reflexionen sobre el sentit de la vida i els pecats del passat, Wild Horse Nine posa el focus sense pietat en la històrica implicació dels governs dels Estats Units en conflictes internacionals, quasi sempre contra moviments d'esquerres. En aquest cas, en el cop d'estat de Pinochet a Xile, a principis dels anys setanta, establint una sorprenent connexió amb l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy. Un nou triomf del cineasta i dramaturg Martin McDonagh, infal·lible després d'encadenar títols com Amagats a Bruges (2008), Set psicòpates (2012), Tres anuncios en las afueras (2017) o Almas en pena de Inisherin (2022).

Quan s'estrena? El 13 de novembre.

Dir.: Martin McDonagh (Regne Unit, 2026). 118 min.

De què va? Una nena de bona família i un nen orfe comparteixen la passió per la música i un enorme talent per tocar el violí. Quan la invasió japonesa de Singapur trenqui la seva joventut, acabar una sonata incompleta es convertirà en una esperançadora llum al final del túnel provocat per la guerra. Cap dels dos deixarà de pensar en l'altre mentre desitgen un retrobament que potser no succeirà mai.

Per què l’has de veure? Amb l'aval que suposa haver-se endut el Cristal a Millor Llargmetratge al prestigiós Festival d'Annecy, cita clau pels cineastes que aposten per l'animació, La violinista és una història d'amor bigger than life. Amb arrels clàssiques i un esperit que ens transporta a la grandesa de Casablanca, El Imperio del Sol o les pel·lícules de David Lean, aquesta és una ambiciosa coproducció entre Singapur i Espanya, representada, a banda de nombrós equip tècnic, per la codirecció de Raúl García. Es tracta d'un pioner de l'animació, el primer espanyol que va treballar a Disney (en títols com Aladdin o El Rei Lleó), i que posa la seva experiència al servei d'una història èpica de dibuixos animats per a adults. Una petita i preciosa joieta amb l'ambició de formar part de la carrera dels Oscars i d'emocionar el públic superant els prejudicis propis de l'animació que no s'adreça als nens.

Quan s'estrena? El 13 de novembre.

Dir.: Ervin Han i Raúl García (Singapur, Espanya, Itàlia, 2026). 114 min.

De què va? En el seu moment, les pel·lícules de terror de la saga Camp Miasma es van convertir en un fenomen pels fans del gènere. Avui, la gran protagonista del film original viu retirada. I oblidada per tothom, excepte per la jove i entusiasta directora a qui encarreguen ressuscitar la franquícia i donar-li una mirada pròpia i molt personal. Totes dues, actriu i cineasta, viuran una trobada que les transformarà per sempre.

Per què l’has de veure? Per la tremenda capacitat de la seva directora, Jane Schoenbrun, per aglutinar referències ben eclèctiques per oferir quelcom completament nou. En el seu cas, i com ja feia en les seves anteriors El brillo de la televisión (2024) i Todos vamos a la feria del mundo (2021), la cineasta explora temes com la identitat i el desig, i juga amb elements de la cultura popular i del cinema de gènere. A la sorprenent Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma, Schoenbrun pica l'ull a l'slasher dels vuitanta i als temps dels videoclubs, però també al cinema de David Lynch, amb elements metalingüístics que ens desperten la memòria, cinèfila. Un altre dels motius per no perdre's la pel·lícula és la química entre les seves protagonistes, Gillian Anderson (eterna Dana Scully d'Expedient X) i Hannah Einbinder (còmica magnífica, fonamental per entendre l'èxit de la sèrie Hacks). Un viatge al·lucinat que no deixarà ningú indiferent.

Quan s'estrena? El 20 de novembre.

Dir.: Jane Schoenbrun (EUA, 2026). 112 min.

De què va? Després de fer cròniques com a reporter de guerra i com a corresponsal a diversos països, David Jiménez és escollit per dirigir un dels diaris més influents de l'estat espanyol. La nova responsabilitat el farà descobrir com el periodisme més rigorós és, tot sovint, incompatible amb els interessos dels propietaris de les capçaleres.

Per què l’has de veure? D'entrada pel sorprenent canvi de registre de Dani de la Orden. Després de l'èxit de Casa en flames i mentre ja en prepara una continuació, Casa en cendres, el cineasta barceloní es llença a l'aventura d'adaptar el polèmic llibre homònim de David Jiménez, que recull la seva experiència dirigint el diari El Mundo. La pel·lícula, que De la Orden defineix com “un thriller politicoperiodístic que no té res a veure amb el que he fet fins ara”, posa el focus en la complexa gestió d'interessos econòmics i pressions polítiques per mantenir una certa independència en l'època que retrata, entre 2015 i 2016. Tant el llibre com la seva versió cinematogràfica busquen evitar la xafarderia per retratar les contradiccions del sistema, i fan servir pseudònims per retratar certs personatges ben coneguts de la vida sociopolítica espanyola. David Verdaguer es posa a la pell de Jiménez, i encapçala un estimulant repartiment que inclou Alberto San Juan (com l'editor amb qui el protagonista ha d'enfrontar-se constantment per publicar o no publicar determinades informacions), Carmen Machi, Emma Vilarasau, Guillermo Toledo i Fernando Colomo.

Quan s'estrena? El 20 de novembre.

Dir.: Dani de la Orden (Espanya, 2026).

De què va? Una infidelitat que se'n va de les mans, una cita rematada en una habitació d'un hotel de luxe, un error afortunat i un sopar de parelles que amaga una trobada romàntica a cegues. Una mirada polièdrica a l'amor en els nostres dies, en la que es donen la mà les expectatives, el sexe, les esperances i les decepcions.

Per què l’has de veure? Si éreu d'aquells que no us perdíeu un episodi de la sèrie Cites, tot un fenomen que TV3 va exportar a Prime, tampoc podreu deixar d'anar al cinema per veure la seva translació a la pantalla gran. La pel·lícula és absolutament coherent amb l'esperit de l'original i no enganya, ofereix exactament allò que cal esperar: quatre historietes independents situades a Barcelona i que aposten pel romanticisme en els nostres dies. I un repartiment de cares conegudes, un altre dels ganxos que ja tenia la producció televisiva: Natalia Verbeke i Javier Rey viuen una infidelitat molt particular. Berta Castañé i Cristian Checa viuen una cita marcada per Bad Gyal i una habitació d'hotel davant del mar. Paula Malia i Àlex Maruny munten un pla perquè Oriol Pla i Susana Abaitua uneixin els seus camins... o no. I Ana Valeria Becerril confon Álvaro Mel amb la seva cita de Tinder. Tots ells juguen amb la proposta creada per Pau Freixas, aquí productor d'una pel·lícula ideal per aquells que no han perdut la fe en l'amor.

Quan s'estrena? El 20 de novembre.

Dir.: Gemma Ferraté (Espanya, 2026). 87 min.

De què va? Un home convoca els seus tres fills grans quan els seus seriosos problemes de salut l'empenten a buscar la redempció arreglant assumptes familiars pendents. La reunió prenadalenca, però, reobrirà velles ferides i posarà un mirall al davant de cadascun dels tres germans que els farà repensar les seves vides i l'impacte d'haver tingut un progenitor gens present.

Per què l’has de veure? El dels retrobaments familiars plens de retrets és un subgènere cinematogràfic amb enorme entitat, i El mal padre juga amb les cartes marcades amb absoluta autoconsciència. Roberto Bueso proposa una estimulant comèdia dramàtica, amb més llàgrimes que humor, sustentada en el recital interpretatiu d'un Eduard Fernández que és un superdotat fins i tot quan flirteja amb la sobreactuació. El seu personatge, un cínic intel·lectual que sempre va viure esquivant la responsabilitat que suposa haver d'educar tres fills, un autèntic malparit incapaç d'estimar com toca, és un bombó pel lluïment d'un Fernández que continua demostrant ser un dels grans actors de la història del nostre cinema. No és fàcil treure el cap davant d'un monstre de l'escena com ell, però els seus fills a la ficció (Adam Jezierski, Meritxell Calvo i Francesco Carril) aconsegueixen estar a l'altura del repte, i ajuden a compondre una família que podria trobar la felicitat en un plat d'anxoves.

Quan s'estrena? El 20 de novembre.

Dir.: Roberto Bueso (Espanya, 2026). 120 min.

De què va? Després de deixar la seva feina com a doble d'acció en rodatges a Hollywood, Cliff Booth es guanya la vida fent de cambrer, de projeccionista o de solucionador de problemes d'algunes de les estrelles de cinema a les que abans substituïa. Han passat vuit anys des que el nostre home es va creuar amb la psicòpata família Manson, i ara accepta un encàrrec en nom d'un conegut actor televisiu amb seriosos problemes.

Per què l’has de veure? Qui pot oferir una millor combinació que la de David Fincher a la direcció, Quentin Tarantino al guió, i Brad Pitt com a cap de cartell? Les primeres reaccions davant d'aquesta inesperada seqüela de la magistral Érase una vez... en Hollywood (2019) ens parlen del segell tarantinià en els diàlegs i d'una atmosfera més sòrdida, marca de la casa d'un Fincher que es retroba amb Brad Pitt després de Seven (1995), El Club de la Lucha (1999) i El curiós cas de Benjamin Button (2008). Violència pulp i sentit de l'humor negre en una de les claríssimes favorites a pel·lícula de l'any, que Netflix estrenarà en sales un mes abans d'oferir-la a la seva plataforma.

Quan s'estrena? El 25 de novembre.

Dir.: David Fincher (EUA, 2026).

De què va? Oregon, 1933, en plena Gran Depressió nord-americana. Quan un home vidu tracta de defensar la seva filla, és detingut per la policia i enviat a un camp de treballs forçats. És llavors quan rebrà una oferta impossible de refusar: serà alliberat i evitarà que la seva nena sigui adoptada per una nova família si aconsegueix transportar un carregament d'or a través d'una ruta salvatge.

Per què l’has de veure? Ethan Hawke segueix en estat de gràcia: després de veure'l a la sèrie Verdades ocultas i de la seva nominació a l'Oscar amb Blue Moon, l'actor nord-americà protagonitza ara aquesta pel·lícula que sembla rodada als anys setanta. La memòria cinèfila ens fa pensar en clàssics de l'època com Bonnie i Clyde o Deliverance, però també en pel·lícules anteriors com El tresor de Sierra Madre o la francesa El salario del miedo i en el seu remake Carga maldita. El cineasta debutant Padraic McKinley situa un grup d'homes desesperats en un exercici de supervivència marcat per la cobdícia, i construeix un relat adrenalític, tens, a estones angoixant, hereu d'un cinema d'aventures que ja no es fa. Ethan Hawke llueix i té un antagonista del pes de Russell Crowe que arrodoneix la proposta.

Quan s'estrena? El 27 de novembre.

Dir.: Padraic McKinley (EUA, 2026). 113 min.