Teatre i dansa a Barcelona: les obres que no et pots perdre

Autor: Anton Txékhov. Direcció: Àlex Rigola. Amb: Nao Albet, Andreu Benito, Joan Carreras, Pep Cruz, Vicky Luengo, Sandra Monclús, Àgata Roca, Pau Roca, Mar Ulldemolins. L'Ivànov de Txékhov és “un psicòpata, un ploramiques”, en un entorn de “paràsits” i “perdedors”, on fins i tot els vells volen marxar. Ell, que era l'esperança blanca, el motor de la comunitat, el que tenia idees i les executava, el que gaudia d'ideals. Però, com un dels seus pagesos, va carregar massa pes i es va trencar. Ara sobreviu rondinant, amb la dona malalta, a qui ja no estima, deprimit pel que no ha estat i el que no serà, passa les nits lluny de casa amb l'objectiu de matar l'avorriment visceral que empudega la comarca. Aquest és l'Ivànov de Txékhov i és l'Ivànov d'Àlex Rigola, que ha despullat de sentimentalisme l'obra per oferir-nos una hora i mitja de teatre performatiu d'alta volada poètica, personificat en l'Ivànov de Joan Carreras, capcot i distant, magnífic, i les cançons interpretades com un xiuxiueig pel doctor Nao Albet, des de l''Under pressure' de Queen fins al 'Hurt' de Trent Reznor. Aquest 'Ivànov' comença, com la peça original, en un jardí, amb els personatges intentant foragitar el tedi. I tot passa des de lluny. Els actors, que fan servir la seva roba i els seus noms, parlen a quilòmetres de distància. Només es toquen per abraçar-se o barallar-se, cosa que passa només dos o tres vegades durant tota la funció. Parlen gairebé a banda i banda de l'escenari. Estan molt lluny els un

Directora: Sue Flack. Adaptació: Matthew Dunster. Música original: Julian Jahanpour. La companyia Escapade ens porta aquesta adaptació en anglès de la visió èpica i distòpica del clàssic d'Orwell del futur, el nostre present. Gran Germà, doble pensament, pensament crític, neollengua i Sala 101 són tots part del món d’Orwell. És més, com a resultat del llibre, 'Orwelià' és ara un terme per descriure l’engany oficial, la vigilància secreta i la manipulació del passat per un estat totalitari o autoritari. Orwell esperava que escriure 1984 ajudés a evitar que això succeís.

Abans d'estrenar 'Campanades de boda', Jordi Milán, director històric de La Cubana, insinuava que aquest potser seria l'últim gran espectacle de la companyia. Però es va presentar de nou l'èxit i... Ara arriba 'Gente bien', un sainet de Santiago Rusiñol, i entre les cubanades –dinamita per a l'ortodòxia d'una opereta amb siluetes de Poiret– es cola un nostàlgic aire d'autohomenatge i comiat . No només es passegen per l'escenari els fantasmes d'anteriors muntatges, sinó que abans de l'apoteosi revistera es cola una emotiva escena amb Milán, Comes i Plans que d'alguna manera convida al brindis final.Breu recés de sinceritat. 'Gente bien' és una bullanga típica de La Cubana que recupera l'esperit de 'Cómeme el coco negro' i el truc de descobrir les vulgars interioritats entre artistes. Llavors una troupe de varietés de segona, ara una companyia muntant espectacles fins a la vienesa. Però l'ànima cubanera és irreductible i encara que intentin semblar que s'han begut una ampolla de Loewe & Lerner, els millors gags són pare i mare de la seva genètica gamberra-costumista.Potser la funció requereixi d'una mica més de rodatge per no subratllar la sensació que l'obra es mou divorciada entre dues dimensions. Tampoc ajuda a l'èxit total que amb cada canvi d'època es dilueixin les idees. Tot el que es podria dir i diuen amb gràcia el 1917 es repeteix el 1950 i és un ressò mínim el 1980.

Autor i director: Josep Maria Miró. Amb: Anna Azcona, Alberto Díaz, David Menéndez, Sergi Torrecilla. “Sovint se’ns remet a la nostra historia –personal, familiar o col·lectiva- per explicar i entendre qui som i les nostres circumstàncies actuals. Partint d’aquesta premissa, de quina manera i des de quin lloc construïm la memòria?” Aquesta es la pregunta que és va fer el dramaturg i director Josep Maria Miró i per buscar una resposta va escriure 'Cúbit'. No és nou que la memòria és una gran creadora de ficció i que qualsevol relat pot tenir, sol tenir, versions no només diferents sinó oposades. A la nova obra de l’autor de la magnifica 'El principi d’Arquímedes', dos germans tornen a casa de la mare viuda per passar el cap de setmana. Hi trobaran un excompany de l’escola amb el qual havien tingut una lesiva disputa que ajuda la seva mare a recopilar materials per a un llibre sobre una fundació pública que els pares dels tres havien engegat fa 25 anys. Tant en el plantejament que fa l’autor com en els primers compassos de l’obra se’ns promet més del que a la fi el text ens acaba donant, perquè a la fi el tema de la memòria a 'Cúbit' és exclusivament domèstic, familiar i personal tot i que s’endevini més que es vegi la voluntat de projectar-lo sobre allò col·lectiu. Lluc (inquietant la mirada d’un esplèndid David Menéndez) és un manipulador amb els trets violents dels personatges de Michael Haneke. Ell és el motor d’una intriga amb mentides i secrets que es va desinflant con

Autora: Rebekka Kricheldorf. Direcció: Jordi Prat i Coll. Traducció: Joan Negrié. Amb: Rosa Boladeras, Joan Negrié, Miranda Gas, Victòria Pagès, Anna Alarcón i Albert Triola.   Es diuen Olga, Maixa, Irina i Andrei, i són germans. Però no porten per cognom Prozorov. El capritx literari dels seus estetes i cultes progenitors –els mateixos que li regalen a una petita Irina de deu anys les obres completes de Nietzsche en edició de luxe– va voler que les seves vides carreguessin amb el mateix destí que els seus homònims russos. Aquesta és la ficció imaginada per Rebekka Kricheldorf per a una lectura lliure del clàssic de Txékhov. Una versió descarnada i molt divertida sobre un grapat de criatures inútils que citen a la perfecció Weber i Heidegger però que són incapaces de guanyar-se el pa de cada dia –excepte la frustrada Olga–, enclaustrades en la seva decadent Vil·la Dolorosa.El factor alcohol (cervesa, vi, vodka, tequila) és un element central per gaudir encara més d'una comèdia sense barreres i sense pietat. Si el director volgués podria portar 'Els tres aniversaris' cap a un grup de dones escabellades al llindar d'un atac de nervis –com ho ha vist part de la crítica alemanya–, però Jordi Prat i Coll prefereix aturar-se una mica abans i frenar per no tapar la crueltat del text i deixar que el seu magnífic repartiment –encapçalat Rosa Boladeras– es llueixi també amb la malenconia dels seus personatges.

Autor: Federico García Lorca. Dramaturgia: Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Direcció: Pep Tosar. Amb: Jesús Carmona, Alba Carmona, Jesús Guerrero, David Domínguez i Pep Tosar.   Les relacions de Pep Tosar amb els poetes són una meravella. Tosar s’ha adreçat en els últims anys a figures com Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Damià Huguet i Guillem d’Efak amb sengles espectacles de gran qualitat i sensibilitat. I és de celebrar que el Teatre Romea aculli ara la seva nova creació sobre un poeta del que s’ha escrit tant i tant que sembla impossible dir res de nou o ni tan sols aconseguir una evocació original. Tosar assoleix aquest objectiu seguint les pautes estructurals dels espectacles anteriors amb una combinació de text, música, imatge i testimonis enregistrats en vídeo que configuren una emocionant, bella, biografia íntima del poeta. Un viatge que evoca el Lorca més humà passant per la infantesa a Fuentevaqueros, l’adolescència a Granada, la follia estudiantil a Madrid i el descobriment d’altres mons a Barcelona, Nova York i l’Havana. L’atractiu de la proposta rau en l’habilitat de Tosar per cohesionar els aspectes documentals d’experts i familiars i els testimonis del mateix poeta en cartes i assajos amb l’art profund del cant i el ball amb dos artistes d’enorme sensibilitat com la cantant Mariola Membrives i el bailaor José Maldonado. Un espectacle plàsticament impecable i una fórmula irresistible que copsa tots el sentits i ens regala escenes d’una poesia total, d’un