Coralina, la serventa amorosa
D'obres renaixentistes i barroques amb criats i criades esplèndids n'hi ha una pila. De Shakespeare a Molière, de Lope de Vega a Goldoni. I la qüestió és sempre com es pot traslladar al nostre temps una peça que, en molts sentits, ha caducat. Teatralment, tot és possible. I Oriol Broggi ho demostra a 'Coralina, la serventa amorosa', on, a l'espai gairebé nu de la Biblioteca de Catalunya, ordeix una funció on tracta cada peça, cada intèrpret, de manera individual per acabar aixecant un tot memorable. Passarem més de dues hores clavats a la cadira rient i somrient, sense perdre de vista la Coralina de Mireia Aixalà, però tampoc la malvada Beatrice de Rosa Gámiz, l'Arlecchino de Joan Arqué i el Florindo de Sergi Torrecilla. Quatre personatges molt diferents i quatre maneres diverses d'abordar-los: tendresa, dolenteria, clown i candidesa. L'obra del venecià Goldoni és la típica comèdia d'embolics, en què una criada, la Coralina, intenta el triple salt mortal de salvar el seu amo (Florindo) i alhora posar en evidència la seva madrastra (Beatrice), mentre ha de lluitar contra les pulsions amoroses pròpies. Res no li serà fàcil. Trobades d'amagat per aquí, corredisses cap allà, oportunitats agafades al vol... El frenesí de la comèdia és total. I, perquè funcioni, tots els intèrprets s'involucren en un mecanisme de rellotgeria perfecte, on res no sobra, res no falta. Aixalà és, però, qui té un pes específic més important en una peça que porta el seu nom. L'actriu, fins ara, havia est
