Damien Jurado estava llest per tornar a l'estudi amb Richard Swift, productor dels seus dos anteriors àlbums, 'Saint Bartlett' (2010) i 'Maraqopa' (2012), quan va decidir llençar les cançons que tenia a les escombraries i tornar al lloc mític que titulava el seu últim disc. Com en un rapte va escriure 'Return to Maraqopa', la primera cançó que va fer per al frondós 'Brothers and sisters of the eternal son' (2014), en què Jurado oblida que és un cantautor. És la segona part del díptic ambientat en aquesta comunitat que espera el retorn del messies, inspirat per un somni amb què va veure la llum.
"Al principi no sabia ben bé què volia aconseguir treballant amb ell -diu Jurado de Richard Swift-. Només sabia que volia anar en moltes direccions diferents i buscar alguna cosa nova". El productor ha estat un dels catalitzadors del canvi que en tres àlbums ha experimentat el de Seattle, de cantautor amb guitarra a artífex d'un ric pop acústic ornat que es gronxa en ritmes llatins. I tot va començar quan Swift li va dir que els seus discos no feien justícia ni a les seves cançons ni a les seves variades influències. "M'he passat tota la carrera sense fer servir aquestes possibles influències -li dóna la raó-. I crec que estar bé fer-ne ús: no copiar-les però sí emular-les".
Jurado protesta quan se li pregunta per què ha esperat catorze anys per posar això en pràctica: replica que 'Angel of may', del seu primer àlbum, 'Waters Ave S.' (1997), ja era una samba. Però també admet que va abandonar la intenció d'incorporar ritmes brasilers i caribenys després del primer àlbum perquè "no funcionava". "No creia que ningú ho entengués. Si mencionava Bert Kaempfert -director d'orquestra i compositor d'estàndards pre rock, amb tirada per les grans seccions de metalls-, la meva generació no sabia qui era. Suposo que em feia por el que pensés la gent. El grunge estava per tot arreu. No era el moment. Ha hagut de passar temps, però ara sí que l'era. Per fi".
Fe i sabotatge
L'altre catalitzador del canvi va ser el somni que va inspirar el concepte dels dos àlbums, un somni que va reconnectar Jurado amb la fe cristiana. "A mi m'ha obert a noves possibilitats -diu sobre el paper de la religió en la seva música-. M'ha obert les portes perquè pugui passar de tot, i no només allò que els altres esperen que passi. I és una cosa respecte de la qual no hi ha volta enrere".
El que sí que diu que ha deixat enrere és la tendència a l'auto-sabotatge. "He pogut tocar en grans sales, amb grans grups, i no hi he trobat cap necessitat. He pres decisions que potser m'han evitat fer-me més gran del que sóc. Però jo no vull ser famós. No té cap sentit, per a mi. Quan et fas famós la teva vida esdevé el teu art i jo no ho vull, això". Ell no permetrà que la carrera li usurpi la vida.
"Però sabotejar-me ja no forma part de l'equació", afirma, tot i que presentar un disc com 'Brothers and sisters of the eternal son' en solitari pot semblar-ho. Ell ho té clar: "No sóc un grup, sóc un artista en solitari, i no em cal fer concerts amb banda. Faig discos d'estudi que no es poden recrear en viu i que em costen molt de temps, diners i energia. Escolta'ls a casa. En directe prefereixo fer una altra versió de la cançó".
