Terror als cinemes!

Què passa als EUA? Per què en els últims temps trobem pel·lícules que parlen, de manera més o menys explícita, de la fe? Pensem per exemple en 'Take shelter', el film de Jeff Nichols en què un pare de família s’emparanoiava i construïa un refugi per salvar-se de la imminent apocalipsi. En el fons, aquella pel·lícula, i 'Midnight special', l’última de Nichols, vénen a dir que la paranoia no és tal, sinó que s’ha de creure. Igual que 'Calle Cloverfield 10', un altre film amb refugi i apocalipsi, en què els descreguts acaben adonant-se que no tenen raó, i que més els val tenir por del que hi ha fora.A 'La invitación', el fet de creure es materialitza de manera diferent. Aquí, tot comença amb una reunió d’amics, que celebren que l’Eden ha tornat després de dos anys d’absència. Entre els convidats al sopar hi ha en Will, l’exmarit de l’Eden, amb qui comparteix el dol per la mort del fill. Però la nova Eden sembla una altra, una estranyesa que no passa desapercebuda a en Will, que, com el protagonista de 'Take shelter', comença a emparanoiar-se i a sospitar que la seva exdona i els nous amics d’ella tenen intencions no del tot honestes.El discurs entorn de la pèrdua conviu amb un retrat del fonamentalisme. La por, la paranoia i la creença, elements que estan a la meduŀla d’algunes de les pel·lícules de gènere més interessants dels últims temps, són l’eix de 'La invitación', un 'thriller' que només necessita una casa i el punt de vista d’en Will per construir una atmosfera inquietan

Produïda el 2013 i mantinguda en hibernació fins ara, 'El infierno verde' es va guanyar reputació de fiasco des de les seves primeres projeccions als festivals de Toronto i Sitges. En realitat, no és ni millor ni pitjor que la resta de pel·lícules d’Eli Roth, que sempre prometen més sobre el paper que en pantalla. El film té un propòsit prou (in)noble: reactivar el cinema d’explotació antropòfaga que va causar estralls a finals dels 70. Però en el pas del gra brut dels 16 mm a l’alta definició hem perdut el compromís viciós d’'Holocausto caníbal' i 'Caníbal feroz', substituït en favor d’una sàtira de la hipocresia d’activistes i ONGs que, en comptes d’elevar i donar profunditat al subproducte, li fan perdre to, virulència i capacitat d’impacte frontal.

És una història que tots coneixem, diu el narrador per avisar-nos del 'déjà vu'. La novetat rau en el fet que qui parla no és el 'mad doctor' de torn, ni el monstre, ni la seva amant, sinó l’Igor, l’ajudant geperut. No se’l va inventar Mary Shelley, els cinèfils el recordaran amb la cara de Béla Lugosi a 'El hijo de Frankenstein', però, no ens enganyem, l’Igor que tots aplaudim és el Marty Feldman d’'El jove Frankenstein'. El model de Paul McGuigan no és la brillant paròdia de Mel Brooks sinó el 'Sherlock Holmes' de Guy Ritchie: Frankenstein també té dret a maquillar-se amb efectes digitals. És una pena perquè el canvi de punt de vista del narrador tenia possibilitats. D’una banda, l’Igor (Daniel Radcliffe en el seu enèsim intent per allunyar-se de Harry Potter) és una altra creació de Victor Frankenstein (un gesticulant James McAvoy), que li dóna nom i li treu el gep amb la mateixa prepotència divina amb què fa reviure uns quants membres recosits convertint-los en l’epítom de la monstruositat. Reescriure el mite del nou Prometeu des d’una mirada marginal podria haver transformat Victor en l’home turmentat per la culpa que la pel·lícula ens reserva per als seus minuts finals, quan és massa tard per recuperar els personatges de l’abisme del clixé. El disseny de producció digital és tan sumptuós com en els 'reboots' de Ritchie, però la metamorfosi de la llegenda en pel·lícula de soroll i de fúria, exceptuant la simpàtica escena del circ de l’

En la ment de Hans Ruedi Giger, les formes orgàniques copulaven amb pors industrials, produint criatures tan terribles com, per exemple, l’Alien que turmentava la tinent Ripley. Com era la vida per a algú amb una imaginació tan aberrant? 'Dark star. El universo de H. R. Giger' dóna resposta a aquesta pregunta, elaborant un retrat al natural de l’artista suís poc abans de la seva mort, l’any 2014. Al film, veiem un Giger en decadència física, però encara posseïdor d’un geni curiós, que parla dels fets que han marcat la seva vida i obra (com el suïcidi de la seva parella als anys 70). La directora modera la càrrega elegíaca del documental, que acaba presentant-nos un home que, com demostra la decoració de casa seva, va aprendre a conviure en harmonia amb un subconscient febril.

El debut en la direcció de l’actor Joel Edgerton és un inquietant 'thriller' psicològic que se centra en un estrany, Gordo, capaç de pertorbar la vida tranquil·la d’un matrimoni d’aparença perfecta. Com un fantasma del passat, Gordo no para de rondar la llar de la parella sense que les seves intencions quedin clares. En la primera hora de metratge Edgerton juga bé la carta de l’ambigüitat del protagonista, a qui no sabem si considerar una víctima, una amenaça o ambdues coses alhora. I també introdueix un apunt al voltant de la capacitat depredadora dels anomenats triomfadors de la societat capitalista com a subtext d’un film de venjança retorçada. Però es nota que a Edgerton li agrada massa el paper que ell mateix interpreta, el que acaba desequilibrant la balança moral.

El signe + del títol es queda curt. Aquesta apologia de l’'smash up' és un palimpsest de gèneres antitètics: al clàssic 'heritage' drama s’hi afegeix una capa de cinema de zombis i una altra de 'wuxia'. La intenció és emmirallar l’estricte classisme de la societat britànica: per cada aristòcrata estirat (o per cada aspirant a l’ascensió social) hi haurà un zombi disposat a menjar-se el seu cervell. El problema és que la lectura ideològica de tan esbojarrat punt de partida –amb comentari feminista inclòs– sembla feta 'a posteriori', per justificar un gaspatxo de bones maneres i decapitacions que té menys sal i pebre del que ens agradaria. Quan se supera la sorpresa que depara la barreja entre Jane Austen, la putrefacció de la carn caníbal i la disciplina Shaolin, és fàcil pelar la ceba del truc de màgia.