Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a La Ribot

Entrevista a La Ribot

L'artista madrilenya és objecte d'una retrospectiva al MACBA i al Mercat de les Flors

TREINTA Y CUATRO PIECES DISTINGUEES & ONE STRIPTEASE
TREINTA Y CUATRO PIECES DISTINGUEES & ONE STRIPTEASE
Per Bàrbara Raubert |
Advertising

Ja és aquí una de les constel·lacions més esperades de la temporada, formada per dos espectacles brillants -'Panoramix' i 'Laughing Hole'-, unes vídeoinstal·lacions ('Another pa amb tomàquet' en col·laboració amb Carles Santos) i un vídeo que desplega el concepte de cos-operador amb un pla seqüència de 25 minuts, tot de La Ribot. Aquesta artista madrilenya assentada a Suïssa ha dut el concepte de dansa a un territori en expansió, passant del clàssic en que es va formar al contemporani, de l’escena al museu i del museu al vídeo.

Serà de la darrera oportunitat de veure 'Panoramix', que conté el gruix de 'Piezas distingidas' creades entre el 1993 i el 2000. Això és perquè te n’has cansat i ja no t’agraden?
No! Totes les peces em semblen especials i m'agraden. Si no en veiés el sentit, ja no les faria. Però és com parlar una llengua que fa temps que no fas servir, que quan la reprens et diverteix moltíssim, excepte algunes paraules que et costen de pronunciar. Els que ens dediquem a actuar, a l'efímer, hem d’estudiar com trobar el desig en cada moment i, si això no passa, si l'instint no ve, no la faig.

Què ha canviat en aquests anys en aquestes peces i en la seva recepció?
Les peces no han canviat, encara que des de fora potser sí, la dansa ja no es mira de la mateixa manera, i també el meu cos ha canviat. El que ha passat és que la dansa ja s’entén com un art contemporani i es presenta com a tal, no com a performance!

"Em van fer fora de la dansa quan no em movia; i quan el teatre toca el cos, el fan fora"

TItol

Quina diferència hi ha?
Quan una disciplina es renova, els puristes sempre volen treure-la de la disciplina. Així em van fer fora de la dansa quan no em movia; i quan el teatre toca el cos, el fan fora. I així, s’anomena performance a moltes coses per defecte i no com a efecte. En canvi, si posem la dansa com a art contemporani, l’entenem perfectament i permet que es presenti en qualsevol lloc on hi hagi art contemporani: el museu, el teatre, el carrer... on vulgui l'artista.

Una altra peça de la constel·lació és 'Laughing Hole', una peça de 6 hores de durada amb 3 intèrprets en bata que no paren de riure.
La peça fa referència en concret a la presó de Guantánamo, a la guerra
d’Iraq, però per mitjà del riure i el text escrit, va d’allò polític a allò personal, sense ordre, brutalment... També es refereix a l’empresonament il·legal que s’exerceix directament des del poder a qualsevol part del món avui, fins i tot en allò domèstic. És violenta i molt dura de fer. Després de més de 10 anys, els components del càsting original vam haver de parar, ja no podíem més, estàvem exhaustes de riure! La dansa i el nostre coneixement corporal ens permetien domesticar la violència que s’exercia sobre el cos i fins i tot fer-ne ús com un creixement més. És un treball que adoro, amb 'Laughing Hole' vaig poder armar la transversalitat de les disciplines artístiques, el que és polític i el que és personal, allò abstracte i allò concret de les coses.

"L'actualitat i el món real on visc m'interessen, però puc inventar-me una altra realitat, si em cal"

TItol

I per a l’espectador?
L’espectador mai és un de sol, son milers, i no sé què els passa. Hi ha gent que
es queda les 6 hores quieta en el mateix punt, altres aguanten un minut i després
se’n van, i entre aquests dos extrems estan tots els altres. En realitat, l’espectador
està en la mateixa posició que les intèrprets: en aquest forat fosc sense escapatòria.
Un amic m’explicava que, a la presó de Guantánamo, riure és l’única cosa que els permet comunicar-se i generar algun tipus d’optimisme...

En quina mesura les teves peces responen a la realitat?
Cada projecte demana una manera de pensar i un sistema de treball. L'actualitat i el món real on visc m'interessen, però puc inventar-me una altra realitat, si em cal.

NO T'HO PERDIS: El millor teatre i dansa de la cartellera de Barcelona

Advertising