Pel·lícules feministes que has de veure

Bucarest, anys 80. Una jove que està a punt d'arribar al cinquè mes d'embaràs es tanca en una habitació d'hotel on rep la visita d'un metge que practica avortaments clandestins. Romania continua sent un país gris sotmès al totalitarisme de Ceaucescu, però hi ha una nova generació que lluita per prendre les regnes de la seva vida, des dels marges de la llei. Aquesta pel·lícula, Palma d'Or a Canes 2007, va inaugurar la nova onada de cinema romanès.

Aquest homenatge al gènere 'grindhouse' de Quentin Tarantino ens explica la història de quatre valquíries combatives que es vengen d'un assetjador que les persegueix per carreteres secundàries. El pols de la cinta és veloç i adrenalínic. Es tracta d'un 'remake' canalla d'un clàssic de la sèrie Z, 'Faster pussycat, kill, kill', signat pel director de 'Kill Bill', pel·lícula en la qual ja vam veure a Uma Thurman enfundada en una granota groga anant, katana en mà, a destruir al mascle que li havia fotut la vida.

Obra mestra de John Cassavetes que ens mostra a Gena Rowlands en el paper d'una mestressa de casa madura, alcoholitzada, a càrrec d'uns nens cridaners que corren amunt i avall com llamps. La càmera s'encapritxa amb un personatge submergit en la nostàlgia d'una joventut perduda, sempre amb una ampolla a la mà. Apallissada per la rutina i els anys reté encara una candorosa alegria de viure. I així la veiem, entre els globus i jocs d'una festa infantil, ballant amb els braços enlaire.

No és una pel·lícula sospitosa de cinefília, però il·lustra a la perfecció el paper de la dona en l'Anglaterra victoriana i, el que és més important, ens parla de com es va inventar el vibrador. Maggie Gyllenhaal -per cert, la protagonista de 'Secretary', una de les cintes que millor han abordat la pràctica sexual de la submissió- interpreta una sufragista militant que, a més, s'oposa aferrissadament als tractaments patriarcals d'allò que es deia 'histèria femenina'.

Seguim la llista amb una de les millors pel·lícules de Pier Paolo Pasolini, en què Anna Magnani encarna una prostituta que exerceix als afores de Roma, cames robustes, pèl fosc i somriure immens, que es passeja per la ciutat muntada a la motocicleta del seu fill. Impressionant, per cert, el monòleg que pronuncia en pla seqüència, clavant els talons sobre l'asfalt en una carretera deserta de cotxes, amb l'enllumenat dels fanals de fons, cridant a ple pulmó.

Aquesta gran pel·lícula és una adaptació d'una novel·la poc coneguda de Patricia Highsmith, escrita a principis dels 50, que té al darrere una història que mereix ser explicada. Tot va començar un Nadal. L'autora de 'Estranys en un tren' estava en fallida, així que va acceptar un treball estacional a la secció de joguines de Bloomingdales. Un dia estava atenent al taulell quan va veure entrar a una dona sofisticada, bella, d'uns 40 anys, coberta amb un abric de visó que era com una muntanya de pells. Així va néixer aquest relat d'amor lèsbic, que Todd Haynes va portar a la gran pantalla.

Hi ha un fragment de 'Walk on the wild side' molt políticament incorrecte en què Lou Reed cantava: "And the colored girls go do-do-do-do-do". D'aquest vers neix aquest documental, que posa en primer pla a les coristes negres que han acompanyat des de la foscor a 'rock stars' de la talla Mick Jagger i Bruce Springsteen. Noies amb veus abismals que han quedat oblidades a la rereguarda de l'escenari, a les que la història ha condemnat a un trist anonimat. Figures ocultes que aquí surten a la llum.

És de justícia que en un sumari com aquest aparegui Virginia Woolf, la dona que hi era quan la senyora Dalloway va dir que ella mateixa compraria les flors, qui va reclamar el dret a tenir una habitació pròpia. Nicole Kidman la va interpretar de meravella a 'Les hores', amb un nas postís, endinsant-se en les aigües del riu amb pedres a les butxaques. Però nosaltres ens quedem amb aquesta brillant adaptació de 'Orlando', amb Tilda Swinton en el paper d'un Tirèsias que canvia de sexe al llarg dels segles.

El cas d'Abdellatif Kechiche pot destapar polèmica i ho sabem. Després de l'estrena de 'La vida de Adèle' a Canes corrien rumors que el director havia sotmès a les dues actrius en les escenes més tòrrides de la pel·lícula a una tensió insofrible. D'altra banda aquestes seqüències de sexe són un bell al·legat brillant al plaer de la dona al llit. A les proves em remeto: Léa Seydoux amb els cabells blaus i l'armilla texà ballant 'I follow rivers' és una icona que s'ha apropiat la lluita feminista.

A partir d'un dels relats més perversos de Sacher-Masoch -sí, l'home que va donar nom al masoquisme-, Polanski roda una obra de cambra en la qual una dona desafia un home fins sotmetre'l. Emmanuelle Seigner es vesteix de dominatrix i obliga a Mathieu Amalric a xuclar-li la punta de la sabata, mentre li fa arrossegar-se pel terra com un gos amb collar i corretja, i els llavis pintats de vermell. Un 'tour de force' brutal entre dos actors excepcionals, que mantenen el ritme del conte a temperatures molt altes.

És molt probable que 'Thelma i Louise' sigui el primer exemple que a tots ens ve al cap quan parlem d'històries sobre l'alliberament feminista. Geena Davis i Susan Sarandon són dues fugitives al volant d'un descapotable que fugen a través dels Estats Units, amb l'anhel d'una llibertat que en els seus respectius llars els ha estat negada. Ridley Scott dirigeix aquesta 'road movie' inoblidable que ens deixa als llavis el gust de la gasolina i l'asfalt recremat pel sol.

No podia faltar en aquesta selecció el grantio de sorra de R.W. Fassbinder, cineasta alemany dels anys 70, apòstol del melodrama 'queer' i referent d'autors com Pedro Almodóvar des dels inicis de la seva carrera. Podríem haver citat títols com 'Las amargas lágrimas de Petra von Kant' o 'La ansiedad de Veronica Voss', les heroïnes són autèntics mites. Però hem optat per aquesta història, esquerranosa d'allò més, d'una mare coratge sense perruca ni maquillatge que es desviu per un fill en dificultats.

El 1964, el cineasta danès Carl Theodor Dreyer va rodar l'última pel·lícula de la seva carrera, 'Gertrud', una cinta que en el seu dia va resultar bastant polèmica. En un blanc i negre crepuscular preciós, explicava la història d'una dona de classe alta que vivia envoltada de pretendents que la rondaven com gossos famolencs. Ella, que no volia conformar-se amb res que no fos amor de veritat, els escoltava pacientment i quan descobria ls seves nècies intencions els donava carabasses. Una pel·lícula magnífica.

Jean-Luc Godard, pare de la Nouvelle Vague, va convertir a Anna Karina en una bella prostituta parisenca que ballava en els billars i es trobava amb els seus clients de matinada en cafeteries. En l'escena més famosa la veiem entrant en un cinema en el qual es projecta 'La passió de Joana d'Arc' -per cert, una pel·lícula de Dreyer-, on el rostre de Maria Falconetti ocupa l'ample de la pantalla. En aquest moment, Anna Karina plora, en un rampell empàtic, pel patiment de la condemnada a punt de morir a la foguera.

De Sofia Coppola, la directora de 'Las vírgenes suicidas', l'estiu passat vam veure aquest remake de 'El seductor', un clàssic de Don Siegel amb Clint Eastwood en el paper del soldat ferit. L'acció té lloc durant la guerra civil americana, en una escola per a nenes de classe benestant en què només romanen dues professores i unes quantes alumnes que no han pogut tornar a casa seva. I que prenen pres en el seu gineceu a un ianqui desertor amb l'uniforme ple de sang que apareix un matí al seu jardí, moribund.