Teatre i dansa a Barcelona: les obres que no et pots perdre

Fins a la penúltima escena, l''Esperant Godot' de Ferran Utzet ens sembla previsible, el clàssic de Samuel Beckett interpretat per dos actors extraordinaris. Res més. Però passa que Didí (Pol López) decideix sortir del rectangle que emmarca l'escena per dirigir-se a la platea. A les fosques, mentre contempla el seu amic, Gogó (Nao Albet), que fa una becaina, diu un dels pocs monòlegs de la peça, un fragment hamletià on parla de la impossibilitat del record. Ell, l'optimista, qui vol pesar figues fins que aparegui Godot, passi el que passi, sembla que està a punt de llençar la tovallola. Està abatut... Ara hem vist Utzet, pensem. Ara hem vist el seu 'Godot', tancat en un marc, un contenidor sense sortida d'emergència on els actors hi estaran tancats de per vida. Mai podran abandonar-lo. Brillant metàfora sobre el teatre.

S'obre el teló i apareixen un alemany, un francès, un danès, un belga i un espanyol. Sembla un acudit i és això i moltíssim més. Així comença una de les flipades teatrals més gratificants que ara mateix ocupen un dels escenaris de la ciutat. A la Sala Petita del TNC s'ha instal·lat 'Europa Bull', l'últim projecte d'Indi Gest i Jordi Oriol. Premi Quim Masó 2018 i una fantasia política desfermada que corroeix els mites fundacionals d'Europa, des del rapte de la nimfa a la verge màrtir, passant per les revolucions burgeses; per aixecar amb la seva runa una càustica i hilarant farsa.

Sense saber com l'espectador passa de la lleugeresa d'una 'stand-up comedy' a un honest realisme dramàtic que manté un bon equilibri entre la dimensió emocional i la lliçó de vida que, malgrat tots els duels, imposa la dictadura del quotidià. Ferrer domina tots els escenaris que proposa l'obra, tot adaptant-se sense esforç a aquesta gran metàfora sobre l'alzheimer que és el mateix text i la posada en escena, també dirigida per Monegal: des de les primeres i aïllades senyals que semblen no interferir en la normalitat fins a les últimes etapes que absorbeixen tota l'energia dels cuidadors, cosa que trastoca l'espai i l'ànim.

Poques oportunitats tornarà a tenir Pere Arquillué d'interpretar un personatge tan gran, tan complex, tan dens, tan poca-solta, com el de Johnny Byron 'El Gall', un Falstaff del segle XXI amb frases de Hamlet inspirades per William Blake. Un home a qui tothom visita, però a qui ningú no estima de debò, llevat de Ginger (Marc Rodríguez), el seu Sancho Panza particular. Un home a qui els joves descarrilats veneren, un petit déu del bosc amic del gegant que va fer Stonehenge, ressuscitat un parell de cops, 'dealer' local, l'ànima de les festes.

D'un espectacle de màgia no se'n pot explicar res, cap truc, cap entrada, ja que si ho fa, el crític, com a la física quàntica, passa a formar part de l'espectacle. Així que l'únic punt de vista assumible és el de l'anàlisi de la dramatúrgia, perquè 'Nada es imposible' té una dramatúrgia, una història que relliga els números per convertir-lo en un espectacle rodó. No m'estaré de dir, tanmateix, que Antonio Díaz, com a mag, es mereix més estrelles de les canòniques: sis, set... No és d'eixe món.

Vint-i-cinc anys han passat des de l’estrena de l’obra de mes èxit de Jordi Sánchez, 'Kràmpack', antecedent de la gran sèrie 'Plats bruts'. I de cert que el temps no li ha fet mal. Ni molt menys perquè el tema de la indefinició de la sexualitat; de les fronteres entre l’amor i la passió i com no de l'amistat són avui per avui tan o més vigents entre la gent jove. Sánchez ho plantejava, ho planteja, en un pis compartit per tres nois i una noia amb la peculiaritat que la noia, Betty, havia estat nòvia del Pau, qui té una relació d’amistat homosexual amb el Xavi.

A Dagoll Dagom el que millor li ha anat al llarg de la seva ja llarga història és el mar. Em refereixo, esclar, a 'Maricel'. Amb 'Maremar' tornen al mar, al viatge, però en lloc de l’imponent galió, hi ha les pasteres de la immigració. I és que la dramatúrgia de l’espectacle insereix l’obra de Shakespeare en el context de l’onada migratòria que inunda de cadàvers i dolor les costes del Mediterrani. Pèricles es la faula que una dona (immensa Mercè Martínez) li explica a una nena immigrant. Una nena que plora, que crida i enllaça el seu estremidor plany amb una tonada musical a capella.

La crueltat dels nens a les escoles que deriva en l’anomenat 'bullying' és paradoxalment una qüestió educacional que, tot i la conscienciació imposada fa uns anys, segueix aportant casos terribles que poden acabar amb el suïcidi del menor assetjat. El dramaturg andalús Paco Bezerra aborda el tema a 'El pequeño poni', i ho fa a partir d’un fet real que va passar el 2015 a Carolina del Nord (EUA). No es tracta, però, d’un teatre documental i l’objectiu de l’autor diria que va més enllà del cas concret per plantejar una qüestió sistèmica de rebuig d’aquell que per ser gras, portar pantalons curts o el que sigui es converteix en víctima dels companys.