Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Meg Stuart

Entrevista a Meg Stuart

El Mercat de les Flors ens descobreix l'univers de la gran coreògrafa nord-americana amb un retrospectiva

Meg Stuart
© Edouard Jacquinet Meg Stuart
Per Bàrbara Raubert |
Advertising

Nascuda a Nova Orleans, formada a Nova York, amb companyia a Brussel·les i residència a Berlín. Molts viatges que desemboquen a Damaged Goods, la companyia creada per Meg Stuart l'any 1994 i que, més que béns danyats, ens mostra la bellesa de les cicatrius. A Barcelona presenta una selecció de solos i una peça de gran format, 'Violet', a més de la pel·lícula 'Before we go'.

El director del film, Jorge León, és un videoartista, fotògraf i director escènic que ha treballat amb alguns dels grans noms del teatre belga, com Wim Vandekeybus, Thierry De Mey, Olga de Soto o la mateixa Meg Stuart. Aquí la veiem sumida en un viatge íntim i delicat al costat de tres persones que es troben al final de la seva vida. "El meu pare té Alzeimer des de fa anys i estic sensibilitzada amb el tema -ens explica Meg Stuart-. També trobo molt interessant la barreja entre fantasia i realitat, vídeo-dansa i documental". Però el tema obligava a un ritme pausat i un destí obert, que van conduir a l'Òpera de la Monnaie, convertit en un espai de descoberta. "'Before we go' és una trobada entre la política de les cures i l'art. Quan ballem, sovint entrem en una bombolla solipsista, com si estiguéssim sols al món. I si ballem amb altres intèrprets, fem tots igual, ballem per una gent que tenim davant però que ni veiem. Penso que és important sortir d'aquesta bombolla i tocar la realitat, tocar la gent real".

"M'interessa un cos que es qüestiona, que entra en conflicte amb ell mateix, que absorbeix les contradiccions de la vida i la complexitat de les relacions"

TItol

Podríem dir que la fragilitat humana està en la base del cos coreogràfic de Meg Stuart, lluny de la imatge del ballarí superhome i virtuós. "M'interessa un cos que es qüestiona, que entra en conflicte amb ell mateix, que absorbeix les contradiccions de la vida i la complexitat de les relacions, que veu el buit que hi ha entre desig i realitat. Tot això és el que ens fa humans, a més de ballarins. Però també confio en la capacitat d'autodescobrir-nos sense buscar respostes".

En la selecció de solos que balla Meg Stuart es veuen aquestes preguntes des de llocs molts diferents. "Alguns són estudis a partir del quals he desenvolupat peces de gran format. Altres solos tenen una part important d'improvisació. N'hi ha que són un retrat de mi mateixa o responen a presències que m'acompanyen. En alguns casos sento que tenen un sentit xamànic i també n'hi ha de més visuals i matèrics. Per tant, amb aquesta selecció no es veurà una sola persona, sinó moltes", i cobreix un ampli espectre temporal, dels 90 fins avui, pràcticament tota la seva carrera, i amb un diàleg musical molt interessant.

Com a 'Violet', la peça de gran format amb el músic Brendan Dougherty -un altre americà a Berlín- en directe. "M'agrada que la música es vagi construint amb la dansa, no vull ballar una música ni que el músic m'hagi d'acompanyar. Vull que el músic s'involucri en tot el procés, des de l'origen". A 'Violet', la presència física del músic és la d'un intèrpret més. "Per això té un solo de 20 minuts on arriba a l'extenuació física, a una transformació total. Són idees coreogràfiques que aplico al cos del músic".

"Guanyar el Lleó d'Or a Venècia ha estat bo per a la meva família i per al meu fill: per fi han entès a què em dedico"

TItol

Meg Stuart acaba de rebre el Lleó d'Or a la Biennal de Venècia per la seva carrera, i això l'ha ajudat a fer un procés de revisió personal profunda. "També ha estat bo per a la meva família i per al meu fill: per fi han entès a què em dedico". I és que el treball d'investigació pot ser implacable i no deixar temps per res més; o fer que el temps passi com si res. Potser per això encara se n'estranya: "Realment no pensava que ja hagués fet una carrera, no encara!"

NO T'HO PERDIS: Les millors obres i tota la dansa de la cartellera

Advertising