Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les cròniques del Sónar 2013
Chromatics
© Juan Sala

Les cròniques del Sónar 2013

El dia a dia del festival segons Time Out Barcelona

Advertising

Dissabte 15, Sónar de Dia
La darrera jornada del Sónar de Dia va estar marcada pel pop. Al contrari que el que va passar el mateix dissabte al Sónar de Nit –en què, un cop Pet Shop Boys van signar el seu encara més gloriós segon concert al festival, les possibilitats de gaudir d'una proposta d'electrònica pura i dura van ser pràcticament nul·les–, en la tercera cita diürna al nou recinte de Montjuïc els protagonistes van ser dos dels grups més orientats cap al pop de tot el cartell: els nord-americans Chromatics i els britànics AlunaGeorge.

Chromatics, de fet, van ser de les poques bandes que han passat per la 20a edició del Sónar amb una formació de rock convencional, o gairebé, un quartet sense baix però amb guitarres i bateria, i, esclar, els teclats de Johnny Jewel, factòtum del segell Italians Do It Better i meitat d'una altra de les propostes de revisió elegant de l'italo disco dels 80, Glass Candy.

En viu i a plena llum del dia, però, els de Portland van sonar més directes, menys nocturns i menys evocadors de l'italo, en què van interpretar cançons dels seus dos últims discos, 'Kill for love' (2012) i 'Night drive' (2007), els dos editats per Italians Do It Better amb la formació actual del grup -només el guitarrista Adam Miller va participar als dos primers àlbums de Chromatics-, inclosa la seva versió de 'Running up that hill'. Però Ruth Radelet no té ni la veu ni el carisma de Kate Bush.

Tampoc no té el de la britànica Aluna Francis, l'única a disputar a Natasha Khan de Bat For Lashes el títol de més glamurosa en una edició amb poques dives i molta testosterona. La cantant d'AlunaGeorge va desplegar la seva faceta més R&B en un concert efectiu en què el duo londinenc -ampliat a quartet amb una base rítmica de baix i bateria- es va revelar menys experimental del que els seus primers singles insinuaven.

Només 'We are chosen' va mantenir els elements que han vinculat AlunaGeorge amb una escena que revisa l'R&B en clau alternativa, amb elements de producció propis del dubstep i el garage. 'Just a touch', 'Your drums, your love', fins i tot 'Whire noise' -la seva col·laboració amb Disclosure- i sobretot 'Attracting flies' van sonar aptes per a la radiofòrmula, cosa que no és un problema en absolut però que no és ben bé el que s'esperava de la que és i se suposa que ha de ser -quan publiquin el seu LP de debut, previst per al juliol- una de les sensacions de 2013. –Marta Salicrú

Dissabte 15, Sónar Nit
SonarClub De 1.30 a 2.30 h

Els germans Deawele, coneguts en la seva faceta DJ com a 2manydjs, tenen la mà trencada en això de fer ballar (de tant fer anar la taula de mescles, esclar). Des de fa més de deu anys volten pels clubs i festivals del món amb la seva Radio Soulwax, un projecte en què posen el seus coneixements enciclopèdics de música electrònica i pop al servei de la festa grossa. Són també coneguts per aventurar-se amb mashups a priori impossibles com el que remesclava Push it de Salt 'n Pepper amb I wanna be your dog The Stooges; o el d'Eleonor Rigby de The Beatles amb Numbers de Kraftwerk, i fins i tot Nine to five Dolly Parton amb Eple de Royksopp.

A la 1.30 h de dissabte la pista de l'escenari gran del Sónar Nit, el Sónar Club, estava ple com un ou i moure's, i encara més ballar, era tota una conquesta de l'espai. Els belgues van sortir ben elegants, amb americana i fins i tot amb corbatí, disposats a convertir-se en els senyors de la nit. Van engegar un metrònom gegant a la projecció només començar l'actuació i el van fer parar boig. Era tota una declaració d'intencions: a partir d'aquell moment ells eren els amos del ritme i ens farien moure al seu plaer. Per la seva piconadora van passar DJ com John Dahlback, White Noise, TNGHT i Daphni i també va haver lloc per al hippie dance dels Pachanga Boys i el Nightcall de Kavinsky. Un dels moments àlgids va ser el hit espacial Supernature de Marc Cerrone, el rei de la música disco a França als 70 i 80, però quan la gent es va esvalotar de debò va ser en sentir Kids, de MGMT. Cap al final de la sessió, els Deawele van indicar en quin moment s'havia d'arribar a l'extasi (Now take it, deia la pantalla), per acabar amb el subidon retro de l'Acid Trax de DJ Pierre. I, després, a continuar la festa a una altra banda. –María José Gómez

Dissabte 15. Sónar de Nit

Enfilem cap al SónarPub, on el logotip del segell parisenc Ed Banger presideix l'espai. També ells tenen molt a celebrar: Ed Banger ja té 10 anys. Als plats, Busy P, el fundador i màxim responsable del segell, conmemora l'aniversari amb un megamix únicament compost de material 100% Ed Banger. Busy P, una de les personalitats més destacades de la música de ball de França revoluciona el públic amb joies de Cassius, Uffie, Mr. Oizo, o Breakbot entre d'altres perles.

La celebració de l'aniversari no acaba aquí. El set de Justice acaba de capgirar el poc que quedava d'estable entre els assistents, que entren en èxtasi en veure com la creu de neó corona l'escenari. Els nivells d'adrenalina de l'actuació arriben a nivells extraordinaris sota l'efecte del hit 'We are your friends'. Una exaltació de l'amistat que s'externalitza a l'extrem en una hora en què la sensació que té més força al Pub es diu eufòria.

La sessió de Skream, que ja havia aixecat passions a l'edició del Sónar de 2007, fa de perfecte transició entre Justice i Laurent Garnier; geni i figura encarregat d'acomiadar el Sónar que ens ocupa. Skream ocupa uns seixanta minuts efectius i plaents, inundant la pista de sonoritats que van del house al techno amb un balanceig orgànic.

I per fi Garnier es fa amb l'escenari. Són les cinc i queden dues hores per dir adéu a un Sónar més. Els signes d'un cansament global i generalitzat passen inadvertits sota la voluntat d'arribar al final sobreposant-se a tot. Garnier, que és un clàssic del Sónar des de la seva primera edició i que també va tancar l'edició de l'any passat, evidencia l'experiència d'un quart de segle rere els plats regalant una sessió que sembla feta a mida per a tots i cadascun dels assistents al festival. Un cop més, el DJ francès ha posat la banda sonora a una experiència col·lectiva que queda en el record.

Dues hores i mitja més tard, els primers compassos del tema 'Out of Space' de Prodigy, gairebé un himne generacional, fa ressorgir l'au fènix que tots tenim dins, amagat sota les cendres, i amansa les feres amb un bàlsam infal·lible. Després d'això, només es pot aplaudir. –Maria Junyent

 

 

Dissabte 15. Sónar de Dia

L’actuació de Dinos Chapman, de qui s’ha dit que és ‘un David Lynch de la pista de ball’ no és el més recomanable per començar el dia amb energia positiva, sobretot quan el cansament i les poques hores de son comencen a tenir efectes. ‘Luftbobler’, el primer treball discogràfic del petit dels germans Chapman és una peça conceptual d’experimentació sonora acompanyada d’un dispositiu visual carregat de simbolisme.

Ara entenc què vol dir Chapman quan diu que ‘Luftbobler’ neix de les pel·lícules de terror, l’insomni i l’avorriment. Una trama relacional d’imatges que barregen el record d’infància, el somni/malson i uns paisatges entre èpics i desoladors calen fons entre el públic del Sónar Complex.

No gaire lluny de la sala el Sónar continua el seu curs. Les actituds extremes que s’observen entre el públic evidencien que som a l’últim dia del festival. Si abans el Village, l’escenari principal, es caracteritzava, a nivell visual, per ser un focus d’amants del ball en continu moviment, ara la proporció de públic desmaiat sobre la gespa artificial assoleix proporcions notables. Al SónarDôme, però, l’actuació de TNGHT, sigles rere les quals s’aixopluguen Hudson Mohawke i Lunice, no permet que l’acció s’aturi.

El Dôme és una rave, i d’entre el públic s’hi reconeixen autèntics lluitadors. Diuen que la seva barreja de sons únics, connectant electrònica selecta amb el millor del hip-hop, és l’assegurança de la continuació dels beats del futur. I tot això, amb un sol EP al mercat.–Maria Junyent

Divendres 14, Sónar de Nit
L'actual formació de Kraftwerk, amb el membre fundador Ralf Hütter al capdavant, han actuat aquest 2013 al MoMA de Nova York, exhibint la seva obra, pionera pel que fa a la música popular electrònica, en un museu d'art contemporani. Potser el museu és l'àmbit més propi d'un catàleg que requereix plena atenció, i les distraccions inherents a l'escenari principal del Sónar de Nit, el SonarClub, amb gent circulant constantment i xivarri ambient, ho feien difícil.

El legat de Kraftwerk és tan important que arrosseguen la llosa de ser un grup que 's'ha de veure', però alhora, la seva electrònica minimalista, amb missatge –atenció a la cita a Fukushima en la llista de desastres nuclears de 'Radioactivity'– però asèptica, sense concessions a l'emoció ni cops d'efecte físics, no és ben bé per a tots els públics. Gaudir del directe de dues hores dels alemanys al SonarClub va requerir de cert esforç i concentració, però com l'exercici físic, va compensar, amb impol·luts clàssics com 'Metropolis', 'Tour de France' i 'Autobahn'. I no tant per la novetat del 3D -res que no es pugui experimentar avui dia en qualsevol cine-, com per la hipnòtica experiència audiovisual i la constatació en viu que, entre el 1974 i el 1986, Kraftwerk van posar els fonaments de la majoria de les propostes que integren la resta de la programació del Sónar del 20 aniversari.

Però si Kraftwerk apel·len a la matèria gris, Major Lazer ho fan a les entranyes. El projecte que lidera el nord-americà Diplo no és un grup, sinó un soundsystem: tres productors que s'alternaven rere uns plats disfressats de boombox i que exercien d'animadors i mestres de cerimònies, i dues ballarines expertes en l'art del kuduro i de la basculació de la pelvis en general.

La mescla bastarda de músiques urbanes originades a l'hemisferi sud, de la salsa al reggaeton, la sexualitat exacerbada del dancehall jamaicà –un voluntari del públic la va sentir literalment a la seva carn: una de les ballarines li va refregar l'engonal per tots els racons del seu cos– i la capacitat de connectar amb el públic de Diplo i companyia, van resultar en una tòrrida bacanal de suor i sacseig de malucs que va alternar temes propis amb cites a hits de Nirvana, Cypress Hill i Eurythmics, recursos fàcils que no els calien, però que van conduir el descamisat i suat públic –Diplo havia ordenat a tothom que es tragués la samarreta– a l'èxtasi.

L'altre rave col·lectiva la va oficiar el jove fenomen de masses nord-americà Skrillex. Sobre un púlpit en forma de nau espacial i vestint una samarreta del Barça amb el seu nom i el número 666, entre esgarips, el californià va oficiar la seva agressiva barreja de dubstep, electrohouse i math rock acompanyat de projeccions que mesclaven el culte a la personalitat -la seva, esclar-, imatges angoixants i estètica de  videojoc.

En un moment determinat va mostrar a les pantalles del SonarClub una enorme senyera. Que les quatre barres es projectin a les pantalles de 'escenari principal del Sónar de Nit potser és el somni humit del govern actual de la Generalitat, que ha estat aquests dies al Sónar representat pel conseller de cultura Ferran Mascarell. Però fora de context la imatge va resultar tan torbadora com tot el violent 'set' d'Skrillex. –Marta Salicrú

Divendres 14
Sónar Nit

A les 10 de la nit, des de l'accés al recinte de la Fira de la Gran Via ja es poden intuir les lletanies electròniques amb què el duet londinenc Raime van inaugurar el Sonar Club la nit de divendres. Aquests seguidors d'Aphex Twin (qui al mateix temps s'ha desfet en elogis d'ells) van expandir els seus son foscos, introspectius, pertorbadors en directe acompanyats d'uns vídeos –incendis, paisatges desoladors, pluges de cendra, boira, un home ballant amb una taula...– que encara van fer més intensa l'experiència. Perquè a un concert de Raime no es ve a ballar. Potser podríem dir que fins i tot tampoc es ve a gaudir (en el sentit més lúdic de la paraula). Els nois de Raime construeixen atmosferes, tenebroses la major part d'elles, com una mena banda sonora d'un malson (d'un altre, això sí), en el qual convé submergir-se sense recança tot sabent que hi sortirem en poc menys d'una hora. Si no vau poder anar al concert, sentiu el seu disc de debut 'Quarter turns over a living line' i sabreu de què parlo.

 

A Bat for Lashes li va tocar ballar amb la més lletja. Coincidir en l'horari amb Kraftwerk va fer que el concert de Natasha Khan al SonarPub no fos ni molt menys multitudinari –de fet, qualsevol que volgués, podia estar tranquil·lament a deu metres de l'escenari–, però la cantant va recompensar els seus seguidors amb un devessall de música, simpatia i energia. Venint del món machine i en 3D de Kraftwerk, espectacular tot sigui dit, veure Khan, saltant i ballant mentre es desgargantava sobre l'escenari, va resultar una sensació sumament orgànica i plaent. De vegades també s'agraeix.

 

Un parell d'hores més tard Two Door Cinema Club van fer petit el SonarPub i van demostrar que tenen material i taules per fer vibrar estadis, si fos el cas. Creadors de melodies enganxoses com un xiclet i amb un directe impecable i implacable, aquests irlandesos del Nord van aconseguir que el públic no deixés els dos peus quiets durant l'hora que va durar el seu concert. Van repassar els èxits dels seus dos àlbums d'estudi, amb moments especialment èpics com 'Next Year', 'Handshake', 'Something good can work' i 'What you want' com a colofó final. Compte amb aquests. –María José Gómez

Divendres 14, Sónar de Nit
 
Primera nit del Sónar. A Hospitalet no hi cap una ànima més. Els accessos són un tap d’espectadors en potència de Kraftwerk, que es miren el món rere unes ulleres 3D. Primer tanteig de l’espai, i adaptació al medi. Important: localització de barra, lavabo, i punt de reunió.

Amb el carregament de cervesa pertinent, enfilem cap al SónarLab on Nicolas Jaar, una de les revelacions musicals dels últims temps, ofereix un live amb constància i sense precipitacions. Suau com de costum, calibra el ritme amb sobrietat i propina uns greus que són estremidors i reconfortants a parts iguals. De sobte, els primers compassos del tema ‘El bandido’ fan esclatar un públic fins ara en cert punt contingut. Mentrestant, al SonarClub, escenari principal, el 'Harlem Shake' de Baauer deslliga la histèria.

El quartet de DJ’s francesos C2C prenen el relleu a Jaar. El públic queda ràpidament fascinat amb el ritme i l’habilitat del conjunt: és impossible seguir el que aquests addictes al vinil fan amb les mans. El seu disc de presentació, ‘Tetra’ és una declaració d’amor al ball i la diversió en majúscules. D’una varietat de sons que ens teletransporta del funk al techno, amb viatge a Brasil cortesia de la casa, C2C conquereixen l’escenari del SónarPub amb un públic disposat a jurar-los eterna fidelitat.

Richie Hawtin no té pietat. No hi ha pausa ni concessió. És un ‘a vida o mort’ : quedar-se per sempre, o marxar. Ens quedem. El rei del techo regala una sessió d’ascens permanentment progressiu. Hawtin reafirma un cop més que la celebració, per a ell, mai no té prejudicis. Recollim el que queda de nosaltres per perdre-ho demà.–Maria Junyent Divendres 14, Sónar de Dia
El Sónar de Dia del CCCB i el Macba tradicionalment exhauria entrades per a les jornades de divendres i dissabte. L'ampliació del recinte gràcies al trasllat a la Fira de Montjuïc ha permès que, si més no en la seva primera edició, això no passi, i que s'hi pugui acollir més públic. Això es va notar divendres en les primeres hores de festival: tot i obrir l'escenari SonarHall, el duo de rock experimental Barcelona Za! va omplir la meitat de l'enorme i  encortinada sala de valents que no es van deixar espantar pels ritmes geomètrics que marca la bateria d'Spazzfrica Ehd ni per l'esmolada guitarra de Papa Dupau. Za! Van apostar per la part més calenta del seu repertori, abundant en els temes d'inspiració llatinoamericana del seu últim àlbum, 'Wanananai' (2013).

Els agafarien el relleu el hip-hop trash dels nord-americans Christeene, una de les estampes més freak del festival: tres homes transvestits, amb el maquillatge corregut per tota la cara, executant coreografies que incloïen fer calbs amb culs peluts. I l'al·legat contra l'"imperialisme pop" de l'alemany Atom TM, que apuntava amb el dit les grans multinacionals discogràfiques i personificat en Lady Gaga, Selena Gomez i Justin Timberlake, i amb lemes com "corporate sound in dolby surround".

Sota un sol de justícia, La Bien Querida van defensar el seu àlbum més apte per al Sónar, el recent 'Ceremonia' (2012), en què la basca Ana Fernández-Villaverde i el català David Rodríguez han abandonat els sons acústics i els violins d'inspiració àrab a favor del synth-pop i el krautrock, sense abandonar del tot, però l'aroma ibèric. Ho van fer en el format de trio amb què defensen aquest treball, amb Frank Rudow (ex-Manta Ray) a la bateria electrònica i les programacions, i, a banda dels fidels que ocupaven les primeres files, van conquerir també part del públic estranger, sobretot gràcies al seu homenatge confés a New Order 'A veces ni eso'.

Ambla calor ja a la baixa i al SonarDome de Red Bull -que gràcies a les claraboies manté l'esperit de la carpa que fins l'any passat el Sónar de Dia instal·lava a la plaça dels Àngels-, el productor electrònic barceloní bRUNA va patir de problemes tècnics que no van permetre gaudir del seu directe sense interrupcions perquè el so es va esfondrar diverses vegades. Ja fos per l'afecte del públic per un artista de casa capaç de signar un àlbum tan deliciós com 'Thence' (2013) -una sintètica i feliç regressió als 80 i els 90-, o pel tarannà afable dels assistents al Sónar, els incidents van resultar en un dels moments més entranyables de l'edició d'enguany: una audiència empàtica va donar suport a l'artista en els moments difícils i va contribuir a que el directe aixequés el vol per no tornar a caure en el seu tram final.

Però una de les estrelles indiscutibles de la jornada va ser el polifacètic Jamie Lidell, que va alternar les facetes de beatboxer, crooner funk i productor en un eficient xou que va mantenir atent l'enorme SonarVillage, pràcticament sol, només amb l'ajuda ocasional d'un teclista. Un showman que es pot permetre oficiar des de darrera de les màquines i no perdre una gota de carisma.

Pel que fa a l'auditori del SonarComplex, l'islandès Ólafur Arnalds, amb un directe de piano, electrònica, violí i violoncel i en format de trio, va desplegar la gèlida delicadesa de 'For now I am winter' (2013), un àlbum a mig camí entre la música de cambra contemporània, l'electrònica ambiental i els paisatges més contemplatius del postrock. Però també va fer gala de carisma i simpatia: va convidar el públic a participar al seu directe, gravant-ne les veus i incorporant-les a la seva música. –Marta Salicrú

Divendres 14, Sónar de Dia

Segona jornada, dia de contrastos. La parella creativa formada per la banda instrumental Bradien i el poeta Eduard Escoffet ha estat tot un descobriment. La fusió dels dos projectes, en el que és el seu primer treball junts, ‘Pols’ podria ser la banda sonora perfecta d’una migdiada a la fresca, en el millor dels sentits. I Escoffet, la millor de les veus de la consciència. Què hi veus quan em trepitges? Repeteix Escoffet. S’ho deuen preguntar també els que ara són a la gespa del SónarVillage?

La ductilitat dels Bradien impressiona. Tan bon punt tenen el públic hipnotitzat sota l’encanteri de plats, veu, guitarra i bateria, s’intercanvien posicions i apareixen amb una trompeta. L’actuació pren una volada èpica. Entre el públic es contagia la sensació de què acabem de viure 50 minuts reveladors.

Al SónarVillage res de poesia. A la llum del sol, Jamie Lidell repunta la seva actuació. Aprofito per deambular lliurement abans que Modeselektor prenguin poder dels plats. Al fons, la imatge esperada: un lavabo buit. Ha estat un miratge. De fet, una legió d’autèntics ‘spring breakers’ s’ha proposat portar a terme la cua infinita, amb molt èxit.

Fora, Gernot Bronsert i Sebastian Szary, el duo alemany Modeselektor, posa en marxa un set que no es pot qualificar d’infal·lible. Ni tan sols amb la presència estrella de Siriusmo, productor musical i convidat especial d’última hora al set dels alemanys. L’actuació de Modeselektor és una de les més esperades d’avui i la que tancarà l’escenari del Village aquesta jornada. Tot i l’eufòria conjunta que domina l’ambient, el públic va a remolc d’una sessió que no arrenca fins al final.

Una tropa de busos en col·lapse fa de llançadora entre el Sónar de dia i el recinte de nit a la Fira d’Hospitalet. Les fonts de Montjuïc, a tota potència, acomiaden els últims cadàvers del Sónar diürn i als ferrocarrils de Plaça Espanya s’olora el pànic de la prèvia a una nit llarga.–Maria Junyent

Dijous 13, Sónar de Nit
23.45 h. SonarClub

S'havien deixat el llistó molt alt en les dues últimes visites a Barcelona. Dues parades de la mateixa gira, la fantàstica Pandemonium, en què combinaven èxits amb una posada en escena senzilla però molt efectiva: a partir de cubs de cartró blancs que adoptaven multitud de formes, sobre les que s'hi projectaven imatges. Tot això acompanyat de coreografies de mitja dotzena de ballarins.

La nova gira de Pet Shop Boys, Electric, no parteix d'una solució tan imaginativa: jugar amb les projeccions, els canvis d'ambient i de vestuari estil diva del pop, i de nou amb les coreografies, en aquest cas d'una parella de ballarins; res d'e nou. Però el resultat, si bé no tan triomfant com a Pandemonium, és més que notable. Especialment impactants són les màscares amb grans banyes combinades amb corbates i americanes que llueixen tant el duo com els ballarins durant la segona part de l'espectacle, que obre un fragment de 'La consagració de la primavera', i que dóna pas a 'I wouldn't normally do this kind of thing', en què se cita l'obra mestra d'Stravinski,

El ritme del xou, a partir d'un inici més discret, resulta en una culminació extàtica. El repertori té un punt de risc: el duo londinenc aposta per grans èxits com 'Suburbia', 'West End girls', 'Domino Dancing', 'It's a sin' i 'Go west'. Però només el tram final de l'espectacle es basa en les glòries passades. Abans, es permeten el luxe d'anar construint la catarsi final a base de temes nous, alguns d''Elysium' ('Leaving', 'Invisible') però també diversos de l'àlbum encara inèdit a partir del qual titulen la gira, i de clàssics menys obvis (la seva versió del tema de 'West Side Story' 'Somewhere, 'Rent', 'I¡m not scared') demostrant la riquesa d'un catàl·leg que els permet canviar el setlist sencer de gira en gira sense que l'espectacle se'n ressenteixi.

I la prova final que, tot i la seva longevitat com a duo a Pet Shop Boys no els cal abusar de la nostàlgia és que, desprès de la descàrrega de 'hits', s'atreveixin a acabar amb 'Vocal', el seu últim single i segon avançament d''Electric'. Una gran estrena per al Sónar del 20 aniversari: tribut al passat, sí, però sempre mirant al present i al futur. –Marta Salicrú

Dijous 13, Sónar de Dia.

Primera incursió al Sónar, que estrena localització a la Fira de Montjuïc. Cinc de la tarda, i la Barcelona Laptop Orchestra, creada el 2008 pel Departament de Sonologia de l'ESMUC i formada per professors i alumnes de les seves aules i de les del Music Technology Group de la Universitat Pompeu Fabra, emet els primers sons al SónarComplex. Un sol portàtil corona l'escenari, delegant feina a sis keyboards que l'envolten. A les tenebres de l'auditori, projeccions geomètriques apunten al pit dels intèrprets. Fan música com qui fa un sudoku. Cada pas condiciona el següent. Un so aïllat -una síl·laba, una partícula- no són res, però quan s'articulen, arriba la màgia: un llenguatge. Quan aquest nou llenguatge s'acompanya de projeccions dels mateixos intèrprets -la fusió de la màquina i l'home- i a la festa s'hi sumen els Picapedra, Monsterrat Caballé i un final digne de competir amb el més espectacular dels castells de focs, el llenguatge mereix ser editat en diccionari.

Descens de les tenebres a la velocitat de la llum fins aparèixier al SónarVillage, escenari principal a l'aire lliure del festival. Això ja és una altra cosa. El Sónar de revista, de gespa artificial, guiris en èxtasi i mars de cervesa. Gold Panda, compositor i productor del Regne Unit omple l'espai amb uns sons menys místics del què ens té acostumats a les seves gravacions. Al live, la seva electrònica somiadora i orgànica, pren un relleu més festiu, més d'acord amb el que demana un públic entregat en el primer de tres dies de pur salvatgisme. Prou.

Tornada a les tenebres del Complex. A primera fila, abundància de francesos a l'espera que apareguin Pascal Comelade i Richard Pinhas. Aquesta cita suposa un tour de force entre dos dels músics més estimulants i lliures de l'escena europea. Comelade ha deixat a casa els instruments de joguina. Amb les mans sobre el teclat d'un piano de cua, espera que Pinhas faci sonar els primers acords de la guitarra elèctrica i s'animi a acariciar el sintetitzador. Llum violeta, i un rock psicodèlic i oníric, reconfortant, acompanyat d'una bona dosi d'il·lusió òptica.

Últims raigs de llum, i cel blavós coronat per una lluna que sembla dibuixada. Es fa de nit, o de dia? Lindstrøm & Todd Terje, amb els seus beats escandinaus, accentuen la pèrdua d'una referència temporal. A l'última fila, a la recerca d'un darrer pla general d'aquesta primera jornada, una sueca de cabells d'or es desmaia a càmera lenta, fent gala d'una elegància exquisida. Al seu voltant, res s'atura: l'accident ha passat desapercebut. L'últim imput del dia suposa una declaració d'intencions que, sospito, serà un dels ítems de la vintena edició del festival. Un home sentencia: 'M'agrada el Sónar perquè em puc expressar lliurement'. Beatus ille. La batalla tot just ha començat.–Maria Junyent


Dijous 13, Sónar de Dia

Estàvem avisats: Francesco Tristano pot editar discos en què interpreta l'obra pianística de Bach o Cage, però al seu cor també hi ha lloc per al techno. Tot i així, que el pianista de Luxemburg fos capaç de convertir el SonarComplex –l'auditori destinat a les propostes menys hedonistes del Sónar de Dia– en temple de la cultura de club, va ser una sorpresa, i prova de la seva capacitat d'adaptar-se als desitjos del públic. Alternant o simultaniejant piano de cua, piano elèctric i sintetitzador, mentre llançava bases des d'un portàtil, Tristano va arrencar suau, amb una proposta de música entre contemporània i jazz al piano amb tocs d'electrònica. Però a mesura que els ritmes i els greus s'imposaven i que el públic s'escalfava, el pianista va anar augmentant la intensitat 'clubber' fins a fer aixecar el públic, que va deixar les butaques per anar a ballar pels passadissos de l'auditori. I ell, encantat.

Molt menys entregada va ser la reacció del públic davant del xou de Mikky Blanco. El raper, 'performer' i transformista va deixar la perruca a casa per oferir, amb pantalons cagats i pit despullat, un directe de hip-hop cru i sense floritures, sense brillar especialment com a MC i abusant de tòpics del gènere, repetint el seu nom i cognom com un mantra, i fracassant en els intents que el públic el repetís amb ell. El millor de la proposta van ser les bases que li llançava el DJ, lluny del hip-hop 'mainstream', contemporànies, agressives i fosques. Però quan va fer pujar el públic a l'escenari –una vintena de persones– va semblar forçat, fora de lloc. Tant, que alguns dels espontanis se'n van baixar abans que Blanco els donés l'ordre de fer-ho.

En el mateix SonarHall, una gran nau de formigó d'aspecte industrial vestida amb enormes cortines vermelles –un dels molts espais del nou Sónar de Dia que confirma com de bona va ser la decisió d'abandonar l'angost CCCB i traslladar el festival a lespaiosa Fira–, va acollir abans el trio novaiorquès Liars, amb l'entregada i contundent proposta de rock electrònic industrial angoixant i veu distorsionada del seu últim àlbum, que va complir sense enlluernar. –Marta Salicrú

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising