Els 100 millors bars de Barcelona

De què va? Els propietaris de La Confiteria van agafar l'antic i mític bar Nus, han canviat birres per gresols i l’han convertit en una mena de catau alquímic amb molta gràcia i ple de sorpreses –miralls que distorsionen, casa la senyora Josefa, que us portarà el menjar en tàpers si li encarregueu, àmfores amb aigua de Tamariu..– on, entre alambins i matrassos, destil·len molts dels licors que fan servir pels còctels.

I què demano? La carta és un prodigi d’imaginació del cocteler Antonio Naranjo: el Camp Nou, amb xarop d’anet, farigola i coriandre, gin destil·lat de la casa, llima i mançanilla és d’una frescor i gust insòlits. El Suculent, a base de tequila i mescal infusionats amb coriandre, xarop de pebrots i llima, és espaterrant. Visca els invents del Dr. Stravinsky!

De què va? Negroni té esperit clàssic, però gasta un look contemporani, en un elegantíssim negre, que s'allunya de la fusta envellida i les decoracions pre-Transició tan comunes a les cocteleries més canoses.

I què hi bec? No tenen carta, però només cal respondre a un parell de preguntes per tenir davant teu, a l'instant, una copa que et costarà oblidar. Preparen un Negroni que et posa els ulls en blanc i et posseeix com si fossis la nena de 'L'exorcista', i també també tenen la mà trencada amb el Moscow Mule i el Whisky Collins.

Quan s'hi ha d'anar? Si passeu un dijous qualsevol, potser hi trobareu fent copa i barra el personal més 'alcoòlic' de la ciutat: músics de Manel i Mishima, fins i tot uns quants redactors de Time Out Barcelona!

De què va? Una de les grans cocteleries d'Europa, pioners dels tragos d'autor a Espanya. Se les saben totes. La barra és l'escenari de les coreografies més complicades. Aquí  es venera el còctel. No goseu sortir sense haver provat el Dry Martini –sense competència a Barcelona– i alguna de les creacions magistrals de De Las Muelas.

I què demano? Mira la carta i pregunta. Tot i la seva popularitat i el 'punch' mediàtic del seu bàrman, el Dry Martini continua sent una referència ineludible. I és que, senyors, això no és una cocteleria, és una església. La gran virtut d'aquesta barra senyorial és que compagina les creacions de cocteleria d'avantguarda i creativa amb una atenció de la vella escola.

De què va? En ple barri del Raval. En Juanjo, el bàrman més carismàtic i apassionat de Ciutat Vella, ens farà i ens explicarà uns còctels que curen tots els mals dins aquell raconet de món que sembla una cabina de vaixell revestida en fusta i pòsters tropicals. La millor manera d’agafar el timó de la teva vida, de vegades, és començar o acabar el dia amb un dels còctels fets amb amor i granadina que hi serveixen.

I què demano? El Juanjo és un mestre, us farà el que volgueu. Però té la mà trencada a revaloritzar aquells còctels maltractats pel turisme; ell els dignifica amb afecte i bon producte. Com un daiquiri immillorable, per exemple.  

De què va? Recordeu la moda dels clandestins? En realitat n’hi havia només tres. A banda de la qualitat de la cuina, s’amagaven rere una façana irrellevant. Això no passa amb el Pastrami Bar. La façana ‘no funciona com a’: és un bar d’entrepans. L'oferta del Pastrami Bar és limitada però excel·lent: s’hi pot menjar l’entrepà de pastrami artesanal.

Però com s'hi entra? Estires una nevera de fusta -traïda per les frontisses- que ocupa mig pany de paret i s’obre una porta cap a una cocteleria. És un 'speakeasy' de porta tova (només l’heu d’estirar) però no una cocteleria qualsevol. 

I ara què demano? El Paradiso és una elegant cova delineada per lames de fusta on mana Giacomo Gianotti, millor cocteler d’Espanya el 2014. Alta cocteleria d'autor a preus assequibles. La màxima virtuositat de la casa és el 'Retorn al futur', un impossible còctel de whisky amb tè japonès i sorbet que va agafant anyada a mesura que te'l beus. 

De què va? Racó càlid, envoltat de fusta mil·lenària i clients amb corbata i frondosos bigotis... El grandiós Josep Maria Gotarda és un autèntic graduat en l'art del còctel. Desmembra les ampolles, dissecciona la coctelera, fa el que sigui perquè la copa ens arribi perfecta, amb l'allure dels beuratges fets amb les entranyes.

I què demano? Aquí Gotarda i els seus deixebles cuinen uns gintònics d'alta volada i fan miracles amb les receptes de sempre. De fet, el seu Cosmopolitan obligaria James Bond a canviar de religió, a abandonar la litúrgia del Martini sec i a sortir de festa amb les noies de 'Sexe a Nova York'. També són uns virtuosos fent cocteleria de whisky, i els seus Moscow Mule revifarien un mort.

De què va? La Textil –situada en un antic magatzem tèxtil, a l'Eixample dret, just davant de la Casa Calvet– és una macro-microcerveseria  que té tots els números per convertir-se en temple i punt de pelegrinatge de l'alegre, inclusiu i no obstant això gurmet món de la cervesa artesana. I també en un dels espais dedicats a la restauració més singulars de Barcelona: els seus 1100 m2 acullen un bar de cervesa artesana, un restaurant, una cafeteria i una fàbrica de cervesa que té una capacitat de producció de 120.000 litres anuals.  

I què demano? I que no pots demanar? Seria la pregunta. Hi trobareu cafè de Nomad i pastisseria, 'brunch', còctels de tirador de Collage i una carta de vins proximitat molt ben assortida. La barra té 18 tiradors de cerveses fetes al fons del local, i una capacitat d'una setantena llarga de persones assegudes. I amb el grau d'esoterisme cerveser que vulguis: des de beure una Coco Puff -'brown ale' maltejada amb grans de cafè sencer torrats per Nomad, amb notes de cirera, avellana i xocolata- a prendre una Writer's Block, una refrescant 'lager' que complaurà el consumidor de cervesa més 'mainstream'.

De què va? Aquesta cocteleria prèmium deu la nomenclatura a una de les senyoretes més cool de James Bond. No és cap concessió gratuïta al rei del còctel, quan entreu al local tindreu la sensació de trepitjar un dels sumptuosos i elegantíssims bars que visitava Bond per carregar el tanc de combustible abans de seduir una dotzena de noies i matar una altra dotzena de terroristes. El Solange és un projecte dels Pernía, una família d’alquimistes de la copa que ja coneixíeu del sempre recomanable Tandem Cocktail Bar.

Quan hi vaig? Sofàs vintage, barra senyorial de fusta, materials de qualitat, or líquid com a color oficial i un gust exquisit en la decoració, amb això no cal horari per anar-hi.

I què bec? Al Solange es preparen còctels de debò. Els clàssics. Sense ornaments modernets. Sense flors exòtiques al got. Quin Bloody Mary, senyors. Quin Gin Fizz! Ah, i si esteu creatius, doneu quatre pistes al bàrman i ell s’encarregarà de parir un nou còctel només per a vosaltres. 

De què va? Sips reuneix Marc Álvarez (ex-cap de cocteleria d'Albert Adrià) i Simone Caporale, quatre vegades millor cocteler del món a The Artesian de Londres: dos dels millors 'bartenders' del món obren una cocteleria sense barra. Tu veus unes illes de treball on el bàrman treballa dins i fora i la gent seu en taules. El local és fosc, fresc, còmode, elegant, com ha de ser una cocteleria.

Més enllà del disseny, innoven? Estàs de broma? Aquesta gent fa noves normes. Tragos d'aquells que us deixaran bocabadats: com un Crypto, que es beu posant el nas en una càmera olfactiva, semblant a un ou obert: beus una base de ginebra, kiwi clarificat i Armanyac Calvados, i tens fulles d'estragó, farigola i llorer a la cambra, a prop del nas. Beus allò que olores! O el Pera + Pera + Pera. Un còctel de pera ... Fet amb un destil·lat de pera, suc de pera i xarop de pera! I servit en una pera de cera d'abella! Bullinià del tot.

De què va? Aquesta barra a les Corts és un cant al classicisme i al romanticisme etílic. Un cant molt afinat.Sofàs, butaques i catifes d’altres eres conviuen amb uns estants hipnòtics farcits de llibres. Llibres de vell de principis del XX, clàssics de la literatura, obres sobre còctels amb incunables signats pel mateix Pedro Chicote l’any 1959... L’entorn s’adapta perfectament al to sobri i sense floritures de la seva coctelera.

I què demano? Deixa't aconsellar. El Margarita és tan bo que torno a La Llibreria un parell de setmanes després. I provo un Gimlet amb Gordon’s meravellós. I remato amb un Parisian on la ginebra i el cassis no es maten l’un a l’altre. Elegància seria el concepte que definiria el treball dels 'bartenders'. I també el sentit comú: no deixeu de demanar els platets que preparen; us serà impossible beure només una copa. 

De què va? El Bobby Gin és un bar modern, còmode i on es respira alta qualitat en tot els seus aspectes, fins i tot en la decoració, on la barra està feta d'antigues portes i la portes del bany és un armari. Són especialistes en gintònics i, per tant, tenen una selecció de marques premium nacionals i internacionals.

La varietat de ginebres em mareja. Què faig? Si sou principiants en aquest plaer etílic, deixeu-vos aconsellar pel Francesco Giardina, el 'Head Bartender', que sabrà escollir el gin tònic més adient segons els vostres gustos. Si el món líquid del Bobby Gin us ha motivat, l'apartat del menjar us farà venir salibera.

De què va? El bar Polaroid és un mausoleu dels 80, un homenatge a les instantànies amb requadre blanc. Vinils, cintes de VHS i les famoses càmeres farceixen les parets poc il·luminades, com un decorat de La Bola de Cristal. El color se l'endú la barra, d'on pengen llums florescents d’aquest mil·lenni que fagocita la nostàlgia i en fa penjolls. De la paret hi penja un vestit de superheroi que du a la pitrera una CH de roba groga

I que s'hi beu? La gentada s'hi abraona ja a partir de les set de la tarda perquè és un bar, com els d'abans, on un hi entra per avançar la nit. La cervesa té preus dels vuitanta! No destaca per la qualitat suprema, però els còctels són decents. Aquest és un lloc per deixar-se anar per la seva calidesa, i aprofitar els cicles constants de cinema, concursos i promocions. 

De què va? Els Sortidors del Parlament és el paradís per als que gaudeixen d’un bon pica-pica. Entre bótes de vi i mobiliari distret, la gent s’asseu a beure copes d’una bona selecció de vins catalans, de la Catalunya del Nord i internacionals a bons preus. 

I què s'hi beu? Amb l'excel·lent carta de vins no s’acaba l’oferta. També hi trobareu penjades a les parets una colla d’ampolles que podeu beure-us a preu de botiga i endur-vos a casa. Si en voleu tastar una in situ, us cobraran 4 euros per obrir-vos l’ampolla. Per fer coixí, i no quedar-vos moixonets, com apunta el llum de l’entrada, la llista de tapes és abundant i plena de clàssics.  Hi trobareu anxoves, formatges artesans, secallona...

De què va? El paradís de la cervesa al Born en format de butxaca. Tenen 10 tiradors de cervesa artesana de tot el món que van canviant sovint. Deixeu-vos aconsellar i descobrireu grans perles que faran que no vulgueu tornar mai més al suc d’ordi convencional.

I què demano? no falten mai una cervesa rossa, una de blat, la negra, la torrada i una IPA. Però el més identificatiu del local és que, igual que al Mosquito, el restaurant de tapes orientals propietat de la casa, sempre hi trobareu dues cerveses de casc. És a dir, punxades directament del barril, sense afegir-li el gas que provoca la pressió, una modalitat molt típica de les cerveses angleses. I les tapes vegetarianes són per perdre el sentit de bones. 

De què va? Una de les escasses cocteleries clàssiques que trobareu a l'epicentre guiri del gòtic. El bar el va obrir l'any 1968 una neboda del Tarradella. El seu actual propietari, l'Àngel Juez, és un paio d'aquells que és història viva de la nit de Barcelona, i que sap portar un bar amb mà esquerra. Deixeu-vos acollir pels seus sofàs de vermell decimonònic, i la fusta, la intimitat, la música a volums no invasius. 

I què bec? A la barra, a més, aposten per la cocteleria de la vella escola, gens cridanera, d'èpoques passades, però executada sempre amb canell honoris causa. La seva pinya colada és excel·lent, per exemple, encara que us en podeu fiar de totes les copes, sens dubte. 

De què va? Rere d’aquest nom impronunciable–literalment ‘cervesa freda de soterrani’, o sigui celler–, el Mads vol portar a peu de La Rambla l’esperit de la seva Dinamarca, pàtria de firmes preuades com Mikkeller, Amager i To Øl.

I què bec? Deixeu-vos aconsellar. A més de 15 aixetes on impera la qualitat, aquest petit però més que aprofitat bar va ser pioner en la implantació d’una carta de 'beer cocktails'. Tenen una bona infraestcutura. Demaneu la cervesa que demaneu, la trobareu sempre a una tempratura i pressió idònia. Salut... o, com diuen allà, 'skål'!

De què va? A Mariposa Negra, Luca Corradini –qui el 2015 era un dels caps de cocteleria de l'American Bar del Savoy de Londres, la cocteleria més antiga d'Anglaterra, icona mundial del beure fi– té un taller on dibuixa els gots, els imprimeix en 3D, i amb un motlle de guix els dona forma en fang, i els enforna a 1050°.

Però a mi el got m'és igual! Si jo bec birra a morro! D'acord, home del Renaixement. Pensa que Corradini també fa alguns dels licors, com un exquisit amaro -licor d'herbes digestiu- i un no menys llaminer licor de taronja, que intervenen en creacions com el Sèrum de la Papallona: Ginebra, 'marraschino', pastís, pera conference i mel de lavanda- alguna cosa molt especial, per la frescor com em baixa per la gola i m'empeny a xumar: res a veure amb aquests exèrcits de 'catximbes' barroques que tenen pinta (i sabor) de Pato WC. I si vols cocteleria clàssica, te la farà encantat. 

De què va? Aquest local soterrani, darrera la Plaça de Sant Jaume, és tot un clàssic. Una petita joia interada en la ruta del modernisme de Barcelona, i una petita sala de concerts on poder gaudir, amb una acústica molt bona, d'actuacions de blues, jazz i comèdia. 

I què demano? Però no és un clàssic quiet: en Jose, el propietari, ha trobat una manera diferent de navegar per la cocteleria clàssica: gimlet amb tequila, whisky sour amb absenta! Tasteu un Paraigua Poison: rom, midori, suc de taronja i pinya.

De què va? Va haver-hi una època en què anar a un pub irlandès no feia turista sinó que era una cosa d'allò més barcelonina (si venies a The Quiet Man). El va obrir el 1994 Seamus Farrell, un irlandès que el va convertir en, més que un abeurador, en un centre cultural: els estudiants de filologia anglesa hi anàvem a debatre sobre Joyce, a mamar cervesa negra i a intentar fer pràctiques orals amb algun nadiu. El 2021 dos emprenedors el van reobrir i restaurar fins al més mínim detall. 

A mi l'interiorisme me la bufa. Jo vull beure bé! De mam la cosa va ben servida, variada i completa: presideix la barra un preciós tirador de Guinness en forma d'arpa i l'acompanyem tiradors de Heineken (lager rossa suau), Paulaner (belga de balt un xic torrada), Murphy's (clàssica irlandesa lleugera i vermelleta, un xic torrada), la Hop House 13 ('craft beer' de Guinness, lager llupolada sense entra en terreny IPA), sidra Strongbow i la Lagunitas, una IPA nord-americana, i dos tiradors rotatius de cervesa artesana. En total, un repertori que farà contents des del típic perapunyetes de la cervesa artesana fins al que només vol una canya fresca ben tirada. I tenen 60 referències de whisky! 

De què va? Barna Brew és un santuari de la cervesa artesana a Sant Antoni, amb una fàbrica adossada d’on surten els líquids dels assortidors. Al Barna Brew es fabriquen el seu propi mannà i no són uns aficionats: van de debò. Tenen cerveses premiades a concursos de prestigi. Compto vuit assortidors, amb cerveses estacionals, clàssics premiats i alguna marca convidada.

I què demano, el primer cop? Demaneu una degustació amb joies de la casa, per fruir amb els matisos de cada especialitat, i no us talleu amb els platets freds i 'snacks' per al maridatge (molt bé la moixama amb formatge i alvocat). 

De què va? Aquesta monumental cerveseria ofereix trenta tiradors, tots ells de cervesa artesana, en constant rotació, i parant especial atenció a Naparbier, marca de cervesa Navarra d'alta qualitat. També bona teca, amb plats com el cebiche de corball, tàrtar de Wagyu amb sorbet de cervesa Naparbier i musclos a la manera que es preparen a Bèlgica. Hi trobareu altres opcions més clàssiques, com el platet de pernil tallat a mà o unes braves ben picants.

Però què bec? Demana, remena i pregunta. També hi trobareu tots els estils de cervesa que hi ha al mercat, d'elaboradors internacionals: anglesos, belgues, alemanys, etc... Si sou amants de la curiositat, el celler del Biercab ofereix una selecció d’ampolles de cervesa que us deixarà estabornits. 

De què va? Va ser l’avi del Joan Carles, tercera generació al capdavant d’aquest bar mític, qui va començar a preparar, el 1929, la tapa estrella d’anxoves del Cantàbric, “que es pesquen a la primavera, ja que les de l’agost, de retorn, són més primes i tenen el greix menys integrat a la carn”, explica.

I què s'hi beu? El xampanyet i el vermut de qualitat –tenen proveïdors de confiança, no ho dubteu ni un moment– reguen les tapes senzilles, però efectives, d'aquest indret que aplega tant a turistes com a nadius. Un cop arriben al local, es guarden en una cambra durant dos anys per tal que es confitin i se serveixen amb unes gotes de vinagre de vi, sense oli.

De què va? No us deixeu enganyar pel seu aspecte atrotinat (un dels seus encants), aquesta taverna té més esperit i bona teca que tots els locals de disseny de Barcelona junts. I em quedo curt. Els ideòlegs i rescatadors de la Bodega Carol tenen dos i tres dits de front. Van agafar una taverna de vell sobrada de personalitat i, en lloc de tornar-se bojos, van decidir mantenir el seu encant de tuguri obrer intacte. La van encertar. A un parell de minuts de la parada d’Encants, la Carol és un requadre entranyable de rajola, totxana i fusta.

I què bec? No hi falten els barrils reconvertits en taula, les bótes de vi gegants a les altures i els assortidors de vi barat i bo, de cooperativa. Les mitjanes van que volen i emplenen la barra i les taules de la terrassa de cadàvers de vidre retornable. Un vinil de Joan Capri a una vitrina, una bóta de vi penjant de la porta del vàter... La Bodega Carol és la pera. Acull un públic de barri que va dels 25 als 60, és un exemple viu de la clàssica taverna cañí de Barcelona i està sobrada d’una cosa que escasseja a la ciutat: sentit de l’humor! 

De què va? Benvinguda sigui l’Ølgod, una cerveseria artesana al cor del Raval que punxa la barbaritat de 30 barrils; el nom no deixa espai per al dubte: Ølgod és un poble danès i significa déu de la birra, i a l’entrada hi veiem runes i un vaixell víking. Es dediquen a la cervesa artesana d’arreu del nord (encara que sempre amb una presència gens testimonial de la producció local).

I què hi demano? Com és habitual en el món de la cervesa artesana 'cool', el que val la pena és demanar uns quants tastets al bàrman, i així sabreu què és el que us agrada. Sovint us hi trobareu inauguracions de barril amb el fabricant. I la teca vegetariana no està gens malament. 

De què va? En Perich en deia això: «Ets un bar petit, incòmode i sentimental. És a dir: un bar humà. Tota la resta són ‘gilipollades’ i disseny». Què podem dir de Boadas? Que si no hi has begut no has begut a Barcelona. El cubà Miguel Boadas –amb pares de Lloret de Mar– la va fundar el 1933, i la seva filla Maria Dolors va continuar el magisteri de cocteleria moderna a Espanya. No es una relíquia, sinó un local magnètic on el pes de la història batega sota unes copes immillorables. 

I què bec? Qualsevol clàssic que se us passi pel cap el fan de manera excel·lent, bé sigui un Moscow Mule addictiu o un Dry Martini impecable. I si esteu indecisos, el 'bartender' pregunta i us farà un vestit a mida. 

De què va? Per als que som del morro clàssic, el més fàcil és reivindicar  bars de vell davant la proliferació d’espais moderns. No obstant això, alguns cops els rondinaires ens trobem amb llocs com el Collage. És un bar, però pretén convertir-se en una mena d’oasi artístic/etílic on art i còctel es confonen en dansa seductora: una celebració de la creativitat al servei del fetge. Compro.

I què demano? Al Collage, els còctels d’autor són pura imaginació artística. Les pocions de la casa –també tenen els clàssics– responen a les pulsions creatives d’uns bartenders que saben de què va. Tenen experiments memorables, com el Cazador de Mosquitos, amb Tanqueray, shakerato amb citronel·la, litxi i crema de móra, o l’Spring Perfume, amb maduixa, Smirnoff, alfàbrega, suc de llimona i nabius. I la decoració està a l’altura de les circumstàncies. 

De què va? Té el 'look' atrotinat de les associacions culturals alternatives. Si el que vols són cambrers amb cos d'Adonis, David Guetta a tota llet i Absolut amb Red Bull a preu de petroli, millor que vagis a l'Opium Mar. L'Antic Teatre és un espai vell i reciclat, però té una de les millors terrasses interiors que he vist en la meva vida.

I què demano? Doncs res de l'altre món: vi, combinats i cervesa. Ara bé, aquí la importància passa per gaudir d'un pati gegantí amb brots anàrquics de vegetació, per prendre la fresca, agafar el puntet a base de quintos i fer temps abans de les activitats culturals que hi celebren. Mourinho no podia tenir més raó: aquí hi fan teatre del bo.

De què va? Amb el pas del temps, el Guzzo s’ha convertit en un dels punts més visibles de la plaça Comercial i la rodalia. A l'elegant Guzzo li sobren etiquetes: bar, vermuteria, cafeteria, restaurant, cocteleria, club i sala de concerts. Fa gala d’un caràcter multidisciplinari que atrau tota mena de públic, des de guiris, fins a parelles, passant per grups.

I què demano? Han cuidat l’apartat etílic. Disposen d’una carta de vins curta, però amb propostes de qualitat. La col·lecció de referències de whisky i rom és espectacular. I en l’apartat cocteler, disposen d’un ampli catàleg de beuratges, amb una bona execució correcta dels clàssics i molta imaginació en les creacions de la casa. Són els acompanyaments líquids ideals per gaudir del soul, el jazz i els ritmes llatins que punxen els DJs quan arriba la nit. Un no parar.

De què va? Una cocteleria de l'estil dels anys trenta-quaranta que, inconscientment, fa pensar en períodes estranys d'entreguerres, com el Berlín de després la Primera Guerra Mundial, en bombolles de plaer i caos en ambients convulsos. Freqüentat per editors aficionats al mam i escriptors tronats, el Belvedere fa uns dels millors còctels de la ciutat, i la seva total no-modernitat i l'emplaçament amagadís el converteixen en un plaer amb regust de club de cavallers privat anglès. S'hi ha vist com ploraven homes amb pèl al pit després que haguessin provat el gintònic que hi fan.

I què s'hi beu? Ginés Pérez és una icona de la cocteleria de la vella escola, tota una enciclopèdia del trago que també té receptes de collita pròpia que ja són clàssics: com el Greenlet, una exquisida derivació del clàssic 'fruits dels bosc més vodka' amb tocs mentolats i 'vintage'.

De què va? Presidit per l’elegància de tres sofàs Chester marrons i un finestral que dóna al tranquil carrer de Ferrer de Blanes, el Bloody Mary Cocktail Lounge aixopluga el bevedor amb bona música retro, il·luminació penombrosa i una barra en forma d’angle folrada d’ampolles.

I què demano? Juguen amb un catàleg d’uns deu Bloody Mary diferents. I el millor és que proposen un maridatge amb algunes de les seves variants més sofisticades, copes antològiques que arriben amb una tapa ben maridada. Tasto el Bloody Casear, un experiment demencial amb regust de cloïsses i una tapa de tonyina molt refrescant. L’Alessandro remena la coctelera com un mestre. Es tracta d’una copa orgiàstica que entra com l’aigua!

De què va? Aquest és una cocteleria especial. Especial i especiada! Un dels socis és l’Antonio Naranjo –millor ‘bartender’ d’Espanya 2019!–, conegut arreu per les seves meravelles quasi alquímiques al Dr. Stravinsky. T’assalta la visió de sis tiradors a la paret, un per còctel, tragos d’alta qualitat, que mesclen cada dia i posen al barril. 

I què demano? Tots els licors dels tragos que no són de barril porten una espècie (o d’altres coses) incorporada artesanalment, per mitjà, per exemple, d’infusió, maceració o ‘fat-wash’, una tècnica que extreu el sabor d’un aliment greixós. I així poden fer... Bourbon amb croissant! O macerar tequila amb cera d’abella! Que es fa servir pel còctel 666, que a més porta xilis i la Coca-Cola amb tocs especiats, de la que Naranjo n’és co-responsable.

De què va? Un club victorià al moll de l’os del Born, amagat al darrere d’una falsa llibreria; un local secret, sense cartell, on només podreu entrar si us heu fet socis a la seva web (o a la porta d’entrada mateix). El Tuxedo és un repel·lent d’instagramers amb unes normes de comportament inviolables: no es poden fer fotos, no es poden fer trucades, no es pot fer el brètol...

I què bec? Tot forma part d’un ritual d’invocació de còctels primigenis que es remunten a finals del XIX. La idea és recuperar clàssics de veritat, els més coneguts i els més desconeguts, i descobrir al client l’essència de tot això. El glop de la casa, el mític Tuxedo del 1882, és un exemple de l’artesania d’aquest santuari: còctel sec, breu, preparat amb minuciositat, servit en cristalleria antiga, amb ginebra Old Tom, vermut, bitter de taronja, marrasquí, absenta i cireres confitades. El Tuxedo Social Club és un lloc per beure i aprendre a beure.

De què va? Compte amb l'austeritat de l'entrada. Molts de vosaltres hi haureu passat per davant i mai no us hi haureu fixat, ni tan sols al curiós dibuix de dos homes muntats en un tàndem. Suposo que les cortinetes de la porta contribueixen a conferir a aquesta cocteleria un aire d'intimitat i de petit comitè que agrada molt als sibarites de la copa. Tandem és una cocteleria exquisida.

I què s'hi beu? Bàrmans joves vestits a l'antiga, col·lecció interminable de destil·lats i canells preparats per executar qualsevol recepta amb una punteria de franctirador. Compte amb el Gin Fizz: després del segon et caurà bé fins i tot la teva sogra.

De què va? A finals dels 90 va obrir l’Olivia, que va durar un any, preàmbul del Benidorm, bar que va marcar època i on hi va passar de tot. Deu anys més tard va venir el Tahití amb la seva sofisticada cocteleria tiki, i el Javi Cejas, el responsable de tot plegat, va decidir reinventar-se altre cop. La Bodega Berlanga vol ser un local d’aquells de tota la vida, sense més pretensió que poder-hi fer tranquil·lament uns gots amb els amics. Ara: quins gots! És a dir: l’important està molt bé.

I què demano? Tenen una artesana de tirador per llepar-se’n els dits, la Fort, de l’Hospitalet, de l’amo del Vaso de Oro de la Barceloneta, en rossa i negra. O l’espectacular Aperitivo Berlanga, a base de vermut vermell, picón, Laphroaig i rom Plantation, per només 4 euros. També en tenen a base de cervesa, com l’Austrohúngaro, amb cervesa, xarop de poma, tequila i mezcal, 5 euros: els preus estan realment ajustats. Per si no n’hi hagués prou, amb cada consumició et posen una tapeta.

De què va? Al cor del Raval, hi ha La Cobra: un bar victorià, fosc i deliciosament macabre: una guineu dissecada t’observa des de les altures. Fedor Jeftichew, el nen licantrop, et saluda des d’una foto penjada a la paret. Vincent Price et somriu. Banyes de cérvol. És com si fossis en un 'megamix' de 'Freaks' de Tod Browning i la sèrie 'Carnivàle'.

Apart d'acollonir... què s'hi beu? Excel·lent selecció de birres. Els gintònics volen. Carta de còctels curta, però robusta. Demanes al taverner que et prepari el còctel de la casa, i t’arriba un Toqui: una relectura del Moscow Mule amb pisco, cervesa de gingebre, merquén i altres prodigis alquímics. Ets en un museu demoníac, un pou al·lucinatori que palpita a ritme de rock dur, amb un raconet dedicat a Edgar Allan Poe! I fins i tot hi podreu veure xous en directe de 'shibari' –allò del gaudi sexual mentre et lliguen– amb estètica demoníaca.  No hi vagis amb amics de l'Opus Dei! 

De què va? París té les seves terrasses cobertes i uns fanals de pel·lícula. Nosaltres tenim cellers amagats com el Tano. Una porta plena d'adhesius, les taules de marbre, el caliquenyo i la noia amb el diari de diumenge sota el braç que s'explica a glops de vermut i mos d'anxoves, banderilles i escopinyes. Quina gana passen a París.

I què s'hi beu? El seu irreductible vermut de la casa, que es fan portar des de Girona. Un excel·lent Perucchi, que serveixen a pal sec (o amb glaçons, llimona i oliva, si els ho demaneu. Aquest no és un lloc de sofisticacions).

De què va? Aprofitant que tenien el bar en reformes, els Two Schmucks ("dos gilipolles") el 2020 van obrir un bar de cerveses, entrepans i cocteleria a la Plaça Emili Vendrell. El resultat és tan espectacular com el 'brunch' i el mam de Joaquín Costa, que els va catapultar al capdamunt de les llistes dels millors bars del món. 

M'agrada el primer. Val la pena anar-hi? Els valors afegits d'aquest local són molts: per començar, una espectacular terrassa quasi particular, un interior 'vintage' –aquells seients tapissat– i una banda sonora de gangsta-rap de finals dels vuitanta. I per descomptat, una cocteleria i una carta d'entrepans (pantagruèlics) de nivell estratosfèric.

De què va? Impulsat pel xef Sergi Palacín i el bar mànager Ignacio Ussia, aquest espai conjuga restaurant i cocteleria sense imposar fronteres. Pots demanar menjar de la carta a la barra i pots beure còctels mentre sopes. Cada còctel és pura fantasia, i l’acompanyem amb els snacks de la casa: mochis de capipota i ostres amb cansalada. Si els aperitius són així, no vull ni imaginar el que surt dels fogons del restaurant. 

Però què demano? El White Truffle Pisco Sour, amb mel de tòfona blanca, pisco, llimona, bíter i xocolata blanca és una meravella. També l’Arashi Spirit, un glop japonès complex i evocador. Envoltat de destil·lats macerats i altres experiments, el 'bartender' es mou ràpid a la barra i cuida tant el contingut com el continent.

De què va? És un dels grans clàssics locals de tapes de la Barceloneta, amb cambrers uniformats de cambrer clàssic, un detall difícil de trobar avui en dia a la ciutat. A part de ser un dels llocs de referència on tiren bé la canya a Barcelona, també hi gaudireu de tapes de sempre com patates braves, pebrots de Padrón i ensaladilla, i d’altres de més marineres com gambes, cloïsses o calamarsets, tal com mana en un històric barri de pescadors.

Però s'hi beu bé? Ho dius seriosament? De quin planeta vens? Aquí hi tiren la millor canya de Barcelona i de les millors d'Espanya. Glops d'or líquid sàviament coronats per un núvol de glòria escumosa.

De què va? Hi ha comerços amb història i la Bodega Neus n’és un. Ho reivindica amb l’eslògan: “Despatxant des del 1917”. És a Benet Mercadé, un carreró de Gràcia dit així en honor al pintor natzarenista. Els nois de La Vermu, els actuals propietaris, han volgut mantenir l’emblema del lloc, així que cada dia serveixen capipota.

I què demano? La passió per seguir amb la tradició es veu reflectida a la carta de begudes i tapes. Si voleu una copa de vi, haurà de ser de bota i tindrà un preu irrisori, com el de les bodegues on reomples l’ampolla d’aigua amb vi. També hi podeu prendre un bon vermut, una especialitat de la casa que mai falla, i acompanyar-lo amb unes tapes clàssiques: bacallà amb samfaina, truita de bacallà i bomba catalana, entre d’altres propostes.

De què va? La Núria, propietària, cambrera i mestra de cerimònies –juntament amb el seu marit Enrique– d’aquest bar que un dia va ser taverna, defineix la criatura com “un bar de barri”. I probablement aquesta és la millor manera de recollir l’essència d’aquest espai agradable i proper,  sense pretensions estètiques, un bar en què, i algun defecte havia de tenir, no hi ha ningú que es digui Chiqui, perquè ja existia l’any 1959, quan els pares de l’Enrique el van agafar en traspàs. De mica en mica, “quan van començar a obrir supermercats, el vam reconvertir en bar”, explica l’Enrique.

I què s'hi beu? És un bar atípic i alhora tradicional, un lloc on només venen conserves, entrepans, vins a granel i, la joia de la corona, el vermut de la casa, molt popular entre els aficionats a aquest beuratge: tant els nouvinguts com els de tota la vida, que coincideixen molts cops a mitja tarda compartint tragos.

De què va? Des de fa més de 40 anys, aquesta bodega és la reina de la plaça del Mercat del Clot i sempre ha funcionat més com a botiga que com a bar: venen vins i licors a granel, vi embotellat, caves i cerveses de la terra. Unes poques cadires testimonien que també s’hi pot degustar el vi in situ, acompanyat per alguna llauna vermutera. Ningú diria que a segons quines hores això s’ompli de gom a gom.

¿I què hi puc prendre? A finals del segle XIX, aquesta taverna era una fàbrica de licors on s’elaboraven anisats i absentes. Ara hi trobareu un temple dedicat al culte al musclo, les escopinyes i altres conserves, i al vermut de qualitat. Tenen també cerveses artesanes, xoriço de Lleó i formatges exquisits. Val la pena! I alguns migdies s'hi crea un ambient entre fans del heavy metal i gent gran del barri tant maco com inenarrable. 

¿De què va? Quan us posàveu el primer full d’espinacs al gintònic, l’Elephanta ja feia temps que dominava l’art d’aquest còctel. El local gracienc va apostar pel gintònic molt abans del boom d’aquesta beguda, i fa tan bé la seva feina, que ara que la moda sembla haver-se apaivagat i el suflé gintoniquer ha baixat, encara se’l considera justament una referència de garantia en això de barrejar ginebra amb tònica com Déu i la Reina Mare d’Anglaterra manen.

¿I què demano? Doncs un gintònic de categoria olímpica! Com una joia de color ambre amb punt de llimona i una ginebra infusionada amb herbes que es diu St. Engelbert. És un dels millors gintònics que he tastat en molt de temps. La copa rodona gelada, els glaçons, la dosificació dels ingredients, tot està perfectament ajustat.

De què va? La gent de Creps al Born són al darrere del Bar Sauvage, un espai que manté l’essència de Creps al Born, però es mostra més ambiciós. Al fons de la sala principal, per exemple, trobareu Pink Taco, una taquería de butxaca que està oberta fins a altes hores de la nit. Al soterrani hi ha un club brutal que recorda una gruta i compta amb dues barres de còctels diferents: clàssics i amb rom. I als plats, DJ històrics i d'alta gamma de la ciutat, com el DJ Yoda.  

Què em recomanes, clarivident? La carta del Sauvage és una lliçó de creativitat i sentit de l’humor. Veig una foto d’Arnold Schwarzenegger i m’emociono; pertany al còctel Mr. Muscle: un glop verd, fumat i refrescant amb espinac, cachaça, mescal, llima i oli d’oliva. La copa és tan deliciosa que m’acomiado dels enèrgics i simpàtics cambrers a l’estil Terminator: 'I’ll be back'.

De què va? Cal conèixer Balius: una cocteleria especialitzada en vermut del bo i còctels de vermut, que per menjar ofereix un repertori de salaons, tapes i platets d'Aragó i Castella, sobretot. Coses com el 'lomo de orza' –fi llom de porc marinat amb allioli i llimona– o el 'atascaburras', un plat de bacallà que ja estava documentat al Quixot. La seva cuina és ininterrompuda, i el producte és de proximitat, i ecològic en la mesura del possible. També són especialistes en peix sostenible.

Escolta, però això és una cocteleria, oi? Sí, i el millor moment per anar-hi és qualsevol dissabte a la nit: aquesta és LA cocteleria de Poblenou. Us hi faran tots els tragos clàssics que se us passin pel cap, i també meravelles de collita pròpia, com el kensei: a base de ginebra Jinzu, 'umeshu choya' –licor japonès tradicional fet a base de la fruita 'ume'– i melmelada de taronja amarga, és el seu èxit més contundent.

De què va? Recordeu el Bar Iposa? Aquell bar tan bonic del Raval que amb prou feines era una espitllera oberta a la paret i una terrassa fantàstica, just al patí de darrere de la Boqueria. Doncs la bona notícia és que el xef Stefano Mazza, propietari del Last Monkey de Sant Antoni l'ha reobert amb el nom de Superclàssic. El comentari sempre era: Agafes l'Iposa? Això és un superclàssic! Doncs mira, el nom m'agrada i s'ha quedat així", comenta Mazza. 

I com s'hi beu? Les tapes, estil aperitiu, són d'al nivell. I el mam encara més. I no és que tingui vermut de la casa: és que els fan ells, amb resultats tan excel·lents com un de macerat amb cireres i pero ximenes que té un grau alcohòlic respectable, però passa com l'aigua, o un altre d'exquisit i aromàtic amb poma i canyella. I la canyeta, ben tirada i a 1'80 euros. 

De què va? El Two Schmucks l’han construït Moe Aljaf i A.J. White amb les seves pròpies mans. Amb material reciclat i suor. I van ampliant l’obra amb els calés que els proporciona el negoci. Un 'do it yourself' bíblic que pot ser un bar popular i una cocteleria de nivell alhora.

I què s'hi beu? Ara, la carta de còctels, que canvia cada mes, és un catàleg de tècnica i creativitat digne de les barres més 'cool'. El Moe és un 'bartender' colossal. Impressionant l’Schmucks Vesper, amb ginebra, vodka, boirina de whisky i porcions de pecorino. French Mule deliciós i revitalitzant. Curiosa secció de còctels clarificats, amb un Matador antològic, amb escocès, vermut, canyella i matisos de taronja. A la porta, un cartell avisa: “Ens agraden els gossos, els espaguetis i la gent amb cabell llarg”. Estan tocats de l’ala.

De què va? L’entrada enganya: mai diries que aquesta creperia amaga una de les millors barres de Barcelona. La clau és superar la tírria inicial i endinsar-se en aquest espai recarregat, sobrat de ritme i presidit per una barra senyorial: un tronc d’arbre partit. De seguida us adonareu que les creps són la propina d’una cocteleria atrevida i amb sentit de l’humor, un factor que es troba a faltar a les barres més tradicionals.

Però... Hi fan tragos bons en un lloc que es diu Creps al Born? Els còctels de Creps al Born es cuiden fins al més mínim detall. Zero caspa. Ingredients prèmium. Estètica sorprenent. Creativitat al límit. Elegància. Innovació... Molt novaiorquès. I el xou està garantit. Les lectures més creatives tenen la seva conya. Atenció al Menorca Mule –amb Xoriguer–o al Naughty Colada... De debò, qui necessita creps llardoses amb còctels de pel·lícula? Com diu el lema del bar: “El tequila és més barat que la teràpia”. Parlem el mateix idioma.

De què va? També conegut popularment com Los Pescaditos, pel seu peix blau acabat de pescar ben fregidet. Tenen vermut de la casa Perucchi, dels més antics de Catalunya. Fer el vermut aquí és sentir-se com un rei, dins una tasca d'aquelles que semblen de prinera línia de mar a Càdiz. Només preparen peixet fregit, amanida de tomàquet i un pinxo de botifarra, tot boníssim. La Merche Fructuoso fa quasi 30 anys que porta la cuina del Bar La Plata. Si hi ha algú que tingui autoritat per explicar-vos com fer peixet fregit, és ella.

I per beure? Doncs cervesa ben fresqueta en format quinto i un vermut de la casa que no desmereix la cruixent greixositat del seu canònic peixet fregit. Vermut, morralla fregideta i pintxo de botifarra és una estona de cel dominical.

De què va? El blog dels del Morro Fi, ja no funciona, però aquest 'wordpress' va ser una referència a l'hora de tornar a recomanar barres de tota la vida, a recuperar el vermut. I d'exploradors de paradisos d'anxova i secallona van passar a muntar el seu propi oasi.

I què s'hi beu? El bar del Morro Fi també va esdevenir referència. En menys d'un quadrilàter de rajola, el Marcel serveix el vermut que sempre hagués volgut trobar en un bar. Les canyes del Marcel amaguen un secret que només podreu veure si esteu molt atents a les mans d'aquest home que ja es coneix com el Rimbaud de la canya. Dos dits de justícia poètica, és el que trobo en cada got.

De què va? Aquest bar és, sense, dubte, una de les grans joies modernistes de Barcelona. Va obrir l'any 1912 com a confiteria, esclar, i ha passat moltes etapes. L'encarnació que molts recordareu és la de bar normal i corrent de finals dels 90: sense cap carisma especial, però el brutal encant de la fusta i miralls de l'antic aparador feien que prendre-hi una cervesa normal i corrent fos tota una experiència. 

I ara, què? El 2017 el grup de restauració especialitzat en alta cocteleria La Confiteria –fanàtics del lloc, ja veieu quin nom es van posar– en va assumir la gestió i li va rentar la cara. Això inclou també una carta de còctels excel·lents a preu assequible. Algunes de més complicades i aparatoses, altres reformulacions de clàssics. Com per exemple el Carmen de Mairena: una deliciosa i picant derivació ravalera del Bloody Mary amb vodka, curri i comí. No us perdeu també els seus 'neopiscos'. 

De què va? A l’Old Fashioned, no hi vas a veure, hi vas a beure. El local és petit, està decorat amb gust i resulta acollidor, però on es cou la teca de veritat és a la barra. El Luca i el Bruno –italià i portuguès respectivament– vesteixen amb armilla i corbata, impecables, tenen experiència internacional i són uns estetes del còctel sense por d’experimentar; dos dels millors bàrmans que m’he trobat en aquesta santa ciutat.

De veritat? Prova un Martini Tiramisú, un caprici extravagant, sorprenentment agradable a la boca. És com beure el pastís italià en format líquid. I tasto un Bloody Mary tunejat que mereix figurar entre els més grans de Barcelona –l’acompanyen amb unes perles de llimona i pebre que s’han de paladejar després de la copa–. Impressionant.

De què va? Un bar de rock and roll dels de veritat, fundat per gent com Charly Raw, que han fet tots els papers de l'auca: promotors, venedors de discos i periodistes. Sovint hi trobareu el grup de torn de l'Apolo fent la pirmera o la darrera. Hi sóna tot allò que sigui bo: de Sly & the Family Stone a Dead Boys.

I què s'hi beu? Doncs al contrari del que passa en els bars de rock and roll, aquí les copes són fiables. Els gintònics són bons, no els inunden de ginebra, i també us posaran alguns vins a copes que no estan gens malament. I sobretot hi ha la possibilitat sòlida d'acabar fent el toc amb egregis rockers que toquen a la sala Apolo. 

De què va? Recorda un d'aquells bars clandestins que hi havia a Chicago durant la Llei Seca. Per entrar-hi, heu d'accedir a una mena de soterrani i baixar unes escales penombroses que augmenten l'excitació del fetge a mesura que arribeu al vostre destí. I sempre, sempre, música en directe –amb preferència del jazz i el blues– amb els millors músics del gènere que hi ha a Barcelona. Qualsevol vespre, el quartet de jazz de Myriam Swanson us hi amorosirà el whisky sour. 

I què s'hi beu? Doncs cocteleria clàssica preparada amb la mateixa mà d'àngel amb què els músics toquen clàssics de la música negra a l'escenari. Ja sabeu, aquella vella i estimada llista: dry martini, mai tai, margarita, moscow mule... 

De què va? El Born resisteix com pot la bufetada de la gentrificació. Al carrer del Rec, un dels símbols del barri, la llegendària cocteleria Gimlet, amb gairebé 40 anys d’història, ha reviscut retent homenatge al detectiu Marlowe de  Raymond Chandler, mantenint la meravellosa barra, aplicant colors sobris i elegants i recordant en la decoració el personatge que dona nom al local.

I què tal la carta? Doncs viatja en el temps. I els còctels són d’una altra galàxia. Preparen el gimlet que bevia Marlowe, per descomptat, però ens decantem pels exemplars d’autor: El Sol y Sombra, amb alfàbrega, bergamota, pisco i Italicus, és orfebreria pura. Però el més curiós és La Mirada de Marlowe: li expliques al 'bartender' com ets, i ell et prepara un glop adequat a la teva personalitat. Molt millor que anar al psicòleg, on vas a parar.

De què va? En l'ombrívola i agraïda frescor de Can Cisa, es pot apreciar la primorosa remodelació que han fet d'una taverna de barri. La reverència per la religió del barril i el doll i la pressió veïnal han portat als bessons Colombo, propietaris del restaurant Xemei, a combinar una botiga de vins a l'entrada amb el manteniment d'una barra de vins a granel i bótes.

I què demano? Vins naturals! Teniu espai per córrer. Davant hi ha unes 300 referències de vins, tots ecològics o biodinàmics d'arreu del món, sense cap química o additiu, i a preus ni cars ni barats, en una franja molt interessant. Deeixeu-vos aconsellar. I si no, quedeu-vos amb la seva vessant de taverna d'estil antic que ven vermut a doll.

De què va? Un bon dia la Flora Saura, presentadora de televisió, va topar amb un bar de les Corts que es traspassava i va decidir fer un cop de cap. Va enredar el David Carabén –cantant de Mishima i marit seu– i un amic, en Zico. I dit i fet: La Javanesa va obrir el setembre del 2016. El nom ve d’una cançó del gran Serge Gainsbourg, que la va escriure com si fes servir l’argot javanès, que utilitzaven putes i macarres.

I com s'hi beu? De fàbula. És una cocteleria perquè el barri ho demanava. Ara serveix autèntiques meravelles, receptes pròpies i d’altres caçades al temple dels temples del còctel, el Suffolk Arms de NYC. Per exemple, un Dispara i Apunta fet de mescal, pinya natural emulsionada amb cinc pebres i aiguamel durant 24 hores i Bittermens: una delícia fumada i picant. O bé un Crosta, del 1850, amb brandi, triple sec de mandarina, cireres marrasquines amb amaretto, suc de llima i un cop d’angostura. El David diu que a La Javanesa “no hi ha càlcul, hi ha passió”. I això es nota. Visca!

De què va? Com qui troba un match a Tinder que dura més d’una cervesa i un clau, així et sents quan entres al Samba Brasil. Un bosc exòtic i sense fum, on pots omplir els pulmons d’aire, una sensació quasi inimaginable entre els bars atapeïts de Barcelona. Les falgueres, palmeres i l’heura són un embolcall perfecte per a les taules del jardí i la bassa plena de carpes, que s’amaga al bell mig del pati interior, on els somiadors desorientats han llençat cèntims

I què demano? La terrassa et convida a prendre’t alguna de les especialitats de la casa: potser els millors mojitos i caipirinhes de Barcelona. Un local apadrinat per la gent del barri, on tant pots trobar un grup de millenials fent postureig d’Instagram com un senyor gran rellegint el seu llibre preferit amb un golden retriever entrelligat a les cames.

De què va? El que han fet amb la decoració del Konbe mereix un aplaudiment, un interiorisme agosarat, definit per la imaginació, les ganes de donar la volta a les coses i l’elegància, a base d'una teranyina de fusta blanca.

Però això només és un bar de disseny? No! A diferència de moltes barres, que en lloc de cartes de còctels tenen guies telefòniques, el Konbe juga amb una llista de pocions ajustada, però d’una qualitat i audàcia destacables. Són còctels d’autor, petites joies que veureu créixer en primera fila si us asseieu a la barra. Demano un mojito de la casa, una copa que entra pels ulls i ofereix un remix en clau cítrica d’aquesta beguda. Deixa un regust de mandarina irresistible i vigoritzant a la punta de la llengua.

De què va? Allà on era i funcionava el Bar Paloma, Ramon Lamarca i el seu fill Marc va parir el Bar Calders, a la cantonada del passatge amb el nom de l'escriptor català i el carrer Parlament. L'homenatge a l'escriptor no es limita al nom: poden trobar-se en aquest auster i elegant local llibres de Pere Calders. En l'oferta s'inclouen alguns plats mexicans, en record a l'involuntari exili de l'escriptor al país asteca, com el guacamole, els nachos o les quesadillas.

I el mam, què? Doncs molt bé, gràcies. Aquest és un dels temples del vermut de Barcelona: el de la casa, boníssim, us sortirà per menys de dos euros. I la seva carta de còctels de vermut és iconoclasta i complerta. En honor a l'aberrant Elvis de Reus aquí hi trobareu un còctel fet a base de vermut, suc de nabius i ginebra. El 2020 van complir deu anys en plena forma. 

De què va? El Senyor Vermut és un local de barri, de l’Eixample Esquerre, per ser més exactes, un fet que no és banal. Ja ho diu la cançó escrita pel cantant més famós de Xàtiva, que “qui perd els orígens, perd la identitat”.

I què s'hi beu? Dirigit per la família Miralles, el Senyor Vermut té en el vermuteig la seva espina dorsal. El migdia que vaig tornar al Senyor Vermut, la beguda del dia era el Negroni i vaig començar per un còctel fet amb una part de ginebra, una de vermut vermell i una tercera de bíter, normalment Campari. Diuen que el Negroni desperta la gana, i així va ser.

I s'hi menja? Un gaspatxo de préssec, unes croquetetes –fantàstiques les de ceps–, un capipota amb el sabor dels menuts que preparava la meva àvia Josefina, unes braves interessants, no superlatives, i una broqueta moruna ben marinada amb oli i espècies, per exemple. 

De què va? L'espai gastronòmic de Cervesa Moritz, en el que havia sigut l'antiga fàbrica, és tot un festival de beguda i menjar. Hi trobem una amplíssima carta de tapes d'arreu del món, a càrrec de Jordi Vilà, on menjar alsacià i espanyol es donen la mà. Tot plegat acompanyat d'un bar de vins i un restaurant.

Però, i la birra? En l'espai de cerveseria, amb la barra més llarga de la ciutat, hi podem prendre cervesa sense pasteuritzar, connectada directament del tirador al tanc d'una microcerveseria! En aquest espai rehabilitat integralment per Jean Nouvel, també es pot visitar la microcerveseria, però sobretot val la pena passejar-hi sense pressa i descobrir els detalls arquitectònics –murs vegetals, finestres periscòpiques– que fan de la Fàbrica Moritz un dels edificis públic més sorprenents de la ciutat i tot un parc temàtic pels amants de la cervesa.

De què va? Abans subministrava electricitat al barri. Ara ofereix un altre tipus d’energia: bon vermut casolà, tapes mítiques i ambient assegurat. L’'ensaladilla' és segurament la més popular, feta bàsicament de patata, cranc i ou, però se’ns acudeixen una bona llista d’altres menges que heu de tastar: truita de patates, croquetes, formatge manxec, embotits curats…

I què s'hi beu? Doncs l'habitual en aquests casos. Vermut de la casa més que recomanable, cervesa molt ben tirada i vi a granel, varietat bodega: és a dir, Gandesa, blanc daurat vell i negre jove. 

De què va? El Gata Mala és un espai comprimit que s’anuncia amb una pissarra al carrer –el nom, posat amb guix. Haureu d’emprar els colzes per fer-vos forts a un racó de la barra. I quina barra: de les seves entranyes no paren de sortir tapetes delicioses, gratis amb la canya. I no parlo de patates xip o pelleringa de bull. Aquí us posareu les botes: les viandes en miniatura són teca de la bona. 

Però, val la pena anar-hi de canyes? Esteu de broma? Mireu. Got? Petit, que no s’escalfa.Temperatura? Glacial. Quadratura del gas? Perfecta. Escuma? Un dit i escaig de morbo. Suavitat? Mimosín tindria el primer orgasme de la seva miserable vida. La canya del Gata Mala és d'aquelles coses que es recorden. I la seva tria de vins a copes no desmereix. 

De què va? Hi ha gent que pot reproduir de memòria totes les alineacions del Barça des del primer any de la seva fundació i n'hi ha que s'aprenen cadascuna de les parades de tren de Mollerussa a Grenoble. La mateixa memòria selectiva tenen a La Cervecita, aquest bar i botiga del Poblenou.

I què demano? Doncs cervesa haurà de ser. Són uns malalts de les birres. Trobareu cerveses de tot el món i perquè no en fabriquen a la Lluna. Munten xerrades per donar a conèixer la cultura cervesera, ofereixen maridatges i estan molt atents al que es fa a casa. I la seva bonhomia i manca de pretensions el converteixen en el perfecte bar local a Poblenou, allunyat de les rutes turístiques. Aquí venen i beuen els del barri. 'Eastenders' versió 'craft beer'. 

De què va? El Chaka Khan entra per la vista. Aquest espai amb nom de cantant llegendària ofereix en el seu interiorisme un desplegable d’influències atrevit i modern. La decoració és colorista, mestissa, un poti-poti elegantíssim de tendències exòtiques (el sostre de cabana, la palmera falsa) que troba en les espurnes vuitanteres d’alguns complements, com els neons, un magnífic contrapunt. El Chaka es proclama un 'gastrobar exotique' i s’hi menja de collons.

I com s'hi beu? Doncs de manera increïble. Tasteu el Nimasaki, amb gin, yuzu, gingebre i matcha. Pecaminós el Miss Nam Nam, amb vodka, saüc, citronella, fruita de la passió i llimona. Sensual i campestre el Cori Mule, amb rom, mescal, chartreuse i aranja. I els caps de setmana, acompanyen els còctels amb DJ.

De què va? Encara que sempre estigui ple de turistes, aquest lloc manté un 'je ne sais quoi' que empeny el nadiu a fer-hi una copa un cop cada cert temps. El bar del Museu de Cera de Barcelona és la reproducció d'un d'aquells boscos sinistres que apareixen als llibres de Tolkien o Ursula K Le Guin, plens de figures de fades, elfs, i arbres cèltics que brollen del mig de la sala. El moment en què cauen totes les llums de cop és ideal per arrambar l'acompanyant.

I què bec? Doncs el que et sembli: vi, cervesa, combinats o cafè. La beguda no té res d'extraordinari. Aquí el que importa és que sembla que en qualsevol moment Aragorn estigui a punt d'entrar per la porta.

De què va? Després d’un viatge a enoteques i restaurants de Venècia, un parell d’amics van decidir muntar una vinateria amb la mateixa filosofia del país veí. Disposat a copiar aquest bon costum, els dos amics van voler traslladar la mateixa generositat en aquest local del call de Barcelona. 

Només vins italians? No del tot. A part de vendre vins de tot l’Estat, ofereixen un bon assortiment de vins italians que els agraden i també el famós aperitiu venecià, l’Spritz. Zona d’Ombra ha nascut des del primer dia amb la vocació de vendre ampolles per endur-nos a casa, però si decidim quedar-nos-hi per tastar les seves croquetes de cabrales o el pernil ibèric, només ens cobren 4,50 euros per obrir-nos l’ampolla que pagarem a preu de celler. Bon pa, bon vi, i tot allò de la rima que em nego a reproduir. 

De què va? Sant Antoni demanava a crits una cocteleria com el Bitter (amb permís del XIX Bar) i venir-nos al cap aquell “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. I és que el Nacho, un dels tres propietaris, ve d’establiments com el Milano, el Caribbean i el Negroni, aquella vella escola coctelera l’esperit de la qual ha volgut mantenir al seu Bitter, sense oblidar que a ell, com passava a Foix, l’exalta una barbaritat el nou.

I què s'hi beu? Aquí no hi trobareu cocteleria molecular però sí herbes naturals (romaní, farigola, alfàbrega i lavanda són les seves preferides) en beuratges delicats i suggeridors, que s’allunyen de la cocteleria clàssica però en saben mantenir les arrels i un respecte profund al que representa. També hi ha còctels amb mescal, senyal inequívoc que el Bitter està atent a les modes, i una carta que diu “hola, com va?, voleu veure la carta o preferiu que parlem?". 

De què va? Mike Cruickshank, el pare de l’invent, em diu que possiblement el Xix va ser la primera barra de Barcelona que es va atrevir a fer gintònics amb copa rodona. Un mestratge indiscutible d'ençà el 2015 han convertit aquest bar ubicat en una antiga lleteria en un dels santuaris de la ginebra.

Però només hi fan gintònic? Fart de cogombres! No! També és una de les cocteleries més recomanables de la ciutat. Per exemple, hi fan el millors còctel Red Snapper que he tastat a Barcelona: refrescant, picant, equilibradíssim. La qualitat del 'bartender' és inqüestionable: elegància màxima en la cocteleria, però informalitat en el tracte.

De què va? El Villa fa olor de salnitre. Hi pots escoltar les gavines. És una vermuteria diferent, marinera. En lloc de fregits i tapes pesants, hi impera el producte fumat i en salaó, el marisc en conserva; aliments del mar ajustats a un entorn que pretén fer-nos viatjar a la costa andalusa.

I què s'hi beu? Una selecció meravellosa de vermuts nacionals i estrangers, cervesa ben tirada, rebujito i mançanilla, entre d’altres. I les tapes fredes passarien el test de qualitat a qualsevol taverna andalusa. La safata amb peix en salaó és de traca. 

De què va? Fa cinquanta anys que aquesta bodega és a Nou Barris. El Miquel va agafar-la i ha volgut conservar-ne tot el mobiliari, les bótes antigues i fins i tot el terra, devorat pel vinagre i el vi. Els matins d'entre setmana el repoblen els jubilats. S'asseuen parsimoniosos darrera dels vidres amb una canya a la mà i giren els seus ulls entelats cap a aquesta vegetació escardalenca que són els Jardins de l'Alfàbia.

I què s'hi beu? Això és una bodega de veritat. Els veïns entren al celler amb la garrafa de plàstic dins d'una bossa perquè no regalimi el vi. Quant temps feia que no ho vèiem, això! En Miquel sap molt bé en quin barri és i ens diu que serveix anxoves, seitons, combinats... a un "preu raonable".

De què va? A les catacumbes de la Casa Camper, sembla una cocteleria clandestina del Hollywood dels anys 50. Dues taules de billar americà en un estat impecable presideixen: els tacs, penjats a les parets; les boles, perfectament disposades al tapet. Litografies i quadres envolten aquest speakeasy i condueixen la mirada del bevedor al púlpit, la barra.

I què demano? Acosteu-vos a l’hipnòtic pentinat afro de l’Archie, un bartender d’altíssima volada que prescindeix de carta i prefereix parlar amb el client. Em porta un Bloody Mary de wasabi i pateixo un atac de priapisme etílic: deliciós. Remena el canell i es treu del barret un Strawberry cocoa amb vodka i polsim de xocolata. I el paio l’encerta sempre. De fet, a la meva companya li prepara un glop vigoritzant amb fruita de la passió. Diuen que és un afrodisíac infal·lible. Diuen, diuen, diuen...

De què va? Jordi Baqués no només és un dels millors bartenders de Barcelona, també és un arqueòleg del mam. Ja va deixar palesa la seva passió pels destil·lats antics a la desapareguda (i plorada) cocteleria Sol y Sombra. Ara, el canell del Jordi acoloreix les copes al Bluesman del Palace. I ha estat com posar un pilot acollonant al volant d’un Ferrari. El viatge, tot i que car, és una passada.

Quin és el fet diferencial del luxe? La seva aliança amb Baqués es tradueix en una carta amb còctels clàssics parits als diferents hotels Ritz del món; còctels dedicats a il·lustres clients del Palace; receptes vintage amb destil·lats prehistòrics i els hits eterns de la cocteleria Paradiso. Copes imaginatives, tècnicament colossals, prenyades de matisos i amb històries a la gepa, com el Gala-Dalí (sembla un quadre del geni surrealista) o l’Eclair Sharing, servit en tassa de te, al més pur estil llei seca.

De què va? Al darrere del Museu Picasso hi ha una plaça. A la plaça hi ha un bar amb una porta antiga de fusta pintada de verd on hi posa “Bar Bodega Flassaders 1956”. A l’entrar trobes, a mà esquerra, la barra, llarga, i al mig del pas, l’eterna màquina escura-butxaques, xacra dels nostres temps mai prou denunciada. Al fons, una dotzena de tauletes i al sostre llums fluorescents. Als anys 30 hi venien anarquistes, ara els escassos nadius que queden al Born i turistes que s'aprofiten de la seva magnífica terrassa.  

I què demano? El Flassaders té poc glamur, és un bar popular: els quintos a un euro trenta-cinc i els cafès a un euro amb deu, passen el futbol a la televisió sempre encesa, com la ràdio, que fa de coixí de fons a les converses dels parroquians. Canyes ben tirades i un vermut decent: el magnetisme i el caixet popular del lloc fan la resta.  

De què va? En Paco Bretau, llegenda viva de la cocteleria catalana, ha deixat l’Slow en bones mans. Em rep el Fran Mekk, el 'head bartender' d’aquest elegant híbrid de cocteleria i club, amb una discoteca al pis superior. L’acompanyen a la barra Samuel Díaz i Diego Latina. És un equip jove, atrevit i un punt canalla. I es posa 'cachondo' amb els reptes. D’aquesta pulsió neix 'A Forest', una carta inspirada en la natura. Tundra, selva, bosc, sabana...

I què s'hi beu? Els divuit còctels evoquen els biomes de tot el planeta. Són receptes trencadores que es preparen com plats d’alta cuina i disparen la imaginació amb detonacions sensorials. Per això tenen tres mides de canyes, perquè tingueu el nas ben a prop dels originals recipients i activeu l’olfacte. 

De què va? Les Gens que J'aime sorgeix de les profunditats de l'Eixample com una bèstia del passat, que diuen que era molt divine i encara més gauche. De l'any 1967, en parlen els miralls de l'entrada. Era l'època en què els nens de casa bona escoltaven Les feuilles mortes i muntaven bars, com sempre s'ha fet, per reunir-hi els amics. Tenien el cap a París, i van voler construir un local com els d'allà, una espècie de cova bohèmia d'un Boulevard Saint Germain, a la ciutat que va enterrar el Boulevard Rosa. Les escales de Les Gens cruixen verídiques com un animal de fusta que s'endinsa dins el vellut tèrbol d'aquest entresòl. 

I què s'hi beu, entre tanta foscor i decadència? Doncs còctels clàssics i solvents i també invents refrescants de la casa, com un Between the sheets que passa com l'aigua, però té 'punch'. I alerta, que podeu reservar-hi hora amb una tarotista perquè us tirin les cartes! 

De què va? Tenir una terrassa a la plaça dels Traginers, davant una muralla romana, és una gran sort. Amb aquest actiu, el Carlos & Matilda en tindria prou per atraure turistes i fer caixa, però aquest espai s’estima més mantenir neta la seva ànima i mimar el client fix.

I què s'hi beu? Cocteleria fina. El 'bartender' britànic aposta per glops refrescants i vius que juguen amb el sentit de l’humor –el White Russian arriba amb una Oreo– i amb la seducció. Sensualitat i frescor en clau Campari Mule, amb cervesa de gingebre casolana, vodka, Campari, cítrics i cogombre. Excitant també el MarTEAni, un gin-sour fresquíssim amb te negre. Per cert, cada setmana fan pop-ups amb cuiners diferents i 'street food' de qualitat.

De què va? Fan de John Wayne? El teu fill es diu Clinteastwood, tot junt? Portes barret de cowboy quan vas al Mercadona? El Pepeta's Bar t'acollirà amb els honors que mereix un pistoler de la teva categoria. Poca broma amb aquest celler Far West. Des de fa anys i panys dóna guerra als cims graciencs, ofereix uns àpats casolans per sucar-hi pa, serveix el cafè com Déu mana (en got de postguerra) i té un dels xèrifs més entranyables de la ciutat com a mestre de cerimònies. Un temple confederat on no podràs dir 'un dels dos sobra aquí, foraster' sense patir-ne les conseqüències.

I què s'hi beu? Aquesta és una de les bodegues més carismàtiques de Barcelona, i la cervesa de tirador, el vi a doll dels barrils i el vermut de la casa no desmereixen la seva reputació. 

De què va? Aquest local generós –estem parlant d'un espai de 450 m2 amb capacitat per a 80 comensals– que inclou botiga de te, laboratori i menjador, té la sana ambició d'agermanar qualsevol representació artística amb els plats de la cuina. El local, dissenyat per l'omnipresent Lázaro Rosa Violán, té una sorprenent llum natural i és maco fins a dir prou. (i es pot llogar per a esdeveniments).

I què s'hi beu? La barra de cocteleria és com una sumptuosa porció de coure que respira en una línia temporal incerta. Al cap de cinc minuts sents la confortant sensació d’abandonar la realitat per endinsar-te en una bombolla de bon gust i elegància. Abstemi? Doncs l’Artte es pren seriosament els 'mocktails' i els factura amb fruites, herbes i superaliments, tot buscant el mateix mastegot d’eufòria que les begudes alcohòliques. En terreny etílic, hi ha clàssics reinterpretats i gintònics, però Pablo Pelatti, l’artista de la barra, és un home amb excedents d’imaginació. Els còctels d’autor són obligatoris! 

De què va? El Pipa Club versió 2.0 –això ja no és un club de fumadors sinó una cocteleria d'alta volada– manté l’essència d’un 'speakeasy'. Amb una enorme estanteria plena d’alcohol de renom, música suau i uns clients prèviament seleccionats. Si vols anar a fer una birra o l’última d’un pet descomunal, no és el bar adequat. Encara que tanqui a les 3 h, és per als gurmets.

Com s'hi beu? Per assaborir una beguda amb els cinc sentits i parlar reposat. Qualsevol còctel porta més ingredients que un 'poke bowl' i es polvoritza amb aromes exòtiques. La decoració del local sembla sortida d’una col·lecció de Westwing i combina amb el 'coolisme' de l’ambient. Els caps de cérvols són de plàstic vermell i al tauler del billar no hi ha marques de piti apagat. Fins i tot els lavabos desprenen meticulositat de club: un cartell t’obliga a abandonar l’amiga aguantabosses a fora.

De què va? Què hi beuré? La Tieta és amb prou feines una barra de marbre farcida de bons vins, ampolles de vermut i un d'aquells llocs on tiren bé la canya, a més amb una terrassa encantadora. A la carta de vins no hi trobareu res clàssic, s'enamoren d'un vi mallorquí i la setmana següent perden el cap per un vi gallec. Ara, la gràcia és la calidesa i la bonhomia que es genera en aquest microclima de mam gurmet, un dels llocs clàssics de Poble-sec per mèrits propis. Van obrir el 2008, molt abans de l'apocalipsis pintxo. 

Però també s'hi menja, oi? Aquest bon fer l'encomanen també al menjar; sense fer experiments estranys però amb creativitat, preparen cuina bona de tota la vida ben fet. Aneu-hi amb el morro a punt sempre per tastar coses bones: com per exemple, brou i broqueta –tassa de brou i una broqueta amb la carn d'olla!– o un verat escabetxat amb cítrics, així com conserves de les bones. 

De què va? Un premi FAD d'interiorisme sempre és una bona carta de presentació... Tot i haver-lo guanyat el 1985, l'any que va estrenar-se. Aquest bar-cocteleria, on també es pot jugar al billar, manté la seva atmosfera 'british' i un mobiliari dissenyat a mida per Carles Riart.

I què demano? L'Snooker té fama merescuda per tres coses: és una cocteleria de les bones, i destaca en la seva selecció d'alcohol premium, sobretot en l'apartat whisky. Tenen unes 3000 referències, i a la barra en acció unes 300 (amb un parell d'ampolles del seu museu del mam et podries acabar de pagar la hipoteca). Segon, és un temple del billar (els pots llogar per hores). I tercer, quan el periodisme volia dir alguna cosa, aquí s'hi reunia la premsa a compartir rumors, confidències i 'scoops' (ara t'hi trobaràs a gent 'rajant' a twitter). 

De què va? Una cocteleria mexicana de veritat és possible. L’Oaxaca és un temple gastronòmic , però el que potser no coneix tanta gent és que al seu costat es troba la mescaleria del mateix nom, un espai celestial on l’alquímia etílica del tequila i el mescal no té secrets per al bartender. El racó perfecte per portar la parella i saltar-vos el sopar, no sé si m’enteneu. L’Oaxaca és un camp de mines per a enamorats i parelles que necessiten una empenteta.

I què s'hi beu? La carta de còctels és un pecat des de la primera fins a l’última lletra. Segurament és el lloc amb més marques de mescal i tequila que he vist en la meva vida, la llista de margarites fa que em mossegui el llavi –n’hi ha un de xocolata i gerds!–, però per pujar la temperatura res millor que un clamato, un 'bloody mary' a la mexicana amb gust de cloïssa, i un vampiro en bolsa, obra d’art amb polpa de tomàquet, tequila, bitxo i espècies. Foc! 

De què va? La cocteleria de l'hotel Casa Bonay, a càrrec d'Eric Stephenson, és d'una altra galàxia: oblideu-vos d'aquella escola de tragos d'autor on sovint flota una torrija on et presenten la copa coronant un centre de taula que sembla tret de l'escena de les teteres de 'Bella i la Bèstia'. Aquí el còctel va en una copa ajustada al trago, i la recepta és d'alta precisió, i d'una inspiració t'inflama el cap al primer glop.

Posa'm una copa, va! Per exemple, el Bottled Aged Bamboo, un xerès fino 'amontillado' combinat amb vermut Ambre , curaçao secco i angostura bitters, que és un dels millors aperitius que m'han passat mai pels morros. O el clarified Punch, que amb una base de brandy espanyol et passeja pel tròpic. L'èquip de so analògic és d'una altra galàxia: virtuosos del vinil (i campions del bon gust) hi fan punxades reposades els dijous i els divendres a partir de les 21 h.

De què va? La decoració és sòbria, però en cap moment us sentireu fora de joc. Hi ha alguna cosa en aquesta cocteleria que et transmet una caloreta especial (segurament és la barra de caoba). Això és un bar de veritat i el bàrman sabrà comprendre al neòfit i li recomanarà un còctel sense errar el tret.

I què demano? De totes maneres, si no us agrada fer malabarismes etílics sense xarxa, ja sabeu el que toca: un bon Gimlet, que per això són els millors de Barcelona. Estic convençut que si el Philip Marlowe existís hauria instal·lat una tenda de campanya a la porta d'aquesta veterana cocteleria.

De que va? La Melina, peruana, i en Daragh, irlandès, es van conèixer treballant en una multinacional. Vivien al Poblenou i els agradava sortir de festa. Sovint pensaven de muntar un bar i un bon dia, el 2013, la Meli va fer el cop de cap i van obrir Madame George al seu barri. Preciós: grans miralls de marc daurat, domassos turquesa, paper de paret amb pedreria i butaques rococós.

I s'hi beu bé? És una cocteleria i de les bones: el seu Lychee-tini (8 euros) és memorable, fet amb vodka infusionat de vainilla, puré de litxi, suc de poma i de llimona i un toc de licor de litxi. Tenen una gran selecció de roms del Carib, més de 25, amb El Abuelo Centenario de Panamà i El Millonario del Perú com a estrelles, i whiskys irlandesos fora del circuit comercial com The Wild Geese. 

De què va? Ubicat en un 'hot spot' com una casa de pagès –Rec amb passeig del Born–, el Pax 49 és un espai que sembla fet per recollir els turistes que van a sopar o acaben de sopar pel barri. La fórmula és senzilla: interiorisme modern, còctels imaginatius i cambrers dinàmics amb uniforme hipster i coctelera nerviosa.

I què s'hi beu? Les copes estan a l’altura de les millors cocteleries d’última generació. Un Bloody Carmen amb vodka infusionat... amb pernil? Un Daiquiri fet al gust de Jack Sparrow. Em quedo amb el Picante, un got vigoritzant amb fruita de la passió, tequila i bitxo. Mentre assaboreixo el còctel, veig sortir safates amb gintònics, repasso les ampolles i detecto un bon assortiment de destil·lats prèmium. Però el millor de tot arriba al final, quan em passen el compte: només 7,50 euros per un còctel d’autor! Gairebé ploro.

De què va? Aquella frase que es llegeix en totes les guies turístiques sobre el "marc incomparable" sospito que es va inventar per Torre Rosa. Beure's un còctel a l'antiga casa d'un indià et fa pujar 60 escalafons de cop a l'escala de Richter. No se m'acut cap altre lloc a Barcelona més ideal.

Escolta, i què demano? Darrere de la barra hi trobareu en Jordi Reig, el secretari dels bàrmans de Catalunya, que us ho explicarà tot i més sobre els diversos tipus de rom i sobre com s'ha de remenar un bon mojito. Si no esteu per explicacions i voleu imaginar-vos que sou a l'Havana, només cal que sortiu a la terrassa i mireu la lluna.

De què va? Els responsables d’aquest miracle en zona de guerra turista són el Benoit i la Núria, una parella que fa rutllar el negoci amb una cadència hipnòtica. La llum és càlida en aquest 'bar/cave à vins', una cova atemporal que supura màgia a cada racó, i aconsegueix una harmonia indescriptible entre celler, teca i atmosfer

I què s'hi beu? La seva passió pels vins naturals fa de l’Ànima del Vi una exhibició de marques única i majestuosa. En aquest bar de vins només treballen amb vins naturals, sense additius, vins que han evitat ingerències químiques i manipulacions humanes per arribar a taula gairebé incorruptes. Es nota. El blanc s’evapora com aigua al desert.

De què va? La història d’aquest nou Tirsa, obert a l’Eixample, s’inicià en realitat el 1983, quan l’Enric Bartomeu va entrar a treballar al Tirsa de l’Hospitalet, un establiment mític que, malauradament, va haver de tancar les portes el passat 2010.  

I què hi beuré? “Nosaltres fem sempre la copa correcta”, diu Bartomeu. Una definició precisa i intel·ligent del que ha de ser un bon còctel, que demostra que el Tirsa es troba als antípodes de la xerrameca imperant i que “si demanes una caipirinha et farem exactament la caipirinha que esperaves”, sense filigranes ni sorpreses, amb un producte de qualitat, precisió i ofici. Ni més ni menys. 

De què va? Sense estridències ni impostures, aquest és un bar que acull tota la família LGBTI + al cor de Raval. El seu ambient amable i divertit, amb un toc canalla molt de barri, els ha portat a celebrar el seu desè aniversari aquest 2021, mentre molts altres, malauradament, es van quedar pel camí.

I s'hi beu i s'hi menja bé? Vermut del bo, cervesa ben tirada, i ofereixen tapetes d'aperitiu –truita de patates, hummus, seitons, formatge...– i estan complotades amb les veïnes Las Fernández: podeu demanar el que us vingui de gust de la seva carta i cruspir-vos-ho a la terrasseta de La Casa de la Pradera, que, atenció, es pot reservar.

De què va? Aquest bar és insòlit: amb un espai amplíssim i passat de mític antre rocker (abans va ser el Valhalla, l'Urbe i el Corto Maltés) està dedicat al skate, el punk, i el hard-rock. Treballat fins al mínim detall -a l'entrada hi ha un expositor d'art urbà– el local compta amb un 'half-pipe' -mig tub gegant de ciment– a la rerebotiga perquè la clientela hi vagi a patinar. La decoració està feta amb mil taules de skate trencades.

I què s'hi beu? Doncs cerveses de marques 'mainstream', licors d'herbes ben forts com el Berliner Luft i mojitos preparats amb força encert. Potser no és la millor cocteleria del món, però sí un club nocturn i bar de rock and roll amb un carisma skate-punk-stoner que fa caure de culs.   

De què va? Una combinació de factors que situen el First Bar molt per damunt dels bars de guiris del centre. La decoració té el seu què. El local presenta les parets literalment arrebossades de post-its. Una invasió d’aquests paperets adhesius amb missatges dels visitants, una massa cel·lulosa de coloraines que devora el client i dóna un caliu d’allò més exòtic a l’interior.

Però... això no és mam per a guiris? La cocteleria és sorprenentment bona i generosa, especialment els beuratges més afruitats i coloristes. Tasteu-hi també els gins infusionats si busqueu gintònics modernets: hi fiquen fruites, pals, fulles... De tot i més. I si voleu entrar en la inconsciència els primers, molt de compte amb la imaginació. Si voleu entrar en la inconsciència els primers, molt de compte amb la imaginació que posen a la barra als xopets. No us emocioneu: són uns artistes fabricant aquestes petites bombes de rellotgeria. 

De què va? La teca d'aquesta petit barra cantonera és insuperable, delícies en petit format. El carpaccio d'ou amb gambes o les croquetes de botifarra negra l'han convertit en una barra de gurmets amants del bigoti blanc de cervesa, entre ells xefs d'estrella Michelin. 

Però, i la birra? La canya del Bar Mut té unes dimensions mítiques ben merescudes. Un got d'ambre amb dos dits d'escuma que conserven el carbònic sense que s'escapin les bombolles. Delicioses, poden competir amb les canyes de qualsevol temple madrileny que podeu visitar.

De què va? Els còctels d’autor del Negresco Cocktail Bar, amb segell de qualitat de Bobby’s Free, semblen una extensió de la personalitat de la head bartender Yanaida Prado: copes coloristes, imaginatives, càlides; copes que volen activar-vos els sentits i us omplen de joie de vivre. La veneçolana ha estat a barres tan insignes com el Dry Martini i el Milano. Rauxa i tècnica. És una crac.

I què s'hi beu? Amb el fons d’armari de Bobby’s Free, Yanaida prepara les begudes d’una carta curta –vuit peces d’autor, més clàssics– que és un esclat de cromatismes i tècnica. Un pianista comença a tocar Take on me dels A-ha, mentre fico el nas al Bloody Mary made by Yanaida, amb bíter d’olives i pols d’anxova: estimulant, amb un picant equilibrat, molt estiuenc.

De què va? Qualsevol bar que estigui a la plaça d’Osca és sinònim de bon rotllo. Potser és l’estil d’atri o la calma d’estar dins una illa de cases. Podries anar-hi amb les sabatilles que deixen entreveure el dit gros i la samarreta estripada de dormir. I així i tot t’hi voldries quedar fins a acabar la nit. Si hi portessis una primera cita, estic convençuda que una birra a qualsevol terrassa et trauria els tremolors. Al costat d’aquesta plaça hi ha el Kop de Mà. Un local que manté l’essència de la zona veïna.

I què demano? Els cambrers somrients se’t dirigeixen amb tota la confiança del món i sense formalismes, com a casa: “Què vols per prendre?”. La resposta és clara: “Una birra”. Esclar que sí. Perquè és un local per prendre’t allò que beuries amb els de tota la vida, quan vols parlar i la pressa no existeix. A sobre, preus d’amic (es paga en efectiu). El bar és un camp de cultiu de projectes cooperatius, activistes socials i gent amb ganes de canviar la realitat patriarcal i el model capitalista (i un menú de migdia collonut!).

De què va? Traieu-vos la samarreta 'groupie' que portàveu a sobre i aneu a buscar camisa, mocassins i brillantina per clenxinar-vos perquè l’Ajoblanco és una cocteleria restaurant que imposa cert glamur. Hi queda la gent de l''upper'-Diagonal per fer-hi l''afterwork' amb els coŀlegues i picar alguna cosa. Tapes ben presentades i, sobretot, bons còctels, un dels principals reclams del local.

I què demano? On queda plasmada la marca de qualitat Ajoblanco és en els beuratges d’autor, un mostrari creatiu de primera que vindria a ser la Fàbrica de xocolata de Willy Wonka per a un bevedor. Demano un Mediterranean Cooler, combinació complicada per tocar una mica la pera, i el bàrman se’n surt com un heroi. Gin Mare, aigua de tarongina, aromes de romaní i farigola, gínger, suc de taronja i un toc de fino. El preu indecent que costa és una bona inversió: la beguda està superior i deixa clar que Ajoblanco té una de les millors barres de Sant Gervasi.

De què va? Un neó blau, entaforat a un panell ple de cactus, banya l’interior del local, una gruta acollidora amb dos ambients: barra i saló interior. Azul Frida és una cantina mexicana per al segle XXI.

I què s'hi beu, al Mèxic modern el segle XXI? Juga amb una carta de còctels que barreja clàssics amb glops d’autor mexicans. Només les seves 'micheladas' ja valen la visita. Demaneu-les amb clamato i potser no tornareu a beure birra. Diuen que el Moscow Mule és el còctel de moda, doncs aquí el fan a la seva manera: es diu Mezcal Mule i ja podeu endevinar el que porta. 

De què va? El bartender Luca Izzo ha obert un nou laboratori a l'Eixample que s'inspira en Ernest Hemingway i l'homenatja amb gran elegància. L'espai és petit i sembla clandestí, però està impregnat de l'essència Hemingway.

I què bevia el mascle barbut? De fet, el bar està concebut segons les preferències del literat: la barra de coure, per tant, esdevé protagonista. Els còctels més sorprenents de la carta estan inspirats en els viatges de Hemingway. Un Dry Martini increïble, amb gust de 'jalapeño', que arriba amb un termòmetre, perquè en puguis controlar la temperatura. El Montgomery, un glop àcid amb got futurista de punxes. El Ticla, un beuratge ple de matisos que descansa en una furgoneta de surfers! Tots els còctels són estratosfèrics. El fantasma de Hemingway hi dóna el seu aprovat: una cocteleria petita, però immensa.