Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Xavier Artigas: "l'Estat espanyol era el garant de la integritat física de l'Idrissa Diallo"
Idrissa, crònica d'una mort qualsevol
Foto: Metromuster/Polar Star Films Fotograma d'Idrissa, crònica d'una mort qualsevol

Xavier Artigas: "l'Estat espanyol era el garant de la integritat física de l'Idrissa Diallo"

Parlem amb el codirector del documental 'Idrissa, crònica d'una mort qualsevol', produït per Metromuster i Polar Star Films

Per Maria Junyent
Advertising

Idrissa Diallo va morir al CIE de la Zona Franca el 6 de gener de 2012. Tenia 21 anys i era de Guinea Conakry, un dels països més pobres del món. La causa de la seva mort és un misteri, encara avui. Les càmeres de vigilància instal·lades al CIE podrien haver donat alguna pista, però la Policia Nacional mai va entregar els vídeos al jutjat, tot i la petició de diverses entitats. L'Estat espanyol, responsable de la tutela de l'Idrissa en vida i del seu cos, ja mort, mai va informar la seva família, tot i que estava legalment obligat a fer-ho. Al cap de poc temps, la jutgessa va arxivar el cas i l'Idrissa va ser enterrat en un nínxol anònim del Cementiri de Montjuïc. La mort d'Idrissa Diallo –la "mort qualsevol" d'una persona migrant– va marcar un abans i un després en la denúncia dels sistemes de control migratori a Espanya. L'any 2014, la cooperativa audiovisual Metromuster, sota la direcció de Xavier Artigas i Xapo Ortega, va implicar-se en el cas i va reobrir la investigació per esclarir els fets. L'objectiu era desmuntar la versió oficial –com ja havien fet a 'Ciutat morta' amb el cas 4-F–però la opacitat dels poders implicats no els va permetre continuar. Aleshores, l'equip de Metromuster va fixar-se un objectiu de dignitat: tornar el cos de l'Idrissa al seu poble d'origen.

‘Idrissa, crònica d’una mort qualsevol’ és un documental sobre la mort i la repatriació d’Idrissa Diallo però també és la història d'uns ciutadans que intenten fer justícia allà on la justícia no l'ha fet. Es així?

Aquesta és implícitament la nostra marca. En tots els documentals que fem intentem fer processos paral·lels als oficials per tal de desemmascarar les violències institucionals. Crec que això es veu bastant clarament a ‘Ciutat morta’, i en el cas d’’Idrissa' passa exactament el mateix. La diferència és que en aquest documental optem per posar-nos davant de la càmera. No ho havíem previst així però, tal com van anar els esdeveniments, en un moment donat prenem la decisió de convertir-nos en coprotagonistes per tal de poder fer de fil narratiu. 

A 'Ciutat morta' vau poder tirar endavant la investigació, però en el cas d’'Idrissa', en un moment donat se us fa impossible continuar estirant del fil. Què va passar?

En el cas d'Idrissa vam topar-nos amb la opacitat típica dels cossos policials d'aquest país, agreujada pel fet de tractar-se d'una persona migrant de la qual el propi sistema sap que no ha de donar cap mena d’explicació, perquè la família està lluny i no hi haurà cap Estat que els reclami res. Aleshores, la opacitat i la impunitat que hi ha darrere de tot això s'agreuja molt més, i nosaltres, ja no com a documentalistes o com activistes, sinó com a periodistes d'investigació, ens topem amb la frustració de no poder fer la crònica d'un desmuntatge com vam fer a ‘Ciutat morta’ i, per tant, hem de passar a una estratègia completament diferent que seria la de ser part activa i acabar repatriant el cos de l’Idrissa nosaltres mateixos. 

TItol

L’Idrissa mor el 6 de gener del 2012 al CIE de la Zona Franca i Metromuster s’hi implica i reobre la investigació del cas l’any 2014, el mateix any que estreneu ‘Ciutat morta’. Com comenceu a treballar en el seu cas?

La mort de l'Idrissa ens va agafar en ple procés de 'Ciutat morta', just en el moment en què estàvem molt involucrats en la comissió audiovisual del 15-M, que és el que al final ens va portar a fer el documental. I justament enmig d'aquest procés, el 6 de gener del 2012, ens assabentem de la mort de l'Idrissa Diallo. És una mort que va passar molt desapercebuda per la majoria de la societat catalana, però a nosaltres ens va travessar perquè estàvem molt involucrats en els moviments socials de la ciutat en aquells moments. Va ser a través de la mort de l’Idrissa que es va crear el col·lectiu Tanquem els CIEs i posteriorment la xarxa va créixer per la resta de l'Estat, també pel cas de la Samba Martine, que va morir a Madrid amb dues setmanes de diferència. Va ser un moment molt important per a nosaltres. Així ho vam percebre en aquell moment i vam decidir que algun dia intentaríem explicar què és el que va passar amb l'Idrissa perquè nosaltres mateixos no ho sabíem. Un cop estrenada 'Ciutat morta', ens vam posar a treballar immediatament en el cas de l’Idrissa.

La investigació està plena d’irregularitats: les declaracions dels companys de cel·la de l'Idrissa, que són idèntiques (i tenen també idèntics errors ortogràfics), vídeos que la Policia Nacional mai va voler presentar al jutjat, o que la mateixa policia, que té la obligació de contactar amb la família, mai ho fes. Com ho rebeu, tot això?

Es rep des d'una indignació total, però per altra banda no ens va sorprendre excessivament, perquè nosaltres ja havíem treballat amb alguns casos d'irregularitats policials, amb evidències o sospites de maltractaments o tortures de persones migrants. Entre ells recordo el cas de Juan Pablo Torroija, a Girona, quan l'alcalde era el senyor Puigdemont. Aleshores vam fer tot un treball per investigar el que sembla que va ser un suïcidi, sota unes condicions molt estranyes per part de la Policia Local de Girona. També hi ha el cas de Yassir el Yanoussi, a El Vendrell, on clarament va haver-hi un tema de maltractaments per part dels Mossos d'Esquadra, i després es van tapar moltes coses... Estem molt acostumats a trobar-nos el mateix patró: càmeres de vigilància que no funcionaven aquell dia, falta de testimonis, casos en què sí que n’hi ha però que, estranyament, fan que encaixi perfectament la visió de la policia segons la qual tot és perfecte...

"Per què els fa por explicar-nos la veritat, si consideren que no hi ha hagut cap mala praxi?"

En el cas de l’Idrissa, sorprèn que a les declaracions dels seus companys de cel·la, l'Estat ni tan sols s'hagi pres la molèstia de corregir un error que evidencia que han estat copiades.

Això diu molt de la deixadesa i la falta d’interès d’algú que té la certesa que no li passarà absolutament res. I això és precisament el que provoca la impunitat. Que quan tu estàs acostumat a que no hi hagi conseqüències, ni tan sols t'esforces a mentir. A nosaltres ens han insinuat molts cops que donem a entendre que a l'Idrissa se'l podria haver maltractat o fins i tot assassinat, però nosaltres no donem a entendre això, en cap moment. El que passa és que per l'espectador és molt sospitós tenir la sensació que la policia està intentant amagar alguna cosa. I és exactament el que ens provoca que ens diguin que aquell dia les càmeres de vigilància no funcionaven, que les declaracions siguin un copia-pega amb les mateixes faltes d'ortografia. Nosaltres no estem dient res, simplement exposem als espectadors la realitat que ens hem trobat com a investigadors. Cadascú pot extreure les seves conclusions. Al final, sempre ens formulem la mateixa pregunta: per què els fa por explicar-nos la veritat, si consideren que no hi ha hagut cap mala praxi?

Al documental assistim a una conversa en la qual es plantegen algunes preguntes interessants: quina és la responsabilitat de l'Estat quan custodia algú? Què hauria passat si l'Idrissa fos ciutadà d'un altre país? En aquest moment també es parla d'una fiança. Concretament, de que en el judici del cas Idrissa no es va demanar cap fiança a l'acusació popular. Què vol dir, això?

Qui ho comenta és l’Andrés Garcia Berrio, advocat que treballa a l'associació Irídia –Centre de defensa de Drets Humans– i ho fa en el context de les acusacions populars. Normalment, quan una associació o entitat es vol presentar com a acusació popular en un cas d'aquestes característiques, el jutge posa una fiança per tal de filtrar. A l'Estat espanyol, una entitat determinada pot participar en un judici sense ser-ne part implicada. És el que fa sovint Vox, per exemple. Quan es tracta de temes relacionats amb violència policial, la fiança que posen és molt alta, de manera que les organitzacions de drets humans no s’ho poden permetre. Les d’ultradreta, en canvi, normalment sí que poden, perquè tenen més diners. Aquest és el comentari que fa l'Andrés en aquest context. Diu que el sorprèn que ni tan sols posin fiança pel cas de l'Idrissa. Això forma part del que intentem demostrar al llarg dels diferents documentals que hem fet: és el que anomenem 'engranatges del poder'. Dins del propi sistema hi ha una fe cega en ell mateix, que provoca que mai es reconeguin errors, perquè el sistema es defensa ell mateix a través dels diferents estaments que el representen. Normalment, les accions policials venen avalades per sentències judicials. Tot i que això està canviant en els últims temps, el periodisme no està fent la seva feina i acostuma a donar credibilitat plena a les versions policials que li arriben. Això genera tot un sistema d'impunitat que fa que hi hagi via lliure perquè es puguin donar irregularitats. Nosaltres ens dediquem, precisament, a desvetllar com funcionen aquests engranatges del poder.

En el mateix judici, l’advocat de l'Estat ni tan sols pronuncia bé el cognom de l'Idrissa. Diu alguna cosa com "Idallo".

Això és molt freqüent amb temes que tenen a veure amb persones migrants. Els funcionaris de torn (policies, fiscals...) sempre s'excusen amb el tema de que són noms complicats, que no són espanyols ni catalans... Crec que això diu molt d'aquesta deixadesa, de dir "ai, tampoc és tan important". A fi de comptes, i tot i que no ho diuen així, el tema està en que l'Idrissa és una persona migrant. Part de la població percep aquest fet amb certa normalitat i, en canvi, hauria de ser un escàndol.

Parlem del paper de la cantant guineana Nakany Kanté. Ella té un rol crucial a la investigació, perquè és qui localitza un dels germans de l’Idrissa, Ibrahima Diallo, instal·lat a França. Com es va implicar en el projecte?

Quan estàvem investigant com entrar en contacte amb la família, just vam veure una notícia que parlava d'una cantant de Guinea-Conakry, que és un dels deu països més pobres del món, i també un país del qual tenim molt poca informació. La Nakany portava deu anys vivint a Sabadell. Vam contactar amb ella, li vam explicar la història i de seguida es va voler implicar de ple. És qui ens va ajudar també a accedir a la lògica que hi ha darrere de formes de fer diferents, com pot tenir la comunitat de l'Idrissa. Va ser ella, també, qui va arribar a la conclusió que, buscant a Facebook el cognom de gent amb el poble de l'Idrissa (Tindaly), podríem trobar pistes, perquè és costum que facin servir el poble com a cognom. Ella mateixa va entrar en contacte amb diverses persones i els va explicar que hi havia un grup implicat en la història de l’Idrissa. És així com vam localitzar la seva família.

TItol

A partir d’aquest moment, s'accelera el procés per tornar el cos de l'Idrissa a casa. Em crida l'atenció que finalment sigui a través d'un crowdfunding, i no de l’Estat, com es finança la repatriació del seu cos. Sobretot, tenint en compte que l’Estat espanyol va enterrar l'Idrissa a un nínxol anònim, i, tot i saber d’on venia, mai es van posar en contacte amb la família per informar-los de la seva mort.

A Metromuster tenim certa experiència en el món dels crowdfundings. Vam finançar així el nostre primer documental, ‘No res’. En aquell moment, fa deu anys, pensàvem que això revolucionaria el funcionament de l'audiovisual i que es podria finançar una pel·lícula, però es va demostrar ràpidament que no, perquè l'audiovisual és molt car i el crowdfunding arriba on arriba. Aleshores ens hem especialitzat en fer-lo servir en campanyes concretes, dins d'un projecte més gran. En el cas d''Idrissa, en lloc de finançar via crowdfunding un procés artístic, vam voler dedicar aquests diners a la pròpia reparació del procés, que era la repatriació i la cerimònia d'enterrament de l'Idrissa; el seu viatge de retorn. Vam considerar que era interessant fer-ho de forma comunitària, des de l'autogestió, que en aquest cas té la traducció al crowdfunding. Això és important perquè continuem considerant que aquesta repatriació l'hauria d'haver fet el propi Estat espanyol, perquè l'Idrissa estava en dependències estatals [el CIE] , custodiat per la Policia Nacional. L'Estat era el garant de la integritat física d'aquesta persona i també d'allò que pogués passar amb ell un cop mort: avisar la família i repatriar el cos en cas que la família ho desitgés. Com que no van informar-los, la família mai va poder expressar la seva voluntat de que el cos fos retornat.

TItol

Hi ha un moment en què el Yakouba, el germà de l'Idrissa que viu a Guinea-Conakry, fa un resum de tota la història a un funcionari de la duana. Al final li diu que la història –la mort del seu germà a un CIE, i la seva repatriació, amb traves constants– és "trista i bonica a la vegada".

Jo era partidari de començar la pel·lícula amb aquesta escena. A partir d’aquest moment en què el Yakouba resumeix molt bé què ha passat fins aleshores, podia començar a explicar-se la història de l'Idrissa.

Finalment, l'escena que obre el documental és la imatge [a la capçalera de l'entrevista] d'un home blanc a Guinea, assegut a una piscina i separat de la platja per una concertina. Perquè vau optar finalment per aquesta imatge?

El cine, tal i com l’entenem, ha de ser una experiència ètica però també estètica. Amb això no ens referim només a la forma per si sola, sinó al fet que la forma ens ajuda a assolir un objectiu, que és la transformació social. No volem comunicar un missatge tancat a l'espectador, no volem dir-li què ha de pensar, sinó que, a través de les imatges, de l'estètica, volem ensenyar-lo a mirar d'una forma determinada. Això requereix una certa militància contra un llenguatge televisiu, trepidant, que no deixa marge a l'espectador perquè pensi, perquè està entretingut constantment. Contra aquesta idea de l'entreteniment, aportem reflexió a través de les imatges, que arriben molt més lluny que les paraules. Per això és important que, quan trobem imatges que poden resumir bé alguns fenòmens socials difícils d'explicar, les mostrem amb espai per recrear-se, per tal que l'espectador s'emancipi i i arribi sol a les seves conclusions. Aquesta primera imatge és l'exemple perfecte: hi ha un home blanc, a l'Àfrica, que està separat per una tanca, d'uns nens que juguen a futbol en una platja. És un bon resum sobre el funcionament d'un colonialisme que, en certa manera, encara és vigent. I sobretot, aquesta imatge parla de qui som nosaltres i de com ens ubiquem com a creadors d'aquest projecte. Clarament, nosaltres estem a la banda de l'home blanc que està a la piscina, perquè després d'aquesta escena apareixem dins d'aquest mateix hotel, preparant la repatriació de l'Idrissa. I, a més a més, això és real: estàvem en aquest hotel perquè Guinea no és un país turístic. L'oferta hotelera és molt limitada i havíem de conviure amb aquestes contradiccions, amb les quals, de fet, convivim sempre.

Al final del documental graveu la cerimònia d'enterrament, sencera. Abans, el Yakouba Diallo explica que a la seva religió no és Déu qui atorga el perdó, sinó són els humans, entre ells, els qui han de perdonar-se. Quines sensacions us endueu de la cerimònia?

Filmar la cerimònia va ser totalment inesperat. Quan vam començar, mai ens haguéssim imaginat que la pel·lícula prendria aquest rumb. Va ser molt al final quan vam entendre que aquesta era l'escena sobre la qual s'havia de construir la pel·lícula. Tota la resta és un dispositiu que ens porta fins aquesta escena. I és important que ens hi porti, perquè és la reparació: la pròpia comunitat de l'Idrissa, la seva família, ens van demanar que ensenyéssim l'enterrament a l'Estat espanyol i a Europa, perquè és una forma de confrontar-nos amb la pròpia merda que generem nosaltres a través de les polítiques de control migratori i del racisme institucional, totalment impune. És per això que nosaltres donem molta importància a aquesta escena i decidim no tallar-la en cap moment. Seria una falta de respecte i creiem que, si obliguem l'espectador –en aquest sentit la pel·lícula és una mena de trampa– a assistir a un funeral, no seria lícit tallar-lo, o fer-lo amè. No hi ha escapatòria. Aquí també hi ha un detall que molesta a molta gent, que és que la cerimònia no està subtitulada. Això, per una banda, és una qüestió de respecte, perquè allà s'hi reciten molts textos de l'Alcorà que segons la pròpia religió no poden ser traduïts. És un moment solemne i considerem que no és tan important allò que s'hi diu explícitament; la pròpia solemnitat del moment s'explica per si sola. I també és, ni més ni menys, com ho vam viure nosaltres. No enteníem res, però compreníem el context, que em sembla extremadament bonic i que és una de les claus de tot plegat: el perdó que ens demanem els humans entre nosaltres. Tot i ser una persona profundament atea, inclús antireligiosa, em sembla que això és molt bonic: pensar que Déu és un testimoni silenciós d'allò que fem els humans entre nosaltres. És una gran lliçó.

TItol

Ara que ha passat un temps, quina percepció us queda, de tot plegat?

Sempre que treballem amb aquest tipus de projectes queda un regust amarg, no pot ser d'una altra manera. Sentim una tristesa i una ràbia infinites, i la frustració de no haver pogut explicar a la família de l'Idrissa ni a ningú més els motius d'aquesta mort tan misteriosa. Però també hi ha certa satisfacció, pel fet d'haver provocat un canvi. Parlem molt de la satisfacció social des del cinema i creiem que no només ha de ser a posteriori, en el moment de l'exhibició. No creiem en la idea de projectar un documental i canviar les coses, sinó que és el propi fet de fer la pel·lícula, el propi procés cinematogràfic, el que hauria de provocar canvis. En aquest cas és claríssim i és paradigmàtic. Pel fet d'estar fent aquesta pel·lícula, de poder explicar-la, hem dut a terme una pràctica de reparació que és deixar que la família de l'Idrissa descansi en pau i, sobretot, que el propi Idrissa hagi pogut fer aquest viatge de tornada i hagi pogut acabar descansant a la seva terra. Això és un cert alleujament. Així i tot, no ens posem medalles, perquè ja he explicat de quina banda de la tanca estem: som blancs a l'Àfrica, podem anar i venir quan vulguem. Ningú ens demana explicacions, i això és trist. És una contradicció amb la qual hem de viure, i ens provoca molta tristesa.

* Un dels germans de l'Idrissa Diallo, Yakouba Diallo, no va poder assistir a la projecció del documental perquè l'Estat espanyol va denegar-li el visat.