Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Anímic publiquen ‘Skin’, un disc electrònic fet sense ordinadors

Anímic publiquen ‘Skin’, un disc electrònic fet sense ordinadors

El quintet de Collbató abraça la música dance en un àlbum sobre la nostra inhumanitat

Ferran Palau, Juanjo Montañés, Miqual Plana, Zuma, Louise Sansom, Núria Monés
© Gustaff Choos Anímic
Per Marta Salicrú |
Advertising

Encendre la tele, obrir el diari, lliscar el dit per la pantalla del mòbil. Rebre impressions a la retina de gent morta a les platges, d’interiors de tendes de campanya colgats per la neu. I ni immutar-se. “Pell dura com l’acer”, canta Louise Sansom a 'Inhuman', al cor de 'Skin', el nou disc d’Anímic, i afirma que ja no som humans. “Som capaços de mirar l’horror i no sentir res”, diu Ferran Palau, el seu còmplice vital i musical. La Louise sí que pateix, però, en comptes d’anar a ajudar, es queda a casa amb el seu marit i el seu fill “fent música que no serveix per res”, es mortifica. 'Skin', expliquen, sorgeix d’aquesta frustració.

En un disc sobre la inhumanitat de l’home té sentit que les màquines disputin el protagonisme a la veu i als instruments rere els quals s’intueix la presència humana. Però aquest no és el motiu pel qual Anímic, quintet al qual un dia associàvem amb la calidesa del folk, ara signa un disc electrònic.

“Tot va sortir del fet que jo aquest cop no volia tocar”, explica Sansom. Anímic són com una família: fa cinc anys la resta del grup, Núria Monés, Miquel Plana àlies Zuma i Juanjo Montañés, fins i tot vivien amb el Ferran i la Louise a Collbató, i quan es van quedar sense bateria, en comptes de fitxar-ne un –“som el que som i surt el que surt amb el que tenim, fem el sopar amb el que hi ha a la nevera”, fa el Ferran–, li van endossar a la Louise les baquetes.

“Però jo soc cantant, i amb 'Skin' volia obrir-me i deixar anar el que sé fer”. Palau va agafar-li el relleu marcant el ritme amb noves joguines electròniques, i en un parell de setmanes ja havien trobat el so de l’àlbum: “Un disc d’electrònica fet sense ordinadors”.

L’altra resposta a la mateixa pregunta –per què 'Skin' és una ruptura– la trobem en els discos del projecte personal de Ferran Palau, 'L’aigua del rierol' (2012) i 'Santa ferida' (2015). “Sento cantautors catalans dels 60 als quals no he escoltat en la meva vida i em dic: ‘Si això és el que faig jo!’. La porto a dins sense haver-la triat, aquesta tradició, però Anímic està més enllà”. La bicefàlia d’abans, quan a Anímic cantaven la Louise i el Ferran, cada un les seves cançons, ha desaparegut de 'Skin'.

“Jo sentia que permetria que Anímic evolucionés i allargaria la vida del grup si n’apartava les meves cançons”, diu Palau. “Cosa que no sempre és positiva –afegeix la Louise–. De vegades cal aturar-lo, perquè com que en el seu projecte ja hi ha espai per a l’intimisme, amb Anímic vol experimentar molt”.

'Skin' es presenta com un projecte audiovisual, vestit per l’artista de collage Albert Cano, retratat pel fotògraf Gustaff Choos –que n’ha seguit el procés creatiu– i il·lustrat per vuit vídeos, un per cada cançó. “Quan creus tant en el teu projecte és difícil mantenir les expectatives baixes –diu la Louise–. Però passi el que passi, ens sentirem satisfets perquè durant un període de les nostres vides ho haurem donat tot per un projecte artístic”.

Advertising