L'últim edifici laic d'Antoni Gaudí, la Casa Milà (coneguda popularment com La Pedrera) no té cap línia recta. És una gesta audaç de l'arquitectura i la culminació dels intents experimentals de l'arquitecte per recrear formes naturals amb maons i un morter (a més de ceràmica i ampolles de cava trencades, el què s’anomena trencadís). És Patrimoni de la Humanitat i té un aire marí per les balconades embolicades, les portes d'algues, els sostres d'escuma de mar i els patis interiors tan blaus com la cova d'una sirena.
Quan es va acabar de construir, en 1912, era una obra tan moderna per al seu temps, que la dona que la va finançar, Roser Segimon, es va convertir en la riota de la ciutat. Santiago Rusiñol va dir, per la façana ondulada, que una serp seria un animal domèstic més que adequat per als amos de l'edifici. Encara així, La Pedrera s'ha convertit en un dels edificis més estimats de Barcelona i els arquitectes l'adoren per la seva extraordinària estructura: no hi ha cap mur mestre i els amplis i asimètrics finestrals de la façana aconsegueixen molta llum natural.
Hi ha tres espais d'exposició. La galeria d'art del primer pis acull una bona diversitat d'artistes. L'espai de dalt ofereix una millor apreciació de Gaudí: es pot visitar un pis modernista reconstruït en la quarta planta, amb la suite dormitori de Gaspar Homar. L'àtic, emmarcat per arcs parabòlics dignes d'una catedral gòtica, alberga un museu sobre la carrera de Gaudí. El millor és que es pot passejar pel terrat de l'edifici entre xemeneies cobertes de trencadís, la part superior de les quals recrea un casc de cavaller medieval, per aquest motiu el poeta Pere Gimferrer la va anomenar ‘el jardí dels guerrers’.
