Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Mercat de Música Viva de Vic 2014

Mercat de Música Viva de Vic 2014

La nostra tria de concerts més enllà dels grans noms per a la fira de música en viu que se celebra del dijous 18 al diumenge 21 a la capital d'Osona.

MMVV
© Pere Masramon
Per Marta Salicrú |
Advertising

Ens empipa que aquest any el Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) coincideixi amb el BAM i La Mercè, perquè aquesta fira on es compra i es ven música en viu és un bon aparador per veure què fan de nou els grups més propers.

Després de la jornada inaugural de dijous, encapçalada per un quartet liderat per Roger Mas i el pianista brasiler Benjamim Taubkin i en què es va donar a conèixer el Premi Puig-Porret 2014 –atorgat al projecte 'Cants oblidats' del Taller de Músics, que recupera el llegat dels 'cantaors' gitanos catalans–, el gruix del MMVV se celebrarà divendres 19 i dissabte 20 de setembre.

A banda dels multitudinaris concerts a la Plaça Major d'Els Pets i La Fundación Tony Manero (dv. 19) i de Joan Colomo, Manel i Joana Serrat (ds. 20), i del d'Adrià Puntí a L'Atlàntida (dv. 19), tampoc no us hauríes de perdre aquests:

Pau Vallvé
©Sergi Portabella

Pau Vallvé

A l’octubre publica nou àlbum: autoeditat, gravat a casa i acabat a mà. El presenta amb un nou format a duo d’homes orquestra amb Jordi Casadesús (La iaia) que va avançar al Vida Festival i que ara arrenca a rodar.

Salao

Salao

En viu el seu cante rebrega les entranyes, però ara el de l’Hospitalet presenta el seu primer àlbum, Jara en el camino, produït per Chicuelo. A Vic ho fa amb el toque'de José Andrés Cortés, Bordón Minero 2009 al Festival del Cante de las Minas de la Unión –a Barcelona, el ds. 20, en format elèctric–.

Advertising
Nico Roig

Os Meus Shorts

El projecte experimental del cantautor iconoclasta Nico Roig (Refree, Maria Coma) va estrenar BRAVO, la divisió abstracta del segell Bankrobber. Però hi ha coses que cal gaudir-les en viu.


Anna Roig i L’ombre de ton chien
©Marc Bordons Soler

Anna Roig i L’ombre de ton chien

El quintet francòfil del Penedès presenta el tercer LP,  Un pas i neu i un pas (dimarts a la venda), en què fugen dels clixés de la cançó francesa i s’obren a nous sons.

Advertising
Fernando Junquera Ruiz

Negro

És de Saragossa, viu a València, edita amb el segell de Barcelona La Castanya i milita a l’Orquesta del Caballo Ganador dels Za!. La seva guitarra indueix al trànsit. I toca a la Carpa Negra, esclar.

Germà Aire

Germà Aire

Dos dels membres dels vigatans Mates Mates –amb la garantia que això suposa–, presenten 'Ball del cel', el debut d’aquest projecte amb nom galàctic.

Advertising
Beach Beach
©Alba Yruela

Beach Beach

A Gerard Love (Teenage Fanclub) li va caure la bava amb el quartet de Mallorca quan li van fer de 'backing band' al festival Primera Persona. Naveguen pel pop enèrgic del seu segon àlbum, el nou 'The sea'.

També t'agradarà

Música, Pop

Entrevista a Joan Colomo

El cantautor que va venir del hardcore i del Montseny ens parla del seu àlbum 'La fília i la fòbia' (2014) Ja portes quatre discos en solitari. Com has evolucionat? Amb el primer disc, com que sempre havia fet coses amb més canya, sí que em vaig haver de plantejar fer cançons més delicades i en acústic. Abans sempre fugia del que és comercial, perquè érem punkies i tenia bastants prejudicis. Quan vaig començar a cantar sol, em feia vergonya. Em sentia cantar en català o en castellà i pensava, hòstia, si sembla Coque Malla, o Sopa de Cabra. Per això feia veus rares, intentava fugir de la veu estàndard. Però de mica en mica ho he anat superant. 'La fília i la fòbia' (BCore, 2014) sona prou rock. No és que ho volgués: ha passat. No em plantejo els discos com un tot, jo vaig fent cançons. La música em raja, no hi medito, no hi dono més voltes: quatre acords i uns arranjaments ràpids. Surt de manera espontània. Amb les lletres tinc menys ofici que amb la música. M'hi haig de posar expressament i em surten unes lletres horribles. Trobo curiós que a la gent li agradin. Hi fas cançons crítiques i polítiques. Són cançons d'amor i d'odi, que són els dos grans motors quan fas cançons, el que t'agrada i el que no. Hi critico l'ésser humà. Jo vinc d'escoltar hardcore suec o ianqui, on sempre acaba sorgint el marxisme.  La consciència del pas del temps és recurrent al disc. He superat una mica la por de la mort, que en altres èpoques m'ha preocupat bastant, però ara tinc molt més a prop l

Música, Pop

Entrevista a Joana Serrat

La cantautora de Vic presenta 'Dear Great Canyon' (2014), el disc d'Americana que li ha valgut el fitxatge per El Segell del Primavera Sound Joana Serrat és l'artista d'El Segell del Primavera Sound amb més bolos programats al Regne Unit. Potser perquè 'Dear Great Canyon' (2014), el nou disc de la cantautora de Vic amb què -amb l'ajuda de Howard Bilerman, productor canadenc associat a Arcade Fire- el seu so ha crescut fins a esdevenir un elegant pop d'arrel nord-americana, sembla una bona aposta per conquerir el mercat anglosaxó des d'aquí. Els dos primers àlbums els vas signar amb les inicials. Per què vas adoptar nom i cognom amb 'The relief sessions' (2012)? Volia diferenciar les primeres experimentacions d'allò que vindria després. Amb 'The relief sessions' tot estava molt més pensat. El títol d'aquell disc fa referència al consol. De què t'havies de consolar? Tenia 25 anys i no havia fet res a la vida. Però vaig tornar a tocar i vaig sentir que era més fidel a mi mateixa del que feia abans. El nou disc sona molt americà. Tenia clar que volia fer música americana, però 'The relief sessions' el vaig fer amb músics que venien del jazz. Ara buscava un so internacional. Per això volies un productor de fora com Howard Bilerman? Necessitava algú que m'ajudés a explotar les cançons, perquè tu saps com vols que sonin, però cal que algú t'ajudi a arribar al so que busques. Has vestit el disc amb arranjaments molt rics. Les cançons demanaven capes i textures perquè és un disc de

Advertising
Música, Rock i indie

Entrevista a Els Pets

Lluís Gavaldà ens parla de 'L'àrea petita' (2013) i del present del trio pop de Constantí després de celebrar 25 anys d'història 1. Els Pets no volen ser una relíquia "És molt bonic celebrar 25 anys i que a la gent encara li importi una mica el que fas, però estàvem una mica saturats de mirar enrere. Volíem demostrar que no vivim de rendes i reinventar-nos. Sempre hem intentat nedar a corrent de nosaltres mateixos perquè amb la primera època del grup no ens hi sentim gaire identificats". Els Pets, 'Bombolles' 2. Els feia falta una sacsejada "Portàvem quatre discos –des de 'Respira' (2001)–amb el mateix productor, el Brad Jones, i n'estàvem súper contents, però estàvem en una zona de confort. La incompatibilitat d'agenda amb ell ens va donar l'excusa perfecta per buscar una persona aliena al grup que ens fes qüestionar les coses". Aquesta persona va ser Raül Fernández, 'Refree'. "A l'hora de treballar ell va proposar una manera de fer fora dels cànons, treballant les cançons una per una. I hem aconseguit que cada cançó tingués una personalitat pròpia i diferent de les altres". El més vist 5 coses per fer avui Aprofita el teu temps i troba el que necessites: el millor del dia al teu abast Japonisme. La fascinació per l'art japonès Que consti que en Pere Calders ja ens havia avisat: som víctimes d’una invasió subtil. Jo mateix em vaig criar amb la Heidi i el Marco, escoltava música d’un Walkman Sony i m’afarto de sushi. Qui no ha tingut una Playstation o ha jugat al Super Mari

Música, Pop

Entrevista a Manel

Parlem amb el quartet de Barcelona d''Atletes, baixin de l'escenari' Si us voleu fer els simpàtics amb els Manel, no els feu parlar del seu èxit. No seria tan estrany pensar que aconseguir el disc d'or per al nou 'Atletes, baixin de l'escenari' només un parell de setmanes després de la seva publicació, aconseguint en temps rècord l'empat entre àlbums publicats i distincions daurades, faria que el quartet de Barcelona sentís aquella eufòria que va empènyer els atletes de Barcelona 92 a envair l'escenari de Los Manolos en la clausura dels Jocs Olímpics, i que va motivar la locució del recentment desaparegut Constantino Romero que han fet servir per titular l'àlbum. Però no: Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé no se senten eufòrics, i a la primera oportunitat treuen importància als seus èxits comercials. No sembla falsa modèstia. De fet, semblen incòmodes. O avorrits del tema. Potser és un mecanisme instintiu saníssim per evitar que la fama els pugi al cap i que comencin a exigir una marca d'aigua mineral específica al camerino o a destrossar habitacions d'hotel. "Que algú compri un disc una setmana o dues després que surti, el que vol dir és que havien escoltat l'anterior i tenien ganes de veure què has fet ara -diu Gisbert-. Això el que ens diu és que el disc que vam treure fa dos anys (10 milles per veure una bona armadura, 2011) va agradar. I això està molt bé, vol dir que la feina va bé". "A veure si els ha agradat a tots els que l'han comprat", apun

Advertising