[title]
El rellotger de Tavernier i la seva patrona
El 1973, Bertrand Tavernier va rematar el seu thriller 'El relojero de Saint-Paul' amb una veu en off que parlava sobre què havia passat amb dos dels personatges centrals d’aquesta rocambolesca trama ambientada a Lió: un pare (Philippe Noiret) i el seu fill (Sylvain Rougerie), acusat d’assassinat. La veu en qüestió ens situava uns pocs dies abans del 15 d’agost, festa de la Verge Maria, patrona de Lió. L’òpera prima de Tavernier, adaptació d’una novel·la de Georges Simenon (1903-1989), introduïa molts temes de l’actualitat: la lluita entre l’esquerra i la dreta, el comunisme, el descontentament dels treballadors o 'La gran comilona', de Marco Ferreri, que era esmentada, en to burleta, per un dels policies. El 15 d’agost van néixer Napoleó Bonaparte, Nicolas Roeg, Sylvie Vartan, Stieg Larsson, Debi Mazar i Ben Affleck, tots ells, importants per diferents motius. I el 15 d’agost del 2019 s’estrenaran dues pel·lícules que encapçalaran les llistes de les millors de l’any: 'La virgen de agosto', de Jonás Trueba, i 'Érase una vez en... Hollywood', de Quentin Tarantino. Una, amb una donzella virginal al bell mig; l’altra, amb dos machirulos que flipes. Com que aquest és el primer cop que ho escric, això de machirulo aniria entre cometes?
Romanticisme low cost?
Com a cineasta i com a pensador, Jonás Trueba s’assembla més al seu tiet David que no al seu pare Fernando. Sí, a tots tres els encanta Truffaut i la Nouvelle Vague, però són Jonás i David qui més i millor s’han apropat als sentiments, a les pulsions humanes i a les alegries i decepcions de les relacions de parella i familiars. Mentre Fernando ha tirat cap als blockbusters d’autor o als repartiments corals, la resta de la seva parentela s’ha concentrat en el relat petit o minúscul. Mentre el patriarca treia el periscopi, els dos menuts del clan utilitzaven el microscopi. Com ja ho eren 'Todas las canciones hablan de mí', 'Los ilusos', 'Los exiliados románticos' i 'La reconquista', 'La virgen de agosto' també és un film enganxat al cor dels seus protagonistes, que es qüestionen els estrictes codis socials quan entren en col·lisió amb les descontrolades passions, que es plantegen i replantegen si l’amor dura el que dura i prou. Si es pot revifar, o és millor enviar-lo a la merda. En forma de 'road movie' ('Los exiliados románticos') o de relat en dos temps ('La reconquista'), els seus projectes freguen el 'low cost', però tenen un 'look' 'high cost'. En la seva nova cinta ha coescrit el guió amb su protagonista femenina, una estupenda Itsaso Arana, que recorre els carrers madrilenys fixant-se en tot i parlant amb tothom: la trobada amb Vito Sanz és fabulosa. I una nit se’n va de copes, i un dia se’n va a banyar-se amb uns amics coneguts recentment.
Tarantino, sotmès a la sobrecreativitat
El segon nom de Jonás Trueba és Groucho, però ell ja fa temps que no l’usa. I no és que les seves pel·lícules no tinguin sentit de l’humor, perquè el tenen, mesclat en els diàlegs i en el desenvolupament d’algunes escenes. Quentin Tarantino sí que té humor, a dojo, i és un dels trets característics dels seus films, per molt bèsties i sagnants que siguin. A 'Érase una vez en... Hollywood' hi ha una seqüència on l’escampall de sang provoca en l’espectador unes riallades sorolloses i desacomplexades. Amb una durada más llarga que el 'Midsommar' d’Ari Aster, és un gran retaule històric, és un homenatge al western i al western amb espaguetis, i és un guió que funciona tant quan les seves dues estrelles masculines (Leonardo DiCaprio i Brad Pitt) estan juntes com quan actuen per separat: un, preocupat per la seva trista i desinflada carrera com a actor; l’altre, amb problemes amb... els hippies. Margot Robbie està magnífica en el paper de Sharon Tate, i balla i es mou d’una manera que et torna boig. Bruce Lee i Dean Martin treuen el cap per allí. I Kurt Russell. Luke Perry hi fa la seva última aparició. Bruce Dern substitueix el desaparegut Burt Reynolds. I Los Bravos sonen quan no t’ho esperes, i molt poc, després que el tràiler aixequés la llebre sobre la seva participació en la banda sonora. Jo m’havia imaginat que el tema de Los Bravos estaria col·locat durant els títols de crèdit inicials o finals. ‘Érase una vez en... Hollywood’ és un ‘El crepúsculo de los dioses’ o un ‘Dues setmanes en una altra ciutat’ encara més desencantat i realista, però, alhora, supervitaminat i mineralitzat per la imaginació torrencial del seu creador, etern nen/adolescent.
Per quina començar?
I ara arriba el dubte: el 15 d’agost, quina caurà en primer lloc? Quina serà la primera escollida? La reposada, existencialista i 'lenta' 'La virgen de agosto' o la dinàmica, accelerada i monumental 'Érase una vez en... Hollywood'? Les dues en un mateix dia? No hi ha collons! O ovaris. Pensant-ho bé, seria una boníssima idea.
