Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
José González
©Malin JohanssonJosé González

José González contra la puresa

El cantautor suec ens explica per què multiplica per dos els ingredients de la seva estricta cançó d’autor amb veu i guitarra a ‘Vestiges & claws’

Publicitat

Un altre s'hauria ofès, però José González celebra que l'expressió 'filosofia barata' es coli a la nostra conversa -ep, tot i que no referida a les seves cançons-. "La música, la poesia i les pel·lícules són llocs òptims per a aquests tipus de frases que tenen alguna cosa de veritat però que són clixés -diu el cantautor suec d'origen argentí, en un castellà decent però amb calcs de l'anglès-. Moltes de les meves lletres, quan me les miro en la forma de text, tenen alguna cosa d'això", etziba. Segur que el publicista de 'Vestiges & claws', el seu tercer àlbum, no ho celebra tant.

González no publicava un disc amb el seu nom i cognom des d''In our nature' (2007), però tampoc no s'ha estat amb els braços plegats: ha editat els dos discos de Junip, el trio (ara duo) rock que lidera, 'Fields' (2010) i 'Junip' (2013). "Vaig pensar que seria maco mesclar la meva vida musical, i després de Fields estàvem tan ficats en la música que semblava més maco continuar amb Junip. Va ser després que vaig tenir ganes de tornar al meu projecte en solitari", i que va començar a muntar cançons com trencaclosques amb les idees que havia anat recollint en tot aquest temps, "riffs de guitarra, melodies, harmonies...". D'això, en fa menys d'un any.

Una fórmula que ara li anava petita
Amb Junip, González es va acostumar a pintar amb més colors, i l'estricta fórmula de veu i guitarra que havia practicat en els seus dos primers àlbums ara li anava petita. "Em vaig adonar que algunes de les cançons era massa difícil fer-les sonar bé amb només una guitarra", i va començar a harmonitzar amb ell mateix, gravant un parell de guitarres i un parell de veus, i a afegir-hi percussió, res massa barroc. "Continua sent un disc bastant simple, però és menys pur que els primers". Per defensar-lo, i fidel a la seva màxima de voler reproduir amb fidelitat el so dels àlbums sobre l'escenari, ha muntat un quintet.

La impuresa de l'àlbum se li contamina amb la sorra del vent de Mali. El blues del desert ja es deixava sentir a In our nature -fa temps que admira Tinariwen, per als quals va obrir en un concert a Londres en què els va poder "veure de prop"-, però a Vestiges & claws la seva influència "se sent una mica més, amb cançons directament inspirades" pel grup tuareg. "Jo toco de manera diferent, però m'he passat moltes hores imitant-los amb la guitarra". De la música que fan diu que li interessen sobretot l'element repetitiu i l'ús de l'escala pentatònica: "Hi donen un aspecte de simplicitat que em col·loca en estat de meditació".

Filantropia musical
Però tornem a la filosofia, barata o no. Perquè amb 'Vestiges & claws' González ha volgut exercir de filantrop de la millor manera que sap: amb cançons, conscient de l'efecte benefactor que té la seva música. "A les lletres hi ha menys frustració. He volgut que les cançons tinguessin un efecte calmant i que fossin més madures. Menys centrades en mi i més pensades per a la humanitat o per a aquests temps. Tinc 36 anys i aquest és el meu cinquè disc", i ho diu d'una manera com si això fos suficient per explicar-ho tot.

El títol de l'àlbum, extret de 'What will', una de les cançons, s'ha d'entendre en aquest sentit: vestigis, "culturals o biològics, traces de coses que han tingut una funció però que ja no la tenen i que continuen allà", i urpes, "metàfora de les noves tecnologies". Dos conceptes amb què González es pregunta què serà de la humanitat. "Per mi seria obvi lluitar junts cap a una meta comuna, per aconseguir una cosa millor. Aquesta és la meva ambició. Passar-ho bé sense causar-nos problemes els uns als altres".

També t'agradarà

Entrevista a James Vincent McMorrow
  • Música
  • Pop

El cantautor irlandès ens parla de 'Post tropical', que li ha valgut comparacions amb el grup de Justin Vernon A la portada de 'Post tropical' (2014), el segon àlbum de James Vincent McMorrow, hi ha un flamenc i una palmera. Però l'estampa de samarreta hawaiana grinyola quan ens fixem en l'ós polar que mira a l'horitzó sobre el gel en un segon pla. No és una al·legoria contra el canvi climàtic: és una provocació. "Amb aquest disc tenia l'instint de fer una cosa diferent de la que la gent pogués esperar", afirma el cantautor irlandès. El flamenc i l'ós tenen tant a veure com el so del Tròpic que evoca el títol i les cançons de l'àlbum, intimistes, construïdes amb múltiples capes i textures, cantades en falset, que li han valgut comparacions amb Bon Iver. Qui vol ser un paio amb barba i una guitarra?Tampoc no tenen gaire a veure amb la cançó d'autor acústica del debut 'Early in the morning' (2010, reeditat el 2011). Redescobrir-lo com a crooner electrònic cantant a 'Post tropical' devia trencar més d'una expectativa. "Amb el meu primer disc moltes de les converses van girar al voltant del fet de ser un paio amb barba i una guitarra", admet, ell que mai no va voler ser un cantautor acústic i que admira la flexibilitat de la paleta sonora de l'electrònica i el hip-hop. "Les cançons del primer m'agraden, però el vaig fer amb els instruments, el temps i els diners que tenia, i això em va limitar -diu-. Si tornés a fer 'Early in the morning' demà, el faria diferent, mentre que Post

Entrevista a Damon Albarn
  • Música
  • Pop

El líder de Blur debuta en solitari amb 'Everyday robots', un dels discos importants de 2014 El Cruïlla BCN 2014, dia a dia Són les 10 del matí en un estudi i local d'assaig al nord de Londres i Damon Albarn a penes s'aguanta. El 'frontman' capaç d'enardir estadis i noi de pòster generacional sembla una nina de drap, dret al passadís com un nen entremaliat a qui han fet fora de classe. Només l'americana l'aguanta, a conjunt amb les ulleres de sol que li amaguen els ulls injectats en sang. "Avui seré un malson", diu la seva predicció. Ja no és una exclusiva, trobar-se una estrella del pop amb ressaca. El que sorprèn és l'honestedat que desplegarà. Després de dues dècades exercint d'icona britànica reservada, Damon Albarn podria estar-se per fi obrint.No va ser sempre així. 'Parklife' (1994), tercer disc de Blur, que enguany celebra el 20è aniversari, va convertir-lo en una estrella. Però la seva presumpció i l'arrogància de 'la batalla del Britpop' amb Oasis van fer que molts li giressin l'esquena a finals dels 90. En va emergir un músic més humil i sincer. Va créixer rere la façana de dibuixos animats de Gorillaz, i va saltar a la lliga mundial i va demostrar que com a compositor podia transitar entre infinitat de gèneres. Quan Blur van actuar el 2012 als Jocs Olímpics de Londres, va ser com si per fi es conferís al seu líder l'estatus d'heroi nacional. Avui, però, sembla que estigui a punt de plorar sobre l'esmorzar de la cantina. Sospito que té tendència a les ressaques pl

Recomanat
    També t'agradarà
      Publicitat