Ens trobem de nit, després d'un dia llarg d'assajos i classes, per parlar de la peça amb la qual celebra anys, One hit wonder, mentre el seu fill de nou anys juga amb l'ordinador estirat al terra de l'estudi. Però la veu de Sol Picó sona tan assertiva i directa com si acabés d'aterrar, amb ganes d'explicar-se entre anècdotes, rialles i sàvia picardia. Encara que digui que té por de volar, és un coet de revetlla en plena tardor.
Per què són tan importants els aniversaris? Jo, aquest aniversari no l'esperava, però quan el febrer passat de sobte em vaig adonar que fèiem 20 anys, i com que tenia ganes de fer un solo, vaig pensar que era una bona oportunitat i així va sorgir '
One-hit wonders'. En dos mesos no vaig parar de treballar, tenia claríssim per on volia anar. Després sí que ha estat important això dels 20 anys perquè m'ha fet pensar la sort que tinc d'arribar a aquesta data treballant i encara amb mil projectes al cap.
¿El fet que sigui un solo té algun significat?No tenia els mitjans per celebrar-ho d'una altra manera i, a més, era el que més s'adeia a l'autoreflexió. La peça transcorre en un viatge en avió -jo tinc pànic de volar- revisitant alguns moments clau d'aquests anys amb un àlter ego que em va dient: "Nena, que ja fem 20 anys, a veure què fem ara!".
¿Com es pot tenir por de volar quan fa dues dècades que ets una de les artistes del país amb més presència internacional?Doncs mira, amb algunes ampolletes de vi i... aguantant-me! Però cada cop que s'enlaira... i si després hi ha algun tremolor..., ni t'ho imagines!
'Bésame el cactus' del 2001 ja és una peça mítica, però ara feia temps que no et vèiem en un solo.Sí, i en tenia ganes, perquè enfrontar-me tota sola al públic té un punt excitant. A més, en revisar fragments d'espectacles anteriors, com el mateix 'Bésame el cactus', he triat alguns materials coreogràfics que m'agradaven especialment i em volia demostrar a mi mateixa que encara els podia fer! Ara, no tot és revisió a 'One-hit wonders', també he fet un exercici important amb la paraula, tota l'estona parlo i ballo, parlo i ballo.
Els textos són teus?Sí, i Ernesto Collado m'ha ajudat en tot el procés... i aguantant tots els plors! Hi havia dies que sentia que no podia; jo, que sempre he estat forta i amb energia per seguir endavant... aquí em sentia vulnerable com mai! Perquè, a banda de recuperar coses que m'agraden, també he revisat els fracassos i les coses que m'han fet mal. M'he despullat tota, 20 anys d'amors i desamors. I, esclar, ara ve el descens, encara que ho intentis encarar alegrement.
Parles de descens, com si anessis en avió. ¿El tens planificat o et fa por?Tot és un viatge. Però jo mai no planifico, simplement intento aprofitar el que va passant, i ara em sento bé. La Piconera és un espai que em dóna tranquil·litat per poder treballar, crear, fer classes... em fa sentir que estic en un descens controlat.
Realment costa de creure que arribi mai el descens per a Sol Picó. Continua com sempre, menuda i fortíssima, assenyalant direccions amb la mirada, el dit índex o el peu calçat amb sabatilla de punta. Com és el cos després de 20 anys? I l'entorn? Què ha canviat més?Tinc un cos que m'ajuda moltíssim, no sé si és la genètica o que el cuido molt. Especialment la meditació i el txi-kung, que practico des de fa nou anys, han estat fonamentals. És un treball des de dintre -però que s'aplica també a l'exterior, als músculs i a les formes- a partir de l'energia. Costa d'explicar però és brutal, tant com a ballarina com per a la vida en general, per mi ha estat una taula de salvació. També hi influeix que sóc petita, i això hi ajuda, encara que per a altres coses no tant, perquè peso poc i els meus ossos pateixen menys. Quan fa dos anys, a cinc minuts d'estrenar, em vaig fracturar el genoll, va ser una inflexió important perquè no m'havia passat mai res de semblant i de sobte em vaig adonar que podia trencar-me... Però vaja, la recuperació ha anat molt bé, enfortint els quàdriceps no ha calgut operar, i torno a calçar-me les puntes sense cap problema. El cos em respecta i jo el respecto. Diria que l'entorn ha canviat més que el meu cos, i això sí que pesa i ens fa trontollar.
La situació de crisi és gairebé un estat natural del sector de la dansa al nostre país, però darrerament l'escenari estava més fosc que de costum. I, en canvi, el públic sempre et respon.Perquè jo vull comunicar-me, això ho tinc molt clar. I faig el que em surt de l'entrecuix, eh? No és que vulgui agradar a tothom! Però dalt d'un escenari sóc una exhibicionista nata, m'encanta provocar, que passin coses, que vibri l'ambient... encara que sigui perquè algú s'aixeca i se'n va amb un cop de porta. Sempre hi haurà gent a qui no agradaré, és part del procés de definir-se.
De tots els artistes amb qui has col·laborat, quins són els que més t'han influenciat?L'Anna Lizaran em va marcar molt com a persona i veure com canviava en actuar. Després amb l'Israel Galván, quan encara ningú no el coneixia, la primera vegada que ens vam trobar ens vam passar una tarda sencera improvisant sense parar. També m'ho he passat bomba amb el Carles Santos i amb el Sergi López... Tots ells són gent amb una passió que és igual el que facin, perquè serà autèntic, i a mi això em posa a dos mil!
¿I amb el Juan Manrique, que t'acompanya a 'One-hit wonders'?És el meu nen! Va entrar a la companyia com a actor, després va fer algunes escenografies i també és qui m'ha fet les millors fotos. Em coneix en moltes facetes, i quan hem hagut de prendre decisions conjuntament ha estat molt fàcil i és quasi com si ens enamoréssim, perquè és l'única manera d'estar treballant junts molt de temps.
Com una família.Esclar! Així són per mi els col·laboradors de la meva ànima, com la Mercè Ros, el Xevi Dorca, el Valentí Rocamora i la Mireia Tejero... Amb ella quasi podem fer la música per telèfon! Treballar amb ells és un luxe i les coses surten bé perquè tothom és allà on li toca.
Si et digués que ets una mica punky, què pensaries?Una punky d'Alcoi, potser sí, així més horterona i amb humor.
