[title]
Hi ha poques rèpliques tan aplaudides: “Vaig veure una pel·lícula de Rohmer i era com mirar créixer una planta”. Ho deia el bigotut detectiu que interpretava Gene Hackman a 'La nit es mou' (1975). Una frase que alguns van confondre amb menyspreu quan amagava una profunda admiració del seu director, Arthur Penn, cap al cineasta francès. Una broma privada convertida en cita habitual quan s’escriu sobre Éric Rohmer (1920-2010). L’opinió del personatge de Hackman diu poc en el seu favor: el cinema de Rohmer és contemplatiu, sí, i posa el focus en la paraula, també. Sovint amb plans fixos, perquè ell creia en la invisibilitat de la càmera, i amb un grapat d’homes i dones parlant sobre la fugacitat de l’amor, sobre infidelitats i relacions.
Nascut el 4 d’abril del 1920, Jean-Marie Maurice Schérer va canviar-se el nom pel que coneixem, inspirat per un altre director, Erich von Stroheim, i per l’autor de les novel·letes de Fu-Manxú, Sax Rohmer. Ho va fer a la seva època de reporter i crític de cinema: ell va dirigir aquella redacció de la revista 'Cahiers du cinéma' on hi col·laboraven els Truffaut, Chabrol, Rivette i Godard. Amb els dos últims havia fundat, anys abans, una altra publicació, 'Gazette du cinéma'. Fou, per tant, un dels grans referents de la Nouvelle Vague, el més clàssic o menys modern de tots aquells enfants terribles: “No érem crítics amb ganes de dirigir; érem directors que vam començar fent crítica”, explicava, recordant aquella fornada de talent.
Els personatges de Rohmer parlen, es miren, passegen (el paisatge, urbà o natural, és fonamental en el seu imaginari), menteixen, desitgen i dubten, moltíssim. De vegades es toquen, i follen. Tot un tractat sobre la condició humana, el seu cinema s’identifica quasi sempre amb un romanticisme molt particular. Pot jugar amb la lleugeresa o la trivialitat per ser profund; pot reflexionar i fer reflexionar.
Foto: Eric Rohmer
Els cicles de Rohmer
Hiperactiu com a creador, no només fent ficció (també va rodar documentals escolars, literaris...) i escriptor de les seves pròpies pel·lícules ("M'agrada treballar sol", afirmava), ho va fer gairebé sempre des de la quotidianitat, sobretot en els tres grans cicles que estructuren la seva filmografia: els Contes morals ('La panadera de Monceau', 'La carrera de Suzanne', 'La coleccionista', 'Mi noche con Maud', 'La rodilla de Clara' y 'El amor después de mediodía'), les Comèdies i proverbis ('La mujer del aviador', 'La buena boda', 'Pauline en la playa', 'Las noches de la luna llena', 'El rayo verde' i 'El amigo de mi amiga') i els Contes de les Quatre Estacions ('Conte de printemps', 'Conte d'hiver', 'Conte d'eté' i 'Conte d'automne'). Però també en films com 'Cuatro aventuras de Reinette i Mirabelle' o 'Les rendez-vous de París'.
I va mirar la història amb cert pessimisme (a 'La Marquesa de O', 'Perceval le gallois', 'La inglesa y el duque' o 'Agent triple'). Premiat als quatre grans festivals (Canes, Venècia, Sant Sebastià i Berlín), aplaudit i respectat, Rohmer va morir als 89 anys, l’11 de gener del 2010. Enguany, celebrem el seu centenari i els deu anys de la seva mort: si el coronavirus ho permet, la Filmoteca li dedica un cicle (inicialment programat fins al 17 d’abril) i el BCN Film Fest (19-26 de juny) recuperarà vuit dels seus treballs més coneguts. Però mentre siguem a casa, a Filmin trobareu un bon grapat de les seves pel·lis. No hi ha excusa per no comprovar que Gene Hackman tenia molt poca paciència.
No t'ho perdis:
2.000 pel·lis 'online' i gratis amb el carnet de la biblioteca
