Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Manuel Foraster estima Jean Seberg

Manuel Foraster estima Jean Seberg

'Lisboa direcció París' és un llibre fantàstic. Parlem amb el seu autor

Manuel Foraster
Per Josep Lambies |
Advertising

"No la vaig conèixer, però m'hauria agradat molt", diu Manuel Foraster. I jo afegeixo a la seva ambiciosa desiderativa un profund sospir, acompanyat d'un encara menys subtil moviment d'espatlles, com per fer-li costat. Ell es reclina en una butaca, i eleva els peus calçats amb peücs sobre un puf de ratlles, com si anés a agafar el diari un diumenge al matí. No, no va conèixer Jean Seberg, aquella actriu americana de pèl 'à la garçon' que es va convertir en la primera icona de la Nouvelle Vague. No la va conèixer perquè es va suïcidar l'any 79. Però en Foraster sospita que s'haurien portat bé.

Al menjador de casa seva hi ha unes escales que s'enfilen per la llibreria i van a petar a l'estudi. Des de baix puc veure que hi té penjat un cartell d''Al final de l'escapada', presidint com el Sant Pare. Jean-Paul Belmondo porta una cigarreta als llavis del gruix d'un clarinet. Ella, la Seberg, té la mandíbula desencaixada per una rialla ufana, i tragina un feix de diaris sota el braç. I l'escriptor de les sabatilles, que acaba de publicar 'Lisboa direcció París', se'ls mira amb una tendresa que no és simple mitomania. "Tu que has llegit la novel·la ja saps que va una mica per aquí", m'engalta. Per on?

Potser hauria de dir que 'Lisboa direcció París' és la segona part de la trilogia 'Foraster de fora'. I també hauria de dir que és un estirabot gegantí, un disbarat tan efervescent com aclaparador, capaç de passar de les gestes epopeiques de Luis Camões a Charlie Brown i els 'Peanuts' amb un sol salt de línia. "La transcendència em fa angúnia en tots els seus àmbits -rebla-. Gaudeixo barrejant la referència erudita amb la cultura popular". Per culpa d'això, alguns li han retret que el llibre sigui confús i dispers. Jo el trobo d'una ironia molt fina. I l'hi faig saber.

L'home irònic de les plantofes

Sí que és una mica com Godard, que et treia d'una conversa sobre les 'Palmeres salvatges' de Faulkner per ficar-te en una altra sobre el tabac Chesterfield, amb una certa promiscuïtat. Tot i que a ell també li agrada definir-se com a deixeble d'aquell humor suprasensible de què parlava Carner quan glossava la lírica de Pere Quart i els de la seva colla. "Jo és que sóc nascut a Sabadell, i em sembla quasi un deure reivindicar-los -s'excusa-. El que ells feien era art dadà sense saber-ho". I el que ell fa és una mica com un còmic de Tintín regat d'erudició, conscientment esnob.

No va conèixer Jean Seberg, però sí el seu fill, el que va tenir amb aquell aristòcrata polonès d'ínfules parnassianes, Romain Gary. "Ara viu a París, però investigant vaig descobrir que és propietari d'un bar a Barcelona", m'explica. Aquest bar resulta ser el Lletraferit, el que queda baixant Joaquín Costa a mà dreta. Fa anys, Foraster hi va compartir hores de gintònics amb el Gary junior. I de resultes va decidir que 'Al final de l'escapada' havia de tenir un paper fonamental en la novel·la. Decisiu. La va convertir en l'epíleg de la història. Aquell punt mort on tots els estirabots busquen un sentit. I alguns fins i tot el troben.


Lisboa direcció París

TusQuets
301 pàg. 18 €

També t'agradarà

Què fer, Activitats literàries

Les paraules del gran Enrique Vila-Matas

Parlem amb ell de 'Kassel no invita a la lógica', la seva hilarant i surrealista crònica de la Documenta Deia Samuel Beckett, amb aquell sarcasme irlandès tan aspre que gastava, "fracassa un altre cop, i fracassa encara millor". Enrique Vila-Matas em va explicar en una ocasió que aquesta mutació àcida de l'imperatiu dèlfic era el seu parenostre. Recordo bé el dia. Ell portava unes ulleres de sol vermelles que espetegaven com dos llums de fre. Algú li havia dit que tenia una retirada a Lovecraft, i en feia conya. 'Aire de Dylan', el seu penúltim llibre, acabava de sortir al carrer.Vas començar a escriure 'Aire de Dylan' després de rebre una invitació per participar en un congrés suís sobre el fracàs.En això és com 'Kassel no invita a la lógica', que arrenca quan em conviden a la Documenta. Són dos llibres molt diferents amb alguna cosa que els connecta. En el seu dia vaig dir que 'Aire de Dylan' era com un cop de vent, com una brisa de tardor entrant en una casa d'estiueig, anunciant el canvi d'estació.Com la instal·lació de Ryan Gander, la del corrent d'aire artificial, que hi havia a Kassel.Al principi volia que el títol del llibre fos 'El impulso invisible', com el de l'obra de Gander. Perquè és un impuls així, atzarós, el que em desperta la curiositat, l'eufòria d'escriure.Però vas acabar optant per un homenatge a Italo Calvino.M'agradava aquella frase seva, "Torí convida a la lògica, però condemna a la bogeria". Jo venia de Torí, havia visitat el lloc on Nietzsche va parl

Què fer, Activitats literàries

Entrevistem Vicenç Pagès Jordà

L'autor d''Els jugadors de whist' ens sorprèn amb 'Dies de frontera' És un fet, Els jugadors de whist va deixar el llistó molt elevat. Tant, que vam arribar a pensar que si Vicenç Pagès Jordà s'atrevia a escriure un nou llibre se la fotria, i tota la collita se n'aniria en orris. Calia un repte encara més alt perquè tots plegats, homes de poca fe, ens empasséssim la desconfiança. Un repte agosarat. Un repte sense precedents. I el va trobar allà on menys ens esperàvem. ¿En quin moment se't va acudir anar a buscar una història a La Jonquera? Vaig estar-hi dos anys com a profe d'institut. Es podria dir que m'hi van destinar. No és com per anar-hi de vacances, ja ho saps. Però vaig descobrir la zona i de seguida em vaig adonar que tenia força. Hi va haver una època en què em dedicava a anar-hi pujant. Hi feia el menú de migdia i observava.I vas remenar en la seva mitologia literària, que pel que es veu va de Nostradamus a Sangtraït.El cas de Sangtraït és bastant curiós. És l'única formació d'allà i, excepte per alguna referència al tràfic de LSD, mai no en van parlar gaire. En Bezsonoff sí que va plantar-hi bandera, però vaja, d'una manera molt discreta, en una frase o dues. La veritat és que em va semblar que havia trobat un espai molt poc explotat. ¿Et sents una mica pioner? Em feia gràcia ser el primer. És un lloc digne d'una carrera literària. Té el prostíbul més gran d'Europa. És el territori del 'fast-food', dels cartrons de tabac. Si vols sexe pagues, si tens gana te'n vas

Advertising
Què fer, Activitats literàries

Joan Carreras viatja a Amsterdam

'Cafè Barcelona' és la nova novel·la de l'autor de 'Carretera secundària' Si mai aneu a Boston, passeu pel 84 de la Beacon Street. Hi trobareu la porta d'aquell bar amb finestres altes que sortia a 'Cheers'. No era inventat. Existia de debò, i encara avui us hi podeu prendre una pinta amb cacauets. Però si aneu a Amsterdam és millor que no trepitgeu la plaça Amstelveldt, o tindreu un disgust. Perquè no hi ha ni rastre del Cafè Barcelona de Joan Carreras. Sí que és cert que en una altra banda de la ciutat, fent cantonada amb la Saenredamstraat, hi ha un lloc que es diu Taverna Barcelona, amb  barres de secallona, ratafia, i un aparador guarnit amb ampolles de Cacaolat. El regenta un tal Jordi Queralt, que es veu que et fa sentir com a casa. Però no és ben bé el mateix.Carreras va conèixer el mestre Queralt ara fa un parell de setmanes, en un dels seus viatges a la capital holandesa. "Hi tinc uns amics que em deixen un raconet on replegar-me -explica-, i un tros de taula per treballar, així que hi vaig sovint". Tant, que hi ha ambientat la seva última novel·la, la que passa al Cafè Barcelona, una cantina, famosa per les cassoles de sípia amb patates, pel fricandó i per les arrossades valencianes, on tot parroquià té el tamboret assignat. "L'he inventat jo -afirma-. Però no em semblava pas més inversemblant que la ciutat de llums vermells i les prostitutes que  venen als turistes". Entre els licors, encara avui, hi veureu una foto de la Greetje i el pare de l'Arjen davant de la

Advertising