Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les cròniques del Cruïlla 2018

Les cròniques del Cruïlla 2018

Els principals concerts del festival, que se celebra entre el 12 i el 14 de juliol al Fòrum, segons la redacció de Time Out

Cruïlla 2018
© Xavi Torrent Cruïlla 2018
Per Time Out Barcelona |
Advertising

La novena edició del Cruïlla ens porta un bon grapat de concerts amb un cartell eclèctic i ple de bons músics, tant de casa nostra com internacionals. Si vols estar al cas de tota la informació, visita 12 coses que has de saber per gaudir del Cruïlla 2018, o visita l'escenari Time Out i descobreix els seus músics imprescindibles. La redacció de Time Out Barcelona para bé l'oïda als concerts més destacats i us explica com ho han viscut.

NO T'HO PERDIS: Cruïlla 2018, la guia completa per gaudir del festival.

Camera

Dissabte 14

American Utopia
© Xavi Torrent

David Byrne: cada concert és un miracle

A 'Everyday is a miracle', una de les cançons d''American utopia' (2018), l'últim àlbum de David Byrne, l'exlíder de Talking Heads canta sobre la relativitat: el que per nosaltres, els humans, pot ser el cel, no ho és per un pollastre, que imagina un paradís de blat de moro i un Déu com un gall vell. Segurament una gallina no apreciaria el concert de Byrne al Cruïlla 2018 com a part de la gira de presentació d''American utopia'. Des del punt de vista humà, però, va ser un xou excepcional, el concert de l'any. I mira que tot just acabem de veure Beyoncé i Jay-Z oferint un espectacle extraordinari (quina sort que tenim). Però és que amb David Byrne cada concert és un miracle.

Les expectatives eren altes, molt altes. Els concerts de Byrne sempre van més enllà de l'excel·lència musical, amb coreografies i propostes escenogràfiques originals (s'havia vist a Barcelona en les seves actuacions el 2009 i el 2013), però aquest cop la seva visita venia precedida per comparacions amb l'aclamada gira de 'Speaking tongues', el 'tour' de Talking Heads que Jonathan Demme va immortalitzar a 'Stop making sense' (1984), un dels millors documentals musicals de la història. Però les comparacions en aquest cas no eren odioses, sino adequades. I si sembla que m'estic passant amb els superlatius, no en desconfieu: intenten respondre a la magnitud del concert del geni novaiorquès al Cruïlla.

En un escenari convertit en una caixa, tancada per cortines metàl·liques i sota una llum blanca, Byrne va sortir amb americana i pantalons de vestir gris perla, per dirigir-se al cervell que descansava a la taula del mig de l'escenari i cantar-li 'Here', una de les col·laboracions del productor electrònic Daniel Lopatin (Oneohtrix Point Never) al nou àlbum. Com a 'Stop making sense', però, a mesura que les cançons van anar requerint més músics, la dotzena de membres de la banda de Byrne va anar entrant a l'escenari, tots amb el mateix vestit masculí gris i tots en moviment constant, començant per la parella de coristes i ballarins, passant pel baix, la guitarra i els teclats, i acabant pels percussionistes, amb les diferents parts de la bateria penjades d'arnesos del seu cos.

En aquest 'perpetuum mobile' brillantment coreografiat, on sovint la vista fugia del suposat protagonista del xou captivat per la simpatia i la gràcia movent-se dels carismàtics i entregats membres de la banda, les més de quatre dècades de trajectòria de Byrne es va anar resumint, honorant àmpliament el catàleg de Talking Heads ('I Zimbra', 'This must be the place', 'Blind', 'Burning down the house', 'The great curve', 'Slippery people' i sobretot una 'Once in a lifetime' especialment magnífica) però també aturant-se en les seves col·laboracions amb St. Vincent ('I should watch TV'), Fatboy Slim ('Toe jam') i el duo house britànic X-Press 2 ('Lazy'), i en bona part d''American utopia', un disc no prou ben rebut per la critica (potser massa exigent donats els alts estàndards de l'obra de Byrne?) que en viu surt reivindicat.

La naturalesa combativa de l'àlbum –emmarcat dins del projecte 'Reasons to be cheerful' que busca 'motius per estar contents' en un clima sociopolític advers– es va manifestar en el discurs de Byrne que convidava a “votar cada cop que en tingueu ocasió”, un discurs que es repeteix en cada xou de la gira però que agafa una especial volada a Catalunya, i en la versió de 'Hell you talmbout' ('de què coi estàs parlant'), de Janelle Monáe, en què s'invoquen noms de persones afroamericanes mortes per violència racista. Però malgrat aquests drames humans, concerts com el de Byrne ens donen motius per estar contents. Molt contents. –Marta Salicrú

Advertising
The Roots
© Victor Parreño Vidiella

The Roots: generositat i lluïment

Després de l'espectacular concert de David Byrne a l'escenari Cruïlla enamora, molts vam caminar cap al d'Estrella Damm esperant seguir amb la màgia, i on estaven llestos uns altres dels caps de cartell del festival d'enguany, els nord-americans The Roots. El seu xou va començar ficant-se al públic a la butxaca a través de ritmes ballables i un solo del trompetista, el saxofonista i del trombó.

I no es tractava només d'una deferència cap a la secció de vents que acompanyen a Tariq 'Black Thought' Trotter i a Ahmir 'Questlove' Thompson –que va punxar més tard a l'escenari Brugal–, era un avís del que en realitat seria el concert: un acte de generositat i lluïment dels músics més que la interpretació successiva dels temes de hip-hop, R&B i soul que han fet d'ells un dels grans de la música negra.

Vam veure virtuositat amb el pic pad i una exhibició de Captain Kirk Douglas, guitarrista i veu, que ens va regalar una miqueta del 'Sweet child of mine' dels Guns and Roses i que es va enllaçar amb 'The Seed' i amb records constants a mestres de la música negra com James Brown. –Erica Aspas

Cruïlla 2018
© Xavi Torrent

Fatoumata Diawara: un joiós ritual

La cantautora maliana, tota ella carisma, somriure i força, obria a l'escenari Time Out l'última jornada del Cruïlla, que en la seva novena edició reuniria 57.000 persones al Fòrum i assoliria un altíssim nivell artístic en bona part dels xous dels artistes del cartell. Fatoumata Diawara no en seria l'excepció. Acompanyada de quatre músics, tres d'africans i un de barceloní, Fatou, a la veu i la guitarra elèctrica, va arrencar a foc lent un concert que s'aniria escalfant de mica a mica fins al deliri extàtic final, amb l'estrella maliana a mig camí entre una griot embogida i la líder d'una banda hard rock, amb un entusiasme contagiós.

Temes del seu segon àlbum 'Fenfo' (2018), com 'Nterini, 'Kokoro' i 'Negue negue', però també del seu debut, 'Fatou' (2011) –i entre l'ún i l'altre, les col·laboracions amb Damon Albarn, Herbie Hancock, Roberto Fonseca, Matthieu Chedid (amb qui va actuar el 2017 al Cruïlla) i Disclosure–, com 'Sowa', li van servir per articular també un discurs feminista, panafricanista i antiracista. Tot plegat sense sacrificar ni una gota del caràcter festiu del seu directe, un joiós ritual de valors positius liderat per una de les grans veus de l'Àfrica cosmopolita del segle XXI. –Marta Salicrú

Advertising
Justice, Cruïlla 2018
© XaviTorrent

Justice: Disco inferno

David Byrne i The Roots havien deixat un llistó estratosfèric a la darrera nit del Cruïlla, i els francesos Justice no van decebre tampoc amb un xou contundent marca de la casa. Eren ja la les 2 de la matinada i el cos demanava marxa, conjunció ideal perquè el duet parisenc, que acostuma a anar per feina, es va encarregar de disparar a discreció hits fins a convertir l'escenari Damm en una disco inferno.

L'enorme creu de llum, el símbol de la banda, presidia l'escenari i uns llocs de llum mòbils posaven la nota d'espectacle a l'electrònica d'estadi dels francesos. Però de sobte es va fer el silenci. Cap al terç final del xou, Gaspard Augé i Xavier de Rosnay es van aturar. Millor dit es van congelar enmig del moviment que estaven fent. I així es van quedar durant gairebé un minut, amb les llums enceses, sense música i ells com si els haguessin disparat amb un pistola de rajos paralitzadors. Una pausa dramàtica per avisar-nos de la traca que se'ns venia a sobre. I quina traca: 'We are your friends' (l'himne que van compartir amb Simian Mobile Disco), 'Audio Video Disco'... Chapeau!

Camera

Divendres 13

Advertising
Prophets of Rage, Cruïlla 2018
© Jan Fleischer

Prophets of Rage: recuperar la ràbia

Divendres nit, l'aquelarre de debò no va ser el que van portar en versió butxaca de Cervera, sinó el que van muntar els col·legues de Prophets of Rage. L'espectacle d'aquest supergrup format per membres de Rage Against the Machine, Public Enemy i Cypres Hill va aconseguir el seu propòsit: recuperar la ràbia.

Durant l'hora i mitja de xou van fer saltar, xisclar i creure als assistents que es pot lluitar contra el sistema amb un concert contundent i molt molt furiós. Prophets és un grup musical i un missatge polític: Fuck Trump, lema que es va repetir durant el concert, fins i tot amb un cartell en el revés de la guitarra de Tom Morello, qui el va mostrar mentre tocava amb les dents.

Van voler els Prophets sortir vestits amb samarretes del Barça personalitzades amb els seus noms per picar l'ullet al públic català. No calia (i potser grinyolava una mica): se'ns hauria ficat a la butxaca igualment, ja que era impossible desconnectar-se de l'energia aclaparadora que emetien des de l'escenari. Amb una iconografia revolucionària com a teló de fons, els temes de la banda i també els 'hits' dels grups per separat anaven descarregant-se entre pogos i birres voladores que celebraven especialment els hits com 'Insane in the brain', i 'Fight the power'.

Menció especial per al megaporro –mida Titànic– que va encendre B-Real mentre entonava 'Yo quiero fumar', himne fumeta dels Cypres Hill. El final de festa va estar reservat 'per Killing in the name': eufòria final entre bots i crits esgargamellats de 'Fuck you, I won't do you what you tell me'. Concert-teràpia. –María José Gómez

Gilberto Gil
© Victor Parreño Vidiella

Gilberto Gil: el virus de l'afrobeat

La tarda allargassada estiuenca feia que a les 21.15 h encara hi hagués llum de ple dia quan els compassos de 'Refavela', la cançó que dona nom a l'àlbum de 1977 que el brasiler Gilberto Gil va publicar tornant de Nigèria i infectat pel virus contagiós de l'afrobeat, van començar a sonar al Fòrum.

El concert al Cruïlla formava part de la gira que commemora el 40 aniversari del disc amb què Gil, donant per acabat l'híbrid de música popular brasilera i pop psicodèlic anglosaxó de la Tropicália de finals dels 60 que li havia donat fama (i l'havia enviat a l'exili) al costat de Caetano Veloso i companyia, i buscant, de retorn de l'Àfrica, les arrels negres de la seva tradició musical. Una gira que arribava a Barcelona amb un any de retard, i que era de fet un projecte de Bem Gil, fill de Gilberto.

Va ser Bem precisament el primer a liderar la funció, seguit de Chiara Civello, encarregats de posar veu als primers temes del xou, al capdavant d'una banda amb guitarra, teclats, baix, bateria, trompeta i saxo, i de l'acordió de Bem. Però després d'una ma de temes, la mosca començava a pujar al nas. Ja sabíem que el concert era a càrrec de Gilberto Gil i amics, però amb els amics tots a l'escenari –inclosa la neboda de Gil, Nara–, on era l'estrella? 

Just quan començava a trobar-se'l a faltar, o a témer que la seva presència fos només testimonial, Gilberto va sortir a l'escenari amb un gran somriure i molta energia per explicar-nos –amb la cançó de 'Refavela' que li dedica– com havia tornat del Nigèria seduït pel so del balàfon, el xilòfon malià. Una dotzena de persones sobre l'escenari, van anar desgranant les cançons del disc homenatjat ('Ilê ayê', 'Babá alapalá'...) en un exercici de reivindicació pertinent i sense tuf de nostàlgia. –Marta Salicrú

Advertising
Camera

N.E.R.D: el Pharrell que no és 'Happy'

Si entre el públic de l'escenari Estrella Damm hi havia algú que esperava trobar el Pharrell Williams de 'Happy', no el va trobar. I és que molts anys abans que Williams conquerís el món amb la globalitzada banda sonora de la pel·lícula dels Minions, el californià ja militava a N.E.R.D. i disparava temes entre el post-punk i el hip-hop crítics amb els problemes de la societat americana.

La banda formada per Williams, Chad Hugo i Shae Haley va oferir un concert molt físic, a dalt i a baix de l'escenari, i ple de connexions amb altres grups. Com el medley que va sonar al principi del concert al Fòrum i que va incloure 'Stir Fry', de Migos i de la qual Williams en va ser el productor, i 'Alrigth' de Kendrick Lamar, que també va coescriure i coproduir.
La banda anava acompanyada de músics amb la cara tapada, com si estiguessin a punt d'agafar un còctel Molotov i cremar contenidors, i d'un cos de ball que va portar l'espectacle a un nivell superior. N.E.R.D. va oferir el que són, energia, força, carrer i reivindicació, a través de temes antics –feia 8 anys que no treien treball nou– i també de 'hits' del seu últim disc, 'No One Ever Really Dies' (que respon a l'acrònim que li dona nom a la banda), com '1000', que va posar el públic a saltar.

I de cop, quan encara ens estàvem recuperant del pogo anterior –Pharrell Williams estava obsessionat tota l'estona en fer grans cercles perquè la gent pogués fer 'moshing'– van començar a sonar els primers acords de 'Blurred Lines' seguits del 'Get Lucky' de Daft Punk que el públic va rebre amb moltes ganes. Però si algú va pensar que la segona meitat del concert seria més ballable i menys punk es va equivocar de totes totes.

El petit 'medley' comercial va ser una treva, potser per agafar aire de cara a tot el que vindria. Un seguit de temes que van mantenir el públic a dalt de tot –no va faltar ni un cover de 'Seven Nation Army' de The White Stripes, que va sonar per segon cop al Cruïlla després que dijous la toqués el seu compositor, Jack White– com 'Secret life of tigers' i 'Lemon', ambdues del nou disc i l'última amb la col·laboració de Rihanna. Mette Towley, la ballarina 'fetitxe' de la banda, va reproduir el ball que interpreta al videoclip de 'Lemon', després que Rihanna li afaiti el cap, i que ens va deixar bocabadats. –Erica Aspas

Camille
© XaviTorrent

Camille: el profà i el sagrat

No és perquè sí que Camille es va endur el Victoire de la Musique (els premis de la indústria musical francesa) per la gira de 'Ouï' (2017), el disc que presentava divendres al Cruïlla i amb què estrenava l'escenari Time Out. Tampoc no ens venia de no el talent de la cantant, compositora, productora i 'beatboxer' francesa per crear i portar a terme espectacles d'alt nivell artístic sense més mitjans que els humans, en aquest cas una banda formada per tres coristes ballarines, i tres instrumentistes, un bateria, un percussionista i un piano tocat també posant l'èmfasi en l'element percutiu de l'instrument rei, que va arribar a sonar techno. Tots tres portaven, com elles quatre, faldilles (el percussionista, bata de boxa), i tots tres feien, com Camille, percussions amb els seus òrgans fonadors. I per interpretar 'Seeds' tots set van agafar timbals. D'això és del que es tracta amb l'artista francesa: de la veu i la percussió, sense que la diferència entre una cosa i l'altra estigui gaire delimitada. Amb un repertori format tant per temes del nou àlbum com dels celebrats 'Le fil' (2005) i 'Ilo Veyou' (2011), Camille va dirigir la coreografia musical i de moviment del xou, mentre ella mateixa es lliurava a estranys balls dionisíacs, convidant dues noies del públic a pujar a l'escenari mentre tocaven 'Les loups' i a afegir-se al ball (van estar a l'altura, per cert), formant les sis dones una rotllana. Va versionar 'Too drunk to fuck' de Dead Kennedys i va emular una missa gospel a 'Ta doleur', juntant el profà i el sagrat. Una estrena de luxe per l'escenari Time Out. –Marta Salicrú

Advertising
Camera

Dijous 14

@XaviTorrent

Jack White + Seasick Steve

Dolça tarda estiuenca davant del mar. A l’ombra de l’escenari principal del Cruïlla, la calor comença a ser suportable gràcies a la marinada. Un senyor amb barba blanca i gorra, texans i camisa de quadres surt a l’escenari somrient, amb una ampolla de vi a una mà i una guitarra a l’altra. 1, 2, 3, 4 i fot-li: comença la celebració del rocknroll sense embuts.

El concert del trio del
Seasick Steve és una declaració de principis: de la primera nota a l’última, aquests tres paios toquen amb una devoció encomanadissa pels sons primigenis de la cultura roquera nord-americana. Ritmes d’en Bo Diddley, solos potents i imaginatius... Fills bastards de ZZ Top i Southern Culture on the Skids, tenen energia per parar un tren: encara que toquin asseguts, aquests tres podrien tombar qualsevol grup indie de noiets de vint anys.

És extraordinària la comunió que despleguen amb tan pocs recursos. Seasick Steve té 78 anys —sembla que en tingui vint menys— i es fa les guitarres ell mateix, com l’última que treu per tocar, feta amb una matrícula de cotxe. Quina gran lliçó d’alegria i rocknroll! Un magnífic començament de festival.

*

Els 'roadies' van vestits amb una elegància insòlita: de negre rigorós, amb corbata i tirants. Col·loquen tres micros pel cantant. Després d’un compte enrere projectat a la pantalla gegant del darrere de l’escenari, s’encenen les llums blaves i surten Jack White i els seus músics amb una actitud malcarada que suposo que vol ser garatgera i perillosa però que resulta impostada i freda, d’estrella del rock.

Arranca amb un riff brutal i ja no para d’enfilar-ne, un rere l’altre: Jack White és una màquina de fer-ne—. Comença fort i no decau. S’ho creu. "
Forget the sun, Barcelona. The sun is gone. It’s me and you tonight". Gira sobre ell mateix, ho dona tot, i, malgrat això, domina una estranya sensació de desajust. Les projeccions futuristes i el disseny de l’escenari no hi ajuden gens, i tampoc l’estructura derivativa i erràtica de les cançons del seu últim disc, 'coitus interruptus' constants. El concert agafa sentit quan toca cançons del seu gran disc en solitari Blunderbuss, o l’'Steady as it goes' dels Raconteurs, o recuperacions dels White Stripes però entre que els músics se’l miren amb por i la química no s’acaba de donar, encara es fa més evident aquest contrast entre música amb grapa i execució sense ànima. Sigui com sigui, la gent vibra i finalment arriba a l’èxtasi amb el tema que previsiblement havia de tancar la nit, 'Seven Nation Army', que avui en dia s’ha convertit en un càntic 'hooliganesc' de difícil digestió. - Martí Sales

Advertising