Les cròniques del Cruïlla 2019

Pot el públic del Cruïlla saltar, ballar i suar com si s'acabés el món amb un grup de la complexitat de Foals? L'evidència ens diu que sí, i que de valent. Això que sembla tan obvi és, en realitat, una mena de quadratura del cercle que molt pocs grups aconsegueixen. Els d'Oxford són especialistes en dur el rock una mica més enllà de les seves estructures més bàsiques. Les guitarres teixeixen figures rítmiques complexes que dialoguen constantment amb la bateria i la percussió, i els teclats aporten un grau de sofisticació al conjunt. L'execució de tot plegat és tan acurada que costa d'entendre com aconsegueixen transmetre tanta d'emoció, però el 'math rock' de Foals ha demostrat que també pot convertir-se en una 'rave'.

Yannis Philippakis és un virtuós: és capaç de clavar tots els arpegis sense vacil·lar –com si tingués un metrònom interior– mentre deixa que la passió s'apoderi de la part cantada. Sí, en part és rock, però el resultat ens fa pensar molt en la música de ball, amb una seqüenciació del repertori que fa que el xou mai no decaigui. El cos es deixa dur per les petites figures rítmiques entrellaçades i hi troba funk i música disco, però el cap i el cor se'n van cap a les interpretacions vocals, on hi troben l'emoció del rock.

Al Cruïlla, Foals presentaven el seu últim disc, 'Everything not saved will be lost: Part 1' (2019) –n'esperem la segona part en els pròxims mesos–, que va ocupar una quarta part del repertori, com la inicial 'On the luna', però el públic també va vibrar amb les cançons més conegudes de discos anteriors, com 'Olympic airways' i 'My number'. Una intensa revetlla d'estiu oficiada per un dels grups de guitarres més en forma del segle XXI. –Borja Duñó

Els madrilenys Vetusta Morla estimen Barcelona i estimen el Festival Cruïlla –i viceversa– i el seu cantant, Pucho, ho va expressar de diverses maneres: recordant que és la tercera vegada que tocaven al festival i agraint que els donés el seu suport des dels principis; parlant en català –sempre que passa per Barcelona s'arrenca amb un petit discurs en un català molt i molt correcte– i, després de prendre's un bany de públic amb 'Mapas', dient "Mordéis fuerte, Barcelona". Espero que fos per l'energia i la força que brollava dalt i baix de l'escenari i no perquè algun fan emocionat li fotés una queixalada.

He gaudit en directe a Vetusta Morla, crec, que unes cinc vegades i el temps no ha fet més que corroborar que el seu és un dels millors i més electrificants directes que he vist. La intensitat no va baixar en cap moment, una hora i mitja disparant himnes sense descans, amb uns visuals molt ben triats i amb la força de la percussió que ja els caracteritza i que revoluciona totes les cèl·lules del cos.

No es van guardar cap dels seus temes més aclamats –o, si més no, no es van trobar a faltar i això és molt bon senyal– fent embogir el públic cançó rere cançó: 'Maldita dulzura', 'Copenhague', 'Boca en la tierra', 'Valiente', 'Sálvese quien pueda', 'Cuarteles de invierno' i un mix brutal de 'El hombre del saco' i 'La vieja escuela' que precedia al final apoteòsic de 'Los días raros', que ens va deixar sense veu, esgotats i suats però exultants de felicitat.

Entre tema i tema, Pucho va tenir temps de parlar-nos de l'amor i la música com a eines per esborrar la foscor interna, per demanar-nos que anem a sales de concerts –"el invierno es largo y duro", deia– i fins i tot de cridar un "tra-tra" a l'estil Rosalía. –Erica Aspas

Durant una hora i mitja, Shirley Manson i companyia ens van fer creure que encara estàvem a l'època en què Winona Ryder era l'encarnació del desconcert de la generació X i no la de la desesperació d'una mare d'un nen segrestat per un monstre. Garbage van capturar l'essència dels 90 i la van destil·lar en una fàbrica hits que va posar banda sonora d'una generació –i d'alguna pel·lícula, com '#1 Crush' a 'Romeo+Julieta'– durant una dècada, fins que es van anar diluint fins a gairebé desaparèixer després del canvi del mil·lenni. Per això el concert del Cruïlla s'esperava amb una barreja d'expectació i suspicàcia: estaria el grup i les seves cançons a l'altura dels records?

Amb puntualitat escocesa, Manson va sortir a l'escenari per demostrar que als 90 el 'pussy' que manava era ella, i que encara té corda per estona. Amb mig cap rapat i els cabells de color remolatxa llampant, va ballar, caminar a quatre grapes, saltar d'un cantó a un altre i xerrar pels descosits: va recordar el primer cop que van venir a Barcelona el 1995, i també va explicar una anècdota que involucrava un xicot infidel, una noia catalana i ella, plorant Rambla avall; això sí, la següent vegada que va tornar a la ciutat ja era una rock star internacional.

Es va mostrar segura amb les seves interpretacions i les cançons van sonar contundents, amb unes guitarres poderoses que esmolaven uns riffs que ens van fer saltar els taps de la malenconia. No es va trobar a faltar cap hit: des de les primerenques 'Control', '#1 Crush' i 'Stupid girl', fins a 'I think I'm paranoid', 'Push it', 'I'm only happy when it rains' cap al tram final, amb el públic taral·lejant 'When I grow up' com a final de festa. Sí, la majoria dels que ens vam aplegar a l'escenari CruïllaEnamora ens vam fer grans amb aquestes cançons i ahir ens vam emportar una bona dosi d'aquella barreja de toxicitat, seducció, inquietud i festa tant dels 90. –María José Gómez

Encara ens estàvem situant quan la francesa Zaz va aparèixer a l'escenari Cruïlla enamora com una exhalació, ja cantant, sense una salutació o introducció prèvia, o una entrada a l'escenari pausada per rebre una ovació. Anava per feina. Era una demostració de la implicació i de les ganes que tenia de cantar els temes del seu disc més recent 'Effet miroir', on la seva veu trencada però acollidora alhora, passeja per temes rock, balades, jazz i ritmes africans i llatins. Fins i tot inclou un tema en castellà 'Qué vendrá', que el públic va celebrar.

Sincerament –seguidors de Zaz, no em detesteu– la selecció de les cançons va fer que el temps passés massa a poc a poc. Els temes més pausats em van deixar tan apagada que no hi havia ritme llatí que ho animés. Només cap a la meitat del concert, quan van començar a desfilar els temes més coneguts de la francesa, la cosa es va anar animant. Fins que va arribar 'el moment'. Amb la mà a la boca i la seva improvisada trompeta –que ja identifiquem amb ella– interpreta l'inici de 'Je veux', cançó del 2010 que la va catapultar i que vam cantar encara que no tinguéssim ni idea de francès. Quan va acabar, la gent va començar a desfilar cap a altres escenaris però –oh, maledicció!– no va ser l'última cançó del concert. Això em va recordar la gent que marxa del Camp Nou abans que acabi el partit perquè ja ha vist el més important i no vol aglomeracions al metro.

El que no se li pot negar a Zaz és l'actitud dalt de l'escenari, el bon rotllo i simpatia constant, i el seu talent vocal i musical. Ah, i ens va recordar l'existència del theremin! –Erica Aspas

Dedicar una nit del Cruïlla al rap –i al trap– va acabar resultant una bona idea. El vespre de dijous, als voltants del Fòrum, es veien més skates i gorres de visera que de costum: Ayax y Prok i Natos y Waor són ara mateix la punta de llança de l'escena hip-hop estatal i el seu públic natural no va fallar. Si a això li sumem l'interès pel trap en català de l'egarenc Lildami i la gràcia que sempre tenen les batalles de galls de Red Bull, amb MC's tan brillants com Arkano i Blon, es presentava una nit rodona per als aficionats a les rimes i els beats.

Lildami, conegut per cançons com 'Pau Gasol' o 'La dels Manel' va ser l'encarregat d'encetar una petita marató que aniria 'in crescendo'. Ho va fer amb un xou reivindicatiu i entre un públic que encara no acaba de saber-se les seves cançons de trap en català. El de Terrassa encara s'està donant a conèixer i obria per dos grups molt més consolidats. Segur que va guanyar uns quants nous fans.

Quan Ayax y Prok van saltar a l'escenari van arrossegar una allau de gent que venia de veure la primera de les dues batalles de galls de la nit. Els dos bessons del barri de l'Albaicín, Granada, van sortir a suar la samarreta. Amb un discurs social i polític potent, van passar pel Cruïlla com una piconadora i van deixar anar declaracions com: “ja que som a Barcelona, un aplaudiment per la gent que gaudeix de la seva llibertat i va a votar encara que els peguin”.

És la mateixa línia de rap hardcore –amb veu de paper de vidre– van assaltar l'Estrella Damm Natos y Waor, demostrant amb contundència perquè manen en el hip-hop estatal. El públic, que va respondre corejant gairebé totes les lletres, va sortir satisfet d'una vetllada que no va decaure en cap moment. La batalla de galls de Red Bull entre Arkano i Blon –en format exhibició– va ser divertida i va animar el personal entre concert i concert. Un únic però: hi havia moltes noies entre el públic, i molt poques dalt de l'escenari: el del rap és encara un món molt masculinitzat. – Borja Duñó

Ja era vespre, una calma inversemblant i còmode s'havia fet amb el Parc del Fòrum i els esperats Black Eyed Peas feien tard. Mitja hora tard. No importava, el grup nord-americà feia tants anys que no trepitjava Barcelona com anys compleix el Cruïlla. Causalitats que, buscades o no, fan il·lusió després d'una dècada en en què el grup ha passat per dos merescuts descansos, 'hits' fora de la família BEP i l'adeu definitiu de la Fergie. Sona 'Pump it' i el trio fundador, will.i.am, Taboo i apl.de.ap, assalten l'escenari.

Les cartes guanyadores eren sobre la taula, calia fondre el Fòrum injectant adrenalina i ganes de saltar i 'hits' eterns com 'Let's get it started' o 'Imma be' van arrissar les masses des del primer minut. Un inici potent però ni rastre de la nova integrant femenina, vam haver d'esperar que sonés un dels altres èxits sense data de caducitat, 'Boom boom pow', per escoltar-la. Jessica Reynoso, guanyadora de 'La Voz' Filipines, s'unia al grup amb discreció i sabent que l'ombra de la Fergie és molt llarga. Tot i això va mostrar múscul vocal i personalitat sobre un escenari que va ser, en tot moment, territori del gran will.i.am. Una de les cares més visibles del grup se'ns va posar ràpidament a la butxaca amb un 'spanglish' força digne i que justificava dient que ell era "xocolatino".

'Don't stop the party' literal, les expectatives s'estaven complint amb una selecció frenètica d'èxits que van anar des de les composicions dels orígens amb aires de hip-hop més pur i jamaicans al 'hits' 'dance' que no deixarem mai de ballar. No va faltar el single més nou del seu últim disc, 'Be nice' o els parèntesi de DJ que es pren will.I.am amb remescles explosives de clàssics de 'Dirty Dancing' o èxits que va fer en solitari amb els ecos de "Britney bitch" de fons. Tot plegat acompanyat d'una certa austeritat sobre l'escenari, ni rastre d'aquell grup que va trepitjar el Sant Jordi l'any 2009 carregat de ballarins i fluorescents. Visuals psicodèlics i un bon 'feeling' van ser suficients per demostrar que segueixen ostentant la corona dels reis de la festa més explosiva i ballable. 'I Gotta Feeling', gran hit del 2009, ens va fer tocar el cel de la nostàlgia amb els dits, tot sonava bé i res ens feia pensar que ja havien passat 10 anys del que ja és un clàssic de la història de la música. I així, carregats de bon rotllo, les més de 15.000 persones vam bufar les espelmes del 10è aniversari d'un Cruïlla en plena salut que li esperen quatre dies majúsculs. Si algú se li acut un millor tret de sortida que es posi a la cua, perquè la festa sense contemplacions dels Black Eyed Peas la recordarem dies. –Marc Andreu