La mística del rock and roll sovint s'erigeix en la mitologia del perdedor ple de talent, el 'beautiful looser' que ha fregat la fama i la fortuna amb la punta dels dits (tacats i enganxosos de la droga que han fet que se la foti escales avall, per això ha d'actuar en antres de mala mort). Això es podria aplicar a The Hangmen, una banda de punk-rock de Los Àngeles que l'any 1989 va tenir molts punts per petar-ho: trepitjaven aquell terreny tant del punk californià on country i el rockabilly conflueixen amb el riff accelerat, amb antecessors tant il·lustres com X o The Blasters. Tenien cançons meravelloses, urgents i melòdiques. Van estar a punt de treure un primer disc, 'Suicide doors' a Geffen –la discogràfica de Guns'n'Roses– però al darrer moment la multinacional es va fer enrere.
Però després de tota una vida –amb baixada als inferns de l'addicció i la pobresa inclosa– la banda liderada per Bryan Small segueix facturant discos tan bons com el seu segon elapé, aquell 'Metallic I.O.U'. (1990) que va apadrinar Mike Ness de Social Distortion. The Hangmen mereixen molta més consideració i parròquia: tenen un cantant, Bryan Small –amb una personal veu que sembla la d'un Tom Petty emprenyat– i un guitarrista, Jimmy James, as de la 'slide guitar', que fon el sud d'Estats Units amb l'acceleració de garatge, i sobretot un repertori que combina el punk de carrer amb atmosferes de country-rock desèrtic, blues tavernari i melodies emotives amb un pessic de western que se't claven al cap, com en el recent i exquisit 'Cactusville' (2019). Molt més roll que rock, vaja. Oblideu la collonada de la mística del perdedor: que més de 30 anys després aquest tros de banda vingui a una sala tan estimada com el Sidecar és un èxit que cal celebrar. Presentaran 'Stories to tell' (2023), i d'això els en sobren. No us els perdeu: són d'aquella raça d'artistes que toquen en un club com si fos un estadi.
