Teatre i dansa a Barcelona: les obres que no et pots perdre

Si versiones, encara que sigui molt parcialment, una obra clàssica de la potència de la 'Ilíada' corres un risc considerable. Si t'hi inspires de manera transparent, també. Perquè és molt fàcil que l'espectador pensi que es queda amb l'original, que els experiments, millor amb gasosa. Però el que fa Alberto Conejero amb Homer és una altra cosa, més profunda, ja que s'apropia de la poètica del text per fer-lo contemporani a partir d'un episodi concret, la relació entre Aquil·les i Pàtrocle, que Plató posa com a exemple d'amor romàntic a 'El banquet'.

Pàtrocle no és un personatge menor. Homer recorre a ell sovint. El fa sortir també a 'Odissea'. També apareix al 'Troilus i Crèssida' de Shakespeare I la seva iconografia, en època grega i romana, fins al Renaixement, és nombrosa.

A 'El muntaplats', Harold Pinter va tancar dos personatges en un soterrani que, seguint les ordres d'un ens invisible, esperaven. El premi Nobel anglès va fer una crítica ferotge dels engranatges del poder, sobre què estem disposats a fer per sortir-nos-en. Jordi Galceran, en to de comèdia, va voler arribar al mateix lloc amb 'El mètode Grönholm'. Manel Moreno, amb 'Not my monkeys', va a la mateixa arrel, però els temps han evolucionat i ja no es tracta de llançar càrregues de profunditat contra el sistema, sinó exhibir-ne les conseqüències, com aquesta ànsia de ser feliços i de demostrar-ho a tort i a dret.

'Not my monkeys', de fet, comença amb una d'aquestes típiques xapes sobre la felicitat impartida per un personatge que, sense cap base científica, però amb un verb persuasiu, convenç el seu públic que si no són feliços és perquè són uns ineptes. Tot patrocinat per una marca de begudes, Sahara Drinks. Sedueix una pobra noia, que deixarà la feina, el seu presumpte llast, per acabar a les urpes de l'empresa.

Héctor (José Sacristán) i Berna (Ana Marzoa) s'han fet grans, no tenen fills i han de decidir què fan amb la imponent col·lecció que han reunit durant bona part de la seva vida. Llevat de cedir-la a l'Estat, en qui no confien ni una mica, tenen moltes possibilitats: tornen cada peça als seus anteriors propietaris? La llencen al mar? La cremen? O busquen un hereu a qui llegar-la? Aquesta última possibilitat és la que explora l'obra de Juan Mayorga que ha arribat al Romea. Hector i Berna han triat una jove col·leccionista, Susana (Zaira Montes), per fer-li la proposta, després d'un rigorós “examen” per avaluar la seva idoneïtat.

Mayorga fa que la peça es desenvolupi durant unes hores, des de la tarda-vespre de l'arribada de Susana, fins a l'endemà al matí. L'aspirant té dubtes. Coneix la llegenda de la famosa i enigmàtica col·lecció i se n'ha informat. També amaga cartes. Enmig del triangle, hi tenim Carlos (Ignacio Jiménez), una mena de secretari de la parella, personatge amb molt poc paper, tot i que determinant.

No hi ha cap dramaturg al món amb la saviesa de Wajdi Mouawad, cap que hagi sabut interpretar com ell la tragèdia, més hereu d'Èsquil que de Shakespeare, cap que hagi sabut capbussar-se de manera tan profunda en la zona zero del drama contemporani, és a dir, el Pròxim Orient. I 'Tots ocells' n'és la prova més palpable. Estrenada el 2017, avui ens ressona més que mai.

Tot comença amb un jove jueu, l'Eitan (Guillem Balart), estudiant de genètica, que topa amb una noia d'origen àrab, la Wahida (Míriam Moukhles), antropològa, en una biblioteca de Nova York. Fa dos anys que troba sobre les taules de lectura un llibre de Hassan Muhàmmad al-Wazzan, diplomàtic marroquí convertit a la força al cristianisme, al segle XVI. L'ha vist gairebé cada dia a diferents taules, però mai qui el llegia. Fins a aquell dia, una tarda que canviarà la vida de tots dos i la de tothom que els envolta. Un dia en què acabaran en un local anomenat The End, fatal premonició.

La Paula (Raquel Ferri) està asseguda en una butaca del menjador. Som a primera hora del matí i en una casa al bosc, lluny de la ciutat. L'Isaac (Ernest Villegas) es lleva. Li pregunta com és que no ha anat al llit i ella li diu que no el volia molestar. Està nerviosa perquè ha començat els assajos per al rodatge de la seva primera pel·lícula com a directora. Però té altres motius per manifestar la seva inquietud: ha de despatxar la seva parella del projecte, l'Isaac, que és actor.

Així comença 'Les mans', potser el drama aparentment més senzill que ha escrit Llàtzer Garcia, després de peces tan rodones com 'Al final, les visions', 'La pols' i 'Els nens desagraïts'. Aquí posa cara a cara dos personatges que treballen i viuen junts, en una feina (el cine) on l'ego pot destruir-ho tot. I fan com és del teatre anglosaxó, a voltes em sembla que estem veient un Albee ('Qui té por de Virginia Woolf') o un Pinter ('Traïció'), o una barreja de tots, amb el segell propi d'un autor que, millor que ningú, sap tensar situacions fins al límit i treure tot el suc a la psicologia profunda dels personatges.

Tothom coneix la història de Rodríguez, aquell músic nord-americà caigut en desgràcia que un documental, 'Searching for Sugar Man', va treure de l'anonimat. Però potser ningú no sap qui va ser Camil Clot, un home que presumptament es va fer un nom en l'underground barceloní del tombant del segle passat i que el dramaturg Marc de la Varga ha decidit recuperar a través d'una obra documental en què ell mateix, transfigurat en l'actor Pau Vinyals, estira els fils de la seva vida.

'Em dic Josep' és el resultat de la investigació i del seu artifici. A Vinyals l'acompanyen Mont Plans i Daniel Higiénico, una actriu superba (no ens cansarem de repetir-ho) i un músic que va conèixer l'ambient del qual ens parla el dramaturg. Tots tres aconsegueixen que una obra que ja per ella mateixa té molt valor, pugi molts graons en l'escala artística.

Quan Rousseau (Pep Planas) li acaba de confessar a Voltaire (Josep Maria Flotats) que, efectivament, va abandonar els seus cinc fills, Flotats mira el públic, fa una pausa i s'asseu. Són cinc segons que fan que el que acaba de dir Rousseau no caigui en sac buit, perquè el públic copsi la gravetat del moment. És un dels clímaxs de la funció. Un petit detall, potser minúscul, la pausa, el moviment, que fa volar molt amunt aquesta versió de 'La disputa' de Jean-François Prévand que tenim al Romea.

En altres mans, el retrobament entre Voltaire i Rousseau, entre mestre i deixeble, podria haver estat un pal fenomenal. Però en braços de Flotats esdevé una lliçó magistral de com es pot fer teatre popular a partir de les idees. Perquè aquí es parla de rivalitat, de veritat i de mentida, d'ètica, de moral, de religió, i no hi ha ni un segon en què els espectadors mirin el sostre o badallin.

Cada dècada, com a mínim, hauria de tenir la seva versió de 'Tirant lo Blanc', almenys per veure on érem i on som. Perquè és impossible sortir del Romea després de la versió del clàssic de Joanot Martorell que ha ordit Joan Arqué sense comparar-la amb la que va muntar Calixto Bieito el 2008. Són dos espectacles radicalment diferents. L'un, un esgraó més per a un director que avança amb pas ferm. L'altre, obra d'un geni. L'un, amb Judit Neddermann a l'escenari i llibret de Màrius Serra. L'altre, amb música de Carles Santos i lletra de Marc Rosich. Dos universos divergents centrats en la mateixa obra.

Per començar, Bieito va col·locar una passarel·la a la platea, comptava amb catorze intèrprets sobre l'escenari i tot tenia un aire operístic. Arqué fa l'obra a la italiana, té vuit actors i actrius i el muntatge té flaire folk. En tots dos casos, s'han pres riscos i s'ha decantat l'obra cap a una banda o cap a l'altra. Bieito posava més èmfasi en el caire sexual de la novel·la mentre que Arqué dubta entre si decantar-se per aquí o buscar més el xoc de civilitzacions, entre cristianisme i Islam. El 'Tirant' de Bieito era una festassa carnal, bèl·lica. El d'Arqué matisa molt bé que vivim un altre temps i que, potser, cal matisar els clàssics.

Jordi Casanovas ha tornat a demostrar que, quan es tracta de portar un cas judicial al teatre, per extrem que sigui, ell sap com fer-ho i, a més, lliurar-nos una obra impecable. Fa cinc anys, va estrenar al desaparegut Teatro Kamikaze de Madrid 'Jauría', un text protagonitzat per María Hervás i dirigit per Miguel del Arco que va deixar el públic bocabadat per com tractava els fets de 'La Manada', aquella nit de Sant Fermí a Pamplona en què una noia va ser violada per cinc homes. Casanovas no es va inventar res. Va utilitzar únicament el material públic del judici, com ja va fer a 'Ruz-Bárcenas', el duel entre l'antic tresorer del Partit Popular i el jutge que va instruir el seu cas.

Ara ha arribat al Romea el mateix muntatge amb un repartiment totalment diferent, capitanejat per Ángela Cervantes, que es fica en la pell de la víctima. No és gens fàcil el que fa. Ha de donar credibilitat a una noia que els jutges, en primera instància, només es van creure a mitges, però que va obligar el Congrés a canviar el Codi Penal. I ha de ser el cos i la cara d'una noia de qui, per sort, no en sabem res. No pot imitar, no pot fer veure. Tot ho ha de treure de dins. I de quina manera ho fa.

La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany (amb subtítols en català). Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables.

L'obra, per sobre de tot, parla del liberalisme i de l'aparent immutabilitat de les coses

Si es dediquessin a les trilogies, 'Le congrès ne marche pas' podria ser la tercera part d'una mena de compendi sobre l'origen del món d'avui, engegat amb la versió d'Aristòfanes d''Els ocells' (la democràcia, 2019), continuat amb 'De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda' (el canvi climàtic, 2021) i rematat amb l'obra actual, que, per sobre de tot, parla del liberalisme i de l'aparent immutabilitat de les coses. Perquè els assistents al conclave de Viena, 25 anys després de la Revolució Francesa i del pas per la guillotina de Lluís XVI, encara creien que el món no havia canviat, encara creien que eren allà per la gràcia de Déu, i que el poble havia d'aguantar els seus excessos.