Tots ocells
No hi ha cap dramaturg al món amb la saviesa de Wajdi Mouawad, cap que hagi sabut interpretar com ell la tragèdia, més hereu d'Èsquil que de Shakespeare, cap que hagi sabut capbussar-se de manera tan profunda en la zona zero del drama contemporani, és a dir, el Pròxim Orient. I 'Tots ocells' n'és la prova més palpable. Estrenada el 2017, avui ens ressona més que mai. Tot comença amb un jove jueu, l'Eitan (Guillem Balart), estudiant de genètica, que topa amb una noia d'origen àrab, la Wahida (Míriam Moukhles), antropològa, en una biblioteca de Nova York. Fa dos anys que troba sobre les taules de lectura un llibre de Hassan Muhàmmad al-Wazzan, diplomàtic marroquí convertit a la força al cristianisme, al segle XVI. L'ha vist gairebé cada dia a diferents taules, però mai qui el llegia. Fins a aquell dia, una tarda que canviarà la vida de tots dos i la de tothom que els envolta. Un dia en què acabaran en un local anomenat The End, fatal premonició. ¿Pot un jove jueu que prové de Berlín, de pare israelià (Joan Carreras) i mare alemanya (Clara Segura), tots dos jueus, enamorar-se d'una jove àrab nord-americana? Aquest és el desafiament que llança Mouawad d'entrada, però mai res no és tan senzill en les seves obres majors. I perquè queda clar que l'Eitan i la Wahida no tenen cap problema: s'estimen i l'amor ho pot tot, oi? "Mouawad ens ve a dir que l'amor, no, no pot lluitar contra tot" Doncs, Mouawad ens ve a dir que l'amor, no, no pot lluitar contra tot, que hi ha rius subterranis