Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

5 secrets del Dumbo de Tim Burton que has de conèixer

Escrit per
Josep Lambies
Publicitat

Des de fa un temps, Disney ha apostat per actualitzar els seus clàssics animats, adaptant-los al gust de les noves generacions. D'aquí han sortit una sèrie de 'remakes' que combinen acció real i CGI, com aquella versió de 'La bella i la bèstia' que protagonitzava Emma Watson. Aquest any ens esperen a les cartelleres un nou 'Aladdín' amb Will Smith en el paper de geni blau i un nou 'El rei lleó' que rebentarà la taquilla aquest estiu. Sense oblidar-nos del 'Dumbo' de Tim Burton, que aquesta setmana aterra a la cartellera i de la qual us descobrim alguns detalls.

1. La pena del monstre. El primer 'Dumbo' és de 1941 i és una pel·lícula d'allò més abismal i cruel que ha traumatitzat més d'un nen. Faria una bona sessió contínua amb 'La parada dels monstres', de Tod Browning, perquè la història també ens parla del 'freak' humiliat que es lamenta sota la carpa del circ. 'Dumbo' és la lletania d'un monstre deforme de qui tothom es burla, fins i tot els pallassos, amb les seves ganyotes diabòliques i el seu maquillatge de terror. Per això, encara avui, el clàssic ens segueix trencant el cor. La versió que ara ens porta Tim Burton és bastant edulcorada i per desgràcia inofensiva.

2. El factor humà. El primer error és que a la pel·lícula de Burton la història de l'elefant de grans orelles passa a un segon pla. El relat principal se centra en uns personatges humans que no apareixien a la cinta original. Els protagonistes són dos nens que han perdut la seva mare en una epidèmia de grip i un pare –Colin Farrell, més insípid que mai– que en el passat va ser un famós domador de cavalls i que torna de la guerra sense un braç. Els tres s'identifiquen amb la tragèdia de Dumbo, aquest animal maltractat, separat de sa mare, que plora perquè no troba el seu lloc en la societat. Dins de l'univers sentimental i familiar s'ha perdut completament l'element descoratjador.

3. Jugant amb les expectatives. Una de les virtuts del 'remake' és que sap com jugar amb les expectatives de l'espectador que recorda la pel·lícula original. L'arribada de les cigonyes, al principi, s'insinua amb l'ombra d'unes aus que sobrevolen els vagons de tren a la nit. L'escena de la borratxera de xampany aquí es transforma en un número de circ en el qual unes majorets fan bombolles gegants amb forma d'elefants roses. A més, Burton reimagina l'esternut de Dumbo i el reemplaça en un altre moment de la pel·lícula, per induir una de les seqüències més tenses.

4. Molta acció i poca emoció. L'altre error ha estat transformar 'Dumbo' en una pel·lícula d'aventures previsible, amb els seus herois valerosos –els artistes del circ– i un malvat infernal, un milionari interpretat per Michael Keaton, ple de cobdícia i disposat al que sigui per fer-se amb l'elefant del milió de dòlars. El brutal a 'Dumbo' era que no hi havia dolents ni enemics, sinó una cosa molt pitjor: una sensació de buit existencial punyent que augmentava quan vèiem al petit elefant a la part alta d'un edifici en flames, o plorant sol per la seva desgràcia i sense ningú que el consolés.

5. La tendresa del repudiat. El més bonic de la pel·lícula de Burton és el personatge de Dumbo, creat en un CGI animat amb preciosisme i tendresa. Us veureu reflectits en les seves pupil·les i us emocionareu, des que apareix per primera vegada fent tombarelles i desplegant unes orelles enormes, fins que veiem com s'enrosca a la trompa de la mare encadenada amb grillons, mentre la dona barbuda canta 'Baby mine don' t you cry ' –per cert, versionada al final per Arcade Fire– al costat d'una foguera. Burton s'ho juga tot a la carta de la grandesa visual, però si tremolem en algun moment, és quan Dumbo ens mira amb aquests ulls blaus i humitejats.

Últimes notícies

    Publicitat