Teatre i dansa a Barcelona: les obres que no et pots perdre

La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany. Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables.

Hi ha actors que treballen molt, que participen a dues o tres obres cada temporada, que roden sèries i pel·lícules, que sembla que sempre hi són. I potser no són intèrprets populars, famosos, d'aquells que la gent para pel carrer. Fins que un dramaturg de primera els escriu una obra per a ells. Aleshores, tot canvia. Perquè hi ha un abans i un després d''Història d'un senglar' en la vida professional de Joan Carreras.

D'obres renaixentistes i barroques amb criats i criades esplèndids n'hi ha una pila. De Shakespeare a Molière, de Lope de Vega a Goldoni. I la qüestió és sempre com es pot traslladar al nostre temps una peça que, en molts sentits, ha caducat. Teatralment, tot és possible. I Oriol Broggi ho demostra a 'Coralina, la serventa amorosa', on, a l'espai gairebé nu de la Biblioteca de Catalunya, ordeix una funció on tracta cada peça, cada intèrpret, de manera individual per acabar aixecant un tot memorable.

'Hedda Gabler' no és 'Oncle Vània' i Ibsen no és Txékhov, encara que noruec i rus siguin els pares del teatre burgès i, en bona part, del teatre contemporani. A la segona, el conflicte emocional dels personatges és més directe i clar, amb dos bàndols, mentre que a la primera és més expansiu, més multipolar i de conseqüències més aterridores. Per tant, Àlex Rigola tenia al davant un repte majúscul a l'hora de baixar la peça d'Ibsen a la intimitat de la seva capsa de fusta i depurar les emocions, amb uns intèrprets que es belluguen el mínim i a on el més lleu moviment fa que la funció agafi un altre caire.

A Josep Julien li agrada la carretera. A 'Bonobo' (TNC) s'empescava una 'road movie' trepidant amb els atemptats de Barcelona com a rerefons per parlar-nos d'una crisi d'identitat. A 'La nit del peix kiwi' agafa un actor en hores baixíssimes (treballa a la grua municipal), que també fugirà en cotxe. Si aleshores el viatge era cap al sud, ara és cap al nord. En tots dos casos, a més, una noia de fora i en situació de perill acompanya el protagonista.

Al teatre, les converses de sobretaula les carrega el diable. Hem gaudit de grans obres en què tot esclata després d'un àpat, quan tots els personatges, o algun d'ells, van ben carregats. Sergi Pompermayer adopta la fórmula per plantar-nos als morros una família ben curiosa el dia de l'aniversari del fill, en Max (Marc Bosch), que ha tornat de Londres per presentar-los la seva parella. L'arribada de la Kayla (Tamara Ndong), una noia negra catalana, destapa la capsa de Pandora, el passat esclavista dels Vidal, i fa que la tensió vagi pujant fins que esclata com un volcà que ha anat covant, a poc a poc, la fúria.

Quan un director i dramaturg té un nom, una fama, per tot el que li hem vist amb els seus, amb la companyia que fa anys que dirigeix, com Claudio Tolcachhir, sempre n'esperes alguna cosa, fins i tot quan es posa darrere d'una proposta tan poc genuïna per a un argentí com una obra de Miguel Delibes. Millor dit: desitges que porti la funció, almenys, al seu terreny.