Yannick Garcia
©Noemí Fluixà
©Noemí Fluixà

Yannick Garcia, l'home de l'any

Aquí les paraules que vam tenir amb l'autor de 'La nostra vida vertical'

Publicitat
¿És moral escriure el nom de Steven Seagal al costat del de Stefan Zweig? ¿Algú entre tots vosaltres és capaç d'imaginar un híbrid entre el mestre marcial de pectorals d'acer i aquell antic bigotut d'ulleres circulars que va veure com l'Imperi Austrohongarès se n'anava a can Pistraus? Quin esguerro, pensareu. Però en Yannick Garcia és un home de món, i està acostumat a veure coses aberrants de tota mena. "Sóc intèrpret simultani, em toca viatjar", rebla, assegut sota els neons d'una hamburgueseria simpàtica que em queda just a sota de la redacció.

És un home pausat, en Yannick. Sensat i reflexiu. Es va donar a conèixer l'any 2012, quan 'Barbamecs', el seu primer recull de relats, va veure la llum. Diu que era un llibre on els personatges tenien una relació poc normativa amb el seu cos. M'apunto l'expressió, "poc normativa", mentre ell m'explica la història d'aquell nen que es despertava amb un dit blavós, víctima d'una mena de Raynaud. El seu pare el salvava tallant-li el tros perjudicat i l'hi substituïa per una de les seves falanges. Sí, era bèstia. En Yannick beu un glop minúscul de cafè.

Fa un parell de mesos que 'La nostra vida vertical' es proclamava guanyador de la darrera edició del Premi Documenta. Deu contes nous, un fris d'històries d'ampli abast geogràfic i també temporal, on l'Steven i l'Stefan conviuen en relativa pau, al costat d'un manc que té la seva primera experiència sexual i un home que assisteix a una clínica per fer-se castrar. "Conec molts dels entorns que aquí descric -raona en Yannick-. Gràcies al meu ofici he anat acumulant un bagatge molt ric que fins ara no havia aprofitat. I valia la pena esforçar-s'hi". Certament.

I doncs, d'on coi ve la història del pobre infeliç que es vol desfer dels seus atributs? "He fet de traductor per a algunes associacions d'eunucs -respon-. Com et dic, la majoria de trames tenen un punt de partida verídic". El conte que passa a Califòrnia va néixer arrel d'un article sobre el Dalai-lama i la reencarnació, i n'hi ha un altre basat en una anècdota de rodatge d'Arizona dream. ¿Continuem?

En Yannick segueix escurant, impassible, les restes d'escuma de la tasseta. ¿Algun punt fosc, Yannick? "Bé, en tots ells hi ha una implicació personal -conclou-. D'alguna manera he projectat una sèrie de situacions que em toquen de prop en personatges que em queden molt lluny en edat, temps i nacionalitat". El bo d'en Yannick volia demostrar que les històries són, d'alguna manera, universals. Que siguem a Rússia o en un burger del Born, tots podem patir els mateixos mals. Potser si l'Steven i l'Stefan s'haguessin trobat a bord d'un transatlàntic, Lluna plena i brisa càlida... qui sap.

La nostra vida vertical
L'Altra editorial
142 pàg. 16 €

També t'agradarà

  • Què fer
  • Activitats literàries
Les paraules del gran Enrique Vila-Matas
Les paraules del gran Enrique Vila-Matas

Parlem amb ell de 'Kassel no invita a la lógica', la seva hilarant i surrealista crònica de la Documenta Deia Samuel Beckett, amb aquell sarcasme irlandès tan aspre que gastava, "fracassa un altre cop, i fracassa encara millor". Enrique Vila-Matas em va explicar en una ocasió que aquesta mutació àcida de l'imperatiu dèlfic era el seu parenostre. Recordo bé el dia. Ell portava unes ulleres de sol vermelles que espetegaven com dos llums de fre. Algú li havia dit que tenia una retirada a Lovecraft, i en feia conya. 'Aire de Dylan', el seu penúltim llibre, acabava de sortir al carrer.Vas començar a escriure 'Aire de Dylan' després de rebre una invitació per participar en un congrés suís sobre el fracàs.En això és com 'Kassel no invita a la lógica', que arrenca quan em conviden a la Documenta. Són dos llibres molt diferents amb alguna cosa que els connecta. En el seu dia vaig dir que 'Aire de Dylan' era com un cop de vent, com una brisa de tardor entrant en una casa d'estiueig, anunciant el canvi d'estació.Com la instal·lació de Ryan Gander, la del corrent d'aire artificial, que hi havia a Kassel.Al principi volia que el títol del llibre fos 'El impulso invisible', com el de l'obra de Gander. Perquè és un impuls així, atzarós, el que em desperta la curiositat, l'eufòria d'escriure.Però vas acabar optant per un homenatge a Italo Calvino.M'agradava aquella frase seva, "Torí convida a la lògica, però condemna a la bogeria". Jo venia de Torí, havia visitat el lloc on Nietzsche va parl

  • Què fer
  • Activitats literàries
Entrevistem Vicenç Pagès Jordà
Entrevistem Vicenç Pagès Jordà

L'autor d''Els jugadors de whist' ens sorprèn amb 'Dies de frontera' És un fet, Els jugadors de whist va deixar el llistó molt elevat. Tant, que vam arribar a pensar que si Vicenç Pagès Jordà s'atrevia a escriure un nou llibre se la fotria, i tota la collita se n'aniria en orris. Calia un repte encara més alt perquè tots plegats, homes de poca fe, ens empasséssim la desconfiança. Un repte agosarat. Un repte sense precedents. I el va trobar allà on menys ens esperàvem. ¿En quin moment se't va acudir anar a buscar una història a La Jonquera? Vaig estar-hi dos anys com a profe d'institut. Es podria dir que m'hi van destinar. No és com per anar-hi de vacances, ja ho saps. Però vaig descobrir la zona i de seguida em vaig adonar que tenia força. Hi va haver una època en què em dedicava a anar-hi pujant. Hi feia el menú de migdia i observava.I vas remenar en la seva mitologia literària, que pel que es veu va de Nostradamus a Sangtraït.El cas de Sangtraït és bastant curiós. És l'única formació d'allà i, excepte per alguna referència al tràfic de LSD, mai no en van parlar gaire. En Bezsonoff sí que va plantar-hi bandera, però vaja, d'una manera molt discreta, en una frase o dues. La veritat és que em va semblar que havia trobat un espai molt poc explotat. ¿Et sents una mica pioner? Em feia gràcia ser el primer. És un lloc digne d'una carrera literària. Té el prostíbul més gran d'Europa. És el territori del 'fast-food', dels cartrons de tabac. Si vols sexe pagues, si tens gana te'n vas

Publicitat
  • Què fer
  • Activitats literàries
Joan Carreras viatja a Amsterdam
Joan Carreras viatja a Amsterdam

'Cafè Barcelona' és la nova novel·la de l'autor de 'Carretera secundària' Si mai aneu a Boston, passeu pel 84 de la Beacon Street. Hi trobareu la porta d'aquell bar amb finestres altes que sortia a 'Cheers'. No era inventat. Existia de debò, i encara avui us hi podeu prendre una pinta amb cacauets. Però si aneu a Amsterdam és millor que no trepitgeu la plaça Amstelveldt, o tindreu un disgust. Perquè no hi ha ni rastre del Cafè Barcelona de Joan Carreras. Sí que és cert que en una altra banda de la ciutat, fent cantonada amb la Saenredamstraat, hi ha un lloc que es diu Taverna Barcelona, amb  barres de secallona, ratafia, i un aparador guarnit amb ampolles de Cacaolat. El regenta un tal Jordi Queralt, que es veu que et fa sentir com a casa. Però no és ben bé el mateix.Carreras va conèixer el mestre Queralt ara fa un parell de setmanes, en un dels seus viatges a la capital holandesa. "Hi tinc uns amics que em deixen un raconet on replegar-me -explica-, i un tros de taula per treballar, així que hi vaig sovint". Tant, que hi ha ambientat la seva última novel·la, la que passa al Cafè Barcelona, una cantina, famosa per les cassoles de sípia amb patates, pel fricandó i per les arrossades valencianes, on tot parroquià té el tamboret assignat. "L'he inventat jo -afirma-. Però no em semblava pas més inversemblant que la ciutat de llums vermells i les prostitutes que  venen als turistes". Entre els licors, encara avui, hi veureu una foto de la Greetje i el pare de l'Arjen davant de la

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat