Sónar 2015
© Maria Dias

Les cròniques del Sónar 2017

La 24a edició del festival de música, creativitat i tecnologia vista per la redacció de Time Out

Publicitat

El festival més important de música avançada del món celebra la seva 24a edició i torna a omplir els recintes de la Fira de Montjuïc i de Fira Gran Via L'Hospitalet amb centenars de concerts. La redacció de Time Out Barcelona va d'escenari en escenari a la recerca dels espectacles imprescindibles. Us en parlem!

Dissabte 17 de juny

Justice

Quan encara faltaven uns minuts per al gran directe dels Justice, Clara 3000 omplia l'escenari del Club, una sessió molt ben temperada, una excepció en positiu per qüestionar-se, també aquí, on son les dones? Com pot ser que entre els 300 artistes del Sónar hi hagi tan poca presència femenina? Reprenem. Justice surten puntuals, gran ovació, hi havia ganes. Calfen una miqueta al públic i aviat amollen 'D.A.N.C.E'. Ja ho tenim. Un xou que combina potència ballable, una presentació espectacular i una cartera de 'hits' limitada però molt efectiva.

Deixen que l'eufòria ballable vagi i torni, controlen molt bé els tempos. Ja no es tracta de la megalomania gratuïta d'uns paios que utilitzen la creu de Crist de logo. Ja ningú parla –perdoneu el tòpic– dels hereus forçats de Daft Punk. Aquí hi ha potència funky, un espectacle de panells lumínics mòbils impactant en la creació d'atmosferes, i hi ha domini de la situació, desig d'agradar i fer que la gent s'ho passi bé. El xou flueix molt bé, si bé és cert que la manca d'èxits de referència es fa més marcada cap al final, un quart ressaguer una mica tacat d'ensopiment.

'We Are Your Friends' remunta una fase darrera on els francesos es posicionen com els indiscutibles caps de cartell que són. Qui ho dubtava? Estirada, ball i exaltació, això és el Sónar, la gent paga l'entrada per moments com aquests. No s'explica, en canvi, com no aprofiten la bomba d'adrenalina per marcar una fase final amb cara i ulls, al contrari, emprenen un ocàs tranquil que ens deixa desorientats. Un desconcert que no emboira el que ha estat l'espectacle en majúscules d'un Sónar de rècord de públic. -Manuel Pérez

 

Cerrone

Es podria dir que Cerrone i Giorgio Moroder són el Rafa Nadal i el Federer del disco. Dues llegendes que han deixat un llegat de 'hits' per a la història de la música ball. Però així com Moroder ha arribat al cim de la fama gràcies a produir a Donna Summer o treballar per a Daft Punk, el francès Cerrone s'ha mantingut una mica més al marge de l'èxit, tot i haver estat igual o més influent que el seu col·lega italià.

Ahir, l'actuació de Cerrone al Sónar de Nit era un dels plats forts del festival. Una pista mig plena que respirava una màgica energia gai de la vella escola rebia a un canós Cerrone -té més de 70 anys- que va començar la sessió, punxada amb ordinador i una controladora, amb el seu himne 'Love in C Minor'. Ja ens tenia a la butxaca: gent cridant des del primer beat, amb les mans enlaire, acompanyats d'uns visuals d'estètica retro (llums, boles disco i els títols de les cançons) que es van anar succeint durant tot el concert. La primera mitja hora va ser un xou rodó!

Va sonar 'Hooked On You', 'Cerrrone's Paradise' 'Je Suis Music', i fins i tot versions de Chic i Michael Jackson, acompanyades per una cantant en directe que el mateix Cerrone va definir com 'the queen of house music'. I quan tot semblava que podria ser un dels Dj-sets més èpics del Sónar, les darreres peces del xou van desdibuixar-lo una mica. Va punxar un parell de peces de música moderna dance de ràdio, més pròpies de gèneres com l'electro-house que de la música disco, i van embrutir una mica l'espectacle. Però no li tindrem en compte, perquè en realitat, Cerrone ens va donar el que volíem: himnes propis, alguns 'covers' per aixecar la pista i molta energía per donar el tret de sortida a l'últim dia del Sónar 2017. -Pau Roca

Publicitat

De la Soul

Coincidint amb l'explosió del rap en castellà, a finals dels noranta, els adolescents de l'època ens vam quedar orfes de veure els grans noms del hip-hop a escala planetària. A Barcelona ens conformàvem amb segones (més aviat, terceres) espases en concerts que solien ser espantosos i a desgana, mentre veiem que les grans estrelles que venien a Europa –no n'eren tantes– s'aturaven a Londres o Amsterdam, amb una cultura hip-hop més arrelada que la que teníem aquí. Per sort les coses han canviat radicalment, ara el rap és una escena que ja forma part de la cultura popular i grans festivals com el Sónar i el Primavera Sound porten noms que eren impensables de veure a la ciutat fa una quinzena d'anys. De la Soul en són un exemple.

Apropant-se a la cinquantena, Posdnous, Dave i Maseo, tocaven per segona vegada a la ciutat, després d'actuar al Primavera Sound de 2008. A diferència d'aquella nit, dissabte presentaven nou disc 'and the Anonymous Nobody...' (2016). Va ser una mica igual, l'històric trio de Nova York, membres de la mítica crew Native Tongues, va fer un viatge històric per la seva deliciosa discografia: del seu primer i mític '3 Feet High and Rising' (no podia faltar, és clar, 'Me myself & I'), el tractat anti gangsta rap de 'De la soul is dead' –van tancar amb 'Ring ring ring (ha ha hey)'– passant pels èxits del tombant de segle ('Oooh' o 'All good'). Un xou enèrgic i encomanadís de tres llengües que sempre s'han afilat cap a la direcció correcta, la de consciència i la construcció social, amb un irresistible sentit de l'humor. No van faltar, és clar, els tics recurrents de tots els concerts de hip-hop, des de la punxada d'escalfament amb clàssics del gènere (de J Dilla a Old Dirty Bastard) a la interactuació constant amb el públic. Aquestes coses, tot i que passin els anys, no semblen variar una coma. – Jordi Garrigós

C. Tangana + Dellafuente

Deia C. Tangana en una entrevista a Time Out Barcelona que “els prejudicis són una merda”, i que la música que fa “no representa un gènere”, sinó que el representa a ell. Per això no és estrany que tant el xou de l'MC madrileny –omplint el Sonar Dome, un dels escenaris amb mes aforament del Sónar de Dia– com el d'un altre dels talents més estimulants del hip-hop espanyol actual, el raper malagueny Dellafuente –a qui també vam entrevistar, en aquest cas a l'XS, l'escenari que en les tres jornades diürnes del festival ha acollit moltes de les propostes de trap–, anessin mes enllà del hip-hop i transitessin per l'R&B contemporani i per les musiques llatines.

Cap dels dos té sobre l'escenari el carisma d'alguns dels seus contemporanis, però és el seu talent com a lletristes i compositors d'himnes allò que els fa brillar. C. Tangana es va treure l'any passat de la màniga la cançó de l'estiu –si no de l'any–, 'Antes de morirme', i aquest any va pel mateix camí amb l'acabada d'estrenar 'Mala mujer', en què pica l'ullet al jazz afrocubà. Acompanyat d'un DJ i escudat a estones per MCs del col·lectiu Agorazein, on milita i de l'últim disc del qual, 'Siempre' (2016), va interpretar aportacions seves com 'Tentación' (“Se que quieres verme, has tenio que borrar mi contacto por la tentación”), va ser al tram final del concert, quan van caure aquests temes i la seva carta d'amor a Carlotta Cosials del quartet garatger madrileny Hinds ('C.H.I.T.O.'), quan Pucho va desfermar l'eufòria. Llàstima que Rosalia, amb qui canta a duo a 'Antes de morirme', no pogués acompanyar-lo aquest cop en directe com sí va fer al concert de C. Tangana al BAM (i això que se'ls havia vist junts dijous pel Sónar de Dia; potser perquè ella actuava amb Refree el divendres a Andalusia): Puchito ho va intentar compensar amb un quartet de ballarines, però com ell mateix afirma, “la Rusa es mucha Rusa”.

Després del seu bolo, a C. Tangana se'l va poder veure entre el públic del concert de Dellafuente, renyat per un segurata per fumar i cantant la lletra de 'Consentía', un dels temes que exemplifica el tarannà romàntic de bona part de les lletres de l'MC malagueny, que bascula entre les cançons d'amor i les temàtiques socials (“El día de cobro que no llega y se va vaciando la nevera”). Amb un DJ i compartint escenari com semble amb el també raper i 'cantaor' Maka, Dellafuente va abundar en la vessant llatina del seu catàleg, fent suar a base de reggaeton ('Se me pone violenta') i bachata ('Te amo sin límites') empeltats del flamenc marca de la casa, i on van destacar temes del segon LP del malagueny, 'Ansia viva' (2016), com 'Dile' i 'A lo mejor'. –Luci T. Amarras

Divendres 16 de juny

Masters At Work

Si hi ha una parella de productors imprescindibles en això del house, és la que formen Kenny Dope i Little Louie Vega a Masters At Work. I les seves sis hores de sessió a l'escenari Sónar Car d'ahir feia indicar que viuríem un veritable repàs a aquest so tan típic en la parella, amb influències llatines, del jazz i del soul. I s'ha de reconèixer que el 50% de Masters At Work sí que va voler transportar-nos a la Nova York dels anys noranta. Va ser Little Louie Vega, que en les estones que punxava ell convertia el Sónar Car en un mar de braços enlaire cantant himnes com 'Deep Inside' o 'Beautiful 'People' Barbara Tucker.

L'altra 50%, Kenny Dope, es va dedicar a posar el toc comercial a la sessió, punxant una mena de tech house barat que no tenia res a veure amb el que proposava Vega. Ni rastre del tribalisme i la percussió als seus temes, hi va haver fins i tot moments de clímax innecessaris produïts pels mil efectes que feia amb la seva taula de mescles. La selecció de cançons semblaven extretes de la banda sonora d'un supermercat qualsevol, i l'actitud de Dope, amagat darrere d'un ordinador, no va millorar en tota la nit. Només encreuàvem dits perquè s'hi tornés a posar Vega, i quan ho va fer, va tornar de nou l'esperit Masters At Work al Sónar de Nit, per tancar una actuació en general molt resolutiva i inconnexa. Això sí, l'escenari Sónar Car no va deixar d'estar ple a vessar, en una prova de què segueixen sent els reis en això del house, encara que els dos tinguin una visió completament diferent del camí cap al qual ha d'anar el so de Masters At Work. -Pau Roca

Moderat

Entre sons de balena o bé crides de vaixell, Moderat irromp a l'escenari. Són el més semblant a la figura d'uns caps de cartell que hi ha divendres al Sónar, encara que la seva potència com a banda de masses és relativa. És cert que atresoren algun trancapistes memorable, com 'A New Error', 'hit' que van despatxar a la segona de canvi per connectar de pressa amb un públic que va respondre eufòric. Una pujada d'adrenalina que tindria la seva contrapartida. El concert va esdevenir un constant saltironeig entre la seva característica electrònica de manual i els temes cantats del seu darrer àlbum 'III' (2016), un vendaval de pop a meitat camí entre el primitiu Radiohead i Café del Mar.

La gent no va acabar de respondre al nou material, i tot això sumat als problemes tècnics que van fer aturar el xou (què passa enguany que hi ha tanta ensorrada?!). A mig camí de concert molta part del públic havia marxat, massa calor i poca tralla quan a l'escenari a la fresca començava Nicolas Jaar. Ni els moments més analògics, amb la irrupció d'una guitarra elèctrica, van aconseguir fer brillar una proposta que no sorprèn ni per les formes ni per la posada en escena, però que presenta una innegable qualitat com s'encarregaven de posar de manifest els entregats incondicionals de les primeres files.

Un final de viratge 'progressive', tirant de baixos retrunyidors, just abans de rematar amb l'èxit 'Bad Kindom', amb crides al públic per completar la tornada. Un colofó que va estar a l'altura del conjunt, correcte però no brillant. -Manuel Pérez

Publicitat

Anderson .Paak

Si fem cas a les xifres, .Paak no juga a les lligues grans de la música negra, encara necessita padrins (Dr Dre, Bruno Mars) abans de començar a volar sol. Però és qüestió de mesos, setmanes, dies o hores, perquè el que va demostrar ahir a la nit Brandon Anderson Paak és que les sospites que està naixent un nou gegant a l'alçada de noms de Frank Ocean o Kendrick Lamar estan sobrades de fonament. El californià surt, a falta d'una darrera jornada de Sónar, amb el títol de concert més espectacular del festival. Un show enèrgic i vigorós, sí, però d'on també brota un talent infinit i desbordant.

Anderson .Paak va repassar els hits dels seus dos àlbums, 'Venice' i 'Malibú' fent una classe d'estil i versatilitat, passant pel hip-hop de manual al neosoul festiu, i fent una demostració de les seves moltes virtuts: rapeig raspat, bona melodia i un ritme (com a front men, i a la bateria) salvatge. Un concert d'aquells que acabaràs dient: "jo vaig ser-hi". -Jordi Garrigós

Kinder Malo & Pimp Flaco

El 'hype' al voltant del trap ha degenerat en directes en què els MCs es dediquen a deambular per l'escenari sense més ofici o benefici que posar davant de les càmeres dels mòbils dels fans de primera fila o que pugen a l'escenari, sense a penes cantar mentre sona el 'playback', ni tan sols fingir-ho. No va ser el cas de Kinder Malo i Pimp Flaco en el seu xou al Sónar de Dia, en un dels escenaris estel·lars, l'encortinat Sónar Hall –no el nou escenari XS on estan actuant la resta de propostes de la seva corda–, però en horari infantil, a les 14.30 h. Flanquejats per una 'crew' de mitja dotzena de rapers i un parell de Djs, els dos MCs barcelonins van suar la cansalada en un concert que els postula com dos dels 'hardest working men' al trap: circulant sense parar com feres engarjolades per un escenari que se'ls quedava petit, sense parar de rapejar ni un moment i sense donar treva entre crits i adreces al públic. Amb els rols que els identifiquen, Kinder Malo, l'agressiu, i Pimp Flaco, el romàntic, i acompanyats en alguns dels temes, com la cumbiera 'Me da igual', de guitarra, baix i bateria en directe, el duo van demostrar que el seu últim llançament, 'Terremoto turquesa' (2017), amb 'highlights' com '<3' (“El amor es <3”, translació al vers de com el romanticisme mil·lennial s'expressa amb emoticones), és un dels treballs a tenir en compte aquest any, no en l'univers trap, sinó en el pop peninsular. –Luci T. Amarras

Publicitat

Bad Gyal

Hi ha fenòmens que s'entenen molt més pel que seran que pel que són. És el cas de Bad Gyal, que en el seu concert al Sonar de dia va aconseguir deixar-nos un regust bastant clarificador: si les coses no es torcen, i no tenen per què fer-ho, aquí hi ha quelcom que pot ser molt seriós. És possible que si ens posem a enumerar totes les coses bones, les que defineixen la persona (o el personatge) siguin força més encoratjadores que la proposta artística, però el que és realment il·lusionant és que pràcticament tot el que necessita una persona per a triomfar, a ella li surt quasi innat: la connexió, el talent, el carisma, el torrent de força clamorós. Després de veure el seu concert a l'escenari Sona XS, algú pot seguir defensant que el twerk és un ball que objectualitza? No s'equivoquin, veure a Alba Farelo i a les dues ballarines que l'acompanyaven sobre l'escenari era molt més empoderat que sexual. És la demostració que ella, a l'escenari i a la vida, no pensa deixar-se trepitjar per ningú.

En els tres quarts d'hora que Bad Gyal va ser sobre l'escenari, la maresmenca va repassar la seva curta trajectòria, una carrera que hem seguit amb atenció: de l'aparició rutilant ('Pai') a la mixtape consagradora ('Despacito', 'Dinero', 'Mercadona') o l'èxit més recent, 'Nicest Cocky'. Superats una inicialíssims problemes de so, el públic que omplia la pista va rendir-se al ritme d'una artista que, per poc que millori ritme de concert i posada en escena, té les de guanyar a tot arreu. És transversal (al contrari que Yung Beef el dia abans, hi havia gent de totes les edats i condicions), té la transgressió justa i necessària i és evident que agrada i connecta amb la gent. Si a l'underground català hi ha algú a la pole per ser una estrella del pop, és ella, només queden detalls per polir. - Jordi Garrigós

Floorplan Live (Robert Hood & Lyric Hood)

A Robert Hood se'l reconeix per ser un dels pares del vessant més minimalista del Detroit techno. Va fundar amb Mike Banks i Jeff Mills el col·lectiu de músics -gairebé convertit en guerrilla social- Underground Resistance i s'ha mantingut fidel a un discurs basat en el futurisme, els sons repetitius i trepidantment ràpids del techno més visceral i contundent. Però Robert Hood té un àlies, Floorplan, amb el qual aprofundeix en les seves arrels disco, soul i groove, produint peces de gospel house i techno, samplejat de mestres del soul. Una via d'escapament que cada vegada està més present en el seu dia a dia.

El seu xou al Sónar d'ahir divendres era tota una incògnita. Tancava l'escenari SónarDôme, actuant amb la seva filla Lyric. Era la segona vegada que venia a la nostra ciutat amb ella, després d'una actuació al Brunch -In the Park per oblidar, fa cosa d'un any. I el que podria haver estat un xou per retrobar-se amb el públic va acabar sent un altre desastre de magnituds estratosfèriques: problemes tècnics continus, imprecisions en les mescles i un discurs totalment inconcexe i obsolet van acabar de demostrar que el projecte Floorplan és per a l'estudi. Un àlies que Robert Hood utilitza per crear bombes per a la pista de ball com 'Never Grow Old' o 'We Magnify His Name', però de moment, no per oferir un 'live act' en condicions. Poques oportunitats més tindrà, al Sónar. -Pau Roca

Dijous 15 de juny

Arca & Jesse Kanda

Sortia a totes les llistes dels imprescindibles d'enguany i va superar les expectatives amb escreix. Avui tothom en parla. El veneçolà Alejandro Ghersi, conegut pel nom artístic d'Arca, va sacsejar l'última de les sessions del SonarHall. Encara no ha fet trenta anys i ja ha publicat tres discos referencials, l'últim dels quals, l'homònim 'Arca', ha provocat un terratrèmol conceptual i estilístic.

L'eruga en forma de productor electrònic d'atmosferes gòtiques, mà dreta de la Björk dels últims temps, ha cristal·litzat en una papallona performativa. Hi ha un trencament amb la distància protectora del Mac i la taula de mescles per disparar un personatge explosiu que canta, balla i s'exhibeix com un adonis impúdic. De recursos, no li'n falten. El viatge lisèrgic dels nous temes demana potència vocal i contrast de tonalitats, androgínia. I no es tracta de feina d'estudi, la defensa en directe millor que a l'enregistrament. No és poca cosa el fet d'haver aconseguit un estil tan definit a la veu com a les penetrants sonoritats que ja l'identifiquen. Llàstima del públic, cada cop menys acostumat a escoltar callat sense ballar.

Per compensar els moments més eteris de temes com 'Piel' o 'Anoche', s'obre la maleta de l'espectacularitat amb canvis de vestuari, passarel·la central de gran estrella del pop i representació que navega entre la violència i l'erotisme. A la pantalla, les creacions audiovisuals de Jesse Kanda: viscerals, en la línia de la pertorbació deformadora marca Chris Cunningham, inclosa la provocació gratuïta dels primers plans d'un 'fist-fucking' anal extrem. Tant aquí com en altres elements de l'espectacle (fuet, casaca torera, gesticulació hipersexual) es troba a faltar més complexitat simbòlica. La traca final entre el públic, baixa de l'escenari amb una mescla de punk, hip-hop i ritmes llatins. Ha nascut una estrella, atents. –Manuel Pérez

Princess Nokia

El seu himne 'Tomboy' (en anglès, 'xicotot') proclama que té els pits petits i panxeta, i així, entonant-lo i exhibint-ho, va irrompre Princess Nokia, enfundada en un top i unes malles grises, menuda i 'look' afro, recordant Lauryn Hill, per apujar encara més la temperatura al tòrrid escenari del Sónar Village. L'MC novaiorquesa d'origen porto-riqueny –sí, la bandera que li van donar uns fans era la de Puerto Rico, no l'estelada–, que va fer els 25 la setmana passada, ha despertat un culte al seu voltant amb un discurs que exsuda feminisme i poder gairebé sense proposar-s'ho, sense lemes ni consignes (“He be hoping that I call him, he just wanna call me mama. Call ya back mañana, I ain't with it with ya drama”). Acompanyada només d'una DJ, el format de directe clàssic del hip-hop, però rapejant com fan en el trap no sobre bases sinó sobre les cançons senceres, un coixí que li permet deixar de cantar si prefereix treure la llengua, córrer de punta a punta de l'escenari, ballar, dirigir-se al públic, llançar-s'hi i surfejar-lo o fer-li una foto amb el mòbil, Destiny Frasqueri va arrencar la seva estrena en viu a Barcelona i a Espanya sense guardar-se res pel final, amb temes com 'Kitana' i 'Brujas', que li han valgut milions de visites a YouTube, inclosos a l'EP que va publicar el 2016, '1992', l'any en què va néixer. Llàstima que la nuyoricana no fos capaç de mantenir aquesta energia durant els poc menys de 40 minuts que va durar el seu xou, que va acabar dedicant, en castellà, a tota la gent “morena”, com ella, enorgullint-se de les seves arrels indígenes. –Luci T. Amarras

 

Publicitat

Yung Beef

Malgrat les moltes pàgines de la premsa que s'han dedicat a Yung Beef i la seva banda, el públic del Sónar de dia encara prefereix ballar a l'esplanada del recinte ferial que tancar-se a veure un concert de trap. Superant la mitja entrada a l'escenari Sónar XS, l'espai va dividir-se entre els fans entregats de les primeres files (ratchets incloses) i la curiositat de les últimes, construint una lògica piràmide d'edat i entrega. Els que poblaven les darreres posicions, però, no van durar gaire al show de Fernando Gálvez, que va començar sent un complet desastre. Motius? La música no se sentia, els coristes –Hakim i AC3– no acompanyaven i la fluïdesa del concert, que Yung Beef va començar amb 'Saudi Riddim', era inexistent. Cert que els concerts de Pxxr Gvng tenen, de per sí, un al·lè de caos deliciós (traient la seva meravellosa actuació, amb banda, al Primavera Sound de 2016), però és que el d'aquest Sónar va endur-se el premi gros. A la suma de ser tot atropellat i erràtic, va unir-se els problemes de so i una estranya falta de connexió.

Yung Beef va girar les tornes a mig concert. "A mi no me vais a canviar", va dir mirant desafiant al públic abans d'entonar els seus versos de 'Nike tiburon' (cançó d'un dels multiples projectes d'aquesta clica, Los Alemanes). El terra del recinte ferial va començar, per fi, a tremolar amb els èxits indiscutibles de l'mc resident al Raval: 'Dinero e la ola' (amb DGómez ballant sota els altaveus i Yung Beef fent stage diving), 'Beef boy', 'A Pablo lo mataron' (de La Mafia del Amor) i, finalment, la celebrada 'Ready pa morir, abans d'acomiadar-se: "Cuando nos muramos todo esto se acabó, vamos a disfrutarlo". La medalla se la van endur els qui van aguantar tot el concert, que van aconseguir sortir d'allà amb certa satisfacció. Qui van marxar-ne a la meitat sense entendre res, devia estar reclamant que els tornessin els calers a taquilla. – Jordi Garrigós

Prins Thomas

Prins Thomas és un mestre, això ningú ho dubta. Té una capacitat gairebé innata per conjugar l'esperit del disco i l'energia cosmic, ja sigui a través dels seus edits, de les seves produccions originals o les seves sessions, i ahir un Sónar Village amb gran ambient l'esperava amb candeletes. És un dels noms més rellevants de l'escena nu-disco del nord d'Europa junt amb Lindstrom i Todd Terje, i tot i que el so del Village no era l'ideal -mai ho ha estat-, Prins Thomas va saber crear un discurs basat en el cosmic, pinzellades d'italo i també house més modern, per fer ballar de valent al públic.

Se'l veia relaxat al noruec, fumant-se gairebé un paquet de cigarretes en una hora i mitja, saludant al públic constantment i sense deixar de somriure. Bona connexió amb l'audiència i una sessió agradable per a un dijous molt calorós, en la que vam poder sentir treballs propis, música del grandiós Kiki Gyan i cap al final del set techno house més modern. Haguéssim agraït veure'l en format 'live', però la veritat és que un dj set de Prins Thomas és millor que moltíssims directes actuals, així que benvingut sigui. Seguim! -Pau Roca

Dimecres 14 de juny

Björk 'DJ set'

Björk diu que els 'DJ sets' de quatre hores amb què acompanya les estrenes en diferents ciutats de 'Björk digital' –la mostra d'experiències de realitat virtual a partir de cançons de 'Vulnicura' (2015), el su últim àlbum, que es pot veure al CCCB fins al 24 de setembre; no us la perdeu– les començaria a les quatre de la tarda, a l'hora del cafè, "potser un cafè amb alguna coseta més", va afirmar a l'entrevista que va protagonitzar unes hores abans a la inauguració del Sónar +D. La creadora islandesa no veu les seves sessions en el marc d'un club, i el cigaló li sembla la millor beguda per acompanyar-les. Per què? Perquè Björk les concep, més que com un espai per al ball, com una ocasió per compartir el seu eclèctic gust musical, frondós com la vegetació que l'acompanyava a l'escenari del Sónar quan, enfundada en un vestit blanc de cap a peus i amb una pamela del mateix color –els malpensats apunten que sota la difressa de fantasma dels de llençol podria haver-hi Björk o Santa Rita–, va inaugurar el festival.

Qui avisa no és traïdor, i tal com havia advertit, la diva va arrencar la sessió en clau 'downtempo': ella havia promès chill out, però el to era gairebé de cançó de bressol, fins al punt que part de la gentada que havia exhaurit les entrades per a la proposta va optar per estintolar-se al terra mentre la cosa no s'animava (va punxar una de les peces de 'Death speaks', l'obra de clàssica contemporània del compositor David Lang que tancarà el Sónar diumenge a L'Auditori) i abundava en l'electrònica abstracta d'Arca, jove productor i intèrpret veneçolà que va collaborar a 'Vulnicura' i amb qui Björk està component el seu pròxim àlbum -en l'entrevista al Sonar +D el va definir com una ànima bessona-. I de tant en tant, a la música se solapaven gravacions de camp, per exemple cants d'ocells, i Björk, com un au del paradís més, punxava cap cot entre el fullam.

Però la cosa es va anar animant amb l'entrada al 'set' de música de la Índia (a la xerrada la islandesa havia esmentat les bandes sonores de Bollywood que sent als taxis com a aportació al seu univers sonor, i un dels moments àlgids de la nit va ser una versió índia d''I will survive') i de Mali (Toumani Diabaté i Oumou Sangaré van ser dels músics més 'mainstream' que van sonar en una selecció marcada per les descobertes) que van donar pas a l'R&B, de Whitney Houston a Kelela passant per Womack and Womack i Rihanna. I quan la islandesa va llançar un 'mashup' de 'Smack my bitch up', de The Prodigy, i 'Orinoco flow', d'Enya, ja ningú jeia pel terra: la sessió de 'carajillo' havia evolucionat vers un 'disco inferno'. Gairebé al final, 'Bombay', del canari amb un peu a Barcelona El Guincho, collaborador de Björk al seu àlbum 'Biophilia' (2011), va rematar un exercici de llibertat dotat d'una caòtica coherència que, malgrat les irregularitats, amb tot va ser un triomf. Clar que van caldre 4 hores per poder afirmar-ho, i amb pocs DJs tindríem aquesta paciència. Però Björk s'ha guanyat aquest rèdit: l'avala una trajectòria de 30 anys com un dels creadors més estimulants del planeta. –Luci T. Amarras

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat