Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

Qui ho diria, que un espectacle que comença pel final seria un espectacle amb un inici tan engrescador. Els germans Llorenç i Robert González enceten el muntatge amb un número musical molt cabaretesc on fan de músics, de cantants i de ballarins de claqué. A casa, de petits, devien fer molt d’enrenou, perquè es requereix molta pràctica per fer-ho tot bé alhora.

Marc Artigau ha escrit i dirigit per als germans González un text que reflexiona amb alegria sobre una de les relacions humanes més tendres i complexes que existeixen: la fraternal. I ho fa a través d’escenes independents que formen un recorregut extens des de la infància, amb una llitera amb llençols de les tortugues ninja i pòsters culers, fins a la vellesa, amb els actors caracteritzats amb rebequetes i boines de llana. Tot plegat fent al·lusions a germans que formen part de l’imaginari popular: Hansel i Gretel, els Jackson Five, els Kennedy, Raúl i Fidel Castro o els germans Lumière, però també incorporant un conte de Quim Monzó i un poema musical de Verdaguer. Un poti-poti de referències.

El pati de butaques es converteix en una aula magna d’universitat i, al ritme frenètic d’un partit de frontó, els espectadors van canviant de facultat: de la de ciències a la de lletres. Mentre el professor de física quàntica, el Pere (Joan Carreras), ens revela que l’últim àtom no existeix, la de lingüística, la Sara (Mia Esteve), mira d’explicar-nos com determinar un món indeterminat. Dues cares d’una mateixa moneda, que farà de fil conductor durant tota la funció: la incapacitat per definir la realitat.

Els dos docents són una parella separada que tenen en un comú una filla desapareguda de fa molts anys. Tants, que el sistema està a punt de donar-la per morta. En aquest joc de dubte constant entre si allò que veiem és real o no, completen el repartiment fent múltiples personatges Carles Pedragosa, Carme Milán i el regidor Ruben Ametllé. Tots ells esplèndids, amb l’afegit que aquest darrer, a banda de fer la feina de regidoria (queden al descobert els “top” que indiquen quan ha d’entrar una llum, un so, un canvi d’escena), també ha de dir el text de l’actriu Lara Segur, que pel que sembla li va caure malament el sopar, i també un parell de lletres del nom i el cognom. Ens encanta la faceta més trapella del Jordi Oriol.

Té raó el Corifeu d'aquest 'Contra Antígona' quan diu que el cor de les tragèdies gregues ha estat negligit pel teatre contemporani, una manera d'expulsar el públic, de separar escena i platea, d'alçar un mur que, en l'època clàssica, es travessava gràcies, precisament, el cor, integrat per dotze o quinze espectadors que s'introduïen en l'acció. Andrea Jiménez ha decidit tornar a Sòfocles el que és seu i, guiada pel mateix esperit trapella que va demostrar a 'Casting Lear', recluta catorze persones del públic perquè participin en la versió d''Antígona' que ella mateixa i Victoria Szpunberg han escrit. Els guia el Corifeu (Olga Onrubia), el quinzè espectador, i una facilitadora (Mònica Molins) que els va donant instruccions així que l'acció avança.

És molt interessant veure les reaccions del cor, per exemple, en la famosa disputa entre Creont (Xavi Sáez) i Antígona (Júlia Truyol), quan el nou rei de Tebes renya la filla d'Èdip per haver volgut enterrar el seu germà Polinicies en contra del que ell ha manat. Una esclatant majoria del cor fa costat a Antígona, la qual ha violat la llei i, al capdavall, vol retre honors a un home que ha intentat destruir la seva ciutat. O quan Creont s'acosta a la seva dona Eurídice (Arantza López Medina), última víctima mortal de la tragèdia, envoltada per molts integrants d'aquest cor totalment afligits.

És difícil sortir del teatre canviat, amb un estat d'ànim diferent amb el que hi has entrat, i poder dir, a més, que t'has divertit com feia temps que no et passava. Que has vist tres intèrprets excel·lents que s'ho passen pipa fent la funció i que saben com transmetre-ho al públic. Que has descobert una directora (Andrea Jiménez) que ha encaixat amb tres poca-soltes i els ha fet volar molt amunt. Que has gaudit d'un text irreverent (de Victoria Szpunberg), que sap jugar-se-la i que fa dianes tota l'estona. I que demà, si poguessis, no dubtaries a tornar-hi.

'Mal de coraçon' sembla la típica obra de bar, amb un home a qui acaba d'abandonar l'amor de la seva vida (Pau Vinyals), un filòsof borratxo (Pol López) i una cambrera-cuidadora que vol ser actriu (Júlia Barceló). Res de nou sota el sol. Dos pallassos i un august. Però la introducció de la figura de Santa Teresa, i la seva obra, ho trastoca tot, fa que la peça entri en un camí que no saps per on sortirà, de vegades lluminós, a voltes fosc i tortuós. Esdevé un interrogant a resoldre, un motor altern que alimenta l'escena. I com se'n surten tots, del repte! Perquè el camí acaba en una festa.

No era fàcil portar Permagel a escena amb una forma que fos teatral. Victoria Szpunberg i Albert Pijuan podrien haver tirat pel dret i fer com l'autora, Eva Baltasar, i començar pel preludi del final i resseguir la prosa fins al capítol de tancament. Però sortosament s'han complicat la vida i han desfet la novel·la per refer-la, per capgirar-la, amb afegits de presentació dels personatges i una línia temporal clara. Per, en definitiva, transformar un artefacte literari en un artefacte teatral.

Maria Rodríguez Soto entoma el repte d'encarnar aquesta dona a punt de fer els 40, lesbiana, solitària, amb instints suïcides, tieta, germana i filla. Tampoc no és gaire senzill ficar-se en aquesta pell, dins aquest món, i sortir-ne victoriosa. Com s'interpreta algú que vol matar-se, que no suporta la família, que no encaixa, però que adora la neboda? Com es manté la mirada, la respiració, quan et pintes una ratlla al braç per on voldries que hi anés la fulla d'afaitar? Quan escarneixes mare i germana?

Lorca, l'home, és una metàfora trista del que és Espanya. Nascut el 1898 i assassinat el 1936, entre la gran desfeta colonial i la guerra més cruel. L'autor és, segurament, el millor i més influent del segle XX al sud dels Pirineus i és l'únic de la seva estirp a Europa, la dels genis, de qui s'ha d'estar orgullós, els ossos del qual romanen encara enterrats en una cuneta. Acostar-se a la seva figura, al que va ser, doncs, és sempre problemàtic. I Juan Diego Botto ho sabia.

Però després de veure 'Una noche sin luna' podem afirmar que mai ningú, almenys en el que portem de segle XXI, s'havia aproximat al Lorca home amb el tacte, la desimboltura, el coneixement i saber estar de l'actor. Perquè aquesta obra és una lliçó d'interpretació bestial, de com un ésser humà es transforma en un altre i ens deixa bocabadats des del minut 1 al minut 105, en aquesta hora i tres quarts en què Botto camina cap a Lorca i Lorca passa a la pell de Botto i de cadascun dels espectadors.