Els 100 millors bars de Barcelona

De què va? Els propietaris de La Confiteria van agafar l'antic i mític bar Nus, han canviat birres per gresols i l’han convertit en una mena de catau alquímic amb molta gràcia i ple de sorpreses –miralls que distorsionen, casa la senyora Josefa, que us portarà el menjar en tàpers si li encarregueu, àmfores amb aigua de Tamariu..– on, entre alambins i matrassos, destil·len molts dels licors que fan servir pels còctels.

I què demano? La carta és un prodigi d’imaginació del cocteler Antonio Naranjo: el Camp Nou, amb xarop d’anet, farigola i coriandre, gin destil·lat de la casa, llima i mançanilla és d’una frescor i gust insòlits. El Suculent, a base de tequila i mescal infusionats amb coriandre, xarop de pebrots i llima, és espaterrant. Visca els invents del Dr. Stravinsky!

De què va? Negroni té esperit clàssic, però gasta un look contemporani, en un elegantíssim negre, que s'allunya de la fusta envellida i les decoracions pre-Transició tan comunes a les cocteleries més canoses.

I què hi bec? No tenen carta, però només cal respondre a un parell de preguntes per tenir davant teu, a l'instant, una copa que et costarà oblidar. Preparen un Negroni que et posa els ulls en blanc i et posseeix com si fossis la nena de 'L'exorcista', i també també tenen la mà trencada amb el Moscow Mule i el Whisky Collins.

Quan s'hi ha d'anar? Si passeu un dijous qualsevol, potser hi trobareu fent copa i barra el personal més 'alcoòlic' de la ciutat: músics de Manel i Mishima, fins i tot uns quants redactors de Time Out Barcelona!

De què va? Una de les grans cocteleries d'Europa, pioners dels tragos d'autor a Espanya. Se les saben totes. La barra és l'escenari de les coreografies més complicades. Aquí  es venera el còctel. No goseu sortir sense haver provat el Dry Martini –sense competència a Barcelona– i alguna de les creacions magistrals de De Las Muelas.

I què demano? Mira la carta i pregunta. Tot i la seva popularitat i el 'punch' mediàtic del seu bàrman, el Dry Martini continua sent una referència ineludible. I és que, senyors, això no és una cocteleria, és una església. La gran virtut d'aquesta barra senyorial és que compagina les creacions de cocteleria d'avantguarda i creativa amb una atenció de la vella escola.

De què va? En ple barri del Raval. En Juanjo, el bàrman més carismàtic i apassionat de Ciutat Vella, ens farà i ens explicarà uns còctels que curen tots els mals dins aquell raconet de món que sembla una cabina de vaixell revestida en fusta i pòsters tropicals. La millor manera d’agafar el timó de la teva vida, de vegades, és començar o acabar el dia amb un dels còctels fets amb amor i granadina que hi serveixen.

I què demano? El Juanjo és un mestre, us farà el que volgueu. Però té la mà trencada a revaloritzar aquells còctels maltractats pel turisme; ell els dignifica amb afecte i bon producte. Com un daiquiri immillorable, per exemple.  

De què va? Recordeu la moda dels clandestins? En realitat n’hi havia només tres. A banda de la qualitat de la cuina, s’amagaven rere una façana irrellevant. Això no passa amb el Pastrami Bar. La façana ‘no funciona com a’: és un bar d’entrepans. L'oferta del Pastrami Bar és limitada però excel·lent: s’hi pot menjar l’entrepà de pastrami artesanal.

Però com s'hi entra? Estires una nevera de fusta -traïda per les frontisses- que ocupa mig pany de paret i s’obre una porta cap a una cocteleria. És un 'speakeasy' de porta tova (només l’heu d’estirar) però no una cocteleria qualsevol. 

I ara què demano? El Paradiso és una elegant cova delineada per lames de fusta on mana Giacomo Gianotti, millor cocteler d’Espanya el 2014. Alta cocteleria d'autor a preus assequibles. La màxima virtuositat de la casa és el 'Retorn al futur', un impossible còctel de whisky amb tè japonès i sorbet que va agafant anyada a mesura que te'l beus. 

De què va? Racó càlid, envoltat de fusta mil·lenària i clients amb corbata i frondosos bigotis... El grandiós Josep Maria Gotarda és un autèntic graduat en l'art del còctel. Desmembra les ampolles, dissecciona la coctelera, fa el que sigui perquè la copa ens arribi perfecta, amb l'allure dels beuratges fets amb les entranyes.

I què demano? Aquí Gotarda i els seus deixebles cuinen uns gintònics d'alta volada i fan miracles amb les receptes de sempre. De fet, el seu Cosmopolitan obligaria James Bond a canviar de religió, a abandonar la litúrgia del Martini sec i a sortir de festa amb les noies de 'Sexe a Nova York'. També són uns virtuosos fent cocteleria de whisky, i els seus Moscow Mule revifarien un mort.

De què va? Aquesta cocteleria prèmium deu la nomenclatura a una de les senyoretes més cool de James Bond. No és cap concessió gratuïta al rei del còctel, quan entreu al local tindreu la sensació de trepitjar un dels sumptuosos i elegantíssims bars que visitava Bond per carregar el tanc de combustible abans de seduir una dotzena de noies i matar una altra dotzena de terroristes. El Solange és un projecte dels Pernía, una família d’alquimistes de la copa que ja coneixíeu del sempre recomanable Tandem Cocktail Bar.

Quan hi vaig? Sofàs vintage, barra senyorial de fusta, materials de qualitat, or líquid com a color oficial i un gust exquisit en la decoració, amb això no cal horari per anar-hi.

I què bec? Al Solange es preparen còctels de debò. Els clàssics. Sense ornaments modernets. Sense flors exòtiques al got. Quin Bloody Mary, senyors. Quin Gin Fizz! Ah, i si esteu creatius, doneu quatre pistes al bàrman i ell s’encarregarà de parir un nou còctel només per a vosaltres. 

De què va? El Bobby Gin és un bar modern, còmode i on es respira alta qualitat en tot els seus aspectes, fins i tot en la decoració, on la barra està feta d'antigues portes i la portes del bany és un armari. Són especialistes en gintònics i, per tant, tenen una selecció de marques premium nacionals i internacionals.

La varietat de ginebres em mareja. Què faig? Si sou principiants en aquest plaer etílic, deixeu-vos aconsellar pel Francesco Giardina, el 'Head Bartender', que sabrà escollir el gin tònic més adient segons els vostres gustos. Si el món líquid del Bobby Gin us ha motivat, l'apartat del menjar us farà venir salibera.

De què va? La primorosa restauració de la joia modernista Muy Buenas –emblema modernista inaugurat el 1896 com a bacallaneria, obert el 1924 com a bar– després que l'anterior llogater hagués saquejat el seu valuosíssim patrimoni de fusta i miralls. El grup La Confiteria hi va fer una reforma integral en què l’extraordinari art de la mampara ha dictat què calia fer a la resta del local. Espaterrant. 

I s'hi beu? Molt i bé. I de la terra. A més de ser una casa de menjars catalana gurmet, al pis de dalt hi trobareu una cocteleria d'autor on la majoria dels tragos es fan en base a licors artesans catalans, un fet únic a Barcelona i a Espanya, com qui diu. Hi regna el Joan Capri, gin infusionat amb cogombre, cervesa, llimona, mel de romaní sucre i llima. Encara que si us atreviu, podeu demanar un Salvador Sostres. 

De què va? El paradís de la cervesa al Born en format de butxaca. Tenen 10 tiradors de cervesa artesana de tot el món que van canviant sovint. Deixeu-vos aconsellar i descobrireu grans perles que faran que no vulgueu tornar mai més al suc d’ordi convencional.

I què demano? no falten mai una cervesa rossa, una de blat, la negra, la torrada i una IPA. Però el més identificatiu del local és que, igual que al Mosquito, el restaurant de tapes orientals propietat de la casa, sempre hi trobareu dues cerveses de casc. És a dir, punxades directament del barril, sense afegir-li el gas que provoca la pressió, una modalitat molt típica de les cerveses angleses. I les tapes vegetarianes són per perdre el sentit de bones. 

De què va? El bar Polaroid és un mausoleu dels 80, un homenatge a les instantànies amb requadre blanc. Vinils, cintes de VHS i les famoses càmeres farceixen les parets poc il·luminades, com un decorat de La Bola de Cristal. El color se l'endú la barra, d'on pengen llums florescents d’aquest mil·lenni que fagocita la nostàlgia i en fa penjolls. De la paret hi penja un vestit de superheroi que du a la pitrera una CH de roba groga

I que s'hi beu? La gentada s'hi abraona ja a partir de les set de la tarda perquè és un bar, com els d'abans, on un hi entra per avançar la nit. La cervesa té preus dels vuitanta! No destaca per la qualitat suprema, però els còctels són decents. Aquest és un lloc per deixar-se anar per la seva calidesa, i aprofitar els cicles constants de cinema, concursos i promocions. 

De què va? Els Sortidors del Parlament és el paradís per als que gaudeixen d’un bon pica-pica. Entre bótes de vi i mobiliari distret, la gent s’asseu a beure copes d’una bona selecció de vins catalans, de la Catalunya del Nord i internacionals a bons preus. 

I què s'hi beu? Amb l'excel·lent carta de vins no s’acaba l’oferta. També hi trobareu penjades a les parets una colla d’ampolles que podeu beure-us a preu de botiga i endur-vos a casa. Si en voleu tastar una in situ, us cobraran 4 euros per obrir-vos l’ampolla. Per fer coixí, i no quedar-vos moixonets, com apunta el llum de l’entrada, la llista de tapes és abundant i plena de clàssics.  Hi trobareu anxoves, formatges artesans, secallona...

De què va? Aquesta monumental cerveseria ofereix trenta tiradors, tots ells de cervesa artesana, en constant rotació, i parant especial atenció a Naparbier, marca de cervesa Navarra d'alta qualitat. També bona teca, amb plats com el cebiche de corball, tàrtar de Wagyu amb sorbet de cervesa Naparbier i musclos a la manera que es preparen a Bèlgica. Hi trobareu altres opcions més clàssiques, com el platet de pernil tallat a mà o unes braves ben picants.

Però què bec? Demana, remena i pregunta. També hi trobareu tots els estils de cervesa que hi ha al mercat, d'elaboradors internacionals: anglesos, belgues, alemanys, etc... Si sou amants de la curiositat, el celler del Biercab ofereix una selecció d’ampolles de cervesa que us deixarà estabornits. 

De què va? Una de les escasses cocteleries clàssiques que trobareu a l'epicentre guiri del gòtic. El bar el va obrir l'any 1968 una neboda del Tarradella. El seu actual propietari, l'Àngel Juez, és un paio d'aquells que és història viva de la nit de Barcelona, i que sap portar un bar amb mà esquerra. Deixeu-vos acollir pels seus sofàs de vermell decimonònic, i la fusta, la intimitat, la música a volums no invasius. 

I què bec? A la barra, a més, aposten per la cocteleria de la vella escola, gens cridanera, d'èpoques passades, però executada sempre amb canell honoris causa. La seva pinya colada és excel·lent, per exemple, encara que us en podeu fiar de totes les copes, sens dubte. 

De què va? Rere d’aquest nom impronunciable–literalment ‘cervesa freda de soterrani’, o sigui celler–, el Mads vol portar a peu de La Rambla l’esperit de la seva Dinamarca, pàtria de firmes preuades com Mikkeller, Amager i To Øl.

I què bec? Deixeu-vos aconsellar. A més de 15 aixetes on impera la qualitat, aquest petit però més que aprofitat bar va ser pioner en la implantació d’una carta de 'beer cocktails'. Tenen una bona infraestcutura. Demaneu la cervesa que demaneu, la trobareu sempre a una tempratura i pressió idònia. Salut... o, com diuen allà, 'skål'!

De què va? Aquest local soterrani, darrera la Plaça de Sant Jaume, és tot un clàssic. Una petita joia interada en la ruta del modernisme de Barcelona, i una petita sala de concerts on poder gaudir, amb una acústica molt bona, d'actuacions de blues, jazz i comèdia. 

I què demano? Però no és un clàssic quiet: en Jose, el propietari, ha trobat una manera diferent de navegar per la cocteleria clàssica: gimlet amb tequila, whisky sour amb absenta! Tasteu un Paraigua Poison: rom, midori, suc de taronja i pinya.

De què va? Barna Brew és un santuari de la cervesa artesana a Sant Antoni, amb una fàbrica adossada d’on surten els líquids dels assortidors. Al Barna Brew es fabriquen el seu propi mannà i no són uns aficionats: van de debò. Tenen cerveses premiades a concursos de prestigi. Compto vuit assortidors, amb cerveses estacionals, clàssics premiats i alguna marca convidada.

I què demano, el primer cop? Demaneu una degustació amb joies de la casa, per fruir amb els matisos de cada especialitat, i no us talleu amb els platets freds i 'snacks' per al maridatge (molt bé la moixama amb formatge i alvocat). 

De què va? Va ser l’avi del Joan Carles, tercera generació al capdavant d’aquest bar mític, qui va començar a preparar, el 1929, la tapa estrella d’anxoves del Cantàbric, “que es pesquen a la primavera, ja que les de l’agost, de retorn, són més primes i tenen el greix menys integrat a la carn”, explica.

I què s'hi beu? El xampanyet i el vermut de qualitat –tenen proveïdors de confiança, no ho dubteu ni un moment– reguen les tapes senzilles, però efectives, d'aquest indret que aplega tant a turistes com a nadius. Un cop arriben al local, es guarden en una cambra durant dos anys per tal que es confitin i se serveixen amb unes gotes de vinagre de vi, sense oli.

De què va? El Chaka Khan entra per la vista. Aquest espai amb nom de cantant llegendària –La decoració és colorista, mestissa, un poti-poti elegantíssim de tendències exòtiques que troba en les espurnes vuitanteres d’alguns complements, com els neons, un magnífic contrapunt. El Chaka es proclama un 'gastrobar exotique' i s’hi menja de collons.

També s'hi beu de nassos? No ho dubteu: a la cocteleria, hi corren els aperitius i brillen les peces d’autor i els clàssics revisitats del Lewis James, un 'bartender' extraordinari. Increïble el Nimasaki, amb gin, yuzu, gingebre i matcha. Pecaminós el Miss Nam Nam, amb vodka, saüc, citronella, fruita de la passió i llimona. Sensual i campestre el Cori Mule, amb rom, mescal, chartreuse i aranja. I els caps de setmana, acompanyen els còctels amb DJ. Només un però: els ritmes han de ser tan 'funkies' com el bar. Difícil, però no impossible.

De què va? No us deixeu enganyar pel seu aspecte atrotinat (un dels seus encants), aquesta taverna té més esperit i bona teca que tots els locals de disseny de Barcelona junts. I em quedo curt. Els ideòlegs i rescatadors de la Bodega Carol tenen dos i tres dits de front. Van agafar una taverna de vell sobrada de personalitat i, en lloc de tornar-se bojos, van decidir mantenir el seu encant de tuguri obrer intacte. La van encertar. A un parell de minuts de la parada d’Encants, la Carol és un requadre entranyable de rajola, totxana i fusta.

I què bec? No hi falten els barrils reconvertits en taula, les bótes de vi gegants a les altures i els assortidors de vi barat i bo, de cooperativa. Les mitjanes van que volen i emplenen la barra i les taules de la terrassa de cadàvers de vidre retornable. Un vinil de Joan Capri a una vitrina, una bóta de vi penjant de la porta del vàter... La Bodega Carol és la pera. Acull un públic de barri que va dels 25 als 60, és un exemple viu de la clàssica taverna cañí de Barcelona i està sobrada d’una cosa que escasseja a la ciutat: sentit de l’humor! 

De què va? Amants de la frase feta i de l’oliva farcida, els del Morro Fi, blog ja tancat i mític bar que va tornar la bona canya a Barcelona, tenen un altre local, el Mitja Vida. Molt més gran que el seu antecessor, el Mitja Vida s’ha plantat a la zona de Sant Gervasi, al costat de la plaça de Molina.

I què hi bec? Si ho preguntes és que no en tens ni idea! Aquesta gent ha fet de l'acció de tirar una canya un acte de justícia poètica. En bona companyia, la birra: al voltant d’una barra d’acer inoxidable, una fila de tamborets i un mostrador que fa goig, s’hi arrengleren moixama, seitons, calamars, arengades i les anxoves del Cantàbric que neteja en Marcel.  

De què va? Benvinguda sigui l’Ølgod, una cerveseria artesana al cor del Raval que punxa la barbaritat de 30 barrils; el nom no deixa espai per al dubte: Ølgod és un poble danès i significa déu de la birra, i a l’entrada hi veiem runes i un vaixell víking. Es dediquen a la cervesa artesana d’arreu del nord (encara que sempre amb una presència gens testimonial de la producció local).

I què hi demano? Com és habitual en el món de la cervesa artesana 'cool', el que val la pena és demanar uns quants tastets al bàrman, i així sabreu què és el que us agrada. Sovint us hi trobareu inauguracions de barril amb el fabricant. I la teca vegetariana no està gens malament. 

De què va? En Perich en deia això: «Ets un bar petit, incòmode i sentimental. És a dir: un bar humà. Tota la resta són ‘gilipollades’ i disseny». Què podem dir de Boadas? Que si no hi has begut no has begut a Barcelona. El cubà Miguel Boadas –amb pares de Lloret de Mar– la va fundar el 1933, i la seva filla Maria Dolors va continuar el magisteri de cocteleria moderna a Espanya. No es una relíquia, sinó un local magnètic on el pes de la història batega sota unes copes immillorables. 

I què bec? Qualsevol clàssic que se us passi pel cap el fan de manera excel·lent, bé sigui un Moscow Mule addictiu o un Dry Martini impecable. I si esteu indecisos, el 'bartender' pregunta i us farà un vestit a mida. 

De què va? Té el 'look' atrotinat de les associacions culturals alternatives. Si el que vols són cambrers amb cos d'Adonis, David Guetta a tota llet i Absolut amb Red Bull a preu de petroli, millor que vagis a l'Opium Mar. L'Antic Teatre és un espai vell i reciclat, però té una de les millors terrasses interiors que he vist en la meva vida.

I què demano? Doncs res de l'altre món: vi, combinats i cervesa. Ara bé, aquí la importància passa per gaudir d'un pati gegantí amb brots anàrquics de vegetació, per prendre la fresca, agafar el puntet a base de quintos i fer temps abans de les activitats culturals que hi celebren. Mourinho no podia tenir més raó: aquí hi fan teatre del bo.

De què va? Presidit per l’elegància de tres sofàs Chester marrons i un finestral que dóna al tranquil carrer de Ferrer de Blanes, el Bloody Mary Cocktail Lounge aixopluga el bevedor amb bona música retro, il·luminació penombrosa i una barra en forma d’angle folrada d’ampolles.

I què demano? Juguen amb un catàleg d’uns deu Bloody Mary diferents. I el millor és que proposen un maridatge amb algunes de les seves variants més sofisticades, copes antològiques que arriben amb una tapa ben maridada. Tasto el Bloody Casear, un experiment demencial amb regust de cloïsses i una tapa de tonyina molt refrescant. L’Alessandro remena la coctelera com un mestre. Es tracta d’una copa orgiàstica que entra com l’aigua!

De què va? Un club victorià al moll de l’os del Born, amagat al darrere d’una falsa llibreria; un local secret, sense cartell, on només podreu entrar si us heu fet socis a la seva web (o a la porta d’entrada mateix). El Tuxedo és un repel·lent d’instagramers amb unes normes de comportament inviolables: no es poden fer fotos, no es poden fer trucades, no es pot fer el brètol...

I què bec? Tot forma part d’un ritual d’invocació de còctels primigenis que es remunten a finals del XIX. La idea és recuperar clàssics de veritat, els més coneguts i els més desconeguts, i descobrir al client l’essència de tot això. El glop de la casa, el mític Tuxedo del 1882, és un exemple de l’artesania d’aquest santuari: còctel sec, breu, preparat amb minuciositat, servit en cristalleria antiga, amb ginebra Old Tom, vermut, bitter de taronja, marrasquí, absenta i cireres confitades. El Tuxedo Social Club és un lloc per beure i aprendre a beure.

De què va? Aquest és una cocteleria especial. Especial i especiada! Un dels socis és l’Antonio Naranjo –millor ‘bartender’ d’Espanya 2019!–, conegut arreu per les seves meravelles quasi alquímiques al Dr. Stravinsky. T’assalta la visió de sis tiradors a la paret, un per còctel, tragos d’alta qualitat, que mesclen cada dia i posem al barril

I què demano? Tots els licors dels tragos que no són de barril porten una espècie (o d’altres coses) incorporada artesanalment, per mitjà, per exemple, d’infusió, maceració o ‘fat-wash’, una tècnica que extreu el sabor d’un aliment greixós. I així poden fer... Bourbon amb croissant! O macerar tequila amb cera d’abella! Que es fa servir pel còctel 666, que a més porta xilis i la Coca-Cola amb tocs especiats, de la que Naranjo n’és co-responsable.

De què va? Compte amb l'austeritat de l'entrada. Molts de vosaltres hi haureu passat per davant i mai no us hi haureu fixat, ni tan sols al curiós dibuix de dos homes muntats en un tàndem. Suposo que les cortinetes de la porta contribueixen a conferir a aquesta cocteleria un aire d'intimitat i de petit comitè que agrada molt als sibarites de la copa. Tandem és una cocteleria exquisida.

I què s'hi beu? Bàrmans joves vestits a l'antiga, col·lecció interminable de destil·lats i canells preparats per executar qualsevol recepta amb una punteria de franctirador. Compte amb el Gin Fizz: després del segon et caurà bé fins i tot la teva sogra.

De què va? A finals dels 90 va obrir l’Olivia, que va durar un any, preàmbul del Benidorm, bar que va marcar època i on hi va passar de tot. Deu anys més tard va venir el Tahití amb la seva sofisticada cocteleria tiki, i el Javi Cejas, el responsable de tot plegat, va decidir reinventar-se altre cop. La Bodega Berlanga vol ser un local d’aquells de tota la vida, sense més pretensió que poder-hi fer tranquil·lament uns gots amb els amics. Ara: quins gots! És a dir: l’important està molt bé.

I què demano? Tenen una artesana de tirador per llepar-se’n els dits, la Fort, de l’Hospitalet, de l’amo del Vaso de Oro de la Barceloneta, en rossa i negra. O l’espectacular Aperitivo Berlanga, a base de vermut vermell, picón, Laphroaig i rom Plantation, per només 4 euros. També en tenen a base de cervesa, com l’Austrohúngaro, amb cervesa, xarop de poma, tequila i mezcal, 5 euros: els preus estan realment ajustats. Per si no n’hi hagués prou, amb cada consumició et posen una tapeta.

De què va? Al cor del Raval, hi ha La Cobra: un bar victorià, fosc i deliciosament macabre: una guineu dissecada t’observa des de les altures. Fedor Jeftichew, el nen licantrop, et saluda des d’una foto penjada a la paret. Vincent Price et somriu. Banyes de cérvol. És com si fossis en un 'megamix' de 'Freaks' de Tod Browning i la sèrie 'Carnivàle'.

Apart d'acollonir... què s'hi beu? T’atanses a la barra. Excel·lent selecció de birres. Els gintònics volen. Carta de còctels curta, però robusta. Demanes al taverner que et prepari el còctel de la casa, i t’arriba un Toqui: una relectura del Moscow Mule amb pisco, cervesa de gingebre, merquén i altres prodigis alquímics. El taverner et diu que has de tastar el verí estrella, l’Odditea, una curiosa barreja de whisky, chai i cítric. Però amb el còctel en tens prou per flipar. Ets en un museu demoníac, un pou al·lucinatori que palpita a ritme de rock dur, amb un raconet dedicat a Edgar Allan Poe!

De què va? París té les seves terrasses cobertes i uns fanals de pel·lícula. Nosaltres tenim cellers amagats com el Tano. Una porta plena d'adhesius, les taules de marbre, el caliquenyo i la noia amb el diari de diumenge sota el braç que s'explica a glops de vermut i mos d'anxoves, banderilles i escopinyes. Quina gana passen a París.

I què s'hi beu? El seu irreductible vermut de la casa, que es fan portar des de Girona. Un excel·lent Perucchi, que serveixen a pal sec (o amb glaçons, llimona i oliva, si els ho demaneu. Aquest no és un lloc de sofisticacions).

De què va? Impulsat pel xef Sergi Palacín i el bar mànager Ignacio Ussia, aquest espai conjuga restaurant i cocteleria sense imposar fronteres. Pots demanar menjar de la carta a la barra i pots beure còctels mentre sopes. Cada còctel és pura fantasia, i l’acompanyem amb els snacks de la casa: mochis de capipota i ostres amb cansalada. Si els aperitius són així, no vull ni imaginar el que surt dels fogons del restaurant. 

Però què demano? El White Truffle Pisco Sour, amb mel de tòfona blanca, pisco, llimona, bíter i xocolata blanca és una meravella. També l’Arashi Spirit, un glop japonès complex i evocador. Envoltat de destil·lats macerats i altres experiments, el 'bartender' es mou ràpid a la barra i cuida tant el contingut com el continent.

De què va? L’entrada de l’hotel Mandarín Oriental és una sobredosi de simetria kubrickiana; línies rectes i llums retrofuturistes s’estiren fins al lobby en perspectiva i et condueixen al Banker’s Bar, un refugi per a bevedors sibarites, un racó decorat amb un gust exquisit.

I què demano? Qualsevol cosa de la carta. Els còctels artístics són haikus etílics, peces d’autor, i donen vida a una desfilada de delícies que no deixen respirar el paladar. Cebiche de tonyina, nigiris de carn, tiraditos, makis, 'butichifas'...

De què va? Boca Chica és la cocteleria de Boca Grande, espectacular restaurant en el carreró més luxós de Barcelona, el Passatge de la Concepció. I la veritat és que en luxe i espectacularitat aquesta cocteleria tampoc es queda enrera: és habitual veure-hi tota la gent guapa de Barcelona, començant pels jugadors de futbol, tastar la seva cocteleria d'autor i de precisió.

I què demano? Doncs per exemple, reformulacions de tragos elegants i virtuosos, com un Expreso Martini: brandy amb licor de cacau, licor de cafè, cafè expresso i vainilla. Ideal per seguir a la barra del bar!

De què va? És un dels grans clàssics locals de tapes de la Barceloneta, amb cambrers uniformats de cambrer clàssic, un detall difícil de trobar avui en dia a la ciutat. A part de ser un dels llocs de referència on tiren bé la canya a Barcelona, també hi gaudireu de tapes de sempre com patates braves, pebrots de Padrón i ensaladilla, i d’altres de més marineres com gambes, cloïsses o calamarsets, tal com mana en un històric barri de pescadors.

Però s'hi beu bé? Ho dius seriosament? De quin planeta vens? Aquí hi tiren la millor canya de Barcelona i de les millors d'Espanya. Glops d'or líquid sàviament coronats per un núvol de glòria escumosa.

De què va? La Núria, propietària, cambrera i mestra de cerimònies –juntament amb el seu marit Enrique– d’aquest bar que un dia va ser taverna, defineix la criatura com “un bar de barri”. I probablement aquesta és la millor manera de recollir l’essència d’aquest espai agradable i proper,  sense pretensions estètiques, un bar en què, i algun defecte havia de tenir, no hi ha ningú que es digui Chiqui, perquè ja existia l’any 1959, quan els pares de l’Enrique el van agafar en traspàs. De mica en mica, “quan van començar a obrir supermercats, el vam reconvertir en bar”, explica l’Enrique.

I què s'hi beu? És un bar atípic i alhora tradicional, un lloc on només venen conserves, entrepans, vins a granel i, la joia de la corona, el vermut de la casa, molt popular entre els aficionats a aquest beuratge: tant els nouvinguts com els de tota la vida, que coincideixen molts cops a mitja tarda compartint tragos.

De què va? Una cocteleria de l'estil dels anys trenta-quaranta que, inconscientment, fa pensar en períodes estranys d'entreguerres, com el Berlín de després la Primera Guerra Mundial, en bombolles de plaer i caos en ambients convulsos. Freqüentat per editors aficionats al mam i escriptors tronats, el Belvedere fa uns dels millors còctels de la ciutat, i la seva total no-modernitat i l'emplaçament amagadís el converteixen en un plaer amb regust de club de cavallers privat anglès. S'hi ha vist com ploraven homes amb pèl al pit després que haguessin provat el gintònic que hi fan.

I què s'hi beu? Ginés Pérez és una icona de la cocteleria de la vella escola, tota una enciclopèdia del trago que també té receptes de collita pròpia que ja són clàssics: com el Greenlet, una exquisida derivació del clàssic 'fruits dels bosc més vodka' amb tocs mentolats i 'vintage'.

De què va? La Sonora és un local dedicat en cos i ànima als concerts de petit format. Al final d’una barra llarga i sinuosa hi ha l’espai dels directes, el que dona sentit a La Sonora. Els diumenges a la tarda fan bluegrass, dos dimarts al mes, jazz manouche, i dues nits al mes, cantautors. Els dimecres organitzen una 'jam session' amb micro obert per a no professionals que és tota una troballa: l’ambient distès de germanor dels apassionats per la música permet que hi passin coses sorprenents cada vegada.

I què s'hi beu? A La Sonora, la mitjana costa tres euros o dos i mig si t’animes a actuar. Si tens més set, artesanes a quatre euros o zuritònics, mitjos combinats en got de zurito, a tres. Hi han tocat El Sobrino del Diablo, Daniel Higiénico, A Ciegas i The Peregrines. Després dels concerts, punxen la Marta o la seva germana, DJ Cuixaforta, i aleshores qui no balla és perquè no vol!

De què va? La gent de Creps al Born són al darrere del Bar Sauvage, un espai que manté l’essència de Creps al Born, però es mostra més ambiciós. Al fons de la sala principal, per exemple, trobareu Pink Taco, una taquería de butxaca que està oberta fins a altes hores de la nit. Al soterrani hi ha un club brutal que recorda una gruta i compta amb dues barres de còctels diferents: clàssics i amb rom. No cal ser un geni per veure que aquesta trinxera ho petarà. 

Què em recomanes, clarivident? La carta del Sauvage és una lliçó de creativitat i sentit de l’humor. Veig una foto d’Arnold Schwarzenegger i m’emociono; pertany al còctel Mr. Muscle: un glop verd, fumat i refrescant amb espinac, cachaça, mescal, llima i oli d’oliva. La copa és tan deliciosa que m’acomiado dels enèrgics i simpàtics cambrers a l’estil Terminator: 'I’ll be back'.

De què va? Cal conèixer Balius: una cocteleria especialitzada en vermut del bo i còctels de vermut, que per menjar ofereix un repertori de salaons, tapes i platets d'Aragó i Castella, sobretot. Coses com el 'lomo de orza' –fi llom de porc marinat amb allioli i llimona– o el 'atascaburras', un plat de bacallà que ja estava documentat al Quixot. La seva cuina és ininterrompuda, i el producte és de proximitat, i ecològic en la mesura del possible. També són especialistes en peix sostenible.

Escolta, però això és una cocteleria, oi? Sí, i el millor moment per anar-hi és qualsevol dissabte a la nit: aquesta és LA cocteleria de Poblenou. Us hi faran tots els tragos clàssics que se us passin pel cap, i també meravelles de collita pròpia, com el kensei: a base de ginebra Jinzu, 'umeshu choya' –licor japonès tradicional fet a base de la fruita 'ume'– i melmelada de taronja amarga, és el seu èxit més contundent.

De què va? L’entrada enganya: mai diries que aquesta creperia amaga una de les millors barres de Barcelona. La clau és superar la tírria inicial i endinsar-se en aquest espai recarregat, sobrat de ritme i presidit per una barra senyorial: un tronc d’arbre partit. De seguida us adonareu que les creps són la propina d’una cocteleria atrevida i amb sentit de l’humor, un factor que es troba a faltar a les barres més tradicionals.

Però... Hi fan tragos bons en un lloc que es diu Creps al Born? Els còctels de Creps al Born es cuiden fins al més mínim detall. Zero caspa. Ingredients prèmium. Estètica sorprenent. Creativitat al límit. Elegància. Innovació... Molt novaiorquès. I el xou està garantit. Les lectures més creatives tenen la seva conya. Atenció al Menorca Mule –amb Xoriguer–o al Naughty Colada... De debò, qui necessita creps llardoses amb còctels de pel·lícula? Com diu el lema del bar: “El tequila és més barat que la teràpia”. Parlem el mateix idioma.

De què va? També conegut popularment com Los Pescaditos, pel seu peix blau acabat de pescar ben fregidet. Tenen vermut de la casa Perucchi, dels més antics de Catalunya. Fer el vermut aquí és sentir-se com un rei, dins una tasca d'aquelles que semblen de prinera línia de mar a Càdiz. Només preparen peixet fregit, amanida de tomàquet i un pinxo de botifarra, tot boníssim. La Merche Fructuoso fa quasi 30 anys que porta la cuina del Bar La Plata. Si hi ha algú que tingui autoritat per explicar-vos com fer peixet fregit, és ella.

I per beure? Doncs cervesa ben fresqueta en format quinto i un vermut de la casa que no desmereix la cruixent greixositat del seu canònic peixet fregit. Vermut, morralla fregideta i pintxo de botifarra és una estona de cel dominical.

De què va? El blog dels del Morro Fi, ja no funciona, però aquest 'wordpress' va ser una referència a l'hora de tornar a recomanar barres de tota la vida, a recuperar el vermut. I d'exploradors de paradisos d'anxova i secallona van passar a muntar el seu propi oasi.

I què s'hi beu? El bar del Morro Fi també va esdevenir referència. En menys d'un quadrilàter de rajola, el Marcel serveix el vermut que sempre hagués volgut trobar en un bar. Les canyes del Marcel amaguen un secret que només podreu veure si esteu molt atents a les mans d'aquest home que ja es coneix com el Rimbaud de la canya. Dos dits de justícia poètica, és el que trobo en cada got.

De què va? Aquest bar és, sense, dubte, una de les grans joies modernistes de Barcelona. Va obrir l'any 1912 com a confiteria, esclar, i ha passat moltes etapes. L'encarnació que molts recordareu és la de bar normal i corrent de finals dels 90: sense cap carisma especial, però el brutal encant de la fusta i miralls de l'antic aparador feien que prendre-hi una cervesa normal i corrent fos tota una experiència. 

I ara, què? El 2017 el grup de restauració especialitzat en alta cocteleria La Confiteria –fanàtics del lloc, ja veieu quin nom es van posar– en va assumir la gestió i li va rentar la cara. Això inclou també una carta de còctels excel·lents a preu assequible. Algunes de més complicades i aparatoses, altres reformulacions de clàssics. Com per exemple el Carmen de Mairena: una deliciosa i picant derivació ravalera del Bloody Mary amb vodka, curri i comí. No us perdeu també els seus 'neopiscos'. 

De què va? El Born resisteix com pot la bufetada de la gentrificació. Al carrer del Rec, un dels símbols del barri, la llegendària cocteleria Gimlet, amb gairebé 40 anys d’història, ha reviscut retent homenatge al detectiu Marlowe de  Raymond Chandler, mantenint la meravellosa barra, aplicant colors sobris i elegants i recordant en la decoració el personatge que dona nom al local.

I què tal la carta? Doncs viatja en el temps. I els còctels són d’una altra galàxia. Preparen el gimlet que bevia Marlowe, per descomptat, però ens decantem pels exemplars d’autor: El Sol y Sombra, amb alfàbrega, bergamota, pisco i Italicus, és orfebreria pura. Però el més curiós és La Mirada de Marlowe: li expliques al 'bartender' com ets, i ell et prepara un glop adequat a la teva personalitat. Molt millor que anar al psicòleg, on vas a parar.

De què va? En l'ombrívola i agraïda frescor de Can Cisa, es pot apreciar la primorosa remodelació que han fet d'una taverna de barri. La reverència per la religió del barril i el doll i la pressió veïnal han portat als bessons Colombo, propietaris del restaurant Xemei, a combinar una botiga de vins a l'entrada amb el manteniment d'una barra de vins a granel i bótes.

I què demano? Vins naturals! Teniu espai per córrer. Davant hi ha unes 300 referències de vins, tots ecològics o biodinàmics d'arreu del món, sense cap química o additiu, i a preus ni cars ni barats, en una franja molt interessant. Deeixeu-vos aconsellar. I si no, quedeu-vos amb la seva vessant de taverna d'estil antic que ven vermut a doll.

De què va? Una taula de billar que crida el teu nom. Llum perfecta: càlida i vellutada. Sofàs senyorials i butaques confortables. Benvingut a Punch Room, l’elegantíssima cocteleria de l’hotel The Barcelona Edition, un espai mig amagat i obert a tothom. 

I què s'hi beu? Vol dignificar i difondre el ponx, una beguda que ho peta a Londres, però encara hem de descobrir a Barcelona. Et reben amb una copeta del ponx del dia i una carta amb 10 receptes diferents que combina ponxos clàssics i experiments d’autor rabiosament actuals. Pots beure el ponx en format còctel o demanar recipients per a dues o més persones, per tant és altament recomanable anar-hi en grup. Els ingredients són de la màxima qualitat –gel translúcid, tallat directament de la barra– i donen vida a uns ponxos aromàtics, amables, plens de matisos. 

De què va? És al número 33 de l’avinguda Mistral i inspirat en l’enigmàtic Club 33 de Disneyland. En aquest bar tot té una raó de ser, fins i tot el número que li dóna nom. L’alquimista Santi Ortiz (ex Bobby Gin, ex Ohla) ha decidit tirar pel dret i fer-se una cocteleria a mida; sense regles i arriscant. No hi caben més de quinze persones, és una trinxera penombrosa que flirteja amb el concepte speakeasy i té un bartender suprem amb canell i cervell.

I què s'hi beu? Al 33 beureu alta gastronomia i engolireu elements impossibles com quètxup de pinya, infusionats de molsa o xarop de formatge blau. Les creacions del Santi juguen amb el bevedor, el repten. Són obres d’art que es paguen com el que són i no baixen dels 10 euros. Per cert, si hi aneu en cap de setmana, haureu de reservar-hi i entrar pel darrere del restaurant Cuba de Janeiro, com si estiguéssiu en plena llei seca.

De què va? Un bon dia la Flora Saura, presentadora de televisió, va topar amb un bar de les Corts que es traspassava i va decidir fer un cop de cap. Va enredar el David Carabén –cantant de Mishima i marit seu– i un amic, en Zico. I dit i fet: La Javanesa va obrir el setembre del 2016. El nom ve d’una cançó del gran Serge Gainsbourg, que la va escriure com si fes servir l’argot javanès, que utilitzaven putes i macarres.

I com s'hi beu? De fàbula. És una cocteleria perquè el barri ho demanava. Ara serveix autèntiques meravelles, receptes pròpies i d’altres caçades al temple dels temples del còctel, el Suffolk Arms de NYC. Per exemple, un Dispara i Apunta fet de mescal, pinya natural emulsionada amb cinc pebres i aiguamel durant 24 hores i Bittermens: una delícia fumada i picant. O bé un Crosta, del 1850, amb brandi, triple sec de mandarina, cireres marrasquines amb amaretto, suc de llima i un cop d’angostura. El David diu que a La Javanesa “no hi ha càlcul, hi ha passió”. I això es nota. Visca!

De què va? El que han fet amb la decoració del Konbe mereix un aplaudiment, un interiorisme agosarat, definit per la imaginació, les ganes de donar la volta a les coses i l’elegància, a base d'una teranyina de fusta blanca.

Però això només és un bar de disseny? No! A diferència de moltes barres, que en lloc de cartes de còctels tenen guies telefòniques, el Konbe juga amb una llista de pocions ajustada, però d’una qualitat i audàcia destacables. Són còctels d’autor, petites joies que veureu créixer en primera fila si us asseieu a la barra. Demano un mojito de la casa, una copa que entra pels ulls i ofereix un remix en clau cítrica d’aquesta beguda. Deixa un regust de mandarina irresistible i vigoritzant a la punta de la llengua.

De què va? En aquest espai, on abans hi havia el bar Cleries, es viu el vermut a l’antiga i en freqüència de barri. Zero guiris. Drets. Amb el mostrador vintage del Cleries presidint el local i les endorfines vermuteres brollant en massa. Darrere d’aquest projecte es troben els nets dels propietaris de la mítica Bodega Monumental. Les braves són les mateixes que a la Monumental: cubs de patata petits i addictius, amb una barreja de salses molt equilibrada.

Però, i el vermut? Impecable. Es nota l’ofici d’una nissaga que ha sabut respectar l’esperit del llegendari Cleries i en lloc de sang du vermut a les venes. És una bombolla de vermuteria catalana de tota la vida on podries demanar i demanar, i convertir el vermutillo en dinar, berenar, sopar... El mite del vermut etern.

De què va? Bona gent, bona teca i birra fresca; amb aquest eslògan la carta del Beertuós et convida a acompanyar una cervesa artesanal amb una tapa d’allò més original. Si ets vegà i estàs cansat d’anar a qualsevol bar i que d’opcions per picar entre les begudes només tinguis olives –si no són farcides–, aquest és el teu local. El xef és vegà i es nota: amanida russa de remolatxa, nuggets sense ales, xoricets ‘amicsdelsanimals’ amb ceba dolça, braves cremoses, entrepans d’heura i hamburgueses amb combinacions delicioses.

I el mam ? Tenen dotze tiradors i la majoria serveixen cervesa artesana local. “Cal donar a conèixer la nostra bona feina”, diuen. Si et deixes aconsellar, trobaràs el grau d’amargor, dolçor o torrat que necessites. Mentre assaboreixes la birra, podràs gaudir d’una pau insòlita a Barcelona: rock dels 90 a un volum que permet una conversa comprensible. 

De què va? Allà on era i funcionava el Bar Paloma, Ramon Lamarca i el seu fill Marc va parir el Bar Calders, a la cantonada del passatge amb el nom de l'escriptor català i el carrer Parlament. L'homenatge a l'escriptor no es limita al nom: poden trobar-se en aquest auster i elegant local llibres de Pere Calders. En l'oferta s'inclouen alguns plats mexicans, en record a l'involuntari exili de l'escriptor al país asteca, com el guacamole, els nachos o les quesadillas.

I el mam, què? Doncs molt bé, gràcies. Aquest és un dels temples del vermut de Barcelona: el de la casa, boníssim, us sortirà per menys de dos euros. I la seva carta de còctels de vermut és iconoclasta i complerta. En honor a l'aberrant Elvis de Reus aquí hi trobareu un còctel fet a base de vermut, suc de nabius i ginebra.

De què va? El Senyor Vermut és un local de barri, de l’Eixample Esquerre, per ser més exactes, un fet que no és banal. Ja ho diu la cançó escrita pel cantant més famós de Xàtiva, que “qui perd els orígens, perd la identitat”.

I què s'hi beu? Dirigit per la família Miralles, el Senyor Vermut té en el vermuteig la seva espina dorsal. El migdia que vaig tornar al Senyor Vermut, la beguda del dia era el Negroni i vaig començar per un còctel fet amb una part de ginebra, una de vermut vermell i una tercera de bíter, normalment Campari. Diuen que el Negroni desperta la gana, i així va ser.

I s'hi menja? Un gaspatxo de préssec, unes croquetetes –fantàstiques les de ceps–, un capipota amb el sabor dels menuts que preparava la meva àvia Josefina, unes braves interessants, no superlatives, i una broqueta moruna ben marinada amb oli i espècies, per exemple. 

De què va? L'espai gastronòmic de Cervesa Moritz, en el que havia sigut l'antiga fàbrica, és tot un festival de beguda i menjar. Hi trobem una amplíssima carta de tapes d'arreu del món, a càrrec de Jordi Vilà, on menjar alsacià i espanyol es donen la mà. Tot plegat acompanyat d'un bar de vins i un restaurant.

Però, i la birra? En l'espai de cerveseria, amb la barra més llarga de la ciutat, hi podem prendre cervesa sense pasteuritzar, connectada directament del tirador al tanc d'una microcerveseria! En aquest espai rehabilitat integralment per Jean Nouvel, també es pot visitar la microcerveseria, però sobretot val la pena passejar-hi sense pressa i descobrir els detalls arquitectònics –murs vegetals, finestres periscòpiques– que fan de la Fàbrica Moritz un dels edificis públic més sorprenents de la ciutat i tot un parc temàtic pels amants de la cervesa.

De què va? Abans subministrava electricitat al barri. Ara ofereix un altre tipus d’energia: bon vermut casolà, tapes mítiques i ambient assegurat. L’'ensaladilla' és segurament la més popular, feta bàsicament de patata, cranc i ou, però se’ns acudeixen una bona llista d’altres menges que heu de tastar: truita de patates, croquetes, formatge manxec, embotits curats…

I què s'hi beu? Doncs l'habitual en aquests casos. Vermut de la casa més que recomanable, cervesa molt ben tirada i vi a granel, varietat bodega: és a dir, Gandesa, blanc daurat vell i negre jove. 

De què va? El Gata Mala és un espai comprimit que s’anuncia amb una pissarra al carrer –el nom, posat amb guix. Haureu d’emprar els colzes per fer-vos forts a un racó de la barra. I quina barra: de les seves entranyes no paren de sortir tapetes delicioses, gratis amb la canya. I no parlo de patates xip o pelleringa de bull. Aquí us posareu les botes: les viandes en miniatura són teca de la bona. 

Però, val la pena anar-hi de canyes? Esteu de broma? Mireu. Got? Petit, que no s’escalfa.Temperatura? Glacial. Quadratura del gas? Perfecta. Escuma? Un dit i escaig de morbo. Suavitat? Mimosín tindria el primer orgasme de la seva miserable vida. La canya del Gata Mala és d'aquelles coses que es recorden. I la seva tria de vins a copes no desmereix. 

De què va? Encara que sempre estigui ple de turistes, aquest lloc manté un 'je ne sais quoi' que empeny el nadiu a fer-hi una copa un cop cada cert temps. El bar del Museu de Cera de Barcelona és la reproducció d'un d'aquells boscos sinistres que apareixen als llibres de Tolkien o Ursula K Le Guin, plens de figures de fades, elfs, i arbres cèltics que brollen del mig de la sala. El moment en què cauen totes les llums de cop és ideal per arrambar l'acompanyant.

I què bec? Doncs el que et sembli: vi, cervesa, combinats o cafè. La beguda no té res d'extraordinari. Aquí el que importa és que sembla que en qualsevol moment Aragorn estigui a punt d'entrar per la porta.

De què va? Després d’un viatge a enoteques i restaurants de Venècia, un parell d’amics van decidir muntar una vinateria amb la mateixa filosofia del país veí. Disposat a copiar aquest bon costum, els dos amics van voler traslladar la mateixa generositat en aquest local del call de Barcelona. 

Només vins italians? No del tot. A part de vendre vins de tot l’Estat, ofereixen un bon assortiment de vins italians que els agraden i també el famós aperitiu venecià, l’Spritz. Zona d’Ombra ha nascut des del primer dia amb la vocació de vendre ampolles per endur-nos a casa, però si decidim quedar-nos-hi per tastar les seves croquetes de cabrales o el pernil ibèric, només ens cobren 4,50 euros per obrir-nos l’ampolla que pagarem a preu de celler. Bon pa, bon vi, i tot allò de la rima que em nego a reproduir. 

De què va? Sant Antoni demanava a crits una cocteleria com el Bitter (amb permís del XIX Bar) i venir-nos al cap aquell “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. I és que el Nacho, un dels tres propietaris, ve d’establiments com el Milano, el Caribbean i el Negroni, aquella vella escola coctelera l’esperit de la qual ha volgut mantenir al seu Bitter, sense oblidar que a ell, com passava a Foix, l’exalta una barbaritat el nou.

I què s'hi beu? Aquí no hi trobareu cocteleria molecular però sí herbes naturals (romaní, farigola, alfàbrega i lavanda són les seves preferides) en beuratges delicats i suggeridors, que s’allunyen de la cocteleria clàssica però en saben mantenir les arrels i un respecte profund al que representa. També hi ha còctels amb mescal, senyal inequívoc que el Bitter està atent a les modes, i una carta que diu “hola, com va?, voleu veure la carta o preferiu que parlem?". 

De què va? Cocteleria clàssica, plena de la llum càlida de les làmpades i d’una barra de caoba lluenta farcida d’ampolles com en un pastís etern d’aniversari. Un lloc pel de fusta i memòria, on sembla que el temps  Somriu feliç a la nostra petició d’un dry martini i un gimlet. Són bàrmans de fa 40 i 50 anys, quan s’aprenia l’ofici a dues escoles principalment, la de l’Ideal i la del Sandor. En Jaume, darrere d’aquesta barra inaugurada fa uns 35 anys, serveix a v

De què va? Mike Cruickshank, el pare de l’invent, em diu que possiblement el Xix va ser la primera barra de Barcelona que es va atrevir a fer gintònics amb copa rodona. Un mestratge indiscutible d'ençà el 2015 han convertit aquest bar ubicat en una antiga lleteria en un dels santuaris de la ginebra.

Però només hi fan gintònic? Fart de cogombres! No! També és una de les cocteleries més recomanables de la ciutat. Per exemple, hi fan el millors còctel Red Snapper que he tastat a Barcelona: refrescant, picant, equilibradíssim. La qualitat del 'bartender' és inqüestionable: elegància màxima en la cocteleria, però informalitat en el tracte.

De què va? El Villa fa olor de salnitre. Hi pots escoltar les gavines. És una vermuteria diferent, marinera. En lloc de fregits i tapes pesants, hi impera el producte fumat i en salaó, el marisc en conserva; aliments del mar ajustats a un entorn que pretén fer-nos viatjar a la costa andalusa.

I què s'hi beu? Una selecció meravellosa de vermuts nacionals i estrangers, cervesa ben tirada, rebujito i mançanilla, entre d’altres. I les tapes fredes passarien el test de qualitat a qualsevol taverna andalusa. La safata amb peix en salaó és de traca. 

De què va? Fa cinquanta anys que aquesta bodega és a Nou Barris. El Miquel va agafar-la i ha volgut conservar-ne tot el mobiliari, les bótes antigues i fins i tot el terra, devorat pel vinagre i el vi. Els matins d'entre setmana el repoblen els jubilats. S'asseuen parsimoniosos darrera dels vidres amb una canya a la mà i giren els seus ulls entelats cap a aquesta vegetació escardalenca que són els Jardins de l'Alfàbia.

I què s'hi beu? Això és una bodega de veritat. Els veïns entren al celler amb la garrafa de plàstic dins d'una bossa perquè no regalimi el vi. Quant temps feia que no ho vèiem, això! En Miquel sap molt bé en quin barri és i ens diu que serveix anxoves, seitons, combinats... a un "preu raonable".

De què va? A les catacumbes de la Casa Camper, sembla una cocteleria clandestina del Hollywood dels anys 50. Dues taules de billar americà en un estat impecable presideixen: els tacs, penjats a les parets; les boles, perfectament disposades al tapet. Litografies i quadres envolten aquest speakeasy i condueixen la mirada del bevedor al púlpit, la barra.

I què demano? Acosteu-vos a l’hipnòtic pentinat afro de l’Archie, un bartender d’altíssima volada que prescindeix de carta i prefereix parlar amb el client. Em porta un Bloody Mary de wasabi i pateixo un atac de priapisme etílic: deliciós. Remena el canell i es treu del barret un Strawberry cocoa amb vodka i polsim de xocolata. I el paio l’encerta sempre. De fet, a la meva companya li prepara un glop vigoritzant amb fruita de la passió. Diuen que és un afrodisíac infal·lible. Diuen, diuen, diuen...

De què va? Jordi Baqués no només és un dels millors bartenders de Barcelona, també és un arqueòleg del mam. Ja va deixar palesa la seva passió pels destil·lats antics a la desapareguda (i plorada) cocteleria Sol y Sombra. Ara, el canell del Jordi acoloreix les copes al Bluesman del Palace. I ha estat com posar un pilot acollonant al volant d’un Ferrari. El viatge, tot i que car, és una passada.

Quin és el fet diferencial del luxe? La seva aliança amb Baqués es tradueix en una carta amb còctels clàssics parits als diferents hotels Ritz del món; còctels dedicats a il·lustres clients del Palace; receptes vintage amb destil·lats prehistòrics i els hits eterns de la cocteleria Paradiso. Copes imaginatives, tècnicament colossals, prenyades de matisos i amb històries a la gepa, com el Gala-Dalí (sembla un quadre del geni surrealista) o l’Eclair Sharing, servit en tassa de te, al més pur estil llei seca.

De què va? Al darrere del Museu Picasso hi ha una plaça. A la plaça hi ha un bar amb una porta antiga de fusta pintada de verd on hi posa “Bar Bodega Flassaders 1956”. A l’entrar trobes, a mà esquerra, la barra, llarga, i al mig del pas, l’eterna màquina escura-butxaques, xacra dels nostres temps mai prou denunciada. Al fons, una dotzena de tauletes i al sostre llums fluorescents. Als anys 30 hi venien anarquistes, ara els escassos nadius que queden al Born i turistes que s'aprofiten de la seva magnífica terrassa.  

I què demano? El Flassaders té poc glamur, és un bar popular: els quintos a un euro trenta-cinc i els cafès a un euro amb deu, passen el futbol a la televisió sempre encesa, com la ràdio, que fa de coixí de fons a les converses dels parroquians. Canyes ben tirades i un vermut decent: el magnetisme i el caixet popular del lloc fan la resta.  

De què va? En Paco Bretau, llegenda viva de la cocteleria catalana, ha deixat l’Slow en bones mans. Em rep el Fran Mekk, el 'head bartender' d’aquest elegant híbrid de cocteleria i club, amb una discoteca al pis superior. L’acompanyen a la barra Samuel Díaz i Diego Latina. És un equip jove, atrevit i un punt canalla. I es posa 'cachondo' amb els reptes. D’aquesta pulsió neix 'A Forest', una carta inspirada en la natura. Tundra, selva, bosc, sabana...

I què s'hi beu? Els divuit còctels evoquen els biomes de tot el planeta. Són receptes trencadores que es preparen com plats d’alta cuina i disparen la imaginació amb detonacions sensorials. Per això tenen tres mides de canyes, perquè tingueu el nas ben a prop dels originals recipients i activeu l’olfacte. Les fronteres que separen cocteleria i gastronomia s’esvaeixen. L’increïble Quercus, un Dry 2.0 antològic amb oli d’allium, vodka infusionat amb llonganissa, ginebra, vermut blanc, bíter d’api i tomàquet 'cherry', és un experiment punk amb retrogust de… pa amb tomàquet?!? El Mokh, amb whisky, vermut vermell, xarop de remolatxa, brandi i una crosta de molsa, és un festival de matisos. Així funciona un dels laboratoris més transgressors de l’actual cocteleria barcelonina: poseu-vos la bata. 

De què va? Tenir una terrassa a la plaça dels Traginers, davant una muralla romana, és una gran sort. Amb aquest actiu, el Carlos & Matilda en tindria prou per atraure turistes i fer caixa, però aquest espai s’estima més mantenir neta la seva ànima i mimar el client fix.

I què s'hi beu? Cocteleria fina. El 'bartender' britànic aposta per glops refrescants i vius que juguen amb el sentit de l’humor –el White Russian arriba amb una Oreo– i amb la seducció. Sensualitat i frescor en clau Campari Mule, amb cervesa de gingebre casolana, vodka, Campari, cítrics i cogombre. Excitant també el MarTEAni, un gin-sour fresquíssim amb te negre. Per cert, cada setmana fan pop-ups amb cuiners diferents i 'street food' de qualitat.

De què va? Fan de John Wayne? El teu fill es diu Clinteastwood, tot junt? Portes barret de cowboy quan vas al Mercadona? El Pepeta's Bar t'acollirà amb els honors que mereix un pistoler de la teva categoria. Poca broma amb aquest celler Far West. Des de fa anys i panys dóna guerra als cims graciencs, ofereix uns àpats casolans per sucar-hi pa, serveix el cafè com Déu mana (en got de postguerra) i té un dels xèrifs més entranyables de la ciutat com a mestre de cerimònies. Un temple confederat on no podràs dir 'un dels dos sobra aquí, foraster' sense patir-ne les conseqüències.

I què s'hi beu? Aquesta és una de les bodegues més carismàtiques de Barcelona, i la cervesa de tirador, el vi a doll dels barrils i el vermut de la casa no desmereixen la seva reputació. 

De què va? Aquest local generós –estem parlant d'un espai de 450 m2 amb capacitat per a 80 comensals– que inclou botiga de te, laboratori i menjador, té la sana ambició d'agermanar qualsevol representació artística amb els plats de la cuina. El local, dissenyat per l'omnipresent Lázaro Rosa Violán, té una sorprenent llum natural i és maco fins a dir prou. (i es pot llogar per a esdeveniments).

I què s'hi beu? La barra de cocteleria és com una sumptuosa porció de coure que respira en una línia temporal incerta. Al cap de cinc minuts sents la confortant sensació d’abandonar la realitat per endinsar-te en una bombolla de bon gust i elegància. Abstemi? Doncs l’Artte es pren seriosament els 'mocktails' i els factura amb fruites, herbes i superaliments, tot buscant el mateix mastegot d’eufòria que les begudes alcohòliques. En terreny etílic, hi ha clàssics reinterpretats i gintònics, però Pablo Pelatti, l’artista de la barra, és un home amb excedents d’imaginació. Els còctels d’autor són obligatoris! 

De què va? El Two Schmucks l’han construït Moe Aljaf i A.J. White amb les seves pròpies mans. Amb material reciclat i suor. I van ampliant l’obra amb els calés que els proporciona el negoci. Un 'do it yourself' bíblic que pot ser un bar popular i una cocteleria de nivell alhora.

I què s'hi beu? Ara, la carta de còctels, que canvia cada mes, és un catàleg de tècnica i creativitat digne de les barres més 'cool'. El Moe és un 'bartender' colossal. Impressionant l’Schmucks Vesper, amb ginebra, vodka, boirina de whisky i porcions de pecorino. French Mule deliciós i revitalitzant. Curiosa secció de còctels clarificats, amb un Matador antològic, amb escocès, vermut, canyella i matisos de taronja. A la porta, un cartell avisa: “Ens agraden els gossos, els espaguetis i la gent amb cabell llarg”. Estan tocats de l’ala.

De què va? Reconegut amb el The Restaurant & Bar Design Award, que premia els locals amb millor disseny del món, el Blue Wave del Port Vell és una moderna cocteleria de tons blauencs que recorden el reflexe de la llum al mar. L'estudi Equipo Creativo és el creador del disseny d'aquest bar, un dels més bonics del món. Apropeu-vos a prendre unes bones tapes i uns còctels a la seva terrasa: mereix una visita!

I què s'hi beu? Per descomptat, aquí us prepararan tots els tragos clàssics que els demaneu. Però sobretot tenen una carta amb còctels d'autor –i combinats de collita pròpia inspirats en els clàssics– que fan caure de culs. Com per exemple, el Gentleman, un ferm trago on mana el bourbon i el whisky, amb xarop de remolatxa i xocolata. Tenen una copa per a cada moment, esclar. I una carta de vins i xampany excel·lent. 

De què va? El Pipa Club versió 2.0 –això ja no és un club de fumadors sinó una cocteleria d'alta volada– manté l’essència d’un 'speakeasy'. Amb una enorme estanteria plena d’alcohol de renom, música suau i uns clients prèviament seleccionats. Si vols anar a fer una birra o l’última d’un pet descomunal, no és el bar adequat. Encara que tanqui a les 3 h, és per als gurmets.

Com s'hi beu? Per assaborir una beguda amb els cinc sentits i parlar reposat. Qualsevol còctel porta més ingredients que un 'poke bowl' i es polvoritza amb aromes exòtiques. La decoració del local sembla sortida d’una col·lecció de Westwing i combina amb el 'coolisme' de l’ambient. Els caps de cérvols són de plàstic vermell i al tauler del billar no hi ha marques de piti apagat. Fins i tot els lavabos desprenen meticulositat de club: un cartell t’obliga a abandonar l’amiga aguantabosses a fora.

De què va? Què hi beuré? La Tieta és amb prou feines una barra de marbre farcida de bons vins, ampolles de vermut i un d'aquells llocs on tiren bé la canya, a més amb una terrassa encantadora. A la carta de vins no hi trobareu res clàssic, s'enamoren d'un vi mallorquí i la setmana següent perden el cap per un vi gallec. Ara, la gràcia és la calidesa i la bonhomia que es genera en aquest microclima de mam gurmet, un dels llocs clàssics de Poble-sec per mèrits propis. Van obrir el 2008, molt abans de l'apocalipsis pintxo. 

Però també s'hi menja, oi? Aquest bon fer l'encomanen també al menjar; sense fer experiments estranys però amb creativitat, preparen cuina bona de tota la vida ben fet. Aneu-hi amb el morro a punt sempre per tastar coses bones: com per exemple, brou i broqueta –tassa de brou i una broqueta amb la carn d'olla!– o un verat escabetxat amb cítrics, així com conserves de les bones. 

De què va? Una cocteleria mexicana de veritat és possible. L’Oaxaca és un temple gastronòmic , però el que potser no coneix tanta gent és que al seu costat es troba la mescaleria del mateix nom, un espai celestial on l’alquímia etílica del tequila i el mescal no té secrets per al bartender. El racó perfecte per portar la parella i saltar-vos el sopar, no sé si m’enteneu. L’Oaxaca és un camp de mines per a enamorats i parelles que necessiten una empenteta.

I què s'hi beu? La carta de còctels és un pecat des de la primera fins a l’última lletra. Segurament és el lloc amb més marques de mescal i tequila que he vist en la meva vida, la llista de margarites fa que em mossegui el llavi –n’hi ha un de xocolata i gerds!–, però per pujar la temperatura res millor que un clamato, un 'bloody mary' a la mexicana amb gust de cloïssa, i un vampiro en bolsa, obra d’art amb polpa de tomàquet, tequila, bitxo i espècies. Foc! 

De què va? La cocteleria de l'hotel Casa Bonay, a càrrec d'Eric Stephenson, és d'una altra galàxia: oblideu-vos d'aquella escola de tragos d'autor on sovint flota una torrija on et presenten la copa coronant un centre de taula que sembla tret de l'escena de les teteres de 'Bella i la Bèstia'. Aquí el còctel va en una copa ajustada al trago, i la recepta és d'alta precisió, i d'una inspiració t'inflama el cap al primer glop.

Posa'm una copa, va! Per exemple, el Bottled Aged Bamboo, un xerès fino 'amontillado' combinat amb vermut Ambre , curaçao secco i angostura bitters, que és un dels millors aperitius que m'han passat mai pels morros. O el clarified Punch, que amb una base de brandy espanyol et passeja pel tròpic. L'èquip de so analògic és d'una altra galàxia: virtuosos del vinil (i campions del bon gust) hi fan punxades reposades els dijous i els divendres a partir de les 21 h.

De què va? El Grup Confiteria va reobrir l’antic Beltxenea (restaurant basc a Mallorca, 275, tancat el 2012) com a Rilke. El romanticisme decadent li escau com la sífilis a Baudelaire: és una finca senyorial de principis del XX, amb un menjador imperial, des d’on es divisa un pati interior presidit per una Venus de Milo, font de lleons i vegetació polidament desmanegada. 

Però s'hi beu? Oi tant! On hi havia la capella de la família, s’aixeca una cocteleria “a l’estil que triomfa arreu del món, la cocteleria d’hotel tranquil·la”, diu la propietat. Tot canviat perquè sembli igual. Una impressionant voluta de fusta és de silicona, perquè replica l’única que quedava dreta, a l’entrada. Luxe burgès a preu de classe mitjana. Això significa, per deu/onze euros, cocteleria d'alçada però entenedora i fàcil de gaudir. 

De què va? Els bons paladars han de viure una experiència al Monvínic, el genial invent de Sergi Ferrer-Salat, un lloc que amb els anys s’ha convertit en emblemàtic. I molt amb la incorporació d’Ariadna Julian al capdavant d’una cuina d’on surten plats exquisits. Un sibarita gaudirà amb el seu jarret de vedella: 15 hores a baixa temperatura, acabat a la brasa i glacejat amb el seu suc.

Però... tenen vins a copes? Estàs de broma? El Monvínic és un celler obert al món amb 3.000 referències. I un funcionament impecable gràcies a les seves dones: Isabelle Brunet com a sommelier –Premi Nacional de Gastronomia 2018 a la millor cap de sala–, la maître Sophie Glossin i la directora Clara Saludes. Tot això es pot gaudir en un ambient Premi FAD el 2009 i on a més d’un bar de vins i restaurant, hi ha una biblioteca, salons i la privilegiada taula del xef a la cuina. 

De què va? Sembla una club exclusiu, un 'speakeasy' americà amagat a Sant Gervasi. Entrem i de seguida ens fiquem en la trama: música jazz, sofàs elegants, quadres a les parets, molts racons on perdre’s. 

I s'hi beu com s'hi està? L’Askanas, el 'bartender', és armeni, porta des dels 15 anys vivint a Barcelona i és un apassionat de l’ofici. El delata una carta llarguíssima, imaginativa, moderna, oberta a ingredients exòtics i amb dos apartats curiosos: un amb còctels pretèrits, preparats com abans; un altre, amb còctels d’influència japonesa. El Bloody Mary, per exemple, es rega amb vodka infusionat amb tomàquets secs i un especiat secret. Són còctels elegants, mesurats i saborosos. 

De què va? La decoració és sòbria, però en cap moment us sentireu fora de joc. Hi ha alguna cosa en aquesta cocteleria que et transmet una caloreta especial (segurament és la barra de caoba). Això és un bar de veritat i el bàrman sabrà comprendre al neòfit i li recomanarà un còctel sense errar el tret.

I què demano? De totes maneres, si no us agrada fer malabarismes etílics sense xarxa, ja sabeu el que toca: un bon Gimlet, que per això són els millors de Barcelona. Estic convençut que si el Philip Marlowe existís hauria instal·lat una tenda de campanya a la porta d'aquesta veterana cocteleria.<