Bars amb vistes

Des de la taula de la terrassa més al sud diuen que es veu el mar. És un bar amb vistes, això és clar: situat a la cantonada de República Argentina amb Gomis, dalt del pont de Vallcarca, des d’El Rincón es veu el Park Güell, la muntanya pelada i un bon tall de cases i cel. És un bar triangular, tot finestrals, a la base d’un edifici que aprofita al màxim la punxa final de la seva illa de cases: una mena d’edifici Dakota de NYC però nostrat i sense ressonàncies satàniques. Obre tots els dies, està folrat de fusta per dins i la seva terrasseta és de les més cobejades de la zona. D’entre la seva generosa oferta de tapes destaquen l’ensaladilla russa, feta per ells, els calamars a la romana i la tripa. Aquestes peculiaritats i l’encant dels amos fa 62 anys que l’han convertit en un lloc de trobada d’aquesta part alta de la ciutat, a cavall entre el Putxet i Vallcarca. El local el va obrir en Salvador, exboxador ja jubilat, i ara el porten el seu fill Javier amb la seva cunyada Chelo, que mantenen de cap a peus el bon tracte i l’ambient familiar del bar. El preu de barra d’una canya és 1,30 € i el cafè, 1,10 €. La clientela és gent del barri, passavolants i exploradors intrèpids dels racons més entranyables de la ciutat, com en Víctor Nubla, en Sebastià Jovani i el Roger Fortea, escriptors i noctàmbuls professionals que de tant en tant hi van a prendre un dels millors vodkes del món, el Żubrówka, un vodka polonès amb un bisó a l’etiqueta que val la pena tastar.

Al Mirablau s'uneixen diferents generacions d'enamorats o simplement d'amics, cercant una de les millors vistes que ofereix Barcelona amb aquell ambient que ens brinda Sarrià, Tres Torres, Pedralbes... Gent de 17 anys o de 60, tothom hi té cabuda perquè la diversió no té edat.

El nivel de la cuina del restaurant és més que digne, tot i que potser és més llaminer congelar-se en el temps i passar la nit a la seva disco. Si sortiu a les sis del matí, no estareu envoltats de podridura urbana i vòmits, sinó dels frescos aires del Tibidabo.

Poseu-vos les mans al cap, si voleu: avui no escriuré sobre cellers amb solera ni cocteleries. Avui ressenyaré un bar molt especial, repudiat per ser la corona d’un dels edificis més lletjos –per dins i per fora– de Barcelona: El Corte Inglés de la plaça de Catalunya, el temple de consumisme compulsiu que ens regula les estacions. Aquest bloc massís de grisor és cec: no té finestres, no fos cas que el comprador notés el pas del temps en el canvi de la llum i se n’anés abans d’adquirir uns mocassins. El bar que ens ocupa, sí que en té: un enorme finestral allargat com el visor del casc de Robocop, un mirador privilegiat del centre de la ciutat que agafa del mar al Tibidabo i Montjuïc allà al final, que diria en Ramonet Faura. A l’hora de la posta del sol la vista és espectacular, insòlita. Aquesta és una de les dues característiques que fan d’aquest bar un gran lloc. L’altra és l’ambient: per arribar-hi has de creuar TOT l’horror, via escales mecàniques –el descens a l’infern de Dante es queda curt– o en ascensor –ojos que no ven, corazón que no siente: molt més recomanable–, i un cop dalt, et trobes de cop i volta en una mena d’aeroport dels 70, amb una concurrència del tot estrambòtica i imprevisible: estrangers despistats, clients del monstre, cambrers dels de tota la vida i espies. Sí: espies. Segur. El local és car però és el lloc perfecte per intercanviar maletins: ningú no et veu, ningú no et coneix, a ningú no li importa amb qui parles, qui ets o què fas. Anonimat tota

Per menjar amb la ciutat als peus: situat a la planta 23 de l'Hotel Torre Catalunya, la visió quasi panoràmica sobre tota la ciutat és espaterrant. Per la nit té un to novaiorquès. La cuina va per camins mediterranis amb un toc de modernitat ben entesa. S'hi menja de manera consistent: hi ha moltes degustacions fines, però també entrecots de mig quilo.

Loquillo va immortalitzar aquest bar a "El Cadillac Solitario" ("junto al Merbeyé, a mis pies mi ciudad") ja fa una bona pila d'anys. En aquell època no era estrany trobar-se al cantant i a Mariscal compartint barra, copes i vistes. I encara que ja fa molt temps que el Merbeyé no és el reducte ni de l'elit social ni de la creativa de la ciutat, la cocteleria, incloent disseny i vistes, retenen un encant indiscutible.

 Al Carmel, poca gent hi va si no hi viu, i és una llàstima perquè hi ha més sinceritat en els seus carrers costeruts i les casetes excavades a la roca que en tots els passeigs de Gràcia. La terrassa del Delicias s’aguanta de miracle. Neix torta i s’acaba de la mateixa manera perquè, com tot el Carmel, fa pendent. Però què importa? Les desgràcies s’escapen amb un seitó a la mà. Hi fan uns calamarsets boníssims, ensalades russes de campionat, braves i una llista de tapes que serveixen sempre amb generositat. Des de les cadires, es veu l’entrada al parc del Guinardó. Es pot fer una bonica excursió fins al parc Güell .