Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les cròniques del Cruïlla 2019

Les cròniques del Cruïlla 2019

Els principals concerts del festival, que se celebra entre el 3 i el 6 de juliol, segons la redacció de Time Out

Cruïlla 2018
© Xavi Torrent Cruïlla 2018
Per Time Out Barcelona |
Advertising

La gran celebració pels 10 anys del Festival Cruïlla ens porta un bon grapat de concerts amb un cartell eclèctic i ple de bons músics, tant de casa nostra com internacionals. Si vols estar al cas de tota la informació, visita el millor resum de la programació de 2019 o visita l'escenari Time Out i descobreix els seus músics imprescindibles. La redacció de Time Out Barcelona para bé l'oïda als concerts més destacats i us explica com ho han viscut.

NO T'HO PERDIS: Cruïlla 2019, la guia completa per gaudir del festival.

Dissabte 6

Kylie Minogue, Cruïlla 2019
Foto: Aleix Cabau

Kylie Minogue: confeti, suor i llàgrimes

Les primeres files ja estaven plenes de gent, a punt per a un dels concerts més esperats del Cruïlla 2019. I és que no passa tots els dies que la gira d'una diva pop formi part del cartell d'un festival. De moment, al nostre país no ha fet Madonna, no ho ha fet Katy Perry, tampoc Lady Gaga, ni Beyoncé. Però la gira que va portar Kylie Minogue al Cruïlla ha passat per importants festivals de continent, com Glastonbury.

L'australiana està presentant el seu quart (!) recopilatori, 'Step back in time – The definitive collection’ (2019), que resumeix 30 anys de carrera. I podem dir que l'hora i mitja de concert resumeix el que Kylie representa dins del món del pop. Ella no és la que millor canta, no és la que millor balla, però puntua alt en les categories de més propera i simpàtica, i va tenir temps per demostrar-ho. L'escenari estava preparat amb quatre grans miralls il·luminats amb neons fúcsia. El fil musical ens preparava amb temes de la primera Madonna o de Rick Astley. Els miralls van girar i vuit ballarins i ballarines en van sortir saltant i fent cabrioles. De l'últim en va sorgir Kylie, amb un elegant mono blanc i un somriure: amor a primera vista i sense treva, 'Love at first sight', que va formar part del disc que la va tornar a l'èxit comercial i de crítica, aquell llunyà 'Fever' del 2001. Al darrera, una banda masculina formada per dues guitarres, bateria, teclats i baix, dues coristes que de manera molt eficaç feien de complement de l'afinada veu de Kylie, un xou amb el suport de visuals projectats en una gran pantalla d'alta definició. Kylie, però, n'era la protagonista, com ens van recordar les lletres gegants amb el seu nom que van entrar els ballarins durant 'I should be so lucky'. Amb un èmul de Klaus Nomi –el performer alemany a qui Bowie va treure de l'underground– a l'interludi, els hits anàven passant, dels de la primera època a d'altres de més recents.

Una intensa 'The Loco-motion' va incorporar picades d'ullet a Chic, i 'Better the devil you know', uns inflables delirants que es movien a la perfecció amb la coreografia. Nick Cave –a qui sí van tenir sort de veure els assistents al seu set a Glastonbury– no hi va ser per cantar la crepuscular 'Where the wild roses grow', però Kylie en va cantar un tros a una jove fan de les primeres files, en un dels moments emocionants del show. El bloc més magnètic del concert va començar amb la australiana enfundada amb un mono vermell cantant la sensual 'Slow' i va acabar amb 'Can't get you out of my head', amb el públic cantant-ne els 'la la la las'. A estones kitsch i a estones glamoura però sempre connectada amb el públic, Kylie va fer disparar fins a tres vegades generoses i denses quantitats de confeti, una d'elles amb l'arc de sant matí de la bandera LGTBI, rematant la gran discoteca amb un encertadament allargat 'Spinning around'. Només un però: que no el va fer enfundada amb els mítics minishorts daurants del seu corresponent videoclip. –Aleix Cabau

Michael Kiwanuka, Cruïlla 2019
Foto: Ana Páez

Michael Kiwanuka: del cel i de la terra

Què té la veu de Michael Kiwanuka que ens connecta amb una realitat superior? Nascut a Londres de pares ugandesos que fugien del tirà Amin, Kiwanuka és segurament portador de la tradició de tot un continent, passada pel filtre del soul, del folk i del rock. Va arrencar amb 'One more night', amb el baix bategant-nos prop del cor i els teclats oferint-nos una superfície llisa per on lliscar cap al cel, al qual ens vam instal·lar durant una hora i un quart.

Les estructures de Kiwanuka són repetitives, gairebé màntriques, i les dinàmiques, subtils. Hi va haver qui només li va donar uns pocs minuts i no hi va saber connectar, greu error: t'hi havies d'acostar tot el que poguessis, deixar-te inundar pels efluvis clàssics que emanava una banda capaç d'evocar els 70 i sonar actual a la vegada, amb uns àngels –les seves coristes–, que proporcionen el contrast i contrapunt perfecte a una veu de baríton que de vegades rasca com la sorra del desert. A 'Rule the world', una d'elles va oferir un solo imponent que va aixecar una magnífica ovació, recordant la mítica interpretació de Merry Clayton al 'Gimme shelter' dels Stones.

Però si alguna cosa té Kiwanuka és mesura. La seva música en cap moment es descontrola i manté els espectadors en una mena d'estat de levitació continuada. Ni tan sols al nou single 'Money', amb base de música disco dels 80, es va acabar de deixar anar, potser també conscient dels problemes tècnics que estava tenint el seu guitarrista amb un amplificador que van haver de canviar.

El final, amb la coneguda 'Cold little heart' i amb la corejada 'Love & hate', va aconseguir un dels moments més àlgids de la nit de dissabte al Cruïlla, tot i que va deixar amb ganes de més. Perquè alguns artistes no van aprofitar l'hora i mitja que tenien i ho van deixar en una hora i quart? S'hauria agraït un bis, un caramelet que ens fes obrir la gana del disc que està a punt de publicar, però Kiwanuka és home de poques paraules i, tal com va arribar, va desaparèixer.

Dèiem que el de Muswell Hill potser porta dins la tradició de tot un continent i, sí, se sent el pes ple de nostàlgia del lloc on els seus pares un dia van pertànyer. És l'enyor propi de l'exili o la tristesa per la desaparició d'un món on els homes i les dones estan més estretament connectats amb el cel i la terra? Com canta amb força, ara Kiwanuka és “un home negre en un món de blancs”, però la seva música el converteix, per uns instants, en un lloc millor. –Borja Duñó

Advertising
Years and Years, Cruïlla 2019
Foto: Ana Páez

Santificats per la gracia de Years & Years

Les expectatives eren altes, el grup anglès nascut l'any 2014 ha demostrat un bagatge musical i artístic prou elevat perquè esperéssim un directe a l'altura. Years & Years, capitanejats pel cantant i actor australià Olly Allexander, saltaven a l'escenari principal del Cruïlla amb ganes d'espantar la més mínima amenaça de pluja. Sí, pocs minuts abans d'un dels grans concerts d'aquesta edició, un cel de tempesta feia acte de presència sobre el Fòrum. El que no sabien aquests núvols és que l'energia inesgotable i l'electropop fresc dels Years & Yeras podrien amb tot.

El seu últim single, 'Sanctify', despertaven les masses allí presents, apartaven tota por i elevaven, en qüestió de segons, al vocalista al cel de les grans dives del pop. Olly descendia per un escenari a diferents nivells amb l'entusiasme i el carisma que mereix una autèntica estrella, des de la seguretat i la voluntat que aquella hora i mitja la vivíem només nosaltres. Conscient que el pes de l'espectacle depèn d'ell i d'unes composicions que han escalat les llistes més importants del món, el concert va agafant múscul i consistència a mesura que avança. Èxits com 'Shine', 'Desire' o 'If you're over me' han revolucionat un Cruïlla faltat, fins ahir a les 20.15 de la nit, d'una figura eclèctica, sexy, diva i absolutament entregada a passar-ho bé. I és que encara que soni a tòpic, si el cantant ho passa bé, tots ho passem bé. Olly a part de ser compositor de gran part dels senzills que han fet d'aquest conjunt el que és ara, també és en el directe l'ànima i l'energia que fa vibrar el més estàtic. Amb un ball alliberat de tota coreografia preparada i com a bon actor que és, va jugar en tot moment amb la complicitat i les mirades d'un públic que s'entrega al seu joc conquistador i divertit, ni que sigui sota una pluja que ha deixat els més fidels a primera fila de l'escenari. "Què bonic, poètic i màgic ha sigut" és com el cantant ha resumit quatre precisos minuts de xàfec imprevist que ens ha caigut com un instant privilegiat entre els que hem resistit.

Ni l'aigua enganxada al cos ni la humitat que desprenia el terra han frenat un huracà difícil de definir, que es mou sense complexos entre el pop, l'r&b i la música electrònica. Poques floritures i acompanyants sobre l'escenari, més enllà dels components del grup i unes grans pantalles que sumaven, des de la discreció, el protagonisme d'Olly. Una hora i mitja de concert en què s'escenifica, sense un excés d'espectacularitat, la força, el rigor i el discurs d'un grup que amb poc temps ha emergit com una de les grans promeses del panorama pop. No sé si és un presagi d'alguna cosa, però després d'aquest concert puc dir, amb certa seguretat i fanatisme, que tenim Years & Years per anys i anys. Marc Andreu

Omou Sangaré: avui tots som Àfrica

L'escenari Time Out estava encara buit quan van començar a entrar els músics de la banda de la superestrella maliana Omou Sangaré, una de les artistes del país africà que més ha fet per visualitzar internacionalment la tradició del continent. La gent es va començar a acostar quan va sortir a l'escenari la imponent i magnètica Sangaré, amb un vistós vestit blanc i daurat i liderant una banda de cinc músics formada per guitarra, baix, bateria i ngoni (instrument de corda originari de l'Àfrica occidental) i dues noies coristes. Amb un fort component polític i social quan es dirigia al públic, com fa a les seves cançons, on intenta denunciar les injustícies del país i contribuir al seu canvi, Sangaré es va mostrar molt propera, minimitzant la calor barcelonina i proclamant que avui tots érem Àfrica. Defensant el seu últim disc fins ara, 'Mogoya' (2017), on modernitza el pop africà sense trair-lo, va alternar temes més tranquils amb ballables ritmes afro-funk, cantant sempre en bambara. Va convidar al púbic a cantar amb un celebrat 'call and response' i va fer-nos ajupir per després fer-nos aixecar seguint al peu de la lletra les seves instruccions. I al final, després de presentar la brillant banda que l'acompanya i com havia anunciat, ens va fer sentir com si fóssim Àfrica. Al menys durant una hora i mitja. –Aleix Cabau

Advertising
Seu Jorge, Cruïlla 2019
Foto: Xavi Torrent

Seu Jorge: activistes i homenatge

El cel anunciava tempesta –com després vam poder comprovar–, però a l'escenari Cruïlla Enamora l'ambient era ben relaxat. Dalt de l'escenari, un imponent Seu Jorge rodejat d'una solvent banda. A sota, un públic amb ganes, amb forta representació de la comunitat brasilera. No era súper nombrós però sí entregat als temes soul, R&B i bossa nova del músic i actor brasiler. Ja se sap que la qualitat és més important que la quantitat.

Més que obrint l'escenari d'un festival, el format que presentava era més de concert a sala, amb Seu Jorge assegut pràcticament tota l'estona, i homenatjant els grans de la música brasilera i també a David Bowie –molts el vam conèixer per les versions de Bowie en portuguès que va interpretar a 'The life aquatic with Steve Zissou', de Wes Anderson–, amb cançons com 'Rebel rebel' i 'Life on Mars' que ja ha fet seves. El cantant va anunciar que faria un concert de samba i, tot i que va passejar-se per altres estils, l'escalfor brasilera es va notar amb temes com 'Mina do Condominio', 'Burguesinha' i 'Carolina'.

Seu Jorge va créixer a Belfort Roxo, un suburbi de Rio de Janeiro, res a veure amb el Brasil que els turistes tenim al cap, i això es nota al seu discurs que també va fer al Cruïlla, recitant 'Negro drama'. Erica Aspas

Divendres 5

Foals, Cruïlla 2019
Foto: Ana Páez

Foals: una 'rave' de guitarres

Pot el públic del Cruïlla saltar, ballar i suar com si s'acabés el món amb un grup de la complexitat de Foals? L'evidència ens diu que sí, i que de valent. Això que sembla tan obvi és, en realitat, una mena de quadratura del cercle que molt pocs grups aconsegueixen. Els d'Oxford són especialistes en dur el rock una mica més enllà de les seves estructures més bàsiques. Les guitarres teixeixen figures rítmiques complexes que dialoguen constantment amb la bateria i la percussió, i els teclats aporten un grau de sofisticació al conjunt. L'execució de tot plegat és tan acurada que costa d'entendre com aconsegueixen transmetre tanta d'emoció, però el 'math rock' de Foals ha demostrat que també pot convertir-se en una 'rave'.

Yannis Philippakis és un virtuós: és capaç de clavar tots els arpegis sense vacil·lar –com si tingués un metrònom interior– mentre deixa que la passió s'apoderi de la part cantada. Sí, en part és rock, però el resultat ens fa pensar molt en la música de ball, amb una seqüenciació del repertori que fa que el xou mai no decaigui. El cos es deixa dur per les petites figures rítmiques entrellaçades i hi troba funk i música disco, però el cap i el cor se'n van cap a les interpretacions vocals, on hi troben l'emoció del rock.

Al Cruïlla, Foals presentaven el seu últim disc, 'Everything not saved will be lost: Part 1' (2019) –n'esperem la segona part en els pròxims mesos–, que va ocupar una quarta part del repertori, com la inicial 'On the luna', però el públic també va vibrar amb les cançons més conegudes de discos anteriors, com 'Olympic airways' i 'My number'. Una intensa revetlla d'estiu oficiada per un dels grups de guitarres més en forma del segle XXI. –Borja Duñó

Vetusta Morla, Cruïlla 2019
Foto: Ana Páez

Vetusta Morla: hora i mitja d'himnes

Els madrilenys Vetusta Morla estimen Barcelona i estimen el Festival Cruïlla –i viceversa– i el seu cantant, Pucho, ho va expressar de diverses maneres: recordant que és la tercera vegada que tocaven al festival i agraint que els donés el seu suport des dels principis; parlant en català –sempre que passa per Barcelona s'arrenca amb un petit discurs en un català molt i molt correcte– i, després de prendre's un bany de públic amb 'Mapas', dient "Mordéis fuerte, Barcelona". Espero que fos per l'energia i la força que brollava dalt i baix de l'escenari i no perquè algun fan emocionat li fotés una queixalada.

He gaudit en directe a Vetusta Morla, crec, que unes cinc vegades i el temps no ha fet més que corroborar que el seu és un dels millors i més electrificants directes que he vist. La intensitat no va baixar en cap moment, una hora i mitja disparant himnes sense descans, amb uns visuals molt ben triats i amb la força de la percussió que ja els caracteritza i que revoluciona totes les cèl·lules del cos.

No es van guardar cap dels seus temes més aclamats –o, si més no, no es van trobar a faltar i això és molt bon senyal– fent embogir el públic cançó rere cançó: 'Maldita dulzura', 'Copenhague', 'Boca en la tierra', 'Valiente', 'Sálvese quien pueda', 'Cuarteles de invierno' i un mix brutal de 'El hombre del saco' i 'La vieja escuela' que precedia al final apoteòsic de 'Los días raros', que ens va deixar sense veu, esgotats i suats però exultants de felicitat.

Entre tema i tema, Pucho va tenir temps de parlar-nos de l'amor i la música com a eines per esborrar la foscor interna, per demanar-nos que anem a sales de concerts –"el invierno es largo y duro", deia– i fins i tot de cridar un "tra-tra" a l'estil Rosalía. –Erica Aspas

Advertising
Garbage, Cruïlla 2019
Foto: Ana Páez

Garbage: Queixalades de nostàlgia

Durant una hora i mitja, Shirley Manson i companyia ens van fer creure que encara estàvem a l'època en què Winona Ryder era l'encarnació del desconcert de la generació X i no la de la desesperació d'una mare d'un nen segrestat per un monstre. Garbage van capturar l'essència dels 90 i la van destil·lar en una fàbrica hits que va posar banda sonora d'una generació –i d'alguna pel·lícula, com '#1 Crush' a 'Romeo+Julieta'– durant una dècada, fins que es van anar diluint fins a gairebé desaparèixer després del canvi del mil·lenni. Per això el concert del Cruïlla s'esperava amb una barreja d'expectació i suspicàcia: estaria el grup i les seves cançons a l'altura dels records?

Amb puntualitat escocesa, Manson va sortir a l'escenari per demostrar que als 90 el 'pussy' que manava era ella, i que encara té corda per estona. Amb mig cap rapat i els cabells de color remolatxa llampant, va ballar, caminar a quatre grapes, saltar d'un cantó a un altre i xerrar pels descosits: va recordar el primer cop que van venir a Barcelona el 1995, i també va explicar una anècdota que involucrava un xicot infidel, una noia catalana i ella, plorant Rambla avall; això sí, la següent vegada que va tornar a la ciutat ja era una rock star internacional.

Es va mostrar segura amb les seves interpretacions i les cançons van sonar contundents, amb unes guitarres poderoses que esmolaven uns riffs que ens van fer saltar els taps de la malenconia. No es va trobar a faltar cap hit: des de les primerenques 'Control', '#1 Crush' i 'Stupid girl', fins a 'I think I'm paranoid', 'Push it', 'I'm only happy when it rains' cap al tram final, amb el públic taral·lejant 'When I grow up' com a final de festa. Sí, la majoria dels que ens vam aplegar a l'escenari CruïllaEnamora ens vam fer grans amb aquestes cançons i ahir ens vam emportar una bona dosi d'aquella barreja de toxicitat, seducció, inquietud i festa tant dels 90. –María José Gómez

Zaz, Cruïlla 2019
Foto: Ana Páez

Zaz: 'Je veux' i molt més

Encara ens estàvem situant quan la francesa Zaz va aparèixer a l'escenari Cruïlla enamora com una exhalació, ja cantant, sense una salutació o introducció prèvia, o una entrada a l'escenari pausada per rebre una ovació. Anava per feina. Era una demostració de la implicació i de les ganes que tenia de cantar els temes del seu disc més recent 'Effet miroir', on la seva veu trencada però acollidora alhora, passeja per temes rock, balades, jazz i ritmes africans i llatins. Fins i tot inclou un tema en castellà 'Qué vendrá', que el públic va celebrar.

Sincerament –seguidors de Zaz, no em detesteu– la selecció de les cançons va fer que el temps passés massa a poc a poc. Els temes més pausats em van deixar tan apagada que no hi havia ritme llatí que ho animés. Només cap a la meitat del concert, quan van començar a desfilar els temes més coneguts de la francesa, la cosa es va anar animant. Fins que va arribar 'el moment'. Amb la mà a la boca i la seva improvisada trompeta –que ja identifiquem amb ella– interpreta l'inici de 'Je veux', cançó del 2010 que la va catapultar i que vam cantar encara que no tinguéssim ni idea de francès. Quan va acabar, la gent va començar a desfilar cap a altres escenaris però –oh, maledicció!– no va ser l'última cançó del concert. Això em va recordar la gent que marxa del Camp Nou abans que acabi el partit perquè ja ha vist el més important i no vol aglomeracions al metro.

El que no se li pot negar a Zaz és l'actitud dalt de l'escenari, el bon rotllo i simpatia constant, i el seu talent vocal i musical. Ah, i ens va recordar l'existència del theremin! –Erica Aspas

Dijous 4

Ayax y Prok, Cruïlla 2019
Foto: Xavi Torrent

Nit de rap i de trap

Dedicar una nit del Cruïlla al rap –i al trap– va acabar resultant una bona idea. El vespre de dijous, als voltants del Fòrum, es veien més skates i gorres de visera que de costum: Ayax y Prok i Natos y Waor són ara mateix la punta de llança de l'escena hip-hop estatal i el seu públic natural no va fallar. Si a això li sumem l'interès pel trap en català de l'egarenc Lildami i la gràcia que sempre tenen les batalles de galls de Red Bull, amb MC's tan brillants com Arkano i Blon, es presentava una nit rodona per als aficionats a les rimes i els beats.

Lildami, conegut per cançons com 'Pau Gasol' o 'La dels Manel' va ser l'encarregat d'encetar una petita marató que aniria 'in crescendo'. Ho va fer amb un xou reivindicatiu i entre un públic que encara no acaba de saber-se les seves cançons de trap en català. El de Terrassa encara s'està donant a conèixer i obria per dos grups molt més consolidats. Segur que va guanyar uns quants nous fans.

Quan Ayax y Prok van saltar a l'escenari van arrossegar una allau de gent que venia de veure la primera de les dues batalles de galls de la nit. Els dos bessons del barri de l'Albaicín, Granada, van sortir a suar la samarreta. Amb un discurs social i polític potent, van passar pel Cruïlla com una piconadora i van deixar anar declaracions com: “ja que som a Barcelona, un aplaudiment per la gent que gaudeix de la seva llibertat i va a votar encara que els peguin”.

És la mateixa línia de rap hardcore –amb veu de paper de vidre– van assaltar l'Estrella Damm Natos y Waor, demostrant amb contundència perquè manen en el hip-hop estatal. El públic, que va respondre corejant gairebé totes les lletres, va sortir satisfet d'una vetllada que no va decaure en cap moment. La batalla de galls de Red Bull entre Arkano i Blon –en format exhibició– va ser divertida i va animar el personal entre concert i concert. Un únic però: hi havia moltes noies entre el públic, i molt poques dalt de l'escenari: el del rap és encara un món molt masculinitzat. – Borja Duñó

Dimecres 3

The Black Eyed Peas, Cruïlla 2019.
Foto: Ana Páez

Black Eyed Peas al Cruïlla: festa desbordant i "xocolatina"

Ja era vespre, una calma inversemblant i còmode s'havia fet amb el Parc del Fòrum i els esperats Black Eyed Peas feien tard. Mitja hora tard. No importava, el grup nord-americà feia tants anys que no trepitjava Barcelona com anys compleix el Cruïlla. Causalitats que, buscades o no, fan il·lusió després d'una dècada en en què el grup ha passat per dos merescuts descansos, 'hits' fora de la família BEP i l'adeu definitiu de la Fergie. Sona 'Pump it' i el trio fundador, will.i.am, Taboo i apl.de.ap, assalten l'escenari.

Les cartes guanyadores eren sobre la taula, calia fondre el Fòrum injectant adrenalina i ganes de saltar i 'hits' eterns com 'Let's get it started' o 'Imma be' van arrissar les masses des del primer minut. Un inici potent però ni rastre de la nova integrant femenina, vam haver d'esperar que sonés un dels altres èxits sense data de caducitat, 'Boom boom pow', per escoltar-la. Jessica Reynoso, guanyadora de 'La Voz' Filipines, s'unia al grup amb discreció i sabent que l'ombra de la Fergie és molt llarga. Tot i això va mostrar múscul vocal i personalitat sobre un escenari que va ser, en tot moment, territori del gran will.i.am. Una de les cares més visibles del grup se'ns va posar ràpidament a la butxaca amb un 'spanglish' força digne i que justificava dient que ell era "xocolatino".

'Don't stop the party' literal, les expectatives s'estaven complint amb una selecció frenètica d'èxits que van anar des de les composicions dels orígens amb aires de hip-hop més pur i jamaicans al 'hits' 'dance' que no deixarem mai de ballar. No va faltar el single més nou del seu últim disc, 'Be nice' o els parèntesi de DJ que es pren will.I.am amb remescles explosives de clàssics de 'Dirty Dancing' o èxits que va fer en solitari amb els ecos de "Britney bitch" de fons. Tot plegat acompanyat d'una certa austeritat sobre l'escenari, ni rastre d'aquell grup que va trepitjar el Sant Jordi l'any 2009 carregat de ballarins i fluorescents. Visuals psicodèlics i un bon 'feeling' van ser suficients per demostrar que segueixen ostentant la corona dels reis de la festa més explosiva i ballable. 'I Gotta Feeling', gran hit del 2009, ens va fer tocar el cel de la nostàlgia amb els dits, tot sonava bé i res ens feia pensar que ja havien passat 10 anys del que ja és un clàssic de la història de la música. I així, carregats de bon rotllo, les més de 15.000 persones vam bufar les espelmes del 10è aniversari d'un Cruïlla en plena salut que li esperen quatre dies majúsculs. Si algú se li acut un millor tret de sortida que es posi a la cua, perquè la festa sense contemplacions dels Black Eyed Peas la recordarem dies. –Marc Andreu

Advertising