[title]
Ens lamentem per les botigues de souvenirs. Però el 1971, un empresari indi va comprar el bar Glaciar –que aleshores ocupava tot un angle de la plaça Reial sense interrupció– i el va seccionar per posar-hi botigues de records. El bar, segmentat entre una cuina, una botigueta de marxandatge i el saló gran que coneixem avui, és hereu d’aquesta època. L’agost del 1932, La Vanguardia parlava de «invasión comercial hindú-africana en La Ramblas. El Glaciar, una de las víctimas, desaparece». El bar va reaparèixer el 1978, quan l’empresari indi el va llogar a una caòtica societat de divuit socis, universitaris idealistes. I poc després va acabar en mans de l’arquitecte Joan Martínez Manent, qui hi va instal·lar la preciosa barra marmòria que potser et penses que és allí des de fa cent anys. Manent, molt ficat en política, va organitzar tertúlies al soterrani i va col·locar-hi catorze tiradors de cervesa. Tot això m’ho explica en Rafael González, un dels dos socis actuals, que n’havia sigut cambrer pels volts del 1990.
Un aniversari molt especial
Tot ve a tomb perquè l’actual emplaçament del Glaciar, inaugurat el 12 d’octubre del 1929, celebra 90 anys de vida. I ho farà amb una tanda de concerts potent: ritmes caribenys amb Palmerita Coco Blue (dv. 18), troba cubana amb Mane Ferret & Carlitos Lage (ds. 19), swing & roll italià amb Rivolta (dv. 25) i el supergrup de soul-funk Cardova (ds. 26). Els concerts seran a les 22 h, amb una sonorització elèctrica amb totes les de la llei, res d’allò de concert acústic de butxaca. De fet, per si no esteu al cas, hi fan concerts cada dijous nit.
Ara bé, aquesta efemèride no és pas la del naixement d’aquest bar primordial. El Glaciar va obrir com a Bar Glacier el setembre del 1922 a la Rambla, 19, i el 1929 es va ampliar amb l’espai de la Plaça Reial. El juliol del 1936 va ser expropiat pels comitès de defensa de la CNT. «El Glaciar ha vist de tot, esclar», diu González, «els premis Nadal, la Posguerra, les tertúlies de la ‘gauche divine’ i García Márquez, la Transició...». I de fet caldria un llibre per glosar la seva història.
No és la intenció d’aquest post. Però sí que val la pena certificar que el Glaciar és un dels llocs de la Plaça Reial –amb permís del Sidecar i el Karma– on el barceloní no se sent guiri. González es va fer càrrec del bar cap a l’any 2000, després que en Cristian i en Jean Jacques –que havien tingut molt d’èxit amb l’Andy Capp de Gràcia– es retiressin de primera línia.
"Sense sofisticacions"
«Hem mantingut una línia sense sofisticacions excessives, però tampoc ens hem convertit en un lloc de turistes amb fotos de plat combinat, hem intentat mantenir una bona qualitat en general», explica González. Ell fa un fotimer d’anys que viu a Espolla (Alt Empordà), i el vi i l’oli que serveixen al Glaciar ve de l’afamada cooperativa del poble, de la que ell n’és soci.
Tampoc és que sigui un lloc de preus baratets, ep. Un cafè amb llet costa dos euros i mig, una cervesa tres, i una copa de vi de la casa 2,50 € (que si hi penses, sí que són preus locals, si tenim en compte que es un producte de qualitat, a LA terrassa de Barcelona i a anys llum de les clavades de la Rambla, tot i la distància de sis metres). «Paguem un lloguer molt alt i costa mantenir-se, però anem fent», resumeix. Hi ha previsió de celebrar els cent anys? “Ens queden cinc anys de contracte, però esperem tenir una pròrroga d’un lustre més! El propietari està molt content amb nosaltres” riu amb certa González. Pels qui vam venir a viure a Barcelona a finals dels 90, una cervesa freda al centre vol dir una cervesa al Glaciar. Gaudiu-lo ara que podeu!
