Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Jeff Tweedy i Sepencer Tweedy
Tweedy

Jeff Tweedy: "Amb ningú sento el que sento tocant amb el meu fill"

El líder de Wilco ens parla de 'Sukierae', l'àlbum que ha gravat amb el seu fill Spencer, i ens dóna consells de paternitat

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

Si heu vist 'I am trying to break your heart' (2002), el documental sobre Wilco, recordareu l'escena en què el seu líder, Jeff Tweedy, i el seu fill Spencer, aleshores un marrec, juguen al bus que els porta de gira: en el joc l'Spencer fa un ritme picant de mans i son pare ha d'endevinar quina cançó és. Resulta ser 'Heavy metal drummer', himne quasi techno-pop nostàlgic inspirat en els bateries de heavy metal inclòs al 'Yankee Hotel Foxtrot' (2002) dels nord-americans.

Dotze anys després, és aquell marrec qui branda les baquetes. Amb Wilco en guaret i els seus membres embolicats en altres projectes, Jeff va decidir-se a fer un disc en solitari, encarregant-se ell mateix de tocar tots els instruments. Però al final del ritme se'n va acabar encarregant l'Spencer -que ja havia tocat la bateria a 'One true vine' (2013), el segon disc que en Jeff va produir a Mavis Staples-, i el disc en solitari es va convertir en el d'un duo.

Per rematar l'afer de família, el disc dels Tweedy té una foto de l'Spencer a la portada -de l'època en què jugaven a endevinar cançons amb el ritme-, i un títol, 'Sukierae', que és el sobrenom de la seva mare, la dona d'en Jeff, qui durant la producció del disc es va tractar amb èxit d'un càncer. En Jeff ens parla de tot plegat. Riu sovint: li cau la bava amb son fill.

Wilco - "Heavy Metal Drummer" (Jeff Tweedy's son) from paranoidandroid on Vimeo.

En quin moment el disc en solitari va esdevenir un duo amb l'Spencer?

En algun moment es va fer evident que hi havia alguna cosa única en la manera en què tocàvem junts i que havíem de posar-li un nom. I com que compartim cognom, em va semblar més atractiu fer un disc de Tweedy que no un de Jeff Tweedy. Vaig compondre totes les cançons, i suposo que les hauria pogut gravar tot sol, però la manera com l'Spencer i jo interactuem com a músics és especial.

Tu en deus saber quatre coses, de connectar amb altres músics: Wilco fa 20 anys que rondeu.

Toco amb músics boníssims amb els quals tinc un vincle musical molt fort i molta confiança quan toquem. Però mai no he sentit el que sento amb l'Spencer. És com si compartíssim ADN, que suposo que és el cas!

Ha influït en l'espontaneïtat i la llibertat que transmet el disc?

Amb Wilco fem el que podem per trobar un territori comú entre sis paios: com menys gent implicada en un disc, més lliure pot ser. Com que l'Spencer i jo literalment hem jugat a fer música des que ell era petit, té certa qualitat lúdica. La música és prou seriosa, però la manera com l'abordem és la mateixa amb què ho fèiem quan tocàvem estintolats al menjador de casa quan ell era petit.

Necessitaves descansar de Wilco? Volies fer una cosa diferent?

No, però molts dels altres membres estaven treballant en altres projectes. Vam passar-nos molt de temps de gira amb l'anterior àlbum. Sabia que fer un disc amb l'Spencer seria diferent. No calia esforçar-se a fer que ho fos: ho seria per naturalesa. Mai no faig les coses amb una finalitat: és una manera de treballar molt gratificant a l'hora de fer música, explorar i veure què passa sense tenir un objectiu específic.

Vau fer el disc en un moment dur per a la família. Fer pinya amb l'Spencer us va ajudar a gestionar-lo?

Va ser una distracció molt saludable, no només per a nosaltres: també per a la Susie, la meva dona, i per al meu fill petit, el Sammy. Per a la meva família és del tot normal ser el testimoni de com un disc pren forma i es planteja una gira. I la família va gaudir d'aquesta normalitat.

Què en pensa, la teva dona, del fet que poséssiu al disc el seu nom?

Crec que li fa una mica de vergonya, però també la va emocionar molt. Sobretot que l'Spencer estigués tan content amb la idea.

La majoria d'adolescents es distancien dels seus pares.

La meva dona i jo estem molt contents que hàgim pogut mantenir la comunicació amb els nostres fills adolescents, i que sembli que ells gaudeixen de la nostra companyia. No puc donar consells a ningú sobre com aconseguir-ho. Però crec que és una qüestió generacional: l'Spencer i el Sam pertanyen a una generació en què les tensions intergeneracionals són menors. Van créixer amb internet, i la gent de la seva edat té una percepció molt diferent del temps. Tenen tota la cultura popular de totes les dècades d'un sol cop, i per a ells és una mica difícil veure en què som diferents.

És per la música, que us feu tant?

No ho sé, al Sammy no li interessa gaire la música. Però viure experiències plegats, ja sigui anar a concerts o gravar discos junts, ajuda a tendir ponts que salven el salt generacional. Crec que té més a veure amb el fet que mai no els vam parlar com si fossin nens: vam partir del supòsit que eren espavilats, que tenien la seva pròpia personalitat, que no eren meres extensions de nosaltres.

Per a l'Spencer, treballar amb tu va ser com treballar amb el seu pare o com fer-ho amb el líder de Wilco?

Ell és fan de Wilco i ha crescut amb gairebé tots els discos del grup, però crec que pesa més que sóc son pare.

Haver fet 'Sukirae' és bo per a Wilco?

Wilco funciona sota l'assumpció que qualsevol cosa creativa que algun dels membres faci fora del grup omple el rebost de creativitat de la banda, no l'exhaureix. Tothom fa la seva, i quan tornem a estar plegats, som com una família que crea junta.

També t'agradarà

Entrevista a Ani DiFranco
  • Música
  • Rock i indie

La cantautora i activista –feminista, pacifista, ecologista– parla del seu disc, 'Allergic to water' (2014) L'any que ve farà 25 anys que Ani DiFranco va publicar el seu debut. Tenia 20 anys i el seu propi segell, Righteous Babe, una 'mossa recta' amb qui desafiar la corporativista indústria discogràfica. A punt de fer els 44, establerta des d'en fa 10 a Nova Orleans amb el seu marit, el productor Mike Napolitano, l'any passat van tenir el seu segon fill. "M'he passat molt de temps a casa amb el nen -explica des de casa-. És hora de tornar a la feina amb aquest petit disc", diu en referència a 'Allergic to water' (2014).El disc s'afegeix a un llegat d'àlbums d'estudi que ronda la vintena. És un dels seus discos menys obertament polítics, però l'activista -feminista, pacifista, ecologista- no s'ha quedat sense coses per dir. Només ha abaixat la veu. Ser mare ha afectat el nou disc?Durant els últims àlbums havia treballat amb el meu marit, però aquest bebè demana tant que ens feia molt difícil treballar junts, i aquest l'he fet tota sola. He treballat de nit, quan tothom dormia. Per això les veus tenen aquest caràcter relaxat, aquesta intimitat xiuxiuejada, perquè no volia despertar ningú. El bebè crea una bombolla al teu voltant, i en oposició amb l'anterior -'¿Which side are you on?' (2012)-, que era molt polític i cap enfora, aquest és molt cap endins.Has definit Pete Seeger, desaparegut aquest any, com el teu mestre. Què és el més valuós que et va ensenyar?Si hagués de dir

Entrevista a Damien Jurado
  • Música
  • Llatina i world music

El cantautor ha vist la llum: Damien Jurado és un home nou en el seu nou àlbum, 'Brothers and sisters of the eternal son' (2014), en què s'envolta de ritmes llatins i psicodèlia Damien Jurado estava llest per tornar a l'estudi amb Richard Swift, productor dels seus dos anteriors àlbums, 'Saint Bartlett' (2010) i 'Maraqopa' (2012), quan va decidir llençar les cançons que tenia a les escombraries i tornar al lloc mític que titulava el seu últim disc. Com en un rapte va escriure 'Return to Maraqopa', la primera cançó que va fer per al frondós 'Brothers and sisters of the eternal son' (2014), en què Jurado oblida que és un cantautor. És la segona part del díptic ambientat en aquesta comunitat que espera el retorn del messies, inspirat per un somni amb què va veure la llum. "Al principi no sabia ben bé què volia aconseguir treballant amb ell -diu Jurado de Richard Swift-. Només sabia que volia anar en moltes direccions diferents i buscar alguna cosa nova". El productor ha estat un dels catalitzadors del canvi que en tres àlbums ha experimentat el de Seattle, de cantautor amb guitarra a artífex d'un ric pop acústic ornat que es gronxa en ritmes llatins. I tot va començar quan Swift li va dir que els seus discos no feien justícia ni a les seves cançons ni a les seves variades influències. "M'he passat tota la carrera sense fer servir aquestes possibles influències -li dóna la raó-. I crec que estar bé fer-ne ús: no copiar-les però sí emular-les". Jurado protesta quan se li pregunta

Publicitat
Entrevista a Mark Lanegan
  • Música
  • Rock i indie

La veu rockera de l’inframón, canta a 'Imitations' (2013) les cançons melòdiques que tant agradaven als seus pares. I als vostres. I assegura que no reuniria Screaming Trees ni per cinc milions de dòlars Cançó melòdica i rock són vasos comunicants sovint unidireccionals: icones com Pat Boone han fet seus clàssics rockers, però és poc habitual que un rocker s'endinsi en la cançó apta per a tietes. Excelsa excepció: Mark Lanegan; l'excantant de Screaming Trees -autors de 'Sweet oblivion' (1992), la gran epopeia grunge amb permís del 'Nevermind'- presenta 'Imitations' (2013). Figura indiscutible del rock americà recent -són gairebé 25 anys en solitari omplint de desolació melòdica blues, rock, folk i country-, Lanegan posa ara la seva gola abissal al servei d'estàndards de John Barry, Neil Sedaka o Sinatra. Per telèfon, el dandi de claveguera és atent, reflexiu i loquaç.  Quin concert veurem? Hi haurà una banda de rock amb un quartet de cordes. I tocaré moltes cançons del disc nou, però més de la meitat del xou es basarà en altres discos. Ja vas fer un disc de versions de folk-rock. Ara fas de crooner. Per què aquest canvi de registre? Quan vaig fer 'I'll take care of you' (1999), ja vaig provar d'incloure un parell de cançons de crooner, però no encaixaven en el disc. La cançó melòdica és un gènere amb grans composicions i vocalistes, i és per això que en volia fer tot un disc sencer. No et fa por que els fans ho considerin massa comercial? Faig discos per complaure'm. Si els

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat