El duo més intens de la nostra escena presenten 'granada', el seu primer àlbum junts "Hola? -interpeŀla la Sílvia al Raül-. Em mires d'una manera que sembla que digui una mentida!", li etziba. És divertit veure com interactuen: de vegades semblen una parella que porta més anys junts que separats; d'altres, semblen germans. Es tenen aquella confiança que fa que dues persones s'ho puguin dir tot, encara que els faci discutir. "Tenim una relació tan intensa que potser ens barallem i no tornem a tocar en sis mesos. El mateix que es veu a l'escenari és com és fora", explicava ell en una altra conversa l'any passat. Toquen com a duo des del 2006 i tenen una complicitat explosiva, però a fer entrevistes plegats encara no hi tenen tanta pràctica. No ha estat fins ara que els ha fet falta: el 6 de maig publiquen 'granada', primer àlbum conjunt de Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró. Per afavorir la simetria dels noms, ell hi ha afegit el cognom de la seva mare i ha arraconat el nom del seu projecte personal, amb què se'l coneix com si fos un sobrenom, Refree. De fet, és així com la Sílvia s'hi refereix: Refree per aquí, Refree per allà. 'granada' és una nova mostra d'això tan especial que tenen com a intèrprets i de la qual han volgut deixar constància al disc. No tenir porQuè és? Hi ha una anècdota que ajuda a entendre-ho. L'any passat, en el concert a l'Apolo en benefici de Louise Sansom, d'Anímic, el duo va sentir que l'actuació que tenien pensat fer, com sempre amb veu i guita
Som en un terrat del Born, amb els vitralls de Santa Maria del Mar quasi a tocar de la mà, fent una foto, quan un matrimoni d'uns 60 anys en xandall apareix per fer-se unes selfies i estendre una rentadora. "Són els meus pares!", menteix Raül Fernandez: són una parella de guiris nord-americans usuaris d'un apartament turístic de la finca i li demanen si els pot fotografiar amb la catedral del mar de fons. La Sílvia Pérez Cruz havia advertit que el Raül passa per una fase fabuladora: "Li fa enveja que jo sigui de Palafrugell i li ha donat per dir que és de Lleida", diu del barceloní, amb arrels, això sí, en la Terra Ferma.
La ironia és que els pares ianquis de Fernandez gairebé els fan perdre un tren: quan marxen passen la balda i ens deixen tancats al terrat sense que ens n'adonem, i sort d'un veí que ens rescata. Arriben pels pèls a agafar l'AVE cap a Madrid, on al vespre els donen un premi pel seu àlbum junts, 'granada' (2014), el mateix que els ha valgut, amb el directe amb què l'honren, el nostre Premi Time Out. Tot just s'ha obert l'aixeta i en rebran un gavadal, de guardons i honors.
Premis que fan companyia
"A aquest tipus de coses, les llistes, els premis, cal donar-los la importància que tenen realment, que en tenen -diu el Raül-. Fan companyia, de cara al futur, i et fan pensar que no anàvem errats, amb aquest disc, quan no les teníem totes. Sabíem que estàvem fent el que volíem, però no sabíem com s'ho prendria la gent. I s'ha entès com nosaltres l'estàvem entenent, s'ha entès aquesta força, aquesta dinàmica que manteníem quan gravàvem".
Això ha passat aquí i arreu. Els aforaments varien: quan toquen en llocs on no se'ls coneix tant -a Londres, a Nova York, a París- ho fan en sales més petites. Però la sotragada que produeixen les seves interpretacions amb veu i guitarra elèctrica en carn viva de 'Compañero (Elegía a Ramón Sijé)', de 'Mercè' i del 'Pequeño vals vienés', tres dels obusos emocionals de 'granada', és compartida allà on impacten.
Un repertori universal
Diu la Sílvia que és "un repertori universal en tots els sentits": "A fora funciona, i aquí uneix un públic molt diferent -el de les havaneres, el del flamenc, el del jazz, el de l'escena independent, que ara recullen després de sembrar amb discos i concerts-, i és universal perquè parteix de l'emoció i no se centra en una cosa estètica". "Sempre m'ha agradat anar de viatge, a tocar a fora -continua Pérez Cruz-, perquè et retrobes amb la veritat: ningú no et coneix i saps si l'emoció funciona, perquè allà no tenen cap obligació de fer el paperot ni ningú els ha menjat el coco".
No és que la Sílvia pensi que la bona acollida que té la seva proposta artística sigui resultat d'un rentat de cervell. Però rep tanta escalfor del públic que la fa dubtar de la seva objectivitat. "Jo ho noto, que la gent m'estima, i a fora és el producte i ja està, i m'agrada la sensació. No ho valoro més, perquè estic molt contenta de tot el que ens passa aquí. Però et crida l'atenció, quan reaccionen només a allò que han escoltat".
Gaudir de 'granada' en directe és com que et caigui un llampec a sobre, com Stendhal a la basílica de Santa Croce, com una rebregada hormonal. Una experiència tant estètica com física que el duo, revelant els seus trucs com mai no ho faria un Houdini, atribueix en part a la contundència sonora. "Aquest concert necessita el reforç del so -diu ella-. Si no té potència, perd la meitat de l'efecte". "Encara que siguem la Sílvia i jo, en alguns moments necessita pressió sonora -afegeix el Raül-. És un concert de rock, en realitat. Pel que fa al so, no és tan diferent d'un concert dels Strokes". I és tan important, el so, que, segons la Sílvia, condiciona decisions com triar una sala de concerts. "A banda de la solera que ens agrada que tingui, el Juan, el nostre tècnic, ens ha de dir si pot resistir el volum que tenim i si té qualitat. És un músic més, el Juan".
L'altre secret és que el xou mai no és idèntic, encara que el repertori sigui el mateix. "Tenim una manera d'afrontar les cançons que fa que mai no siguin iguals", diu Refree, qui s'avorreix fàcilment però que encara no en té prou, d'aquestes versions de Morente, Leonard Cohen, Lluís Llach i Albert Pla, entre d'altres. "Si ens vas veure quan vam publicar el disc, ara el concert és diferent, ha canviat molt. Són petits canvis que fan que les cançons vagin mutant".
Després de 'granada'
A 'granada' li queda corda per estona. Tenen bolos fins al juliol, cosa que els genera una sensació contradictòria: "És una alegria, tenir feina -admet la Sílvia-, però tenir els mesos ocupats és una cosa estranya, quan no sé ni on viuré". Però, i després? En les sessions amb què van gravar l'àlbum, tenien la idea boja de gravar-ne un altre amb temes propis, com si granada hagués de ser -ara sembla una broma- un disc menor. La idea de moment continuarà al calaix -segur que en sortirà, quan li arribi l'hora-, i aquest parell descansaran una mica l'un de l'altre.
"Fa mesos que vaig component cançons, quan em ve de gust, per quan en tingui la quantitat suficient fer un disc -la continuació d''11 de novembre', el debut del projecte personal de Sílvia Pérez Cruz-, però no tinc cap pressió". Després de les seves incursions fent música per a teatre -dos monòlegs: el solo de 'Terra baixa' de Lluís Homar i l''Informe per a una acadèmia', de la seva parella, l'actor Ivan Benet, que li va valdre un premi Butaca-, ara està treballant en la banda sonora d'una pel·lícula.
Raül Fernandez té a la vista projectes massa suculents per pensar a fer un disc de Refree: Lee Ranaldo, a qui va gravar un disc acústic ('Acoustic dust', 2014) aprofitant un 'impasse' de l'exguitarrista de Sonic Youth a Barcelona, vol que vagi a Nova York a treballar amb ell en el pròxim. I serà el tercer en discòrdia en un espectacle que reunirà sobre l'escenari Albert Pla i Mala Rodríguez, una lluita de titans, Godzilla vs. Gamera, que va ser idea seva. "No sé qui guanyarà -diu-. L'altre dia vam quedar els tres i, com a espectador, vaig pensar que seria l'hòstia".
