Dissabte 12
Escenari Deezer
Gato negro, gato blanco, d'Emir Kusturica, em va canviar la vida. Des d'aleshores he somniat amb ser gitano mafiós, lluir amb ogull la meva dentadura d'or, i viure a un indret on els porcs mengin cadàvers de cotxes rovellats mentre els gira-sols dansen. La banda sonora de tot plegat no pot ser cap altra que Bubamara, del mateix Kusturica and The No Smoking Orchestra. Però, he de dir que si mai hagués vist Gato negro, gato blanco el concert que van fer al Cruïlla no m'hauria semblat gran cosa. La qualitat musical d'Emir Kusturica i el seu conjunt és innegable, però semblaven posar més esforços en passar l'estona que en cap altra cosa. L'escenari es va omplir de noies del públic a qui Kusturica va fer de professor d'aeròbic al més pur estil Cindy Crawford als noranta, mentre un altre dels membres de la banda, vestit amb una túnica de Hogwarts aletejava amb els braços i escopia paraules al micròfon. L'organització del Cruïlla sap que una bona dosi de balcànica funciona al festival, llàstima que aquesta última no fos tan bona com el concert de Goran Bregovic de l'any passat o com el punk gitano de Gogol Bordello, de fa dos anys.
Però posats a comparar es pot fer-ho també en positiu. Una de les grandeses del Cruïlla és que permet començar el dia amb les versions de copla de Maria Rodés, veure la posta de sol amb Jack Johnson a la guitarra, contagiar-se de l'energia de The Selecter quan canten Pressure Drop, ensordir amb el bon soroll de Betunizer (brutals!) i això, acabar cantant Bubamara amb Kusturica, ni que sigui per rememorar els millors moments de Gato negro, gato blanco. –Maria Junyent
Divendres 11 i dissabte 12
Escenari Time Out
Com en l'edició anterior, en què es va estrenar, l'escenari Time Out ha tornat a ser el lloc on s'han vist alguns dels millors concerts del Cruïlla. Divendres a la nit els encarregats de tancar-lo van ser els tuaregs Tinariwen, que van oferir la versió més festiva del seu blues del desert, comunicatius i inductors al trànsit. Feliços de ser on eren i generosos amb aquesta felicitat contagiosa, els tres cantants i guitarres solistes es van anar alternant al micròfon i a l'elèctrica, sobre una hipnòtica base de guitarra rítmica, baix i bateria, mentre els altres dos ballaven i convidaven el públic a fer-ho.
Va recollir el testimoni dels saharians dissabte a la tarda, obrint l'escenari, la nord-americana Valerie June. En el seu primer concert a l'estat, la cantant i intèrpret de Tennessee va defensar el seu blues-folk d'arrel nord-americana, encantadoradament poc sofisticat i rústic, en format de trio, amb baix o contrabaix i bateria, mentre ella alternava la guitarra acústica -a la qual anomenava "l'estrany"-, el banjo i un banjo ukulele -al qual anomenava "the baby"-. Amb un veu nasal i un accent del sud ideal per a la música que fa, June va desplegar simpatia -barallant-se amb les rastes que apila sobre el seu cap: les anomena "el dinosaure"-, carisma -tot el que els va faltar el dia anterior als avorridots Angus & Julia Stone- i talent -i bellesa-, confirmant el que ja s'intuïa ecoltant 'Pushin' against a stone' (2013): que seria una de les sorpreses del festival. Els millors moments, l'aire punk-funk de la imprescindible 'Workin' woman blues', i els moments en què es va atrevir a cantar a capella, o gairebé, silenciant el murmuri del públic, constant en tots els concerts del festival. El dia anterior, Damon Albarn no ho va aconseguir ni demanant-ho.
La bona ratxa a l'escenari Time Out continuaria amb els britànics The Selecter. Liderats per la icònica Pauline Black i referents del 2 Tone, el 'revival' de la música jamaicana a finals dels 70 i principis dels 80 al Regne Unit, empeltada de new wave, l'octet (dues veus, guitarra, teclats, baix, bateria i dos vents, que alternaven els saxos amb la flauta) va descarregar clàssics de la seva primera etapa ('On my radio', 'Three minute hero', 'Missing words', 'Danger', 'James Bond') en un xou enèrgic i festiu. –Marta Salicrú
Dissabte 12
Diversos escenaris
No se'n va sortir tan bé Imelda May, la bomba rockabilly irlandesa, que no va acabar de desplegar tot el seu potencial com a 'frontwoman' explosiva, o si més no, no va ser capaç de mantenir-lo durant l'hora i quart que va durar el seu concert. Potser l'escenari, immens i ple de gent, li anava una mica gran, i no va ser capaç de conjurar l'energia que és capaç de generar en sala. En formació de quintet, May, que acaba de publicar el disc de retorn de la seva maternitat, 'Tribal' (2014), va mesclar rockabilly i blues amb solvència. Però li va faltar la connexió que establiria amb el públic unes hores després la barcelonina Myriam Swanson al capdavant de Flamingo Tours, que van convertir el lounge estrella -un escenari sovint fallit, afectat de contaminació acústica dels astres escenaris, en què l'atenció del públic es distreu de l'escenari- en una olla a pressió.
I d'una olla a pressió a una nevera, que és en el que semblava la carpa d'El Periódica de Catralunya, per la potència de l'aire condicionat. El ganxo de les propostes que s'hi van poder veure dissabte, però -Maria Rodés, alternant les versions que ha fet de copla amb cançons dels seus anteriors àlbums; Betunizer, agressius i salvatges; Za!, amb la carpa plena a les tres de la matinada, desafiant les neurones i la capacitat de seguir el ritme del públic amb el seu rock geomètric-, el convertien en parada obligatòria. –Marta Salicrú
Divendres 11. 00.45 h
Escenari Deezer
Quan l'any 2005 Calle 13 va publicar el seu primer disc es va dir d'ells que eren un grup de reggaetón. Aviat van saltar d'Amèrica Llatina a la resta del món. Un any més tard The New York Times descriuria Residente (René Pérez Joglar, meitat de Calle13 juntament amb Visitante, Eduardo Cabra Martínez) com "el primer intel·lectual que arriba a l'estrellat del gènere reggaetón". Amb els anys Calle 13 ha aconseguit sortir de la classificació reggaetón. Si bé és cert que en fan, el seu ventall musical és realment ampli. Barregen rock, cúmbia, merengue, afrobeat inclús. Tot el que els permeti explicar històries, ja siguin de dones amb natges dures com el marbre o de la revolta ciutadana. Les lletres satíriques, l'humor i la lírica són marca de la casa.
Al Cruïlla han demostrat un cop més la immensa capacitat que tenen de mobilitzar les masses, de fer que el públic balli, canti i gaudeixi amb la seva música. Van cantar temes de Multi Viral, el seu últim treball, amb encara més presència crítica, reivindicació i actualitat que els anteriors i van donar espai també a temes de treballs anteriors (El baile de los pobres, Atrévete-te, La vuelta al mundo, Latinoamérica...), cantats amb la passió de la primera vegada. No fallen mai. –Maria Junyent
Divendres 11. 20.30 h
Escenari Estrella Damm
Damon Albarn va voler mostrar la seva millor cara al fòrum. Conscient que el to melancòlic del seu recent disc en solitari, 'Everyday robots' -celebrat per la crítica però que no ha triomfat pel que fa a les vendes-, no era el més apropiat per a un directe, el líder de Blur va complementar el repertori de l'hora i mitja de xou -la durada mitjana dels concerts del Cruïlla, el doble de l'estàndard dels festivals- amb cançons de projectes anteriors més exitosos, Blur ('Out of time', 'Strange news from another star' i 'All your life', totes del fosc tram final de la carrera del grup britpop), The Good, the Bad & the Queen (efímera aventura amb Tony Allen, Paul Simonon, Simon Tong) i sobretot Gorillaz. El veredicte que un membre del públic compatriota del músic britànic va escridassar-li era contundent: "no new shit!".
Amb un look cuidadament descuidat -samarreta foradada i una caçadora de cuiro que el va fer suar fins al llindar de la deshidratació però que no es va treure-, l'actitud juganera d'Albarn, a la guitarra acústica, el piano o al micro, no va beneficiar la introspecció d''Everyday robots' ( 'Lonely press play'), i els temes més intimistes i tranquils van patir la sorollosa indiferència del públic ('You and me, 'Hollow Ponds').
Però quan va voler, el xouman es va posar el públic a la butxaca, donant una nova vida amb el seu quintet The Heavy Seas als temes de The Good, the Bad & the Queen -que havia defensat sense ni un somriure al Primavera Sound 2007-, i permetent als barcelonins escoltar per fi en viu cançons de Gorillaz, celebradíssimes, sobretot 'Clint Eastwood', per a la qual va comptar amb l'MC de Ghana M.anifest. Un cor gospel va posar el colofó al final del xou a 'Mr. Tembo' i 'Heavy seas of love', els temes més lluminosos del nou àlbum. Llàstima que Albarn no l'aprofités més, el cor: l'efecte de comunió col·lectiva que van propiciar va ser del millor del xou. -Marta Salicrú
