[title]
Només cal donar un cop d'ull a xarxes per descobrir l'enorme allau de reaccions que ha despertat la mort de Hermann Bonnín avui a Barcelona. La gent del teatre i la cultura en general s'ha llançat a proclamar l'admiració que aquest professional ha despertat al llarg de cinc dècades de feina en les diferents responsabilitats i projectes que ha encapçalat. La seva llavor creativa i pedagògica és fonamental per entendre com és avui el teatre català. Repassem algunes de les fites fonamentals en la carrera de Bonnín.
Transformador de l'Institut del Teatre
A principis dels setanta, el teatre català vivia una petita revolució a peu de carrer amb l'eclosió de companyies independents –Els Joglars, Comediants, GTI– que van fer envellir de cop l'encarcarat teatre que es feia aleshores a les grans places de la ciutat, i que s'ensenyava a les grans institucions. El 1970, Hermann Bonnín entra a dirigir quan tenia 35 anys l'Institut del Teatre, la gran universitat de les arts escèniques, i capgira absolutament la seva orientació, amb una important renovació del professorat –el "cementeri d'elefants", que deia Boadella–, per fer arribar a la institució precisament professionals del teatre independent. Aquella dècada en la direcció de l'Institut va ser crucial per entendre com són avui les arts escèniques i els seus professionals.
Cap a una idea de teatre públic
Des de fa dècades, la ciutadania pot gaudir d'unes institucions i uns teatres públics que –millors o pitjors, es pot discutir– són una victòria per a tots i una garantia d'uns mínims de qualitat i continuïtat. A principis de 1982, quan el Lliure era una altra cosa més 'hippie' i el TNC no estava ni a l'horitzó, existia un tebi projecte anomenat Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya que exhibia obres al Teatre Romea. Hermann Bonnín va assumir la seva direcció fins al 1988, i va pujar el llistó de qualitat, exigència i ambició. Autors com Brecht, Peter Weiss i Peter Handke es van veure en la seva primera temporada, a més d'altres propostes d'autors locals – Salvador Espriu– que van permetre configurar una estètica, repertori i formes de fer, també en el pla administratiu, organitzant un consell assessor amb grans noms de l'escena d'aleshores com Fabià Puigserver i Josep Montanyès, entre d'altres.
Cofundador de l'Espai Brossa
Ningú pot entendre encara ara com un teatre tan petit podia acollir tantíssimes propostes de qualitat. El 1997 juntament amb el mag Hausson, Bonnín fundava el Brossa Espai Escènic de Barcelona en un minúscul local de la plaça Allada-Vermell del Born, un homenatge a l'univers poètic i estètic de Joan Brossa. Proximitat i cuina lenta per a una sala on pràcticament no existia separació entre artistes i públic. El projecte va obtenir una merescuda recompensa quan el 2010 es va refundar en La Seca-Espai Brossa, una fàbrica de creació de l'Ajuntament de Barcelona que encara avui continua la seva activitat com Escenari Joan Brossa a l'estret carrer Flassaders, també al Born.
Director infatigable
Més d'una trentena d'obres atresorava el seu currículum com a director. Triava autors com Txèkhov, Strindberg, Duras, De Filippo, Lorca i també altres de l'àmbit català com Maragall, Palau i Fabre, Porcel i també, per descomptat, Brossa. Amb un text d'aquest autor fetitxe va muntar el seu últim treball vist precisament a l'Escenari Brossa, 'Diumenge', on Bonnín assolia "la fita de donar coherència a allò tenyit d'absurd, de fer volar l'alè poètic dels personatges com a element subversiu de la realitat i fins i tot de fer cantar el públic", segons va quedar escrit en la crítica de Santi Fondevila a Time Out.
Perfil multidisciplinari
Abans que aquesta paraula es posés de moda, era fàcil i habitual trobar a Bonnín a exposicions de videoart, a sessions del cinema més experimental, a qualsevol debat interessant de l'agenda del dia de museus i institucions culturals. També era actor, tant a teatre com a televisió i també al cinema, mitjà en què va debutar el 1987 a 'La senyora', de Jordi Cadena i va continuar a films com 'El largo invierno', de Jaime Camino, 'La ciudad de los prodigios', de Mario Camus, i 'Volverás', d'Antonio Chavarrías, entre molts altres. Entre el seu perfil més compromès, figura la seva etapa al capdavant de l'Associació d'Actors i director de Catalunya, el sindicat de la professió, entre 1997 i 2005. Però qui millor que la seva filla, Nausicaa Bonnín, per definir el seu pare. L'actriu avui anunciava la desaparició de Bonnín amb aquest missatge que ens diu quin era el caràcter d'aquest personatge cabdal de la cultura catalana que avui ens ha deixat.
Avui, l'Hermann ha fet un mutis tan elegant i discret com ha sigut la seva vida... sense fer soroll... "Escolteu aquest silenci" deia el seu estimat Joan Brossa...
— Nausicaa Bonnín Dufrenoy (@nausicaabo) September 25, 2020
