Álvaro Cervantes: "Ara mateix, al cinema català no se li resisteix res"

Quin any, el de l'Álvaro Cervantes! Des de la presentació de Sorda al Festival de Berlín de 2025, els premis al Festival de Màlaga (compartits amb el de la seva germana, l'Ángela, per La furia), l'impacte de la seva estrena, les arribades a les sales d'Esmorza amb mi i de Ramón y Ramón, i, ara, el premi com a millor actor secundari, categoria en què també està nominat als Goya. “No havia viscut un any com aquest”, reconeix l'actor. La roda no s'atura, i l'any Cervantes continua amb una nova pel·lícula que promet tenir, també, un llarg recorregut. És Balandrau, vent salvatge, o la traducció en imatges d'una tragèdia que va colpejar la societat catalana ara fa vint anys. Era el 30 de desembre del 2000 quan un grup d'amics aficionats a la muntanya va decidir pujar els poc més de 2.500 metres del Balandrau, al Ripollès. En pocs minuts, un violent torb va transformar un dia de sol i cel blau en un malson, amb unes temperatures que van descendir 30 graus i vents que van superar els 140 km/h. Només hi va haver un supervivent, en Josep Maria Vilà, a qui, a la pel·lícula, interpreta l'Álvaro Cervantes. Dirigida per Fernando Trullols, Balandrau, vent salvatge compta també amb intèrprets com Marc Martínez, Bruna Cusí, Anna Moliner, Eduardo Lloveras i Pep Ambrós.

'Balandrau' és un d'aquells projectes que demanen una responsabilitat afegida amb els supervivents i les famílies de les víctimes. La feina s'ha de fer molt ben feta...

Totalment, la responsabilitat és màxima, en el sentit que toquem un material molt sensible. I per mi va ser clau poder parlar des del primer minut amb en Josep Maria. Em va impactar la seva fortalesa mental, i el seu testimoni, que m'expliqués tot allò que va viure, em va servir molt per imaginar-me una situació tan extrema de la forma més acurada possible, perquè al final l'espectador rebi allò que va passar. En Josep Maria va ser molt generós. I tot el que ens va donar ha estat l'essència més enllà dels fets: la part més humana, la dels vincles. Crec que és el punt fort de la pel·lícula, el de centrar-nos en aquests vincles personals. Els fets s'expliquen de manera molt rigorosa, però el més important a la pel·lícula són els vincles humans. Perquè, al final, la pel·li apunta a tota aquesta humanitat que es desplega en un moment tan dur.

Em va impactar la fortalesa mental del Josep Maria, i el seu testimoni em va servir molt per imaginar-me una situació tan extrema

Per les característiques del projecte, es podia haver caigut en certa pornografia emocional. En moments, per exemple, de la llarga espera dels familiars.

Jo no vaig viure aquesta part del rodatge, però suposo que és una cosa que el Fernando i el grup d'actors que interpreten els familiars van tenir molt present. Sí que considero que era un dels riscos de la pel·lícula. Però crec que en Fernando tenia tant en ment i estava tan connectat a rendir aquest homenatge que era molt difícil caure en això. Realment crec que el termòmetre del projecte era justament aquest, havia de ser un gran homenatge per a totes les persones implicades i per a tota la humanitat d'aquells dies.

Avisem la gent que 'Balandrau' és una pel·lícula demolidora, però també extraordinàriament lluminosa.

Jo crec que la pel·lícula no amaga la tragèdia i tot el dolor que van comportar aquests dies. Però, d'alguna manera, no pretén quedar-se en els fets, sinó conèixer les persones que hi van perdre la vida, els supervivents i aquells que van formar part del dispositiu de rescat. És una pel·lícula amb un rigor enorme, sobretot a nivell d'honorar i d'explicar totes les cares d'aquell fet.

Ha estat un rodatge especialment dur, també físicament?

Jo pensava que la part d'exteriors a la neu podia ser dura, a nivell físic i de fred, i realment vam tenir molta sort i les condicions perfectes: hi havia neu, hi havia gel, vam rodar en una cascada gelada, però a la vegada feia molt bon temps. Era un rodatge complicat, però vaig patir molt més en la reproducció del torb en plató: hi ha tot el tema dels efectes especials, s'ha fet una feina increïble en aquest sentit, però era realment molt angoixant respirar el material que es fa servir per simular la neu. El torb és un malson, i d'alguna manera rodar-lo va ser molt aparatós, molt difícil. Hi ha un component d'imaginació que hi has de posar per la postproducció que vindrà després, però aquest no és el problema: ho era més la cosa física de rodar amb les turbines, amb la reproducció d'aquesta neu, això sí que físicament era molt desgastant i molt pesat. Sembla mentida que rodar en un plató, en teoria més controlat, acabi sent el més dens i complicat.

El torb és un malson; rodar-lo va ser molt difícil

'Balandrau' és una de les grans apostes del cinema català i en català d'enguany. Portem anys parlant de la bona collita del nostre cinema. Com veus la seva salut?

Parles de collita i m'ha fet pensar que, més que collita, podem dir que la terra és molt fèrtil. És una realitat. A més, crec que el més interessant és que parlem d'un cinema molt divers. I l'exemple de Balandrau em fa pensar que, ara mateix, al cinema català no se li resisteix res.

Tens dues nominacions als premis Gaudí i una al Goya, i l'Àngela també està nominada per 'La furia'. Com portes els dies previs?

Doncs al final és una mostra d'estima, de reconeixement per la feina. Crec que les nominacions recullen moltes coses. El més important és que repercuteixin en la pel·lícula. Però, evidentment, en un mateix també impacten en positiu, et donen una visibilitat afegida. Llavors hi ha una barreja de tot: d'adrenalina, de nervis, quan s'acosta el moment. Vam viure els premis Forqué, i hi ha un moment on la gala va avançant i et poses nerviós, i et toca posar aquella cara entre les quatre o cinc dels nominats [riu]. És un moment molt bonic, i jo sento molt d'agraïment. I el més important és compartir-ho amb l'equip, amb els companys nominats, i també amb els que no ho estan però que al final se n'alegren per la feina que has fet. És un moment de celebració, més enllà que després hi hagi o no hi hagi premi.

El cas de Fernando Trullols és molt curiós: fa 25 anys que treballa com a ajudant o director de segona unitat, i ha trigat molt a fer la primera pel·lícula. Després, per exemple, hi ha casos com el teu: comences amb 15 anyets i no has parat. La indústria és capriciosa...

En el cas del Fernando, penso que és un camí natural, que una cosa ha anat portant una altra. Tota la feina que ha fet ha permès que hagi pogut fer una primera pel·lícula d'aquesta dimensió, no només de producció i de nivell tècnic, sinó a nivell humà. Penso que, al final, cada camí té el seu sentit. Hi ha cops de sort i moltes circumstàncies. En el meu cas, em sento molt afortunat que els projectes m'hagin anat arribant en el moment en el qual sentia que ja els podia assumir. De vegades no sé fins a quin punt et pot ajudar un projecte que t'arriba massa aviat, quan no tens l'experiència suficient com per abraçar-lo. He sentit que tot ha estat molt progressiu. La meva gran sort és que les coses han arribat en el moment idoni per donar el millor de mi.

Aquesta és una valoració que pots fer ara, però no sé si en el camí hi ha hagut moments de frustració, d'impaciència...

Realment sempre he tingut feina, però sí que de vegades, en el camí, hi ha desitjos que no acaben de complir-se. Un, de vegades, voldria que les coses passessin més ràpid. Però posant distància és quan veus això: les coses han passat quan havien de passar. Això ha estat clau a nivell d'aprenentatge, i aquest aprenentatge és el gran èxit.

Tens identificats, per bé o per mal, moments clau en aquests 20 anys?

Per exemple, el moment de la nominació al Goya Revelación per El juego del ahorcado, crec que guanyar-lo hauria estat massa. Endur-me'l només començar, amb la meva segona pel·li... ja la nominació va ser una cosa molt extraordinària...

Et vas flipar una mica?

No, no em vaig flipar, més aviat crec que no guanyar-lo em va anar bé justament per no flipar-me. Crec que vaig aprendre més del fet de no guanyar-lo. Se'l va endur l'El Langui, que em va demostrar un sentiment brutal de bon company. Quan l'hi van donar a ell es va girar i em va picar l'ullet, i em vaig quedar al·lucinat pensant... com pots recordar-te d'un company en un moment així? Per ell també era una cosa excepcional. I vam acabar celebrant-lo, perquè a més El truco del manco era una pel·li escrita per l'Iván Morales. I, tot i no guanyar-lo, realment vaig gaudir molt d'aquella nit. Ho dic de veritat, genuïnament. I això que en aquell moment tens 18 o 19 anys, ho veus possible i clar que vols el Goya. Però penso que va ser bo no guanyar-lo. I jo ja havia tingut molt de reconeixement per la pel·li amb la nominació, amb una entrada a la indústria, perquè jo tot just hi entrava. Potser el Goya hauria estat un reconeixement excessiu en un moment en què jo era molt petit i encara havia d'aprendre moltes coses. Aquest és un dels fets que ara veig amb distància i sento que va ser perfecte tal com va succeir.

En el teu camí, quins percentatges diries que hi ha hagut d'intuïció i d'estratègia? Perquè entenc que també hi ha un representant que es preocupa que el seu actor faci carrera...

Jo sempre he fet coses que em venia de gust fer, i que m'agradaria veure com a espectador. I, d'alguna manera, que també sentís que treballant en aquell projecte m'ho passaria bé. Això és el que m'ha mogut, i la intuïció anava en relació amb això: crec que m'ho passaré bé aquí, o crec que hi aprendré coses. Al final, llegint un guió t'hi veus, penses que vols ser allà. O a l'inrevés: llegeixes el guió i penses que aquell projecte pot estar molt bé, però jo no m'hi acabo de veure. És la intuïció de saber on pots donar el millor de tu, o bé on pots sintonitzar amb l'equip, amb el director, amb la història, perquè aquesta sintonia és clau en aquesta feina. Quan et sents sintonitzat d'entrada, veus que va bé. I si de cop no et sents en sintonia, potser no és el lloc on has d'estar.

No hi ha hagut mai estratègia, doncs?

I ara! Amb el meu agent, en Walter Garcia, hi porto tota la vida. I estem molt en la mateixa pàgina, tenim la mateixa manera d'entendre la professió. De vegades podem estar més o menys alineats amb els gustos, però el més important és que ell respecta molt el meu criteri. El Walter és família, ens tenim molta confiança. I al final, a l'hora d'escollir les coses, prioritzo el que em ressona. I et poden ressonar moltes coses diferents. Però una de les gràcies és el misteri: el que puc haver après en aquests anys treballant és que no pots tenir control. I una estratègia implica control. Tot i que un, mentalment, el vulgui tenir o vulgui planificar, estem parlant del terreny dels desitjos i, si m'apures, de la fantasia. Per tant, pots voler guiar una mica allò que vols fer, però assumint que no tens cap control. I també és el que m'agrada, no saps mai què estaràs fent d'aquí a un any. I això et pot inquietar en un moment donat, et poden agafar impaciències, però –com a mínim a mi em passa– crec que és el que manté la passió viva al cent per cent. Tot això sentint-me un afortunat i confiant que arribarà un projecte i que estaré preparat per assumir-ho. I sent molt conscient de la sort que tinc d'estar treballant en una professió on hi ha tant d'atur. Això mai s'ha de perdre de vista, aquest agraïment per fer allò que vols fer.

Ets bon espectador de la teva feina?

Ho soc quan em veig realment travessant les coses que he de travessar en cada pel·lícula. Probablement he sigut pitjor espectador de mi mateix anys enrere, perquè em faltava més tècnica o perquè no sabia ubicar allò que havia de treballar. Crec que, després de tants anys de feina, per mi la clau és que en cada projecte sé quines coses em fan por abans de començar. Sé quines coses em generen pudor. I llavors les ataco. Sé com entrenar-ho. Anys enrere no... potser tenies el mateix pudor o la mateixa por, però no sabies diagnosticar-ho. I això ha estat part de l'aprenentatge i de la tècnica. Aleshores, se't genera un cert entusiasme de dir-me que sé com fer-ho. Quan era petit, quan era més jove, hi havia molta part d'intuïció, de moltes ganes, però —sent honest— en realitat internament no sabia gaire bé com fer-ho. I ara entenc que sí: cada projecte t'ofereix nous reptes, però sí que hi ha una part de tècnica, de tenir clar que aquest ofici el sé fer. I sobretot saps veure les necessitats de cada projecte. Llavors en aquest sentit et fa gaudir més. I et fa treballar molt, però després també pots permetre't perdre el control, deixar-te portar, per tota la feina prèvia feta.

Sé quines coses em fan por o pudor abans de començar. I llavors les ataco

Acabes de rodar una pel·lícula amb el Daniel Sánchez Arévalo per a Netflix...

Teníem ganes de treballar junts i no s'havia donat. Hem fet un thriller; ell mai n'havia fet cap i tenia moltes ganes d'explorar aquest terreny. I el projecte també sorgeix d'un vincle molt maco que és la seva amistat amb el Ramon Campos, que és productor i coguionista de la pel·lícula. No en puc explicar gaire, però per mi va ser molt entusiasmant de llegir, perquè és un guió molt estimulant. I ja n'estic parlant massa [riu].

Molts girs de guió?

Més que això! També és molt coral. És un thriller frenètic, però en el dia a dia del rodatge semblava que estiguéssim fent una comèdia. Pel grup que estàvem fent-lo, va ser molt divertit. Crec que si t'ho passes bé en un rodatge també és clau. Per mi és un dels motius pels quals faig aquesta feina: passar-m'ho bé, i aquí m'ho he passat molt bé. He treballat amb companys que admiro molt. I ha sigut molt gustós treballar amb el Dani, perquè és un paio molt amorós que treballa molt des d'un vessant positiu, amb moltes ganes d'agafar i recollir tot. I a partir d'aquí és com dirigeix i et guia molt bé, però des d'un lloc d'abraçar tot el que li portes. M'ha encantat treballar amb ell i fer aquesta pel·lícula.

Fes un cop d'ull a les millors pel·lícules catalanes de tots els temps