Fredrik Gertten: "Molta gent creu que no poder pagar el lloguer és culpa seva"

A 'Bananas' es va fer ressò de la denúncia de dotze treballadors de plantacions de plàtans de Nicaragua contra la multinacional Dole Food Company per l'ús de pesticides durant els anys setanta. A 'Big Boys Gone Bananas' va documentar la campanya de Dole Food Company per evitar que el documental veiés la llum. A 'Bikes vs Cars' va posar el focus sobre els beneficis que podria tenir una societat més adaptada a les dues rodes ia 'Becoming Zlatan' va dibuixar un retrat en HD d'Ibrahimovic. 'Push', l'últim documental de Fredrik Gertten, viatja a Toronto, Valparaíso, Londres, Estocolm, Berlín, Nova York i Barcelona per tractar d'entendre per què ja no podem permetre'ns viure a les nostres ciutats.

'Push' segueix els passos de Leilani Farha, relatora de l'ONU que viatja pel món documentant la realitat d'aquest dret universal que hauria de ser l'habitatge. Com vas contactar amb ella?

Per Twitter. Li vaig enviar un missatge, vam fer un skype i ens vem trobar a Londres, on vam filmar alguns dies. Després em vaig reunir amb el meu editor per veure si funcionava, i si. Fa molt de temps que tenia aquesta idea en ment, sense tenir encara el personatge. Calia provar-ho. Leilani tenia una missió oficial a Xile i vaig decidir anar-hi amb ella. Després vam seguir a Toronto, i vam començar el projecte. 

Hi va haver algun desencadenant concret?

Volia entendre el que està passant. Mentre preparàvem 'Bikes vs.cars' vam viatjar per moltes ciutats i em vaig trobar amb molta gent. El tema de l'habitatge sempre sorgia. És un motiu d'estrès que està per tot arreu. Volia saber què passa realment.

Quan parlem del problema de l'habitatge, molt sovint apareix el concepte 'gentrificació', però en el minut 11 del documental, una de les entrevistades, Saskia Sassen (sociòloga i economista, professora de la Universitat de Columbia) fa una declaració reveladora: ' tant de bo fos només això '.

Sí, és una cosa molt més profunda. No em sembla adequada la paraula gentrificació. Vol dir massa coses, no és precisa. No crec que un parell de cafès de hipsters destrueixin un barri. Sempre existirà una nova generació que fa coses diferents. El hipster no és l'enemic en si.

¿Culpem el petit i ens oblidem d'assenyalar els qui realment mouen fitxa?

Sí, i a més això crea divisió entre nosaltres. El realment important és aquesta gent que apareix i es dedica a treure valor del que hem creat junts.  

En el primer terç del documental ja es parla directament de Blackstone.

No és un documental sobre Blackstone però és obvi que aquest model, els fons voltors, juguen un paper molt important en el que està passant. 

De fet, la mateixa empresa explica en un vídeo corporatiu que la crisi de l'any 2008 va suposar una gran oportunitat per a ells, i ho expliquen orgullosos.

Així és.

 
El documental mostra també la incertesa de Leilani respecte a la seva pròpia missió. En un moment diu alguna cosa com: "Faig metre i mig, vinc d'un poble enmig del no-res, i pretenc canviar el món. Estaré sent ridícula? "

Tots podem sentir-nos així. És normal sentir que no podem fer res. Ella també té aquesta sensació: la de lluitar contra una cosa molt forta.

Però ella està emparada per l'ONU. Hauria de poder fer alguna cosa?

De fet ho fa, i amb èxit. A Portugal, per exemple, han aconseguit alguna cosa important. [L'1 d'octubre el govern va aprovar una nova llei que protegeix el dret a l'habitatge tal com està escrit en la Declaració Universal de Drets Humans].

Seguint amb els governs i les mesures que implementen (o no) a favor del dret a l'habitatge, un dels testimonis més sorprenents és el d'un alt càrrec d'Estocolm, que apareix menys d'un minut en pantalla i que sembla no saber què respondre quan Leilani li pregunta pels motius que han portat a un país com Suècia a caure també en les urpes de Blackstone. T'ha arribat ja algun feedback?

 
Només va respondre el que es veu en el documental: "it's done". De moment no m'ha dit res. Fa unes setmanes vam mostrar el documental a l'ajuntament d'Estocolm però jo no hi era. Després del documental sembla que Blackstone ho va vendre tot a un altre fons alemany, també criminals, i es van embutxacar 600 milions d'euros. És la seva forma d'actuar. 

Un dels entrevistats més didàctics és potser Saskia Sassen, sobretot quan parla de la diferència entre els bancs i els fons voltors: mentre que als primers els interessa que els fills dels seus clients prosperin per seguir treballant amb ells, els segons actuen com miners: busquen extreure el màxim benefici possible sense preocupar-se dels problemes d'acabar amb tot.

Treuen valors i no deixen res. Ho arrasen tot. Ara que estic a Barcelona, ​​Leilani m'ha enviat un informe recent (de CBRE, un dels gestors d'inversions immobiliàries més gran del món) segons el qual aquesta és la ciutat del món on els preus de l'habitatge han pujat més en l'últim any. No és gens sorprenent, perquè la presència de fons voltors és molt forta a Espanya. Van començar als Estats Units, però després van actuar a Espanya i Irlanda, on hi havia més habitatges en mans dels bancs. 

Sembla, però, que en el documental, el cas de Barcelona i Ada Colau (que ha multat Airbnb i accepta el repte de sumar forces amb altres ciutats per afavorir el dret a l'habitatge) es tracten com un exemple esperançador, almenys des de la perspectiva de Leilani.

Si ho veus amb els ulls de Leilani, el documental tracta d'admetre que tenim un problema. És el primer pas: assumir que hi ha una crisi i entendre'n els motius. El personatge de Leilani està tractant de fer alguna cosa i reunir-se amb Ada Colau és un pas. Potser un pas petit, però és un començament. La reunió que fan diferents alcaldes i càrrecs públics de diferents ciutats del món a Nova York és un altre pas. I ara segueix. Crec que The Shift [el projecte impulsat per Leilani Farha per tractar el tema de l'habitatge a nivell global] és una trobada, un intercanvi d'experiències. Ara mateix tothom mira cap a Barcelona, ​​per veure com es resoldrà aquest problema. Es mira cap a Berlín, també. Allà han regulat els lloguers a 5 anys i estan recomprant habitatges.

Sí, però els recompren a un preu de mercat elevadíssim. Això és només una solució provisional. No?

És així, si. En el cas de Barcelona hi ha el problema de que el govern central d'Espanya no hagi mostrat massa interès. Potser el futur govern vulgui fer alguna cosa més...

A 'Push' veiem polítics, economistes, pensadors, comunitats de veïns, un espectre variat de persones que responen (o pateixen) sobre la situació de l'habitatge. Entre ells crida l'atenció un personatge curiós, en un bar de Toronto, que compleix un paper semblant al de mestre de cerimònies.

He estat en aquest bar algunes vegades i una d'elles vaig filmar el seu show: serveix copes, canta, explica històries, toca la trompeta, és fantàstic ... El vaig filmar amb el telèfon un dia i sempre vaig pensar que podria funcionar com a part del documental. A 'Bikes vs. cars' apareixia la bicicleta com a element conductor. Com una mena de resistència. Ell aquí compleix un paper semblant. Treballo amb dues directores de fotografia, Janice d'Avila i Iris Ng, i sempre parlem de la noció de comunitat, de buscar imatges que reforcin aquesta idea, i ell ho fa. Això és el que volem i alhora això és el que tenim en joc: la comunitat.

També es parla del paper dels fons de pensions.

Els fons de pensions estan directament relacionats amb aquest tipus de fons d'inversió. El 50% dels diners del món són fons de pensions, i es juga amb ells. Volia posar sobre la taula que els fons de pensions es poden controlar. Molts d'ells pertanyen a l'Estat, a sindicats... Nosaltres, per mitjà dels moviments populars, podem canviar les coses. Podem arribar a decidir que no volem que els nostres estalvis s'utilitzin per destruir la nostra pròpia ciutat.

Joseph Stiglitz, Premi Nobel d'Economia el 2001, treu a la llum un altre tema important: la desigualtat en la informació.

Ells (el mercat, els fons) han creat una espècie d'idioma secret, els interessa que ningú els entengui.

O el fet que els governs encarreguin informes sobre el sector financer a "experts" que formen part del problema (que directament, mengen del pastís). A Catalunya tenim a Eduard Mendiluce (alt càrrec d'Anticipa Real Estate, filial de Blackstone) escrivint articles sobre els perills de regular el lloguer...

Així es mouen. És obvi que ells no volen regulacions. I pel mateix motiu, el que hem d'exigir és més regulació. Més política.

 
Crec que alguns espectadors esperem una segona part del documental. Veure què passa en uns anys, amb totes aquestes promeses polítiques.

He estat en molts països presentant el documental i algunes persones m'han dit que després de veure'l se senten menys soles. Perquè molta gent sent que aquesta situació és culpa seva, que no poder pagar el lloguer és culpa seva. Espero que 'Push' pugui servir com a plataforma per a un nou debat.