[title]
Què passaria si la normalitat en què vivim, permeteu-me la frivolitat, explotés i saltés per l'aire? Aquest és el punt de partida de la minisèrie francesa 'El col·lapse' que emet la plataforma Filmin: 8 capítols de 15 minuts, 8 bombes de rellotgeria que concentren el pitjor de l'espècie humana. Són una proesa tècnica que complementa un argument que, tot i no tenir res de nou, esdevé fresc i original. 'El col·lapse' potser no és la sèrie-bàlsam que et demana el cos, però, precisament per això, potser és més necessària que mai.
Aquí teniu 5 motius per veure la sèrie que, sense exagerar, ocuparà una pàgina en el llibre de les millors ficcions de l'última dècada.
1. 8 punts de vista per un sol drama
La premissa d'intentar sobreviure a la falta de recursos, de subministrament i del tancament de bancs es podria haver explicat amb els mateixos protagonistes i punts de vista durant tota la sèrie. Però si hagués sigut així, segurament no estaríem parlant d'aquesta sèrie i, molt menys, no l'estaríem posant a la categoria de 'magistral'. Els creadors opten per fragmentar el mateix drama en 8 capítols i des de 8 perspectives diferents. Cada capítol el protagonitzen uns personatges i uns escenaris diferents. Independents entre ells, en alguns reapareix algun personatge, i amb les conseqüències d'un terrorífic col·lapse com a element omnipresent. El fet que es decideixi explicar el mateix des de 8 angles diferents, com si fos un 'collage', fa que la ficció guanyi múscul dramàtic i trenca amb la linealitat a què ens tenen acostumades la majoria de sèries. Punt a favor!
2. 20 minuts d'escalada emocional
Podria semblar que com més curt és el capítol, més fàcil és tramar-hi una història però no acostuma a ser així. Cada capítol d''El col·lapse' dura aproximadament 20 minuts i l'equilibri de girs de guió flueix en una partitura perfecta. El temps suficient per conèixer els protagonistes, el mateix perquè tot plegat faci un tomb i el just i necessari perquè acabi i et deixi amb un nus a l'estómac i amb ganes de més. Els guionistes han cosit amb tanta habilitat i artesania els diàlegs, la presentació dels personatges, els sons i tota la situació, que el camí al clímax és proporcional al ritme cardíac de l'espectador.
3. El pla seqüència o un personatge més
Cada capítol està gravat en un sol pla seqüència. I no és una decisió gratuïta ni es tracta d'un capritx del director. Aquí està tan justificada que quasi podria sortir als crèdits com un actor més. L'absència de talls i un treball d'assaig i sincronització sublim la fan un prodigi tècnic meravellós. Des d'aquí demano el 'making of' de la sèrie perquè ha de ser tot un plaer com un equip, mínim de 30 persones, ballen al ritme silenciós i fascinant dels actors que en aquell moment estan davant de càmera. Un altre dels ingredients que aporta el pla seqüència en aquesta sèrie és l'angoixa, aquell 'ai al cor' sostingut que s'aplica amb el guió, però també amb la fotografia. Una càmera tremolosa, que transmet el pols de l'operador, pot injectar més tensió a l'espectador que un guió carregat de suspens i crits. I en això, també brilla.
4. No saber el perquè
A qui li importa saber quin és el detonant si el que realment ens interessa és el drama i la bufetada que ocasiona a les víctimes? 'El col·lapse' en cap moment revela quin ha sigut el detonant que ho ha fet saltar tot pels aires deixant un planeta sense menjar, medicaments ni diners. Ratolins que escapen d'una trampa que ells mateixos han construït i que ara, un cop immersos en el col·lapse, són capaços de tot i no hi ha principis que valguin. És una crítica social des de les bilis més pudents de l'espècie humana, tota una experiència audiovisual que ens posa un mirall davant que només ensenya el terror de les conseqüències. El perquè de tot plegat? A qui li importa si és ficció... o no?
5. No és 'Black mirror'
Alguns insisteixen que no deixa de ser un capítol de tres hores de 'Black mirror'. No negarem que en té els ingredients: és una ficció que no s'ubica en el temps, que beu del present però es projecta en una distopia. Tot i això, 'El col·lapse' és molt més terrenal i humà, no ha d'acudir a invents tecnològics i xips en vena per mostrar una ciència-ficció. En aquest cas, és una realitat molt més plausible que alguns economistes i visionaris ja fa anys que anuncien. El col·lapse de l'economia, l'agricultura i els valors de la societat estan al límit i només fa falta un clic perquè la bomba esclati. La minisèrie no inventa la sopa d'all, només ens mostra amb genialitat, boníssimes interpretacions i intel·ligència què ha passat ja en alguns països i que podria passar a escala global algun dia. Que sigui un avís del futur o una ficció més dependrà, suposo, de tots plegats. 'El col·lapse' només escenifica una guerra entre classes de la forma més visceral, salvatge i, qui sap, si realista.
Mentrestant, si la fi del món ha d'arribar, que ens agafi veient una bona sèrie.
