[title]
Dir adéu al més gran quan ha fet tant no és fàcil. Perquè Carles Santos no només ha estat un compositor, músic, performer, director d'escena i el que vulguin, sinó que també ens ha ensenyat a mirar. Ell ens ha ensenyat a mirar i escoltar Joan Brossa, John Cage o Beethoven d'una altra manera. Ell ens ha ensenyat que les arts escèniques no tenen límits, que l'únic que es posa límits és l'artista. Ell ens ha ensenyat que un piano pot ser un element de màxima subversió o que es pot fer teatre amb una màquina de remar o que per emocionar-nos no cal res, sinó una melodia que s'infiltra per les orelles en el moment just.
Carles Santos ha mort avui a Vinaròs als 77 anys i ha deixat darrere seu una carrera immensa, amb un últim espectacle, 'Esquerdes Parracs Enderrocs', vist el maig passat al TNC, que molts no degueren anar a veure, fet amb en Jordi Oriol i un grup de nanos acabats de sortir de l'Institut del Teatre, que no ha merescut ser finalista dels Butaca, però que, per a mi, és del millor de la temporada passada. Una delícia.
Santos ha mort una mica bandejat, una mica sol, em fa l'efecte. Fa dos anys, el vaig anar a veure a Girona, on assajava amb la seva Mònica López 'Patetisme il·lustrat', el seu últim gran espectacle. Recordo que ella estava emprenyada i no em van deixar posar a l'entrevista que Santos estava "marginat". No volia fer pena. Ho vaig entendre i ho vaig ometre. Ara em fa ràbia haver-los fet cas. Més que res perquè aquest país nostre no es podia permetre tenir una figura internacional com ell sense fer res, una mica ociós, sense feina.
Aquell dia assolellat de finals de novembre, López em deia que sempre que veia un espectacle seu, sortia tocada. "Sempre demana l’impossible. Si t’hi apropes una mica, bé. Si no, t’ho perdona”, afegia. L'actriu també ha fet amb ell 'Brossalobrossotdebrossat', segurament un dels millors espectacles que he vist mai, i 'Schubertnacles humits'. Santos, al seu torn, parlava de la seva música, d'aquelles peces dels anys 70 que recuperava a 'Patetisme il·lustrat': “Són peces molt repetitives, però tenen una curiosa tendresa, que potser ara ja no la tinc, ni tindré mai més a la vida. Commouen”, avisava. Tenia 75 anys i creia que ja podia ser una mica vanitós, mirar enrere i dir: ‘aquesta obra que vaig fer fa 40 anys és extraordinària’.“Les coses d’ara em surten com si tingués 18 anys. Estic com enrabiat. M’agraden més aquelles. Ara no em veig capaç de fer una cosa tendra. I hauria de ser a l’inrevés, no?”, afirmava.
Li vaig preguntar a Santos, què era la bellesa per ell. I em va dir això: "La bellesa és a qualsevol lloc. No és un objectiu com a tal. Surt o no surt. Està o no està". No es pot dir millor.
L'artista de Vinaròs ha estat al centre de l'avantguarda des de finals dels 60, com a protagonista i o amb associacions vertiginoses, amb Pere Portabella, Joan Brossa, Frederic Amat, John Cage... Ell ha estat 'l'avantguarda'. I en els últims anys, van ser deixebles seus els Cabosanroque, Calixto Bieito (aquell 'Tirant lo blanc' que van fer junts serà recordat per sempre), Jordi Oriol... I amb tots va treballar.
Segurament, el gran públic no va veure 'L'adèu de Lucrècia Borja', amb què és va obrir el Teatre Lliure de Montjuïc, o aquell 'Chicha Montenegro Gallery' o aquell altre 'Sama Samaruck Suck Suck'. Sí, tanmateix, tothom recorda l'obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, quan un mosaic humà saludava el món amb aquell 'hola!'. La música era de Santos.
Santos ha estat el més gran, el més modern, el més valent...I li ha passat com els passa sovint als grans artistes d'aquest país, que els que manen (no estem parlant dels polítics, únicament) s'obliden d'ells o, pitjor, comencen a dir que és car, que si no n'hi ha per tant, que si bla, bla, bla. Servidor, no ha estat mai tan feliç com quan era el compositor resident del Lliure i cada temporada hi estrenava una peça. Perquè Santos em feia al·lucinar més que Robert Lepage, la Needcompany, Toni Servillo i Thomas Ostermeier junts...
Dic que és l'artista escènic més important dels últims 50 anys per posar una data. Però podria haver posat que és l'artista escènic més gran de la història d'aquest país, perfectament. El trobarem a faltar. Molt.
PS: Un amic seu, Calixto Bieito, m'envia el text que havia d'acompanyar el concert escenificat ("Obra para camión robado, para plancha de barco, para cuatro hombres hombres, para una mujer y 76 micros pisables… resumiendo: la leche humana") que havia de realitzar aquesta temporada l'artista al Teatro Arriaga de Bilbao, i que es va suspendre fa unes setmanes arran del seu delicat estat de salut. Aquí el teniu:
¿No querías un texto? Aquí lo tienes. Lo puedes leer, te lo puedes comer, incluso pesar, medir y vomitar.
Antes de seguir me gustaría saber dónde has puesto el texto, entre tus piernas o directamente en su boca. Localizando el texto, empezamos a elaborar un discurso que tampoco tranquiliza, ni tan solo garantiza el antes ni el después.
Un texto para elaborar un texto sobre un texto desaparecido en el incendio de un gran camión robado.
Un gran camión cargado de maridos encuernados, con auriculares debidamente enviscados.
La música ha sido negociada y en estas circunstancias y de memoria, incluso huele.
¿Te acuerdas del texto sobre la memoria? Si no te acuerdas, el texto deja de existir, e incluso puede ser robado con el camión incendiado.
¿Dónde están los maridos? Con tu saliva estoy masticando el texto desaparecido en el incendio del camión, del gran camión de los maridos.
El camión dice: run-run-run, run-run-run
En este texto he utilizado la palabra texto once veces y run-run-run tres veces.
