Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
  1. A la sifoneria

    Al costat del convent de Santa Clara de Palma, Joan Miquel Oliver té el seu estudi i algun racó per aplegar la banda i veure mistela, palo amb sifó, vermut... Clàssics mallorquins.

  2. Antònia Font 2011

    Oliver, Manresa, Roca i els Debon posant per a la portada del Time Out Cultura del 10 d'abril del 2011

  3. Time Out Cultura #20

    La portada de la revista Time Out Cultura del 10 d'abril del 2011, pocs dies abans del llançament de 'Lamparetes'.

  4. A la barra

    La banda a la barra del Flexes, situat a Sa Gerreria, al casc antic de Palma, lloc habitual del grup

  5. A la taula

    El Flexes és un dels llocs de pelegrinació de la banda mallorquina, gairebé és com casa seva.

  6. Al carrer

    La paret rovellada del fons forma part de l'imaginari del fotògraf, Scott Chasserot, que busca textures i ombres impossibles

  7. A la porta

    Cinc mascles que han transformat la història de la música nacional.

  8. Joan Roca

    El baixista de la banda, el més alt i més divertit de tots.

  9. Jaume Manresa

    El teclista d'Antònia Font, l'amo de les textures de les seves cançons.

  10. Joan Miquel Oliver

    Guitarrista, compositor i tot el que li vulgueu afegir. Novel·lista, dramaturg...

  11. Pau Debon

    Cantant d'Antònia Font, veu de Weezer, poc xerrador i gran persona.

  12. Pere Debon

    Bateria d'Antònia Font i del projecte en solitari de Joan Miquel Oliver.

  13. Pau Debon també riu

    Al cantant d'Antònia Font li agrada el palo amb sifó.

  14. Joan i Jaume a Lórien

    Vam acabar la jornada a Lórien, un altre clàssic de la banda i de la ciutat, una cerveseria petita i brillant.

  15. Time Out Barcelona #126

    Joan Miquel Oliver amb la Mia, la filla de la Louise i el Ferran d'Anímic. És la imatge del ressorgiment de la música catalana.

L'adéu d'Antònia Font

El quintet mallorquí, el grup més influent del pop en català dels últims anys, anuncia que se separa. N'analitzem els possibles motius a partir del comunicat amb què han donat la notícia

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat
Antònia Font se separen. El quintet pop mallorquí ha anunciat la seva dissolució amb un comunicat en què afirmen que "ha arribat el moment de posar punt i final a la seva trajectòria i concentrar-se en projectes personals no necessàriament relacionats amb la música". Joan Miquel Oliver (guitarra i composició), Pau Debon (guitarra i veu), Jaume Manresa (teclats), Joan Roca (baix) i Pere Debon (bateria) diuen que ho fan "sense controvèrsia ni traumes interns" i "satisfets amb la feina feta i conscients del seu llegat", deixant enrere 17 anys de carrera i vuit àlbums, l'últim dels quals, 'Vostè és aquí' (2012), 40 cançons  de minut i mig en què el grup experimentava amb diferents gèneres i amb les possibilitats dels seus instruments, "culmina la seva proposta artística i és un digne epitafi per una carrera que no encaixaria un pas enrere". Però per què se separen Antònia Font, doncs? Perquè estan cansats o perquè 'Vostè és aquí' els sembla una fita insuperable?

A la segona va la vençuda
No és la primera vegada que els mallorquins necessiten descansar del grup. El quintet va quedar tan esgotat després de la gira de presentació del grans èxits en versió simfònica, 'Coser i cantar' (2007), que van decidir agafar-se un any sabàtic, però al final en van ser dos. Ens ho explicaven el 2011, en l'entrevista que els va fer l'Andreu Gomila a Palma, a propòsit del disc de retorn, 'Lamparetes' (2011), el primer disc amb material inèdit des de 'Batiscafo katiuscas' (2006): "Precisament, vam haver de fer l'any sabàtic perquè vàrem fer llarg", deia Joan Miquel Oliver, compositor i guitarra del grup, en referència al fet que en aquella gira van fer massa concerts.

"Vaig mirar el document on tenia apuntats tots els bolos, i vaig veure que en el darrer any de 'Coser i cantar' es va ajuntar quinze bolos del meu projecte en solitari i sis o set bolos amb en Jaume Sisa, a qui li havia produït el disc -continua Oliver-. En total, a mi em sortien 78 bolos, l'any 2008 (...). En Joan Roca, que és l'empresari de la banda, va dir, un dia, tornant d'un bolo, a l'aeroport, amb cadascun de noltros asseguts en una punta, que ja ni ens xerràvem, estàvem mig barallats: no sé si seria el moment de fer un any sabàtic".

Forçar la màquina
Antònia Font podrien haver-se trobat en una situació similar a la que va desencadenar aquella aturada. Els mallorquins van encadenar la gira de 'Lamparetes' amb la de 'Vostè és aquí', i això s'hi va afegir el concert especial a Cap Roig amb convidats especials -que amb la perspectiva de la notícia de la separació ara sembla una festa de comiat- i el de Joan Miquel Oliver amb Jaume Sisa i Quimi Portet al Mercat de Música Viva de Vic -que tindrà una rèplica el 13 de març a L'Auditori dins del Festival del Mil·lenni-. Però si ens trobem davant del mateix cas, d'una qüestió de cansament, cal preguntar-se per què aquest cop Antònia Font, en comptes de proposar-se una aturada indefinida i ni tan sols comunicar-ho, han decidit separar-se.

També cal preguntar-se per què, amb aquell precedent, els mallorquins han forçat tant la màquina. Però tot i que cantin sobre robots, ells no ho són, i van posar per davant el desig, l'impuls, per sobre de l'estratègia. El cantant Pau Debon ens explicava, a propòsit del llançament de 'Vostè és aquí', els motius pel qual no van descansar entre aquest àlbum i l'anterior, 'Lamparetes', separats entre ells només per 18 mesos. "Vàrem estar aturats, i quan vàrem tornar amb 'Lamparetes' mos va pegar una pujada d'adrenalina de veure que mos havia sortit un disc molt bo, que tornàvem a estar allà dalt tot d'una, que a sa gent li agradava, que cada vegada n'hi havia més als concerts i que hi havia possibilitat d'anar a tocar a fora -explicava-. Això te fa tenir ganes de seguir i de fer feina. Es moments que tens lliures, quan no estàs girant, no tens ganes cercar bolets, tens ganes de fer un altre disc". Segons el comunicat, però, aquesta mateixa consciència d'haver fet un disc molt bo, en aquest cas l'arriscat 'Vostè és aquí', seria un dels motius que hauria decidit el grup a dir adéu.

El grup més influent del pop en català recent
Antònia Font s'acomiaden convertits en un dels grups essencials de la història del pop en català. Pel llegat del que afirmen que en són conscients, i per la seva enorme influència sobre la música popular en català de l'última dècada. "Noltros, quan vàrem sortir a tocar, érem diferents -admetia Joan Miquel Oliver el 2001-. Estava de moda una cosa de la que noltros no hi participàvem. Vàrem rebre de per tot i vàrem estar anys sense menjar-nos una merda. I ara resulta que això noltros vàrem proposar és el que fa tothom. I clar, un grup que comença ara fent això, està a tope. Noltros vàrem haver-ho de lluitar una mica".

Segons Oliver, però, si Antònia Font van esdevenir pioners de l'edat d'or del pop en català que tenim la sort de viure, ho van fer "per casualitat". "Potser és perquè som mallorquins i els mallorquins no tenim impostura. No sabem fer res que no sigui el que ens surt directament. No sabem vendre la moto. No sabem fer propaganda. I noltros féiem això". I sense estratègia, sense impostura, sense propaganda, Antònia Font han decidit plegar. 

Antònia Font a Time Out

El retorn de 'Lamparetes'
  • Música

Recuperem l'entrevista que vam fer al grup mallorquí amb el llançament de 'Lamparetes' al 2011 Acabem el dia a Lórien, una cerveseria del centre de Palma les parets de la qual podrien explicar la història d’Antònia Font. Pau Debon, el cantant, ha hagut de tocar el dos perquè la dona l’esperava per agafar un avió cap a Barcelona. Joan Miquel Oliver, Joan Roca, Jaume Manresa i Pere Debon aguanten. Diríem que estan contents per no dir una altra cosa –ehem–. S’abracen, fan l’indi i parlen sense manies. Fa uns catorze anys que van començar a tocar plegats i, tot i que van estar a punt de cansar-se els uns dels altres després de la interminable gira del simfònic ‘Coser i cantar’, han resistit per oferir-nos un disc sublim, ‘Lamparetes’, un canvi de rumb en la seva constant transformació i que els torna a posar al capdamunt de l’escena musical local després de cinc anys sense disc d’estudi. En persona, amb una cervesa a la mà, són fins i tot políticament incorrectes, lluny de la imatge de nens bons, tímids i tranquils que gasten. “Mai no he demanat una subvenció”, ens diu Oliver, conscient que és ‘el tema’ de les converses culturals en les terres de parla catalana. “Posa-ho, posa-ho, ja sé que no està de moda dir-ho, però si no tens públic, per què les administracions t’han de subvencionar?”, es pregunta, tot referint-se a un veí seu que es veu que li va molt bé pels cenacles polítics mallorquins, encara que ningú vagi als seus concerts. I això que ells no sempre han estat el grup q

El mapa de 'Vostè és aquí'
  • Música
  • Festival de música

Els mallorquins presenten nou disc al Primavera Sound A Pau Debon se'l veu content. La causa immediata és que acabem de dinar en un restaurant thai que li ha agradat prou com per fer-li dentetes a la seva dona. "Des que ha parit -fa sis mesos, explica- que no tenim temps d'anar a dinar o a sopar perquè es nino és un dimoni, no se sap dormir tot sol, sempre l'has de tenir a coll". Però segur que el bon humor del cantant d'Antònia Font té alguna cosa a veure amb el que acaben de parir ell i els seus companys, Vostè és aquí, el vuitè disc dels mallorquins, que arriba només 18 mesos després que el seu germà gran, Lamparetes (2011). "Allò habitual és gravar un disc, assajar gira i presentar-lo, i els dies que no toques, descansar o fer altres coses. Però en aquest cas, tant en Joan Miquel (Oliver, compositor i guitarra del grup) com naltros teníem ganes de seguir fent feina". No cal que recordem que no sempre ha estat així: després de la gira de Coser i cantar (2007) van quedar tan esgotats que van deixar Antònia Font en guaret una bona temporada. "Vàrem estar aturats, i quan vàrem tornar amb Lamparetes mos va pegar una pujada d'adrenalina de veure que mos havia sortit un disc molt bo, que tornàvem a estar allà dalt tot d'una, que a sa gent li agradava, que cada vegada n'hi havia més als concerts i que hi havia possibilitat d'anar a tocar a fora. Això te fa tenir ganes de seguir i de fer feina. Es moments que tens lliures, quan no estàs girant, no tens ganes cercar bolets, tens ga

Més entrevistes de música

El Petit de Cal Eril & big band
  • Música
  • Jazz

18 músics a escena al servei de les cançons de Joan Pons. Ens en parla Ara que ha acabat la gira d'El Petit de Cal Eril, Joan Pons, el petit en qüestió, té previst avorrir-se fins que senti l'impuls de fer el successor de 'La figura del buit', si és que mai fa un altre disc, diu. Però de moment el petit s'ha fet gran, i amb la Free Spirits Big Band de David Mengual s'han empescat Big Eril, un híbrid que obre "finestres" a les seves cançons perquè hi entri "corrent d'aire". Després de l'estrena a l'Altaveu, passen pel Connexions, un cicle de concerts de diàlegs musicals d'artistes en aparença allunyats que els va a mida. Com va sorgir Big Eril? Vaig anar a un concert de la Free Spirits per casualitat. Va ser en l'únic cop en què he hagut de suspendre un concert, al popArb 2013, perquè la mà se'm va quedar travada. Estava tan trist que hi vam anar per animar-me. No era un dia que jo estigués gaire obert, però vaig al·lucinar. Vaig parlar-ho amb el Dani Comas, baixista de l'Eril, i va suggerir que parléssim amb el Mengual, a veure si podíem fer una mescla dels dos grups. El Mengual va venir a veure què fèiem i a ell també el va fer trempar la idea. Què vas veure en la Free Spirits? Hi vaig veure Frank Zappa i Miles Davies, idees que m'agradaven, com el Mengual dirigia, com tots vibraven amb la música... I una connexió en la sensibilitat amb la nostra manera de fer des que vam publicar La figura del buit, sobretot quan improvisem en viu. I no m'equivocava. Com va anar a l'Altaveu

Entrevista a Mourn
  • Música
  • Rock i indie

El jove grup del Maresme, liderat per dues noies i amb les filles de Ramón Rodríguez (The New Raemon) entre les seves files, rescata el rock amb actitud dels 90 al seu debut homònim "No ens esperàvem que quedés tan guai", diu la Jazz del debut homònim de Mourn, el quartet que lidera amb la Carla; es van fer amigues gràcies a la música. "Amb els diners que teníem ens donava per dos dies d'estudi, així que ens vam fotre a tocar tots alhora i apa". La Jazz i la Carla -i els seus companys de grup, la Leia, germana de la Jazz, i l'Antonio- a penes havien nascut quan els grups dels quals el so de Mourn és deutor establien les bases del rock alternatiu dels 90. Però la Jazz i la Leia han mamat aquesta escena a casa: són les filles de Ramón Rodríguez (The New Raemon, Madee), amb qui van debutar a Germana. Parlem amb la Jazz de tot plegat. Quins músics et van inspirar per voler formar un grup? Quan vam començar jo estava en una època en què escoltava molt PJ Harvey, molta gent m'ha dit que es nota. Pensava que m'agradaria ser com ella, fer coses així de guais. I també veient el meu pare. Des de petita que l'he vist tocant, sortint de gira, gravant discos... Què li sembla a ell el disc? És súper fan, i diu que si tingués la nostra edat, estaria flipant. Hi queda alguna cosa de Germana, a Mourn? Hi som la Leia i jo tocant els mateixos instruments, i la connexió que tenim tocant és la mateixa, ens compenetrem molt bé. Les guitarres i les bases de baix són semblants. Però Germana ho vam g

Publicitat
Judit Neddermann
  • Música
  • Pop

Presenta 'Tot el que he vist', l'àlbum en què s'estrena com a compositora Judit Neddermann no sap d'on ve el seu cognom. El seu avi ja va néixer aquí i el besavi hi va venir de petit, no se sap ben bé d'on, potser d'un poble entre Alemanya i Holanda, diu ella, que de Neddermanns n'està ple. El cognom inusual fa temps que ajuda a detectar la seva veu càlida i plàcida en projectes com l'octet de jazz jamaicà The Gramophone Allstars, l'àlbum 'We sing Wayne Shorter' (2011) del pianista Joan Díaz i l'orquestra de percussió ibèrica Coetus, aquests dos últims agafant el relleu a Sílvia Pérez Cruz, a qui va tenir de professora. "La manera que té de transmetre em va despertar les ganes de buscar la meva manera d'expressar-me", diu Neddermann. Per això la inclou als agraïments del seu debut en solitari, 'Tot el que he vist'. Recuperar la guitarraLa Judit anava per a guitarrista, però no feia més que cantar. La seva mare li va preguntar si no volia canviar d'instrument i ho va tenir clar: va deixar el conservatori per formar-se com a cantant al Taller de Músics. No va recuperar la guitarra fins al projecte de final de carrera, en què es va decidir a compondre, i poder-se fer cançons a mida, "posar-hi lletres que expressen coses que volia compartir" –ja sigui amb les seves paraules o adaptant Joan Sales i Miquel Martí i Pol–, la va enganxar. 'Tot el que he vist' és un disc elegant que fa equilibris entre el pop i un jazz vocal mediterrani en què Neddermann buida la motxilla que ha anat o

Entrevista a Mishima
  • Música
  • Pop

David Carabén ens parla de 'L'ànsia que cura' (2014), un disc entre el desig de canvi i la voluntat de conservar el que s'ha aconseguit A David Carabén li agraden les contradiccions. Mireu els últims àlbums publicats per Mishima: encara ara costa decidir què és millor, si enganxar-se o no a allò que ens donarà una insaciable 'Set tota la vida' (2007); el títol d''Ordre i aventura' (2010) parla per ell mateix, i 'L'amor feliç' (2012) no existia, esquinçat per la tensió entre el romanticisme i la vida en parella. Ara el quintet de Barcelona torna amb 'L'ànsia que cura', títol contradictori per al disc més arriscat i més conservador alhora de Mishima des que van iniciar la trilogia de Cadis que formen els seus últims treballs. Quan Mishima van baixar per primer cop a El Puerto de Santa María per gravar 'Set tota la vida' a l'estudi del productor Paco Loco ho van fer per "sortir de la zona de confort". "Buscàvem una autoritat davant la qual et caguis -diu Carabén-, un lloc amb una certa mítica que et fa quadrar i et posa a prova". Paco Loco i el seu estudi van acomplir aquesta funció al llarg de tres àlbums, però amb el pas del temps Mishima havien arribat a sentir-se massa còmodes a Cadis. "Era com casa nostra, i al Paco li teníem tanta confiança que ja no li fèiem tant de cas". A més, el grup tenia la percepció d'haver aconseguit una fita. "Havíem arribat a un punt amb L'amor feliç en què, més enllà, ja no podíem anar". Els calia fer un canvi per continuar creixent. Havien de t

Publicitat
Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández
  • Música
  • Pop

El duo més intens de la nostra escena presenten 'granada', el seu primer àlbum junts "Hola? -interpeŀla la Sílvia al Raül-. Em mires d'una manera que sembla que digui una mentida!", li etziba. És divertit veure com interactuen: de vegades semblen una parella que porta més anys junts que separats; d'altres, semblen germans. Es tenen aquella confiança que fa que dues persones s'ho puguin dir tot, encara que els faci discutir. "Tenim una relació tan intensa que potser ens barallem i no tornem a tocar en sis mesos. El mateix que es veu a l'escenari és com és fora", explicava ell en una altra conversa l'any passat. Toquen com a duo des del 2006 i tenen una complicitat explosiva, però a fer entrevistes plegats encara no hi tenen tanta pràctica. No ha estat fins ara que els ha fet falta: el 6 de maig publiquen 'granada', primer àlbum conjunt de Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró. Per afavorir la simetria dels noms, ell hi ha afegit el cognom de la seva mare i ha arraconat el nom del seu projecte personal, amb què se'l coneix com si fos un sobrenom, Refree. De fet, és així com la Sílvia s'hi refereix: Refree per aquí, Refree per allà. 'granada' és una nova mostra d'això tan especial que tenen com a intèrprets i de la qual han volgut deixar constància al disc. No tenir porQuè és? Hi ha una anècdota que ajuda a entendre-ho. L'any passat, en el concert a l'Apolo en benefici de Louise Sansom, d'Anímic, el duo va sentir que l'actuació que tenien pensat fer, com sempre amb veu i guita

Entrevista a Sanjosex
  • Música
  • Pop

Carles Sanjosé ha tornat amb les piles carregades i de bon humor en el seu nou àlbum, l'elèctric 'Festival' Carles Sanjosé necessitava un descans. Havia fet tres discos sense parar i l'últim, 'Al marge d'un camí' (2010), li havia sortit un pèl melancòlic per al seu gust. "Em vaig prendre el temps necessari per fer un disc com el que he fet", diu. Ha tornat amb les piles carregades i de bon humor: s'ha marcat un 'Festival' (BankRobber, 2014). ¿És la teva resposta a la crisi? Volia fer un disc vital, optimista, fins i tot frívol. 'Al marge d'un camí' és un disc en què et refregues en l'autoflagel·lació, i en canvi aquest va d'aixecar-se. El pas d'un disc a l'altre té a veure amb el meu moment personal: ara, per malament que vagi tot, el que has de voler és viure, autoafirmar-te. Volies que sonés més elèctric. En la gira d''Al marge...' ja es va incorporar a la banda el Xarim Aresté, i ja era per voler donar un toc més elèctric al directe, que hi hagués solos, que fos més animat... Però ens faltaven cançons elèctriques. Així que en aquest les vaig anar a buscar. Per això vaig pensar en Quimi Portet, que coneix molt bé el rock amb guitarra elèctrica.  Ha estat el productor del disc. Vam estar pensant de fer alguna cosa junts, i vaig pensar que com a productor seria ideal. És un paio divertit, optimista i sincer. En sap un munt de gravar, en té molta experiència. Els instruments sonen com mai, en aquest disc: té molta potència, i n'estic molt content. Hi ha alguna frase del disc q

Publicitat
Entrevista a Joana Serrat
  • Música
  • Pop

La cantautora de Vic presenta 'Dear Great Canyon' (2014), el disc d'Americana que li ha valgut el fitxatge per El Segell del Primavera Sound Joana Serrat és l'artista d'El Segell del Primavera Sound amb més bolos programats al Regne Unit. Potser perquè 'Dear Great Canyon' (2014), el nou disc de la cantautora de Vic amb què -amb l'ajuda de Howard Bilerman, productor canadenc associat a Arcade Fire- el seu so ha crescut fins a esdevenir un elegant pop d'arrel nord-americana, sembla una bona aposta per conquerir el mercat anglosaxó des d'aquí. Els dos primers àlbums els vas signar amb les inicials. Per què vas adoptar nom i cognom amb 'The relief sessions' (2012)? Volia diferenciar les primeres experimentacions d'allò que vindria després. Amb 'The relief sessions' tot estava molt més pensat. El títol d'aquell disc fa referència al consol. De què t'havies de consolar? Tenia 25 anys i no havia fet res a la vida. Però vaig tornar a tocar i vaig sentir que era més fidel a mi mateixa del que feia abans. El nou disc sona molt americà. Tenia clar que volia fer música americana, però 'The relief sessions' el vaig fer amb músics que venien del jazz. Ara buscava un so internacional. Per això volies un productor de fora com Howard Bilerman? Necessitava algú que m'ajudés a explotar les cançons, perquè tu saps com vols que sonin, però cal que algú t'ajudi a arribar al so que busques. Has vestit el disc amb arranjaments molt rics. Les cançons demanaven capes i textures perquè és un disc de

Entrevista a Renaldo & Clara
  • Música
  • Pop

El grup de Lleida estrenen ‘Els fruits del teu bosc’, el seu primer àlbum. La Clara Viñals, veu i compositora, ens en parla "Pretens emportar-te'm cap a un clima més sec com faríem sent ocells", canta Clara Viñals, veu i compositora de Renaldo & Clara, a 'Migradors', una de les cançons de 'Fruits del teu bosc', l'LP de debut del quintet lleidatà -ho són tots menys el bateria- . La Clara va deixar Lleida durant un any, mentre estudiava, però el vent de Ponent l'hi va tornar. "Per desgràcia no hi ha gaire cosa, a Lleida -diu Viñals, amb el mateix fil de veu amb què canta-. Però això té coses bones: ho veus tot amb perspectiva. A mi m'ajuda, estar apartada". Potser aquest és el secret de Renaldo & Clara: que ser lluny de les modes que se segueixen a Barcelona els ha permès trobar-se en un pop acústic i melancòlic que fins ara només s'havia pogut gaudir a l'EP homònim de 2009 i al senzill 'Lilà' (2012). Per això les seves influències no són transparents:  "Sempre he buscat que les cançons em sonessin una mica a nou; si una em recorda algú altre, no la faig". Però la Clara ha escoltat molt els discos del segell Elefant -on es va publicar Lilà; el nou l'edita BankRobber-, de Sarah Records i cantautors com Mark Kozelek, Bill Callahan i Xavier Baró, a més dels herois del Donosti Sound, Le Mans i La Buena Vida. No ha estat seguir-los allò que els ha portat a prop de Sant Sebastià a gravar 'Fruits del teu bosc', sinó la recerca d'un estudi prou gran per enregistrar el disc tocant junt

Publicitat
Entrevista a Maria Rodés
  • Música
  • Pop

El títol del seu nou àlbum ho diu tot: ‘Maria canta copla’ (2014). Però a la Rodés no li cal vestir mantellina ni morir per amor per versionar les cançons que van popularitzar Concha Piquer, Imperio Argentina i Marifé de Triana ¿Us imagineu la Maria Rodés resant en una platja a la Verge perquè li retorni el seu estimat, un mariner amenaçat per la tempesta? ¿Us la imagineu buscant pels ports un altre mariner, aquest ros com la cervesa i amb la veu de l'Albert Pla? No sigueu tan incrèduls: segur que tampoc no us imaginàveu la cantautora de Barcelona, amb nom i cognom dins l'escena independent de la ciutat, versionant les cançons que van popularitzar Concha Piquer, Imperio Argentina i Marifé de Triana, i aquí tenim 'Maria canta copla', acabat de sortir de les seves entranyes. Si necessiteu veure-ho per creure-ho, podreu comprovar-ho amb els vostres propis ulls el 14 de març al Palau de la Música. Mal llamp em mati si us enganyo. La Maria no va créixer escoltant Quintero, León i Quiroga, i la idea de fer un disc de versions de cançó espanyola fa uns anys li va fer arrufar el nas. Era quan gravava 'Una forma de hablar' (2010), el seu debut en solitari. Va explicar a Ricky Falkner (Standstill, Egon Soda), el productor d'aquell àlbum, que en algun moment li vindria de gust fer "un tribut nostàlgic", recorda, a les actrius cantants que l'havien "enlluernat de petita", i recrear cançons de pel·lícula, com 'Moon river'. Ell li va aconsellar fer l'exercici a partir del cinema espanyol,

Entrevista a Mazoni
  • Música
  • Pop

Jaume Pla ens explica que a 'Sacrifiqueu la princesa' (2014), el cinquè disc de Mazoni, el que ha sacrificat ha estat la guitarra a favor dels sintetitzadors Jaume Pla li ha posat a l'últim disc de Mazoni 'Sacrifiqueu la princesa', però el que ha immolat ha estat la guitarra, ara relegada a un segon terme darrere triomfants sintetitzadors. Què et va portar al nou so?Recordo la promoció del disc anterior, 'Fins que la mort ens separi' (2011), de manera més feixuga, i el cansament al final de la gira, certa falta de motivació potser perquè algunes coses es repetien. També em costava fer cançons amb l'acústica, veia que els camins que agafava eren els de sempre. Sentia que els referents que tenia ja els havia espremut del tot. Estava llegint un llibre sobre 'Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band' (1967) i el moment en què es va fer i vaig veure que cada època té les seves coses i que jo estava donant l'esquena a l'època que em tocava viure. Era el moment de parar per reposar i tenir-ne més ganes quan hi tornés, i aprofitar el descans per escoltar grups nous i fer canvis a la banda, va ser un canvi bastant premeditat. A qui vas escoltar?Beach House, St. Vincent, Chromatics, The Knife, Crystal Castles... sobretot grups de fora i que no fessin servir la guitarra rítmica. Els grups que comprovava que el seu llenguatge el comprenia bastant, els descartava. Jo no volia fer cançons abstractes, volia fer pop, però vaig agafar idees pel que fa a la sonoritat o els ritmes. Has tingut pre

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat