[title]
Si, com a mi, us encanta menjar un bon bacalhau à brás o una francesinha, potser us haureu adonat que en els darrers anys el nombre de restaurants portuguesos a Barcelona s'ha reduït dràsticament (pèrdua dramàtica del Sabores de Portugal i d'O Lusitano). Per què? "Els portuguesos som molt de fer coses, però no tant de comunicar el que estem fent. Som molt tradicionals", m’explica la Sofia Da Costa Moura. L’André Gomes hi afegeix que "en els dos últims anys l'hostaleria està passant per un moment difícil, per l’augment dels costos".
Sigui com sigui, aquesta parella de joves –i molt ben preparats– cuiners portuguesos equilibren una mica la balança: a finals de l’any passat van obrir Porco Preto (Clot, 191. T. 934 36 68 42), un restaurant portuguès amb la peülla (porco preto vol dir porc negre, és a dir, del bo) en diverses fronteres. La física: és al barri de Navas, en un edifici bonic, una mica flat-iron building, que podria ser la façana de la 13 Rue del Percebe; fronterer amb el Clot, allà on el districte de Sant Martí passa a ser Sant Andreu. I això és barri total, aquí no arriben les hordes d’expats exigint torrades d’alvocat i craft beer, my friend.
La gastronòmica: "No fem fusió, però sí un petit toc de llibertat ajuntant les tres cuines, la portuguesa, la catalana i l’espanyola. Al final som ibèrics, i Barcelona és un centre gastronòmic fantàstic per posar-ho en pràctica", explica Gomes.
Tercera frontera: la social. De Moura i Gomes es van conèixer estudiant cuina a Porto, i van venir a Barcelona a fer l’stagier. Gomes va estar a l’Àbac en el moment de la tercera estrella, De Moura, pastissera, va acabar treballant a Fismuler (i Gomes també). Fan servir gènere òptim, cuinat amb mà moderna i curosa, a preus populars. "Ens volem posicionar com a restaurant de barri. Tenim clientela gran, molts veïns, i es mereixen un tracte de proximitat i amb cures", afirma De Moura. Al migdia s'hi menja per entre 16 i 20 euros, i al vespre, de la carta, per uns 30 o 35.
No fem fusió, barregem Portugal i Catalunya
Ho puc confirmar: en una visita d’incògnit, vaig apreciar aquest tracte popular a través d’un menú de migdia esplèndid, que canvien cada dia i que consisteix en un entrant fresc, un plat principal generós i contundent, i hi van inclosos pa, aigua o cervesa i un cafè. Qui vulgui vi, tindrà una copa excel·lent per un euro i mig més, i unes postres casolanes on es nota la mà experta pastissera de De Moura, per tres euros.
I et reben amb aigua fresca i una tapeta de patates xips i olives, i llesques de bon pa amb oli d’oliva. Vaig menjar un ajoblanco i de segon un bacalhau à brás, el plat nacional lusità a base de bacallà esmicolat, ou remenat i patates palla, i un púding Abade de Priscos, un celestial tociño de cielo portuguès.
"Treballem d’aquesta manera, amb aquests petits suplements, perquè no volem anar a productes de cinquena gamma, ni tampoc rebaixar la qualitat del producte", explica Da Moura. Gomes afegeix que el toc de brasa és important: gairebé tota la proteïna animal passa pel kamado, aquella barbacoa japonesa en forma d’ou que potencia el sabor i homogeneïtza la cocció. "I només cuinem amb porc ibèric de gla i vaca rossa gallega, races del nord en el seu millor moment", assegura Gomes.
No hi ha res de cinquena gamma a la nostra carta
Els plats de la carta practiquen la barreja de cuines veïnes o la reversió amb les idees molt clares. Per exemple, converteixen la francesinha –aquella saborosa barbaritat de lasanya de pa de motlle, pernil dolç, vedella i patates fregides– en un entrepà més subtil, però igual de pantagruèlic, de pa de vidre farcit d’embotits, vedella, i coronat per ou amb puntilla i formatge.
I quina gran idea és el bacallà confitat amb trinxat en la salsa del gàdid. Les brases també tenen totes un toc distintiu. Per exemple, el tall de porc ibèric del dia arriba a taula amb una amanida d’espinacs, porro fregit, bacó i panses, i les verdures a la brasa s’acompanyen d’una ajada bilbaïna, vinagreta de iogurt, oliva i ametlla torrada.
El menjador de Porco Preto està als antípodes del disseny fred; és una estança de parets blanques amb rajoles a la base, sense grans pretensions, però tot un encert on es nota l'afecte emprat i es fa realitat el tòpic: t'hi asseus i sents com a la casa d'algú que et vol tractar bé.
NO T’HO PERDIS: Els millors restaurants de cuina catalana de Barcelona