Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

Saturats com estem de tanta Odissea, pel·lis de Marvel i èpica testosterònica, el teatre de Simon Stephens resulta tot un bàlsam. Figura clau de la dramatúrgia anglesa contemporània, l'autor reivindica la grandesa dramàtica de les vides corrents, sense necessitat d'herois ni gestes extraordinàries. Morning sun n'és un exemple. Inspirada en la pintura homònima d'Edward Hopper, l'obra s'aferra a la senzilla i, alhora, rabiosa poesia que tenen les nostres vides. Cap existència és ordinària, l'humanisme va d'això.

Ambientada a una Nova York de postal, l'obra remunta la vida de Charley McBride (Míriam Iscla), també la de la seva mare i filla. Tres generacions de dones corrents (explicades per homes en l'autoria i la direcció) que travessen un segle com a testimonis de la història, de la sida a l'11-S, ja ho sabem, el que és personal és polític.

Diuen que el teatre és sempre polític; almenys la companyia Mos Maiorum ho té clar. Veure una obra seva vol dir obrir un debat a través de testimonis anònims, i ara formen aliança amb el calòric Joan Yago en la dramatúrgia per seguir les convulses i vibrants dècades de la primera part del segle XX. També vol dir molta proximitat del públic, i en aquesta ocasió la quarta paret s’enretira fins a la porta del teatre, de manera que grada i palestra esdevenen un sol espai escènic amb el públic d’ombra.

Després que l’any passat fessin temporada a La Beckett, Nosaltres, els sense nom torna amb un nou repartiment al Tantarantana en un moment especialment oportú. De fet, l’obra marida de perles amb les protestes per l’habitatge i l’èxit als cinemes de La bola negra. Ireneu Tranis, Alba Valldaura i Xavi Duch representen aquella mobilització obrera solidària que va emergir de la supervivència amb la revolució industrial i va sacsejar els carrers i les estructures de poder fins que la Guerra Civil ho va fer saltar tot pels aires.

Va haver-hi un temps que un espectador podia travessar tot el Paral·lel saltant de còmic en còmic i no calia trepitjar terra. En la rica tradició que va dels Santpere a Capri, ens resta actiu l'últim rei de la comèdia –i per molts anys– el gran Joan Pera. Aspirant polèmic fins i tot amb els seus èxits (un Escape room ambientat en un camp d’extermini), Joel Joan torna per reclamar la corona amb la nova Bons i dolents, una comèdia efectista cosida amb testosterona i un punt de gamberrisme.

Aquesta vegada ho fa sol, sense Hèctor Claramunt. Sol en l’autoria del text, vull dir, perquè en escena l’acompanyen la sornegueria etílica d'Agnès Busquets, el rellotge còmic accelerat d'Oriol Casals –sempre puntual en el gag–, a més de Nesa Vidaurrázaga i d’Ana Gago, que arrossega la sexualització del seu personatge. A la direcció, el fèrtil Nelson Valente (Primera llei de Newton), hàbil per controlar el ritme d'una obra en un únic espai, en temps real sense frens.

Sis hores de teatre, sí. Sis hores d'homes parlant sobre els drets, les llibertats, l'homosexualitat i la compassió, exactament. Aquest és el repte de 'L'herència': voler entrar en aquest món aixecat per Matthew López i no tenir la intenció de marxar-ne. Sis hores en què ens endinsarem en les vides de l'Eric Glass, en Toby Darling, en Walter Poole, l'Adam MacDowell, en Henry Wilcox, viatjarem als anys 80, a Nova York, enmig de la brutal epidèmia de sida, i tornarem al nostre temps, al final del segon mandat de Barack Obama i al primer de Donald Trump, en un viatge d'anada i tornada que ens farà saltar alguna llàgrima. Perquè potser no en sabem res, de tot allò, o potser ho hem oblidat.

“Què és un artista?” es pregunta el mateix Oscar Wilde a través de la veu i el cos d’Àngels Gonyalons en un prefaci que ens adverteix que els textos no són morals o immorals: només estan o ben o mal escrits. L’autor serà el narrador de la seva pròpia història i, aquests dies al Romea, ho fa a través d’una de les millors diccions de Catalunya.

El desplegament de talent de Gonyalons és de nota, fa gairebé tots els papers de l’auca: també és Dorian Gray, el protagonista obsessionat amb la seva bellesa i joventut; Basyl Hayward, el pintor encarregat de retratar-lo, Sybil Vane, actriu i el primer gran amor de Dorian; i també Lord Henry, amic i mala influència per en Dorian.

2025 ha estat, sens dubte, el de Roc Bernadí i el d'Albert Salazar. Fa uns mesos l'un estava triomfant amb El dia de la marmota al Coliseum i l'altre, amb L'herència al Lliure. A finals d'anys els ha tocat compartit escenari i ser, respectivament, Eddie i Mickey, els germans de sang que va crear Willy Russell a primers dels anys 80 del segle passat, una tragèdia grega amb totes les de la llei passada pel sedàs contemporani de la diferència de classes, molt britànic i molt d'aquella època, inicis del thatcherisme.

El lletrista i compositor britànic va traslladar a l'Anglaterra del seu temps el que podria haver escrit Èsquil fa 25 segles. En bona mesura, Germans de sang és una Orestea, amb dos germans bessons separats en néixer, el destí dels quals fa que, realment, mai no visquin allunyats l'un de l'altre. Russell va ser molt modern en la seva època narrant el final cronològic de la història just al començament, amb la mort de l'Eddie i en Mickey. La funció comença amb els germans estirats a terra i la seva mare cantant ja el hit del musical, el No pot ser veritat.

El que fa Cristina Clemente a Dones de ràdio és extremament complicat, a l'abast de molt pocs autors: una comèdia a partir d'una situació tràgica sense deixar-se pel camí ni una engruna de sensibilitat. Sap que no pot fotre-se'n, del càncer de mama, ni del drama que travessen milions de dones. Però pot crear una situació, uns mecanismes, que provoquin aquesta cosa tan estranya que és riure, o almenys esbossar un somriure, mentre plores.

I tot això és possible perquè disposa d'un director que es pren molt seriosament això del teatre i que sap ensumar els èxits, que sap subratllar frases i fer moure les peces com un escaquista, fins i tot qui té la idea de col·locar un pedrot gegant al mig de l'escena, sobre el qual giraran les seves criatures. Sergi Belbel, mestre de Clemente, ha assumit el text com si es tractés de Yasmina Reza o de Neil Simon, com si fos un clàssic contemporani, cosa que no tinc cap dubte que Dones de ràdio acabarà sent: amb la tirada que té l'autora a Europa i Amèrica Llatina, ja es deuen estar barallant per adaptar-la.

L'aparició d'un vell conegut a una casa que arriba per provocar un terrabastall de proporcions diverses és un dels motors recurrents del teatre, des d'Oncle Vània a Göteborg. I Lucy Kirkwood utilitza el mateix esquer a Els fills per fer-nos capbussar en una obra de gran abast ideològic i moral sobre la responsabilitat de les generacions més grans respecte a les que venen darrere. Tot el que planteja és tan vigent que fa feredat i no hi ha res sobrer, en aquesta obra.

Aquí, doncs, tot comença amb l'arribada de la Rose (Emma Vilarasau) a la llar de la Hazel (Mercè Arànega) i en Robin (Jordi Boixaderas). Tots tres són físics, es coneixen de tota la vida, però fa prop de 40 anys que no es veuen. No sabrem el motiu de la visita de la vella amiga fins al final i serà important. El món de la funció és un lloc que acaba de patir un accident nuclear i, per tant, podríem dir que estem davant d'una peça de caire apocalíptic, d'una apocalipsi concreta, fins i tot quotidiana. Però Kirkwood és prou hàbil per presentar-nos tres personatges sèniors (estan jubilats), amb cartes amagades i una relació íntima per sucar-hi pa.