Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 10 moments del popArb del 10è aniversari

10 moments del popArb del 10è aniversari

Algunes de les millors instantànies que ens ha deixat l'edició de 2014 del festival de pop català d'Arbúcies

Per Marta Salicrú |
Advertising
Pau Riba i Pascal Comelade
©popArb / Pilar Junyent

Pau Riba pesca un Pascal

La icona dels 70 tornava al popArb amb una bona peça de la Catalunya Nord al sarró: "He pescat un Pascal", va dir Riba sènior -el seu fill Caïm també tocava al festival-, en relació a Comelade. Van presentar el seu disc conjunt, 'Mosques de colors' (2013), en formació de quartet (pianos, de cua i de joguina, guitarra i percussió) i en format quasi cabaretesc, amb Riba fent de mestre de cerimònies. Van acabar amb el clàssic de Riba 'Taxista'. No sabem si els va portar al cel, però Riba va rondar tota la nit pel recinte de Can Cassó.

Refree
©popArb / Juanchi Pegoraro

Les veïnes russes de Refree

"I quan les veïnes fan l'amor sembla que el facin al menjador", canta Raül Fernández al tema més stoner del seu elèctric nou repertori, l'únic no inclòs al seu últim disc, 'Nova Creu Alta'. El seu quintet (amb Nico Roig i Miquel Sospedra, l'home que més ha pencat en aquest popArb, aportant el seu baix als concerts de Refree, Mazoni i Sanjosex) semblava que gaudís tant com 'les veïnes russes' del títol.

Advertising
Mazoni
©popArb / Pilar Junyent

El keytar de Mazoni

Qui ja els hagués vist en viu des de la publicació de 'Sacrifiqueu la princesa' no se sorprendria, però veure Jaume Pla brandant un keytar, aquest teclat tan vuitanter que es penja com una guitarra, impacta. Que l'enèrgic directe de Mazoni vagi acompanyat d'aquesta petita aposta per l'espectacle, keytar i uniformes d'estampat geomètric per a tot el grup, és un encert.

Sanjosex
©popArb / Pilar Junyent

Sanjosex es marca un 'Festival' al festival

Costa destacar un moment del concert de Carles Sanjosé i la seva banda (amb Xarim Aresté a la guitarra elèctrica) perquè va ser rodó de cap a peus. Posar-li 'Festival' al seu últim àlbum va ser una premonició per com funciona de bé en directe en un esdeveniment ídem. En les seves paraules: “Tira’m a terra, clava’m l’espasa, pica la pedra, deixa’m sense aire, digue’m imbècil sense respecte, insulta’m  i crida’m, abraça’m i apreta’m!”.

Advertising
The Free Fall Band
©popArb / Juanchi Pegoraro

El blanc és tendència al popArb

S'obre el teló de l'escenari Montsoriu i pam!, apareixen els cinc membres de The Free Fall Band vestits d'un blanc nuclear. Gran cop d'efecte per arrencar la presentació de l'impecable 'The Münster sights' a Arbúcies. Se'n surten amb nota. Es tanca el teló i s'obre a l'altre escenari, l'Envelat Estrella Damm, i pam!, Miqui Puig, padrí dels de Mataró (i del popArb) també amb vestit blanc, acompanyat de la seva nova banda, l’Agrupació Cicloturista Puig. Al repertori, temes nous ('Vos trobava a faltar') i clàssics gloriosos com 'Te quiero ahora, te quiero luego' i 'Drama' de Los Sencillos. El puto amo.

Renaldo & Clara
©popArb / Pilar Junyent

Renaldo & Clara amb Ferran Palau

Serà que Lleida i Collbató estan massa lluny, però no hi havia hagut manera de sentir en directe la col·laboració entre Renaldo & Clara i Ferran Palau, que fa cors a 'Migrador', una de les joies de l'àlbum 'Fruits del teu bosc' dels de Ponent. Fins al popArb, esclar, que és on els somnis –del millor pop català– es fan realitat.

Advertising
Anímic
©popArb / Juanchi Pegoraro

Anímic trenquen una branca

Amb 'Hannibal' rodat, els de Collbató van oferir al popArb la seva millor versió. Foscos, intensos i fascinants. Però si ens hem de quedar amb un moment, seria amb la cara de felicitat de la cantant i bateria Louise Samson en veure com el públic cantava 'Trenco una branca' amb el seu marit, el cantant i guitarrista Ferran Palau.

Joan Colomo
©popArb / Pilar Junyent

Colomo fa asseure el popArb

"Se'ns ha menjat el monstre", va dir el cantautor punk del Montseny quan el públic va demanar-li radiofórmula. Però Colomo es va ficar el popArb a la butxaca sense haver de tirar del nou single de Camela –però colant el “Laaampeeeduuusa” de Mishima cada dos per tres–. La prova, va fer asseure el públic a la seva ordre mentre tocaven 'El camí'. "Semblavem la Dharma", diria després.

Advertising
popArb 2014
©popArb / Pilar Junyent

Els focs artificials de Mishima

El Guille Caballero després se'n fotia mentre tocava els teclats amb Joan Colomo, però què voleu que us digui, que focs artificials s'enlairessin des de darrere l'envelat Estrella Damm fins al cel mentre Mishima cantaven 'Tot torna a començar', va ser molt emocionant. Pell de gallina i ulls humits. Tot plegat va ser idea del bateria de Mishima, l'Alfons Serra, i amb l'estoc de Sant Joan de rebaixes, no s'hi van haver de deixar cap ronyó: el moment no va tenir preu.

Manel
©popArb / Pilar Junyent

El rampell de Dani Vega amb Manel

Però el moment de més impacte de l'edició dels 10 anys del popArb va ser quan Dani Vega de Mishima va sortir amb Manel com a guitarrista convidat a tocar 'Teresa Rampell'. Per rampell, el que va tenir Vega, que va estimbar la guitarra contra el terra, estil Pete Townshend de The Who, davant la mirada incrèdula del públic. Que ve l'amor, i la seva força destructiva té més força que la d'un incendi forestal.

També t'agradarà

Música, Pop

10 raons per celebrar 10 anys de popArb

Tots han passat per Arbúcies i tots hi tornen. El festival de pop català reuneix grups i artistes que l’han acompanyat durant tota una dècada Fa deu anys la idea de fer un festival amb DO Catalunya al 100% generava dubtes fins i tot a l'equip del popArb. Els fats eren favorables: el trasllat del Primavera Sound al Fòrum demostrava que de públic per a festivals n'hi havia, Mishima s'havien passat al català amb èxit i Sanjosex feia créixer amb 'Viva' el planter de Bankrobber. Volien fer un festival "en què el criteri fos de territori, sense fixar-nos en la llengua, i en què l'estil fos una cosa que ens unís i no que ens separés", explica l'Anna Cerdà, ànima del popArb. Ara que els festivals de pop català s'han multiplicat 'ad infinitum', donem deu raons artístiques i històriques per triar el d'Arbúcies. Entrades per al popArb Mishima Hi tenen una relació promíscua: Marc Lloret, teclista del grup, comparteix amb Anna Cerdà la tasca de programador del popArb. El 2005 grup i festival van fer "una aposta mútua" en una primera edició en què, per primer cop, un David Carabén incrèdul es va adonar que el públic se sabia les seves cançons. Ara que ja s’hi han acostumat, hi defensen el nou 'L’ànsia que cura'. Miqui Puig El suport incondicional al festival li ha valgut el títol de padrí del popArb. Després d’actuar-hi en la primera edició, defensant el debut en solitari 'Casualidades', Sisa se li va postrar en senyal de respecte. Presenta el seu nou projecte, l’Agrupación Cicloturista Pu

Música, Pop

Entrevista a Mishima

David Carabén ens parla de 'L'ànsia que cura' (2014), un disc entre el desig de canvi i la voluntat de conservar el que s'ha aconseguit A David Carabén li agraden les contradiccions. Mireu els últims àlbums publicats per Mishima: encara ara costa decidir què és millor, si enganxar-se o no a allò que ens donarà una insaciable 'Set tota la vida' (2007); el títol d''Ordre i aventura' (2010) parla per ell mateix, i 'L'amor feliç' (2012) no existia, esquinçat per la tensió entre el romanticisme i la vida en parella. Ara el quintet de Barcelona torna amb 'L'ànsia que cura', títol contradictori per al disc més arriscat i més conservador alhora de Mishima des que van iniciar la trilogia de Cadis que formen els seus últims treballs. Quan Mishima van baixar per primer cop a El Puerto de Santa María per gravar 'Set tota la vida' a l'estudi del productor Paco Loco ho van fer per "sortir de la zona de confort". "Buscàvem una autoritat davant la qual et caguis -diu Carabén-, un lloc amb una certa mítica que et fa quadrar i et posa a prova". Paco Loco i el seu estudi van acomplir aquesta funció al llarg de tres àlbums, però amb el pas del temps Mishima havien arribat a sentir-se massa còmodes a Cadis. "Era com casa nostra, i al Paco li teníem tanta confiança que ja no li fèiem tant de cas". A més, el grup tenia la percepció d'haver aconseguit una fita. "Havíem arribat a un punt amb L'amor feliç en què, més enllà, ja no podíem anar". Els calia fer un canvi per continuar creixent. Havien de t

Advertising
Música, Pop

Entrevista a Sanjosex

Carles Sanjosé ha tornat amb les piles carregades i de bon humor en el seu nou àlbum, l'elèctric 'Festival' Carles Sanjosé necessitava un descans. Havia fet tres discos sense parar i l'últim, 'Al marge d'un camí' (2010), li havia sortit un pèl melancòlic per al seu gust. "Em vaig prendre el temps necessari per fer un disc com el que he fet", diu. Ha tornat amb les piles carregades i de bon humor: s'ha marcat un 'Festival' (BankRobber, 2014). ¿És la teva resposta a la crisi? Volia fer un disc vital, optimista, fins i tot frívol. 'Al marge d'un camí' és un disc en què et refregues en l'autoflagel·lació, i en canvi aquest va d'aixecar-se. El pas d'un disc a l'altre té a veure amb el meu moment personal: ara, per malament que vagi tot, el que has de voler és viure, autoafirmar-te. Volies que sonés més elèctric. En la gira d''Al marge...' ja es va incorporar a la banda el Xarim Aresté, i ja era per voler donar un toc més elèctric al directe, que hi hagués solos, que fos més animat... Però ens faltaven cançons elèctriques. Així que en aquest les vaig anar a buscar. Per això vaig pensar en Quimi Portet, que coneix molt bé el rock amb guitarra elèctrica.  Ha estat el productor del disc. Vam estar pensant de fer alguna cosa junts, i vaig pensar que com a productor seria ideal. És un paio divertit, optimista i sincer. En sap un munt de gravar, en té molta experiència. Els instruments sonen com mai, en aquest disc: té molta potència, i n'estic molt content. Hi ha alguna frase del disc q

Música, Pop

Entrevista a Mazoni

Jaume Pla ens explica que a 'Sacrifiqueu la princesa' (2014), el cinquè disc de Mazoni, el que ha sacrificat ha estat la guitarra a favor dels sintetitzadors Jaume Pla li ha posat a l'últim disc de Mazoni 'Sacrifiqueu la princesa', però el que ha immolat ha estat la guitarra, ara relegada a un segon terme darrere triomfants sintetitzadors. Què et va portar al nou so?Recordo la promoció del disc anterior, 'Fins que la mort ens separi' (2011), de manera més feixuga, i el cansament al final de la gira, certa falta de motivació potser perquè algunes coses es repetien. També em costava fer cançons amb l'acústica, veia que els camins que agafava eren els de sempre. Sentia que els referents que tenia ja els havia espremut del tot. Estava llegint un llibre sobre 'Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band' (1967) i el moment en què es va fer i vaig veure que cada època té les seves coses i que jo estava donant l'esquena a l'època que em tocava viure. Era el moment de parar per reposar i tenir-ne més ganes quan hi tornés, i aprofitar el descans per escoltar grups nous i fer canvis a la banda, va ser un canvi bastant premeditat. A qui vas escoltar?Beach House, St. Vincent, Chromatics, The Knife, Crystal Castles... sobretot grups de fora i que no fessin servir la guitarra rítmica. Els grups que comprovava que el seu llenguatge el comprenia bastant, els descartava. Jo no volia fer cançons abstractes, volia fer pop, però vaig agafar idees pel que fa a la sonoritat o els ritmes. Has tingut pre

Advertising
Música, Pop

Entrevista a Joan Colomo

El cantautor que va venir del hardcore i del Montseny ens parla del seu àlbum 'La fília i la fòbia' (2014) Ja portes quatre discos en solitari. Com has evolucionat? Amb el primer disc, com que sempre havia fet coses amb més canya, sí que em vaig haver de plantejar fer cançons més delicades i en acústic. Abans sempre fugia del que és comercial, perquè érem punkies i tenia bastants prejudicis. Quan vaig començar a cantar sol, em feia vergonya. Em sentia cantar en català o en castellà i pensava, hòstia, si sembla Coque Malla, o Sopa de Cabra. Per això feia veus rares, intentava fugir de la veu estàndard. Però de mica en mica ho he anat superant. 'La fília i la fòbia' (BCore, 2014) sona prou rock. No és que ho volgués: ha passat. No em plantejo els discos com un tot, jo vaig fent cançons. La música em raja, no hi medito, no hi dono més voltes: quatre acords i uns arranjaments ràpids. Surt de manera espontània. Amb les lletres tinc menys ofici que amb la música. M'hi haig de posar expressament i em surten unes lletres horribles. Trobo curiós que a la gent li agradin. Hi fas cançons crítiques i polítiques. Són cançons d'amor i d'odi, que són els dos grans motors quan fas cançons, el que t'agrada i el que no. Hi critico l'ésser humà. Jo vinc d'escoltar hardcore suec o ianqui, on sempre acaba sorgint el marxisme.  La consciència del pas del temps és recurrent al disc. He superat una mica la por de la mort, que en altres èpoques m'ha preocupat bastant, però ara tinc molt més a prop l

Música, Pop

Entrevista a Renaldo & Clara

El grup de Lleida estrenen ‘Els fruits del teu bosc’, el seu primer àlbum. La Clara Viñals, veu i compositora, ens en parla "Pretens emportar-te'm cap a un clima més sec com faríem sent ocells", canta Clara Viñals, veu i compositora de Renaldo & Clara, a 'Migradors', una de les cançons de 'Fruits del teu bosc', l'LP de debut del quintet lleidatà -ho són tots menys el bateria- . La Clara va deixar Lleida durant un any, mentre estudiava, però el vent de Ponent l'hi va tornar. "Per desgràcia no hi ha gaire cosa, a Lleida -diu Viñals, amb el mateix fil de veu amb què canta-. Però això té coses bones: ho veus tot amb perspectiva. A mi m'ajuda, estar apartada". Potser aquest és el secret de Renaldo & Clara: que ser lluny de les modes que se segueixen a Barcelona els ha permès trobar-se en un pop acústic i melancòlic que fins ara només s'havia pogut gaudir a l'EP homònim de 2009 i al senzill 'Lilà' (2012). Per això les seves influències no són transparents:  "Sempre he buscat que les cançons em sonessin una mica a nou; si una em recorda algú altre, no la faig". Però la Clara ha escoltat molt els discos del segell Elefant -on es va publicar Lilà; el nou l'edita BankRobber-, de Sarah Records i cantautors com Mark Kozelek, Bill Callahan i Xavier Baró, a més dels herois del Donosti Sound, Le Mans i La Buena Vida. No ha estat seguir-los allò que els ha portat a prop de Sant Sebastià a gravar 'Fruits del teu bosc', sinó la recerca d'un estudi prou gran per enregistrar el disc tocant junt

Advertising
Música, Pop

Entrevista a Refree

Raül Fernández canvia els instruments acústics pels elèctrics a ‘Nova Creu Alta’. Està emprenyat amb la desfeta social i fa més soroll que mai "Si veus la Noe pel carrer, comenta-li que visc un gran moment", canta Raül Fernández  a 'Kikirikí', un dels temes que sona més autobiogràfic de 'Nova Creu Alta' (2013), sisè àlbum de Refree i la seva estrena a El Segell del Primavera Sound. És la tercera de la cara A del vinil vermell en què s'edita el disc, la que, per casualitat, diu Refree, ha acabat encabint els temes "d'escala més reduïda", les històries més personals, encara que no necessàriament hagin de ser totes confessionals. Un bon moment personal"Visc un moment molt bo –admet–. Aquest disc ha estat molt important per a mi". 'Nova Creu Alta', una apropiació del nom del camp del Sabadell per expressar el "nou camí" que emprèn, significa un cop de volant en la seva carrera, en què canvia els instruments acústics pels elèctrics, tot i que, com diu ell, "la cal·ligrafia és la mateixa, és només el retolador el que és un altre". "Ha estat gairebé una necessitat fer-lo així. No és una cosa de què m'enorgulleixi, però sóc una persona que s'avorreix ràpid, i notava que em feia ràbia l'acústica. Tenia necessitat d'expressar una cosa més expansiva. Ara tinc moltes ganes de tocar, gaudeixo d'una manera extrema als concerts". En directe es nota: el nou quintet que lidera –amb Nico Roig a l'elèctrica, Miquel Sospedra (Sanjosex, Mazoni) al baix, i els seus habituals Xavi Lloses (teclats)

Música

Entrevista a Anímic

El quintet folk-rock de Collbató marxen a la guerra muntats en elefants al seu nou àlbum. Entrevista amb Ferran Palau, veu masculina del grup. És difícil no donar la raó a Ferran Palau quan afirma que estem en guerra. Fer fora la gent de casa seva i deixar-la al carrer és una forma de violència bastant extrema. "És un tipus de guerra nova, però hi ha víctimes i la gent mor -afirma Palau, veu masculina del quintet folk-rock Anímic-. Les armes han canviat: ara són els diners. I tenir la gent escanyada és una arma brutal". Ritmes marcialsNo són casuals, els ritmes marcials de 'The others', una cançó que enfronta dos bàndols -gent que riu, gent que plora; gent que beu, gent que sagna-, i que expressa el clima que es respira a 'Hannibal', el quart àlbum dels de Collbató. "Hem volgut fer un disc de guerra -admet Palau-. No animem a la violència, però volíem fer un retrat del moment en què vivim". Per això li va tan bé aquest títol: el nom del militar cartaginès que va travessar els Pirineus i els Alps amb un exèrcit d'elefants per conquerir Roma. El vers "moriran tots els teus elefants", d'una de les cançons del disc, va suggerir a Juanjo Montañés -responsable de les bases i els sorolls que doten de misteri les cançons d'Anímic- la referència a l'heroi púnic. I 'Hannibal' va esdevenir el títol de la cançó i de l'àlbum, en sintonia amb els dels seus predecessors, 'Hannah' (2011), 'Himalaya' (2009) i 'Hau o Hïu' (2007). Reduït a l'esqueletPerò que les críptiques lletres d'Anímic, to

Advertising
Música, Pop

Joana Serrat

La cantautora de Vic presenta 'Dear Great Canyon' (2014), el disc d'Americana que li ha valgut el fitxatge per El Segell del Primavera Sound Joana Serrat és l'artista d'El Segell del Primavera Sound amb més bolos programats al Regne Unit. Potser perquè 'Dear Great Canyon' (2014), el nou disc de la cantautora de Vic amb què -amb l'ajuda de Howard Bilerman, productor canadenc associat a Arcade Fire- el seu so ha crescut fins a esdevenir un elegant pop d'arrel nord-americana, sembla una bona aposta per conquerir el mercat anglosaxó des d'aquí. Els dos primers àlbums els vas signar amb les inicials. Per què vas adoptar nom i cognom amb 'The relief sessions' (2012)? Volia diferenciar les primeres experimentacions d'allò que vindria després. Amb 'The relief sessions' tot estava molt més pensat. El títol d'aquell disc fa referència al consol. De què t'havies de consolar? Tenia 25 anys i no havia fet res a la vida. Però vaig tornar a tocar i vaig sentir que era més fidel a mi mateixa del que feia abans. El nou disc sona molt americà. Tenia clar que volia fer música americana, però 'The relief sessions' el vaig fer amb músics que venien del jazz. Ara buscava un so internacional. Per això volies un productor de fora com Howard Bilerman? Necessitava algú que m'ajudés a explotar les cançons, perquè tu saps com vols que sonin, però cal que algú t'ajudi a arribar al so que busques. Has vestit el disc amb arranjaments molt rics. Les cançons demanaven capes i textures perquè és un disc de

Música, Pop

Manel

Parlem amb el quartet de Barcelona d''Atletes, baixin de l'escenari' Si us voleu fer els simpàtics amb els Manel, no els feu parlar del seu èxit. No seria tan estrany pensar que aconseguir el disc d'or per al nou 'Atletes, baixin de l'escenari' només un parell de setmanes després de la seva publicació, aconseguint en temps rècord l'empat entre àlbums publicats i distincions daurades, faria que el quartet de Barcelona sentís aquella eufòria que va empènyer els atletes de Barcelona 92 a envair l'escenari de Los Manolos en la clausura dels Jocs Olímpics, i que va motivar la locució del recentment desaparegut Constantino Romero que han fet servir per titular l'àlbum. Però no: Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé no se senten eufòrics, i a la primera oportunitat treuen importància als seus èxits comercials. No sembla falsa modèstia. De fet, semblen incòmodes. O avorrits del tema. Potser és un mecanisme instintiu saníssim per evitar que la fama els pugi al cap i que comencin a exigir una marca d'aigua mineral específica al camerino o a destrossar habitacions d'hotel. "Que algú compri un disc una setmana o dues després que surti, el que vol dir és que havien escoltat l'anterior i tenien ganes de veure què has fet ara -diu Gisbert-. Això el que ens diu és que el disc que vam treure fa dos anys (10 milles per veure una bona armadura, 2011) va agradar. I això està molt bé, vol dir que la feina va bé". "A veure si els ha agradat a tots els que l'han comprat", apun

Advertising