Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les cròniques del Sónar 2018

Les cròniques del Sónar 2018

La 25a edició del festival de música, creativitat i tecnologia vista per la redacció de Time Out

Per Time Out Barcelona Editors |
Advertising
Sónar Village 2018
© Sónar Sónar Village

El festival més important de música avançada del món celebra la seva 25a edició –un gran aniversari ple de records inoblidables!– i torna a omplir els recintes de la Fira de Montjuïc i de Fira Gran Via L'Hospitalet amb centenars de concerts, des dels més inesperats fins als imprescindibles. La redacció de Time Out Barcelona va d'escenari en escenari a la recerca dels espectacles imprescindibles. Us en parlem!

RECOMANAT: Per no perdre detall, visiteu la Guia del Sónar 2018.

Dissabte 16 de juny

LCD Soundsystem: que tornin sempre

Hauré de controlar les meves emocions per escriure això. De fet, m'agradaria conèixer algú que estigués al concert d'LCD i que tingui alguna crítica negativa. Ara mateix em sembla impossible. L'única que sóc capaç de fer és que no toquessin dues hores més. O tota la nit, ja posats. Però clar, tenint en compte la d'hores que James Murphy ha estat amb els 2manydj's posant vinils deliciosos i sense parar a Despacio, el temple disco del Sónar dia, em semblaria explotació. En fi, que després de la marató que s'ha marcat James Murphy al festival, arriba l'última nit de Sónar, i es planta al Sónar Pub amb tota la seva banda: Nancy Whang, Pat Mahoney, Gavin Rayna, Tyler Pope et all, com àngels caiguts del cel.

L'enorme bola de disco que sempre els acompanya vola sobre els seus caps, i comença l'espectacle. 'Get innocuous!', el tema que obria el disc Sound of Silver (2007), obre també aquest concert que durarà gairebé dues hores i en el que la banda farà un recorregut per tota la seva trajectòria, amb temes del seu primer disc homònim, com 'Tribulations', mega-hits com 'Someone Great' i 'Dance Yrself Clean' i també cançons del seu últim àlbum, 'American Dream', publicat per sorpresa el 2017 després d'haver anunciat la dissolució de la banda el 2015.

D'aquest últim àlbum no van tocar 'American Dream', el primer tema que van publicar, però sí que vem poder escoltar, cantar, i sobretot ballar, 'Call the police', 'Tonite' i la preciosa 'Oh baby', en un moment en què ens cremaven els peus de ballar. Perquè si una cosa es fa a un concert d'LCD, és ballar. Ballar molt i molt fort. Amb amics, amb desconeguts, amb qui tinguis al costat.

El que vem veure ahir va ser, com sempre passa amb LCD, un grup de gent que s'estima la música amb bogeria i que són capaços de traslladar aquest amor a qui se'ls planti davant. Qualitat desbordant, potència sonora (durant uns minuts quasi ens exploten els timpans) i una proposta que no té trampa ni pel que fa al so ni a la part visual, dominada per aquella bola que de sobte esclata en milers de punts de llum inundant la sala sencera i acompanyada, a estones, per filtres de blau, vermell i verd.

Per acabar, el clàssic dels clàssics: la banda va tornar a tancar, com de costum, amb l'himne 'All my friends', que totom reconeix amb els primers sons de sintetitzador que acompanyen el tema fins al final, i que tots ballem fins que Murphy acaba cantant 'if I could see all my friends tonight' i tu els veus allà, els teus amics, saltant fins al sostre, feliços. Un amic va abraçar-nos a tot el grup per dir-nos que d'aquí a 20 anys recordarem aquest moment. N'estic convençuda. – Maria Junyent

Sónar 2018
© Sónar Festival

Laurent Garnier: autoregal d'aniversari

Quan falten pocs minuts per trencar la nit una sola estrella brilla en el firmament, potser és l'estel de l'alba o bé l'exoplaneta Luyten Star b on Sónar ha enviat una comunicació per celebrar els seus primers 25 anys. Això al cel, perquè tocant de peus a terra l'estrella que més brilla durant l'última foscor de la nit de dissabte és Laurent Garnier.

Mentre altres escenaris despatxen opcions més accelerades i experimentals, el mestre francès posa la cirera al pastís d'aniversari amb una sessió DJ de quatre hores protagonitzada per la nostàlgia. Cara habitual dels tancaments, i a diferència de la sessió que va protagonitzar dijous a la cloenda del Sónar dia, Garnier va anar a l'essència del fet nostàlgic, oblidant-se del seu segell més arriscat i apuntalant els nostres records més bells. Va cosir, una rere l'altra, postals mitològiques del patrimoni electrònic que a més d'un van fer caure la llagrimeta. Com per exemple quan pels volts de les sis del matí punxa l'apoteosi house-jazz de 'Man With The Red Face', o quan a mitja hora del tancament el públic embogeix als primers 'beats' de 'Domino' d'Oxia, que ens porta al record el miler de nits que ens hem recargolat d'emoció sota el seu 'progressive trance'.

Tan desacomplexada i festiva resulta la sessió que fins i tot hi ha espai per llocs comuns com 'I Feel Love' de Donna Summer, clar, perquè això no és un camp de proves sinó una festa d'homenatge a la història d'un quart de segle de festival compartit. Quan passen cinc minuts de les set del matí, Garnier s'acomiada amb 'Gravitational Arch Of 10', de Vapour Space, una crida a dissoldre'ns en l'univers mitològic d'una sessió que ja sempre recordarem. Ara les estrelles som nosaltres. –Manuel Pérez

 

Advertising

Thom Yorke: la recerca

Hi havia molts motius per veure l'estrena de Thom Yorke al Sónar. Sempre és estimulant sentir en directe una de les figures més rellevants del pop dels últims vint anys, també en el seu projecte personal en què explora les sonoritats electròniques, amb discos com el celebrat 'The eraser' i 'Tomorrow's modern boxes'. El líder de Radiohead no s'ha quedat enganxat en les mels dels seus mega èxits sinó que flueix en una recerca contínua que li ha portat a desenvolupar diversos projectes, ja sigui en format de supergrup (Atoms for Peace), de disc en solitari o de col·laboracions amb tòtems de l'electrònica com ara Flying Lotus i Modeselektor.

En el Sónar Hall va fer un repàs a aquests treballs personals i ho va fer acompanyat de Nigel Godrich -productor habitual de Radiohead, que també ha treballat amb una miríada de músics, des de Roger Waters a Air, i de Beck a R.E.M- i de Tarik Barri, artista multidisciplinari que treballa la programació d'imatges vinculades amb la música. Tots tres sobre l'escenari van executar un concert impecable en què els temes s'encadenaven en contínuum d'imatges i sons, de vegades hipnòtic, perfectament engreixats.

Van començar amb un tema de 'Tomorrow's modern boxes'(2014) -'A brain in a battle'- i a partir d'aquí van picotejar en l'univers sonor de Yorke, amb cançons de 'The eraser', d'Atoms for Peae -el grup que va formar amb Flea, Nigel Godrich, Mauro Refosco i Joey Waronker- i també de les cançons que va llançant fora d'àlbums, com 'Two feet off the ground' i 'I'm a very rude person' (grollerno ho va ser pas, però tampoc gens comunicatiu).

Yorke va tocar el baix, la guitarra, els teclats i va udolar com només sap fer-ho ell en un concert que va entrar més pel cap que pels peus. No serà el millor que hem vist al Sónar, però mai és balder dedicar-li el temps a un talent d'aquestes dimensions. -María José Gómez

Sónar 2018
© Sónar Festival

Cornelius: l'avantguarda que acaricia

Encara (o només) faltaven un parell d'hores perquè James Murphy i els germans Deawele tanquessin l'última sessió del seu club Despacio al Sóar 2018 amb el so Filadèlfia de la versió original de 'Don't leave me this way', i l'organització ja havia informat que la pròxima edició del festival no se celebraria en les seves dates habituals sinó del 18 al 20 de juliol (un canvi excepcional: una important fira internacional de maquinària tèxtil se celebrarà el 2019 a Barcelona, ocupant la Fira Gran Via a mitjans de juny; el Sónar 2020 tornarà a celebrar-se del 18 al 20 de juny), és a dir, que caldria esperar més d'un any per tornar al Sónar. Però aliens a aquesta melancolia de ressaca postfestival, Cornelius i la seva banda sortien a l'escenari. O millor dit, en sintonia amb ella: l'elegant proposta del japonès Keigo Oyamada li anava com anell al dit.

Heroi del pop japonès des dels 90, Oyamada va coliderar Flipper's Guitar, projecte de pop de guitarres influenciat per Orange Juice i els grups del segell independent escocès dels 80 Postcard Records que va evolucionar cap al so Madchester de Primal Scream. Pioner de l'escena Shibuya-kei nipona, retrofuturista, samplejadora, melòmana i enciclopèdica, que va mesclar en un 'melting pop' deliciós la cultura pop del Vell Continent des dels 60, productor dels influents Pizzicato 5, Cornelius ja havia meravellat al Sónar 2012 amb la seva col·laboració amb l'estrella J-pop Salyu. Però per a l'edició del 25 aniversari del festival va oferir un viatge per la seva trajectòria en solitari recent, des de 'Fantasma' (1997) fins a 'Mellow waves' (2017), el seu exquisit retorn –l'anterior havia estat 'Sensous' (2016)– després de 10 anys. En formació de quartet de rock amb teclats, Cornelius i la seva banda van aparèixer de darrera d'un teló blanc translúcid on es va projectar el seu nom, com en els crèdits inicials d'una pel·lícula. I van desplegar el virtuosisme –típicament nipó– d'un pop que, sense exhibicionismes ni grandiloqüències, és pura avantguarda, entre l'ambient i els ritmes complexos del math rock, però que acaricia des de l'emoció. Com va cantar a 'Sometime / someplace', "Sayonara, sayonara, bye bye, adiós". Però si és 'fins aviat', millor. –Marta Salicrú

Divendres 15 de juny

Rosalía
© Sónar Festival

Rosalía: ha nascut una estrella

Mai abans, des del trasllat del Sónar de Dia a Montjuïc el 2013, s'havia vist una cua com la que esperava per entrar al SonarHall. Que la Fira comença a quedar-se-li petita a la programació diürna del Sónar és una de les notícies de l'edició del 25 aniversari del festival, però l'estrena del nou projecte de Rosalía n'és una altra, i l'enorme expectació, previsible. No va agafar per sorpresa a l'organització del Sónar, que era conscient que el Sonar Hall, el segon escenari més gran del recinte, se li quedaria petit a Rosalía Vila. Però l'artista catalana volia per al debut de les cançons que formaran part del seu segon àlbum, 'El mal querer', l'icònic escenari de cortines vermelles: una proposta escènica tan cuidada no hagués tingut el mateix impacte en la dispersió festiva de l'escenari exterior. Amb un escenari prolongat ad hoc amb una passarel·la que s'endinsava entre el públic, flanquejada per un cor de vuit ballarines, el duo de 'palmeros' Los Mellis i dues coristes, i amb el productor electrònic El Guincho, la seva mà dreta a 'El mal querer', al fons, Rosalía va desplegar les dues facetes del nou àlbum.

D'una banda, el pop urbà contemporani aflamencat imbuït d'R&B alternatiu del 'hit' 'Malamente', l'únic avançament fins ara del nou disc i amb què va obrir el xou; un so que es va materialitzar en un parell de temes més i que van permetre a Rosalía desplegar el seu potencial de diva pop –les comparacions amb Beyoncé (!) no es deixaven de sentir en el rum-rum posterior al concert– executant coreografies d'estil urbà al capdavant del cor de ballarines. De l'altra, i aquí la sorpresa, el 'cante' d'aire més tradicional, no tan diferent al del seu debut 'Los Angeles' (2017), tot i que ara vestís 'faralaes' electròniques. No, encara que la qualitat del xou de Rosalía al Sónar la postuli com a candidata a estrella del pop llatí internacional, la catalana tampoc no renuncia a la seva dimensió de 'cantaora': una aposta amb caràcter i risc.

Abans que el conquerís Rosalía, el SonarHall havia estat colònia italiana gràcies a Liberato, el nou heroi de la música urbana italiana, un encaputxat fenomen –com el Young Pope de Paolo Sorrentino, aquest napolità té ben apresa la lliçó que els creadors més influents són, com Daft Punk i Banksy, els que no es deixen veure– amb milions de visites i 'streams' de la seva encara escassa però irresistible col·lecció d'himnes pop amb producció contemporània. La seva música és com si Jack Ü –el fill que tenen en comú el prodigi de l'EDM Skrillex i l'importador de ritmes urbans del món Diplo– s'hagués llançat a fer 'canzone napoletana'. I en format de trio va demostrar que ni la manca de repertori –va allargar els temes com ensucrats xiclets– ni la poca experiència en directe –el del Sónar és dels primers concerts de la seva breu trajectòria– li resten efectivitat. Com ell mateix va proclamar a Instagram, Barcelona va ser alliberada.

I encara abans, al SonarComplex, l'escenari de les propostes més experimentals, Refree, anterior company de Rosalía, també va estrenar projecte. En duo amb Ylia, productora electrònica establerta a Barcelona, i amb visuals en directe a càrrec del cineasta Isaki Lacuesta, Raül Fernández va presentar una faceta digital que encara no se li coneixia amb una proposta de sons que defugien el confort i exploraven l'agressivitat acústica. Sense guitarra, sense flamenc, sense pop, sense melodia, la seva partida de l'univers de 'Los Angeles' en aquest cas va ser radical. No n'esperàvem menys. –Marta Salicrú

Damon Albarn
© Sónar Festival

Gorillaz: humans, al cap i a la fi

Quan Damon Albarn es va empescar Gorillaz semblava que fos per fugir de tot el que en aquell moment li molestava de Blur, el grup amb què s'havia donat a conèixer: fastiguejat per la fama resultant del seu rol de 'poster boy' del britpop, es va inventar una banda virtual, els seus membres dibuixos de l'artista Jamie Hewlett animats; un projecte coral, amb els braços oberts a col·laboracions, en què el personalisme d'Albarn quedava amagat; i que per sobre de tot s'apartava del pop anglosaxó i abraçava la cultura hip-hop, un moviment clarivident que el 1998 s'anticipava a la conquesta global del pop per part de la música urbana. Reanimats després d'un hiat de més d'un lustre, els simis van tornar a grimpar per les llistes d'èxits amb l'excel·lent 'Humanz' (2017). Però el moment de Gorillaz és tan dolç que el concert al Sónar, el debut per fi del projecte a Barcelona –Albarn n'havia cantat un parell de temes quan va portar el seu projecte en solitari al Cruïlla–, servia també per avançar 'The now now' (en van sonar 'Humility', 'Lake Zurich', 'Hollywood', 'Sorcererz', 'Soukeye' i 'Tranz'), el que serà el seu pròxim àlbum, previst per aquest any.

Però a Albarn, que al març va fer els 50, no sembla que els favors del públic el destorbin com abans. I a banda de deixar-se estimar repetidament pels fans de les primeres files, va exercir de 'frontman', traint en part la naturalesa col·lectiva del projecte. Els seus Gorillaz han resultat ser, al cap i a la fi, tant humans com bona part de les estrelles del pop. Va ser quan Albarn va fer un pas al costat, sobretot a partir d''Andromeda', i amb les col·laboracions dels MCs Pos i Dave dels nord-americans De La Soul ('Feel Good Inc.', 'Superfast jellyfish'); de la rapera britànica Little Simz –una piconadora a 'Garage palace'–, que havia actuat al Sónar de Dia el dijous; i del veterà del house de Chicago Jamie Principle a l'inèdita 'Hollywood', també amb acte de presència virtual d'Snoop Dog –que com el desaparegut Bobby Womack ('Stylo') van ser audiovisualment presents al xou–, que el xou es va enfilar, i com, fins a la catarsi amb 'Clint Eastwood': el futur continua venint, i Albarn hi serà per recollir-ne els fruits. –Marta Salicrú

Advertising
Ólafur Arnalds Sonar 2018

Ólafur Arnalds: bàlsam islandès

"Aquest és un dels meus festivals favorits del món", va dir Ólafur Arnalds quasi en la cloenda de la seva curta però intensa actuació al Sónar dia. Fa l'efecte d'un tòpic suat, però el seu cas resulta creïble, té raons per estar-li agraït. Molts encara recordem la seva actuació de l'edició del 2015. Com a part del duet Kiasmos va oferir un recital de minimal techno fet amb carinyo, idees i talent. Abans, l'any 2013, ja havia presentat per primer cop el seu projecte personal.

Aquest camí en solitari seu dista molt de ser ballable. Per això es va escollir l'escenari Complex, format de butaca i amfiteatre. Tres violins, cel·lo, percussió i piano tocat per Arnalds, elements d'una actuació que en els primers minuts va estar acompanyada de tota mena de crides al silenci per part del públic. I amb raó, cal pau i recolliment per pair una proposta orgànica, minimalista, melòdica i molt lenta. A més d'un passat de birres li va costar d'encaixar la falta de fuetades sonores, però això és el Sónar, eclecticisme pur.

Sense nou disc que presentar, l'islandès es va passejar entre el regal de temes nous i un repertori com de banda sonora crepuscular, que deu molt al paisatge nevat i al misticisme de propostes de paisans seus com Sigur Rós, amb els que Ólafur ha compartit més d'una gira post-rock. El dens equilibri entre les cordes i les bases digitals, les melodies alentides fins a desdibuixar-se i una tènue il·luminació van oferir el bàlsam perfecte de la tarda, un marcat contrast amb la tralla que servien tota la resta d'escenaris. Es va trobar a faltar, això sí, alguna malícia en les sonoritats, sortir d'un cert estancament melòdic que quasi frega la monotonia naïf. Després de deixar l'ambient tan assuavit, l'islandès es va permetre un consell abans de plegar: "no prengueu tantes drogues". La nit havia començat. - Manuel Pérez

Modeselektor. Sónar 2018
© Nerea Coll

Modeselektor: on comença la festa

L’última vegada que els vem veure al Sónar va ser amb Moderat, el projecte conjunt de Gernot Bronsert y Sebastian Szary (Modeselektor) amb Aparat. Recordo com des del primer tema que van punxar, 'A New Error', van tenir el públic entregat més d’una hora, ballant com si no hi hagués un demà, submergits en la foscor dels seus baixos. Ara han aparcat un temps aquest projecte i han vingut a celebrar els 25 anys del Sónar amb un DJ set de pur eclecticisme i energia. 


Des de la pàgina del Sónar els venen dient que ‘la festa és seva’ i tenen molta raó. A deu minuts de les 2 del primer dia de Sónar Nit, l’escenari Sónar Pub reuneix un públic que ha vingut a ballar fins a l’últim so, fins que els facin fora. Aquesta parella berlinesa al capdavant del segell Monkeytown, que no para de produïr, posa tot el que té al seu abast per fer que el ball no decaigui un sol moment. Posar-los a un mega-espai com el Pub just a l’hora en què la nit es comença a posar interessant, ha estat un gran encert. Amb aquesta sessió, com amb tantes altres seves, hem après una lliçó: quan no acabis de trobar la música que busques, quan el que sona no t’acaba de motivar per arrencar a ballar, quan ja estiguis una mica cansat de tot, ves a veure’ls. Aquests dos són capaços de fer reviure un mort. – Maria Junyent

Dijous 14 de juny

Coplas mecánicas
© Sónar Festival

Niño de Elche i Israel Galván: 'Trompe-l'œil' techno

Paco Contreras creia que el Sónar era un territori que Israel Galván havia de conquerir amb el seu 'taconeo'. Per això, quan el festival, en el marc del seu 25 aniversari, va convidar el 'cantaor' heterodox a tornar-hi per fer-hi el que ell volgués, Niño de Elche ho va tenir claríssim: era la ocasió perfecta per muntar un nou espectacle amb el 'bailaor' que estrenarien, i amb què Galván s'estrenaria, al Sónar. 'Coplas mecánicas', un dels temes de l'últim àlbum de Contreras, la iconoclasta 'Antología del cante flamenco heterodoxo' (2018), servia de títol a l'estrena, una 'performance' a base de la veu del Niño i la dansa de Galván que va brillar –tot i que amb alts i baixos– al SonarComplex, l'escenari que acull les propostes més experimentals al Sónar de Dia. I també eren aquestes 'Coplas mecánicas' de l''Antología' del d'Elche el que obria l'espectacle. Tant la veu de Contreras com el cos de Galván es van convertir en instruments de percussió al servei d'una proposta que, de vegades, era una mena de 'trompe-l'œil' que provocava cert il·lusionisme techno-house, o, en un altre moment, de 'bass music', tot i que la intensitat 'raver' no va arribar al punt de 'Raverdial' –tot i que part del públic s'entestés a veure-ho així–, la proposta amb què Niño de Elche va debutar als Sónar. No va ser un xou rodó de cap a peus –potser ho arribarà a ser si té continuïtat, i valdria molt la pena que en tingués–, però va deixar algunes imatges que passaran a la història dels 25 anys del festival. El 'zapateao' de Galván sobre unes planxes metàl·liques; un altre truc d'il·lusionisme sonor, l'arribada d'un tren –txu txu, pi piii– mentre Paco frasejava instruccions ferroviàries; el Niño convertit en un 'cantaor' 'preparat' –com quan John Cage 'preparava' un piano per alterar-ne el so– per obra i gràcia d'una màquina de massatges que li arrencava un vibratto; Galván manufacturant percussions sobre el que semblava el pedal d'una màquina de cosir gegant, o acostant-se a quatre potes com una fera ferotge abans d'enfilar-se a una taula i desplegar el seu 'arte' des de dalt o fotent cops de peu a un bombo techno; o la batalla de galls sonora, els dos asseguts l'un davant de l'altre sobre un cajón. Un espectacle amb molt d'humor, en els moments més abstractes semblava que es proposés recrear com sonaria l'infern si fos una discoteca, tot esgarips i 'taconeo'. Clar que si Niño de Elche i Israel Galván s'encarreguen de la banda sonora, que esperi Sant Pere, que jo em quedo a can Pere Botero. –Marta Salicrú

Laurent Garnier. Sónar 2018
© Nerea Coll

Laurent Garnier: quan no vols acabar mai

Tum-tum-tum-tum-tum-tum-tum-tum. Com si tinguessis un bombo al centre del pit. Així et sents després d'una sessió de dues hores com la que Laurent Garnier va fer per tancar la primera jornada de la 25ena edició del Sónar. Sumeu-hi la suada considerable, els peus fets puré i l'alegria que dóna ballar dues hores sense interrupció. El dj i productor francès és un clàssic del festival i no podia faltar en una edició tan assenyalada com aquesta. Amb 'Laurent plays Garnier' va fer un repàs a la seva trajectòria en què van sonar hits absoluts com The Man With the Red Face i Crispy Bacon; temes capaços d'enfonsar pistes i provocar incendis. Si us l'heu perdut, la nit de dissabte torna a tancar el SónarPub, amb un altre repertori.

 
Després de més de 30 anys dedicant-se a la música, no hi ha signes de cansament visibles en Garnier. A les entrevistes acostuma a dir que entén l'ofici de dj com un acte de comunicació, que una bona sessió ha de tenir en compte el lloc, l'hora, l'estat d'ànim de la gent. Que no confia en els dj's que no ballen i que no miren el públic als ulls. En les seves sessions es fa evident que és així com treballa. El que és un dels grans padrins de l'electrònica mundial, no punxa temes, els comparteix. Es nota que s'ho passa genial, que la reacció del públic amb la seva música l'emociona i l'inspira. I de fet va agafar el micro un parell de vegades per dir-ho: "no us imagineu com de bonic es veu aquest moment des d'aquí".

 
Del deep house al techno de Detroit fins a sons que s'apropen al jazz, Garnier va marcar-se una sessió de pujada infinita, que va amenaçar d'acabar-se unes quantes vegades només pel gust de tornar a començar, més fort encara. No se li pot negar un do bastant impressionant, que és el d'aconseguir que trobis en tu una reserva d'energia quan penses que ja l'has donat tota. La seva música és una fuetada forta al cul del personal. També he de dir que si la sessió hagués durat uns minuts més al ritme que portava, probablement estaria escrivint això des d'un hospital. –Maria Junyent

Advertising