[title]
Hem dit que es troba al mig del bosc, però potser una de les grans sorpreses de la Vil·la Joana és com de connectada està amb la ciutat. Sí, està envoltada d’arbres i col·locada a dalt d’un turonet que li atorga unes vistes privilegiades la serra de Collserola, però s’hi arriba fàcilment amb ferrocarrils, després d’un passeig de cinc minuts des de l’estació de Baixador de Vallvidrera. Deu minuts en tren i et plantes al barri de Sarrià, però no ho sembla: piulen els ocells i el fullam es mou al ritme del vent, transportant-te a un univers els mails han estat substituïts per migdiades molt llargues. La calma fa que gairebé sigui impossible de detectar que les parets d’aquesta masia han viscut de primera mà alguns moments clau de la nostra història.
La casa existeix des del segle XIV, quan apareix documentada com una granja amb el nom de Can Ferrer. Al segle XIX, canvia de mans. L’alcalde de Sarrià, Ramon Miralles, la va comprar perquè fos la seva casa d’estiueig i la va batejar amb el nom de la seva esposa: Joana. És Miralles qui convida Jacint Verdaguer a instal·lar-se en una cambra de Vil·la Joana, quan l’escriptor ja estava molt malalt i els metges li havien recomanat aire de muntanya.
En una cambra tranquil·la amb vista al bosc, el poeta de la Renaixença s’hi està tres setmanes, només, fins que li arriba la mort. Ara, l'habitació on va morir Verdaguer forma part de la casa MUHBA Vil·la Joana, un petit museu dedicat a la història de la finca, però també al català com a llengua literària i a la figura de Mossèn Cinto. L'estança conserva els mobles intactes -llit de mort inclòs- i, a través de fotografies, podem veure com estava distribuïda la casa durant l'estada de Verdaguer i com els metges es reunien a l'habitació del costat per a debatre sobre la seva salut.
Però comencem per fora. Entre els arbres s’intueix una casa pairal enorme i, quan t’hi apropes, pots distingir-ne el cos central, coronat per una torre mirador, i les dues ales laterals. La casa està envoltada per galeries porxades i grans finestrals que permeten tenir vistes de tota la serra: es veuen les cases del voltant, la torre de Collserola i fins i tot s’hi albira Montserrat, a l’horitzó. A dalt de la façana principal hi ha un rellotge amb rajoles on es llegeix: “Quina Juana”.
Cap als anys vint, la finca va tornar a canviar de propietari i es va convertir en una escola en mans de l’Ajuntament. No era una escola qualsevol, sinó un centre d’educació especial dedicat a infants amb necessitats especials impulsada pel pedagog Manuel Ainaud, d’idees racionalistes inspirades en Montessori. Els nens i les nenes amb ceguera, sordesa i altres discapacitats hi podien aprendre a llegir i escriure, però també feien música, jardineria i altres activitats a l’aire lliure pensades per a poder-los integrar a la societat. De l’escola, encara se’n conserva el piano, l’antiga cuina, alguns pupitres, materials educatius dels infants i artefactes interessants com, per exemple, una màquina d’escriure amb braille.
Casa pairal, escola especial… i residència literària
Ara, algunes de les sales de la segona planta de la casa acullen escriptors i escriptores d’arreu del món que venen a la Vil·la Joana a escriure. El 2022, l’Ajuntament de Barcelona va inaugurar la nova Residència Internacional d’Escriptura en aquesta casa de Collserola i, des d’aleshores, hi ha passat escriptors de tota mena per treballar en projectes literaris vinculats, d’alguna manera, a la ciutat de Barcelona. Però residència literària no només acull a autors, sinó que funciona com una xarxa entre Barcelona i altres ciutats de la xarxa literària de la Unesco, com a part del programa “Barcelona ciutat de la Literatura”, que vol afavorir la mobilitat d'escriptors i impulsar la creació literària de la nostra ciutat.