La mística del rock and roll sovint s'erigeix en la mitologia del perdedor ple de talent, el 'beautiful looser' que ha fregat la fama i la fortuna amb la punta dels dits. Això es podria aplicar a The Hangmen, una banda de punk-rock de Los Àngeles que l'any 1989 va tenir molts punts per petar-ho: trepitjaven aquell terreny tant del punk californià on country i el rockabilly conflueixen amb el riff accelerat –en deien cowpunk– amb antecessors tant il·lustres com X o The Blasters. Tenien cançons meravelloses, urgents i melòdiques. Van estar a punt de treure un primer disc, Suicide doors a Geffen –la discogràfica de Guns'n'Roses– però al darrer moment la multinacional es va fer enrere.
I The Hangmen tornen a Barcelona amb una gira europea que celebra els seus 40 anys de vida, tota una victòria. I després de tantes dècades –amb baixada als inferns de l'addicció inclosos– la banda liderada per Bryan Small segueix facturant discos tan bons com el seu segon elapé, aquell Metallic I.O.U. (1990) que va apadrinar Mike Ness de Social Distortion. The Hangmen mereixen molta més consideració i parròquia: tenen un cantant, Bryan Small, amb una personal veu que sembla la d'un Tom Petty emprenyat, i un guitarrista, Jimmy James, as de la 'slide guitar' (també als no menys meravellosos perdedors Junkyard) que fon el sud d'Estats Units amb l'acceleració de garatge. I sobretot, poden presumir d'un repertori que combina el punk-rock primigeni amb atmosferes de country-rock desèrtic, blues tavernari i melodies emotives amb un toc d'espagueti western que se't claven al cap, com en el recent i exquisit 'Stories to Tell' (2023). Oblideu la collonada del perdedor: mentre us grateu la butxaca pels 160 euros que demana el més jove dels Stones, aquí teniu artistes que s'hi deixen la pell tocant el seu blues a un metre de la vostra cara, pel preu d'un menú.