Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Els 20 anys de Sol Picó
Sol Picó
© Iván Moreno Sol Picó

Els 20 anys de Sol Picó

A la ballarina i coreògrafa, dues dècades de companyia li han passat gairebé sense adonar-se’n. I continua ballant, energètica, petita, lleugera i brillant com un coet de revetlla

Per Bàrbara Raubert
Advertising

Ens trobem de nit, després d'un dia llarg d'assajos i classes, per parlar de la peça amb la qual celebra anys, One hit wonder, mentre el seu fill de nou anys juga amb l'ordinador estirat al terra de l'estudi. Però la veu de Sol Picó sona tan assertiva i directa com si acabés d'aterrar, amb ganes d'explicar-se entre anècdotes, rialles i sàvia picardia. Encara que digui que té por de volar, és un coet de revetlla en plena tardor.

Per què són tan importants els aniversaris?
Jo, aquest aniversari no l'esperava, però quan el febrer passat de sobte em vaig adonar que fèiem 20 anys, i com que tenia ganes de fer un solo, vaig pensar que era una bona oportunitat i així va sorgir 'One-hit wonders'. En dos mesos no vaig parar de treballar, tenia claríssim per on volia anar.  Després sí que ha estat important això dels 20 anys perquè m'ha fet pensar la sort que tinc d'arribar a aquesta data treballant i encara amb mil projectes al cap.

¿El fet que sigui un solo té algun significat?
No tenia els mitjans per celebrar-ho d'una altra manera i, a més, era el que més s'adeia a l'autoreflexió. La peça transcorre en un viatge en avió -jo tinc pànic de volar- revisitant alguns moments clau d'aquests anys amb un àlter ego que em va dient: "Nena, que ja fem 20 anys, a veure què fem ara!".

¿Com es pot tenir por de volar quan fa dues dècades que ets una de les artistes del país amb més presència internacional?
Doncs mira, amb algunes ampolletes de vi i... aguantant-me! Però cada cop que s'enlaira... i si després hi ha algun tremolor..., ni t'ho imagines!

'Bésame el cactus' del 2001 ja és una peça mítica, però ara feia temps que no et vèiem en un solo.
Sí, i en tenia ganes, perquè enfrontar-me tota sola al públic té un punt excitant. A més, en revisar fragments d'espectacles anteriors, com el mateix 'Bésame el cactus', he triat alguns materials coreogràfics que m'agradaven especialment i em volia demostrar a mi mateixa que encara els podia fer!  Ara, no tot és revisió a 'One-hit wonders', també he fet un exercici important amb la paraula, tota l'estona parlo i ballo, parlo i ballo.

Els textos són teus?
Sí, i Ernesto Collado m'ha ajudat en tot el procés... i aguantant tots els plors! Hi havia dies que sentia que no podia; jo, que sempre he estat forta i amb energia per seguir endavant... aquí em sentia vulnerable com mai! Perquè, a banda de recuperar coses que m'agraden, també he revisat els fracassos i les coses que m'han fet mal. M'he despullat tota, 20 anys d'amors i desamors. I, esclar, ara ve el descens, encara que ho intentis encarar alegrement. Parles de descens, com si anessis en avió. ¿El tens planificat o et fa por?
Tot és un viatge. Però jo mai no planifico, simplement intento aprofitar el que va passant, i ara em sento bé. La Piconera és un espai que em dóna tranquil·litat per poder treballar, crear, fer classes... em fa sentir que estic en un descens controlat.

Realment costa de creure que arribi mai el descens per a Sol Picó. Continua com sempre, menuda i fortíssima, assenyalant direccions amb la mirada, el dit índex o el peu calçat amb sabatilla de punta. Com és el cos després de 20 anys? I l'entorn? Què ha canviat més?
Tinc un cos que m'ajuda moltíssim, no sé si és la genètica o que el cuido molt. Especialment la meditació i el txi-kung, que practico des de fa nou anys, han estat fonamentals. És un treball des de dintre -però que s'aplica també a l'exterior, als músculs i a les formes- a partir de l'energia. Costa d'explicar però és brutal, tant com a ballarina com per a la vida en general, per mi ha estat una taula de salvació.  També hi influeix que sóc petita, i això hi ajuda, encara que per a altres coses no tant, perquè peso poc i els meus ossos pateixen menys. Quan fa dos anys, a cinc minuts d'estrenar, em vaig fracturar el genoll, va ser una inflexió important perquè no m'havia passat mai res de semblant i de sobte em vaig adonar que podia trencar-me... Però vaja, la recuperació ha anat molt bé, enfortint els quàdriceps no ha calgut operar, i torno a calçar-me les puntes sense cap problema. El cos em respecta i jo el respecto. Diria que l'entorn ha canviat més que el meu cos, i això sí que pesa i ens fa trontollar.

La situació de crisi és gairebé un estat natural del sector de la dansa al nostre país, però darrerament l'escenari estava més fosc que de costum. I, en canvi, el públic sempre et respon.
Perquè jo vull comunicar-me, això ho tinc molt clar. I faig el que em surt de l'entrecuix, eh? No és que vulgui agradar a tothom! Però dalt d'un escenari sóc una exhibicionista nata, m'encanta provocar, que passin coses, que vibri l'ambient... encara que sigui perquè algú s'aixeca i se'n va amb un cop de porta. Sempre hi haurà gent a qui no agradaré, és part del procés de definir-se.

De tots els artistes amb qui has col·laborat, quins són els que més t'han influenciat?
L'Anna Lizaran em va marcar molt com a persona i veure com canviava en actuar. Després amb l'Israel Galván, quan encara ningú no el coneixia, la primera vegada que ens vam trobar ens vam passar una tarda sencera improvisant sense parar. També m'ho he passat bomba amb el Carles Santos i amb el Sergi López... Tots ells són gent amb una passió que és igual el que facin, perquè serà autèntic, i a mi això em posa a dos mil!

¿I amb el Juan Manrique, que t'acompanya a 'One-hit wonders'?
És el meu nen! Va entrar a la companyia com a actor, després va fer algunes escenografies i també és qui m'ha fet les millors fotos. Em coneix en moltes facetes, i quan hem hagut de prendre decisions conjuntament ha estat molt fàcil i és quasi com si ens enamoréssim, perquè és l'única manera d'estar treballant junts molt de temps.

Com una família.
Esclar! Així són per mi els col·laboradors de la meva ànima, com la Mercè Ros, el Xevi Dorca, el Valentí Rocamora i la Mireia Tejero... Amb ella quasi podem fer la música per telèfon! Treballar amb ells és un luxe i les coses surten bé perquè tothom és allà on li toca.

Si et digués que ets una mica punky, què pensaries?
Una punky d'Alcoi, potser sí, així més horterona i amb humor.

També t'agradarà

Les obres d'aquí que has de veure

Teatre

L'autoria catalana viu un autèntic boom a la cartellera: aquí tens les obres que marquen tendència El teatre local està de moda. I la prova d'això la trobem a la cartellera, que ens ofereix cada dia obres escrites per dramaturgs catalans i interpretades per gent d'aquí que atrauen el públic. Tenim comèdies, obres èpiques, drames, peces romàntiques, experimentals. Teniu per triar i remenar. El crèdit Una 'comedy factory' d'èxit. En això s'ha convertit el Torneig de Dramatúrgia Catalana que Jordi Casanovas celebra des de 2011 al ring que instal·la a Temporada Alta. 'El crèdit' de Jordi Galceran va ser el guanyador de la primera edició. Vota i sentencia el públic. I ho ha fet durant tres anys amb força olfacte. Amb aquest inapel·lable aval es presenta aquesta comèdia sense matisos semàntics a la Villarroel. L'equip és una reunió de vells coneguts acostumats a l'èxit. Desde Berlín (Lou Reed) Nova York, The Factory, Warhol, creació explosiva, molta poesia, realitat i irrealitat, molta ambigüitat i sobretot, molt Rock and Roll. Al voltant de tot aquest panorama, un músic, poeta, agitador, ciutadà de la seva ciutat i no d’una altra, hereu de la més pura tradició poètica urbana de Delmore Schwartz, Saul Below o Allen Ginsberg i algú que esdevé una influència fonamental per a diverses generacions de músics, poetes i persones de la cultura, Lou Reed. De la mà d’Andrés Lima, Pablo Derqui i Nathalie Poza ens portaran a fer un passeig per aquest univers màgic, contradictori i extremadame

Les obres de la tardor

Teatre

Valle-Inclán, Shakespeare a dojo, molts musicals, Bergman, Bernhard i el teatre argentí marquen la cartellera teatral de Barcelona Els teatres ja no estan de vacances i han posat tota la carn a la graella de cara a la temporada de tardor. Hi ha moltes coses bones, però destaca un nom: Shakespeare. Tindrem 'My perfect mind', el 'Timó d'Atenes' a la Bilbioteca i moltes obres més. No ens oblidem dels musicals i del retorn dels dos grans autors/directors argentins, Daniel Veronese i Claudio Tolcachir. Tanmateix, ja podeu intruir qui és el número 1 de la llista. Són, en total, catorze obres. Les podeu veure totes. Le voci di dentro L'heu vist en cinema a 'La grande bellezza' i a 'Viva la libertà'. L'incomparable Toni Servillo ens serveix Eduardo De Filippo en una història d'odi, enveja, hipocresia i corrupció moral. 'Le voci di dentro' és l’obra amb què l'Eduardo, mantenint una atmosfera suspesa entre la realitat i la il·lusió, desgrana de manera profunda i decidida les consciències culpables dels seus personatges i, per extensió, del públic. Emilia L'Argentina aterra al Lliure amb Claudio Tolcachir, que ja ens va fascinar amb 'La omisión de la familia Coleman' el 2009. Ara presenta un altre text seu que ens parla del paper clau de la infantesa en la comprensió i la gestió de les emocions. En aquesta història hi surt un home que va patir de manera malaltissa la  infantesa, va viure amb molt de dolor el rebuig del món i només va rebre afecte de la  mainadera. Pot ser que un home qu

Advertising

Nous talents (diferents) de l'escena

Teatre Experimental

Els espectacles que has de veure de la gent de teatre més prometedora La nit just abans dels boscos 'La nit just abans dels boscos' és una de les peces més representades de Bernard-Marie Koltès. La posada en escena que ha imaginat Roberto Romei, en producció del festival TNT, s’allunya del plantejament original tot respectant el text i, miracle, fent que les paraules d’aquest estranger a qui han robat i apallissat ressonin més actuals, naturals i espontànies que mai. Romei ens canvia el punt de vista de l’original, el de l’emigrant que s’explica a una altra persona silent. Woyzeck 'Woyzeck' no és només una obra inconclusa. El brutal i imprescindible text de Georg Büchner –sense ell potser el teatre europeu seria un altre– personifica el mite del caos com a esperó creatiu. El drama existencial del soldat ras Franz Woyzeck era un munt de papers solts oblidats en un calaix, sense ordre, gairebé il·legible. Va ser l'escriptor Karl Emil Franzos qui va recuperar els lligalls i els va reelaborar en la versió que l'ús ha convertit en canònica, encara que amb el debat obert. La proposta de Marc Rosich (director convidat de Parking Shakespeare) és neta, essencial, lliure del pes metateatral de la troballa del manuscrit. Victòria d'Enric V Joves talents de l'escena barcelonina parteixen d'un clàssic shakespearià per reflexionar sobre el valor de la victòria. El director, dramaturg i músic Pau Carrió obre la temporada del Lliure de Gràcia després de passar pel Grec amb La Kompanyia del

Bars de Montjuïc i Poble-Sec

Restaurants

Bar Rufián La gent del Clandestino han ressuscitat com a bar de canyes, vermuts i pica-pica al Poble-sec: el Rufián. Els ingredients són senzills: local acollidor sense pretensions esteticistes, molt bona música, ambient amical i bona matèria primera –cervesa negra Moritz de barril, no l’Epidur; vermut La Secuita; olives i anxoves de l’Escala; tomàquets en conserva al pesto de Navarra... Els dissabtes i diumenges és una festa: l’hora del vermut el converteix en punt de trobada de gent entre els trenta i els quaranta amb ganes de passar un migdia en bona companyia. Gran Bodega Saltó La Saltó ha estat una de les pioneres en convertir el Poble-sec en un dels barris més animats de la ciutat. De fet, els seus horaris són més de bar de nit que de botiga, la qual cosa no impedeix que alguns veïns baixin al vespre per omplir les garrafes de vi de bóta. Però l'oferta enològica no és el principal atractiu de la Bodega Saltó. Costa trobar un local tan pintoresc com aquest a Barcelona. Renovat pel dissenyador Steve Forster el 2002, funciona com una petita fira de l'extravagància on es poden trobar tot tipus d'andròmines, antigalles, tigres de peluix o llufes que beuen en porró. Bar Seco Un bar adherit a la casua Slow Food, és a dir, que fa servir productes de proximitat i sostenibles per elaborar els plats de la seva carta, curta però suficient per satisfer plenament els estómacs famolencs. Les seves patates braves bio tenen justa fama. I la seva terrassa, davant del refugi de Montjuïc,

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising