Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Els 11 músics més provocadors

Els 11 músics més provocadors

Des de Miley Cyrus a George Michael passant per Kanye West o Beyoncé, fem una tria de músics als quals els agrada crear polèmica!

Beyoncé
1/11
Sempre debatent-se entre si vol ser una empresària del 'show business' respectable, esposa i mare o bomba sexual –de fet, és les tres coses–, a 'Drunk in love', del seu últim àlbum homònim, Yoncé canta a duo amb el seu marit Jay Z sobre una de les seves postures sexuals favorites. Què, encara no he provat de fer el 'surfboard' (taula de surf)?
George Michael
2/11
En el seu debut en solitari, 'Faith' (1987), l'ex-Wham! no tenia pèls a la llengua per cantar 'I want your sex', però l'autèntic escàndol el va causar a contracor, quan el van detenir per practicar sexe –anònim, si això és possible quan ets una estrella del pop– en un lavabo públic. Al menys li va servir per sortir públicament de l'armari, on mai no hagués hagut d'amagar-se.
GG Allin
3/11
“El més destacable de GG Allin –batejat traumàticament com a Jesus Christ!– és que l’actitud escènica d’aquest cantant punk no era cap truc. Portava a la práctica, en carn viva, les seves cançons d’anarquia, odi i profanació. Els seus concerts eren cerimònies de la provocació i la confusió: actuava despullat, i en el moment àlgid deixava anar un cagarro, que sovint es refregava en cos propi o d’altri (també feia això amb el seu micropenis). Molt sovint, després d’enfrontar-se a clatellots amb el públic, sortia al carrer nu, cobert d’una mescla de sang y merda. A USA va ser bastant famós a base d’aparéixer a talk-shows i autoproclamar-se agent del caos. La va dinyar el 1993 de sobredosi”
Kanye West
4/11
La polèmica envolta el raper de la mateixa manera que ho fa l'èxit, ja sigui en cerimònies d'entregues de premis que no fallen al seu gust o amb declaracions sospitoses d'antisemitisme. Però tampoc no defuig l'erotisme, com en el vídeo de 'Bound 2', en què munta sobre una moto amb la seva promesa, Kim Kardashian, eixarrancada en 'top less' sobre seu. El pròxim cop, si vol vendre carn, potser que ho provi amb la seva.
Madonna
5/11
L'ambició rossa és ara la tieta de les provocadores, però totes les dives del pop encara reciclen les seves irreverències. Madge va ensenyar la blonda dels sostens, va lluir cotilles per fora del vestit –amb cons als pits–, s'ho va muntar amb Crist –un de negre, com la Moreneta– i es va morrejar amb Britney a l'MTV. Ella ho ha fet tot, i abans que ningú.
Miley Cyrus
6/11
Per donar per morta i enterrada Hannah Montana no s'ha conformat amb tallar-se els cabells: ha demolit la imatge de nena bona a cop de 'wrecking ball' i twerking i ensenyant una llengua de pam a la primera de canvi. En la gira de presentació de 'Bangerz' amb què passa per Barcelona s'acompanya d'una ballarina nana i d'una d'obesa mòrbida: per intentar provocar no en té prou amb ensenyar el cul.
Nicki Minaj
7/11
Es declara cristiana, però les fotos que penja al seu compte d'Instagram farien ruboritzar més d'un escolanet, mostrant la seva generosa anatomia de venus de Willendorf amb cintura de vespa. El seu (pen)últim escàndol? La van acusar de mofar-se d'una icona afroamericana com Malcolm X.
Prince
8/11
Aquest tros –o trosset: no arriba als 160 cm– de 'sexy motherfucker' s'ha especialitzat en fer cançons sobre l'orgasme i les secrecions que genera. Només heu de fer un cop d'ull als títols d'àlbums com 'Dirty mind' (1980), 'Controversy' (1981) i 'Come' (1994) per veure de quin peu calça aquest provocador. I tot plegat, sense despentinar-se el tupè ni perdre mai la compostura.
Rihanna
9/11
Ri Ri posa tota la seva voluptuositat en aparador en el seu personatge escènic. Hereva de la sexualitat explicitat del dancehall, a Barcelona la vam veure fer-li un 'lap dance' a un paio del públic. Dels que havia pagat la morterada que val l'entrada VIP, això sí.
Sabrina
10/11
Com la de Samantha Fox, la seva provocació mamelluda és tan pueril, òbvia i bàsica com la lletra del seu 'hit' 'Boys' (“I'm looking for a good time”). Però aquell pit opulent que se li va escapar en una televisió pública espanyola prèvia al 'destape' de les cadenes privades i la irrupció de les Mama Chicho, va marcar una (o més d'una) generació.
Serge Gainsbourg
11/11
La provocació sobre l'escenari no és exclusiva de cromosoma XX ni és un fenomen recent. L'icònic geni del pop francès va ser censurat per fer orgasmar la seva dona Jane Birkin a la “cançó d'amor més bonica que s'ha fet mai” ('Je t'aime… moi non plus'), va profanar 'La marsellesa' amb reggae i etcèteres i, ja convertit en Gainsbarre, va dir a Whitney Houston que se la volia follar en un xou televisiu. 'Pas très chic'.
Per Marta Salicrú i Ricard Martín |
Advertising

També t'agradarà

Música, Dance i electrònica

Els concerts del mes

Comprar entrades de concerts Canet Rock 2014 El Festival Canet Rock torna aquest any 36 anys després de la seva última edició. El Woodstock català, del qual es van celebrar quatre edicions del 75 al 78, torna a la vida de la mà del seu impulsor original, l'excomponent de La Trinca, Josep Maria Mainat. 12 hores de música i una vintena de bandes en un escenari per on passarà el bo i millor del país en un cartell eclèctic que compta amb Txarango, que presenten el seu nou disc 'Som riu' (2014), amb noves dosis de la seva fusió enèrgica de reggae, dub i música llatina; els Love of Lesbian de Santi Balmes i el seu enèrgic directe,  Gerard Quintana, que presenta 'Tothom ho sap' (2014), una nova aventura al costat de Xarim Aresté (Very Pomelo) amb qui també recuperarà himnes de Sopa de Cabra; Manel, Els Amics de les Arts, Blaumut, Els Pets, Delafé y las Flores Azules, Gossos, Caïm Riba, Joan Dausà, The Pinker Tones i Sisa, l'únic artista que repeteix del primer Canet Rock. 46 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona: Wayne Shorter Quartet Sense contemplacions: ser avui afortunats contemporanis del Wayne Shorter Quartet només admet comparacions, per exemple, amb aquells ciutadans vienesos que van ser testimonis (potser meravellats, potser desconcertats) del que s´ha anomenat l´estil tardà de Ludwig van Beethoven, quan el geni de Bonn componia obres com els cinc últims quartets de corda o la cèlebre Simfonia número 9. I a més a més el festival de jazz de Barcelona ha estat

Clubs

5 sessions de la setmana

Les festes que no et pots perdre Les millors cocteleries Dry Martini Amb l'intrèpid bàrman Javier de las Muelas no s'hi juga. Ni tampoc amb la llegendària barra d'aquesta cocteleria reconeguda internacionalment com una de les millors del planeta. Se les saben totes. La barra és l'escenari de les coreografies més complicades. Aquí  es venera el còctel. No goseu sortir sense haver provat el Dry Martini –sense competència a Barcelona– i alguna de les creacions magistrals de De Las Muelas. Tot i la seva popularitat i el 'punch' mediàtic del seu bàrman, el Dry Martini continua sent una referència ineludible. I és que, senyors, això no és una cocteleria, és una església. Semon 9 Night Els de Semon no en tenen prou de tenir una de les millors botigues gurmet de la ciutat, un càtering de luxe, tenir tres restaurants (un d'ells de cuina japonesa) i haver dut la marca a Madrid. Ara, tot aprofitant el local del carrer Santa Fe de Nou Mèxic, el Semon 9, aprofiten l'embranzida i continuen la festa de les 11 de la nit a les 2 de la matinada amb un espai on pots fer un còctel o sopar alguna cosa lleugera, ja sigui perquè acabes de sortir de l'oficina, del cine o perquè la teva vida és declaradament dissoluta. Ambient clàssic de la zona alta i un públic veterà a la recerca d'un ambient moderadament bandarra. Cocteleria Tahití La nova cocteleria de Javier Cejas, just davant del seu imbatible Negroni, és una cocteleria 'tiki'. Cambrers de cabells clenxinats i corbata estreta serveixen còctels

Advertising
Música, Rock i indie

69 cançons per fotre un clau

Una selecció de temes sobre sexe i per fer sexe que us escalfaran l'entrecuix Perquè 'Nymphomaniac' ens ha posat calents, perquè anar al llit és la manera més barata i divertida d'escalfar-se a l'hivern i perquè sabem que us agrada, hem reunit les 69 cançons tòrrides que més ens agraden, amb cadències sensuals i lletres pujades de to, des d'aquelles merament suggeridores a aquelles òbviament marranotes. Descripcions metafòriques de l'acte, odes al plaer sexual –compartit o solitari, gai o hetero, oral o anal–, ritmes per moure la pelvis i la millor col·lecció d'orgasmes que trobareu en una llista d'Spotify en 69 cançons que us avancem en aquest top 10. 'Je t'aime... moi non plus', Serge Gainsbourg (1968-1969) Durant l'afer que van mantenir, Brigitte Bardott va demanar a Serge Gainsbourg que li fes la cançó d'amor més bonica del món i ell no va dubtar a complaure-la. La van gravar a duo el 1968, però la gelosia del marit de la Bardot va impedir que la gravació veiés la llum fins el 1986. Per sort, el 1969, 'année érotique', Gainsbourg la va gravar amb Jane Birkin i el seu orgasme va escandalitzar el món. 'Ven, devórame otra vez', Lalo Rodríguez (1988) Si la salsa és un dels gèneres més calents del Carib, aquest himne del porto-riqueny Lalo Rodríguez del subgènere de la salsa romàntica és un dels grans temes que s'han fet mai sobre allò que passa entre els llençols perquè és dolç i calent alhora, que és com més ens agrada el sexe. Lalo Rodríguez va ser precoç: amb només 16 any

Cine

Les millors escenes de sexe

La relació especial que té el cine amb l'erotisme –que situa l'espectador a la posició privilegiada del 'voyeur'– ha estat objecte de diversos estudis acadèmics, sobretot per part de feministes. Tal com es va veure amb el rebombori creat per 'Nymphomaniac', la línia que separa les escenes de sexe de la pornografia és molt fina i, en algunes ocasions, poc definida. Però deixem-nos de teories per una estona i observem com fer l'amor –hetero, gai, bi...– s'ha portat a la gran pantalla durant tots els temps. Aquí teniu les escenes que han fet pujar la temperatura als cinemes. Últimes crítiques de cine X-Men: Días del futuro pasado 'X-Men: Días del futuro pasado' neix marcada per una responsabilitat colossal: esdevenir una suma que recapituli i enfoqui la història cinematogràfica dels superherois mutants de la Marvel. Aquesta empresa troba el seu títol i les seves referències bàsiques en una idea argumental escrita al còmic per Chris Claremont (tot i que el film ‘s’oblida’ d’acreditar-lo), i que se situa en un futur on els mutants estan sent eradicats, forçats a emprendre un viatge al passat per evitar els esdeveniments que conduiran a aquesta situació. Així, la pel·lícula creua les dues línies temporals que els X-Men han conegut a la pantalla, i agafa Wolverine (Hugh Jackman) com a enllaç entre cronologies.L’ambició correctora va més enllà del seu conglomerat narratiu: després de dirigir els dos primers X-Men i produir-ne una preqüela, Singer torna a les regnes

Advertising