Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Antònia Font, el retorn brillant de 'Lamparetes'

Antònia Font, el retorn brillant de 'Lamparetes'

Recuperem l'entrevista que vam fer al grup mallorquí amb el llançament de 'Lamparetes' al 2011

Antònia Font en un bar a Palma
Per Andreu Gomila |
Advertising
Entrevista publicada a Time Out Cultura, el 10 l'abril del 2011

Acabem el dia a Lórien, una cerveseria del centre de Palma les parets de la qual podrien explicar la història d’Antònia Font. Pau Debon, el cantant, ha hagut de tocar el dos perquè la dona l’esperava per agafar un avió cap a Barcelona. Joan Miquel Oliver, Joan Roca, Jaume Manresa i Pere Debon aguanten. Diríem que estan contents per no dir una altra cosa –ehem–. S’abracen, fan l’indi i parlen sense manies. Fa uns catorze anys que van començar a tocar plegats i, tot i que van estar a punt de cansar-se els uns dels altres després de la interminable gira del simfònic ‘Coser i cantar’, han resistit per oferir-nos un disc sublim, ‘Lamparetes’, un canvi de rumb en la seva constant transformació i que els torna a posar al capdamunt de l’escena musical local després de cinc anys sense disc d’estudi.

En persona, amb una cervesa a la mà, són fins i tot políticament incorrectes, lluny de la imatge de nens bons, tímids i tranquils que gasten. “Mai no he demanat una subvenció”, ens diu Oliver, conscient que és ‘el tema’ de les converses culturals en les terres de parla catalana. “Posa-ho, posa-ho, ja sé que no està de moda dir-ho, però si no tens públic, per què les administracions t’han de subvencionar?”, es pregunta, tot referint-se a un veí seu que es veu que li va molt bé pels cenacles polítics mallorquins, encara que ningú vagi als seus concerts. I això que ells no sempre han estat el grup que ha omplert el Liceu i omplirà tres nits seguides el Casino de l’Aliança del Poblenou. D’això, de l’èxit, del que costa arrossegar gent, n’hem parlat molt, avui, un divendres que ha fet sol i que rematem entre parets de fusta i centenars de cerveses diferents. La gent es pensa que els Antònia Font no poden caminar sols per Palma. Res més allunyat de la realitat.

Al migdia, Oliver i Pau Debon, quan ens han rebut a la Taverna Nogal, just al costat del convent de Santa Clara, al barri de Sa Calatrava, ens han explicat que als mallorquins, això de la fama no els agrada. L’altre dia, un paleta que treballa a prop, va reconèixer Oliver. “Pot ser que et veiés l’altre dia a la tele?”, li va demanar. “Sí”, va respondre el músic. “I anaves vestit de Blancaneus?”, va tornar, sardònic, i tots dos van esclatar a riure. “A Mallorca, això de ser popular... El que vol la gent –confessa Oliver–, el que volem noltros, sobretot noltros, és poder seguir vivint d’una manera que no et vegin com un bitxo raro. Aquí a Mallorca, a la gent no li agrada sortir molt a la tele, perquè diuen: ‘Aquest, què s’ha pensat que és?’. I hi has de sortir, perquè la teva professió t’hi obliga. No ens agrada gens i sabem que als nostres conciutadans, tampoc. Jo mateix, quan surt al diari dient les mateixes collonades, la gent es pensa que surt al diari perquè m’agrada sortir al diari. Això, aquí, és una mica delicat. La gent no s’ha de confondre”.

Volen ser tan anònims que ho són. Al Lórien, només els saluda el bàrman, i l’amo. Potser cap dels que són dins aquesta cerveseria rústica, petita, saben que els Antònia Font són reconeguts com els grans renovadors del pop fet a casa nostra. Cap al migdia, quan ens hem posat seriosos amb Pau Debon i Oliver, a l’estudi d’aquest, un cau petit amb dues butaques, un sofà, un Mac, una taula de so impressionant i una paret folrada amb un devessall de calaixos plens de coses més aviat insòlites, els ho hem demanat:

–Els joves us consideren els gurus del gran moment actual, els germans grans.
–Què dius? –respon Oliver– Sí, els germans grans, aquells que et posaven discos de Pink Floyd... Noltros, quan vàrem sortir a tocar, érem diferents. Estava de moda una cosa de la que noltros no hi participàvem. Vàrem rebre de per tot i vàrem estar anys sense menjar-nos una merda. I ara resulta que això que noltros vàrem proposar és el que fa tothom. I clar, un grup que comença ara fent això, està a tope.
–El cert és que tothom parla bé de vosaltres, de Love of Lesbian a Manel. Us considereu pioners?
–Ha estat una mica per casualitat –continua Oliver–. Potser és perquè som mallorquins i els mallorquins no tenim impostura. No sabem fer res que no sigui el que ens surt directament. No sabem vendre la moto. Ens agràdavem els robots i els astronautes i pensàvem que anàvem bé. Després vàrem tenir tres o quatre anys dolents: ‘Alegria’ (2002) i ‘Taxi’ (2004) varen ser un fracàs. Anàvem a tocar i no venia ni Cristo a veure-nos. Pensàvem que el que noltros fèiem estava bé i que podria arribar a molta gent. Vàrem arribar a dubtar. Tocàvem en una pista de futbito, congelats de fred, davant de 35 persones. Amb ‘Taxi!’ I ara resulta que ‘Taxi’ és no sé què... Fins que vàrem treure ‘Wa yeah. Record que, fent la promoció de ‘Batiscafo’ (2006), en Xavier Grasset, en una entrevista a Catalunya Ràdio, ens va dir: ‘A voltros, que vos va molt bé...’. I noltros: ‘Què va, i si no ens menjam una merda’. Anàvem a tocar a un poble de Catalunya i hi havia Lax’n’Busto, Els Pets i Antònia Font. Noltros tocàvem els primers i no venia ni Cristo a veure-nos. Quan pujaven els Lax’n’Busto pareixia que havien pujat els Rolling Stones.

D’un bar a un altre, en Joan Roca i Oliver recorden fins i tot un concert a Sant Feliu de Codines de la gira de ‘Taxi’. Quan van entrar al poble, van al·lucinar amb un cartell com el de les curses de bicicletes que anunciava la cita, talment una meta. A l’hora fixada, no hi havia ningú. Van esperar una hora i s’hi van presentar catorze persones. I, com no podia ser d’una altra manera, van convidar tothom a una cervesa... Amb ‘Batiscafo katiuscas’ la cosa va canviar.

Abans d’entrar a Lórien, hem estat una bona estona en una sifoneria que hi ha a prop de l’estudi d’Oliver, a Sa Calatrava. Tots cinc asseguts, bevent el vermut mallorquí per antonomàsia, el palo amb sifó, una mescla que no saps si és agre o dolça de tan particular com és, reien com adolescents, ara s’enfotien de dos pobres xeremiers que han entrat al local, ara del marmessors del lloc, un mallorquí ajuntat amb una alemanya que posava discos de José Guardiola i versions del Bikini amarillo en italià i castellà. Llàstima, no va trobar la versió en alemany... I ningú no hauria dit que van arribar a estar fastiguejats els uns dels altres. Per Palma, un any enrere corrien rumors que Antònia Font ja no existia, que Oliver havia decidit fer carrera en solitari, vist que no li anava malament. Ell en va arribar a fer broma, de la presumpta dissolució.

Cap al 2008, van superar la cinquantena de bolos. Oliver, sumant els propis i els que va fer amb Jaume Sisa, a qui li va produir el disc ‘Ni cap ni peus’, va apropar-se als 80. Hi havia setmanes, ens confessen, que tocaven gairebé cada dia. En total, van tenir potser tres o quatre caps de setmana lliures. Fins que un dia, tornant d’un concert, a l’aeroport, amb cada membre de la banda assegut en un racó diferent, muts, en Joan Roca va dir la frase màgica: no sé si seria el moment de fer un any sabàtic.

I no va ser un any, sinó dos. Un temps que els va anar molt bé per fer coses que havien oblidat i d’altres que ara estan una mica de moda, com deixar de fumar, cosa que han practicat tots els integrants de la banda. Oliver va continuar actiu, no només en el camp musical –va revifar el seu projecte en solitari, que compta amb la participació de Pere Debon–, sinó també en el nivell personal –té un fill i n’espera un altre–, però la resta van trobar-se amb un temps per descansar de la vida a la carretera, cosa insòlita en una dècada, i per poder pensar una mica en ells mateixos.

Pau Debon, per exemple, va tornar a fer vida a Bunyola, a gaudir de la parella, la gossa i a la seva feina al cadastre. La seva companya, evidentment, va celebrar l’aturada. Estava contenta?, li demanem. “Contentíssima. De fet, amb el retorn d’ara, ella em deia que no sabia si havia d’estar contenta o no. Perquè, clar, deixes de fer feina i et dediques al grup i, per tant, entre setmana ens veiem molt, però vol dir que te’n vas els caps de setmana”. La desconnexió va ser total. Pau Debon diu que el ‘Batiscafo katiuscas’ només l’ha escoltat un cop en tot aquest temps! “Jo tenia una feina, sí, i del que he estudiat –Geografia–. Però te n’adones que, sense el grup, fer feina allà no m’interessa, que és una feina com una altra, però podent tenir l’oportunitat de tocar en un grup com Antònia Font i poder fer el que fèiem, jo, per poc que pugui, ho preferesc”.

Van quedar per sopar un dia convocats per Oliver. Els va explicar la història de ‘Clint Eastwood’, el primer senzill del que seria ‘Lamparetes’, i tots van tornar a engrescar-se. El compositor de la banda feia mesos que anava sol per aquests mons de déu i, confessa, va començar a adonar-se de moltes coses. Ja se sap, quan no tens una cosa, la desitges més que mai. La mires amb perspectiva i veus el que representa per a tu, sobretot en aquell moment en què finalment havien aconseguit arribar a la gent. “Jo anava tocant lo meu i comparava –confessa Oliver–. Pensava: per què amb Antònia Font en venen 2.000 i a mi m’en venen, 350? Com pot ser? Bé, he tengut moments de glòria, com a la plaça del Rei. Deia: com pot ser que jo tengui tan poca gent, si és el mateix repertori, la mateixa idea? I a partir d’aquí vaig començar a reflexionar i vaig començar a valorar coses d’Antònia Font que pensava que eren fàcils o que qualsevol ho podia fer”.

“Quan teníem vint anys –assegura Pau Debon–, tenir un grup era anar de festa. Tothom ens deia, quina sort, anau a Barcelona a tocar, tot lo dia de festa. I passen els anys i ho podríem fer igualment, però no ho feim. Sí que quedam de vegades, i feim una copa, però és una altra història”. Asseguts a la sifoneria, qualsevol ho diria!! No cal dir que Oliver, tot i el que podria semblar vistos des de fora, és el més assenyat. A la sifoneria, és l’únic que, d’entrada, demana vi dolç en lloc del palo...

En el fons, els llocs on els Antònia Font ens porten no són res de l’altre món. Vaja, que són ben normals, que no vol dir vulgars. No és de nit, d’acord, i tan sols ens hi endinsarem una miqueta, a Lórien. D’aquí que ens sorprenguin encara més les lletres d’Oliver, la seva creativitat. Li hem demanat a en Pau si s’identifica amb els seves cançons, ja que n’hi ha alguna, com ‘Alegria’ o ‘A Rússia’, que deu haver cantar 500 vegades. Tranquil, com tot ell, diu que tot és una qüestió d’interpretació i que, en directe, tot és sempre més fàcil. “En Joan Miquel i jo som molt diferents –constata el cantant–, tant de caràcter com de manera de viure. Sempre xerra ell, però aquest disc [‘Lamparetes’] és molt fantasiós... A més, en aquest disc ens hi hem implicat molt, tots, potser per allò que dèiem, que feia temps que no tocàvem junts, i enyoràvem un poc aquest tema”.

–Hi ha molts grups de pop que diuen que l’important és la música –li demanem a Oliver amb la clara intenció de picar-lo una mica.
–No, no, l’important és la lletra... Una cosa és que la lletra no sigui important i una altra és que sigui una merda. No és el mateix. Si escoltes Coldplay, per posar un exemple que ens agafa de lluny, que no coneixem les seves cosines, en el moment que et poses a llegir la lletra, no tornes a escoltar el grup en la teva vida. No, no, diuen que la lletra no és important, que l’important és el productor, o la guitarra, o com soni, o el que li vulguis dir. La qüestió és que no es pot escoltar.
–Així i tot, a Anglaterra, Coldplay també ven molts discos –repliquem.
–A Anglaterra també? Pensava que només era a Espanya –respon, rialler i sorneguer–. Tothom sempre du el tema al seu terreny. I jo no som cap excepció. Jo sé que si Antònia Font és qualque cosa és una bona veu i una bona lletra. Destaca per això per damunt de la mitjana. No destaca per com sonen els discos, que sonen bé. No destaca per com sona la bateria, que sona bé. Destaca per en Pau i perquè la lletra està feta amb una mica de mala llet. A mi m’agrada pensar que el més important d’un grup és la lletra i el cantant. Un altre que no sap escriure et dirà que el més important és la guitarra.

La ciutat que ens han mostrat els Antònia Font és la seva. Els bars que hem trepitjat són els seus, i resumeixen el seu estil. Ens hem saludat en una taverneta de barri que ha fet que els veïns es coneguin –abans, què feien?, es demana la madona del lloc–, hem entrat dins l’estudi que Oliver té des de fa dos anys, hem dinat en una pizzeria ben normal –“on les pizzes són tan bones com les de Nàpols”, ens ha assegurat el compositor abans d’entrar-hi–, hem decidit no entrar a Can Joan de s’Aigo, potser la granja més popular de la ciutat, ben arrelada, amb un gelat d’ametlla i unes ensaïmades que fan caure de cul. També hem comprovat la modernitat més absoluta d’un local com el Flexes, hem vist com la mescla de mallorquí més turista instal·lat ofereix indrets tan genuïns com la sifoneria especialitzada en palo amb sifó, discos del més kitsch del pop europeu i pel·lícules mudes que mostren que a Mallorca, fa un segle, ja hi havia una vena surrealista i canalla. I hem acabat en un dels locals més visitats dels noctàmbuls palmesans, Lórien. La història d’Antònia Font es remunta al 1997. Ens hem de situar. Palma, Universitat de les Illes Balears. Facultat de Filosofia. A les Illes, governava Jaume Matas. I a Palma, Joan Fageda. Tots dos del PP. El grup mallorquí de rock més conegut era Fora des Sembrat. I el mallorquí més conegut a Catalunya, entre Maria del Mar Bonet i Tomeu Penya, tot i que el tennista Carles Moyà estava en el seu punt més alt (aquell 1997 guanyaria l’Open d’Austràlia). Doncs, a la UIB es troben una sèrie de nois que fan música. Ho tenien tot a punt per llançar-se a l’aventura, tot i que no treurien nou disc fins al 1999. Eren Pere Debon, Joan Miquel Oliver, Jaume Manresa i Pere Estarellas, però una cinta de casset va aparèixer, amb una veu que va captivar Oliver. El cantant d’Antònia Font havia de ser Oliver, ens confessa ell mateix. “Ja teníem el nom pensat i tot... I un dia vàrem anar a estudiar a la biblioteca, a l’estiu, un dematí. Anàvem a repassar les assignatures de setembre i vaig sentir una cinta gravada en què cantava Pau Debon, que era el germà d’en Pere. Era un grup seu i la cançó era de Weezer. Per puta casualitat, aquesta cinta l’havia gravada en Joan Roca, l’actual baixista, i haurien de passar quatre o cinc anys fins que arribàs a ser el baixista d’Antònia Font –va rellevar Estarellas–. Vaig sentir aquella veu i vaig dir, això ets tu, tio? I ell: sí. Era una puta cinta, gravada en la verbena del seu barri directe de taula. Aquella veu, em sonava a ràdio. Ja l’estava sentit a la ràdio. I vaig dir: astronautes, robots, mediterrani, bossa nova, rumba i aquesta veu... D’això en tenim per tota la vida de fer feina! I efectivament”. La resta de la història ja la coneixem, que Antònia Font era una companya de classe de la banda, que a primers dels 2000 van esdevenir el grup de revetlla mallorquina de referència, que després es convertirien en el dels indies barcelonins i que no esclatarien a nivell de públic fins a Batiscafo katiuscas.

També t'agradarà

Música

L'adéu del grup mallorquí

El quintet mallorquí, el grup més influent del pop en català dels últims anys, anuncia que se separa Antònia Font se separen. El quintet pop mallorquí ha anunciat la seva dissolució amb un comunicat en què afirmen que "ha arribat el moment de posar punt i final a la seva trajectòria i concentrar-se en projectes personals no necessàriament relacionats amb la música". Joan Miquel Oliver (guitarra i composició), Pau Debon (guitarra i veu), Jaume Manresa (teclats), Joan Roca (baix) i Pere Debon (bateria) diuen que ho fan "sense controvèrsia ni traumes interns" i "satisfets amb la feina feta i conscients del seu llegat", deixant enrere 17 anys de carrera i vuit àlbums, l'últim dels quals, 'Vostè és aquí' (2012), 40 cançons  de minut i mig en què el grup experimentava amb diferents gèneres i amb les possibilitats dels seus instruments, "culmina la seva proposta artística i és un digne epitafi per una carrera que no encaixaria un pas enrere". Però per què se separen Antònia Font, doncs? Perquè estan cansats o perquè 'Vostè és aquí' els sembla una fita insuperable?A la segona va la vençudaNo és la primera vegada que els mallorquins necessiten descansar del grup. El quintet va quedar tan esgotat després de la gira de presentació del grans èxits en versió simfònica, 'Coser i cantar' (2007), que van decidir agafar-se un any sabàtic, però al final en van ser dos. Ens ho explicaven el 2011, en l'entrevista que els va fer l'Andreu Gomila a Palma, a propòsit del disc de retorn, 'Lamparetes'

Música, Festival de música

Pròxima parada, Antònia Font

Els mallorquins presenten nou disc al Primavera Sound A Pau Debon se'l veu content. La causa immediata és que acabem de dinar en un restaurant thai que li ha agradat prou com per fer-li dentetes a la seva dona. "Des que ha parit -fa sis mesos, explica- que no tenim temps d'anar a dinar o a sopar perquè es nino és un dimoni, no se sap dormir tot sol, sempre l'has de tenir a coll". Però segur que el bon humor del cantant d'Antònia Font té alguna cosa a veure amb el que acaben de parir ell i els seus companys, Vostè és aquí, el vuitè disc dels mallorquins, que arriba només 18 mesos després que el seu germà gran, Lamparetes (2011). "Allò habitual és gravar un disc, assajar gira i presentar-lo, i els dies que no toques, descansar o fer altres coses. Però en aquest cas, tant en Joan Miquel (Oliver, compositor i guitarra del grup) com naltros teníem ganes de seguir fent feina". No cal que recordem que no sempre ha estat així: després de la gira de Coser i cantar (2007) van quedar tan esgotats que van deixar Antònia Font en guaret una bona temporada. "Vàrem estar aturats, i quan vàrem tornar amb Lamparetes mos va pegar una pujada d'adrenalina de veure que mos havia sortit un disc molt bo, que tornàvem a estar allà dalt tot d'una, que a sa gent li agradava, que cada vegada n'hi havia més als concerts i que hi havia possibilitat d'anar a tocar a fora. Això te fa tenir ganes de seguir i de fer feina. Es moments que tens lliures, quan no estàs girant, no tens ganes cercar bolets, tens ga

Advertising
Què fer, Activitats literàries

Joan Miquel Oliver escriu una comèdia

El lletrista d'Antònia Font publica 'Un quilo d'invisible' "Ja m'has dit el titular", li diem. "Quin?", ens pregunta. "No t'ho penso dir", repliquem. "Pensa que, tanmateix, no llegiré la teva entrevista", remata. "Necessit un director", assumim, derrotats. "Jo això, també ho dic perquè la gent pensarà: aquest s'atreveix a tot. No m'atrevesc a tot. Faig el que puc fer bé, replica. Joan Miquel Oliver porta vuit entrevistes i ja no està per orgues. Lletrista d'Antònia Font i escriptor eventual, va debutar en la novel·la fa cinc anys amb 'El misteri de l'amor', que "va tenir molt més èxit del que esperava". Ara té una altra idea que li volta pel cap, fins i tot ha començat la segona novel·la, però conèixer Mané, fa tres anys, li va fer veure una altra llum: la del teatre. I el resultat és 'Un quilo d'invisible'.Mané és l'home que li va pintar el seu estudi al barri de Santa Clara de Palma. L'inici de l'obra, ens explica Oliver, són "de bon de veres". "Això que enganya la decoradora mesclant un color, això de la parella que estan discutint per un color i ell convenç el 'tío' perquè ho pintin com la dona vol", afegeix Oliver. Acte seguit crea l'element màgic -la pintura que fa que les coses, i la gent, es tornin invisibles- i la trama -la possibilitat de robar un milió d'euros a la veïna, la sofrida senyora Esclaramunda-, enmig d'un embolic de faldilles típic de la comèdia clàssica. El millor, però, és l'antídot: el gintònic. Quan els personatges descobreixen que si beuen un xupito

Advertising