Teatre i dansa a Barcelona: les obres que no et pots perdre

Autor: Federico García Lorca. Director: Oriol Broggi. Amb: Ivan Benet, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura, Montse Vellvehí i un cavall. 'Bodas de sangre' parla de la passió irrefrenable, d’aquella pulsió que arrossega la voluntat i esmicola la raó, en una societat tancada i ritualista on hi ha poc o cap espai per a la llibertat individual. És l’obra de Lorca més estrenada i de ben segur també la més complexa dins del cicle de les tragèdies andaluses. I ho és, al nostre entendre, per la seva càrrega simbòlica i per la intensitat d’una paraula poètica que ens deixa a la memòria un ressò persistent. És també una obra sobre les dones, com 'Yerma' o 'La casa de Bernarda Alba', i una obra amb grans papers femenins que en la proposta aixecada per Oriol Broggi compta amb Nora Navas i Clara Segura com estrelles indiscutibles. Elles protagonitzen una sèrie de duels dramàtics memorables, ja sigui com la mare i la nòvia o la lluna i la mort. I parlem de duels perquè Broggi emmarca el text en una realitat indefinida amb aromes de 'western' mexicà on un esquelet alça la trompeta per puntejar una coneguda melodia, i en un espai rectangular flanquejat per dues llargues tanques de fusta d’aquelles on els cowboys lligaven el cavall abans d’entrar al saloon. Del cavall se’n parla molt a l’original i en aquesta versió es materialitza amb Juguetón, un majestuós, atlètic, bellíssim mascle negre al qual només li faltaria dir-se Jerónimo. Una presència que sublima la sempre cuidada qualitat estèt

Text: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Direcció: Julio Manrique. Intèrprets: Rosa Gàmiz, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico i Àgata Roca. Quan quatre dones arriben als 50 anys sembla que no poden sinó mirar enrere com a dones, mares i professionals amb una certa nostàlgia i també desconcert. 'Tempus fugit'. La companyia T de Teatre commemora justament els seus 25 anys de feina amb una comèdia dramàtica que entre riure i riure reflexiona sobre el dolor que implica viure i com es gestiona emocionalment. De fet l’acrònim del títol es un suposat valor de l’escala visual analògica per mesurar el dolor d’un subjecte, però també el nom de la filla d’una de les excompanyes de classe sobre la qual gira la histària qui, plena d’optimisme i seny, inicia el seu vol en solitari. L’obra comença tremolosa i banal, però guanya en interès i en joc escènic mica en mica, ben segur que gràcies a una posada en escena de Julio Manrique que amplifica espectacularment els conflictes vitals i històrics de les protagonistes amb recursos audiovisuals i una acurada direcció d’actors en la qual combina amb eficàcia els drames personals i els gags humorístics.

Dramatúrgia i direcció: Marc Angelet i Alejo Levis. Intèrprets: Bruna Cusí, Vicky Luengo i Sergio Matamala. La física quàntica, amb la seva capacitat d'oferir respostes a les paradoxes, s'ha convertit en una de les principals fonts d'inspiració per als autors que estrenen a la Sala Flyhard. Marc Angelet -dramaturg amb especial inclinació per la ciència-ficció- fa servir la teoria dels "mons múltiples" de Hugh Everett per escriure una història sobre el triomf de l'amor sobre la dictadura d'un destí penjat al mur de Facebook. Una distopia suau centrada en tres únics personatges; dos d'ells entestats a trencar l'angoixa del determinisme. El text, entre drama i comèdia, convida el públic a muntar un puzle, i té en el personatge de Vicky Luengo -estupenda com Bruna Cusí i Sergio Matamala- l'encant de qui sucumbeix a l'enamorament, encara que es resisteixi fins a l'últim moment a acceptar que l'amor té les seves pròpies lleis. També té el seu punt el desesperat agent d'assegurances a l'atur que assumeix el paper d'àngel de la guarda.

Basat en les populars 'Escape rooms', jocs interactius on els participants han de trobar pistes i resoldre enigmes per sortir d'habitaciones tancades amb un temps limitat, Escape Room és un espectacle interactiu on els espectadors hauran de resoldre enigmes, observar, superar proves, contestar preguntes, prendre decisions, col·laborar amb la resta de públic a temps real per sortir viu del Poliorama en 90 minuts. Tic tac tic tac. 

Autor i director: Pau Miró. Amb: Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins, Imma Colomer. El silenci, focalitzat, concentrat, és un senyal que la història ha enganxat el públic. Una altra és el desig de saber més, de portar al teatre l'ansietat anticipatòria d'un bon llibre. Si el lector és amo de les pàgines, l'espectador està en mans del director. A 'Un tret al cap' té la sort que aquesta responsabilitat és de Pau Miró, també autor del text: una comèdia dramàtica amb el seu 'macguffin' periodístic, la seva esgrima verbal estil Mankiewicz i un notable equilibri entre conflictes privats i públics. Un tractat sobre ètica, el perdó i la supervivència. La vida. Com a director, Miró ha traslladat aquest combat sense transcendència a una posada en escena que oscil·la entre el monòleg obert al públic i uns diàlegs que són confessionaris. És aleshores quan les tres excel·lents actrius (Imma Colomer, Mar Ulldemolins i Emma Vilarasau) es despullen de les seves brillants fulles protectores per quedar-se al nu brancatge. L'honestedat necessària per a l'aspra afectivitat que demana el text. I aquí es nota que l'experiència és un grau. Colomer i Vilarasau estan simplement extraordinàries.

Autor: Jordi Galceran. Direcció: Sergi Belbel. Amb: David Bagés i Mima Riera. Han passat dues dècades des que Jordi Galceran va sorprendre el públic amb una obra de gènere: 'Paraules encadenades'. Un thriller en català pujava a l'escenari en l'última temporada del Romea com a Centre Dramàtic. Gran èxit per a l'autor, que es revelava com un dramaturg connectat amb els renovadors del gènere ('El silenci dels anyells', 'Sospitosos habituals', 'Seven'). Gran èxit per a Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, la parella protagonista d'una obra que -com a Hollywood- proposava una atmosfera claustrofòbica, combat psicològic i el virtuosisme de calculats girs argumentals per deixar l'espectador desarmat davant el sorprenent desenllaç. El text que ara dirigeix ​​Sergi Belbel és gairebé el mateix, però la partitura dramàtica té ara un altre tempo i to. Els elements de comèdia -matisats amb malícia en el primer muntatge- són molt més evidents en les escenes que discorren per la senda de la batalla entre sexes, i costa tornar a la credibilitat de la tensió de l'amenaça pura. També s'ha perdut part de l'angoixa de l'aïllament. El magatzem és ara un teatre abandonat amb el públic explícitament convidat als successos, testimoni d'una elaborada snuff-movie. Tampoc no ajuda a crear un ambient pertorbador la transparència de Mima Riera i David Bagès. Els seus antecessors portaven posat el misteri i el dribling pervers amb la veritat. Tots dos -d'altra banda excel·lents- tenen un caràcter més fro

Autor: Arthur Miller. Traducció: Neus Bonilla i Carme Camacho. Direcció: Sílvia Munt. Interpretació: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom.   Entra Rosa Renom i queda fixat l'alt estàndard de qualitat de la producció d''El preu' que dirigeix ​​al Goya Sílvia Munt. Han passat només uns minuts des que Pere Arquillué (el seu espòs i oficial de policia) hagi recorregut amb la mirada una muntanya de mobles en venda. És la seva primera gran escena, de cap a peus transformada en dona frustrada resident al somni americà de la dècada de 'Mad Men'. Una aparició estel·lar amb l'alcoholisme insinuat en un lleu abandonament. Una excel·lent interpretació com les del mateix Arquillué, Ramon Madaula i Lluís Marco.   La comèdia dramàtica d'Arthur Miller enfronta dos germans (Madaula i Arquillué) de desigual sort en la seva persecució de la felicitat. Un cirurgià triomfador que durant anys ha anat deixant anar el llast d'una família abonada al fracàs; un policia a punt de jubilar-se que mai no va ser el científic que va voler ser al fer-se responsable d'un pare –un personatge absent que s'anirà densificant al llarg de la funció– arruïnat al crack del 29. Tots dos han pagat el seu preu en prendre les successives decisions que han marcat l'esdevenir de les seves antagòniques vides. Una dialèctica del retret que el públic presencia sense poder fixar la seva posició respecte per qui prendre partit.   Com a contrapunt còmic –i savi– està l'ancià taxador de mobles jueu, tot u

Autor: Jordi Vallejo. Direcció: Cristina Clemente. Amb: Sergio Caballero, Clàudia Costas, David Vert, Carme Poll   Encertat debut en el teatre de Jordi Vallejo, qui fins ara ha vestit una breu però intensa carrera com a guionista de sèries. 'El test' utilitza una estructura molt sovintejada a la comèdia: dos parelles i un sopar. En un primer moment pot recordar 'Els veins de dalt', de Cesc Gay, però en realitat diríem que agafa com a mirall 'Un déu salvatge', de Yasmina Reza. Alguna cosa d’aquesta hi ha en la intenció de desbrossar els conflictes del que sembla una bona relació entre dos amics de fa molts anys.   El detonant de to plegat és aquí la pregunta d’un test que ha inventat la muller de Toni (Sergio Caballero), la jove psicòloga Berta (Clàudia Costas). Què prefereixes, un xec de 100.000 euros ara mateix o un milió d’euros d’aquí a deu anys?, pregunta Toni a Paula. Una pregunta que en mans de Héctor (David Vert) es convertirà en vols resoldre els problemes econòmics immediats o assegurar-te el futur?   Jordi Vallejo construeix bons diàlegs per definir els perfils dels quatre personatges, des de l’estereotip de la dona amb façana ecologista a la jove agressiva psicòloga passant per l'etern fracassat i el triomfador sense esforç. Potser el plantejament resulta una mica redundant i s’allarga massa, però superat el tràngol, la comèdia vira encertadament cap al conflicte humà i millora fins a un final que despulla els protagonistes.   Cristina Clemente condueix amb

Autor i director: Estanis Aboal. Música: Jesús Horcajo. Amb: Joan Gil, Clàudia Abellán, David G. Llop. Comèdia musical en la que a través de diverses cançons els seus protagonistes, l'Abel, la Clara i el Toni, ens explicaran com és l'amor impossible entre un adicte al fast food i una vegana.