Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
'Sis dies corrents', Neus Ballús
Foto: Filmax

Els lampistes que han triomfat als Gaudí 2022

Parlem amb Neus Ballús i els protagonistes de 'Sis dies corrents' (Millor pel·lícula, Millor direcció, Millor protagonista masculí, Millor secundari i Millor muntatge als Gaudí 2022)

Escrit per
Àlex Montoya
Publicitat

Losilla Servei és una petita empresa de reparacions. La seva propietària, la Paqui, veu com un dels seus treballadors, en Pep, està a punt de jubilar-se. I li busca un substitut per formar tàndem amb en Valero, el seu marit, un paio dels que no callen ni sota l’aigua, un torracollons que no veu clar que l’escollit, en Mohamed, superi la setmana de prova i sigui contractat. Durant sis dies, de dilluns a dissabte, el trio s’acostarà fins a diverses cases per arreglar quadres elèctrics, aixetes i canonades, mentre en Moha suporta la desconfiança i les bronques d’en Valero, sota la pacient mirada d’en Pep.

Aquesta premissa, aparentment senzilla, marca la trama de 'Sis dies corrents', la nova pel·lícula de Neus Ballús, amb què la directora de 'La plaga' (2013) torna a jugar amb les eines del documental, dinamitant aquells vells límits entre realitat i ficció que han deixat de tenir sentit.

A 'Sis dies corrents', els tres lampistes reconvertits en actors interpreten una versió distorsionada de si mateixos: la línia que separa veritat i mentida es difumina fins a confondre’s. Així de juganera és la pel·lícula, i així de juganera és la seva directora, que a més aposta, i això encara és més insòlit, per acostar-se al cinema social des de la lleugeresa i l’humor. “Quan parles de fer comèdia amb aquesta fórmula híbrida de ficció i realitat, ho has de dir amb la boca petita, perquè no saps si te’n sortiràs. Però la intenció hi era, perquè crec que la incorporació de l’element real dins la ficció no ens ha de portar necessàriament al drama. Que n’hi pot haver? Sí. Com també retrat social, compromís o ideologia. Però no hem de passar necessàriament per l’estil Ken Loach o germans Dardenne”, explica Ballús.

Reconeixements

La cineasta visita la redacció de Time Out Barcelona acompanyada dels protagonistes de la seva pel·lícula, en Valero Escolar, en Mohamed Mellali i en Pep Sarrà. Cap dels tres no s’acaba de creure el que ha començat a passar amb les primeres projeccions del film. Presentat al prestigiós Festival de Locarno, 'Sis dies corrents' va guanyar el Premi Europa Cinemas Label, una menció del Jurat Jove i el més sorprenent: el Lleopard d’Or a Millor Actor per en Valero i en Mohamed. “Encara no ens ho creiem”, afirmen tots dos.

Encara no ens ho creiem”

Després, a la Seminci de Valladolid, va repetir presència al palmarès, amb l’Espiga de Plata i el Premi del Públic. Es veu d’una hora lluny que l’experiència ha estat feliç per a tres actors que no ho són, i que segueixen amb les seves feines (en Valero és cap d’instal·lacions d’una constructora, en Moha va veure com l’ascendien a la seva empresa no fa gaire i en Pep viu una tranquil·la jubilació). I que continuen sorprenent-se amb la repercussió que el seu bateig cinematogràfic comença a tenir, i el que els espera: “Érem a Valladolid i jo pensava: ‘Què collons fotem aquí, amb el Coronado i la Sampietro?’ Tothom ens felicitava. És a mi, això? Ens està sobrepassant”, confessa Pep Sarrà.

[I tot això ho deien abans d'arrasar als premis Gaudí 2022, on 'Sis dies corrents' ha guanyat cinc dels guardons més importants: Millor pel·lícula, Millor direcció, Millor protagonista masculí, Millor secundari i Millor muntatge]  

'Sis dies corrents', Neus Ballús
Foto: Filmax

Un procés peculiar

L’espurna que va encendre 'Sis dies corrents' es troba en les converses que Ballús mantenia des de fa anys amb el company de la seva mare, lampista de professió, i en la fascinació que li provocaven les a les cases on anava a treballar. Des d’aquí, la directora va engegar un llarg procés creatiu de quasi sis anys, gens freqüent, que incloïa començar fent d’observadora: “La meva manera d’aproximar-me als temes demana temps, potser perquè vinc del documental i el periodisme. Abans d’intuir quina és la història, necessito conèixer bé el context. Vaig arribar a un acord amb l’escola del Gremi d’Instal·ladors i em colava a les classes, per observar-los, sense que sabessin que buscava gent per fer una pel·lícula. En triava uns quants i els convidava a una sessió filmada, que mai anomenàvem càsting, xerràvem una estona i els proposava jocs. Això ja determinava si aquella gent tenia ganes d’entrar en un territori que no era el seu”, recorda de l’experiència.

Em colava a les classes sense que sabessin que buscava gent per fer una pel·lícula

“Ells sí que tenien aquella curiositat, i a més oferien una varietat que jugava a favor. Cadascun té una manera de treballar pròpia, orígens i un context social i idiomàtic diferent. Al final no saps per què tries algú, suposo que per intuïció”, afegeix Ballús. Amb l’ajuda de Gerard Oms com a coach i del clown Django Edwards (“vam tenir-lo en un parell de sessions, buscant l’acostament a la comèdia i amb la idea que s’alliberessin de vergonyes i pors”, apunta la directora), els nous actors van anar creient-se que serien capaços de deixar-se anar.

El punt de vista dels ‘actors’

Aquest deixar-se anar anava acompanyat de certa pressió que cadascun es va prendre
com va poder. “Jo em vaig imposar el repte personal de no decebre la Neus, no volia fer una feina de merda”, afirma Valero Escolar: “No som professionals, i jo anava als rodatges una mica tens, per si fèiem un desastre que acabés amb la seva carrera professional”, diu, mentre els seus companys i la mateixa Ballús riuen. “A mesura que anaven passant els dies, m’anava relaxant. Però ha estat una experiència cansada. Jo abans pensava que els actors no treballaven gaire, però m’he adonat que és una feina dura”.

Em vaig imposar el repte personal de no decebre la Neus, no volia fer una feina de merda

Per la seva banda, Mohamed Mellali recorda: “Al principi em costava, anava a aquestes primeres trobades cansat després de la jornada de feina. Però m’ho passava tan bé, i m’hi sentia tan còmode, que la cosa costava cada cop menys”. I el veterà del grup, Pep Sarrà, assenyala: “Jo no vaig estar tens. Sempre hi ha moments d’estar més amunt o més avall, però en general m’ho vaig prendre com un joc: a mi em deien... et toca rodar, i jo no sabia ni què anàvem a fotre [riu]”. I apunta: “Però ens hi trobàvem bé, i això es nota: quan et trobes bé, ho transmets”.

'Sis dies corrents', Neus Ballús
Foto: Filmax

La vida real dins la ficció

A partir d’aquí, la realitzadora va anar desenvolupant l’estructura narrativa: “Trobar els protagonistes va venir abans de definir els conflictes que s’hi tractarien. Sabia que cada microhistòria mostraria una casa a la qual els protagonistes van a treballar, amb personatges secundaris diferents, inspirant- me en els films capitulats, amb una trama principal que va de dalt a baix. Aquesta estructura em donava un gran potencial d’explorar en el valor documental de la peça, en entrar en llars de gent de veritat, en treballar amb gent i amb lampistes de veritat”.

A 'Sis dies corrents', la comèdia situacional es dona la mà amb l’abordatge de temes
més delicats, i un dels eixos està en els prejudicis i en aquest racisme, de vegades inconscient, que duem incorporat des del privilegi caucàsic. “Durant el rodatge es van anar amplificant alguns comportaments que formaven part de la seva realitat quotidiana. I en Valero, especialment, va arriscar molt: en el joc de les jerarquies, el que acabava sorgint en les trobades entre en Valero i en Moha era el tema del racisme”. I conclou: “La pel·lícula convida a reflexionar, a plantejar-nos fins a quin punt prejutgem l’altre. És una invitació a observar amb curiositat qui tens al davant”.

La pel·lícula convida a reflexionar, a plantejar-nos fins a quin punt prejutgem l’altre

Experimentant amb el cinema

D’alguna manera, 'Sis dies corrents' és hereva de títols com 'En construcción' (José Luis Guerín, 2001) i de 'La llegenda del temps' (2006) i la seva continuació 'Entre dos aguas' (2018), totes dues d’Isaki Lacuesta. Són pel·lícules que trenquen barreres de gènere i que desmunten convencions respecte a què és i què no és ficció, i sobre la feina amb actors no professionals. Un corrent que ara veiem sovint: de fet, en poques setmanes s’hauran estrenat 'Magaluf ghost town', 'Espíritu sagrado' i '¿Qué hicimos mal?', que juguen amb premisses similars a 'Sis dies corrents'.

Reflexiona Ballús: “Soc de l’escola del Màster en Documental de Creació de la UPF, que ja va obrir aquesta via, amb el Guerín i l’Isaki. De fet, la meva primera feina al cine va ser a 'La llegenda del temps'. O sigui que per mi és natural aprofitar la realitat per explicar un relat, que pot ser tot el fictici que vulguis”. “Com a procés és molt enriquidor i, d’altra banda, explora una possibilitat diferent en la relació amb l’espectador, que troba amb qui pot identificar-se. És una pel·lícula original, singular, d’un format sense gaire referents, però molt accessible”, reflexiona la directora.

I afegeix: “L’ús de no-actors t’obliga a prendre una sèrie de decisions tècniques, de producció, que canvien el llenguatge cinematogràfic”. “És interessant com ho sacseja una mica tot. I a mi m’agrada generar aquesta provocació. No me’ls crec, els formats que són A-B-C”, rebla Ballús. 

'Sis dies corrents', Neus Ballús
Foto: Filmax

NO T'HO PERDIS: Les millors estrenes de cine del mes

Recomanat
    També t'agradarà
      Publicitat