Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Martínez de Pisón ens porta a Melilla

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Ignacio Martínez de Pisón

Martínez de Pisón ens porta a Melilla

Entrevistem l'autor de 'La buena reputación'

Per Josep Lambies
Advertising

Gairebé tothom va saber de la seva existència amb 'Carreteras secundarias'. Jo no. Jo ho vaig fer diferent. A la tendra edat de nou anys em va caure a les mans un dels seus llibres juvenils, 'El viaje americano', curiosa barreja entre 'Mariquilla Terremoto' i una seqüència accelerada dels moments esteŀlars de l'enyorada Sarita Montiel, amb argument de fotonoveŀla italiana, ben regat tot amb generoses cullerades de passió i despit, que em va tenir setmanes amb la boca oberta. D'alguna manera inexplicable això em fa sentir com si estigués davant d'un vell conegut. Coses de nens.

Potser per això, pel 'crush' infantil, m'he vist obligat a anar seguint-li la pista mentre ell es consolidava com una de les veus fonamentals de la crònica del franquisme. Fins ara, fins a 'La buena reputación', la seva última narració familiar, eco llunyà de Dientes de leche, que per a més inri està situada en un destí tan exòtic com Melilla. "Sembla que qualsevol cosa que passi a Melilla guanya en intensitat -rebla De Pisón-. És molt menys anodí que Albacete o Logronyo". És cert, Melilla té pinta d'escenari privilegiat, el lloc idoni per a una història d'amor mediterrani tipus 'Aquel hombre de Tánger', cap a l'est.

Però encara hi havia més. Fa 500 anys que Isabel la Catòlica va ordenar l'expulsió dels jueus de la península. Des d'aleshores, la presència de la cultura hebrea en la demografia ibèrica ha estat tirant a residual, exceptuant el nord d'Àfrica, que encara en els temps del Protectorat va ser un reducte preservat de l'amenaça contra la llibertat de culte, amb una comunitat sefardita bastant abundant. Sobretot a Melilla. "Una ciutat de frontera amb arquitectura modernista -continua l'escriptor-, un lloc de pas solitari, on encara queden rèmores de totes les cultures que l'han habitat". Hi havia teca a granel, això queda clar.

Bona part del coŀlectiu judaic va resistir aguantant bandera fins que el govern israelià va articular-ne l'èxode, en una operació encoberta des de la costa espanyola. "Com que Franco no reconeixia l'estat d'Israel, aquesta maniobra va passar quasi desapercebuda -segueix-. Amb prou feines s'hauria conegut si no fos pel naufragi del 'Pisces', que sortia de port amb no sé quantes famílies emigrants". En aquest clima estrany, per provisional i per mestís, De Pisón situa el relat de tres generacions d'una saga de sefardites, una estirp plena de passió i despit. Com en els seus millors llibres.

La buena reputación
Seix Barral
635 pàg. 21,90 €

També t'agradarà

Les paraules del gran Enrique Vila-Matas

Què fer Activitats literàries

Parlem amb ell de 'Kassel no invita a la lógica', la seva hilarant i surrealista crònica de la Documenta Deia Samuel Beckett, amb aquell sarcasme irlandès tan aspre que gastava, "fracassa un altre cop, i fracassa encara millor". Enrique Vila-Matas em va explicar en una ocasió que aquesta mutació àcida de l'imperatiu dèlfic era el seu parenostre. Recordo bé el dia. Ell portava unes ulleres de sol vermelles que espetegaven com dos llums de fre. Algú li havia dit que tenia una retirada a Lovecraft, i en feia conya. 'Aire de Dylan', el seu penúltim llibre, acabava de sortir al carrer.Vas començar a escriure 'Aire de Dylan' després de rebre una invitació per participar en un congrés suís sobre el fracàs.En això és com 'Kassel no invita a la lógica', que arrenca quan em conviden a la Documenta. Són dos llibres molt diferents amb alguna cosa que els connecta. En el seu dia vaig dir que 'Aire de Dylan' era com un cop de vent, com una brisa de tardor entrant en una casa d'estiueig, anunciant el canvi d'estació.Com la instal·lació de Ryan Gander, la del corrent d'aire artificial, que hi havia a Kassel.Al principi volia que el títol del llibre fos 'El impulso invisible', com el de l'obra de Gander. Perquè és un impuls així, atzarós, el que em desperta la curiositat, l'eufòria d'escriure.Però vas acabar optant per un homenatge a Italo Calvino.M'agradava aquella frase seva, "Torí convida a la lògica, però condemna a la bogeria". Jo venia de Torí, havia visitat el lloc on Nietzsche va parl

Entrevistem Vicenç Pagès Jordà

Què fer Activitats literàries

L'autor d''Els jugadors de whist' ens sorprèn amb 'Dies de frontera' És un fet, Els jugadors de whist va deixar el llistó molt elevat. Tant, que vam arribar a pensar que si Vicenç Pagès Jordà s'atrevia a escriure un nou llibre se la fotria, i tota la collita se n'aniria en orris. Calia un repte encara més alt perquè tots plegats, homes de poca fe, ens empasséssim la desconfiança. Un repte agosarat. Un repte sense precedents. I el va trobar allà on menys ens esperàvem. ¿En quin moment se't va acudir anar a buscar una història a La Jonquera? Vaig estar-hi dos anys com a profe d'institut. Es podria dir que m'hi van destinar. No és com per anar-hi de vacances, ja ho saps. Però vaig descobrir la zona i de seguida em vaig adonar que tenia força. Hi va haver una època en què em dedicava a anar-hi pujant. Hi feia el menú de migdia i observava.I vas remenar en la seva mitologia literària, que pel que es veu va de Nostradamus a Sangtraït.El cas de Sangtraït és bastant curiós. És l'única formació d'allà i, excepte per alguna referència al tràfic de LSD, mai no en van parlar gaire. En Bezsonoff sí que va plantar-hi bandera, però vaja, d'una manera molt discreta, en una frase o dues. La veritat és que em va semblar que havia trobat un espai molt poc explotat. ¿Et sents una mica pioner? Em feia gràcia ser el primer. És un lloc digne d'una carrera literària. Té el prostíbul més gran d'Europa. És el territori del 'fast-food', dels cartrons de tabac. Si vols sexe pagues, si tens gana te'n vas

Advertising

Joan Carreras viatja a Amsterdam

Què fer Activitats literàries

'Cafè Barcelona' és la nova novel·la de l'autor de 'Carretera secundària' Si mai aneu a Boston, passeu pel 84 de la Beacon Street. Hi trobareu la porta d'aquell bar amb finestres altes que sortia a 'Cheers'. No era inventat. Existia de debò, i encara avui us hi podeu prendre una pinta amb cacauets. Però si aneu a Amsterdam és millor que no trepitgeu la plaça Amstelveldt, o tindreu un disgust. Perquè no hi ha ni rastre del Cafè Barcelona de Joan Carreras. Sí que és cert que en una altra banda de la ciutat, fent cantonada amb la Saenredamstraat, hi ha un lloc que es diu Taverna Barcelona, amb  barres de secallona, ratafia, i un aparador guarnit amb ampolles de Cacaolat. El regenta un tal Jordi Queralt, que es veu que et fa sentir com a casa. Però no és ben bé el mateix.Carreras va conèixer el mestre Queralt ara fa un parell de setmanes, en un dels seus viatges a la capital holandesa. "Hi tinc uns amics que em deixen un raconet on replegar-me -explica-, i un tros de taula per treballar, així que hi vaig sovint". Tant, que hi ha ambientat la seva última novel·la, la que passa al Cafè Barcelona, una cantina, famosa per les cassoles de sípia amb patates, pel fricandó i per les arrossades valencianes, on tot parroquià té el tamboret assignat. "L'he inventat jo -afirma-. Però no em semblava pas més inversemblant que la ciutat de llums vermells i les prostitutes que  venen als turistes". Entre els licors, encara avui, hi veureu una foto de la Greetje i el pare de l'Arjen davant de la

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising