Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Deers
©Paula Piqueras / Pau BonetHinds

Hinds (ex-Deers): de Madrid al cel

Ana García Perrote, guitarra i veu del quartet garage-pop femení, ens parla de conèixer Bobby Gillespie i sentir-se com si s'hagués colat al seu propi camerino

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat
Diu Ana García Perrote que en persona Bobby Gillespie "causa molta impressió: és com la reina d'Anglaterra". El líder de Primal Scream, el més il·lustre dels fans il·lustres de Hinds, se'ls va plantar al camerino fa quinze dies en un concert a Londres, i les noies van haver de fer l'escalfament d'abans de sortir a l'escenari al lavabo perquè els feia vergonya fer-ho davant d'ell. "Ens sentíem com el pequeño Nicolás, però no ens estàvem colant: era el nostre 'backstage'!". Perrote té 20 anys, i les seves companyes, entre 18 i 23. Són de Madrid i des que a l'estiu van penjar a la xarxa dues cançons -quan encara es deien Deers: els canadencs The Dears van 'convidar-les' legalment a canviar-se el nom- han esdevingut la sensació del pop de garatge internacional.

Han connectat amb el públic amb cançons tan simpàtiques, despreocupades i senzilles com Perrote. "Se'ns nota que ens hem passat una pila d'anys a l'altra banda, a primera fila en els concerts, fent-nos morats sota els pits amb la barana de contenció. I encara ens sentim de l'altra banda", afirma.

Convertir-te en 'the next big thing' et posa al centre de la diana, sobretot si no bases la teva proposta en el virtuosisme i si tens un grup de noies. "Ser dones i tenir èxit -segells indies i majors es disputen el seu debut, que gravaran a l'abril- és una evidència que mengem polles –no es talla Perrote–. Hi ha molta cultura masclista, en aquest país".

Quan ella i Carlotta Cosials, veus, guitarres i fundadores de Hinds, van buscar nous fitxatges per presentar la seva música en viu, tenien clar que havien de ser dues dones: no anaven a permetre que se les prengués com mer attrezzo quan les cançons les componen elles. "Prou enfadades estàvem amb la indústria perquè no hi havia prou grups de noies perquè a sobre les nostres cançonetes -els nostres bebès- ens les robessin!", etziba.
Veniu de fer una gira europea amb parades a Barcelona, París, Amsterdam, Hambur, Copenhagen, Berlín, Londres... Com va anar?

Ha estat una pallissa, una bogeria, hem fet divuit concerts en vint dies, hem passat fred, menjat malament, dormit poc. Ha estat arribar a Espanya i dir: oh, Déu meu! Estimo Espanya, una canya, una tapa, no fer baf cada cop que surts del cotxe. Ha estat una bogeria però ha anat molt, molt bé. Hem exhaurit entrades en moltes ciutats, crec que hem crescut molt pel que fa al directe, ens hem tornat més boges, hem deixat que pugés qui volgués a l'escenari, ens hem deixat anar una mica més.

Ara us dieu Hinds, però com vau començar Deers?

Vam començar la Carlota i jo fa tres estius, fent versions. No sabíem tocar, però ens agradaven tant els grups, anàvem a tants concerts... Ens vam conèixer en un concert de Los Nastys. Vam marxar de vacances a la platja amb el cotxe de la Carlota. Jo havia fet mig any de classes de guitarra i la Carlota no en tenia ni idea però son germà tenia una guitarra, així que ens en vam endur un parell. Un dia ens les vam endur a la platja per pur avorriment, vam treure 'It ain't me babe', de Bob Dylan, i la vam començar a tocar a mort, de l'emoció de poder fer música amb les nostres mans. Era màgic. Com que les lletres de Dylan són llargues i no es repeteixen ens repartíem les estrofes, i ens encantava cantar-la les dues amb les guitarres. Al final del viatge ens vam asseure al passeig marítim de Dènia i ens vam posar a cantar, i era hora punta, amb un munt de turistes, i vam guanyar 30 o 40 euros: ens vam pagar la benzina fins a Madrid i tothom ens somreia, ens va semblar meravellós. De tornada teníem claríssim que havíem de muntar un grup.

I els temes propis, com van sorgir?

Ens vam emborratxar i vam començar a imitar un amic nostre, l'Álex, de The Parrots, que sempre improvisa cançons. Ens va sortir 'Trippy gum' i de seguida teníem les cançons de la maqueta. Vam pujar les cançons a bandcamp i va començar la puta bogeria que sóc incapaç d'explicar. Continuàvem sent les mateixes noies que bevien sangria. Ens van començar a escriure de l'NME i d'altres mitjans, una cadena inexplicable.

Com us vau convertir en quartet?

Ens agradava tant la maqueta, amb baix i bateria, que en aquell moment ja sabíem que estàvem buscant les dues coses com unes boges. Amb l'Ade (Martín) érem íntimes les tres, ella tocava la guitarra, però la vam convèncer per tocar el baix. La volíem involucrar sí o sí perquè era absurd ser tres millors amigues i que una quedés fora. Primer havia de ser la 'road manager', encara que no té carnet de conduir.

Ens va costar la vida trobar una bateria dona. L'Amber (Grimbergen) la vam trobar per internet. va compartir una foto nostra, i vaig entrar al seu perfil perquè em feia molta il·lusió que una desconeguda fos fan nostra. I tenia una foto tocant la bateria, i vaig dir, aquesta és la meva. I la vaig assetjar. Vam quedar en persona, com en una cita a cegues. I va semblar que encaixaven. Qui ens havia de dir que cinc mesos després estaríem de gira europea! I ens hem compenetrat súper bé.

Teníeu clar que volíeu ser un grup de noies?


Vam arribar a mig proposar-ho a un parell d'amics nois. Però ens feia molta ràbia que hi hagués tan pocs grups de noies. I cap no ens agradava tant com els grups de nois que ens agraden. Entre les nostres influències no n'hi ha cap. I ens vam emprenyar. Hi havia grups de noies amb minifaldilla, o que anaven molt pintades, no hi havia grups de noies com nosaltres que pugen a tocar vestides com quan van al supermercat. Ens feia ràbia que als grups mixtos, pels comentaris que la gent deixava als vídeos, semblava que ells componguessin les cançons i elles només posessin la cara.Prou enfadades estàvem amb la indústria perquè no hi havia grups de noies com perquè a sobre les nostres cançonetes, els nostres bebès, ens les robessin!

El 2014 vau editar una maqueta ('Demo') i un single ('Barn'). Quan publicareu el vostre primer àlbum?

A l'abril gravem el disc amb el Paco Loco, el tenim reservat deu dies. Haurem de compondre la meitat del disc entre concert i concert, perquè tenim gires pels Estats Units i per Austràlia. Un grup que comença no es pot permetre parar per compondre, no podem renunciar a cap concert important. El productor serà el Diego García, de The Parrots, que ja és qui ens va gravar la maqueta i qui va mesclar el 'single' 'Barn'. Mai no ha gravat un disc, però nosaltres tampoc: estem junts en això i que sigui el que Déu vulgui. Sortirà tornant de l'estiu.

Amb qui l'editareu?

Tenim una pila de segells increïbles al darrere, però tenim l'avantatge que ens podem permetre el luxe de no firmar ara perquè estem convençudes que l'interès durarà com a mínim fins que gravem. Estem assistint a reunions, però encara no estem acceptant ofertes. Volem gravar el disc i que sigui nostre, no del segell. I compondre'l com nosaltres volem. Farem veure que el món no existeix i farem les coses a la nostra manera: fins ara ens ha anat genial fent-ho així.

Teniu molt d'èxit, sobretot al Regne Unit.

A Londres els sembla fantàstic que siguem tan joves. L'èxit en la música, per sort per a nosaltres, no només depèn de sí toques bé la guitarra. Té més a veure amb saber explotar el que puguis donar. A Espanya fins que no tens un disc no ets ningú, però allà la moda és demostrar que estàs a la última. Com que som les últimes en arribar allà, sortint als mitjans, tothom ha de demostrar que ens escolta, que es reciclen. Al contrari del que fem aquí, que es venera allò mític. El pitjor és que a nosaltres ens encanta Espanya: a Londres ens pregunten que per què no ens instal·lem allà, i els diem que ni de conya. Quan tornem a Madrid ens cau la bava de com ens enyoràvem.

Entre els vostres referents només mencioneu grups de l'escena garatgera actual.

La veritat és que no escoltem molts clàssics. Respectem els fundadors del que som, però ens apassionen els grups petits. Ens pregunten si somiem a omplir estadis. La música que fem, el garatge, la baixa fidelitat, no pot agradar a tanta gent. Tant de bo. Ma mare troba que les nostres cançons sonen rares. I la majoria dels grups que ens agraden són minoritaris. A Londres els Black Lips toquen davant de 1.000 persones, i són els déus del garatge.

Parlant dels Black Lips, és veritat que els seguiu les passes fins a Bangkok?

Hi ha un tio d'allà que deu tenir molts calés, que fa un concert a l'any i porta a grups occidentals. Fa un parell d'anys va portar els Black Lips, i ara hi anem nosaltres. Ens paga els vols i ens ho paga tot. És surrealista.

Més noies del pop que no arriben als 20

Mourn
  • Música
  • Rock i indie

El jove grup del Maresme, liderat per dues noies i amb les filles de Ramón Rodríguez (The New Raemon) entre les seves files, rescata el rock amb actitud dels 90 al seu debut homònim "No ens esperàvem que quedés tan guai", diu la Jazz del debut homònim de Mourn, el quartet que lidera amb la Carla; es van fer amigues gràcies a la música. "Amb els diners que teníem ens donava per dos dies d'estudi, així que ens vam fotre a tocar tots alhora i apa". La Jazz i la Carla -i els seus companys de grup, la Leia, germana de la Jazz, i l'Antonio- a penes havien nascut quan els grups dels quals el so de Mourn és deutor establien les bases del rock alternatiu dels 90. Però la Jazz i la Leia han mamat aquesta escena a casa: són les filles de Ramón Rodríguez (The New Raemon, Madee), amb qui van debutar a Germana. Parlem amb la Jazz de tot plegat. Quins músics et van inspirar per voler formar un grup? Quan vam començar jo estava en una època en què escoltava molt PJ Harvey, molta gent m'ha dit que es nota. Pensava que m'agradaria ser com ella, fer coses així de guais. I també veient el meu pare. Des de petita que l'he vist tocant, sortint de gira, gravant discos... Què li sembla a ell el disc? És súper fan, i diu que si tingués la nostra edat, estaria flipant. Hi queda alguna cosa de Germana, a Mourn? Hi som la Leia i jo tocant els mateixos instruments, i la connexió que tenim tocant és la mateixa, ens compenetrem molt bé. Les guitarres i les bases de baix són semblants. Però Germana ho vam g

Núria Graham
  • Música
  • Pop

Entrevista amb la cantautora de Vic de 17 anys, que fa balanç de l'any en què una maqueta li ha permès fer 70 concerts Fa nou mesos que Núria Graham -pronuncieu-ho 'grèiam', tal com ho indica el seu compte de Twitter- es va estrenar en directe a Barcelona, i tot just fa un any que ho va fer a Vic, on va néixer aquesta cantautora de pare irlandès. Amb només 17 anys, tancarà la gira de la seva primera maqueta, 'First tracks', al Liceu. No ho farà a la sala principal, sota els camps de butaques de Perejaume; ho farà al Foyer, on s'ha celebrat la primera edició del cicle de concerts Músiques Sensibles, que ella tanca. Però la fita continua sent impressionant. "Encara haig de pair una mica tot el que ha passat aquest any -admet-. He tingut sort, suposo, de poder fer tants concerts. Aquest estiu ha estat una bogeria. No els he comptat: potser n'he fet entre 60 i 70, però no m'ho puc creure; em sembla un número massa gros". Parlant en català, cantant en anglèsVa començar a tocar la guitarra als sis anys, i fa cançons des dels 12 o 13. "Estudiava guitarra clàssica, però vaig començar a fer coses més enllà del que em demanaven. Sempre m'ha agradat fer cançons, és la meva manera d'expressar-me". I ho fa en anglès no tant per l'ascendència irlandesa -"A casa parlem en català, tot i que fem una barreja d'idiomes. De fet, renyo el meu pare per no haver-me parlat en anglès sempre", explica- com pel fet que escolta molta música anglosaxona, com per exemple una altra guitarrista i cantant, l

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat